dissabte, 27 d’agost de 2011

Notes sobre la reforma de la Constitució

Algunes reflexions sobre la proposta de reforma de la Constitució i el pacte PP-PSOE sobre la llei que aprovaran per complir amb aquesta reforma:
  • L’articulat és força flexible respecte el dèficit públic màxim: canviar o no la Constitució és gairebé indiferent, ja que deriva cap a una propera llei (“Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto”) que es podria fer igualment sense canviar la Constitució (ja existeix la llei d’estabilitat pressupostària, que es podria canviar i reforçar). A més el Govern espanyol s’ho podrà “saltar” si té majoria absoluta (“Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados”)
  • Un tema important que sí apareix i que em sorprèn que no hi hagi hagut gaire ressò: la prioritat absoluta que tenen els crèdits de l’administració pública sobre qualsevol altra despesa (“Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta”). Crec que és un error greu ja que en cas de fallida de l’estat, d’una comunitat autònoma o d’un ajuntament (no és descartable que això mai no passi), els crèdits tindran prioritat respecte altres deutes o despeses que potser són més importants. A més entenc que en aquestes circumstàncies el deute no es podrà reestructurar. Aquest articulat defensa als inversors però perjudica als ciutadans, una mica contradictori (!) en una Constitució (apart de ser ineficient des del punt de vista ecònomic)
  • La nova llei que s’aprovarà té trampa: diu que el dèficit màxim de l’estat és del 0,4% del PIB, del qual 0,26% correspon a l’estat i 0,14% a les comunitats autònomes. Per l’estat això no és un problema, ja que té eines per ajustar les seves despeses i a més, si li convé, pot traspassar despeses (i dèficit) a les autonomies i així sortir millor a la foto, com està fent ara amb el Fons de Competitivitat. A més patim el dèficit fiscal, és a dir, com fins ara ens poden obligar a tenir un dèficit públic reduït sense tenir en compte els impostos que els catalans paguem i no retornen a Catalunya. I en el futur si l’estat no compleix el seu objectiu de dèficit públic, simplement podria ampliar el dèficit fiscal català, obligant alhora a més retallades a Catalunya
  • Els canvis en la Constitució potser són menors (excepte en el cas de la supremacia del deute respecte altres despeses) però acceptar-los suposa (i) avalar la futura llei que va contra els interessos de Catalunya i (ii) avalar una Constitució que és coartada per frenar qualsevol avenç significatiu en l’autogovern de Catalunya, no només l’autodeterminació sinó també l’Estatut(et), que va ser retallat per complir amb aquesta Constitució.

En conclusió:

  • Estic totalment a favor de la disciplina financera: superàvits en èpoques de creixement i dèficits en recessió, i despesa pública eficient i raonable sempre, però per això no cal aquest canvi a la Constitució (o es fa un canvi més contundent o no cal fer-lo)
  • És un pacte de cara la galeria (aka mercats i Alemanya) i una coartada per justificar polítiques a futur (quan hi hagi retallades, a més de culpar als “mercats” diran que són un mandat Constitucional). Si el que es volia era un missatge de confiança als “mercats” es podria haver aprovat o pactat una reducció significativa de despeses, com l’eliminació dels ministeris d’Educació, Cultura i Sanitat (competències traspassades a les Comunitats Autònomes), cancel·lar les obres d’AVE a enlloc, o aprovar avui la llei que el PP i el PSOE volen aprovar l’any que ve
  • Donar suport a aquest canvi a la Constitució equival a donar suport al pacte a la llei que el PSOE i el PP han pactat, que no té garanties de que pugui ser usada contra Catalunya
  • Com a català no puc avalar cap canvi menor a una llei (la Constitució) que és l’excusa per qualsevol avanç en l’autogovern de Catalunya

Per això no dono suport a aquest canvi Constitucional, tot i que amb o sense aquest canvi l’estat podrà seguint tenint grans dèficits i deutes públics, i si ens volen seguir espoliant ho podran seguir fent en el futur.

Proposar que la reforma constitucional inclogui el dret a decidir, com defensen el PNB o ERC, està bé per denunciar les mancances i contradiccions democràtiques de l’estat espanyol, però aquesta proposta és inviable i la solució és prendre una decisió unilateral des de Catalunya.

P.D. Més enllà del tema nacional, no perdeu de vista la prioritat absoluta en el pagament de deute.

3 comentaris:

Adolf ha dit...

Els espanyols son esclaus dels mercats i nosaltres esclaus dels esclaus, un estatus que no hagués entès cap ciutadà català de fa uns segles, "Nós, que valem tant com vós i, plegats, més que vós" es avui una frase buida de realitat.

mai9 ha dit...

gràcies per llegir-lo i traduir la lletra petita. A veure què diu el Duran, com ho gestiona i què acaba fent CiU.

Candide ha dit...

El segon punt clarament significaria que Espanya deixa d'ocupar-se primerament de tots aquells que la formen, els ciutadans.

Un cop d'estat bancari.

Serà Espanya una altra vegada el camp de proves de conflictes futurs?