Els Estats Units tenia un ambiciós pla per construir moltes línies d'alta velocitat, moltes que (com a Espanya) no van a enlloc. Arran la crisi però estan baixant les subvencions a aquestes obres i per tant, moltes d'elles no es faran.
I sobre això interessant article al New York Times ("Fast Train to Nowhere") de Richard White, que fa un paral·lelisme entre la febre del ferrocarril del segle XIX i el pla d'alta velocitat actual. I planteja si els Estats Units es pot permetre l'alta velocitat amb el següent exemple:
It is as if a family, with one spouse out of work, unable to meet mortgage payments or school tuition, eagerly takes out a loan to buy an electric car after an uncle offers to share the cost. The catch is that there is no upper limit on the price, and the neighbors have to chip in. Nineteenth-century Americans would have grasped the analogy.
Si els Estats Units no s'ho pot permetre, s'ho pot permetre Espanya?
I no és només Obama: la Xina també acaba de congelar la seva inversió en trens d'alta velocitat ("China’s train wreck" al Washington Post) per temes de seguretat i corrupció, i també per l'altíssim cost econòmic i retorn limitat, que ha provocat un deute descomunal en el Ministeri de Trens (271.000$ milions, més 27.700$ milions més a l'any per fer funcionar els trens).
Aquí que tenim molts fans d'Obama (i algun també de la Xina), per què no l'imiten en això de deixar de construir línies d'alta velocitat de Madrid a tot arreu amb independència de si té sentit o no? Estats molt més rics que nosaltres no s'ho poden permetre. Nosaltres sí?
P.D. Interessant també la reflexió de White sobre les retallades d'Obama: no li agraden, però reconeix que serveix per acabar amb alguna despesa inútil, com aquests trens d'alta velocitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada