diumenge, 30 de maig de 2021

divendres, 2 d’abril de 2021

"The Powerful and the Damned: Private Diaries in Turbulent Times" de Lionel Barber

Memòries de l'antic director del Financial Times. Molt interessant per conèixer les relacions de poder "de debò" (la darrera entrevista que va fer va ser a Merkel...) i el procés de transformació dels diaris en els darrers 10 anys.

Moltes reflexions interessants, com aquesta que fa al final sobre el futur de la pemsa:

Newspapers will gradually become quaint relics. In their place, digital-first news organisations must find ways to make money but also to be heard above the din of hyperpartisanship. These news providers will depend on sugar daddies, the new Hearsts and Pulitzers. But they will also, hopefully, find support among philanthropic foundations and other sources of funding distinct from advertising. New forms of ownership and collaboration between news organisations will appear, driven by the need to reduce costs and to produce journalism in the most efficient manner possible. This is ‘news on demand’, delivered directly to the reader at any time, in any form.

I curiós també aquesta condescendència i superioritat moral amb els polítics "de dretes" (veig que és un mal força estés arreu), ell amb Boris Johnson:

I still find it hard to believe that Boris Johnson has made it to Downing Street. He was an agreeable buffoon in Brussels as the Daily Telegraph correspondent, though adept at hiding his ambition. Maybe that’s why we never took him seriously, even when he was mayor of London. Big mistake.

I una altra reflexió al final a l'analitzar la resposta dels governants al Covid (i a la seva manca d'estratègia conjunta):

We lived, truly, in a leaderless world.

Doncs això, lectura recomanda

dissabte, 27 de març de 2021

Cannabis medicinal: escenario internacional y perspectivas en España

 A Spannabis (a partir del minut 25)

John Major a favor d'un referèndum a Escòcia

Scotland cannot be kept forever in an arrangement if her people wish to end it. To save the Union, Scots must be persuaded by hard facts that it is in their interest to do so. Prime Minister Boris Johnson probably has a legal right to refuse to sanction a second independence referendum. But he should be wary how he uses that power.
(...) If the Union is to be kept together, it must be as a true partnership. The government must engage, encourage, examine and explore arrangements to emphasise the value of a UK working in harmony. I doubt we will be able to change the minds of hardened separatists — to them, independence is worth any price. But, with facts and reason, it should be possible to persuade a majority of Scots that it is better to remain in the Union than to leave it.
"Westminster should not refuse Scotland a referendum" al FT.

diumenge, 21 de març de 2021

"Pretend's its a city"

 A Netflix. Documental molt bo. Molt recomanable, sobretot pels enyorats de NY.

Set capítols que té com a protagonista a l'escriptora Fran Lebowitz, que no coneixia però que m'han entrat moltes ganes de llegir.

I una gran ciutat de fons.

I sense fer spoiler, darrer capítol genial, sobre llibres i llibreries (la meva preferida és Strand).

dissabte, 26 de desembre de 2020

Cànnabis i el dret a una vida digna

 (Article publicat a Via Empresa)

El congrés espanyol ha aprovat la llei d’eutanàsia per tenir dret a una mort digna quan es produeixi un “patiment greu, crònic i impossibilitant o malaltia greu i incurable, causants d'un patiment intolerable”.


Pas endavant. Però per quan però una llei que permeti viure dignament a aquells que pateixen un gran dolor? Per quan una regulació del cànnabis per a fins terapèutics?


El cànnabis medicinal està regulat en molts països del nostre entorn, incloent 12 països d’Europa, més de 40 països d’arreu del món i 35 estats dels Estats Units, i les Nacions Unides l’ha reclassificat dins la seva llista de narcòtics, a proposta de la OMS, per a facilitar el seu ús mèdic. 


I és coherent, ja que l’evidència científica demostra que l’ús de cannabinoides, els compostos químics que estan dins la planta del cànnabis, tenen un efecte terapèutic positiu per tractar el dolor neuropàtic, el dolor del sistema nerviós central en l’esclerosi múltiple, el dolor oncològic, les nàusees i vòmits provocats per la quimioteràpia contra el càncer, o estimular la gana en pacients amb càncer o VIH. I, per tant, permeten que els malalts que tinguin aquestes o altres patologies puguin prendre cànnabis segur, de qualitat, prescrit per un metge i dispensat en una farmàcia, ja que els suposa una millora substancial en la seva qualitat de vida. 


És el dret a una vida digna. No és una qüestió de dretes o esquerres, de liberal o conservador. A Alemanya es va aprovar per unanimitat en el Parlament el gener del 2017, i la cancellera Angela Merkel va promulgar la llei dos mesos després. És una qüestió científica i de salut pública. Algú qüestiona que la morfina s’ha d’utilitzar per raons mèdiques en segons quines circumstàncies? Doncs el mateix hauria de ser amb el cànnabis.


A Espanya el cànnabis està molt present, sobretot pel seu consum lúdic, però amb un marc legal complex i hipòcrita que genera una gran inseguretat jurídica i que facilita l’existència d’un gran mercat negre. Però el cànnabis medicinal no és legal, i els pacients es veuen abocats a cultivar el seu propi cànnabis o a aconseguir-lo en uns clubs cannàbics que no el poden proveir amb els estàndards de qualitat i seguretat que s’exigeix a qualsevol medicament.


A més, òbviament, de l’argument econòmic. La producció de cànnabis per a fins medicinals genera ocupació i recerca de qualitat, i de fet a Catalunya ja tenim investigadors, centres de recerca i empreses que hi estan treballant, però amb menys recursos i oportunitats que en els països on ja és legal. Ocupació, riquesa i impostos, és clar. Una altra oportunitat que també estem deixant escapar.


Però si té l’aval científic i un suport del 84% dels ciutadans espanyols segons el CIS, per què no es regula l’ús terapèutic del cànnabis? Doncs perquè els dos partits en el govern espanyol no volen. Un partit, el PSOE, amb l’argument que no hi ha prou evidència científica, el que no és cert i es pot validar amb organismes internacionals independents. De fet molts dels seus dirigents reconeixen en privat que s’hauria de regular però que ara (és igual quan llegeixis aquesta frase) no és el moment. Excuses i manca de valentia política. I l’altre partit, Unidas Podemos, defensava la regulació integral del cànnabis però va arribar al poder i, ves per on, ho ha aparcat (com derogar la llei mordassa o la reforma laboral, tot sigui dit). I entre un i l’altre estan perjudicant la qualitat de vida de milers i milers de persones. Vergonya.


No es tracta només de tenir una mort digna. Es tracta sobretot de tenir una vida digna. I la legalització del cànnabis medicinal seria un gran pas endavant en aquesta direcció. És just i, per molta gent, urgent.


dilluns, 13 de juliol de 2020

Cardús (i Luri) sobre "l'acollida emocional als nens"

Via l'amic FM rebo aquesta reflexió de Salvador Cardús en una entrevista que li fan al Nació Digital:
(P) Hi ha pedagogs que sostenen que ara el que cal és preparar una bona acollida emocional als nens.

(SC) Saps a què porta això? A universitaris que suspenen i venen a plorar al despatx. Això ha portat a una feblesa emocional de l'alçada d'un campanar. La fugida cap a l'emocionalitat en el món escolar, a banda de fer-nos perdre molt de temps, manté els nois en la immaduresa. Com deia un psicòleg italià, cada dia hem de provocar una dificultat en els nostres fills. Un obstacle a superar. Hem d'ensenyar a superar les dificultats. Això lliga amb la qüestió del temps, que és la qüestió de l'espera. La satisfacció immediata del desig no et permet superar les dificultats, no et fa fort. La paciència és una virtut clàssica que t'ensenya a ser fort. Aprendre a escriure bé o aprendre matemàtiques a vegades és difícil. Si tot ha de ser motivador, ens quedarem a mig camí. Són coses que el pedagog Gregorio Luri, per a qui tinc un enorme respecte i admiració, explica molt bé.
Cardús i Luri, dos referents

diumenge, 12 de juliol de 2020

Lucy Kellaway i el racisme que no "veiem"

Lucy Kellaway era (per a mi) la millor columnista del Financial Times, fins que ho va deixar per fer de mestra en escoles amb dificultats. Però continua escrivint de tant en tant joies com aquesta ("What my students have taught me about race") sobre com, a pesar de ser una persona molt informada, tenia un gran desconeixement sobre el racisme en el seu país.

Moltes de les contradiccions que explica les sento com a pròpies. I també el vel d'ignorància que he tingut durant molt de temps sobre el racisme (en parlava fa uns dies aquí "‘I can’t breathe’ i el cost de la impunitat").

Vàries reflexions molt interessants, com aquestes:
It wasn’t a question of being “politically correct”. The matter was as simple as this: if I say something that causes offence, then I have to learn to stop saying it. Right away.
I suspect that, like everyone on earth, I have a whole bundle of unconscious biases. I know my heart is in the right place on race, but I also know my heart is an irrelevant organ when it comes to traversing this minefield. I need instruction.

I moltes més.

Us recomano l'article (i tots els articles que pugui escriure Lucy Kellaway; els que feia sobre el món corporatiu fa un temps eren èpics).


dissabte, 11 de juliol de 2020

Covid i l’excusa del cigne negre

(Article publicat a Via Empresa).

Ho sembla però no ho és. Perquè hi havia avisos creïbles que podia passar.

Un cigne negre (“black swan”) és un esdeveniment altament improbable, que no hi ha cap expectativa que succeeixi, però que acaba passant, i té uns efectes dramàtics. 

És una teoria desenvolupada per Nassim Taleb que en concret el defineix quan:

First, it is an outlier, as it lies outside the realm of regular expectations, because nothing in the past can convincingly point to its possibility. Second, it carries an extreme impact. Third, in spite of its outlier status, human nature makes us concoct explanations for its occurrence after the fact, making it explainable and predictable.

I cita com a exemples de cignes negres la primera guerra mundial, la caiguda de la Unió Soviètic o els atemptats de l’11-S.

L’origen de l’expressió és perquè es pensava que no existien cignes negres i era una forma de descriure un fet impossible… fins que es van descobrir a Austràlia a finals del segle XVII. Existeixen (i per cert, la pel·li amb el mateix nom no té res a veure amb tot això, però està molt bé).

I el covid? És un cigne negre?

Hi ha qui ho creu (veure aquí, aquí o aquí). Però aquesta hipòtesi implica defensar que no es podia saber de cap manera que un fet així pogués succeir, ni el covid ni res semblant. Però el cert és que estàvem avisats d’un possible risc epidemiológic global. Des del famós TED de Bill Gates a molts altres avisos els darrers anys (com s’explica aquí i aquí, des de les pandèmies dels darrers 25 anys fins als avisos de futures pandèmies que van fer Bush i Obama quan eren presidents; jo parlava d’altres exemples aquí).

I el propi Taleb diu que no, que no és un cigne negre i que es veia a venir (veure aquí o aquí). I de fet el 26 de gener ja advertia en un paper dels grans riscos del covid, accentuats per la gran connectivitat que hi ha actualment en el món, i demanava una acció immediata. 

I recomanava això:
It will cost something to reduce mobility in the short term, but to fail do so will eventually cost everything - if not from this event, then one in the future. Outbreaks are inevitable, but an appropriately precautionary response can mitigate systemic risk to the globe at large. 
Actuar i reduir la mobilitat… el gener! I que millor actuar aviat i perdre un dit enlloc d’esperar i perdre un braç. I no el van fer cas.

Definir el covid com un cigne negre ve a dir que les conseqüències són dramàtiques però que no es podia fer res. I amb això eludir les responsabilitats dels que devien haver actuat, ara i fa molt de temps. Excuses de mal pagador. Però que, em temo, ens menjarem amb patates.

Tant de bo hàgim après la lliçó. No sols de gestionar futures pandèmies, sinó d’identificar el proper cinquè risc o, continuant amb teories de símils d’animals (i en contraposició al cigne negre), el proper rinoceront gris, que veus de lluny i avança cap a tu: obvi, visible, amb un potencial llarg impacte, i amb conseqüències molt grans.

dimecres, 24 de juny de 2020

‘I can’t breathe’ i el cost de la impunitat

(Article publicat a Via Empresa, en català i castellà)

Profundament proamericà, per valors, història i llibertat. Per a mi, el millor país del món. I no vaig entendre de què anava allò.

Setembre del 2000. Sóc a Nova York, a punt de començar el meu MBA. Es fa una sessió amb tots els nous estudiants i es parla del racisme als Estats Units i com, per exemple, molts veïns veten vendes de pisos a ciutadans negres en “edificis cooperatius” (co-ops) on viuen per por a que baixi el valor del seu propi pis.

Em quedo glaçat. Vull agafar el micro i dir que estic molt sorprès, que no entenc que els Estats Units, el país de les llibertats i que m’ha acollit, encara permeti això. Però no ho faig, per vergonya de parlar en públic (quins temps!) i, també, perquè em costa de creure-ho.

Visc dos anys a Nova York i veig poc d’això. És clar. El racisme és poc explícit per a la gent com jo, que vivim en una bombolla on aquests problemes només apareixen, de tant en tant, a la premsa. I la ciutat és molt segura, gràcies a l’alcalde Giuliani, del qual molts lloen la seva mà dura contra el crim, i uns pocs, silenciats pels mitjans, denuncien l’abús de la seva policia per fer complir un mandat (amb molta agressivitat si cal) de tenir uns carrers més segurs.

I és clar, no hi ha mòbils que poden gravar-ho tot ni xarxes socials per fer-ne difusió. Tampoc dels abusos policials.

Si es tracta de dades, és evident. Ser negre als Estats Units multiplica les possibilitats de ser a la presó o a l’atur, de tenir coronavirus, o que la policia et mati. El documental “13th” de Netflix (sobre la masiva encarcelació de ciutadans negres en presons americanes) explica molt bé aquest racisme estructural i incompatible amb una societat que vol ser justa i lliure. Però ha calgut un (nou) vídeo de violència policial, “I can’t breathe”, per tornar a demostrar la cruesa de la discriminació i de la policia cap els ciutadans negres i que la reacció sigui massiva i contundent. I dic nou perquè de vídeos així n’hi ha molts, i de fet Eric Garner va utilitzar les mateixes paraules el 2014 abans de morir. I la impunitat continua. I la sorpresa en tot cas seria perquè aquesta reacció no l’hem vist abans.

Aquest escrit responia a la petició d’explicar l’impacte econòmic del que està passant. I hi he pensat, però la meva contrapregunta seria és quin és el preu d’una vida humana, o el de la dignitat, o el de la justícia.

O dit d’altra forma, algú podria preguntar quin és el cost econòmic dels disturbis que estem veient aquests dies. Però quin és el cost de la violència que hem viscut fins ara, tots aquests anys, per part d’aquells que tenen el monopoli de la força? Quin cost ha tingut la violació sistemàtica de drets bàsics d’una part substancial de la societat nord americana (i no només als ciutadans afroamericans)? Amb l’afegit moral que la violència d’estat és molt més greu. Quin és el cost de la seva impunitat?

Es crida “no justice, no peace”. I molt diuen “sobretot peace!”. Però la intensitat de la seva reclamació de pau hauria de ser almenys la mateixa que la de justícia, perquè sense justícia, si volem tornar a la qüestió econòmica, el país no progressarà de forma equitativa. I el benestar és això, que millori la situació de tothom. I sense justícia la violència d’estat queda impune. I sense justícia no hi ha llibertat.

Els Estats Units té problemes greus de racisme, desigualtat, i més. Però admiro la resposta que estem veient. Dels que surten al carrer. Però també dels líders polítics i empreses (de tot tipus) que condemnen públicament el racisme i la violència policial. I ho fan sense haver de demanar perdó per uns disturbis que òbviament no comparteixen. I amb una policia que, tot i els abusos, de vegades també demana perdó, tot i que el corporativisme dels seus sindicats és una de les principals barreres per a que es reformi.

Obama recordava fa uns dies, a propòsit de les protestes, que ‘això és l’origen dels Estats Units, més conegut com la revolució americana’. I he pensat que, quan això ens passa a nosaltres, aquí mirem el dit mentre allà miren la lluna. O aquí mirem la lluna quan es tracta dels Estats Units, Hong Kong o Hongria, i el dit quan es tracta de Catalunya o Espanya. I el doble discurs de criticar el que passa allà i tancar els ulls amb el que passa aquí. Com quan la Unió Europea critica l’ús excessiu de la força policial als Estats Units i no va dir res després de l’1-O, o quan es denuncia el racisme d’allà mentre es mantenen oberts els CIEs (centre d’internament d’estrangers) aquí.
I sort de les càmeres i les xarxes. De vegades no és suficient per fer justícia (la violència policial de l’1-O en són un exemple), però tot el món ho veu, i són motor de canvi.

I sovint penso com devien ser les coses llavors, quan la policia se sentia encara més impune, i quan algú deia que l’havien pegat es donava per bona la versió policial de forma acrítica. Quin error. Quin gran error. Quants “I can’t breathe”, també en euskera, català o castellà, han quedat impunes. 

I si volem parlar d’economia, d’acord. Però el problema no és quant costen aquests desordres públics. La qüestió és quin és el cost de la seva impunitat, la de la policia i la de l’estat. I que sense justícia no hi pot haver pau.

dissabte, 9 de maig de 2020

Hem perdut el vol?

(Aquest article s'ha publicat a Via Empresa a propòsit del seu setè aniversari)

Roda el món i torna al Born. Fa set anys, quan va néixer Via Empresa, donava classes a la Universitat Pompeu Fabra i tenia un alumne brillant que es deia Víctor Costa. Avui, set anys després, estic a les seves ordres al Via Empresa, on fa de director.

Una de les majors satisfaccions com a professor és que l’alumne superi al mestre. I em ve al cap el Víctor. I l’Oriol i la Sílvia, que també fa set anys van fer un espectacular treball de fi de carrera sobre la situació del capital risc a Catalunya. I l’Edgar i tots els membres del Pompeu Finance Club, que van fer una feinada per apropar el món financer als estudiants. O l’Ezequiel i el Bernat, que ens van ajudar de forma decisiva en el llibre que vaig escriure amb David Boronat “Catalunya Last Call. Propostes per tornar a fer enlairar el país” i que vam presentar ara també fa 7 anys. Feliç coincidències.

Al llibre defensàvem que Catalunya tenia una oportunitat que no podia deixar escapar. Que sí, que Madrid ens discriminava i demés, i que no havíem de renunciar a res i aspirar a tot. Però que també havíem de deixar les excuses i deixar de queixar-nos, perquè hi havia (hi ha) moltes coses que depenen de nosaltres. Prou d’excuses i prou de mirar a Madrid. Com dèiem en una entrevista, “el moment és ara, aquest aquest vol és el nostre, i no el podem deixar escapar”.

Catalunya havia de tornar a ser un país de base industrial. Potenciant la marca Barcelona, la internacionalització de l’economia catalana, les infraestructures logístiques, i l’accés al capital de les empreses. Millorant la governança de les institucions i la qualitat de l’educació i la recerca. I amb uns indicadors (quadre de comandament de país) per veure com evolucionaven aquestes variables clau.

El balanç? Agredolç. No estem on voldríem ser, que seria molt més a prop d’economies com Israel, Dinamarca o Boston. I no ho som, també, per errors propis. 

Però també és cert que tenim un ecosistema emprenedor impressionant (“Barcelona startup”, lectura obligatòria de Mar Galtés), un gran dinamisme en molts sectors (com el biotech o l’agroalimentari), grans multinacionals i empreses mitjanes molt potents que no paren d’innovar i créixer, o un gran dinamisme de la societat civil, com FemCat o la Cambra. I molts altres exemples, com ens recorda cada dia Via Empresa.

I ara què? Això que les crisis són una oportunitat, bé, no ho veig. Les crisis són una merda, i aquesta serà especialment dramàtica. 

Però ara és el moment de la reconstrucció. Una excusa com una altra, però també una emergència. I en aquesta reconstrucció hem de reflexionar, projectar-nos en com volem ser en cinc i deu anys, i tenir un full de ruta amb recursos (tangibles i intangibles) per assolir-ho. 

Per fer-ho, podria ser un bon moment recuperar el CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), o una mena de CATN (Consell Assessor per a la Transició Nacional) enfocat a l’economia, incorporant talent del món empresarial català. No hem perdut el vol ni hem de renunciar a res. Però no podem perdre gaire més temps. 

I per cert, un bon lloc per on començar a decidir què fer són les reflexions que cada dia surten publicades a Via Empresa.

Enhorabona i feliç aniversari Via Empresa. I endavant i força, que queda molta feina per fer.

dimecres, 6 de maig de 2020

Menys llibertats, de temporal a permanent?

Moments extraordinaris, mesures extraordinàries.

Però amb un límit sobre el què i, sobretot, sobre quant de temps. Que no passi que les retallades de llibertats pel Covid-19 es quedin aquí per sempre.

"Això pot passar a la Xina o a Hongria, però no en societats democràtiques com la nostra".

Segur?

Com explica l'article "COVID-19 y terrorismo: cuando la excepción confina la regla" de Moussa Bourekba del CIDOB, això passa en democràcies avançades, com per exemple als Estats Units (arran l'11-S i l'aprovació del Patriot Act) o a França (després dels atemptats de París del 2015)
(...) determinadas medidas excepcionales y temporales, adoptadas para afrontar una amenaza inmediata, han pasado a ser normalizadas y permanentes.
 Què va passar?
(...) la Patriot Act sentó las bases del estado de vigilancia masiva más expansivo en el mundo y sentó un precedente para otros países que han ido adoptando leyes antiterroristas en esta línea. Así, tanto en Estados Unidos como en Francia, la necesidad de luchar contra una amenaza difusa y permanente justificó la atribución de poderes más amplios a las autoridades dedicadas a la lucha antiterrorista. También normalizó el uso de programas de vigilancia masiva. Sin embargo, esta situación, en teoría excepcional, parece perpetuarse una vez pasa la emergencia o bien baja el nivel de amenaza.
Mesures temporals, no permanents.
En conclusión, es necesario desplegar una serie de medidas excepcionales para hacer frente a la pandemia del coronavirus. Sin embargo, debemos evitar su posible normalización en el futuro. La lucha contra el terrorismo demuestra que, incluso en sistemas democráticos, la excepción puede convertirse en norma. El gran reto, una vez la pandemia haya pasado, es asegurarnos que no sea nuestro estado de derecho, el que permanezca bajo cuarentena.
Sóc molt escèptic sobre el tema. Crec que les limitacions de llibertats són aquí per quedar-se (partint que, a més, algunes llibertats ja estan retallades). I que quan aixequem la veu ens diran que no ens "enterem", que no hi ha per tant.

Fa un parell de setmanes, en un webinar d'aquests que es fan ara, vaig posar aquest tema sobre la taula. I em van respondre que la pregunta era "esotérica" 🤷‍♂️🤷‍♂️🤷‍♂️.

Això no m'ho havien dit mai. Esotèric. "Rojo, separatista y esotérico". Quina carta de presentació 😱😱.

En fi, espero equivocar-me. I, si acaba passant, que tots plegats ens rebel·lem, inclosos els que ara em diuen esotèric.

diumenge, 3 de maig de 2020

Respirar no és viure

John Carlin, a propòsit de la mort de Michael Lewis i aquesta nova normalitat: "Respirar no es vivir".

Genial tot l'article (per a mi la majoria dels seus articles ho són), em quedo amb aquesta frase:
Lo que más me deprime de la nueva normalidad que nos espera en tiempos de coronavirus no es tanto el temor a la muerte como el temor a perder la vida. Quizá­finalmente llegue la vacuna, pero hasta entonces lo que va a definir nuestro día a día será el distanciamiento social, los restaurantes más que medio vacíos, los saludos tiesos y un ambiente social más apagado que nunca. Adiós a los besos y abrazos de bienvenida. Perderemos la espontaneidad. La prudencia será nuestro consejero.
El títol de l'article està basat en el poema "Ulises" de Tennyson (en castellà i en anglès). I aquí els versos on apareix:
¡Qué fastidio es detenerse, terminar,
oxidarse sin brillo, no resplandecer con el ejercicio!
Como si respirar fuera la vida. Una vida sobre otra
sería del todo insuficiente, y de la única que tengo
me queda poco
Pensant en la nova normalitat aquesta reflexió aquest article ha sintentitzat el que pensava i no sabia expressar: respirar no és viure.

dimecres, 15 d’abril de 2020

Covid-19 i el cinquè risc

Catàstrofe nuclear, Corea del Nord, Iran i apagada elèctrica. Aquests són els quatre grans riscos que li van dir a l’escriptor Michael Lewis quan va preguntar a un expert pels cinc grans riscos que tenia els Estats Units. I el cinquè risc? No va obtenir resposta.

La recerca d’aquest cinquè risc és l’objectiu del seu llibre, “The Fifth Risk”, que va publicar el 2018 sobre l’arribada de Trump al poder i com va gestionar amb el seu equip la transició amb Obama. Bé, bàsicament, no ho va gestionar, accentuant els riscos que tenia i té els Estats Units

I quin és aquest cinquè risc? (spoiler, si vols llegir el llibre no continuïs).

Per Michael Lewis el govern dels Estats Units és, en gran part, el “gestor” d’una gran cartera de riscos, de grans riscos, que ha d’identificar, planificar, controlar i, si s’escau, gestionar. Alguns molt clars, com els quatre esmentats abans. Però també el cinquè, els cinquens, els riscos no evidents, que no són “top of mind”, que té unes probabilitats molt petites que succeeixin… però que si passa té efectes devastadors. I gran part del risc ve perquè no se li dona prou importància que pugui passar. Com el Covid-19.

El propi Michael Lewis posava aquest desembre com exemple d’aquest possible cinquè risc una pandèmia.
I think a pandemic might do it, something that could affect millions of people indiscriminately and from which you could not insulate yourself even if you were rich.
No sabem què pot passar però pot passar. I és “normal” que la gent minusvalori (o simplement desconegui) aquests riscos. Però els governs els han de tenir identificats i estar preparats per actuar, i el govern dels EUA no havia fet els deures.

Altres governs, però, tampoc.

D’això també en parla David Alexander, professor de risc i reducció de desastres al University College London. Diu això respecte el Regne Unit:
Alexander said tackling emergencies is all about “plans, procedures and improvisation.” And improvisation should be reduced to “a necessary minimum, because unwarranted improvisation is tantamount to negligence.” 
But what we’re seeing now is a lot of “frantic improvisation,” said Alexander, as officials scramble to procure equipment such as masks and ventilators. 
It’s not as if politicians weren’t warned about pandemics. The most recent version of the U.K.’s National Risk Register, for example, presents “pandemic influenza” as the highest-impact “high consequence risk” the country could face — and one of the most likely to actually occur.
Plans, processos i improvisacions. Assumint que sí, que hi haurà impovisacions, perquè és impossible planificar-ho tot. Però que aquestes seran les mínimes possibles per tota la feina que s’ha fet abans.

Aquí (Catalunya i Espanya) també hi havia l’obligació de tenir algun pla per identificar i treballar aquest cinquè risc i de minimitzar la improvisació. I quan passi tot plegat, amb el cap fred i responsabilitat, caldrà analitzar com s’ha gestionat aquesta crisi, però també quins plans hi havia per haver identificat i gestionat aquesta pandèmia abans que succeís. Aquesta era també la seva feina i la seva responsabilitat:

Per cert, Michael Lewis és un escriptor genial. Molt recomanables els seus llibres, com “Liar’s Poker” o “The Big Short”, i també molt interessants els seu articles a Bloomberg o a Vanity Fair i els seu podcat “Against the Rules”.

I “The Fifth Risk” també val molt la pena. I no només ho penso jo. Els Obama han comprat els drets per fer una pel·li. Si no llegeixes el llibre, potser la podràs veure aviat a Netflix (com “The Big Short” o “Moneyball”).

(Publicat originalment a Via Empresa. I aquí en castellà).

dilluns, 23 de març de 2020

"Insider trading" amb el coronavirus

Guanyar diners amb informació privilegiada és un delicte greu. Però a més fer-ho anteposant la vida dels ciutadans que representes és, bé, sense paraules.

Això sembla que ha passat als Estats Units.

Els senadors Burr i Loeffer van anar a una sessió restringida del Senat dels EUA a finals de gener per entendre la dimensió del coronavirus. I al sortir no van fer sonar l’alarma. Inclòs Burr va fer un article dient que els EUA estaven preparats.

Van fer això. I van fer més. Van vendre les seves accions a borsa.

Loeffer, el mateix dia que va rebre la informació, va vendre entre 1,2M$ i 3,1M$. I va aprofitar per comprar accions en Citrix, una empresa de software de teletreball… que òbviament ha pujat en valor durant aquesta crisi. I Burr, uns dies després, va vendre entre 600.000$ i 1,8M$, incloent accions en companyies hoteleres (que òbviament han caigut molt).

La resta ja ho sabem. Les borses s’han enfonsat i el coronavirus és pandèmia global, amagada durant molt de temps a l’opinió pública, també als Estats Units. I no van fer sonar l’alarma fins, en el cas de Burr, un parell de setmanes després de vendre les seves accions.

Utilitzar informació privilegiada (“insider trading”) per lucrar-se a borsa és un delicte greu, en especial als Estats Units. Allà vas a la presó (Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York durant l’11-S i advocat de Trump, es va fer famós sobretot per les detencions que va fer a Wall Street per aquest tema; la pel·li “Wall Street”, força entretinguda, també va d’això).

Això és fer trampes. Una cosa és ser més llest (o tenir sort) i comprar o vendre unes accions perquè penses que pujaran o baixaran, i encertar-la. I una altra és tenir informació no pública sobre una empresa (perquè hi treballes, perquè l’estàs assessorant, etc) i utilitzar-la per guanyar diners (que altres perdran, és clar).

Sembla que aquests senadors segurament sabien què podia passar i no van dir res. Molt greu. Implicava parlar clar i enfrontar-se a Trump, que en aquell moment estava minimitzant el risc del coronavirus, però la seva obligació era protegir als seus ciutadans. Però a més es van lucrar. Van utilitzar informació privilegiada sobre la salut dels seus conciutadans per lucrar-se.

Si és cert, quins fills de puta. I si no és cert, quina vista tu, potser que es dediquin a això de la borsa (i que expliquin ben bé totes aquestes coincidències).

(Publicat també a Via Empresa)