Llibertat

Warren Buffett i Spanair

2012-01-27T22:02:00.000+01:00

Sembla que són les hores finals de Spanair i m'ha vingut al cap una frase de Warren Buffett que sempre tinc molt present:

When a management team with a reputation for brilliance tackles a business with a reputation for bad economics, it is the reputation of the business that remains intact

(clicka aquí si vols llegir més frases de Warren Buffett).

Vaig escriure sobre Spainair fa tres anys (com passa el temps!) explicant entre altres el meu escepticisme amb aquesta operació per la viabilitat econòmica d'una inversió en una indústria poc rentable. També demanava transparència sobre els diners públics invertits.

Aquesta notícia s'afegeix a la confirmació que l'estat manté el model centralitzat d'AENA (i m'ha sorprès que jo vaig denunciar-ho al Twitter el 19 de gener i a nivell mediàtic no es va destacar fins uns dies més tard).

P.D. Per cert, recordo amb molta il·lusió que arran aquest post sobre Spanair la Isabel-Helena Martí i el Ramon Carner van venir a presentar-se i saludar-me en les Terceres Jornades Generacionals que es feien a ESADE: l'inicia d'una gran amistat.

Blog recomanat: Pompeunomics

2012-01-25T22:39:00.003+01:00

M'agrada molt donar classes a la Pompeu: vaig molt molt apretat de feina durant uns mesos però m'ho passo molt bé.

Una de les majors satisfaccions és la relació que mantinc amb alumnes i, sobretot, antics alumnes, com amb els del Pompeu Finance Club (link al web i grup del facebook).

A través també d'un antic estudiant (@ambrosio_alex) he descobert un nou blog que fan els estudiants: Pompeunomics

Pompeunomics és un bloc creat per un grup d’estudiants d’Administració i Direcció d’Empreses i Economia de la Universitat Pompeu Fabra. En ell tractarem diversos temes relacionats amb l’economia i l’empresa amb un enfocament dinàmic i desenfadat per a tots els públics.

També intentarem ensenyar-vos les diverses facetes de l’economia com a ciència que estudia la presa de decisions dels agents i que permet estudiar, no només l’economia, sinó un gran nombre de situacions quotidianes. Aspirem a convertir-nos en un lloc de referència en el que consulteu o discutiu sobre economia, empreses, actualitat i sortiu ben informats i amb una opinió pròpia basada en el coneixement objectiu.

És un blog força interessant i al qual he tingut l'honor (que agraeixo) de que posin una entrevista que em van fer l'any passat dues estudiants per parlar d'emprenedoria.

Doncs això, blog recomanat (i gràcies per posar l'entrevista!).

P.D. Consell als estudiants: manteniu el contacte amb els vostres professors

Continua el guió

2012-01-21T09:57:00.000+01:00

Fil per randa:

Es crea la percepció i consens de que la culpa de tots els mals de l’economia espanyola la tenen les autonomies
Se les asfíxia
Se les rescata a canvi de limitar el seu autogovern
No s'aconsegueix el pacte fiscal

Ara estem entre el 2 i el 3: ens continuaran asfixiant, continuarem retallant, i ens aniran “rescatant” poc a poc a canvi de menys autonomia ("Rajoy pagarà a Catalunya si accepta una harmonització autonòmica").

I quina serà la reacció davant el previsible pas 4? Ens diran que hem aconseguit el nou millor finançament de la història? Que ara no toca? Que hi ha altres prioritats?

O potser (sorpresa!) se salten el guió: “dret a decidir”, whatever it means.

I un afegit: la situació actual d’asfíxia no és una sorpresa. Per mi era l’escenari base, entenc que per altres era només un escenari possible. I com era possible el que s’ha de fer ara s’hauria d’haver pensat i decidit fa molt temps. I el que hem fer quan fracassi el pacte fiscal, també.

Lliçons des de Catalunya?

2012-01-17T22:17:00.003+01:00

Un bon amic em recomana l'article "La lliçó catalana" (no he trobat el link de l'article en català) de l'escriptor portugués Gabriel Magalhães a La Vanguardia dient-me que segurament m'agradarà molt. I no m'ha agradat gens.

La base de l'article és que Europa té molt que aprendre de Catalunya, per la nostra capacitat de sobreviure, superar dificultats i, sobretot, de cedir amb generositat per aconseguir un bé superior. Els països haurien de fer com Catalunya i pensar menys en ells i més en els demés!

Y la respuesta para los actuales problemas quizá esté en las regiones más olvidadas: quizá se encuentre en la eficaz y discreta Catalunya.

Pero en Catalunya sí se conoce este diccionario de humildades. Se conoce porque el mundo catalán ha sobrevivido siglos emparedado.

Doncs sabeu què? Doncs que jo penso que no estem en condicions de donar gaires lliçons i que no som exemple de res. Estem asfixiats, espoliants, aprop del precipici, amb un sentit d'estat (espanyol) que evita el col·lapse espanyol sense solucionar el drenatge català. I així fins al final, quan ja serà massa tard.

Haría falta un delegado catalán que les explicara que, con frecuencia, los pactos se hacen, no para lograr lo mejor, sino sencillamente para evitar lo peor.

Aprendamos, pues, a ser catalanes. Varias cosas nos puede enseñar Catalunya. La primera: ceder no es arrojar la toalla. Ceder a veces es la mejor forma de resistir. Segunda: debemos tener un pensamiento sutil, capaz de una gran ductilidad

S'agraeix que un escriptor portugués valori aquests atributs dels catalans, a l'igual que s'autoenganyen molts catalans. Però no ens fem trampes al solitari, amb aquesta estratègia Catalunya no se'n surt.

I potser la solució és tan senzilla com que, durant una temporada, Catalunya pensi menys en els altres (=Espanya) i més en ella mateixa, que miri de solucionar els propis problemes abans de salvar als altres. Vaja, com tots els països del món, per variar.

La cultura catalana no es un catálogo de derrotas, sino una lección valiosísima para el porvenir europeo.

Jo estic fart que les nostres úniques victòries siguin les del Barça. Resistir no és una victòria, és prollongar l'agonia.

P.D. L'article també parla del llibre "Promiscuïtat" d'Àlex Susanna. Amb això estic d'acord, és un llibre genial. De vegades llegeixo un parell de poemes seus al matí, al tren, abans d'arribar a la feina (sí, he canviat una mica, faig esport, ioga, m'he aprimat i llegeixo poesia; i em trobo molt millor).

Nova baixada del ràting de S&P (ara, el fons de rescat europeu)

2012-01-16T22:46:00.000+01:00

Explicava ahir algunes de les possibles implicacions de la baixada del ràting de nou països europeus ("Notes sobre la baixada de ràting de Standard & Poors"):

Hi ha un cert consens que aquest downgrade dificulta el fons de rescat europeu, ja que difícilment serà AAA. Jo crec que més que dificultar-lo aflora la crua realitat que aquest fons de rescat és massa gran per tenir el ràting màxim, i que la seva creació comportarà noves baixades de ràting

Doncs ha passat: "S&P downgrades euro zone's EFSF bailout fund", és a dir, el fons de rescat europeu ha perdut la triple A.

I again el problema no són les agències de ràting sinó que acumular més deute en països amb molt deute per ajudar a països amb solvència baixa (= crear el fons de rescat europeu) disminueix (by definition) el ràting dels països involucrats. I, per tant, el ràting del fons que aquests països volen constituir.

Aquesta baixada del ràting del fons de rescat és un avís: quan (si) aquest fons es constitueix, hi haurà noves baixades de ràting dels països involucrats (o no, potser aquesta vegada no l'encerto).

Fundació Soñar Despierto - passant comptes

2012-01-16T22:14:00.003+01:00

El passat novembre us recomanava una genial iniciativa de la Fundació Soñar Despierto que consistia en fer un regal de Nadal a nens i nenes que viuen en centres d'acollida. Avui he rebut aquest email:

Buenos días,
El pasado 17 de diciembre, celebramos la XII edición de la fiesta de navidad en el Sant Jordi Club.
En estas fechas, como sabéis, pedimos a los menores de centros que escriban una carta a los Reyes
Magos pidiendo un regalo, recibimos cerca de 1.300, pero el día de la fiesta solo vienen los menores de 13 años.
220 voluntarios acompañaron a 450 niños residentes en centros de acogida y residenciales de toda Catalunya para celebrar la Fiesta de Navidad, donde compartieron un día especial, llena de juegos para todos, en el que mayores y pequeños intercambiaron ilusiones, emociones de todo tipo y, sobre todo, cariño. Al finalizar la gymkana, los Reyes Magos de Oriente vinieron a entregarles el regalo que habían pedido en su carta.
Con estas líneas queremos agradecer vuestra colaboración que hicieron posible esta jornada inolvidable y llena de diversión para unos menores que pudieron desconectar durante unas horas de la realidad que les ha tocado vivir.
Para que podáis haceros una ligera idea de lo que supuso para todos este día único en la vida de más de mil niños, os adjuntamos este video y algunas fotos.
http://www.youtube.com/watch?v=OZjPKFwaNsE&feature=g-upl&context=G251ea48AUAAAAAAAAAA

Agradecidos de todo corazón por vuestra ayuda y colaboración, recibid un afectuoso saludo,

Quim Guinot
Fundación Soñar Despierto

Apart de ser una gran iniciativa crec que és molt positiu que, una vegada s'ha col·laborat amb ells, es posin en contacte amb tu per explicar-te com a anat: és una bona forma de passar comptes.

Alguns no ho heu fet, espero que el proper Nadal no falleu! I espero que en la propera edició la comunicació de Soñar Despierto sigui (almenys) en català.

El vídeo que ho explica:

Notes sobre la baixada de ràting de Standard & Poors

2012-01-15T20:25:00.002+01:00

La notícia econòmica del cap de setmana és la baixada del ràting de Standard & Poors (S&P) a nou països europeus, incloent França (i ha passat més desapercebuda una de molt preocupant, que és l’estancament de les negociacions sobre la reestructuració del deute públic grec).

Ja us vaig explicar la meva visió sobre les agències de ràting (veure aquí) i no seré jo qui les defensi, però arran les reaccions al downgrade de S&P vull fer alguns comentaris:

No pot ser que abans critiquéssim a les agències per donar ràtings massa alts (com a les subprime) i ara les critiquem quan identifiquen països amb problemes i actuen en conseqüència, baixant en seu ràting
S&P (i les agències de ràting) sempre van tard: si estan baixant ara el ràting vol dir que fa temps que aquests països s’ho mereixen, i de fet fa temps que els mercats ho tenen descomptat (mireu aquí la prima de risc de França respecte Alemanya, de 131 punts divendres passat; o jo mateix que comentava el passat desembre que França estava a punt de perdre la triple A)
Criticar a S&P és matar al missatger. Quin és el problema, que hi hagi downgrade o les raons objectives que amenacen la sostenibilitat de les finances públiques d’aquests nou països?
S&P no només demana consolidació fiscal sinó també reformes per a què Europa torni a créixer, com explica Krugman. Això ha passat bastant desapercebut a tot arreu
Hi ha un cert consens que aquest downgrade dificulta el fons de rescat europeu, ja que difícilment serà AAA. Jo crec que més que dificultar-lo aflora la crua realitat que aquest fons de rescat és massa gran per tenir el ràting màxim, i que la seva creació comportarà noves baixades de ràting
En aquest sentit, crec que la solució ha de passar pel Banc Central Europeu (BCE), com està fent ara amb les subhastes a tres anys. Però catch 22, com explica Robert Preston, aquest downgrade accentua més la dependència dels grans bancs en el BCE, ja que dificulta i encareix les seves possibilitats de finançar-se

Doncs això: no matem al missatger i no li fem massa cas, perquè de vegades no té raó i moltes altres (com ara) només aflora problemes que molts fa temps que ja coneixen.

Ah, i brutal la portada de Liberation (via el genial blog Papers Papers de Toni Piqué).

El potencial de Catalunya - vLex

2012-01-14T18:58:00.000+01:00

Ja fa temps que sóc molt pessimista sobre la situació econòmica (i més) de Catalunya i crec que el temps ha demostrat que més aviat sóc realista. Però aquest pessimisme (o realisme) no està renyit per l’entusiasme que em generen moltes iniciatives empresarials que demostren l’energia, capacitat i potencial del nostre país.

Hi ha molts exemples. Fa uns mesos us parlava de Grífols i de Nostrum, Duran Arquitectes i Phyture Biotech. I a partir d’ara intentaré fer petites píndoles al blog de notícies d’empreses que, quan les llegeixo, m’engresquen.

No vull donar la falsa imatge d’una “Catalunya optimista” sense problemes però sí exemples de projectes que se’n surten amb molt d’èxit, o només amb èxit en un entorn molt complicat, o que arrisquen tot i la complexitat del moment actual.

Com per exemple una notícia que he llegit avui: vLex, empresa que ofereix continguts i solucions legals a professionals, governs i acadèmics, amb seu a Barcelona i oficines en sis països, ha tancat una ronda de finançament de 4€ milions per reforçar la seva posició a Llatinoamèrica. Enhorabona!

Aquesta empresa té mots “ingredients” que la fan interessant: empresa tecnològica fundada i amb seu a Barcelona, que aposta pel mercat internacional (ofereix informació legal de 134 països) i que, per cert, està buscant contractar a gent (link aquí). I la demostració, amb aquesta operació, que existeix finançament per projectes solvents i amb potencial. No és gens fàcil però ells ho han aconseguit.

Només un petit suggeriment: està molt bé que tinguin la web en català (moltes empreses no la tenen o, quan creixen, se n’obliden), però els suggeriria que hi fessin una petita “repassada”.

Doncs això, aquest país se’n pot ensortir. I amb això em ve al cap una gran cançó d’un gran grup:

Lliçons al Financial Times? (II)

2012-01-12T19:04:00.000+01:00

Fa un temps vaig escriure sobre una entrevista de Manel Fuentes a Victor Mallet, corresponsal del Financial Times. Avui, sant tornem-hi.

Escolteu l’entrevista. Hi ha un tema de formes. I hi ha un tema de fons: és el Financial Times responsable de la imatge que s’està projectant de que les autonomies, i en especial Catalunya, són les principals responsables de la situació financera de l’estat espanyol?

Algunes notes. Primer, l’incompliment del dèficit públic espanyol s’explica principalment per les CCAA (la major part del dèficit és de l’estat, però l’excés de dèficit és de les autonomies; per l’espoli fiscal i per l’incompliment dels compromisos de l’estat en el cas de Catalunya, però de forma agregada és degut a les CCAA). Segon, aquest focus en les autonomies no és exclusiu del Financial Times sinó de molts mitjans i agències de ràting, fruit d’una campanya deliberada des de Madrid que des del Col·lectiu Emma estem avisant des de fa un any i mig (arran un article del Business Week). I tercer, el Financial Times ha explicat els “centralising instincts” del nou Govern espanyol i en el passat ha parlat del dèficit fiscal català. L’evolució del Financial Times és positiva i insuficient, però no és el culpable dels nostres greuges financers.

Amb tot això el que vull dir és que si la premsa internacional apunta a les CCAA és en part perquè el sistema autonòmic espanyol és car i ineficient. I que si apunta a Catalunya és també en part perquè el deute públic català s’ha desbocat, des de Catalunya ens hem comparat amb Grècia, i perquè no s’ha fet una acció decidida i eficaç a nivell internacional per canviar aquesta imatge. I el Financial Times s’apunta a aquesta tendència, però també dóna la visió catalana del dèficit fiscal i de l’onada centralitzadora de Madrid.

Potser els catalans enlloc de buscar els culpables de tots els nostres mals a fora de Catalunya (Madrid o el Financial Times) fem el que depèn de nosaltres: pedagogia interna a Catalunya de l’espoli fiscal; i pedagogia externa a mitjans i comunitat internacional de l’ofec econòmic de Catalunya. Les declaracions del President Mas a Londres i la carta del Conseller Mas-Colell al New York Times van en aquesta direcció, i tan de bo siguin el preludi d’una ofensiva en aquesta línia (estic expressant més un desig que una convicció).

Els problemes de Catalunya no són culpa del Financial Times. Això és com culpar a la crisi a les agències de ràting oblidant la responsabilitat de cadascú de nosaltres (persones, institucions i govern). El món ens veu com una província espanyola perquè, administrativa i políticament, és el que som. El deute i dèficit heretat del Tripartit és tan real com desmesurat. El sistema de finançament actual va estar avalat per l’anterior Govern, que incloïa un partit independentista. I el nou Govern dóna suport a les mesures econòmiques del Govern de l’estat. Vaja, que abans de culpar a Madrid o al Financial Times potser els catalans ens fem mirar si tenim allò que ens mereixem o, més masoquista encara, si de fet ja tenim allò que de veritat volem.

Tornada a classe

2012-01-11T21:28:00.000+01:00

Tornen les classes d'Economia de l'Empresa II a la UPF.

Estic content i un pèl atabalat. M'encanta donar classe a la UPF, però és una enorme responsabilitat per la gran qualitat dels meus "companys" (molts d'ells, antics professors als que respecto i admiro). M'esperen uns mesos molt intensos i amb una agenda especialment complicada, però val la pena.

M'agrada donar classes i mantenir el contacte amb els meus alumnes i ajudar-los en el que pugui. De fet ara estic col·laborant amb el Pompeu Consulting Finance Club i estic ajudant a uns estudiants que estan intentant tirar endavant un start-up molt interessant.

Doncs això, content de tornar a classe.

Europa o Estats Units?

2012-01-08T14:38:00.002+01:00

Divendres vaig llegir aquest tuit de la rgan Rita Marzoa:

Bassas “Ja ens agradaria un 8 per cent d',atur com als USA”i jo penso,no sé pas.Mirin Inside Job.Aquí tenim drets i condic q allà somnien!

Millor europeu que americà? Sóc proamericà i reconec les grans mancances del seu sistema, que per a mi és principalment la desprotecció dels dèbils per la manca de cobertura sanitària universal i per la limitada protecció a persones amb dificultats temporals o permanents (com als aturats, fruit de la crisi o de llarga duració). Però en molts altres aspectes crec que els Estats Units dóna mil voltes a Europa, per oportunitats, meritocràcia o llibertat (i en el cas de Catalunya i Espanya, en la taxa d'atur).

Però sobre el punt "social" on destaca Europa, una reflexió: ens ho podem seguir permetent? Podem sostenir aquest estat del benestar? No, almenys no igual que ara.

Tot això em ve al cap perquè avui he llegit un article molt interessant al NYT que m’ha fet pensar en el comentari de la Rita: “The Other Reason Europe Is Going Broke” d’Adam Davidson.

L’article explica justament que Europa ha d’ajustar el seu funcionament i el seu estat del benestar per poder competir internacionalment. Créixer és fonamental per crear ocupació i activitat econòmica, que alhora paga impostos per finançar l’estat del benestar.

I sobre la superioritat d’Europa en la protecció dels dèbils, un paràgraf que dóna molt que pensar (el destacat en negreta és meu):

European leaders like to mock the U.S. for its inequality and lack of social safety net. Though, for now, it looks as if Europe is headed for a two-tier society without any plan for improving the lot of the lower tier. How can Brussels excite a generation of ambitious young people — the ones who will determine Europe’s future success — when too many of them are offered low-wage, short-term work in stagnant industries to pay for the far more generous benefits their elders receive? How can Europe compete if its youth experience the flexibility while the old get the security?

No hi puc estar més d’acord, en especial amb això d'una societat a dos nivells. Fixem-nos per exemple en el mercat de treball espanyol (i català): una part tenim feina fixa amb molta protecció i una altra (principalment joves, dones i immigrants) tenen contractes temporals i amb sous més baixos. I qualsevol canvi promogut per Govern o sindicats va en la línia de mantenir aquests privilegis i doble xarxa. Jo crec que, per exemple, els que tenim la sort de tenir una feina fixa hauríem de renunciar a part dels nostres "privilegis" a canvi d'augmentar els drets dels que tenen contractes més precaris (és a dir, igualar la indemnització per acomiadament entre els contractes fixes i temporals, incloent els contractes en vigor, de forma que el que tenim feina fixa cobrèssim menys i els que tenen contractes temporals, molt més).

I més enllà en aquesta dualitat que explica l'article: nosaltres amb els nostres fills. Ells hauran de pagar els nostres deutes (el dèficit és fer que els que venen després paguin els nostres deutes) i alhora ens hauran de mantenir a nosaltres, ja que l’evolució demogràfica comportarà menys persones (els joves i nens d'avui) pagant (via cotitzacions a a seguretat social) més despeses (sanitat i pensions) de més persones (tots nosaltres).

L’article apunta el model danès, la “flexicuretat” ("flexicurity"):

(...) offered American-style flexibility (layoffs, transitions into new lines of business) coupled with traditional European security

Jo crec que hem d’anar cap aquí: flexibilitat per crear feina i ocupació (i que les empreses es puguin adaptar quan ho necessitin, és a dir, acomiadar) a canvi de protegir als que perden la feina (i als més dèbils en general).

I tornant al títol del meu post: “Europa o Estats Units?”. Jo ho tinc clar: Catalunya! O dit d’una altra forma: construir un estat amb el millor dels dos móns.

Entrades més llegides el 2011

2012-01-01T09:08:00.000+01:00

És a dir, principalment espolímetre i finances de la Generalitat. 259 posts durant el 2011, i ja molt aprop d'arribar als 1.000! Moltes gràcies, de veritat, als que llegiu aquest blog.

Sort, salut i llibertat pel 2012. I molt amor i sexe, que sempre ajuden. Hàgiu tingut un bon o mal 2011, que el 2012 li doni mil voltes!

Moments de qualitat: jo no els sento però ells parlen

2011-12-27T07:40:00.002+01:00

Passejant amb l'Alex, en silenci, i de sobte em diu: 'Pare, estava parlant'. No entenc què em vol dir. 'Ah sí?' 'Sí, per dintre!' i s'assenyala el cap. 'I què deies?' 'Coses d'espies, no t'ho puc dir'...

Almenys parla amb ell mateix. La Vinyet ho fa amb la seva amiga imaginària, la Silence Please, que es veu que li parla en anglès i li demana que calli.

Fa uns dies vaig preguntar al Twitter (@salvagarcia) si m'havia de preocupar i no recordo qui em va dir que ho hauria de fer el dia que la Silence Please em fes callar a mi.

Proposta (alternativa) de retallades

2011-12-26T09:51:00.000+01:00

En positiu: ja que hem de retallar per la nostra incapacitat d’acabar amb l'espoli (en positiu, el correcte seria dir per permetre aquest espoli descomunal i permanent), algunes alternatives:

La Diputació de Barcelona afirma que caldrà pujar les quotes de les escoles bressol públiques, tot i l’oferta totalment insuficient i el fet de que són fonamentals per afavorir la reincorporació de les dones al mercat laboral. Alternativa: per què no suprimim les diputacions (la de Barcelona i la resta)?

S'han eliminat molts serveis d'urgència mèdics nocturns, amb la paradoxa que per exemple al Ripollès tenen Consell Comarcal però els CAPs estan tancats a la nit. Alternativa: per què no eliminem els Consells Comarcals, el del Ripollès i tota la resta, enlloc de tancar els CAPs?

I la Generalitat ha decidit tancar la Delegació que té a Buenos Aires. L'avenç de Catalunya (econòmic i polític) no és possible sense una acció internacional seriosa, professional i nacionalment desacomplexada. Segurament la gestió d’algunes Delegacions és millorable, però d’aquí a tancar-les... Segur que és un tema econòmic? Recomanat l’article de Toni Soler “En diuen austeritat”. Ara, si es tracta de diners, es podrien suprimir tots els ajuts a sindicats, patronals i fundacions dels partits (com aquesta subvenció als sindicats que es va anunciar fa dues setmanes per 247.766,50€).

I un bonus per si calen recursos per evitar alguna altra retallada: recuperar l’impost de successions. Però no el que ha eliminat CiU sinó també parcialment el que va eliminar el tripartit, que en la meva opinió va anar massa enllà: jo limitaria molt les deduccions, per exemple fins a 300.000€ per vivenda habitual i als negocis familiars per facilitar la seva continuïtat.

En positiu.

Jo (també) vull ser rei

2011-12-25T20:11:00.000+01:00

La vergonya no és tenir una monarquia. La vergonya és tenir aquesta cort d’aduladors majoritària en el món polític, governant, institucional i periodístic.

El rei afirma "La justícia és igual per a tothom” i (gairebé) tothom aplaudeix. I el Títol II, Article 56.2 de la Constitució Espanyola? Fem memòria.

La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat

Tothom igual davant la llei? No és cert i, que ho digui el rei, que no està subjecte a la llei, ofensiu. I que el felicitin per dir-ho, surrealista.

Jo també vull ser rei. Però no per poder-me saltar la llei o gastar diners públics sense cap transparència sinó per la tranquil·litat de saber que, faci el que faci, digui el que digui, tothom dirà que sóc un crack i un exemple a seguir.

Per alguns el rei és un referent. Per mi ho són Els Pets: “Jo vull ser rei”, la van clavar

Tan avorrit està envoltat

per una colla de llepons suant infal·libilitat

com un cacic o un dictador.

Si és cert que sóm igual davant la llei

per què collons jo mai podré ser rei.

Rosses de mentida

2011-12-23T18:47:00.001+01:00

A mi m’agraden les morenes però la Rosa creu que m’agraden les rosses. I fa poc, igual per desmuntar-me el mite de les rosses, em va explicar que la majoria de rosses són tenyides.

“Va, què dius!”. “Sí, fixa’t en les celles, si les tenen morenes vol dir que el seu ros és tenyit”. I últimament m’hi fixo i cert, la majoria de rosses ho són de mentida.

Espero no haver trencat cap mite ni haver creat noves desil.lusions. Igual m’hauria d’haver esperat a després de festes i, ja que sabem que els reis són els pares, almenys seguir pensant que totes les rosses són de veritat.

P.D. Igual tots sou molt llestos i això ja ho sabíeu. Millor per vosaltres, jo moltes coses no les sé si no me les expliquen...

Aquesta vegada és diferent?

2011-12-22T20:15:00.009+01:00

Una de les grans mancances que tinc és que sé poca història (una altra és que conec poc el país). I ara, un pèl tard, he descobert que conèixer la història és una gran forma d'entendre millor el present.

Un exemple és la crisi econòmica actual. Hi ha consens entre molta gent: "aquesta vegada és diferent!". Segur?

Un llibre que recomano: "This Time Is Different: Eight Centuries of Financial Folly", de Kenneth Rogoff (antic economista en cap del FMI, el mateix que va dir que Catalunya, si fos un estat, seria un dels països més rics del món) i de Carmen Reinhart.

El títol, irònic, ho diu tot: a pesar del que molts afirmen aquesta crisi no és diferent. Té les seves singuralitats, és clar, però no és diferent. Hi ha patrons que es repeteixen en totes les crisis financeres.

És cert que tot i les similituds entre les crisis financeres aquestes evolucionen diferent en funció de la resposta dels poders públics, com explica de forma crítica Christina Romer al NYT ("A Financial Crisis Needn't Be a Noose"), però la història sovint es repeteix. Quan llegia en el llibre característiques comunes de moltes crisis em venia al cap la situació espanyola: múltiples indicadors que mostraven la creació de la bombolla, excés de deute privat, col·lapse dels ingressos fiscals, creixement dramàtic del deute públic, crisi bancària, crisi de deute sobirà... Us sona? Aquesta vegada és diferent?

La lliçó principal del llibre, com explica aquesta crítica del NYT, seria la següent:

So what is the message of This Time Is Different? In a nutshell, it is that too much debt is always dangerous. It's dangerous when a government borrows heavily from foreigners-but it's equally dangerous when a government borrows heavily from its own citizens. It's dangerous, too, when the private sector borrows heavily, whether from foreigners or from itself-for banks are basically institutions that borrow from their depositors, then make loans to others, and banking crises are among the most devastating shocks an economy can face.

El llibre és molt bo descrivint el que va passar i el que passa ara però no ataca a les possibles solucions. En aquest sentit, tornant a la història, fa temps que estic estudiant la gran depressió dels anys 30 i la dècada perduda del Japó. Hi ha moltes lliçons d'aquestes crisis: pensant amb la crisi actual, de la primera crisi em quedaria la necessitat de fer una política monetària expansiva via Banc Central Europeu, i de la segona la necessitat de tenir un sector financer sanejat.

La imatge de l'any (per a mi)

2011-12-21T19:45:00.001+01:00

Aquest any per mi ha estat el dels valents que s'han aixecat contra dèspotes i dictadors exigint llibertat. I una imatge que per mi ho ressumeix tot és el d'aquesta dona egípcia apallisada i mig despullada.

Pots veure més imatges de dones valentes clickant aquí.

I un matís: Time Magazine ha nomenat "persona de l'any" al "protester", que inclou indignats d'arreu, com Occupy Wall Strett, i els que s'han aixecat a les revoltes àrabs. Per mi els herois han estat aquests darrers.

Notes aleatòries sobre la governança econòmica europea

2011-12-20T18:54:00.004+01:00

La setmana passada em van convidar a un seminari sobre governança econòmica europea. Aquestes són algunes de les reflexions que vaig fer (algunes les he anat comentant en el blog):

Alemanya, Espanya i Regne Unit: tinc simpatia per la posició alemanya i la britànica, com he explicat aquí i aquí. Sovint des d'Espanya s'oblida que, si no fos per la intervenció alemanya de fa un any i mig i per l'actuació del Banc Central Europeu (BCE), Espanya hauria fet fallida. Recordem també que gràcies a aquesta intervenció s'ha començat a racionalitzar la despesa pública i s'estan impulsant algunes reformes imprescindibles massa temps ajornades

Quan s'analitza el que ha fet el Regne Unit cal tenir present que els països de l'euro també han anteposat els seus interessos nacionals, i a més tenen la càrrega de la prova de que l'invent de l'euro funciona. La meva simpatia i comprensió cap a ells no vol dir que m'agradi el seu cop de porta, ja que ha complicat que s'implanti la solució acordada en la darrera cimera europea. Dit això el problema de la darrera cimera no va ser l'actuació britànica sinó que les solucions proposades van ser insuficients, difícils d'implantar i amb un calendari d'execució lluny del que la urgència de la situació requereix

Sóc escèptic davant de les noves regles que es volen imposar, entre altres raons perquè per exemple Espanya va seguir els criteris de Maastricht fins fa molt poc i això no ha evitat la situació actual, i Alemanya i França se les van saltar el 2003 i les noves regles no impedeixen que ho puguin tornar a fer

Cal incorporar una agenda de creixement a la Unió Europea, però sense oblidar que la prioritat immediata és evitar el col·lapse: hem de pensar en el llarg termini però sobretot solucionar el curt termini

Es parla molt dels obstacles polítics per crear eurobons i per ampliar el fons de rescat europeu, però s'obvien els obstacles econòmics que ho dificulten a l'extrem, ja que p.e. França està a punt de perdre la triple A, Bèlgica i molts altres països ja l'han perduda, etc.: com afectaria crear nous instruments o ampliar els actuals en la solvència dels no-PIIGS?

Sóc un europeista euroescèptic: cada vegada em sento més lluny d'aquesta Europa que s'està construint. Tot el que ve d'Europa sona a complicació i burocràcia (cara), i els que diuen que defensen Europa l'utilitzen com excusa per implantar polítiques imprescindibles però impopulars. Per això la idea de menys Europa (excepte com a element per mantenir la disciplina fiscal) és per mi cada vegada més atractiva

La solució final a la crisi europea ha de passar per l'austeritat fiscal, una política monetària expansiva del BCE (després de que l'austeritat fiscal estigui assegurada) i per resoldre definitivament el problema grec, via reestructuració del seu deute o deixar que faci fallida. Una autoritat financera única facilitaria molt les coses: com a europeista euroescèptic veig aquesta figura tan necessària com impossible

Més llest que la mitjana?

2011-12-20T00:01:00.002+01:00

La majoria de gent creiem que som més llestos que la mitjana, el que és matemàticament impossible.

Aquí tens un test de 20 característiques que tenen la gent més llesta que la mitjana ("20 Research-Proven Signs You're Smarter Than Average", publicat a Business Insider).

Jo en compleixo 10 (no et diré quins!) així que, suposo, estic a la mitjana. Podria ser pitjor. I molt millor, és clar...

La trobada (impossible?) entre CiU i ERC

2011-12-18T16:43:00.018+01:00

Sóc un gran defensor d'un pacte nacional entre CiU i ERC: ho vaig ser durant l'època Pujol, durant el segon tripartit (sempre vaig defensar el primer tripartit i segueixo pensant que era l'opció correcta) i ho he estat en la nova etapa del President Mas.

Aquest país té dues opcions: anar (mal) tirant o fer un pas endavant. Anar (mal) tirant ens porta a la situació actual, és a dir, al col·lapse, ofegats per un espoli i una deslleialtat permanent de l'estat. I el pas endavant és impossible sense una majoria d'obediència catalana al Parlament, és a dir, sense un acord entre CiU i ERC (per ser precisos entre els partits d'obediència catalana caldria afegir Iniciativa, Solidaritat i Ciutadans).

Els pressupostos de la Generalitat són una nova oportunitat però no sóc gaire optimista. La paradoxa és que per CiU i ERC la prioritat és el país i el país es beneficiaria d'un pacte entre ells, però per CiU és molt més fàcil pactar amb el PP per la seva proximitat ideològica en temes econòmics i per tenir bona relació amb el govern de l'estat, i per ERC és molt més senzill ser un partit d'oposició, oposar-se a les retallades i negar-se a qualsevol pacte amb CiU proposant condicions maximalistes i impossibles. I així entre uns i altres la trobada és impossible i, de pas, donen un paper primordial al PP en la política catalana.

I així ens va. I seguim discutim sobre si pintem la casa de color blau o vermell mentre la casa es crema. I potser algun dia es posen d'acord però potser serà massa tard. De fet, a dia d'avui, cada dia és un dia més massa tard.

S'han de restablir ponts i evitar retrets. I cal, sobretot, generositat pels dos costats i establir un nivell de complicitat i confiança que ha d'anar molt més enllà de la propera llei i dels propers pressupostos.

Novetats en blog Coneixement i en el Col·lectiu Emma

2011-12-18T16:38:00.000+01:00

Nova entrada al blog Coneixement, Educació i Recerca explicant un nou projecte apassionant: "Escoles Tàndem".

I noves entrades a la web del Col·lectiu Emma:

“El Nadal que no vam tornar a casa” a La Pedrera el 15 de desembre (i II)

2011-12-16T19:52:00.000+01:00

Jornada genial. Un tast en aquest vídeo (a partir del minut 13).

Enhorabona a Quim Torra, Jordi Cortada (tenor), Marco Evangelisti (piano) i Albert Benzekry (rapsode).

Per cert, encara no tens el llibre “El Nadal que no vam tornar a casa”?

Atrevir-se amb l'estat

2011-12-13T20:50:00.021+01:00

El President Mas va defensar en l'apassionant entrevista amb Mònica Terribas que Catalunya havia de ser "país seriós, no de pandereta". Hi estic d'acord, aquest és un missatge que s'ha d'enviar al món.

Però un missatge addicional, al món i al poble de Catalunya: aquest és un Govern seriós valent. I valent no només per aplicar una política draconiana d'austeritat sinó també per fer-se respectar.

L'estat no ha abonat els 759€ milions que devia a la Generalitat. Possible resposta d'un Govern valent: deixar de fer qualsevol abonament a la hisenda espanyola, com les quotes dels funcionaris a la Seguretat Social, les retencions de l’IRPF o l’IVA de les empreses públiques. I així s'enviaria també un missatge al poble de Catalunya: el Govern no només s'atreveix amb els funcionaris, TV3 o la sanitat, sinó també enfront el poderós de veritat, l'estat.

Hi ha iniciatives individuals d'insubmissió fiscal, com la de dos empresaris que tenen un restaurant a Siurana o les declaracions de Xavier Sala-i-Martín. Són lloables, però el que s'ha d'enfrontar a l'estat i arriscar-se a anar a la presó és el Parlament i el Govern. I el poble seguir, però el Govern liderar. Segurament calen iniciatives de la societat civil que pressionin al Govern i marquin el camí, com la que proposa Òmnium, però m'encantaria (desitjaria) que fos a l'inrevés.

Les respostes no s'improvitzen, però igual el Govern ens sorprèn amb que això del Pla B pel no pacte fiscal no és per d'aquí un any i que ja té ara (o molt aviat) una resposta a l'estat.

El que vull em sembla raonable: un Govern valent per fer el que calgui per tirar el país endavant, i que s'enfronti amb qui ens ofega i maltracta. Un Govern seriós i valent que s'atreveixi amb l'estat, encara que sigui per una qüestió de supervivència.

Simpatia pel Regne Unit

2011-12-10T17:29:00.005+01:00

Els darrers temps el dolent de la pel·lícula era Alemanya ja que es dedicava a vetllar pels seus interessos, és a dir, a fer exactament el mateix que la resta de països de la Unió Europea. Jo no estava d'acord amb aquesta crítica, com vaig explicar en "Notes sobre la situació econòmica actual (títol apassionant, oi?)".

Està de moda criticar a Alemanya per la seva manca de lideratge, compromís i solidaritat amb l’euro (sic). Però jo tinc una gran simpatia amb la posició alemanya: és raonable que, abans de seguir “pagant la festa”, demani reformes estructurals als països irresponsables (aka PIIGS) i que cada país assumeixi la seva responsabilitat. No ens agradaria als catalans, en un context de crisi com l’actual, que els nostres impostos no es destinessin a finançar obres absurdes (com l’AVE Madrid-Galícia) mentre aquí no tenim garantit el corredor mediterrani o estem obligats a fer grans retallades en sanitat o universitats? Simpatia combinada amb un cert despreci per la seva hipocresia a l’amagar que l’ajut a Grècia és de fet un pla de salvament als bancs alemanys (i francesos i suïssos), o que doni lliçons sobre el sistema financer quan la seva banca regional té grans necessitats de recapitalització.

I ara el nou dolent és el Regne Unit, que ha decidit quedar-se al marge del nou pacte entre els països de la Unió Europea i sento tornar a portar la contrària però, com us deia fa un parell de setmanes ("Europeista euroescèptic"), tinc simpatia pel Regne Unit (i, encara més, per Suïssa).

Crec que el Regne Unit ha fet el correcte o, com a mínim, el que ha fet és molt raonable. Hauríem de donar-li menys lliçons: no va entrar a l’euro i ara ja és evident que l’euro va ser un error; sempre ha estat euroescèptic i ara tenim la certesa que la Unió Euopea és una màquina burocràtica cara, ineficaç i lenta.

Per quina raó voldria ara formar part del nou club que es basa principalment en compartir l'euro? Per conveniència? Què hi guanya? Per solidaritat amb la resta de països? No està tothom posant per davant els seus propis interessos? Per què els britànics haurien de ser una excepció? Que el Regne Unit està defensant la City? I no estan Alemanya i França defensant els seus bancs quan discuteixen el rescat de Grècia?

Ja ens agradaria estar en la seva situació: moneda pròpia, banc central propi, i fora d'un club (l'euro) que és un desastre.

Abans de criticar al Regne Unit crec que la zona euro hauria de demostrar que l'invent funciona. I si fos un "fan" de l'euro no m'hi jugaria res, o més ben dit, no em faria gaire el "xulo": el nou pacte és bo perquè avança en el camí de la disciplina fiscal dels països però no inclou mesures per reactivar l'economia i, el pitjor, es fonamenta en una unió monetària que no ha funcionat i no pot funcionar per països tan diferents com els de l'eurozona. L'euro i els països de l'euro tenen la càrrega de la prova.

Em reafirmo: Europeista euroescèptic.

Del dret al deure de trencar

2011-12-08T19:50:00.006+01:00

L’estat s’ha negat a pagar els 759€ milions que deu a la Generalitat, tot i tenir l’obligació legal de fer-ho i tenir una assignació pressupostària reservada. Una més. I una vegada més m’ha vingut al cap aquest fragment de la Declaració d’Independència dels Estats Units (link al català i l'anglès):

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, ÉS EL SEU DRET, ÉS EL SEU DEURE, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.

Del dret al deure: no es tracta només d’espoliar Catalunya sinó d’asfixiar-la i, en conseqüència, asfixiar el poble de Catalunya (recordeu el llibre "Espoli fiscal: una asfíxia premeditada", de Ramon Tremosa i Jordi Pons). I cap Govern, tampoc el de Catalunya, pot permetre que s’asfixiï el seu poble.

I per cert: 759€ milions són 16 dies d’espoli.

God Bless America. And Catalonia.

“El Nadal que no vam tornar a casa” a La Pedrera el 15 de desembre

2011-12-02T20:47:00.002+01:00

Ja sabeu que un dels més llibres preferits és “El Nadal que no vam tornar a casa”, editat pel gran Quim Torra. El llibre recull cartes i altres textos escrits per exiliats catalans l'any 39, el primer Nadal fora de casa.

Fa un parell d'anys vaig tenir la sort de veure un acte que combinava la lectura de fragments del llibre amb nadales, a càrrec del gran tenor Jordi Cortada (us ho explicava aquí). I aquest any ho podem veure a La Pedrera el 15 de desembre a les 20:00.

L'entrada costa 5€. Pots trobar més informació clickant aquí.

P.D. Vinguis o no vinguis, compra dos exemplars del llibre: un per a tu i un altre per regalar-lo.

Retallada als funcionaris catalans: 18 dies d'espoli

2011-12-01T23:04:00.004+01:00

El diari ARA explica que les 19 retallades del Govern als funcionaris equivalen a 860€ milions. O dit d'una altra forma, 18 dies d'espoli.

En previsió de properes manifestacions dels funcionaris, proposo que alternin la Plaça Sant Jaume amb la Delegació del Govern espanyol a Catalunya.

I per cert, jo també vull una administració pública eficient i austera. I que es racionalitzi, dins d'un marc raonable: ni greix ni espoli.

Retallada de 40€ milions a TV3: 20 hores d'espoli

2011-11-27T10:38:00.002+01:00

Posem en perspectiva el darrer "drama nacional": la retallada de 40€ milions a TV3 representen 20 hores d'espoli segons l'espolímetre (o 21 hores segons les darreres estimacions del dèficit fiscal del Govern).

Ni greix ni espoli: fem TV3 més eficient i ajustem la seva estructura i despeses, però que aquest ajust no posi en perill el paper fonamental que TV3 té en el procés de normalització lingüística i, de fet, nacional.

No sé si amb aquesta retallada això perilla, però sense 20 hores d'espoli no passaria. O es podria fer l'ajust igualment i dedicar aquests diners a sanitat, educació o baixar impostos. Sense espoli.

P.D. I per cert, amb els recursos que ara mateix té TV3, està fent bé la seva feina? Aquesta discusió també l'hem de tenir.

"Promiscuïtat" d'Àlex Susanna, dimecres a les 19:00 a La Casa del Llibre

2011-11-25T20:57:00.001+01:00

El llibre promet. I la presentació, també.

Ens veiem dimecres a les 19:00 a La Casa del Llibre (Rambla Catalunya 37)!

I Àlex, enhorabona!

Un regal per a nens i nens que viuen en centres d'acollida de Catalunya

2011-11-24T16:03:00.001+01:00

Una companya de feina m'ha enviat aquesta iniciativa que em sembla genial: fer un regal de Nadal a nens i nenes que viuen en centres d'acollida de Catalunya.

Ho organitza la Fundació Soñar Despierto i col·labora RAC 105. Sembla que és el segon any que ho fan. El procés és molt senzill: vas als estudis de RAC 105 o envies un email a sd@sdespierto.es, i et donen/t'envien la carta d'un nen; i li compres el regal o fas una transferència per a que la Fundació li compri. L'import recomanat és de 40€.

Si els nens i nens són el col·lectiu més vulnerable del nostre país, imagineu-vos els nens i nenes que viuen en centres d'acollida. O en positiu: penseu la felicitar que generareu per només 40€.

Felicito als promotors d'aquesta iniciativa, i us animo a tots a què, com a mínim, compreu un regal.

Podeu trobar més informació clickant aquí.

Nou ajust de 1.000€ milions: 21 dies d'espoli

2011-11-22T20:44:00.001+01:00

El President Mas ha anunciat unes mesures per estalviar/generar 1.000€ milions durant el 2012. Les mesures impliquen que s'apujarà la benzina, el transport públic, les matrícules universitàries i l'aigua.

Aquesta retallada, segons l'espolímetre, equival a 21 dies d'espoli (o a 22 dies utilitzant les darreres dades del Govern). El propi President Mas ha afirmat que no s'haurien de seguir fent retallades si el dèficit fiscal català estigués resolt.

Des del principi he utilitzat el lema "ni greix ni espoli", entenent que moltes retallades són necessàries, independentment de que estem en un context de crisi econòmica. Però també cal acabar amb l'espoli fiscal. I es pot demanar un sacrifici als ciutadans sempre que s'ofereixi un horitzó sense espoli.

El President Mas afirma que se sent fort i legitimat pel pacte fiscal. Hi estic d'acord, i afegiria que és el que molts esperem, l'hagim votat o no, i que per justícia (amb Catalunya i en especial amb els que estan patint més la crisi) esperem que arribi fins al final, peti qui peti.

I per cert, avui l'amic Jordi Comas em recordava l'escrit d'aquest estiu "Retallades i conflicte social" on explicava que l'evidència empírica semblava indicar que els votants no castiguen els partits que apliquen retallades, el que s'ha vist amb els resultats d'aquest diumenge. En aquest escrit però també explicava que retallades per sobre el 2% del PIB provoquen increments substancials d'inestabilitat social. I això em preocupa.

Ni greix ni espoli. I algunes retallades estan anant més enllà del greix. És un sacrifici que el Govern demana als ciutadans. Ho podem acceptar sempre que el Govern, en justa correspondència i amb tot el nostre suport, acabi amb l'espoli.

El Govern està demostrant valentia amb les retallades. Jo espero aquesta valentia (fins a les darreres conseqüències) amb el pacte fiscal. Fins al final.

Europeista euroescèptic

2011-11-20T18:59:00.000+01:00

Sóc un europeista euroescèptic: voldria els Estats Units d’Europa i tenim una Unió Europea burocratitzada, amorfa, cara i ineficient. I un euro que ha estat un error, per la manca de política fiscal comuna i per l’assimetria de cicles econòmics en la zona euro.

Durant molts anys vam criticar als britànics per no voler l’euro i per les seves reticències a una major integració europea, i hem de reconèixer que són ells els que tenien raó. I a aquestes alçades sóc molt escèptic davant una major integració europea, ja que això voldrà dir més funcionaris, més despesa i més distància entre els ciutadans (aka votants) i la presa de decisions a la Unió Europea. I encara que hi hagi més integració cada país seguirà anant a la seva quan es discuteixin temes importants, com estem veient en la crisi financera actual. No serem mai els Estats Units d’Europa.

Em sento com els independentistes catalans que fins fa poc eren federalistes: volien una Espanya diferent i, al veure-la impossible, s’han tornat independentistes. Jo volia una Europa diferent però, sent realista, el que ara vull és menys Unió Europea.

M’agrada el model del Regne Unit, però encara m’agrada més Suïssa. L’independentisme català defensa que Catalunya ha de formar part de la Unió Europea i tenir l’euro com a moneda. No vull posar nous elements de debat i crec que aquest ha de continuar sent el camí. Però per mi el model ideal seria Suïssa: un tractat de lliure comerç amb Europa sense tota la burocràcia que implica estar a la Unió Europea. I l’euro? Aquesta decisió segurament la prendran per nosaltres, però abans de tornar a la pesseta millor tenir la lira catalana, no?

Potser estic molt equivocat, però crec que és la Unió Europea qui té la càrrega de la prova i qui ha de demostrar que aquesta festa té sentit. I que la solució passi per menys burocràcia, menys costos i menys anar cada estat a la seva.

Catalunya culpable

2011-11-15T20:49:00.003+01:00

El Govern espanyol acusa al Govern català de ser el culpable de l’incompliment de dèficit públic de l'estat i d'haver tensionat la prima de risc espanyola del deute espanyol. Aquesta acusació és coherent amb l’estratègia del Govern espanyol de culpar a les autonomies de tots els mals de l’economia espanyola i de posar les bases per una gran recentralització a l’estat.

L’acusació és injusta, ja que obvia el dèficit fiscal català i el gran marge de maniobra que té l'estat respecte a les autonomies per reduir el dèficit públic. Però els catalans també hem de fer autocrítica: el dèficit (i deute acumulat) de la Generalitat dels darrers anys ha estat espectacular i l'actual Govern catalans ha comparat Catalunya amb Grècia vàries vegades. És a dir, els hem posat més fàcil que ens critiquin.

I una responsabilitat més: o estic molt equivocat o els catalans votaran majoritàriament aquest diumenge per partits que avalen el discurs de la (ir)responsabilitat catalana i que estan en contra del concert econòmic.

És injust que ens acusin de ser els culpables de la situació financera de l’estat, però alguna responsabilitat tenim els catalans, no?

P.D. El moment és crític i crec que exigeix un gran pacte nacional (passant del dret a decidir a decidir d'una vegada). N'escriuré properament.

El col·lapse d'Itàlia i un euro a dues velocitats

2011-11-09T22:26:00.000+01:00

Fa uns dies explicava que si la prima de risc supera els 450 punts bàsics (4,5%) durant varis dies el sistema financer del país (i per tant tot plegat) pot col·lapsar. I a Itàlia ja hi som, amb un tipus d'interès del 7,48% i amb una prima de risc de 574 pb.

Un element clau ha estat el que explicava: que amb una prima de risc de +450 pb les cambres de compensació europees demanen més col·lateral quan s'utilitzen els bons italians com a garantia. I això ho ha precipitat i agreujat tot.

I ara? Quatre escenaris segons el FT ("What happens next? The scenarios for Italy"):

The current plan: cut debt and spur growth now
Provide a precautionary line of credit
If all else fails: a full-scale bail-out
Or, a takeover by the European Central Bank

I la crisi grega continua, i ho complica tot encara més.

I en aquest entorn torna a sortir el rumor de dividir la zona euro ("French, Germans explore idea of smaller euro zone"). Si, és un rumor, però una altra vegada...

En parlava aquest agost ("Euro impossible?") i de fet fa un any i mig especulava amb la hipòtesi de que Alemanya, per no haver de compartir moneda amb els PIIGS, abandonés l'euro ("L'euro, Grècia i Alemanya"). L'escenari, sempre teòric, és que hi hagi un euro fort i un euro dèbil.

Ah, i sabeu en quin euro estaríem nosaltres?

De Grècia a Itàlia

2011-11-07T21:10:00.040+01:00

Aquests dies es parla molt de Grècia a propòsit del seu referèndum interruptus. Però no perdem de vista Itàlia: la seva situació és molt complicada (recomano aquest escrit del mes de juny de l'amic Edward Hugh "Can Italy Grow Its Way Out of Debt?", on explica els alts nivells d'endeutament d'Itàlia i els problemes que implica) i s'està agreujant els darrers dies.

Es parla molt de la "prima de risc" i que aquesta no pot passar els 450 punts bàsics (pb). Què vol dir això? Que la diferència entre el preu del bo alemany i del bo italià no pot superar el 4,5% (450pb). Per què? Aquest article al FT ho resumeix molt bé ("Approaching the Italian endgame"):

We are also quite close to the point beyond which other sovereigns have found it very difficult to return, when yields breach 6%. This is partly because feedback loops kick in and additional widening could easily accelerate. For example, if spreads of 450bp on 10-year governments are exceeded for five consecutive business days, LCH haircut requirements for banks borrowing against Italian collateral will rise by 15%

És a dir, si la prima de risc supera els 450pb les cambres de compensació europees demanarien més colateral als bancs que demanin diners posant com a garantia deute públic italià. Això pot provocar que els inversors se'l venguin (i fent baixar els seus preus i per tant augmentar encara més el diferencial) o que els bancs (bàsicament italians) hagin d'anar (encara més) al Banc Central Europeu. I hi ha precedents de les seves conseqüències:

Admittedly this was all part of Portugal’s losing access to markets and applying for a bail-out, but we see no reason why the feedback loops should operate any differently for Italy.

Quan parlin de la prima de risc i de 450pb, penseu en això: si dura varis dies, el sistema financer del país (i per tant tot plegat) pot col·lapsar. I avui el tipus d'interès del deute italià a 10 anys ha arribat en un moment donat al 6,68% i la prima de risc als 492pb.

El títol de l'article del FT d'aquesta tarda ho diu tot: "Italy’s bonds plunge to danger zone". I això que el nou President del BCE (Dragui, un italià) està comprant bons italians. Fins quan serà sostenible aquesta situació? I el més important, què passarà llavors?

Sobre el referèndum interruptus de Grècia

2011-11-06T20:18:00.012+01:00

Després dels meus darrers dos apunts sobre el referendum grec (aquí i aquí) no volia deixar el tema sense fer unes consideracions finals:

L’actual estructura política i econòmica (principalment la Unió Europea, i per extensió la Comissió Europea i el Banc Central Europeu) comporta uns dèficits democràtics greus, ja que moltes decisions no les prenen els ciutadans (aka Parlaments) sinó institucions que representen els seus interessos, bàsicament econòmics (influenciats també per influents lobbys econòmics). Però això no treu que són els propis Governs els que sovint utilitzen l’excusa d’Europa o els mercats per aplicar mesures que volen implantar però que no tenen prou valentia per explicar als ciutadans
Els grecs són uns tramposos: van fer trampes per entrar a l’euro i van tornar a fer trampes per amagar el seu deute. El frau fiscal és enorme (un exministre grec afirma que hi ha més Porsche Cayennes a Grècia que persones que declaren més de 50.000€ a l’any). El Govern grec i els seus ciutadans tenen una gran responsabilitat en el que està passant (i no dic "tota" per la incapacitat dels líders europeus de proposar una solució per Grècia fa ja un o dos anys, imposant unes condicions que Grècia mai podia complir; interessant al respecte aquest article al NYT "The Denials That Trapped Greece")
Convocar un referèndum és collonut, però crec que mai l’haurien pogut realitzar: dubto que l’oferta de condonar el 50% del seu deute seguís en peu per quan s’hagués realitzat el referèndum. I clar que els grecs tenien dret a votar en referèndum si volien acceptar la reestructuració del seu deute, i també els alemanys podrien haver decidit votar en referèndum si volien seguir ajudant als grecs

Els grecs estan mirant, per sobre de tot, els seus interessos. I Alemanya i França també, i aquests interessos xoquen. Però el més important, qui es preocupa dels nostres interessos? Més que solidaritzar-nos amb Grècia, que estan on estan principalment per culpa seva, pensem en nosaltres.

Fa temps que dic que la situació grega és insostenible, i que seguir prestant diners a Grècia només serveix per mantenir viva la incertesa i per donar uns diners que no es recuperaran (perdent tots els ciutadans europeus, incloent els catalans). I els grecs tenen tot el dret del món a dir prou i no acceptar les condicions que imposa la UE i el FMI, i els creditors tenen el mateix dret a dir que, si no accepten les condicions, no els deixen més diners.

A mi, ara mateix, el que més em preocupa, és com es realitzarà la fallida de Grècia, és a dir, com ens afectarà. Com deia, és clau que això es faci de la forma més ordenada possible, i això ho veig gairebé impossible. I la fallida de Grècia arribarà, perquè en un moment donat ningú li deixarà diners (o els grec no acceptaran les condicions per rebre'ls), i això suposarà una greu crisi financera a Grècia, que contagiarà a bancs d’altres països (els que estan més afectats són els francesos, suïssos i alemanys), i afectarà a altres països, començant per Itàlia (tot i que Itàlia potser cau abans). I després d’Itàlia? Doncs els bancs francesos tenen molta exposició al deute públic italià. I també està Espanya. I també hi haurà altres afectats inesperats, com aquesta setmana ha passat amb MF Global (per mi la gran incertesa són els CDS sobre el deute grec, que s'activaran si no hi ha una reestructuració voluntària).

Si la fallida grega no és endreçada serà un cristo considerable. I fer-ho de forma endreçada és molt complicat. I que sigui endreçada no garanteix evitar el cristo.

Com deia fa uns dies:

(...) el que de veritat em preocupa són “els meus”, i “els meus” no troben feina, les seves empreses no remunten o tenen grans incerteses sobre el seu futur laboral. I sense perspectives de que la situació millori significativament a curt i mig termini.

Per tant, més enllà de la solidaritat amb els grecs, ara mateix quan penso en Grècia el que el preocupa és com això afecta a Catalunya.

Grècia i l'abisme

2011-11-01T20:16:00.049+01:00

Repeteixo tema, però estic preocupat.

Grècia s'apropa a l'abisme i això ens afecta, i molt. El pitjor que pot passar no és que Grècia faci fallida o surti de l'euro: el pitjor és que tot succeeixi de forma accelerada i desordenada. Afectaria a la resta de PIIGS, als seus creditors (principalment, bancs francesos, suïssos i alemanys) i als mercats en general. I a l'economia "real", again.

Hi ha qui dirà: "visca la democràcia!". Visca! Però el col·lapse desordenat de Grècia tindria conseqüències fatals en la nostra economia. L'economia no remunta i això seria un cop molt dur. Grècia estaria a l'abisme i nosaltres, més aprop.

Tot es precipita i algunes notícies, com la destitució de la cúpula militar grega, són entre confoses i inquietants.

Sembla que els esforços es dirigireixen a convèncer a Grècia accepti ja l'acord de reestructuració del seu deute (li condonen el 50%). Jo crec però que els esforços s'haurien de concentrar en minimitzar l'impacte del col·lapse grec en la resta de països.

No m'estranya que els alemanys estigui fins el "gorro" de Grècia. Jo també.

I per complicar-ho més (tot plegat està relacionat) la prima de risc d'Itàlia està arribant a un punt de no retorn (455 pb). Si manté aquest diferencial, game over per Itàlia.

P.D. Un dia us explicava que el dia que Lehman va fer fallida vaig quedar amb dos amics no-economistes i els hi vaig dir que el "món s'havia enfonsat", van riure, i em van dir que prengués una cervesa. Els faré un truc, em prova més quedar amb ells que preocupar-me per l'economia.

Continua la festa grega... i el "mentrestant" és fatal

2011-10-31T21:32:00.001+01:00

Grècia no només s’enfonsarà, aconseguirà enfonsar-nos a tots plegats: el primer ministre grec ha anunciat un referèndum per a què el poble decideixi si aprova el nou pla de rescat.

Potser és un triomf de la democràcia, això que ho decideixi algú altre. El nou pla de rescat té moltes implicacions per Grècia, i hi ha un creixent sentiment contra les retallades i privatitzacions del govern grec. OK, que decideixi el poble, tot i que crec que hagués estat més valent que el Govern grec hagués acceptat o no el pla de rescat acordat i que a les properes eleccions el poble grec premiés o castigués la seva decisió.

Ara, mentre el poble grec decideix, els altres pobles patirem les conseqüències de tenir més incertesa durant més temps. I això afectarà a l’estat espanyol, a la Generalitat, a les empreses catalanes... Oi que no teníem prou problemes? Doncs més problemes encara! És fotut però just assumir les conseqüències negatives derivades de les pròpies accions, però és una mala passada haver de patir perquè algú altre (els grecs) l'està "liant parda".

Perquè a més, quin serà el resultat del referèndum? Conec poc el poble i la política grega (tot i que aquests darrers anys estic fent un màster accelerat) però diria que guanyarà el NO, seguint el precedent d’Islàndia. I llavors? Com va dir el savi, “se va abe un follón que no sabe ni donde sa metio”. Però encara que acabi guanyant el SÍ tindrem una gran incertesa fins que es celebri el referèndum.

El “mentrestant”, la no solució definitiva del problema grec, en una direcció o altra, ens mata: més incertesa, més crisi, més problemes. La situació econòmica és molt complicada i aquest "triomf de la democràcia", en termes econòmics, és per tothom (crec que també pels grecs) una molt mala notícia.

Una visió diferent sobre les dades de l'atur: com paguem tot plegat?

2011-10-30T20:13:00.000+01:00

Les darreres dades d'atur són molt negatives: a Catalunya tenim 742.000 aturats, 51.000 més que el trimestre anterior, i 194.400 llars catalanes tenen tots els seus membres a l'atur. Crear ocupació, és a dir, facilitar un marc laboral que incentivi que les empreses a contractin gent i afavorir l'activitat empresarial, ha de ser "LA" prioritat.

Vull comentar però una visió més enllà de l'immediat curt termini. Unes dades sobre Catalunya (font: Idescat, i en concret aquí i aquí):

A Catalunya vivim 7,3 milions de persones
Tenen feina 3,1 milions de persones
Treballen en el sector privat 2,7 milions de persones

És a dir, el 37% de la població ha de "produir" prou per finançar l'estat del benestar, pensions, sous de funcionaris, sector públic, etc. (i això sense comptar el dèficit fiscal; de fet aquesta dada a Espanya ha de ser encara més baixa, ja que tenen més atur i més funcionaris). I és cert que quan es recuperi l'atur hi haurà més gent treballant i produint (el gener del 2009, pre-crisi, els ocupats del sector privat respecte el total de la població representaven el 42%), però a mesura que passi el temps també hi haurà més pensionistes, que cada vegada viuen més anys, tenen pensions més altes, i suposen una despesa sanitària major.

La meva reflexió: hem de crear unes condicions que afavoreixin l'actvitat empresarial per així crear ocupació i també crear riquesa que financi el nostre estat del benestar (pensar no només en repartir riquesa sinó també en crear-la). Però alhora (!) hem de repensar l'estat del benestar, ja que inclòs quan l'economia es recuperi i l'ocupació creixi, no hi haurà prou persones treballant per finançar-lo (els darrers anys de boom hem viscut en un miratge que difícilment tornarà).

Darrera aquesta reflexió hi ha un problema que em preocupa i sobre el que intentaré escriure aviat, que és el canvi demogràfic, amb cada vegada una major proporció de "sèniors" (actualment a Catalunya tenim 1,2 milions de persones amb més de 64 anys, el 17% de la població).

I una consideració final: si no som proactius reformant l'estat del benestar un dia ens adonarem que no podem pagar-lo i la retallada serà molt més gran. Ara que estem a temps, millor tallem un dia abans no calgui tallar la mà, o el braç sencer.

Moments de qualitat: "agafem la màquina del temps"

2011-10-29T11:33:00.000+02:00

Escric d'economia, de política... però sé que el que a molts us agrada és quan escric de l'Àlex i la Vinyet.

Amb l'Àlex surto a donar una volta amb bici els dissabtes i diumenges al matí. Anem fins a Parc Catalunya, donem un volt, i tornem. Li encanta sobretot fer "trial", passar per la sorra, muntanyetes, i embrutar-se tot el que pugui. I avui s'ha posat les botes: ahir va ploure molt i hem passat per molts bassals i hem quedat mooooooolt bruts (l'avantatge de tenir fills petits és que pots fer coses divertides amb l'excusa de "ho faig per l'Àlex").

Hem tornat a casa molt bruts de fang. I quan la Rosa li treia el xandall per posar-lo a la rentadora, l'Àlex ha tingut una gran idea per tenir el xandall net: "podem agafar la màquina del temps, i ja està". Gran idea! "I després d'agafar la màquina del temps, agafem la bici i ens tornem a anar a embrutar!" M'agrada la idea...

Quan Peces Barba té raó

2011-10-28T19:03:00.000+02:00

A mi no em molesta que em critiquin. El que em molesta, i molt, és que em critiquin i tinguin raó. I Peces Barba té raó quan diu que ara ja no és necessari bombardejar Barcelona. És de mal gust, obscè i fora de lloc, però té raó.

Ja no és necessari "bombardejar Barcelona", ens poden vèncer amb molt menys esforç i contundència: som els catalans els que tenim la càrrega de la prova i els que hem de demostrar que ens sabem fer respectar. Ens retallen un Estatut(et) aprovat pel Parlament i en referèndum, ens manifestem, i ja està. Ens insulten, se’n foten, i no passa res. Ens espolien i res. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, i molts catalanets els donen la raó i molts altres diuen que tampoc hi ha per tant. Fins ara.

Estem en un moment de crisi brutal. Les principals preocupacions dels catalans són, òbviament, l’economia i l’atur. I ara tenim unes eleccions al Congrés, i el Pacte Fiscal, entès com un concert econòmic amb un límit raonable a la solidaritat, xocarà contra un mur. I els catalans (i el nostre Govern i els nostres representants) potser acceptarem, de forma resignada i mesella, l’ofec econòmic del nostre país. L’estat vencerà fàcilment. O no, però els precedents no ens acompanyen.

Les paraules de Peces Barba van però molt més enllà. Són fruit d’un cansament amb els catalans, que per altra banda entenc: els catalans ens entestem a voler un estat espanyol descentralitzat, mentre que Espanya vol ser un estat unitari i centralitzat. Per què insistim tant els catalans a dir als espanyols com s’han d’organitzar? Són pedagògiques, ja que explica com Espanya ha anat bombardejant Barcelona al llarg de la història i com Catalunya és i podria ser com Portugal. I són xenòfobes, quan afirma que "no es el mateix" fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA. Es pot fer conya sobre morts catalans i no sobre morts bascos o espanyols? Us imagineu que en un país normal algú diferenciés entre blancs i negres, homes i dones o cristians i jueus alhora de fer broma sobre la seva mort? Per llibertat d’expressió, conya sobre tots. Per decència, sobre ningú. I sobretot, apartar sempre de la vida pública aquell que frivolitza i fa broma sobre bombardejos a una minoria.

No ens indignem amb les paraules de Peces Barba: aporten molta llum sobre la capacitat de resistència dels catalans (a ulls espanyols, nul·la a dia d’avui) i sobre la visió xenòfoba d’algunes elits espanyoles sobre Catalunya.

Aprofitem el proper embat per treure-li la raó. O no, i diem que plou.

El català de Gerard Quintana

2011-10-20T22:35:00.000+02:00

Dilluns em vaig perdre "El Convidat" i dimarts al matí a quarts de set, encara mig adormit, vaig descobrir al Twitter la "gran polèmica" perquè Gerard Quintana parlava en castellà als seus fills. Les meves reaccions: la primera, sorpresa, m'estranya que un tio de Girona com ell no parli en català als seus fills; la segona, que parli el que vulgui amb els seus fills, faltaria més; la tercera, vergonya aliena per algunes de les crítiques al Twitter a Gerard Quintana; i la quarta, record del paper clau de Sopa de Cabra (i altres) en la normalització del català.

Em va venir al cap el genial concert de Sopa l'onze de setembre: només va cantar una cançó en castellà, "El sexo (que me hace feliz)", com a continuació d'una cançó que era en català. Em va saber greu no escoltar altres cançons de Sopa en castellà i vaig pensar que potser no les van cantar per por a rebre xiulets: sí, tenim catalanets així.

Sóc "militant lingüístic": a Catalunya parlo sempre en català (excepte quan l'interlocutor no m'entén, és clar). Però aquesta militància l'acompanyo amb un gran respecte amb la llibertat individual de tothom, la meva i la dels altres. I m'agrada quan veig amics, coneguts i saludats fent esforços per parlar català tot i ser la seva segona o tercera llengua. I protegim i defensem el català de forma descomplexada, però que tothom parli el que vulgui, especialment a casa seva. I si ho fan en català, millor.

I si un dia som independents (!) el castellà ha de ser llengua cooficial a Catalunya. Haurem de seguir defensant i protegint especialment el català, el català és i ha de ser la llengua prioritària, però hem de protegir la riquesa de parlar una segona llengua, el castellà: no hem de defensar el castellà per així tenir una majoria independentista, l'hem de defensar perquè ens enriqueix. I més enllà del català i el castellà, l'anglès.

Vaig veure El Convidat dimecres. No em va agradar. Vaig descobrir un Gerard Quintana "integrat al sistema", lluny de la imatge hippy que transmet. I frases buides que no em deien res. Però el tema de la llengua va ser només una sorpresa, ja està.

I per acabar: et recomano l'article "Vull viure en un país lliure amb gent lliure" de Gerard Quintana. País lliure amb gent lliure.

Notes sobre la situació econòmica actual (títol apassionant, oi?)

2011-10-18T22:19:00.000+02:00

Aquest és un post que em feia mandra escriure, que he començat vàries vegades i que el deixava quan portava un parell de frases. “Com és que fa temps que no escrius al blog?”. Per manca de temps i, sobretot, de ganes, ja que tinc la sensació que em repetiré i transmetré una visió apocalíptica de la realitat.

He escrit molt sobre l’euro, Grècia o les finances de la Generalitat, i la situació no millora. Però el que de veritat em preocupa són “els meus”, i “els meus” no troben feina, les seves empreses no remunten o tenen grans incerteses sobre el seu futur laboral. I sense perspectives de que la situació millori significativament a curt i mig termini.

La situació actual la resumiria en una frase de fa uns mesos:

(...) està venint un tornado, els "forts" patiran i els "dèbils" cauran

I el tornado ha arribat. I observem amb impotència que moltes coses no depenen de nosaltres, ni de la Generalitat ni de l’estat, però això no eximeix que cadascú (incloent cadascun de nosaltres) fem bé la nostra feina.

El marc global no acompanya: no se soluciona el tema de Grècia i el “mentrestant” està provocant una inestabilitat permanent. I això ho contamina tot.

Està de moda criticar a Alemanya per la seva manca de lideratge, compromís i solidaritat amb l’euro (sic). Però jo tinc una gran simpatia amb la posició alemanya: és raonable que, abans de seguir “pagant la festa”, demani reformes estructurals als països irresponsables (aka PIIGS) i que cada país assumeixi la seva responsabilitat. No ens agradaria als catalans, en un context de crisi com l’actual, que els nostres impostos no es destinessin a finançar obres absurdes (com l’AVE Madrid-Galícia) mentre aquí no tenim garantit el corredor mediterrani o estem obligats a fer grans retallades en sanitat o universitats? Simpatia combinada amb un cert despreci per la seva hipocresia a l’amagar que l’ajut a Grècia és de fet un pla de salvament als bancs alemanys (i francesos i suïssos), o que doni lliçons sobre el sistema financer quan la seva banca regional té grans necessitats de recapitalització.

I en aquest context la situació de les finances de la Generalitat segueix molt dèbil, però això amaga una (greu) realitat: qui està en fallida és l’estat espanyol, no la Generalitat. Si el Banc Central Europeu no estigués comprant deute de l’estat, Espanya estaria intervinguda. Repeteixo: qui té les eines i la clau de la caixa, l’estat, és qui està respirant de forma artificial. I és qui a més es permet donar lliçons a la Generalitat sobre que no cal retallar partides “socials” (com el Ministre Gabilondo davant el Conseller Mas-Colell en l’acte de l’ACUP, que afirmava que s'havia de ser selectiu en les retallades) mentre per l’altra banda va escanyant i demanant més retallades a la Generalitat.

I amb la Generalitat s’està complint el guió que apuntava fa un any, versió "hard" (“Les finances de la Generalitat i i un escenari polític a futur” ): va començar culpant a les autonomies de tots els mals de l’economia espanyola i acabarà amb “la intervenció de l’estat que, amb l’excusa de “salvar les autonomies”, limita(rà) considerablement el nivell d’autonomia actual, amb el vist-i-plau d’Europa, que ho interpretaria com una mesura més d’austeritat fiscal”. I versió "hard", “deixant que la situació es deteriori”. Ras i curt: que la Generalitat faci les retallades, que els catalans patim el cost i, quan arribi al límit, l’estat ens salvarà. I molts catalanets al principi aplaudiran fins que descobreixin que l’estat ens segueix espoliant i retallant sense consideracions. O potser no ho descobreixen mai, qui sap. No em feu cas a mi, creieu al Conseller Mas-Colell, que fa uns dies explicava que “el poble català té l'opció que qui lideri aquests ajustos sigui la Generalitat o el Governador civil”.

I les bones notícies? N’hi ha. Molts no tiren la tovallola i intenten fer el millor que poden a la seva feina, treballant més i millor pel mateix (o menor) sou. I molts emprenedors segueixen arriscant i invertim. Nostrum segueix obrint locals i creant llocs de treball. El Jordi (Duran Arquitectes) està fent una inversió només apta per valents (i espero que li vagi bé, però si no és així li haurem d’estar agraïts per haver arriscat i creat riquesa... per uns altres). L’Albert i l’Òscar (Phyture) segueixen investigant amb cèl·lules mares vegetals, i molts exemples més, de persones i institucions. I per cert, incloent el nostre Govern amb retallades doloroses per no caure en mans dels governadors civils (i espero que apliqui la mateixa determinació per aconseguir el pacte fiscal, fins a les darreres conseqüències).

Hi ha bones notícies i es poden aconseguir grans èxits, però seran en un entorn extraordinàriament advers.

El castellà dels nens catalans, andalusos i gallecs

2011-10-01T21:27:00.001+02:00

Nova tempesta en un vas d'aigua per les declaracions de Mas sobre el castellà dels nens andalusos i gallecs. És gratuït criticar el castellà del nen de "Pà negre" però no es pot ironitzar sobre el castellà en diferents llocs de l'estat.

En fi, només una dada: segons la "Evaluación general de diagnóstico del 2010" del segon curs de l'educació secundària obligatòria del Ministeri de Educación (página 235, taula 3.1., Resultat mitjà de competències, Competència en comunicació lingüística): els nens catalans estan per sobre de la mitjana de l'estat en competència en castellà i (ai!) els nens andalusos i gallecs estan per sota la mitjana (Catalunya = 502; Espanya = 500; Andalusia = 482; Galícia = 487).

No cal fer mofa de ningú, però que tampoc ens donin lliçons sobre competència lingüística del castellà a Catalunya. I sense oblidar però que podem estar per sobre la mitjana, però el nivell a tot l'estat és massa baix.

Mesura anticrisi: acabar les subvencions a les curses de braus (i als correbous!)

2011-09-25T20:45:00.000+02:00

Avui és el darrer dia que hi haurà curses de braus a Catalunya: crec que és una bona notícia que es prohibeixi la tortura als animals a Catalunya. Això ens apropa als països civilitzats.

I ja que estem en temps de crisi, per què no eliminem les subvencions a les curses de braus? L'ideal seria prohibir les curses a tot l'estat però, ja que sembla que això és impossible (tot i que cada més hi ha més espanyols contraris a aquest espectacle), almenys que es deixin de dedicar-hi diners públics. S'estima que s'hi dediquen més de 500€ milions a l'any.

I per cert, per coherència, prohibim també els correbous, no?

El risc de l'amnistia fiscal

2011-09-24T20:53:00.008+02:00

L'estat necessita diners, molts diners, i els buscarà per tot arreu. I quan el proper Govern espanyol analitzi mesures populars i impopulars per aconseguir-lo es plantejarà una amnistia fiscal per repatriar capitals, fent que una part d'aquests tributin i l'altra es dediqui a comprar deute públic a un tipus d'interès molt baix. Així aconseguiria augmentar la recaptació d'impostos, col·locar deute públic i pagar menys interessos.

Sembla una jugada perfecta... sinó fos perquè és tremendament injusta.

Vaig escriure sobre aquest tema fa un parell d'anys ("Paradisos fiscals i amnistia fiscal") on explicava predecedents d'amnisties fiscals (a Espanya, Itàlia, Alemanya i Bèlgica). La meva posició al respecte no ha canviat:

S'ha de fer? El cert és que, per a què tinguin èxit, aquestes amnisties han de tenir una baixa penalització pel diner repatriat o no declarat dins del propi estat. És a dir, paradoxa: per a què funcioni no ha de tributar/penalitzar molt el diner regularitzat, però això provoca un greuge amb els que han complert sempre amb hisenda. Si tributen molt, molta gent no repatriarà els seus diners, i per tant no funcionarà. Catch 22.

La meva opinió? En cap cas pot haver un greuge cap a aquells ciutadans que han complert amb les seves obligacions fiscals. Per tant, no a l'amnistia fiscal, o tot cas sí a facilitar una regularització sempre que no discrimini a la resta dels contribuents (per tant, amb un peatge elevat), a risc de que no s'aconsegueixi l'objectiu desitjat de repatriar molt capital.

El risc d'una aministia fiscal existeix. De moment no se'n parla (amb una excepció) però tard o d'hora aquest tema potser sortirà i, amb l'argument d'una situació d'urgència, se'ns intentarà convèncer. I als que paguem sempre el que toca ens quedarà cara de tontos.

Una hipòtesi, temps al temps. I mentrestant que s'ataqui de veritat l'economia sumergida.

Apunt al meu blog sobre coneixement: Converses a La Pedrera i Ajuts Universitaris de CatalunyaCaixa

2011-09-21T21:13:00.000+02:00

Dos apunts al meu blog Coneixement, Educació i Recerca:

"Converses a La Pedrera - David Grossman i Vicenç Villatoro el 23 de setembre" (malauradament ja estan exhaurides les Converses amb Grossman i Bauman, però encara queden entrades per la resta)
"Coneixes algun crack que comenci la carrera?" (anima'l a que demani un Ajut Universitari CatalunyaCaixa!)

És possible un dèficit de 8.352€ milions?

2011-09-20T22:17:00.002+02:00

El mes de gener el President Mas explicava que el dèficit de la Generalitat podia arribar als 7.800€ milions quan el Tripartit havia parlat de 4.700€ milions. I jo deia que sí, i que podia ser més i tot calculant quant havia incrementat el deute de la Generalitat durant el 2010 ("És possible un dèficit de 7.800€ milions?")

Ara tenim l'auditoria i torna la mateixa pregunta: és possible un dèficit de la Generalitat de 8.352€ milions pel 2010? Doncs la mateixa conclusió: sí (i més i tot!). Repetim el càlcul: tenim dades de tancament del deute de la Generalitat de l'any 2010 del Banc d'Espanya (font objectiva, veure aquí i aquí) i sabem va augmentar en 9.343€ milions durant el 2010 (i això no inclou altres compromisos de pagament futur, el que és una altra "forma de deute" i que, per cert, algun dia potser canviaran els estàndards de comptabilització internacional i s'hauran de computar com a deute, aquí i arreu).

Dit això, mirem en clau de futur: sóc un pesat, ni greix ni espoli. Cal una Generalitat sanejada, i això només s'aconseguirà amb una reducció dràstica (i malauradament dolorosa) de la despesa, i acabant l'espoli fiscal. Incidir en només una variable (reducció de dèficit o acabar amb l'espoli) ens aboca al col·lapse.

Suport al Govern en la reducció de despeses (per cert, quan suprimim els Consells Comarcals i fusionem municipis?). I suport per arribar fins al final (whatever it means) amb al pacte fiscal.

Apunt al meu blog sobre educació: "Excel·lent recerca a Catalunya - l'exemple dels Starting Grants"

2011-09-13T22:38:00.001+02:00

Augmentem l'autoestima, la recerca que es fa a Catalunya és excel·lent! ("Excel·lent recerca a Catalunya - l'exemple dels Starting Grants")

El cost de deixar l'euro

2011-09-07T07:20:00.000+02:00

I si això de l'euro no aguanta? I si un país deixa l'euro? Hi hauria un "follon" impressionant de conseqüències impredibles. I t'adjunto una anàlisi (interessant) de quin seria el cost, publicat pel banc suís UBS: "Euro break-up – the consequences".

UBS afirma que l'euro no funciona i que per molts països pertànyer a l'euro té molts més costos que beneficis. Però tot i així afirma que deixar l'euro és impossible ("close to zero probability") pels enormes costos que tindria aquest procés:

The cost of a weak country leaving the Euro is significant. Consequences include sovereign default, corporate default, collapse of the banking system and collapse of international trade. There is little prospect of devaluation offering much assistance.We estimate that a weak Euro country leaving the Euro would incur a cost of around EUR9,500 to EUR11,500 per person in the exiting country during the first year. That cost would then probably amount to EUR3,000 to EUR4,000 per person per year over subsequent years. That equates to a range of 40% to 50% of GDP in the first year.

Were a stronger country such as Germany to leave the Euro, the consequences would include corporate default, recapitalisation of the banking system and collapse of international trade. If Germany were to leave, we believe the cost to be around EUR6,000 to EUR8,000 for every German adult and child in the first year, and a range of EUR3,500 to EUR4,500 per person per year thereafter. That is the equivalent of 20% to 25% of GDP in the first year. In comparison, the cost of bailing out Greece, Ireland and Portugal entirely in the wake of the default of those countries would be a little over EUR1,000 per person, in a single hit.

Caldria afegir a més els costos pels països que continuarien a l'euro, que serien significatius per la distorsió que suposaria tot plegat.

Amb aquests números (que cal prendre amb molta prevenció) sembla impossible que cap país deixi l'euro. Però si la situació es continua degradant per alguns països, el cost de continuar a l'euro augmentarà significativament. I no es pot descartar que un país, per pressió dels seus ciutadans, acabi prenent decisions (a priori) poc racionals (fins quan aguantarà Grècia? fins quan aguantarà Alemanya la indisciplina de Grècia i de la resta dels PIIGS? per Alemanys ja no és tabú que Grècia deixi l'euro).

I l'escenari de que la zona euro es divideixi en dos aquí no es comenta. Tindria uns costos enormes, però de fet la situació actual tampoc és sostenible de forma indefinida.

Doncs això, una reflexió més.

P.D. Com a comparació, el cost de cada català de pertànyer a l'estat espanyol s'estima en 3.000€ per català i any. També una bestiesa.

Explicació de la crisi europea amb legos

2011-09-06T20:43:00.000+02:00

(Via Felix Salmon)

Això de la crisi actual és molt complicada. Com ho veu un nen de 9 anys, gràcies a JP Morgan.

Qui és qui?

The toreador in a floppy hat, and the F1 driver with his helmet, represent Spain, Italy and the rest of the Euro Periphery.
The three men with helmets, shields, and medieval weaponry represent the CDU, CSU and FDP parties in Germany.
The blue-and-white sailor boy is Finland. Obvs.
The woman with an oversized carrot and her friend in overalls with a shovel represent the Social Democrats and Greens.
Wotan represents the Bundesbank.
The piggy bank is the IMF.
The grey-haired Banque chap is the ECB.
The chap in the red bib is Poland.
The artists are France.
The angry chef, the sweeper with a broom, the airline pilot, and the rest of the motley crew at bottom left, represent EU taxpayers in Core countries.
The storm troopers are the EU Commission and Euro Group Finance Ministers, chaired by Jose Manuel Barroso and Jean- Claude Juncker.
The monocled banker and his assistant are EU bondholders and shareholders.

Interessant i il·lustratiu.

Els catalans, avui, estem amb el "torero".

Els "mercats", l'excusa perfecta (una imatge val més...)

2011-09-04T20:24:00.000+02:00

Genial Ferreres

Grècia (i la resta): qüestió de temps

2011-09-04T08:53:00.000+02:00

És qüestió de temps: el dèficit públic grec serà superior al pactat amb el FMI ("Greece to miss 2011 deficit target, privatisation goals in doubt - source") i els creditors (FMI, BCE i Unió Europea) els han avisat de que estan en risc de perdre el proper ajut de 8.000€ milions que han de rebre aquest setembre i han parat les negociacions ("Lenders suspend Greek bail-out talks"). El dèficit públic arribarà al 9% del PIB enlloc del 7,6% que el govern grec s'havia compromès, i l'economia caurà un 4.5%-5% del PIB, enlloc del 3,9% previst.

Potser ho resolen ara amb un nou compromís de Grècia... que tornarà a incomplir. I pel proper pagament passarà el mateix fins que en algun moment s'acabi la paciència (tant per part dels grecs, cansats de retallades i sacrificis, com dels creditors, que veuen que això no té solució, com comentava fa uns dies).

I en aquell moment? Ja he explicat les meves hipòtesis (aquí i aquí), que tindrien conseqüències greus i impredibles. Però el problema és també el "mentrestant": inclòs si Grècia acaba resolent els seus problemes (!) continua la incertesa, la pressió en els mercats, l'alt cost del deute públic, la crisi econòmica...

És bo estar "entretinguts" amb la Constitució i la immersió lingüística, ja que són temes cabdals pel país. Però que això no ens distregui: estem enmig d'un tsunami financer que està posant en risc el benestar present i futur dels catalans.

Cal fer front a tots els problemes a l'hora.

Treball verd (una imatge val més...)

2011-09-03T20:26:00.001+02:00

(De Lisa Benson)

Us sona? Quan fem la llista de malbaratament de recursos públics dels darrers anys haurem d'incloure les subvencions públiques a les renovables.

Per ser creatiu, enfadat però no gaire

2011-09-02T20:47:00.001+02:00

(Via Freakonomics)

Un estudi explica com enfadar-se dóna energia, fa pensar de forma poc estructurada... i permet a la gent ser molt creativa. I també que si l'enfado dura es perd energia... i creativitat.

Consclusió: per ser creatiu enfadat, però que se't passi de seguida.

Un resum de l'estudi que es publicarà al Journal of Experimental Social Psychology:

Anecdotes and introspective reports from eminent scientists and artists aside, a systematic test of the putative creativity-enhancing effect of anger is missing. This article fills this void with three experiments examining creativity as a function of anger (vs. sad or a mood-neutral control state). Combining insights from the literatures on creativity and on mood and information processing the authors predicted that anger (vs. sadness and a mood-neutral control state) triggers a less systematic and structured approach to the creativity task, and leads to initially higher levels of creativity (as manifested in original ideation and creative insights). Following work on resource depletion, the authors further predicted that anger more than sadness depletes resources and that, therefore, creative performance should decline over time more for angry than for sad people

Jo no sóc especialment creatiu i em costa molt enfadar-me. Està relacionada una cosa amb l'altra? M'hauria d'enfadar més sovint? De veritat m'enfado poc sovint?

Fer-se gran: moments en els que m'he adonat que això passava

2011-09-01T20:15:00.000+02:00

Llegia el post “Senyals inequívocs del pas del temps” de l’Artemisa en el seu genial blog “Sex and the Barcelona city” i m’han vingut al cap els tres moments en que m’he adonat que m’he fet gran.

El primer va ser amb 21 anys, quan vaig anar a viure i treballar a Madrid: de sobte (pam!) era més gran que les joves promeses del Barça. També va ser un xoc que quan portava americana i corbata algunes noies no gaire més joves que jo em parlaven de vostè.

El segon va ser amb 28 o 29 anys: amb aquella edat els jugadors de futbol estaven al final de la seva carrera.

I el tercer és ara, quan he descobert que trobo molt guapes algunes dones que tenen fills. Em continuen agradant les noies de 20 anys però també algunes que tenen 30 o 37 anys.

Tot i això, és clar, tenint en compte que només tinc ulls per la meva dona (!).

Quin serà el proper moment “vital”?

Clàusula "Warren Buffett" a la Constitució

2011-08-31T17:23:00.002+02:00

Com he explicat ("Notes sobre la reforma de la Constitució ") el canvi a la Constitució no serveix per a controlar el dèficit públic, ja que està subjecte a una llei que s'ha d'aprovar en el futur (que sempre es pot canviar) i el redactat a més diu que una majoria absoluta de diputats pot saltar-se aquesta regla.

A més, què passarà si el Govern espanyol se salta la regla? Doncs segurament res, com explica el Professor Montalvo ("La democracia derrota a los mercados"), ja que la darrera paraula la tindria el Tribunal Constitucional, exemple d'agilitat, imparcialitat i apartidisme (!).

Solució? Incloure la proposta que va fer Warren Buffett a propòsit de limitar el dèficit públic dels EUA:

I could end the deficit in five minutes. You just pass a law that says that any time there's a deficit of more than three percent of GDP, all sitting members of Congress are ineligible for re-election. Yeah, yeah, now you've got the incentives in the right place, right?

És a dir: tens dèficit? Doncs no et pots tornar a presentar. I es podria afegir algun incentiu més, com que els diputats i membres del Govern no cobressin mentre s'estigués incomplint l'objectiu de dèficit.

Buffett proposa fer una llei, però ja que hi estem posats es podria incloure directament en la Constitució.

Aquí tens un link al vídeo on explica la seva idea.

Euro impossible? (II)

2011-08-30T21:59:00.006+02:00

No sóc l'únic que crec que això de l'euro no té gaire futur ("Euro impossible?") i que un escenari possible (que deia fa 15 mesos) és que Alemanya i altres països fiscalment responsables marxin de l'euro i crein la seva pròpia moneda.

Hans-Olaf Henkel, antic president de la Federació d'Indústria Alemanya (i una de les 50 persones que han denunciat l'ajut a Grècia en el Tribunal Constitucional), explica com ha passat de defensar l'euro a rebutjar-lo perquè els països s'han saltat sistemàticament els objectius de Maastricht, perquè s'ha creat una moneda que no serveix a ningú, i perquè les protestes als PIIGS es dirigeixen en part a Alemanya ("A sceptic’s solution – a breakaway currency").

I què proposa?

That is why we need a plan “C”: Austria, Finland, Germany and the Netherlands to leave the eurozone and create a new currency leaving the euro where it is

Segons ell el que es tracta de salvar Europa, no l'euro.

I una consideració addicional: aquest article trenca el mite que les empreses alemanyes volen salvar l'euro perquè sinó la seva moneda no seria prou competitiva.

Euro impossible?

2011-08-29T19:02:00.018+02:00

Els governs solen reaccionar tard i malament, per incapacitat, manca de valentia o les dues coses. Amb el nyap constitucional hem tingut un nou exemple: enlloc de fer reformes estructurals i reduir la despesa quan tocava ara es vol aprovar correcuita una reforma constitucional que teòricament fixa un objectiu d'estabilitat pressupostària que és només una declaració d'intencions que pot canviar una majoria absoluta de diputats al Congrés en qualsevol moment ("Notes sobre la reforma de la Constitució").

Amb la crisi a l'eurozona, el mateix: els PIIGS tenen greus problemes i no se solucionen. I potser ja és massa tard.

Fa 15 mesos especulava amb la hipòtesi de que Alemanya, per no haver de compartir moneda amb els PIIGS, abandonés l'euro ("L'euro, Grècia i Alemanya"). I fa pocs mesos suggeria que Grècia reestructurés el seu deute i abandonés l'euro ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro"). Vaja, que fa temps que no tinc molta confiança en l'euro, i no crec que sigui cap bestiesa un escenari de futur amb una eurozona diferent a l'actual, amb estats que en deixen de formar part o amb dues eurozones amb monedes diferents.

I sobre això un article molt interessant al Financial Times de Wolfgang Münchau ("Even a joint bond might not save the euro"), on explica que sense eurobons alguns estats no podran sobreviure i alhora estats mai permetran eurobons (o que quan s'iniciï el procés per tenir eurobons, no hi haurà temps per implantar-los)

So, while I cannot see how Greece or Italy can remain in the eurozone indefinitely without a eurobond, I find it equally hard to see Germany, Finland and the Netherlands agreeing to it. So something will have to give.

Exagero? Potser la pregunta és una altra: quan de temps és sostenible la situació actual? Les retallades de despesa a Grècia són enormes però alhora insuficients per complir els objectius de dèficit, i potser tant els grecs com el FMI acaben dient "prou". Itàlia i Espanya aguanten perquè el Banc Central Europeu està comprant el seu deute públic. Merkel té molta pressió del seu propi partit per no cedir més davant els PIIGS. Finlàndia va demanar garanties addicionals a Grècia per deixar-li diners...

Tornant al principi: potser per l'euro ja és massa tard. No immediat, però massa tard.

Notes sobre la reforma de la Constitució

2011-08-27T20:36:00.001+02:00

Algunes reflexions sobre la proposta de reforma de la Constitució i el pacte PP-PSOE sobre la llei que aprovaran per complir amb aquesta reforma:

L’articulat és força flexible respecte el dèficit públic màxim: canviar o no la Constitució és gairebé indiferent, ja que deriva cap a una propera llei (“Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto”) que es podria fer igualment sense canviar la Constitució (ja existeix la llei d’estabilitat pressupostària, que es podria canviar i reforçar). A més el Govern espanyol s’ho podrà “saltar” si té majoria absoluta (“Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados”)
Un tema important que sí apareix i que em sorprèn que no hi hagi hagut gaire ressò: la prioritat absoluta que tenen els crèdits de l’administració pública sobre qualsevol altra despesa (“Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta”). Crec que és un error greu ja que en cas de fallida de l’estat, d’una comunitat autònoma o d’un ajuntament (no és descartable que això mai no passi), els crèdits tindran prioritat respecte altres deutes o despeses que potser són més importants. A més entenc que en aquestes circumstàncies el deute no es podrà reestructurar. Aquest articulat defensa als inversors però perjudica als ciutadans, una mica contradictori (!) en una Constitució (apart de ser ineficient des del punt de vista ecònomic)
La nova llei que s’aprovarà té trampa: diu que el dèficit màxim de l’estat és del 0,4% del PIB, del qual 0,26% correspon a l’estat i 0,14% a les comunitats autònomes. Per l’estat això no és un problema, ja que té eines per ajustar les seves despeses i a més, si li convé, pot traspassar despeses (i dèficit) a les autonomies i així sortir millor a la foto, com està fent ara amb el Fons de Competitivitat. A més patim el dèficit fiscal, és a dir, com fins ara ens poden obligar a tenir un dèficit públic reduït sense tenir en compte els impostos que els catalans paguem i no retornen a Catalunya. I en el futur si l’estat no compleix el seu objectiu de dèficit públic, simplement podria ampliar el dèficit fiscal català, obligant alhora a més retallades a Catalunya
Els canvis en la Constitució potser són menors (excepte en el cas de la supremacia del deute respecte altres despeses) però acceptar-los suposa (i) avalar la futura llei que va contra els interessos de Catalunya i (ii) avalar una Constitució que és coartada per frenar qualsevol avenç significatiu en l’autogovern de Catalunya, no només l’autodeterminació sinó també l’Estatut(et), que va ser retallat per complir amb aquesta Constitució.

En conclusió:

Estic totalment a favor de la disciplina financera: superàvits en èpoques de creixement i dèficits en recessió, i despesa pública eficient i raonable sempre, però per això no cal aquest canvi a la Constitució (o es fa un canvi més contundent o no cal fer-lo)
És un pacte de cara la galeria (aka mercats i Alemanya) i una coartada per justificar polítiques a futur (quan hi hagi retallades, a més de culpar als “mercats” diran que són un mandat Constitucional). Si el que es volia era un missatge de confiança als “mercats” es podria haver aprovat o pactat una reducció significativa de despeses, com l’eliminació dels ministeris d’Educació, Cultura i Sanitat (competències traspassades a les Comunitats Autònomes), cancel·lar les obres d’AVE a enlloc, o aprovar avui la llei que el PP i el PSOE volen aprovar l’any que ve
Donar suport a aquest canvi a la Constitució equival a donar suport al pacte a la llei que el PSOE i el PP han pactat, que no té garanties de que pugui ser usada contra Catalunya
Com a català no puc avalar cap canvi menor a una llei (la Constitució) que és l’excusa per qualsevol avanç en l’autogovern de Catalunya

Per això no dono suport a aquest canvi Constitucional, tot i que amb o sense aquest canvi l’estat podrà seguint tenint grans dèficits i deutes públics, i si ens volen seguir espoliant ho podran seguir fent en el futur.

Proposar que la reforma constitucional inclogui el dret a decidir, com defensen el PNB o ERC, està bé per denunciar les mancances i contradiccions democràtiques de l’estat espanyol, però aquesta proposta és inviable i la solució és prendre una decisió unilateral des de Catalunya.

P.D. Més enllà del tema nacional, no perdeu de vista la prioritat absoluta en el pagament de deute.

PIRMI = 3 dies d’espoli (i algunes consideracions més)

2011-08-26T20:41:00.013+02:00

L’euro s’està col·lapsant, el món està en risc d’una nova recessió, els mercats financers estan posant mot complicat el finançament d’institucions públiques i privades... i el tema estrella de la política catalana aquest estiu ha estat el PIRMI. És paradoxal i mostra del nivell d’autogovern que tenim, ja que el que està en risc és com finançarem TOT l’estat del benestar, com creixerem o com crearem ocupació.

El PIRMI és molt important: "és una acció de solidaritat de caràcter universal envers els ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials amb el propòsit d'atendre les necessitats bàsiques per viure en societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir-ne la inserció o la reinserció social i laboral".

És tan important que la Generalitat hi dedica 130€ milions aquest 2011. És a dir, menys de 3 dies d’espoli (2 dies i 17 hores): sense espoli podríem doblar l’import del PIRMI en només 3 dies, o dedicar aquests recursos a altres programes que ajudin als més desfavorits. Els que vulguin més recursos per polítiques socials que tinguin clar cap a on han de mirar.

Però insisteixo: ni greix ni espoli, és a dir, recaptem els nostres impostos però també gestionem-los bé.

Crec que la majoria de ciutadans volem que amb els nostres impostos s’ajudin als més desfavorits, que no hi hagi frau, i que el Govern ho gestioni amb eficiència. Com explica Xavier Roig en el seu article “El paradigma PIRMI: la reassignació”, “els recursos de l'estat del benestar han de ser només per a qui els necessita” . Jo crec que algunes prestacions han de ser universals, però altres només per a qui veritablement les necessita.

Catalunya ha de garantir suport als que més ho necessiten, amb PIRMIs, amb una sanitat i ensenyament públic de qualitat, amb pensions dignes, i amb molt més. I per això cal disposar dels nostres recursos però també (sobretot) gestionar-los bé. I en els casos que afecten als col·lectius més vulnerables, fer-ho amb especial mà esquerra.

Ni greix ni espoli.

Hispabons i eurobons

2011-08-25T19:29:00.071+02:00

El Conseller Mas-Colell la clava quan, a propòsit del eurobons (bons dels estats de la zona euro que serien avalats parcialment per tots els estats que en formen part) proposa "hispabons" (bons de les autonomies avalats parcialment per l'estat espanyol) (veure "Eurobons i 'hispabons'").

Però hi ha una prèvia: tenen sentit els eurobons? Jo tinc dubtes ja que representen una transferència de risc (= riquesa) d'uns estats (fiscalment responsables) a uns altres (irresponsables). A més incentiva que els irresponsables ho siguin encara més, ja que es podran endeutar a un menor preu i a més, si mai fan fallida, una part ho pagaran uns altres.

Els eurobons podrien funcionar, com explica molt bé Daniel Gros ("Eurobonds: Wrong solution for legal, political, and economic reasons"), si hi hagués una veritable unió política a Europa, que ni existeix ni existirà al nivell necessari per a què els eurobons tinguin èxit:

Whatever the variant, Eurobonds only make sense in a political union – and even then only when debt levels are low. When starting debt levels are so high that the markets suspect a debt overhang, Eurobonds would amount to a large transfer of risk and generate strong expectations that future accumulations of debt will be treated in the same way.

The differences in national political systems and their quality of governance are so large that any political union that might be created on paper would not work in practice.

Però justament aquest argument de manca d'unió política no aplica a l'estat espanyol, on a més no es trencaria el principi de “no taxation without representation” (els ciutadans no poden ser responsables de decisions preses en llocs on no poden votar, i amb els eurobons els alemanys serien responsables del que es decideix i es gasta a Espanya; amb els hispabons, almenys per les autonomies amb dèficit fiscal com a Catalunya, això no succeiria).

Ara, el moll de l'os: podem apelar a la lògica i responsabilitat de l'estat? Una hipòtesi: el Govern espanyol seguirà defensant eurobons per així poder fer front als seus pagaments però negarà el mateix a les autonomies, per ofegar-les i, eventualment, rescatar-les (amb retallada de competències). Ja ho sé, em repeteixo, fa molt temps que estic dient el mateix (aquí o aquí), però no va per aquí aquest canvi que es vol fer en la Constitució?

Ja hi hagut una resposta als "hispabons" de Mas-Colell: Pedro Schwartz els critica ("Eurobonos e hispabonos") i aprofita per ridiculitzar els catalans:

La propuesta de hispabonos de Mas-Colell tiene un atractivo adicional. Creíamos que la insistencia de algunos catalanes de sustituir la ‘E’ de España en las matrículas de automóviles por las letras ‘CAT’ era un ejemplo de nacionalismo desbocado. No tal. No hay ningún escrúpulo en re-denominar la deuda catalana con el apelativo de hispana.

I el dèficit fiscal català? No som els catalans part de l'estat? Cal fer demagògia? És igual, el camí de la pedagogia és una pèrdua de temps.

A curt termini cal buscar solucions a la situació financera de la Generalitat, com els "hispabons" i retallades doloroses. Però tinguem clar (i expliquem!) que això de l'estat espanyol és inviable: l'estat de les autonomies i, de fet, el propi estat espanyol.

Apunt al meu blog sobre educació: "Uniformes a les escoles"

2011-08-23T12:54:00.000+02:00

"Uniformes a les escoles", on comento un estudi sobre la seva relació amb rendiment escolar.

Apunt al meu blog sobre educació: "Incentius pels directors d'escola"

2011-08-22T18:37:00.002+02:00

Aquí tens l'enllaç ("Incentius pels directors d'escola"). Per cert, crec que hi escriuré més sovint.

Bilionari respon a Warren Buffett

2011-08-21T09:03:00.000+02:00

Sóc un gran admirador de Warren Buffett i en parlo sovint, com aquí, aquí, aquí o aquí.

Fa uns dies Buffett va publicar un gran article al NYT defensant que els rics paguessin més impostos ("Stop Coddling the Super-Rich") que vaig penjar al meu perfil de Facebook. Un dels seus arguments principals era que els impostos sobre la renda del treball eren molt més alts que sobre la renda del capital. També afirmava que uns impostos més alts per als super-rics serien justos i no desincentivarien la inversió.

Un altre bilionari, Charles Koch (24 fortuna del món), l'ha respost ("Koch Responds to Buffett’s Call for Tax Hikes"):

“Much of what the government spends money on does more harm than good; this is particularly true over the past several years with the massive uncontrolled increase in government spending. I believe my business and non-profit investments are much more beneficial to societal well-being than sending more money to Washington. — Charles G. Koch, Chairman and CEO, Koch Industries, Inc.

És a dir, que el govern malbarata molt i que ell sap gastar els diners molt millor que el govern.

Crec que és tan raonable que paguin més els que més tenen com demanar que el govern gasti de forma responsable. Molts ciutadans "normals" (és a dir, no rics) no ens importaria pagar més impostos si no tinguèssim la sensació de que part d'aquests diners sovint es malbaraten.

Com diu Henry Blodget són dues discusions diferents: qui (i com) ha de pagar impostos i com s'han de gastar els diners.

A favor de recuperar Patrimoni i Sucessions

2011-08-20T09:25:00.000+02:00

Potser el govern espanyol recupera l'impost del patrimoni ("El Gobierno recuperará Patrimonio para asegurar el objetivo de déficit"). De fet Rubalcaba, oblidant que va ser el seu govern qui el va suprimir, diu que si guanya (!) el recuperarà per a les grans rendes.

A mi em sembla una bona notícia i de pas suggeriria que recuperi l'impost de successions a tot l'estat (que continuï cedit a les CCAA però limitant les exempcions). I per cert, no només a les grans fortunes, sinó a les rendes mitjanes-altes.

Com he explicat en el passat ("Quins impostos?") sóc partidari de gravar el "tenir", no gravar el "produir" i fomentar la igualtat d'oportunitats. És a dir, "menys IRPF, societats i IVA, i més capital, successions i patrimoni".

També sóc partidari òbviament d'un govern seriós i responsable que no vagi improvitzant mesures.

El problema del deute i una agenda de creixement per a Catalunya

2011-08-19T09:20:00.001+02:00

Aquests dies només es parla de dèficit i deute. I és clau resoldre aquest problema, aquí i arreu.

A l’estat espanyol (i a Catalunya) estem massa endeutats: l’administració pública i també les famílies i les empreses. McKinsey ja ho va explicar en un informe molt interessant fa un parell d’anys (“Debt and deleveraging” que vaig explicar a “ZP, l’economia i tots nosaltres”, on recordava també la responsabilitat individual en la crisi actual).

Però que la crisi del deute no ens pot fer oblidar quin és el principal repte: créixer. Sense creixement no podrem disminuir el deute (si baixa el PIB i es manté el deute, la proporció de deute respecte el PIB augmenta), ni mantenir l'estat del benestar (que hem de reformar en profunditat), ni generar ocupació, ni generar oportunitats, especialment per als més joves.

Cal una agenda pel creixement. I per evitar errors del passat cal que aquesta no passi (només) per gastar més. De fet cal gastar menys i millor, fer les coses diferents, i impulsar les reformes estructurals que necessita l’economia. I per cert molts problemes (i oportunitats) són específics d'aquí, però d'altres són compartits amb molts països, com els canvis demogràfics i les seves implicacions en la sanitat i les pensions.

Respecte l'agenda pel creixement, tornant a McKinsey, va fer una proposta que va fer per a Espanya extrapolable en molts aspectes per Catalunya. En aquest informe parlava de motors de creixement per crear ocupació (bens exportables, turisme i els serveis) i proposava set temes a abordar:

Apoyar a las empresas en su orientación al exterior
Fomentar la creación de empresas con mayor tamaño
Hacer una reforma laboral en profundidad
Garantizar la disponibilidad y/o acceso a un adecuado capital humano
Simplificar radicalmente la regulación
Mejorar la actividad innovadora
Promover la disponibilidad de capital para la iniciativa empresarial

Una visió "més catalana" de la situació catalana amb propostes molt específiques serien els informes del CAREC (aquí pots veure el primer i el segon informe).

Doncs això: una agenda de creixement per a Catalunya.

Grífols: accionistes excepcionals, empresa excepcional

2011-08-18T09:10:00.001+02:00

Ahir comparava Catalunya amb California en negatiu, per mostrar que no tots els mals venen de Madrid. Avui, en positiu, un exemple excepcional: l'empresa Grífols.

Coneixeu Grífols? La CIA sí i la va definir com un dels 300 actius estratègics del món. Grífols és una multinacional catalana especialitzada en el sector de farmàcia hospitalària. Creix, inverteix, innova, està present a tot el món, i aquest any ha completat la compra de l'empresa americana Talecris per 2.838€ milions.

He descobert quins són alguns dels seus inversors i són espectaculars. Els lectors d'aquest blog potser els coneixeu: John Paulson (protagonista del llibre "The Greatest Trade Ever", que vaig recomanar en aquest blog), i SAC i Magnetar, també protagonistes d'un altre llibre que he recomanat ("The Quants"). Sembla que eren accionistes de Talecris i que, després de la compra de Grífols, han decidit continuar com a accionistes.

Quan pensem en el potencial de Catalunya hem de pensar en empreses com Grífols (per cert, amb una evolució en borsa molt positiva el darrer any).

P.D. Un suggeriment per si coneixeu algú de Grífols: que la seva web estigui també en català.

Similituds entre California i Catalunya

2011-08-17T08:27:00.001+02:00

Els problemes de dèficit i deute públic (que he comentat aquí i aquí) que porten a una altra similitud: California és l'estat amb el rating més baix dels EUA i Catalunya ho és d'Espanya

California té la tercera constitució més llarga del món; l'Estatut català no serveix per a res però té 154 pàgines (+ 36 pàgines de sentència del Tribunal Constitucional)

Les obres del "seu AVE" s'han desviat un 25%; aquí sóc injust amb Califòrnia, la Línia 9 ha passat d'un pressupost de 2.700€ a 6.000€ milions

Llàstima que no els copiem en això d'emprenedoria i de Sillicon Valley.

No tots els mals venen de Madrid.

Esperança (i escepticisme) Junqueras

2011-08-16T08:47:00.001+02:00

Tot i l’avenç de l’independentisme no anem sobrats de bones notícies. Aquest 2011 n’hem tingut poques. Per mi principalment tres: l’èxit de participació en la consulta independentista de Barcelona, la majoria favorable a la independència a l’enquesta del CEO, i ara la propera presidència d’ERC per part d’Oriol Junqueras.

Full disclosure: sóc amic de l’Oriol i estic molt content pels seus èxits com a eurodiputat (recordeu el post “Oriol Junqueras a Europa”?), alcaldia de Sant Vicenç dels Horts, i ara la Presidència d’ERC. Però això no treu que objectivament cregui que està fent una gran feina i que aquesta nova responsabilitat a ERC és una excel·lent notícia pel país.

Molts estem expectants. Fa un temps vaig escriure sobre l'oportunitat que ERC fos “la casa gran de l’independentisme” i un punt de trobada de l’independentisme (aprofitant per excloure l’error tipus II).

Esquerra podria ser un partit modern, de centreesquerra, en el qual es trobessin còmodes la majoria dels independentistes. Els referents serien partits com els laboristes o els liberals britànics, els socialdemòcrates o els verds alemanys, però assumint que juguem a la lliga autonomista i que, per sobre de tot, cal prioritzar la consecució de l’estat. Partit de centreesquerra i que prioritza aglutinar l’independentisme, emulant la Casa Gran del Catalanisme.
També explicava però el meu escepticisme, pels dirigents que semblava que anaven a dirigir ERC i per la visió que tenen molts militants d’ERC de voler ser, per sobre de tot, molt d’esquerres.

Però han passat les municipals i crec que encara (!) és més evident que cal renovar ERC i obrir-se a la societat. I l’Oriol té la capacitat per aglutinar i crear complicitats en l’independentisme, sobretot si té generositat dins i fora d’ERC. Dins per a què li deixin marge de maniobra per tirar endavant el seu projecte sense hipoteques i pals a la roda. I fora per reconèixer que només ERC pot liderar aquest procés, i ajudar-hi o com a mínim no posar pals a la roda.

Dins ja s’ho faran (dit amb tot el respecte del món: és una decisió dels militants d’ERC). La primera prova de foc seran aquestes primàries on els militants hauran de decidir si opten pel continuisme (Joan Ridao) o renovació (Alfred Bosch). Per un costat està la “foto del cartell”: l’electorat demana trencar amb el passat (no només amb el Tripartit, Ridao va començar a ser diputat al Parlament el 1995). Però també hi ha el missatge de voler obrir-se a la societat i canviar el discurs per adaptar-lo al moment actual i al que els electors, potencial electors i sobretot ex-electors d’ERC estan buscant. A més Bosch és un perfil molt interessant com a contrapunt a Duran Lleida, un candidat explícitament anti-independentista. Els militants d’ERC que decideixin i, en funció de la tria decidirem els votants. I per cert, volem uns partits més oberts, participatius i moderns, i ERC té molt marge de millora, però les seves primàries demostra que està a anys llum (en positiu) de la resta dels partits del establishment.

I de fora crec que hem de donar marge de confiança. Fa un temps que deia que al Govern l’havíem de recolzar i exigir, ajudar i apretar. Doncs el mateix amb l’ERC de Junqueras. Des de fora ens agradaria un missatge més trencador, més descomplexat, més renovador... però cal donar temps. Aquest missatge “atenuat” de Junqueras pot ser per raons tàctiques, però també perquè comparteix part del missatge de l'anterior direcció (va acceptar ser candidat d’ERC amb el segon tripartit en marxa, i el propi Alfred Bosch tenia un càrrec en el Govern). No passa res, tenim temps, com a mínim uns mesos per saber exactament què vol i què pot fer Junqueras a ERC. I podem esperar a veure com evoluciona, i ser generosos i ajudar si podem, no molestar si no podem fer res... i això sí, quan arribi el moment, en funció del que hagin fet o proposin, votar-los o no.

Molts tenim moltes esperances en l’Oriol, perquè el coneixem, perquè hi confiem, i perquè, no ens enganyem, no anem sobrats de potencials projectes solvents. Però també som escèptics, ja que sabem que ERC està acceptant molts canvis més per necessitat que per convicció, i perquè l’Oriol encara no ha començat i ja està tenint dificultats internes. L’escepticisme amb qualsevol aspecte relacionada amb la cosa pública és a més necessària.

Ja veurem. Pel bé del país esperem que se’n surti, i que d’aquí surti un partit de centre-esquerra, modern i obert, que aposti clarament per l'eix nacional. I que en algun moment canviï l’actitud amb l’actual Govern, desmarcant-se del front d’esquerres al Parlament i proposant pactes d’estat (català). Això darrer és complicat, tant per part d’ERC com de CIU, que se senten molt còmodes amb els seus aliats actuals (tot i que fa molt temps que molts esperem aquesta entesa, com he explicat aquí i aquí).

Ara és el torn dels militants d’ERC amb les primàries i per veure el marge de maniobra que deixen a Junqueras. Després serà els dels votants.

Per part meva, ja ho sap, l’ajudaré en el que pugui, a l’igual que estic intentant ajudar a altres independentistes d’altres partits i a altres iniciatives de la societat civil.

Esperançat i escèptic, però hi ha molts més motius per l'esperança. Oriol, molta sort.

P.D. Recomano el llibre "Converses amb Oriol Junqueras". Molt interessant, de veritat.

Injusta la baixada de ràting dels EUA?

2011-08-15T08:40:00.000+02:00

Totalment injust, segons Warren Buffet ("Buffett would rate U.S. 'quadruple-A'"). Ja tocava, segons Bill Gross, President de PIMCO, la major gestora de fons d'inversió de renda fixa del món ("Bill Gross Tells The Truth: “S&P Finally Got It Right. They Are Enforcing Some Discipline. My Hat Is Off To Them”").

Paraules de Gross:

“I have been criticizing them and Moody’s and Fitch for a long time. Moody’s and Fitch are on the “S” list. I think S&P finally demonstrated some spin. S&P finally got it right. They spoke to a dysfunctional political system and deficits as far as the eye can see. They are enforcing some discipline. My hat is off to them.”

Fa temps que ho deia i va actuar en conseqüència: el passat mes de març es va desfer de tots els bons que tenia en deute americà.

La baixada de ràting ("downgrade") és sobretot una critica a un sistema polític que S&P defineix com a "disfuncional", i té tota la raó: mereix la solvència màxima un país que ha necessitat fins el darrer dia per arribar a un acord que evités la seva fallida? La conclusió: no són de fiar, almenys no al 100%.

I tornant a les agències de ràting: elles emeten opinions i els inversors han de fer la seva feina. No perquè S&P, Moody's o Fitch diguin que un actiu és triple A (o el que sigui) ha de ser raó per comprar sense analizar-lo. Aquesta externalització de l'anàlisi del risc, és a dir, creure en els ràtings sense analitzar l'actiu, va ser un dels problemes amb les subprime. I disparar al missatger és només un intent de desviar l'atenció dels problemes. I sense oblidar que han estat els propis reguladors els que han donat un paper decisiu a les agències, facilitant el seu oligopoli i fent vinculants les seves valoracions (tot i que seria encara pitjor que la valoració del risc el fes el propi regulador, ja que apart de sovint equivocada estaria a més esbiaxada i subjecte a pressions polítiques).

Com explica Justin Fox al Harvard Business Review (“Ratings Agencies Are the Darnedest Things”):

The result, in the world of private debt, is a lucrative orgy of buck passing: Investment bankers sell securities on a buyer-beware basis, investors and regulators outsource their assessment of the quality of those securities to the ratings agencies, who when push comes to shove plead that they're really just spouting "puffery." No one ever takes responsibility. Bucks are passed, and checks are cashed, all the way down the line.

Per mi els ràtings són una referència important, però només això. Per exemple, S&P diu que el ràting dels EUA és AA+ i el d'Espanya AA. A mi (i diria que a molta més gent) em sembla una diferència massa baixa.

Les agencies de rating tenen molta responsabilitat en aquesta crisi, però tinguem-ho clar: no han estat ells qui han gastat i augmentat el déficit i el deute fins a nivells insuportables.

P.D. Si vols saber el ràting de tots els països, clicka aquí.

Un govern tan inconseqüent en les nostres vides com sigui possible

2011-08-14T08:24:00.000+02:00

Sentirem a parlar de Rick Perry, nou candidat republicà a la presidència (governador de Texas, d'on han vingut varis "il·lustres" presidents, com els Bush).

He llegit la seva declaració d'intencions ("Why I'm Running") i no té desperdici. Perry és amic del Tea Party i vol un govern mooooooolt petit i per tant es compromet a:

"I will work every day to make Washington, D.C. as inconsequential in your lives as I can".

Explica també els seus principis com a governador de Texas (insistint que són pocs):

One, don’t spend all the money. Two, keep taxes low and under control. Three, keep regulations fair and predictable. And four, reform the legal system so frivolous lawsuits don’t paralyze employers that are trying to create jobs.

(Els resultats d'aquesta política, però, no són clars. Perry també defensa algunes "perles", com el creacionisme o la prohibició constitucional del matrimoni gay).

Tornant al Tea Party, aquí està mal vist però jo li tinc simpatia. Diuen i fan algunes bestieses, però m'agrada la idea d'un govern petit, fiscalment responsable i no intrussiu (en el meu cas, ni en temes econòmic ni socials). I la seva tàctica està tenint molts bons resultats (per ells): canviar l'agenda dels seus representants o canviar de representants, i forçar canvis a nivell federal.

La meva gran discrepància amb ells i amb el moviment llibertari en general (tot i ser un gran fan de Ron Paul) és que ells volen un estat mínim, i jo crec en un estat petit però suficient per protegir els que estan en situació de debilitat, com els aturats, els vells o els malalts (quan vaig fer el quiz em va donar entre liberal (a l'americana) i llibertari).

La clau de volta: protegir els dèbils i la igualtat d'oportunitats.

I amb això garantit, "make any government as inconsequential in our lives as possible".

Mercats "dolents" o governants demagogs?

2011-08-13T09:04:00.005+02:00

(Via Facebook de Xavier Sala-i-Martín, publicat a Racó Català)

Hi ha un problema greu entre el que els ciutadans volen i els impostos que estan disposats a pagar. I la majoria de polítics no ho expliquen, per incapacitat o per manca de valentia, i financien les despeses amb dèficit, que no és res més que un impost diferit (i molt injust, ja que el deute l'hauran de retornar els nostres fills).

La propera bombolla financera a esclatar segons Moody's

2011-08-12T09:36:00.000+02:00

Els préstecs a estudiants (dels Estats Units) ("Moody's Analytics Warns Student Loans May Be The Next Financial Bubble To Burst"), que tenen de promig un deute de 27.000$ (i de 34.400$, incloent el deute dels pares).

Això és degut a que la morositat en aquest segment no ha millorat tot i l'evolució (una mica) positiva de l'economia americana, l'increment dels costos de l'educació, la major demanda de préstecs degut a la disminució d'ajuts del govern federal, i la taxa d'atur dels joves americancs, incloent els que acaben la carrera (amb deutes).

La reflexió de Moody's és interessant però caldria relativitatzar totes (totes) les reflexions de les agències de ràting. El millor és sempre tenir una opinió pròpia i, sobretot, no matar al missatger (ja sigui una agència de ràting o qui sigui que posi el dit a la nafra).

Retallades i conflicte social

2011-08-11T09:50:00.004+02:00

Un estudi molt interessant (i molt actual) de Hans-Joachim Voth i Jacopo Ponticelli de la UPF explica la relació entre retallades i violència: "How much will they hate it? Unrest and budget cuts over the long run".

Governments cutting budget deficits have to consider not just the political reaction of the opposition and the media. A backlash on the streets, in the form of unrest and politically-motivated violence, is a real possibility. This column shows that since 1919, the level of instability has typically risen at the same time as budget cuts are implemented.

Un punt a partir del qual les protestes incrementen substancialment és quan les retallades superen el 2% del PIB:

Once expenditure is cut by more than 2% of GDP, instability increases rapidly in all dimensions, and especially in terms of riots and demonstrations. Severe cuts – of 5% or more, as in Greece today – are associated with the highest level of instability.

Els autors plantegen la següent paradoxa: si segons molts economistes ("Alesina et al. 2002; Alesina and Ardagna 2010; Giavazzi and Pagano 1990") les retallades són bones per al creixement econòmic, i alhora els votants no semblen castigar als partits que les apliquen ("voters apparently understand the need for austerity, and do not punish governments that implement it"), per què no es fan? Doncs justament per evitar aquesta violència.

Jo afegiria altres raons: miopia per no detectar la necessitat de ser auster (o fer retalladades) quan encara no s'està en un moment de "vida o mort", i manca de lideratge i valentia per fer el que és correcte encara que sigui difícil i impopular a curt termini.

I com aplicaria al cas català? Una prèvia: moltes retallades de la Generalitat es visualitzaran molt més clarament en aquest segon semestre, i possiblement s'hi afegirà una restricció molt més gran de despesa del govern de l'estat a finals d'aquest any i principis del següent.

En aquest entorn crec que és cert aquesta "majoria silenciosa" que aprova les retallades (mentre no els afecta a ells), el que ha tingut i tindrà repercusions electorals positives per a CiU (i eventualment per al PP, quan mani i retalli). Però també crec que la conflictivitat social anirà a més, i de fet ja hem tingut alguns "tastets" amb els indignats i algunes altres manifestacions.

Back to blogging

2011-08-11T00:40:00.003+02:00

Petita pausa de dues setmanes... i quines dues setmanes! Crisi, euro, dòlar, ECB, Londres, Junqueras, Alfred Bosch, PIRMI... Ens espera una resta d'estiu (i una tardor i més) apassionants.

Torno al blog, crec.

Bon estiu!

Pausa

2011-07-28T21:56:00.002+02:00

Manca de temps i d'energia. Tornaré, tard o d'hora. Mentrestant estic al Twitter i al Facebook.

Dilbert, Twitter i existir

2011-07-19T22:30:00.002+02:00

Moments de qualitat: "doncs que la Vinyet no sopi"

2011-07-18T19:19:00.002+02:00

La Vinyet és guapa, simpàtica i encantadora (exacte, com el seu pare...) però al vespre, després de sopar, és insoportable: quan arriba el moment d'estar tranquils, que l'Àlex miri una mica la tele abans d'anar a dormir, que la Rosa i jo sopem i parlem de com ha anat el dia, que mirem una estona la tele (en versió original, que va bé per la vida de parella)... la Vinyet es dedica a emprenyar. A tots: a l'Àlex abans no va a dormir, i a la Rosa i a mi fins que tenim la sort que la Vinyet es quedi dormida.

I per variar ahir la Vinyet després de sopar va començar a molestar a l'Àlex, a mi, a no fer cas... i li dic enfadat: "Vinyet, no sé per què, quan acabes de sopar et portes fatal!!!!!!!!!".

I l'Àlex, claridivent, diu: "doncs que la Vinyet no sopi, així no es portarà malament". Sens dubte és la conclusió òbvia a la meva frase.

Moments de qualitat: els fills de l’Àlex i la Vinyet

2011-07-17T09:09:00.000+02:00

Al cotxe, tornant a casa, la Vinyet ens diu que quan ella sigui gran la Rosa i jo serem els seus avis. “No Vinyet, serem els avis dels teus fillets i dels fillets de l’Àlex”.

I l’Àlex i la Vinyet comencen a parlar dels noms que posaran als seus fills, i la Vinyet li diu a l’Àlex que els nens surten de la panxa de les nenes i no dels nens. I l’Àlex, ràpid: “Però puc anar a buscar un nen a Rússia”.

“El meu fillet de Rússia es dirà...”. “No Àlex, el nen ja tindrà un nom”. “D’acord, però a mi m’agradaria que el seu nom fos Rayo McQueen Garcia Soley”.

Vam tenir molta sort, també amb el nom: Àlex.

P.D. Amb el tema dels noms l'Àlex sempre ha estat molt original: quan la Rosa estava embarassada a l'Àlex li agradava molt el color groc i ens va dir que volia que el seu germanet es digués "Groc". Per sort va ser nena...

Portugal, Grècia, espolímetre i els professors Lozano i Castiñeira

2011-07-16T13:33:00.001+02:00

És un honor quan dos dels millors professors que he tingut mai (i això que per sort he tingut molts de molt bons) et citen en un article. I això han fet els professors Lozano i Castiñeira en el seu article a l’Avui “Ni a Grècia ni a Portugal...”.

En aquest article parlen de dues de les dèries que tinc: una, l’error gravíssim de comparar Catalunya amb Grècia (o Portugal) que, a més de ser injust, perjudica greument la imatge de Catalunya. I dos, de la importància de recordar el dèficit fiscal quan es parlen de retallades.

I més. Parlen de l’espolímetre i recomanen el meu blog.

Doncs això, un honor.

I insisteixo, no em cansaré de recomanar el Programa Vicens Vives, amb Josep Maria Lozano, Àngel Castiñeira i el gran Raimon Ribera.

Comprar l'aeroport d'El Prat: 33 dies d'espoli

2011-07-15T22:10:00.004+02:00

Via Granollacs, per mi el millor blog independentista i lectura diària obligada ("Per a bons patricis").

"L'Estat ingressarà 1.600 milions d'euros amb la privatització del Prat".

I si el compra la Generalitat (veure metodologia)? 33 dies d'espoli!

I una consideració addcional: si fòssim independents no caldria comprar l'aeroport, perquè seria nostre.

Moments de qualitat: "un noi per la mare"

2011-07-14T20:53:00.004+02:00

L'Àlex és molt previsor. O està en tot, no ho tinc clar.

Estàvem parlant i no sé com va anar que em diu que si jo em moria la Rosa tindria molta feina amb ell i la Vinyet, i que necessitaria que algú l'ajudés. I llavors em diu que hauria de buscar "un noi per la mare", i em pregunta qui hauria de ser el noi. I comença a pensar, i em torna a preguntar qui podria ser el noi.

"Àlex, no cal que el busquem ara. I si arriba el moment, busca tu el noi, d'acord?"

Euro, espoli, dèficit, culs i vida de parella

2011-07-13T01:16:00.004+02:00

Torno d'un sopar "patriòtic" amb il·lustres economistes. Érem 6: un em diu que li ha agradat molt el meu escrit sobre la versió original i la vida de parella ("La versió original millora la meva vida de parella") i un altre l'escrit sobre tocar el cul a les dones ("Moments de qualitat: tocar el cul a les dones"). De la resta (euro, dèficits, espolímetre, etc.) no diuen res de res.

És cert que els posts més llegits el darrer any han estat sobre l'espolímetre (aquest i aquest) i sobre el dèficit i deute de la Generalitat (aquest i aquest), però al final sembla que el que més es recorda són els altres, els que tenen un cert component personal.

Doncs això, entre una cosa i altra, i que a més estic cansat, de moment no escriuré sobre l'actual crisi financera (que és mooooolt grossa però de fet és el desencadenant de tot el que he anat explicant el darrer any i, en especial, els darrers mesos).

La versió original millora la meva vida de parella

2011-07-11T20:35:00.003+02:00

Sóc un negat pels temes elèctrics, electrònics i similars. Per sort tinc a la Rosa que s'encarrega de programar el vídeo o de sintonitzar-lo amb els canals del TDT o de Canal + (i també de penjar els quadres).

Feia temps que li deia a la Rosa que havíem de veure la tele en versió original i per fi ha descobert com es fa. I ara mirem les sèries i les pel·lícules en anglès i les disfruto molt més. I el millor de tot: ha millorat la meva vida de parella (que de fet va prou bé, tot s'ha de dir).

I això? A casa mirem la tele a partir de les deu de la nit, quan hem acabat de sopar. Era el moment que jo aprofitava per contestar emails, escriure en el blog o revisar algunes webs. I feia poc cas a la Rosa, que es quedava dormida aviat (ella és de llevar-se mooooooolt d'hora).

Però ara amb la versió original hem d'estar atents: no puc estar amb l'ordinador i mirar la tele en anglès alhora. I em sembla que a la Rosa li costa més quedar-se dormida si ha d'estar concentrada mirant la tele. És a dir, ha augmentat la qualitat de la tele que vèiem (no hi ha color entre veure una pel·li o sèrie doblada vs. en versió original) i alhora no estem per altres distraccions. És a dir, estem la Rosa, jo, la tele... i la Vinyet, que no hi ha forma que s'adormi.

Doncs si ara escric menys al blog és per això: estic gaudint d'unes nits de qualitat amb la meva dona. I també perquè de fet estan passant coses molt grosses però que no deixen de ser la culminació del que he anat explicant els darrers mesos, com a "La tempesta perfecta internacional" que explicava fa unes setmanes; la dramàtica situació grega que vaig explicar aquí, aquí, aquí i aquí; la culminació de la delicada situació financera espanyola ("Per quan vingui el proper juny"); els problemes d'Itàlia; o la situació financera de la Generalitat, que he explicat de forma repetida i la darrera vegada amb "El deute real de la Generalitat i el veritable Pla B".

Doncs això, menys blog, més versió original... i més parella. I menys escriure sobre finances: hi ha qui diu que sóc un pessimista però em sembla que està resultant que de fet sóc molt realista (i que, de tant en tant, l'encerto...).

Apunt al meu blog sobre educació: "Atur i resultats escolars"

2011-07-09T21:07:00.005+02:00

Per si t'interessa tinc un blog on faig apunts sobre temes educatius, universitaris i de recerca. Fins ara hi escrivia poc però és possible que augmenti la freqüència.

El meu darrer apunt: "Atur i resultats escolars".

God Bless America (and Catalonia!)

2011-07-04T05:08:00.003+02:00

"Flag", de Jasper Johns

Jo vull tenir passaport català però com això "pinta" complicat no m'importaria (de fet m'agradaria molt) tenir passaport americà. Sovint, quan faig "accions" del Col·lectiu Emma, em defineixo (ens definim) en positiu amb quatre "pros": Catalan patriot pro-independence, pro-market, pro-western & pro-America.

Em segueixo emocionant cada vegada que llegeixo la declaració d'independència dels Estat Units: pel que diu, per ells, i pel que podríem fer nosaltres. I em pregunto a què estem esperant.

En un apunt al meu blog l'any passat reproduia gran part d'aquesta declaració ("Declaració d'Independència"). I no puc evitar tornar a repetir algunes frases:

"Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat"

"(...) quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat"

"Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents"

"I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor"

Et deixo amb la cançó que inspira el títol del post: "God Bless America".

Happy 4th of July!

Nostrum: menjar de qualitat i emprenedoria exemplar

2011-07-02T11:29:00.003+02:00

Fa dies que volia escriure sobre Nostrum i ahir, quan vaig tornar a menjar el seu arròs a la cassola, hi vaig tornar a pensar.

Coneixeu Nostrum? El seu lema el defineix exactament: "el menjar de la mare per emportar".

Nostrum és una cadena de restaurants-tendes que ofereixen menjar per emportar (o menjar allà mateix) de molta qualitat i a un preu molt raonable. Tenen varis menús, de 3,75€ a 7,30€. I menjar sense menú també surt molt mé de preu. A mi m'agrada especialment l'arròs a la cassola i les croquetes.

Però Nostrum, apart de bon menjar, és una empresa exemplar: en un moment com l'actual està obrint noves tendes i creant ocupació. Ho fan òbviament perquè pensen que així guanyaran més diners, però també podien haver decidit no invertir fins que l'horitzó econòmic fos més clar.

I apart del menjar un tema clau però que no es veu: la innovació en la producció i distribució del menjar.

Darrera Nostrum està el Quirze Salomó, bon amic, a qui vaig conèixer va un any i mig: emprenedor, patriota i bona persona. Tenim més empresaris així, però ens calen molts més.

I per cert, si penses que exagero sobre Nostrum, pots llegir aquest article al Financial Times ("Entrepreneurs talk: City vibrant despite economic stagnation"), on parlen d'emprenedoria a Barcelona i surt el Quirze i Nostrum.

Doncs això, et recomano Nostrum. I que consti que no hi tinc comissió...

Growth, inflation, default and/or fiscal adjustment

2011-06-29T22:35:00.005+02:00

A Catalunya tenim alguns economistes que són uns cracks mundials. Alguns són bastant coneguts, com el Conseller Mas-Colell o Xavier Sala-i-Martin, i altres es coneixen (malauradament) poc fora de l'àmbit acadèmic.

Un d'aquests cracks és Jaume Ventura, catedràtic de la UPF, patriota i bon amic del Col·lectiu Emma.

El professor Ventura va participar en una jornada del Cercle d'Economia sobre com reduir el deute públic i fer amb èxit un ajust fiscal. I, back to basics, va explicar les quatre formes que hi ha per reduir el deute públic: growth, inflation, default and/or fiscal adjustment. És a dir, que l'economia creixi (i per tant el percentatge de deute públic sobre el PIB es redueixi), amb inflació (i per tant el valor del deute baixi), fent fallida (obvi) o fent un ajust fiscal (és a dir, reduint les despeses i/o pujant els impostos).

Cas de Grècia i Espanya: el creixement és complicat en el proper any/dos anys. La inflació, amb la unió monetària, no és una solució (i si passés seria més per accident que una solució buscada). Quines opcions queden?

Grècia està optant per l'ajust fiscal i l'acaba d'aprovar (in extremis, això sí). El dubte és si serà suficient (a més del problema sobre com podrà l'economia grega crèixer en el futur). I si a sobre l'ajust fiscal no és suficient o acaba comportant un preu massa alt (en termes de creixement o de contestació social)... només queda una opció: fallida. La solució d'avui és temporal, a veure com evoluciona les finances públiques gregues aquest 2011 (i el primer semestre del 2012)

I Espanya? Aposta per l'ajust fiscal (de fet, l'única opció possible). I si els "números" de dèficit públic no surten, propera nova apretada en les despeses. El dubte per mi no és si passarà, la pregunta és quan.

I altres dubtes, com l'euro, Alemanya, els alemanys i més...

El cost de l'aire acondicionat a l'Iraq i l'Afganistan

2011-06-27T20:42:00.004+02:00

L'exèrcit dels Estats Units es gasten en aire acondicionat a l'Iraq i l'Afganistan... 20.000$ milions a l'any! ("Among The Costs Of War: $20B In Air Conditioning").

Per posar-ho en perspectiva:

That's more than NASA's budget. It's more than BP has paid so far for damage during the Gulf oil spill. It's what the G-8 has pledged to help foster new democracies in Egypt and Tunisia.

No es tracta de que els soldats passin massa calor però aquí veig potencial d'optimitzar costos...

Aquesta dada és molt 'bèstia', si es refuta per algun lloc us ho diré.

Per cert, us imagineu que es podrien er amb aquests diners? I no només pel tema econòmic: és el moment de fer un pensament sobre l'Irak i l'Afganistan.

Moments de qualitat: tocar el cul a les dones

2011-06-25T21:00:00.000+02:00

Evitem malentesos: aquest post va de l’Àlex i la Vinyet, i no del (possible) plaer de tocar el cul a les dones.

A mi, se m’ha passat el moment de tocar el cul a les dones, excepte el de la Rosa. Ho faig sovint perquè és la meva dona i perquè m’agrada el seu culet. Fora de casa, ho faig discretament i, a casa, no tant.

A l’Àlex, li agrada imitar-me i, com no, de vegades li toca el cul a la Rosa, i li explico que això només ho puc fer jo. El problema és quan alguna vegada li ha tocat el cul a alguna altra dona...

“Àlex, només li pots tocar el cul a la teva dona, quan siguis gran i estiguis casat”.

I ja de pas, aprofito: “I per cert, si mai veus que cap senyor li toca el cul a la mare, li pots pegar una patada. No, millor tres patades”.

La vida com a immigrant il·legal al NYT

2011-06-24T22:00:00.000+02:00

Article recomanat al New York Times (que curiosament el Washington Post va decidir no publicar): "My Life as an Undocumented Immigrant" de Jose Antonio Vargas, un filipí de 30 anys que va anar a viure als EUA quan en tenia 12. Quan tenia 16 anys va descobrir que no tenia "papers" i ara, després d'haver guanyat el Premi Pullitzer, explica la seva situacio irregular. Acció molt valenta: s'exposa a que el deportin.

Article llarg, emotiu i recomanat. I també recomanat els comentaris dels lectors: la majoria expressen el seu suport, però d'altres (amb bones paraules això sí, suposo que els ofensius han estat esborrats), el conviden a tornar a les Filipines, amb l'argument de que no pot violar la llei o de que als EUA hi ha molts aturats.

Algun dia vull escriure algunes notes sobre la immigració i en especial sobre la immigració il·legal. Estem en un moment en el que sembla que hem de ser durs amb els immigrants, amb discursos que obliden que, per sobre de tot, són persones. Cal que facin un esforç d'adaptació al seu país d'acollida, que coneguin els costums, s'integrin i aprenguin la llengua, i que acceptin els nostres valors fonamentals, com la igualtat home-dona. I nosaltres els hem d'ajudar, tinguin o no tinguin papers.

30 consells per estalviar

2011-06-21T20:44:00.001+02:00

Interessant article al Business Week: "30 Easy Ways to Save Money (and No, you are not doing them all!)".

Són consells interessants per estalviar i per tant també per dedicar els diners en allò que considerem important.

A casa complim molts dels consells, sobretot gràcies a la Rosa (si fos per mi gastaríem molt més!). I alguns que he trobat interessants:

2. Make your own coffee

22. Keep your car as long as possible (i altres relacionats amb el cotxe, com fer manteniments periòdics i no comprar-ne un de nou)

25. Ride your bike or carpool whenever possible (em van robar la bicicleta, hauré de comprar una de nova!)

28. Regulate your electric use (això ho hauré de mirar per veure si puc estalviar, tinc la sensació molt en gas i llum)

30. Finally, keep distance from lavish, high-roller friends

Algun consell més?

Moments de qualitat: “no em casaré mai”

2011-06-20T21:31:00.002+02:00

Diria que l’Àlex continua entre preocupat i atabalat amb això del matrimoni: ahir em va dir que no sabia amb qui es casaria (tenia dues opcions) i avui que no es casarà amb ningú.

“Àlex, no pateixis, fes el que vulguis, si vols casa’t i si vols no et casis i viu sol”.

“No, no em casaré i viuré sempre amb vosaltres!”.

ALERTA !!!!!!!!!!!

Si vol que es casi, s’ajunti o visqui sol, el que vulgui, això sí... que algun dia marxi de casa!

Me’ls l’estimo amb bogeria però algun dia hem de recuperar la tranquil·litat i la intimitat, no? No hi ha pressa: si vol es pot esperar a marxar a que tingui 21. I quan tinguin 13 (o menys?), tres setmanes de colònies a l’estiu (la Rosa no hi està d'acord però ja la convenceré).

Els fills són importants. I la vida de parella, també.

P.D. Per ser justos amb l'Àlex: quan ha dit que viuria sempre amb nosaltres, ha afegit que ens cuidaria quan siguem vellets...

El deute real de la Generalitat i el veritable Pla B

2011-06-19T19:55:00.002+02:00

Aquesta setmana s’han publicat noves dades del deute de la Generalitat que segons els mitjans (com aquí, aquí o aquí) és de 34.323€ milions a 31/3/2011. I es torna a repetir l’equívoc (excepte l’ARA, que ho ha explicat correctament): aquest deute és només el de la Generalitat i caldria afegir 8.117€ milions de deute de les empreses públiques (mira aquest i aquest link del Banc d’Espanya).

Per tant, el deute total de la Generalitat és de 42.440€ milions a 31/3/2011, i ha augmentat 2.911€ milions (7,4%) el primer trimestre d’aquest any.

Aquesta dada, afegida a les necessitats de finançament i refinançament durant el 2011 (que sumen 12.158€ milions), és preocupant. I la recepta és clara (a risc de repetir-me): ajust dràstic de les despeses i acabar amb l’espoli (ni greix ni espoli!).

En aquest entorn complicat sovint es pregunta al Govern pel seu Pla B en cas que no s’aconsegueixi (!?) el Pacte Fiscal. Però això és l’any vinent i queda molt lluny. El veritable Pla B hauria de ser què farà la Generalitat si té dificultats extremes per finançar-se aquest any. Poca conya: a la situació financera de la Generalitat s’afegeix el context internacional (aka Grècia) que encareix el deute i dificulta l’obtenció de finançament, i acords que va fent el Parlament per augmentar la despesa (com l’Hospital Trueta o mantenir la sisena hora) sense explicar d’on sortiran els diners (tots els acords d’increment de despesa haurien d’anar acompanyats de l'explicació del seu finançament, és a dir, quina altra despesa baixaran o quin impost pujaran).

La complicada situació financera de la Generalitat, la crisi econòmica (que no va precisament a menys), la permanent discriminació a les infraestructures catalanes, i l'indefinit i escandalós espoli fiscal, justifiquen un gran acord nacional (i idealment que aquest fos en clau sobiranista). Els pressupostos que s'han d'aprovar han estat (again) un gran oportunitat perduda.

Una conseqüència i una lliçó positives del xou dels indignats

2011-06-15T21:56:00.003+02:00

La conseqüència positiva és que ja ningú prendrà seriosament als indignats: molts dels seus motius per estar indignats són raonables i compartits per molts que enlloc d'acampar van a treballar o a buscar feina, però les seves propostes estan allunyades de la realitat. I la seva legitimitat era i és nula. I molts són impresentables, intolerants i antidemocràtics.

La lliçó positiva és que no és tan complicat rodejar el Parlament, això sí, per protegir-lo: quan es proclami la independència caldrà que més d'un milió de persones rodegi el Parlament per protegir els nostres diputats (retrasmés per la CNN, com explicava l'amic Josep Pinyol). Serem allà per crear una cadena humana protectora, pacífica i festiva.

Defensar el Parlament és defensar la nostra llibertat.

I sobre el xou dels indignats, a mi que em preocupa molt la comparació entre Grècia i Catalunya (veure aquí, aquí i aquí), un pronòstic: mirem demà què publica la premsa internacional.

P.D. Mossos, suport total: per sobre de tot, defenseu la democràcia.

P.D. Continuem tenint moltes raons per estar indignats: cal una democràcia de més qualitat, amb llistes obertes, amb més transparència i austeritat, que qui la faci la pagui, amb més justícia social, meritocràcia, llibertat... Però sense xous, acampades ni totalitarismes.

Llibre recomanat: "The Quants" de Scott Patterson

2011-06-15T07:53:00.001+02:00

Interessant llibre sobre la crisi financera: "The Quants: How a New Breed of Math Whizzes Conquered Wall Street and Nearly Destroyed It".

Els "quants" són les professionals dels mercats financers que basen les seves accions en fórmules matemàtiques extremadament complicades, obscures i complexes. De fet molts quants són doctors en física, matemàtiques o enginyeria.

Apart de l'impacte que els quants (i les hedge funds dirigits per quants) han tingut en la crisi financera aquest llibre donen una visió molt interessant sobre què fan i com ho fan. Llibre recomanat en especial per aquells que els interessa els mercats financers.

La sinopsis:

In a fast-moving narrative, Wall Street Journal reporter Patterson explores the coterie of mathematicians behind the Wall Street crash of 2008. The story's stars are "an unusual breed of investors" called quants, who "used brain-twisting math and super-powered computers to pluck billions in fleeting dollars out of the market." Following the first quant, Beat the Market author Ed Thorp, from his graduate school days in 1955, and introducing others like Peter Muller and Ken Griffin as they established funds at major investment firms, Patterson spins a fascinating story of riches amassed for a few and, inevitably, lost for many: a collapsing hedge fund, "imploding under the weight of toxic subprime assets," took down the system "like a massive avalanche started by a single loose boulder." Though his narrative is interesting and easy to follow, Patterson's explanations of investment terms are not for novices; a glossary would have helped. As he puts the excesses and failures of Wall Street into perspective, however, Patterson also offers evidence that Wall Street hasn't learned its lesson: as of spring 2009, "several banks reported stronger earnings numbers... in part due to clever accounting tricks... and other potentially dangerous quant gadgets being forged in the dark smithies of Wall Street."

Pots llegir la crítica del llibre al WSJ.

P.D. Segurament l'últim que recomano sobre aquest tema - els altres tres eren "The Big Short", "The Greatest Trade Ever" i "Too Big to Fail"

Moments de qualitat: fills, economia i les veritables preocupacions

2011-06-14T19:13:00.000+02:00

Fa un parell d'anys estava al parc amb l'Àlex i la Vinyet, cadascú a la seva sense fer-me ni cas. Tenia la mare d'unes nenes al costat i li vaig dir que "des de que tinc nens no m'estresso a la feina". Ho he recordat cap quan he vist aquesta vinyeta.

(via Greg Mankiw)

La tempesta perfecta internacional

2011-06-13T22:33:00.005+02:00

Fa un parell de mesos comentava que ens esperava un juny molt complicat ("Per quan vingui el proper juny").

I fa més un mes i mig comentava la hipòtesi de que Grècia reestructurés el seu deute i sortís de l'euro ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro"). Les dues opcions en aquell moment eren inconcebibles. Ara cada vegada hi ha un major consens que Grècia acabarà reestructurant el seu deute d'una forma o altra.

Unes setmanes després deia el següent sobre l'impacte de l'entorn econòmic internacional (i en especial la situació de Grècia) ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro (II)"):

"Està venint un tornado, els "forts" patiran i els "dèbils" cauran"

I sobre l'euro i el tornado dues opinions interessants de Roubini: el possible trencament de l'eurozona en un període de cinc anys ("The Eurozone Heads for Break Up") i la tempesta perfecta a nivell internacional ("Roubini Says ‘Perfect Storm’ May Threaten Global Economy") degut a "fiscal woe in the U.S., a slowdown in China, European debt restructuring and stagnation in Japan".

I a tot això s'afegeix la delicada situació d'Espanya i de Catalunya.

"Està venint un tornado, els "forts" patiran i els "dèbils" cauran". Moments complicats, plens d'oportunitats, però molt complicats.