diumenge, 18 de desembre de 2016

Americans tastant la seva pròpia medicina

Arran les acusacions d'interferència russa a les eleccions americanes per ajudar a guanyar a Trump, Ariel Dorfman (xilè i ara amb passaport americà) recorda com molts ciutadans d'altres països han sentit el mateix durant molt de temps ("Now, America, You Know How Chileans Felt").
On the morning of Oct. 22, 1970, in what was then my home in Santiago de Chile, my wife, Angélica, and I listened to a news flash on the radio. Gen. René Schneider, the head of Chile’s armed forces, had been shot by a commando on a street of the capital. He was not expected to survive. 
Angélica and I had the same automatic reaction: It’s the C.I.A., we said, almost in unison. We had no proof at the time — though evidence that we were right would eventually, and abundantly, surface — but we did not doubt that this was one more American attempt to subvert the will of the Chilean people.

Six weeks earlier, Salvador Allende, a democratic Socialist, had won the presidency in a free and fair election, in spite of the United States’ spending millions of dollars on psychological warfare and misinformation to prevent his victory (we’d call it “fake news” today). Allende had campaigned on a program of social and economic justice, and we knew that the government of President Richard M. Nixon, allied with Chile’s oligarchs, would do everything it could to stop Allende’s nonviolent revolution from gaining power.
I ho van aconseguir tres anys després.

I una conclusió molt raonable:
The United States cannot in good faith decry what has been done to its decent citizens until it is ready to face what it did so often to the equally decent citizens of other nations. And it must firmly resolve never to engage in such imperious activities again.

If ever there was a time for America to look at itself in the mirror, if ever there was a time of reckoning and accountability, it is now.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Trump i la responsabilitat dels Demòcrates

Hi ha moltes lliçons sobre això del Trump. Però entre tot plegat m'han semblat molt interessant unes reflexions sobre les responsabilitats del Partit Demòcrata, que segurament té paral·lelismes més enllà dels EUA (aplicat als partits d'esquerra o, simplement, als partits que diuen defensar les llibertats i la classe treballadora).

Una, de Robert Reich ("Trump's three biggest enablers"), que els responsbilitza de la victòria de Trump (juntament amb el Partit Republicà i mitjans de comunicació) per haver abandonat a la classe mitjana que deien defensar.
While Republicans played the race card to get the working class to abandon the Democratic Party, the Democrats simultaneously abandoned the working class, clearing the way for Trump.

Democrats have occupied the White House for 16 of the last 24 years, and for four of those years Democrats had control of both houses of Congress. But in that time they failed to reverse the decline in working-class wages and jobs.

Both Bill Clinton and Barack Obama ardently pushed for free trade agreements without providing millions of blue-collar workers who thereby lost their jobs means of getting new ones that paid at least as well.

They stood by as corporations hammered trade unions, the backbone of the white working class. They failed to reform labor laws and to impose meaningful penalties on companies that violate them.
Caldria afegir a més la manca de credibilitat dels Demòcrates posant una candidata de l'establishment. El professor Carles Boix aporta més anàlisi sobre aquests dos aspectes ("It’s the economy, stupid"):
A l’electorat republicà tradicional aquestes eleccions hi han sumat una fracció, important, de la classe treballadora industrial. I aquest afegit ha capgirat l’elecció. Del racisme de la classe treballadora blanca americana com a explicació del vot a Trump se n’ha parlat molt. Al meu entendre, però, el motor del seu comportament és l’economia a seques. Com ja vaig subratllar fa uns mesos a l’ARA des del 1980 el salari mitjà no ha augmentat i el salari del 20% més pobre ha caigut en termes reals -com a conseqüència del canvi tecnològic i la globalització-. La recessió del 2007 va accentuar aquella tendència. Obama va estabilitzar l’economia però no ha aconseguit tornar als nivells salarials d’abans de la crisi. D’acord amb dades recents de Branko Milanovic, l’any 2013 la renda del 50% de la població americana era un 5% més baixa que l’any 2007. Un bon pessic dels votants industrials que van donar suport a Obama l’any 2008 o s’han abstingut o han votat Trump. Això explica la victòria republicana en tot el cinturó industrial que travessa Wisconsin, Michigan i Ohio fins a arribar a Pennsilvània. 
Amb Sanders, que en retòrica antisistema a voltes semblava l’ànima bessona de Trump, els demòcrates potser haurien estat capaços de guanyar. Amb Clinton hem après que no: Hillary hauria estat una presidenta formidable, per preparació i per l’equip que l’envoltava; però les seves connexions amb Wall Street (fent xerrades a banquers pagades a 250.000 dòlars per reunió), errors no menors en seguretat nacional (tant la crisi de Líbia com la gestió dels correus electrònics) i una falta d’empatia carismàtica que els votants demanen dels candidats l’han deixat fora de joc.
I l'altra de Glenn Greenwald (Guardian & Snowden), on explica que Trump tindrà grans poders per fer el que vulgui perquè els Demòcrates, tot i criticar a Bush pels seus abusos de poder, van donar suport a Obama per ampliar aquests poders i fer gairebé el que vulgui amb total impunitat ("Trump will have vast powers. He can thank Democrats for them").
Liberals vehemently denounced these abuses during the Bush presidency. From 2001 through 2008, Democrats called them the embodiment of tyranny, an existential threat to democracy, a menacing expression of right-wing radicalism. “America’s Constitution is in grave danger,” Al Gore warned in a widely praised 2006 speech on civil liberties. Bush had become “the central threat that the founders sought to nullify in the Constitution, an all-powerful executive, too reminiscent of the king from whom they had broken free.” In one 2007 poll, 57 percent of Democrats said they wanted the Guantanamo Bay prison camp to be closed.

But after Obama took office, many liberals often tolerated — and even praised — his aggressive assertions of executive authority (...). After just three years of the Obama presidency, liberals sanctioned a system that allowed the president to imprison people without any trial or an ounce of due process.

In fact, a new Democratic Party orthodoxy took hold under Obama: the right of a president to detain people, or even assassinate them, without charges or a whiff of judicial oversight. This included even American citizens (...)
Democrats (who had bitterly complained in 2005 about mere eavesdropping without court approval) not only failed to contest this assassination program but ultimately expressed their support for it.
Moltes lliçons però dues d'importants: oblidar als que representes i fixar un marc de (manca de) llibertats que permet l'abús pensant que sempre manaran els teus (que són, òbviament, els bons).

En fi, full disclosure, segueixo sent un gran fan de Bernie Sanders. A veure qui pot agafar el seu relleu...

diumenge, 3 de gener de 2016

Edward Hugh

Fa uns dies vaig perdre un bon amic.  Tot i les seves contribucions a l'economia i al país, molts pocs mitjans l'han recordat com es mereix.  Sí que ho han fet el NYT, el Diari de Girona i l'ARA.

M'agrada com titula el Diari de Girona ("l'economista amable de les Escaules") i com el defineix el NYT.
If Santa Claus and John Maynard Keynes could combine as one, he might well be Edward Hugh. He was roly-poly and merry, and he always had a twinkle in his eye, not least when he came across a data point or the hint of an economic or social trend that would support one of his many theories.
L'Edward va ser una de les persones que més va ajudar al Col·lectiu Emma.  Va ser qui ens va obrir la porta i ens va presentar als corresponsals dels principals mitjans del món.

Amic Edward, descansa en pau.