diumenge, 31 de març de 2013

Normativa comercial catalana (i l'aspiració d'un país business friendly)

Descobreixo a través d'un tuit de Narcís Sastre un interessant estudi de l'Autoritat Catalana de la Competència (ACCO):  "Efectes del caràcter restrictiu de la normativa comercial sobre la competitivitat de l’economia catalana (1997-2012)".

És molt interessant per desmitificar, amb dades i anàlisis, un model que perjudica l'activitat econòmica.  I ho fa comparant els objectius de la regulació amb allò que acaba finalment succeint.

L'informe no és gaire llarg (40 pàgines) però si no teniu temps aneu directament a la 38, que explica les conclusions.  Són clares i contundents, aquí teniu uns paràgrafs:
Pel que fa als objectius pretesos (de la regulació), que giren en torn de la protecció del comerç tradicional i de la consecució d’una ciutat compacta, complexa i socialment cohesionada que permeti disposar d’un comerç de proximitat que eviti mobilitats innecessàries, es pot concloure que la normativa comercial catalana no ha estat efectiva per evitar la caiguda del comerç tradicional i ha estat contraproduent per fomentar la seva modernització i especialització, factors claus per a la seva supervivència. Així mateix, limitar noves implantacions ha estat contrari a l’objectiu expressat de disposar d’un comerç de proximitat i evitar problemes de mobilitat obligada.

D’altra banda, la normativa restrictiva ha provocat, mitjançant la introducció de barreres a l’entrada, una sèrie d’efectes negatius no previstos o no desitjats per al sector o per a l’economia catalana. Aquests efectes es poden agrupar en quatre grans categories: (i) efectes sobre el valor de la llicència; (ii) efectes sobre la competitivitat; (iii) efectes sobre l’oferta i (iv) efectes sobre els agents econòmics.
I en resum:
Seria desitjable que el model comercial fos en realitat conseqüència del model de planejament urbanístic i territorial que, de ben segur, seria un instrument suficient per evitar implantacions en llocs inadequats, amb mala comunicació amb el transport públic o massa allunyats de zones densament poblades. D’aquesta manera, no caldria fer ús d’una regulació comercial addicional, que té un caràcter marcadament restrictiu perquè incideix en aspectes com la tipologia d’establiment, la seva dimensió o el tipus d’activitat, i que s’assimila, en realitat, a una planificació econòmica. És precisament aquest caràcter intervencionista el que fa necessari haver de recórrer posteriorment a excepcions cas a cas, amb els riscos de discrecionalitat administrativa associats. Precisament, en un moment de crisi com l’actual, és convenient una regulació comercial flexible que no introdueixi traves a l’activitat econòmica.
I algunes conclusions meves:
  • El proteccionisme porta a la pèrdua de competitivitat d'un sector, ja sigui el sector comercial català o qualsevol altre, i acaba perjudicant a l'economia
  • Molta regulació es fa amb un objectiu i aconsegueix un altre.  I rarament s'analitza en profunditat les seves conseqüències i, quan es fa, difícilment es canvia
  • Cal valentia política per canviar regulacions com aquesta que van en contra del bé comú.  Sóc zero optimista
  • Quan parlem del "model comercial català", abans de fer-nos els "xulos", valorem si estem allà on volíem ser
  • No tots els mals venen d'Almansa: aquesta regulació ens l'hem feta els catalans
Ah, i aquesta normativa serà moltes coses, però no és gens business friendly.  Apart de grans lleis i declaracions, són coses com aquesta les que s'haurien de corregir.

P.D. Per cert, sobre la el fre a l'activitat econòmica que representa la sobreregulació i la regulació de baixa qualitat (sense entrar en aquest cas concret), i possibles solucions, en parlem en el llibre "Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país".

dimecres, 27 de març de 2013

Solidaritat alemanya i catalana

Back to blogging.

Dos estats alemanys, Baviera i Hesse, han demanat al Tribunal Constitucional alemany disminuir la seva contribució a la solidaritat amb els estats més pobres ("2 German states file court suit over system that redistributes public money to poorer regions").

El següent gràfic mostra les transferències fiscals entre lands alemanys (font aquí):


Cal ser curós en com plantegem el nostre dèficit fiscal a nivell internacional, i en especial a Alemanya, ja que molts alemanys no entenen que vulguem contribuir menys a Espanya quan ells estan "salvant" als PIIGS, Espanya inclosa.  Per què han de pagar ells la festa i no nosaltres?  Però a més, i en línia amb la notícia que comento, molts alemanys poden veure amb poca simpatia una regió que els recordi Baviera o Hesse (a l'igual que a molts italians els provoca rebuig regions "similars" a la Padània).

Doncs això, dos apunts:
  • És fonamental insistir en que la contribució fiscal de Catalunya és desproporcionada, rècord mundial, comparat amb per exemple casos com el de Baviera (les dades d'aquestes transferències fiscals entre lands alemanys i les balances fiscals a l'estat espanyol no són del tot comparables, com m'ha explicat Elsa Artadi, però tinguem present que Catalunya té 7,5 milions d'habitants (vs. els 12,5 milions de Baviera) i la nostra balança fiscal negativa va ser de 16.409€ milions l'any 2009, darrera dada disponible)
  • També cal explicar (insistir) que això no és un problema econòmic, sinó un conflicte polític amb una derivada econòmica molt important.  I que a aquestes alçadades això ja no se soluciona amb més diners (que a més Espanya mai complirà), sinó permetent que els catalans exercim un dret democràtic bàsic (votar).  I que si guanya la independència, es vol seguir sent un contribuent net amb els nostres veïns a través de la Unió Europea
Dit això, la pregunta clau és com és que els catalans hem permès durant tant de temps aquest espoli fiscal.  Fil a l'agulla.  Com deia Joan Sales:
Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

dimecres, 13 de març de 2013

Properes xerrades: Lleida i Barcelona

Després d'una pausa, torno a fer algunes xerrades.  Les properes són:

Diumenge 17 de març a les 12:00, dins de la 5a Trobada de Joves d'Òmnium (a Lleida)
Taula rodona: La internacionalització del cas català

Amb Roger Albinyana, Secretari d'Afers Estrangers de la Generalitat de Catalunya i Salvador Garcia, membre del Col·lectiu Emma

En aquest espai es parlarà de la feina que s’està duent a terme des de diversos àmbits del país per donar a conèixer al món el procés cap a la construcció d’un nou estat català dins d’Europa.
Dijous 21 de març a les 19:00: "Com veu el món el procés sobiranista, avui?", cicle Òmnium cap a l'Estat propi (a Barcelona, a la seu d'Òmnium)
Conferència a càrrec amb Salvador Garcia-Ruiz, economista i un dels impulsors del Col.lectiu Emma, l’entitat que més ha destacat a casa nostra en la projecció de Catalunya a la premsa internacional i Sergi Rovira, responsable d’Internacional d’Òmnium

diumenge, 10 de març de 2013

Logos: Col·lectiu Emma vs. Atresmedia (aka Antena 3)

Antena 3 es diu, des de fa uns dies, Atresmedia, i estrena logotip.  Els vull felicitar: el seu logo m'agrada molt, gairebé tant com el del Col·lectiu Emma (que vam fer públic a mitjans de novembre, coincidint amb l'estrena de la nova web).

Aquí teniu els dos logos:

Vàries persones s'han adreçat a nosaltres per advertir-nos de les semblances o, directament, acusar de plagi a Antena 3.  El dissenyador del logo qualifica aquest fet com a "semblança raonable" i ho deixa en categoria d'anècdota.  Hi estic d'acord.

Dit això, aprofito aquesta semblança per reivindicar al dissenyador del nostre logotip, Jordi Vinyets (soci de l'empresa Dilema), per la seva gran feina, que a més va fer totalment de franc i sense esperar res a canvi.

No sé quantes desenes de milers d'euros ha costat el nou logo d'Antena 3, però un consell: si busques un dissenyador, contacta al Jordi.  És un crack i els seus honoraris són molt competitius.

I si t'agrada la web d'Emma, contacta al Joan Camp de Tirabol. Ell i el Jordi fan un gran equip.

Patriotes, competents i professionals.  I bons amics.

diumenge, 3 de març de 2013

Warren Buffett i la premsa escrita

Tinc el blog moooooolt abandonat però, properament, espero tornar a la normalitat (!).

Estic en la recta final del llibre "Catalunya. Last Call" escrit amb l'amic David Boronat.  Està sent molt molt intens però en uns dies va a impremta i això vol dir que podré fer vida normal, incloent el blog, dormir un mínim de set hores al dia o descansar el cap de setmana.  Per cert, en la nova etapa del blog intentaré escriure, sobretot, d'economia (i sé que això suposarà que tingui menys visites).

Avui ho vull fer de Warren Buffett, el legendari inversor, del que sóc un gran fan (i del que he escrit abans en aquest blog).  Acaba de publicar la seva carta anual als inversors, obligatòria per aquells interessats en finances, inversions o mercats.

Aquest any crec que és especialment rellevant com Warren Buffett explica les seves inversions in diaris locals.  És a dir, mentre arreu del món es parla de la crisi dels mitjans de comunicació i en especial dels diaris, Buffett els compra.  Això és especialment curiós ja que, tot i que és accionista del Washington Post i del Buffalo News des dels anys 70s, fa uns anys va dir que ja no li interessava comprar més diaris.

Ha invertit 344$ milions en 28 diaris durant el 2012. Es concentra en diaris locals:
Newspapers continue to reign supreme, however, in the delivery of local news. If you want to know what’s going on in your town – whether the news is about the mayor or taxes or high school football – there is no substitute for a local newspaper that is doing its job. A reader’s eyes may glaze over after they take in a couple of paragraphs about Canadian tariffs or political developments in Pakistan; a story about the reader himself or his neighbors will be read to the end. Wherever there is a pervasive sense of community, a paper that serves the special informational needs of that community will remain indispensable to a significant portion of its residents.
I la seva aposta és fer cobrar pels continguts digitals, tot i que admet dubtes sobre si funcionarà:
Even a valuable product, however, can self-destruct from a faulty business strategy. And that process has been underway during the past decade at almost all papers of size. Publishers – including Berkshire in Buffalo – have offered their paper free on the Internet while charging meaningful sums for the physical specimen. How could this lead to anything other than a sharp and steady drop in sales of the printed product? Falling circulation, moreover, makes a paper less essential to advertisers. Under these conditions, the “virtuous circle” of the past reverses. 
The Wall Street Journal went to a pay model early. But the main exemplar for local newspapers is the Arkansas Democrat-Gazette, published by Walter Hussman, Jr. Walter also adopted a pay format early, and over the past decade his paper has retained its circulation far better than any other large paper in the country. Despite Walter’s powerful example, it’s only been in the last year or so that other papers, including Berkshire’s, have explored pay arrangements. Whatever works best – and the answer is not yet clear – will be copied widely.
D'aquí un any, en la propera carta anual als accionistes, sabrem si aquesta inversió ha valgut la pena.  Quan s'equivoca, Buffett ho reconeix sense problemes.

Per cert, altres aspectes destacats d'aquesta carta anual és que no ha trobat cap gran inversió el 2012 (buscava un "elefant", té molt cash disponible) i el to patriòtic defensant l'economia americana.  Aquí tens la carta, 100% recomanada.