dilluns, 14 d’octubre de 2013

Competència i confiança

Bany de realitat de Lucy Kellaway al Financial Times en contra del tòpic que, si tens confiança, arribaràs on vulguis: "Competence beats confidence every time at the office"
(...) There is nothing good about being confident. According to a persuasive recent book, Confidence, by Tomas Chamorro-Premuzic, a professor of business psychology at University College London, it’s better to be unconfident.  
For a start, the unconfident try harder as they are driven on by anxiety. They also listen to criticism and try to adjust accordingly. And they are far less likely to become arrogant, hubristic monsters.  
This makes a great deal of sense. The book is not advocating inferiority complexes all round, but is pointing out what ought to be obvious: we should be realistic about what we are capable of doing or not doing. That way, we are more likely both to get better and to win friends and influence people along the way.
La confiança està molt bé, sobretot quan és el resultat de ser una persona molt competent. Només amb confiança no anem enlloc.

Lucy Kellaway és un must cada setmana.

dissabte, 31 d’agost de 2013

"Propostes per al creixement", tema de la Jornada del Col·legi d'Economistes del 2013

Content per la temàtica i enfocament de la Jornada del Col·legi d'Economistes: què ha de fer Catalunya per crèixer?

En paraules de l'amic Anton Gasol, director tècnic de la Jornada (la negreta és meva):
El creixement econòmic és la condició necessària per generar ocupació i preservar l’essencial de l’estat del benestar. En paraules de la pròpia Angela Merkel: “El creixement és per a tots els països el prerequisit bàsic per aconseguir més ocupació, estàndards de vida més elevats i una productivitat més gran”. Calen propostes per tornar a fer enlairar el país. Per això, enguany ens ha semblat adient que el lema de la Jornada sigui: “Propostes per al creixement: experiències comparades”.
Propostes per crèixer, pensar en què podem fer que estigui a les notres mans...  Genial.  Cada vegada que algú parla de tornar a fer enlairar el país, em prenc un gin tònic.

Serà el 25 d'octubre. Més informació aquí.

dimarts, 27 d’agost de 2013

Nova etapa

He començat una nova etapa professional apassionant.  Això implica que tinc molt menys temps per escriure al blog (i, també, que sóc més prudent).

Si t'interessa em pots trobar a Twitter.  Ah, i si encara no ho ets, et recomano que et subscriguis a l'ARA (!).

dijous, 25 de juliol de 2013

Col·lectiu Emma: aniversari d'una editorial

Fa un any d'una editorial molt especial del Col·lectiu Emma. Crec, va ser, un punt d'inflexió.

El 25 de juliol del 2012, quan el Parlament de Catalunya aprovava per àmplia majoria demanar el pacte fiscal, el Col·lectiu Emma va difondre l'editorial "What's really going on in Catalonia (Notes on the present financial crisis in Spain and the political options for Catalans)", amb el suport de personalitats rellevants de la societat catalana (molts d'ells signaven un text així per primera vegada; pots veure la llista de persones al final de l'editorial).

Va ser un text brillant del fundador i ideòleg del Col·lectiu Emma, Jaume C. Major, amb aportacions de Jordi Comas, Xavier Roig, Salvador Cardús i Carles Boix (Emma sempre ha tingut molts bons amics, molt compromesos, que han ajudat en tot el que han pogut).  I el missatge al món era clar: els catalans volíem anar moooooolt més enllà que el pacte fiscal.

Aquí pots trobar el text sencer.  I a continuació uns extractes (la negreta és meva):
(...) a clean break is exactly what a large body of Catalans –civil society organizations, local councils, the rank-and-file of various parties and a growing number of private individuals– appears to be demanding from its leaders. The latest polls show support for independence at over fifty per cent, while the numbers of those squarely opposing it –now around twenty-one percent– continue to fall.

Understandably, economic grievances are cited by many of the Catalans who have been warming up to the idea of independence in the past few months. When citizens are being subjected to service cuts and tax hikes while a big chunk of the revenue they generate continues to be siphoned off by the central government, the economy would be a good enough reason for Catalans to give some serious thought to political separation from a state that is clearly working against their interests.

But it would be wrong to characterize this as a mere financial dispute between a province and its capital. There is a more fundamental disagreement, which is of a political nature and whose solution would imply a complete redefinition of the state that no one outside of Catalonia is even ready to consider. These deeper problems will be impossible to solve as long as Spain refuses to acknowledge the existence within the state of very diverse societies with conflicting sets of values and to revise some tenets that it regards as essential to its national being.
(...) Beyond their immediate difficulties, Catalans are now calling for a brand new long-term political project allowing the survival of an economic, social and cultural model that, in spite of all the obstacles and shortcomings, both external and self-imposed, has succeeded in building a relatively prosperous, creative and inclusive society.

In Catalonia today the people are well ahead of their government. They expect from their leadership that it takes on its responsibilities towards the present and future generations. If their government chooses to heed this call and throw its weight behind them, many more will come round. If it doesn't, Catalans are likely to forge ahead no matter what, either by their government's side or marching in front of it to show the only way to a better future.
Doncs això, endavant.

diumenge, 7 de juliol de 2013

El private-equity millora els resultats de les empreses?

Interessant estudi de Jonathan B. Cohna, Lillian F. Millsa, Erin M. Towerya de la Universitat de Texas ("The evolution of capital structure and operating performance after leveraged buyouts: Evidence from U.S. corporate tax returns") on analitzen, a partir d'informació de la hisenda americana (IRS), l'evolució d'empreses que cotitzen a borsa que han estat adquirides per fons de private-equity (i s'han exclòs de la borsa, el que es coneix com LBO - Leverage Buyouts).

Aquests fons compren empreses (sovint amb molt apalancament, és a dir, amb molt deute), les reestructuren, fan canvis en la gestió... amb l'objectiu de vendre-les al cap d'uns anys (més info aquí).

Els resultats? (les negretes són meves):
We present three primary results. First, we find little evidence of operating improvements subsequent to an LBO on average. We do, however, observe operating improvements in the set of firms for which public financial data are available, which suggests that the conclusions of prior, albeit careful, studies showing performance improvements for this group do not generalize to the population of LBOs. Second, we show that leverage and debt levels increase after LBOs and the frequency of positive tax payments declines. Finally, we find no support for arguments that private equity firms use LBOs to opportunistically “strip” otherwise healthy firms. LBO firms make limited dividend payments following an LBO, and firms do not appear to shrink after LBOs. The healthiest firms – those that were operationally profitable pre-LBO – continue to grow post-LBO, even after the initial asset revaluation that likely occurs for financial reporting purposes. Further, even the loss firms tend to experience 37 asset growth both during and after the LBO. Our results collectively suggest that the primary effect of LBOs is to produce a sustained increase in financial leverage.
És a dir, sense millores operatives però amb canvis fonamentals en l'estuctura de capital (bàsicament, molt més deute).

divendres, 5 de juliol de 2013

Discrepàncies entre economistes

Interessants reflexions de Greg Mankiw al NYT ("Politics Aside, a Common Bond for Two Economists") on explica per què els economistes poden tenir posicions polítiques diferents a pesar de compartir la mateixa "tradició intel·lectual".

Dóna tres hipòtesis:
Arthur M. Okun, who served under President Lyndon B. Johnson as chairman of the Council of Economic Advisers, wrote that the big trade-off faced by society is between equality and efficiency. We can redistribute income to give everyone a more equal slice of the economic pie, but as we do so we blunt work incentives and the economic pie shrinks, he said. From this perspective, the Democrats are the party of more equality, and the Republicans are the party of more efficiency.

Another view is that the important tradeoff is between community and liberty. As members of society, we have goals we want to achieve with others. But as we reach those shared goals, we are asked to sacrifice some personal freedoms. From this perspective, the Democrats are the party that emphasizes communal values, and the Republicans are the party that emphasizes individual liberty.

Finally, there is the issue of how much one trusts centralized governmental power. Democrats tend to want to expand the scope of the federal government to improve the lives of the citizenry, while Republicans are more fearful that centralized power leads to abuse and lack of accountability.
És a dir, els equilibris entre eficiència i igualtat, comunitat-individu (llibertat), i confiança (o no) en la capacitat en que el govern faci bé les coses.  Interesant.

dimarts, 18 de juny de 2013

"Catalunya Last Call", Brussel·les i el nou pont aeri

Joan Rusiñol té un interessant article a Tribuna.Cat ("El nostre pont aeri generacional") on parla de "Catalunya Last Call".

Algunes frases:
(...) Poc després de llegir la notícia d'aquesta reunió vaig agafar un avió Brussel·les-Barcelona. Per atzar, vaig veure com un altre passatger s'aixecava per agafar la bossa i en treia un llibre per aprofitar bé el temps de vol.

Era Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país, de David Boronat i Salvador Garcia Ruiz.

Tot i sortir menys als grans mitjans de comunicació, hi ha molts catalans que saben que l'economia del país ja no funciona amb el patró de sempre, el que enfilava el camí de Barajas.

(...) Les noves generacions de petits empresaris, de joves amb projectes que es guanyen les garrofes on faci falta, saben que el futur no transita pel Puente Aéreo. És més, el seu present ja passa per agafar amb normalitat avions a Boston, a Frankfurt, a Bombai o Sao Paulo. És el nou pont aeri. On hi hagi oportunitats.
Joan, tens raó, nosaltres "estem" per un altre pont aeri.  I gràcies per citar el llibre!

dilluns, 17 de juny de 2013

Comentari de "Catalunya Last Call" a e-notícies

Xavier Rius, d'e-notícies (un dels mitjans que, tot sigui dit, més cas ens feia quan vam començar amb el Col·lectiu Emma) ha escrit l'article "David Madí tenia raó" sobre la decadència de Catalunya.

En l'article cita a "Catalunya Last Call" i li ho agraeixo:
(...) Per això és important que ara que dos autors com David Boronat i Salvador Garcia Ruiz hagin publicat "Catalunya Last Call" (Viena Edicions). Al David no el conec personalment, però al Salva me'l vaig trobar a Vic el dia de la consulta sobiranista fent de Ciceró del corresponsal del Financial Times. A més és l'ànima del col·lectiu Emma, que fa més per la imatge exterior de Catalunya que tot el Diplocat junt. Per tant, no és sospitós de botifler.

Finalment algú, des del sobiranisme, diu coses tan òbvies com que "les coses estan magres, però no s'hi val queixar-se i no fer res". Però sobretot fan una crida a "prou de mirar a Madrid" (pàg. 9). Fins i tot diuen alguna heretgia en els temps que corrent: "gairebé tots els pobles es creuen el melic del món. Els catalans també" (pàg. 53).
Jo no crec que Catalunya estigui en decadència o, en tot cas, crec que això és remuntable.  I que s'ha acanat l'hora de queixar-se.

dimecres, 29 de maig de 2013

Presentació de "Catalunya Last Call" a Palafrugell (1 de juny a les 19:30)


Lloc: Sala d'Actes del primer pis, del Teatre Municipal de Palafrugell (c/Santa Margarida 1, primer pis)
Dia i hora: 1 de juny a les 19:30h.

Gràcies a l'ANC per convidar-me!

dimarts, 21 de maig de 2013

Les 20 marques més valuoses del món

Anàlisi de BrandZ i Millward Brown Optimor publicat per Business Insider ("The 20 Most Valuable Brands In The World").

El número 1 és, efectivament, Apple.
Brand Value: $185 billion 
Percent Change v. 2012: 1% 
What Happened: In spite of harsh Wall Street analysis and media speculation regarding Tim Cook's leadership capabilities, Apple continues to be a strong brand in the eyes of consumers — a major value measurement for Millward Brown. "Despite what the press says and stock market says," Yuan noted, "Apple in the eyes of the consumers is the gold standard." 
In the last eight years, Apple's value has increased 1,045% — only topped by Subway's meteoric 5,145% rise. (Although Subway still hasn't broken the top 20.)
La 2 és Google.  I la sorpresa (per a mi): Coca-Cola és la 5, superada per IBM i McDonald's (clicka aquí per veure tota la llista).

I un apunt sobre la metodologia.
(...) the company ranks brands based not only on publicly available financial information, but "the second half, which is the unique part, is that we take in the consumer sentiment." Millward Brown polls more than 200 million consumers from 43 countries annually. In spite of everything, "Apple, in the eyes of consumers, is the gold standard."

dilluns, 20 de maig de 2013

Contra la independència, petit qui peti

Llegeixo via e-notícies que un dels cantants d'Estopa diu que "en un referèndum votaria que no, però sense massa arguments". Doncs ho trobo molt bé.

A veure: jo sóc independentista perquè sí. Ho sóc ara que tingui clar que és l'única sortida pel nostre país i ho era abans de conèixer els avantatges que suposa pel nostre país. I molts altres, de forma anàloga, són contraris a la independència tot i que sortim guanyant. Molt legítim, tant com la meva posició.

Els independentistes hem de convèncer als no independentistes per ser una ampla majoria, però respectant sempre aquells que, passi el que passi, sempre s'oposaran. Sobretot quan respecten el dret a decidir i pensen, com aquest cantant d'Estopa, que "si a Catalunya es decidís la independència, no som qui per negar-la. La democràcia és respectar la decisió de la majoria. Si fos independent, jo seguiria al meu Baix Llobregat".

P.D. Crec que, en termes de respecte a les posicions contràries, el independèntistes anem molt per davant dels no-independentistes...

Xerrada-col.loqui sobre la internacionalització de la situació catalana (barri de Gràcia de Barcelona, el 22/5 a les 19:30)

Convidat per CDC, dimecres 22 de maig a les 19.30h
Xerrada – col.loqui sobre la internacionalització de la situació catalana (CDC Gràcia, Astúries, 11). Comptarem amb la presència de l’economista Salvador Garcia-Ruiz. Ell és un dels principals impulsors del Col.lectiu Emma, un col·lectiu que treballa per difondre internacionalment la situació política catalana. Podreu trobar més informació a www.collectiuemma.cat.
Obert a tothom!

dijous, 16 de maig de 2013

Perquè sí i des d’avui

(Article publicat a La Veu, butlletí de Reagrupament Independentista)

Sóc independentista perquè sí. El meu país és Catalunya i vull que Catalunya sigui un país normal, és a dir, lliure. Era independentista abans de saber que era l’única forma d’assegurar la viabilitat econòmica i cultural de Catalunya, i ho continuaria sent si aquesta viabilitat estigués garantida dins l’estat espanyol.

Aquesta manca de viabilitat d’una Catalunya espanyola és el que ha portat molts catalans a defensar l’estat propi i és l’argument que molts utilitzem per fer pedagogia. Expliquem el dèficit fiscal i d’infraestructures, els atacs a la llengua i a l’autogovern... i ho contraposem al que seria i tindríem si fóssim independents. I no hi ha color.

Però no hem d’oblidar que la independència és condició necessària però no suficient. Que sense independència no hi ha Catalunya, però que amb la independència no hi ha prou. Que quan siguem independents hi ha moltes coses a fer per ser un país just i pròsper i que, de fet, ja avui, no tots els problemes vénen de Madrid. És a dir, que avui tenim poques eines i no totes les utilitzem bé, i que ho hem de començar a fer per construir el país que somiem des d’avui i per “entrenar-nos” a construir l’estat que somiem demà.

Un exemple de com no utilitzem correctament les eines que tenim avui al nostre país és la incapacitat de tenir una llei electoral pròpia. I trobaríem molts altres exemples, també en l’àmbit econòmic, un àmbit especialment rellevant per causa de la greu crisi econòmica que patim actualment. Sens dubte, el dèficit fiscal i d’infraestructures són una rèmora molt greu per al desenvolupament de l’economia catalana, però això no eximeix utilitzar bé totes les eines al nostre abast.

El David Boronat i jo en parlem d’algunes d’aquestes eines en el llibre “Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país”. Entenent que la greu crisi econòmica actual és un imperatiu per aconseguir la independència, fem igualment propostes en diferents àmbits que avui ja es poden implantar a Catalunya. Són propostes a l’entorn la internacionalització de l’economia catalana, la nostra marca país, l’accés al capital, la nostra potència logística, el marc institucional, i la reforma de l’educació i la recerca. Les pots trobar també a la web www.propostesdepais.cat i afegir també les propostes que tu tinguis.

Fer aquestes propostes avui lliga, crec, amb una necessitat de l’independentisme: transmetre un grau d’exigència màxima en utilitzar de forma curosa i excel·lent les eines que les nostres institucions tenen al seu abast, i també dibuixar el país que tindrem quan siguem independents. Perquè molta gent, legítimament, pregunta per què farem bé demà el que no fem del tot bé avui, i també quina mena de país volem construir quan siguem un estat. És a dir, molts accepten que l’estat propi és la millor forma de poder disposar dels nostres recursos, però també ens pregunten com utilitzarem aquests recursos i quina mena de país tindrem.

Per això, ja avui, hem de començar a construir aquest estat de qualitat que volem i somiem, incloure en el nostre discurs independentista els màxims nivells d’exigència, excel·lència i honestedat, i definir i explicar l’estat que volem construir. Perquè el país somiat l’hem de construir des d’avui.

dimecres, 15 de maig de 2013

Conferència a Sant Joan de les Abadesses: "L'Abadessa Emma i la imatge de Catalunya al món" (18 de maig a les 18:00)


Per fi m'han convidat a Sant Joan de les Abadesses! Em fa molta il·lusió.  Aquesta és la informació de l'acte:
El Col·lectiu Emma explica com es veu Catalunya al món 
Com ens veuen? Com ens veien abans? Què ha canviat i per què? Què més ha de canviar per a què el món ens conegui com som i no com diuen que som?

Són preguntes que intentarà contestar Salvador Garcia del Col·lectiu Emma a la conferència L’Abadessa Emma i la imatge de Catalunya al món. El Col·lectiu Emma, del que també forma part el santjoaní Jaume Soler, és un grup de catalans d’origen i d’adopció que viuen a diferents països i que des de l’any 2009 tenen com a objectiu explicar i descriure la situació de Catalunya per tal que l’anàlisi i les opinions que es generen fora d’aquí siguin més rigoroses i informatives.

La conferència es farà dissabte 18 de maig, a les 18 hores, al Palau de l’Abadia – sala abat Arnau de Vilalba.

Més informació a www.santjoandelesabadesses.cat i www.collectiuemma.cat

Dissabte 18 de maig – 18 h
Conferència L’Abadessa Emma i la imatge de Catalunya al món
Sala abat Arnau de Vilalba – Palau de l’Abadia
Sant Joan de les Abadesses

dissabte, 11 de maig de 2013

Conferència a Tarragona: "Independència i la imatge de Catalunya al món" (14 de maig a les 19:30)


Dia i hora: 14-05-2013 de 19:30 a 21:00
Lloc: Sala d'actes de la Cambra de Comerç de Tarragona (Avinguda de Pau Casals 17, Tarragona)

Conferència dins el cicle "Visió Exterior de Catalunya com a Nou Estat d'Europa"
Per cloure el cicle Visió Exterior de Catalunya com a Nou Estat d'Europa tindrem la presència del senyor Salvador Garcia i Ruiz, promotor del Col·lectiu EMMA, que va ser guardonat amb el Premi Internacional Joan B. Cendrós de l'any 2002, atorgat per Òmnium Cultural a la Nit de Santa Llúcia celebrada a Tarragona, que dissertarà sobre la Independència i la imatge de Catalunya al món.
(Link)

dilluns, 6 de maig de 2013

Conferència: "Vies per sortir de la crisi" a Vilanova del Vallès (8 de maig a les 20:00)


Lloc: Cafè de Centre Cultural (Vilanova del Vallès)
Hora: 20:00
Organitza: Fòrum de Debat Josep Ginestí

Parlaré de la crisi, de què podem fer per combatre-la, i del llibre "Catalunya Last Call".

diumenge, 5 de maig de 2013

Consens, segons Margaret Thatcher

“Consensus: “The process of abandoning all beliefs, principles, values, and policies in search of something in which no one believes, but to which no one objects; the process of avoiding the very issues that have to be solved, merely because you cannot get agreement on the way ahead. What great cause would have been fought and won under the banner: ‘I stand for consensus?”
Xavier Roig va recordar aquesta frase en la presentació de "Catalunya Last Call" fa un parell de vegades.  I va dir, i hi estic d'acord, que un gran problema de Catalunya és que hem abusat dels consensos.

dissabte, 4 de maig de 2013

Sàpigues, company (Pere Quart)

Sàpigues, company,
tu que ets conscient,
que no tot és por,
que no tot és plany,
que no tot són crits
i ràbies i cops.
Ni desig d’amor
ni amor compartit. 
Cal pensar també
i molt aviat
a aprendre ben bé,
amb vocació
i aplicadament,
un ofici clar,
un treball decent. 
Company, cal servir
segons els teus dons,
sense vanitat.
Si no, què seràs?
un número més,
un paràsit més,
una nosa més. 
Si no vols ser esclau
del podrit diner,
del poder d’un sol
o el poder de molts,
fes-te abans esclau
de les teves mans
i del teu cervell,
a profit de tu,
a profit dels teus,
a profit del món. 
Tot depèn de tu
i de cadascú.

divendres, 3 de maig de 2013

Vídeo & fotos de la presentació "Catalunya Last Call" al Cercle d'Economia



Link aquí del vídeo.  I algunes fotos.









Gràcies a Gerard Balagué per les fotos, al Cercle d'Economia per la invitació i, sobretot, a Ferran Rodés per la seva presentació.  Li estic molt agraït.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Pas endavant (i definitiu) en l’Informe dels Drets Humans del Departament d’Estat dels EUA (III)

Com sol passar amb les bones notícies suposo que no se’n parlarà.

Recordem: el Departament d’Estat dels EUA publica cada any un informe, estat a estat, on explica les violacions i denúncies de violacions dels drets humans del món. Fins l’any 2010 aquest informe es feia ressò de denúncies de discriminacions a castellanoparlants a Catalunya i a les Illes Balears. Això era utilitzat per l’espanyolisme per carregar contra la normalització lingüística.

L’any 2011 hi va haver un canvi molt important. Escrivia això:
Podem estar contents però insatisfets (com en general a la vida): continua sent inadmissible incloure aquestes qüestions en un informe sobre els drets humans, però ja que s’inclou cal reconèixer que apareix en termes molt equilibrats. Minimitza (molt) la suposada discriminació del castellà, explica casos de discriminació del català, i es fa ressò de l’ampli consens a Catalunya en termes de normalització lingüística. Fins i tot El Mundo afirma que “EEUU suaviza su visión de la lingüística en España”.
I el 2012, encara més. Escrivia això:
(...) constata que hi ha hagut una sentència sobre la immersió lingüística i ho contraposa a la ferma posició del President Mas i a estudis que demostren que no hi ha problemes de competència lingüística del castellà dels nens a Catalunya. El tema de la llengua no hauria d'aparèixer en aquest informe però, ja que hi surt, no està gens malament. Aquest any, per fi, aquesta tema ja està a on li correspon: no surt enlloc (veure el link a l’informe).
Aquest any l’únic esment a la llengua es refereix a la suspensió del reglament lingüístic de l’Ajuntament de Barcelona.
In April the Supreme Court confirmed the suspension of seven articles of Barcelona’s regulations on the use of Catalan in the city hall that required all public documents and any oral communications to be presented in Catalan.
Doncs això: pas endavant i definitiu, ja que per fi aquest informe no esmenta la suposada discriminació del castellà a Catalunya (mai deia que hi hagués discriminació, només que hi havia denúncies; ara ni això). Una bona notícia que, suposo, passarà inadvertida.

De fet, potser es troba a faltar són discriminacions (i agressions) per parlar català.

P.D. L'any passat es parlava (i es carregava) contra els Mossos, crec que aquest any surten bastant ben parats.  I repeteix Garcia Albiol i les denúncies pel seu discurs anti-immigrant.

diumenge, 28 d’abril de 2013

"Catalunya Last Call" & Col·lectiu Emma (vídeo)



Breu entrevista sobre el Col·lectiu Emma que em van fer el dia de la presentació de "Catalunya Last Call" pel programa "Vull una resposta" a Televisió Esplugues (link).

dissabte, 27 d’abril de 2013

Presentació de "Catalunya Last Call": dijous 2 de maig a les 19:00 al Cercle d'Economia

El dijous 2 de maig presento el llibre "Catalunya Last Call" al Cercle d'Economia (Provença 298) a les 19:00.  La presentació anirà a càrrec de Ferran Rodés, Vicepresident d'Havas i vocal del Cercle d'Economia.

Com a soci del Cercle reconec que em fa molta il·lusió (i respecte) aquesta presentació.

L'acte és obert a tothom.  Si t'interessa, només t'hi has de presentar (si vens perquè ho has llegit en el blog, si us plau vine a saludar-me!).

dilluns, 22 d’abril de 2013

Informe recomanat: "Venture Capital in Catalonia. The Underused Economic Growth Factor"

Imprescindible si t'interessa el capital risc a Catalunya.

Dos alumnes de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Oriol Valentí i Sílvia Corbella, han escrit com a treball final de carrera l'estudi "Venture Capital in Catalonia. The Underused Economic Growth Factor".

Aquest és el resum (abstract):
Venture capital only started to flourish in Catalonia in the early 2000’s. Nowadays more than ten funds operate continuously in our country, thus generating a snowball effect from which our economy benefits. This paper purports to make a broad overview over the venture capital industry in Catalonia in order to, first, analyse its main problems to make it become a genuine growth factor and, then, suggest some possible solutions.
Pots llegir l'estudi a través de Slideshare:



Crec que és un estudi extremadament interessant i complert: explica els avantatges del capital risc per a l'economia, els principals problemes que té aquesta indústria a Catalunya i, el més important, fa recomanacions concretes (que espero que algú escolti i implanti!).

Un parell de paràgrafs de les conclusions:
(...) there are some strong drawbacks that deter the industry to fully develop and become as successful as, say, Israel, with which we share many macroeconomic indicators. In this sense, it is the “underused economic growth factor” in our country. Some of these problems are the lack of entrepreneurial culture and execution capacity of good ideas, the lack of track record due to the short industry’s age and thus the difficulty to raise new funds, the tax and legal framework of capital backed companies, and exit problems for the venture capitalists.  
This final thesis has suggested some specific solutions to allow the venture capital industry become a genuine economic development force. Amongst others, we would highlight the need to build up our start-up incubator model similar to the Israeli one, to target international start-up managers and attract them to Barcelona, to increase entrepreneurial education in scientific and technological universities, to create a more flexible and favourable legal and tax framework for start-ups, or to financially support secondary markets.
Doncs això, molt interessant i recomanat (i una mostra del talent dels estudiants del nostre país i, en aquest cas concret, a la UPF).

Si vols contactar als autors ho pots fer a oriol.valenti@gmail.com i silviacb_89@hotmail.com.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Descobriment: la fotògrafa Vivian Maier

Descobreixo via El País ("La niñera escondía un tesoro") la genial fotògrafa Vivian Maier. Amb una història fascinant:
Niñera durante 40 años, murió en 2009, pobre, sola y sin saber que su secreta y obsesiva pasión, la fotografía, la sacaría del anonimato hasta convertirla en una enigmática y fascinante figura. El legado de Maier, a quien algunos llaman la Mary Poppins de la fotografía (solo se entendía bien con los niños que cuidaba), se ha convertido en una genuina sorpresa para los especialistas, que asisten atónitos a un corpus fotográfico de 100.000 negativos dotados de una modernidad, personalidad y calidad insólita para los años y las circunstancias en los que fue concebido.
Les fotos són genials. Les podeu trobar a la web http://www.vivianmaier.com.  I també en el següent doucmental de 12 minuts (a finals d'any es presentarà un de més llarg):



Algunes de les seves fotos (extretes de la selecció que publica El País):






Genial.

dijous, 18 d’abril de 2013

"Salvador Garcia-Ruiz explica la tasca del Col.lectiu Emma per a Estelada 2014"

(Crònica i fotos de la meva presentació a Olot per parlar de la independència i la imatge de Catalunya al món, feta pel Setmanari La Comarca d'Olot. Agraeixo a Estelada 2014 la invitació)

La xerrada que mensualment prepara Estelada 2014 va tenir com a convidat aquest dissabte a Salvador Garcia-Ruiz, membre i impulsor del Col.lectiu Emma.

El ponent va explicar què era el Col.lectiu, un grup de catalans ubicats arreu del món que estan explicant quina és la realitat de Catalunya, tant social com econòmica i, sobretot, la relació actual amb Espanya. Aquesta xarxa de col.laboradors també es dedica al reconeixement de les notícies que apareixen a la premsa internacional que parlen sobre Catalunya i a desmentir-les, si cal, a partir de comunicats, trobades amb periodistes i actes informatius.

Salvador Garcia-Ruiz distingeix el que es deia de Catalunya abans de les consultes per la independència del 2009 amb el que es diu des d’aleshores. “La visió de Catalunya ha canviat”, afirma, “i sobretot a partir de la sentència de l’Estatut, que no es va entendre arreu del món”. Per això, en aquell moment, el Col.lectiu Emma va intensificar la seva acció pedagògica per explicar que Espanya és un estat amb dèficit democràtic.

El moment culminant d’aquest procés pedagògic arribà, però, amb la massiva manifestació de l’11 de Setembre del 2012 i la convocatòria d’eleccions amb el dret a decidir com a centre dels programes polítics. “Avui el món entén que els catalans vulguem votar, però qüestionaran que vulguem ser independents”, explica Salvador Garcia-Ruiz. I afegeix: “A fora es creu que Espanya ens oferirà un pacte, però els hem d’explicar que el pacte és impossible. I si hi és, cal dir que hi ha trampes.” L’impulsor del Col.lectiu Emma va afegir que aquest element de pedagogia no només cal fer-lo fora, sinó que també cal fer-lo dins: “hem de construir un argumentari per quan anem a fora i puguem dir el mateix”, sobre qüestions com per què volem votar, que tenim dret a ser independents, per què ara, com ho farem, com ho finançarem, per què direm no al pacte-trampa d’Espanya...

Finalment, Garcia-Ruiz va explicar que calia una acció coordinada govern-societat civil perquè hi ha espais en què el govern no hi pot arribar, com ara l’acció diplomàtica, en què els catalans que són a l’estranger han de conformar el cos diplomàtic de Catalunya. Per altra banda, Catalunya ha d’aparèixer com un conflicte polític i democràtic, perquè tenim els drets democràtics retallats i el possible pacte que Espanya ens ofereixi no ens el creiem; en canvi, els que ens importa és com afecta als catalans. “Cal tenir clar que la independència només depèn del que vulguem els catalans, i d’això el món sí que n’opina”, va acabar.

L’acte també va ser de presentació del darrer llibre de Salvador Garcia-Ruiz, escrit conjuntament amb David Boronat, Catalunya last call. Propostes per tornar a enlairar el país (Viena Edicions), un llibre en què els seus autors fan propostes de caire econòmic per ajudar Catalunya a sortir de la crisi. El llibre es troba disponible a la llibreria Drac d’Olot.

La xerrada, que va ser seguida per més de trenta persones, va satisfer a tothom per la claredat i la contundència de les explicacions. La propera xerrada serà durant el mes de maig, potser el dia 25; el convidat és Antoni Abat Ninet, professor de la Universitat d’Stanford, que parlarà sobre la Catalunya independent en el si de la Unió Europea.





dilluns, 15 d’abril de 2013

Primera crítica de "Catalunya Last Call"

He rebut la primera crítica del llibre d'una persona que no conec en profunditat (ens hem reunit quatre o cinc vegades per feina) però de la qual tinc un gran respecte personal i professional.  Em diu això:
Salvador,
Divendres em vaig comprar Catalunya Last Call i ara me l'he acabat de llegir.
És un cant a l'optimisme i gràcies pel cop de mà que dónes (doneu) als dires dels centres educatius.
M'ha agradat molt i molt la relació de totes les empreses de Catalunya que fan i exporten. No en tenia ni idea.
I també trobo genial la idea de crear una xarxa de catalans que col·laborin a l'estil jueu, ara que és l'any Espriu.
Aquesta mena de màxima jesuítica de la introducció: valentia i fortalesa, prudència i temprança, i intel·ligència i saviesa me la penso apropiar i fer-me-la meva cada dia quan em llevi per no desesperar-me. De fet la trobo més interessant que no pas aquella de: estos bueyes tenemos y con estos bueyes aramos.
Una salutació molt sincera i cordial d'un teu admirador i seguidor
CM
Rebré més crítiques, moltes d'elles potser dolentes, però aquesta ha estat la primera.  I, pel que em diu, crec que hem sabut (almenys a ell) transmetre els valors i idees que teníem quan vam decidir inventar aquest llibre.  M'ha alegrat l'inici de la setmana.

CM, gràcies pel teu email.

P.D. M'interessa molt rebre els vostres comentaris, suggeriments, crítiques... sobre "Catalunya Last Call".

diumenge, 7 d’abril de 2013

Catalunya, economia internacional i la pedagogia pendent

(Article publicat a Vilaweb; Liz Castro l'ha traduït a l'anglès)

Anem per bon camí però queda molta feina per fer en l'àmbit internacional.

Avui hem tingut un nou exemple.  Matthew Parris ha escrit al The Times l'article "Catalonia is a bigger timebomb than Cyprus".  Xipre és un marro?  Doncs Catalunya encara més!

Abans de dir que aquest corresponsal és enemic de Catalunya, que no ens coneix, que és un exagerat… aclarir que té lligams molt propers amb Catalunya i que comparteixo la seva tesi principal sobre l’amenaça de Catalunya en l’estabilitat econòmica internacional.  De fet fa uns mesos jo explicava que Catalunya es el principal enemic del futur de l’euro (“Independència i futur de l’euro”), ja que la nostra independència comportaria més inestabilitat en un estat ja molt dèbil com Espanya i alhora disminuiria la seva capacitat de retornar els seus deutes.  Però ho deia no per frenar el procés sinó per advertir que era un tema tard o d’hora sortiria i que havíem de treballar per canviar aquesta (potencial) percepció (i feia propostes de com fer-ho).

L’article de Parris, que serà degudament magnificat tant per (paradoxa) partidaris com per (òbviament) opositors de la independència l’hem d’analitzar en clau de la feina que tenim pendent de fer.  Anem a pams:
  • L’article critica l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i diu que quan hi va anar estava buit.  Més enllà de que tinc curiositat pel dia i hora que va agafar el seu avió, l’aeroport de Barcelona va tenir més de 35 milions de passatgers l’any 2012, amb un creixement d’un 2,2% respecte l’any anterior tot i la crisi, i és l’aeroport que més rutes obrirà l’any 2013 a tot el món (link aquí).  Pedagogia pendent: les infraestructures que tenim són de fet insuficients, i el potencial econòmic de Catalunya seria molt més gran si les tinguéssim
  • Afirma que el perill és una “ disorderly secession”, és a dir, una independència no pactada amb Espanya.  Totalment d’acord!  La preocupació internacional ha de ser doncs evitar aquest desordre, però no evitant la secessió sinó vetllant per a que, si es dóna, sigui de forma ordenada (és a dir, pactada)
  • Parla de les enquestes i es refereix a que els partidaris de la independència serien al voltant del 50% en un referèndum: hem d’explicar que això es refereix sobre el total del cens i que, segons aquestes mateixes enquestes, estaríem entre un 67% i 73% de vots favorables en un referèndum (link aquí).  És a dir, té sentit que, com a mínim, els catalans votem, ja que estem en uns nivells favorables a la independència molt superiors a casos com Escòcia o Quebec
  • Es refereix a l’impacte de la independència europea en potencials secessions d’altres països, com França i Bèlgica.  I té raó, i per tant és el moment de ser menys “solidari” amb altres nacions sense estat, perquè és important que els estats siguin el que els ciutadans votin però el més important avui és que primer ho fem nosaltres
  • Proposa un referèndum amb tres opcions (incloent un “devo-max”, és a dir, molta més autonomia, una opció intermèdia entre independència i status quo).  Hem d’explicar que això és impossible dins d’Espanya, ja que una oferta de l’estat no és possible ni creïble, i que incloure aquesta pregunta en un referèndum seria prometre una cosa que no depèn del Govern català


El títol de l’article és cridaner però cert: som una amenaça per l’estabilitat econòmica europea, però no pel que volem ser sinó pel que Espanya farà per impedir-ho.  I és això en el que hem d’incidir i respondre, i continuar fent pedagogia sobre el potencial econòmic de Catalunya, el clam per votar en un referèndum, i la impossibilitat d’un pacte que Espanya mal complirà.  I no renunciar mai a la independència: si tots els països del món miren abans que res pels seus interessos, perquè no hem de fer el mateix els catalans, quan a més volem fer un procés impecablement democràtic i respectuós amb els nostres (potencials) socis internacionals?

I torno a principi de l'article: anem per bon camí però queda molta feina per fer en l'àmbit internacional.  I crec de veritat que s’està fent, també des del Govern.  Seguim.

dissabte, 6 d’abril de 2013

Col·lectius Emma i Wilson al programa "Parlament" de TV3

A partir del minut 13.



Per cert, el Jaume Ventura (Col·lectiu Wilson) és una d'aquelles persones que, quan des del Col·lectiu Emma li hem demanat res, ens ha ajudat tant com ha pogut.  Al Jaume, i a tota les persones que fa ja uns quants anys que ens ajuden, els estic molt agraït.

Link aquí.

dijous, 4 d’abril de 2013

Capitalisme per reduir la pobresa

El títol sembla un contrasentit però no ho és. La lògica és que abans de repartir la riquesa hem de crear-la i el capitalisme, amb totes les seves contradiccions, és la millor forma de fer-ho.

Al respecte és interessant l'article "Friends of the Poor Are Often Their Greatest Enemies" de Diana Furchtgott-Roth, que parla del llibre "Why Growth Matters: How Economic Growth in India Reduced Poverty and the Lessons for Other Developing Countries" de Jagdish Bhagwati i Arvind Panagariya.

Comparacions clares de riquesa i qualitat de vida.
Look at economic growth in North Korea vs. South Korea, and, in the 20th century, East Germany vs. West Germany, the Soviet Union vs. Europe, Taiwan and Hong Kong vs. China.
I altres dades sobre el vincle entre llibretat econòmica i riquesa/pobresa, basat en el darrer informe "Economic Freedom of the World "
* Countries ranked in the top fourth of the world in economic freedom had average GDP per person of $37,691 in 2010, whereas countries ranked in the bottom fourth had average GDP of $5,188. 
* For countries in the top fourth, average per person GDP of the poorest 10 percent was $11,382. In the bottom fourth, the same group earned $1,209. 
* The average income of the poorest 10 percent of citizens of the most economically free countries was more than twice the average income for all citizens in the countries with the least economic freedom.
Cal reformar el capitalisme, sens dubte, però cal tenir clar que el creixement econòmic és una condició necessària per generar ingressos per aquells més desfavorits. I això ho aconsegueix millor un sistema com el capitalisme basat en l’egoisme i la recerca del benefici personal (que acaba comportant creixement econòmic) que altres sistemes que volen reduir la pobresa i les desigualtats socials (que aconsegueixen això segon a partir de fer a tothom més pobres).

Com diu l'article citat, els amics dels pobres poden ser, de vegades, els seus pitjor enemics. Paradoxes de la vida

dimecres, 3 d’abril de 2013

Independència 2014: obstacles vs. (in)competència

(Article publicat a Vilaweb)

Sabíem que teníem un estat en contra i que actuaria fins a les darreres conseqüències. També que la situació financera de la Generalitat era molt delicada i que cada vegada ho seria més. I que crear un estat és molt complex. Però tot i així vam iniciar el procés cap a l’estat propi, entre altres raons perquè l’alternativa era la desaparició, la fallida i la derrota per asfíxia.

Per aquesta mateixa raó, perquè la no-independència ens aboca al desastre, no podem acceptar excuses si no es completa amb èxit perquè, tot i els obstacles i impediments, és a les nostres mans. El problema avui no és tant si l’estat farà l’impossible per rebentar el procés i evitar la consulta o una declaració unilateral d’independència (ho farà, sens dubte) sinó si els catalans (i en especial el nostre Govern) serem capaços de posar la intel·ligència i audàcia necessàries per completar-ho amb èxit. I això no vol dir només proclamar la independència sinó també estar preparats per ser un estat independent.

Em crec la determinació del President Mas i del seu entorn més proper per aconseguir l’estat propi. Per això no em genera dubtes el diàleg amb el Govern Rajoy. Al contrari, ho trobo positiu. Cal intentar una (impossible) consulta pactada per a què els catalans i la comunitat internacional vegin (again) els dèficits democràtics de l’estat espanyol. També cal diàleg per intentar que la Generalitat disposi dels recursos necessaris per funcionar (des de l’abonament de les nòmines fins al pagament dels deutes pendents a proveïdors o entitats del tercer sector) i també (i d’això se’n parla poc) per gestionar el proper venciment de bons patriòtics, de forma que aquest deute deixi d’estar en mans dels ciutadans catalans. La clau és que aquest diàleg no comporti renúncies i, tot i les pressions extremes que està rebent, confio en el Govern. Però més enllà de la seva voluntat i determinació, hi ha molta altra feina que s’ha de fer i avui no és que no tinguem les estructures d’estat necessàries per ser un estat sinó que, en molts àmbits, el més calent és a l’aigüera. Es parla d’accelerar el calendari i jo tinc pressa, molta pressa, però avui, apart de la necessitat de “cremar” etapes que esmentava, el principal fre és que no estem preparats per ser independents.

És raonable tenir dubtes sobre si el Govern està fent la tota la feina que li correspon. De fet crec que és “sa” tenir dubtes sobre qualsevol govern, per més proper que sigui, ja que això obliga a estar permanentment vigilant i exigent amb els nostres representants públics. Però en el cas del nostre Govern, més enllà de la constitució del Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN), amb noms d’altíssima qualitat i compromís, hi ha un avanç limitat en la creació d’estructures d’estat. És obvi que el Govern ha de treballar des de la discreció, però el que es transmet és que mentre algunes àrees tenen un elevat grau de planificació (i inclòs de parcial implementació) en altres (incloent aspectes clau) tot just s’hi estan posant. El Govern ens demana un acte de fe per creure que tot està encarrilat, i tant de bo un dia em desperti i descobreixi que és així, però en general jo no acostumo a donar xecs en blanc a ningú ni a confondre desitjos amb realitats, i menys en un tema que avui ja hauria d’estar molt més avançat. No hem fet els deures i continuem esgotant un temps que no tenim.

Hi ha altres àmbits que em generen dubtes (raonables), com la incapacitat del Govern per aprofitar la força de la societat civil, perquè no sap com fer-ho i segurament també perquè no hi acaba de creure ni de refiar-se’n. El Govern no aconseguirà la independència tot sol, ja que necessita la capacitat que té la societat civil d’arribar allà on ell no pot fer-ho, i perquè li cal un talent que en molts àmbits no disposa (de fet, ni aquest Govern ni cap altre; per cert, molt d’aquest talent faria el que calgués, de franc, per contribuir al procés, com mostra l’exemple del CATN). El Govern és condició necessària però no suficient per ser independents.

Amb tot això el que vull dir és que és molt important estar molt atents a tots els obstacles que posa i posarà l’estat (amb el suport entusiasta de determinats polítics, personalitats i institucions catalanes) per impedir la independència de Catalunya, però el que més ens ha de preocupar és que els catalans fem veritablement tot el que està a les nostres mans per aconseguir-la. I això es refereix principalment al Govern, però no només al Govern. I advertir ja avui que no acceptarem cap excusa (ni distracció ni coartada) si no s’assoleix l’èxit. Perquè mai havíem estat tan a prop, i perquè el país té el talent, lideratge i capacitat per proclamar i esdevenir un estat independent.

El repte (o problema) no és el que l’estat faci per impedir la independència sinó el que fem els catalans per guanyar-la. I en això hem de ser molt exigents.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Educació, innovació, motivació i futur

Interessant article de Thomas Friedman al NYT (“Need a Job? Invent It”) on explica les reflexions de Tony Wagner, professor de Harvard i autor de “Creating Innovators: The Making of Young People Who Will Change the World”, que afirma que les escoles i universitats no preparen als estudiants en aquelles habilitats que millor els preparen pel mercat de treball.

Alguns extractes de l’article:
Tenint en compte que és molt fàcil trobar qualsevol cosa a Internet, “the capacity to innovate — the ability to solve problems creatively or bring new possibilities to life — and skills like critical thinking, communication and collaboration are far more important than academic knowledge”

Importància de la motivació: “Young people who are intrinsically motivated — curious, persistent, and willing to take risks — will learn new knowledge and skills continuously. They will be able to find new opportunities or create their own — a disposition that will be increasingly important as many traditional careers disappear”

I, com no, Finlàndia: “Finland is one of the most innovative economies in the world and it is the only country where students leave high school ‘innovation-ready.’ They learn concepts and creativity more than facts, and have a choice of many electives — all with a shorter school day, little homework, and almost no testing”
Innovació, motivació, creativitat. Parla dels Estats Units però també aplicaria a Catalunya. No tinc clar com ha de ser l’educació del futur (és un tema en el que estic reflexionant) però segurament ha d’anar en la línia que apunta Thomas Friedman.

Tinguem present que molts nens i joves acabaran treballant en professions que avui encara no existeixen. I també que inclòs sense els reptes que esmenta l’article, el punt de partida està lluny de ser l’òptim.

Per dir-ho d'una altra forma, l'educació és una una reforma (i revolució) pendent de fer i, possiblement, d'inventar.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Moments de qualitat: a cop de tuit

Un dels apartats amb més èxit del blog és els "moments de qualitat".  Darrerament he escrit poc, però he recuperat tuits sobre l'Àlex i la Vinyet del darrer any.  Aquí els tens:
Àlex: 'pare, tu li vas dir 'hola monada' a la mare?' (he de fixar-me més en les pel.licules que mira...)

Lògica de l'Àlex, mentre escoltem una cançó en anglès: 'als anglesos, quan els canten una cançó en català, per ells és com si fos en anglès'

Escoltant Obrint Pas i explicant a l'Àlex i Vinyet què són els Paîsos Catalans

M'han posat multa 100€. Per a què Alex entengui quants diners són li he explicat q podria comprar 100 jocs per iPad (i ha flipat amb multa!)

L'Àlex ha descobert que la fada de les dents és la Rosa. No que la fada de les dents no existeix, sinó que la Rosa és màgica i és la fada...

Alex: 'per què les cantants són sempre guapes?'. S'accepten suggeriments per respondre

Àlex: 'per què els 'nòvios' són normalment noi i noia?'. Again, suggeriments de resposta benvinguts

Des de que tinc l'Àlex m'agraden els cotxes (!). I per això aquest matí, com cada any, Fira Auto Retro

Explicant-li a l'Àlex que Espanya està al costat de Catalunya

L'Àlex, sensible a l'economia familiar: la nova bicicleta no la comprem nosaltres, que la portin els reis

La Vinyet ens pregunta a l'Àlex i a mi quin vestit ens agrada més, li diem un, i es posa un altre. Ja és una dona! (i això que té 5 anys...)

L'Àlex ratlla els seus cotxes (de juguet) per a què s'assemblin al meu cotxe (de veritat) #AmorDeFill #AmorDePare

Avui l'Àlex i la Vinyet comencen el cole. La Vinyet serà de 'les grans dels petits' (P5), i l'Àlex em deia orgullós 'papa, faré segon!'

Anem a donar volta i Àlex diu 'em sembla q vaig massa guapo'. Dic a la Vinyet 'ets molt guapa' i respon 'ja ho sé'. Estic fent res malament?

Cada vegada que venim al Port Olímpic l'Àlex em pregunta per què hi ha palmeres a Barcelona  
Em sembla que la Vinyet mira massa la tele: s'ha enfadat amb l'Àlex i uns amics, i ha sortit cridant "m'han arruinat la vida"

Arribo a casa després d'un dia llarg, intens i productiu. L'Àlex es desperta i ve al menjador. L'acompanyo al llit i li dic dues tonteries

Resposta de l'Àlex quan li prohibeixo que jugui amb una pedra enorme al parc: 'Pare, no vols que sigui feliç?'

Aquest mati havia de treballar i m'he emportat l'Alex a la feina. Ha estat menys eficient pero molt mes divertit

La Vinyet vol anar a l'institut per anar al ball de final de curs. Crec que mira massa la tele...

'Vinyet, guapa, bona nit. Vols que et canti una cançó?'. 'No, cantes fatal'.

Avui, nit de reis, tenia l'esperança que la Vinyet anés d'hora a dormir. Però res, son les 22:00 i encara no ha acabat l'energia...

Vinyet: 'Fumar és dolent' Jo: 'Qui t'ho ha dit?' Vinyet: 'M'ho ha dit el meu cap'

La Vinyet diu que no té amics imaginaris, que són invisibles. Crec que té més sentit però que és més preocupant

Hem descobert q Vinyet ha convidat ~20 companys de classe a una festa pijama i a dormir a casa. Esperem q no vinguin tots el mateix dia...

diumenge, 31 de març de 2013

Normativa comercial catalana (i l'aspiració d'un país business friendly)

Descobreixo a través d'un tuit de Narcís Sastre un interessant estudi de l'Autoritat Catalana de la Competència (ACCO):  "Efectes del caràcter restrictiu de la normativa comercial sobre la competitivitat de l’economia catalana (1997-2012)".

És molt interessant per desmitificar, amb dades i anàlisis, un model que perjudica l'activitat econòmica.  I ho fa comparant els objectius de la regulació amb allò que acaba finalment succeint.

L'informe no és gaire llarg (40 pàgines) però si no teniu temps aneu directament a la 38, que explica les conclusions.  Són clares i contundents, aquí teniu uns paràgrafs:
Pel que fa als objectius pretesos (de la regulació), que giren en torn de la protecció del comerç tradicional i de la consecució d’una ciutat compacta, complexa i socialment cohesionada que permeti disposar d’un comerç de proximitat que eviti mobilitats innecessàries, es pot concloure que la normativa comercial catalana no ha estat efectiva per evitar la caiguda del comerç tradicional i ha estat contraproduent per fomentar la seva modernització i especialització, factors claus per a la seva supervivència. Així mateix, limitar noves implantacions ha estat contrari a l’objectiu expressat de disposar d’un comerç de proximitat i evitar problemes de mobilitat obligada.

D’altra banda, la normativa restrictiva ha provocat, mitjançant la introducció de barreres a l’entrada, una sèrie d’efectes negatius no previstos o no desitjats per al sector o per a l’economia catalana. Aquests efectes es poden agrupar en quatre grans categories: (i) efectes sobre el valor de la llicència; (ii) efectes sobre la competitivitat; (iii) efectes sobre l’oferta i (iv) efectes sobre els agents econòmics.
I en resum:
Seria desitjable que el model comercial fos en realitat conseqüència del model de planejament urbanístic i territorial que, de ben segur, seria un instrument suficient per evitar implantacions en llocs inadequats, amb mala comunicació amb el transport públic o massa allunyats de zones densament poblades. D’aquesta manera, no caldria fer ús d’una regulació comercial addicional, que té un caràcter marcadament restrictiu perquè incideix en aspectes com la tipologia d’establiment, la seva dimensió o el tipus d’activitat, i que s’assimila, en realitat, a una planificació econòmica. És precisament aquest caràcter intervencionista el que fa necessari haver de recórrer posteriorment a excepcions cas a cas, amb els riscos de discrecionalitat administrativa associats. Precisament, en un moment de crisi com l’actual, és convenient una regulació comercial flexible que no introdueixi traves a l’activitat econòmica.
I algunes conclusions meves:
  • El proteccionisme porta a la pèrdua de competitivitat d'un sector, ja sigui el sector comercial català o qualsevol altre, i acaba perjudicant a l'economia
  • Molta regulació es fa amb un objectiu i aconsegueix un altre.  I rarament s'analitza en profunditat les seves conseqüències i, quan es fa, difícilment es canvia
  • Cal valentia política per canviar regulacions com aquesta que van en contra del bé comú.  Sóc zero optimista
  • Quan parlem del "model comercial català", abans de fer-nos els "xulos", valorem si estem allà on volíem ser
  • No tots els mals venen d'Almansa: aquesta regulació ens l'hem feta els catalans
Ah, i aquesta normativa serà moltes coses, però no és gens business friendly.  Apart de grans lleis i declaracions, són coses com aquesta les que s'haurien de corregir.

P.D. Per cert, sobre la el fre a l'activitat econòmica que representa la sobreregulació i la regulació de baixa qualitat (sense entrar en aquest cas concret), i possibles solucions, en parlem en el llibre "Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país".

dimecres, 27 de març de 2013

Solidaritat alemanya i catalana

Back to blogging.

Dos estats alemanys, Baviera i Hesse, han demanat al Tribunal Constitucional alemany disminuir la seva contribució a la solidaritat amb els estats més pobres ("2 German states file court suit over system that redistributes public money to poorer regions").

El següent gràfic mostra les transferències fiscals entre lands alemanys (font aquí):


Cal ser curós en com plantegem el nostre dèficit fiscal a nivell internacional, i en especial a Alemanya, ja que molts alemanys no entenen que vulguem contribuir menys a Espanya quan ells estan "salvant" als PIIGS, Espanya inclosa.  Per què han de pagar ells la festa i no nosaltres?  Però a més, i en línia amb la notícia que comento, molts alemanys poden veure amb poca simpatia una regió que els recordi Baviera o Hesse (a l'igual que a molts italians els provoca rebuig regions "similars" a la Padània).

Doncs això, dos apunts:
  • És fonamental insistir en que la contribució fiscal de Catalunya és desproporcionada, rècord mundial, comparat amb per exemple casos com el de Baviera (les dades d'aquestes transferències fiscals entre lands alemanys i les balances fiscals a l'estat espanyol no són del tot comparables, com m'ha explicat Elsa Artadi, però tinguem present que Catalunya té 7,5 milions d'habitants (vs. els 12,5 milions de Baviera) i la nostra balança fiscal negativa va ser de 16.409€ milions l'any 2009, darrera dada disponible)
  • També cal explicar (insistir) que això no és un problema econòmic, sinó un conflicte polític amb una derivada econòmica molt important.  I que a aquestes alçadades això ja no se soluciona amb més diners (que a més Espanya mai complirà), sinó permetent que els catalans exercim un dret democràtic bàsic (votar).  I que si guanya la independència, es vol seguir sent un contribuent net amb els nostres veïns a través de la Unió Europea
Dit això, la pregunta clau és com és que els catalans hem permès durant tant de temps aquest espoli fiscal.  Fil a l'agulla.  Com deia Joan Sales:
Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

dimecres, 13 de març de 2013

Properes xerrades: Lleida i Barcelona

Després d'una pausa, torno a fer algunes xerrades.  Les properes són:

Diumenge 17 de març a les 12:00, dins de la 5a Trobada de Joves d'Òmnium (a Lleida)
Taula rodona: La internacionalització del cas català

Amb Roger Albinyana, Secretari d'Afers Estrangers de la Generalitat de Catalunya i Salvador Garcia, membre del Col·lectiu Emma

En aquest espai es parlarà de la feina que s’està duent a terme des de diversos àmbits del país per donar a conèixer al món el procés cap a la construcció d’un nou estat català dins d’Europa.
Dijous 21 de març a les 19:00: "Com veu el món el procés sobiranista, avui?", cicle Òmnium cap a l'Estat propi (a Barcelona, a la seu d'Òmnium)
Conferència a càrrec amb Salvador Garcia-Ruiz, economista i un dels impulsors del Col.lectiu Emma, l’entitat que més ha destacat a casa nostra en la projecció de Catalunya a la premsa internacional i Sergi Rovira, responsable d’Internacional d’Òmnium

diumenge, 10 de març de 2013

Logos: Col·lectiu Emma vs. Atresmedia (aka Antena 3)

Antena 3 es diu, des de fa uns dies, Atresmedia, i estrena logotip.  Els vull felicitar: el seu logo m'agrada molt, gairebé tant com el del Col·lectiu Emma (que vam fer públic a mitjans de novembre, coincidint amb l'estrena de la nova web).

Aquí teniu els dos logos:

Vàries persones s'han adreçat a nosaltres per advertir-nos de les semblances o, directament, acusar de plagi a Antena 3.  El dissenyador del logo qualifica aquest fet com a "semblança raonable" i ho deixa en categoria d'anècdota.  Hi estic d'acord.

Dit això, aprofito aquesta semblança per reivindicar al dissenyador del nostre logotip, Jordi Vinyets (soci de l'empresa Dilema), per la seva gran feina, que a més va fer totalment de franc i sense esperar res a canvi.

No sé quantes desenes de milers d'euros ha costat el nou logo d'Antena 3, però un consell: si busques un dissenyador, contacta al Jordi.  És un crack i els seus honoraris són molt competitius.

I si t'agrada la web d'Emma, contacta al Joan Camp de Tirabol. Ell i el Jordi fan un gran equip.

Patriotes, competents i professionals.  I bons amics.

diumenge, 3 de març de 2013

Warren Buffett i la premsa escrita

Tinc el blog moooooolt abandonat però, properament, espero tornar a la normalitat (!).

Estic en la recta final del llibre "Catalunya. Last Call" escrit amb l'amic David Boronat.  Està sent molt molt intens però en uns dies va a impremta i això vol dir que podré fer vida normal, incloent el blog, dormir un mínim de set hores al dia o descansar el cap de setmana.  Per cert, en la nova etapa del blog intentaré escriure, sobretot, d'economia (i sé que això suposarà que tingui menys visites).

Avui ho vull fer de Warren Buffett, el legendari inversor, del que sóc un gran fan (i del que he escrit abans en aquest blog).  Acaba de publicar la seva carta anual als inversors, obligatòria per aquells interessats en finances, inversions o mercats.

Aquest any crec que és especialment rellevant com Warren Buffett explica les seves inversions in diaris locals.  És a dir, mentre arreu del món es parla de la crisi dels mitjans de comunicació i en especial dels diaris, Buffett els compra.  Això és especialment curiós ja que, tot i que és accionista del Washington Post i del Buffalo News des dels anys 70s, fa uns anys va dir que ja no li interessava comprar més diaris.

Ha invertit 344$ milions en 28 diaris durant el 2012. Es concentra en diaris locals:
Newspapers continue to reign supreme, however, in the delivery of local news. If you want to know what’s going on in your town – whether the news is about the mayor or taxes or high school football – there is no substitute for a local newspaper that is doing its job. A reader’s eyes may glaze over after they take in a couple of paragraphs about Canadian tariffs or political developments in Pakistan; a story about the reader himself or his neighbors will be read to the end. Wherever there is a pervasive sense of community, a paper that serves the special informational needs of that community will remain indispensable to a significant portion of its residents.
I la seva aposta és fer cobrar pels continguts digitals, tot i que admet dubtes sobre si funcionarà:
Even a valuable product, however, can self-destruct from a faulty business strategy. And that process has been underway during the past decade at almost all papers of size. Publishers – including Berkshire in Buffalo – have offered their paper free on the Internet while charging meaningful sums for the physical specimen. How could this lead to anything other than a sharp and steady drop in sales of the printed product? Falling circulation, moreover, makes a paper less essential to advertisers. Under these conditions, the “virtuous circle” of the past reverses. 
The Wall Street Journal went to a pay model early. But the main exemplar for local newspapers is the Arkansas Democrat-Gazette, published by Walter Hussman, Jr. Walter also adopted a pay format early, and over the past decade his paper has retained its circulation far better than any other large paper in the country. Despite Walter’s powerful example, it’s only been in the last year or so that other papers, including Berkshire’s, have explored pay arrangements. Whatever works best – and the answer is not yet clear – will be copied widely.
D'aquí un any, en la propera carta anual als accionistes, sabrem si aquesta inversió ha valgut la pena.  Quan s'equivoca, Buffett ho reconeix sense problemes.

Per cert, altres aspectes destacats d'aquesta carta anual és que no ha trobat cap gran inversió el 2012 (buscava un "elefant", té molt cash disponible) i el to patriòtic defensant l'economia americana.  Aquí tens la carta, 100% recomanada.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Xerrada a Cornellà el dijous 21 de febrer

Aquest dijous 21 de febrer a les 20:00 a l'Associació de Veïns d'Almeda, al carrer Sant Ferran 37 baixos de Cornellà de Llobregat.

Gràcies a l'Assemblea per convidar-me.


diumenge, 27 de gener de 2013

La mentida més repetida de la democràcia (?) espanyola

L'argument més repetit contra el terrorisme d'Eta (i davant temptacions de lluita armada a Catalunya) era que la violència era inútil perquè en democràcia es podia parlar de tot i defensar qualsevol idea. Lògica implacable, democràcia bàsica.

Molts hi estàvem d'acord i utilitzàvem aquest argument per justificar la fi d'Eta. Però altres, "els que havien de parlar de tot", també l'utilitzaven sabent però que era mentida: la democràcia espanyola pot discutir moltes coses, però ni de conya la seva integritat territorial.

Era mentida. Una mentida lògica, ja que estaven en guerra, però mentida. Posat en perspectiva de la guerra bruta dels GAL i demés tampoc era tan greu, però era mentida, una mentida que van repetir una i mil vegades, i que molts vam creure de bona fe perquè nosaltres sí som demòcrates.

Catalunya ha iniciat un procés cap a l'estat propi en el qual és tan legítim estar a favor com en contra. Votem. Els independentistes hem acceptat fins ara que no érem independents perquè no érem majoria.  Faltaria més. I els unionistes haurien de seguir aquesta lògica tant si són majoria o minoria.  I molts ho accepten. Podem parlar de com ha de ser el procés, qui ha de votar, quina ha de ser la pregunta, quina ha de ser la majoria... però no qüestionar que votem.

Hi ha òbvvament (molts) unionistes demòcrates, que accepten que votem i decidim. Però hi ha altres que, quan eren majoria, deien que havíem d'acceptar els resultats democràtics, però ara diuen que no podem votar perquè potser perden. És a dir, anteposen el seu legítim objectiu (unionisme) a la voluntat democràtica dels catalans, i faran el que sigui per impedir un referèndum. Per ells, la fi (unionisme) justifica els mitjans (impedir la democràcia).  I en això, per cert, els espanyols de dreta, esquerra i extrema esquerra són molt similars.
La nostra carta de presentació al món, i també als catalans demòcrates que estan legítimament contra la independència, ha de ser que els catalans volem votar. És un argument imbatible.  Però a més no hem de deixar escapar cap oportunitat per treure la màscara a això que diuen "democràcia espanyola".  Tenim (malauradament) molts exemples de la seva pobre qualitat, i el procés actual n'és un.  I aquest també és un argument per marxar.

dissabte, 26 de gener de 2013

Blog abandonat

Alguns de vosaltres (no gaires, tot s'ha de dir) m'heu dit que tinc el blog molt abandonat.  Hi faig una ullada... i cert, el darrer escrit és del 2012.

Tornaré, suposo. Ara escric poc perquè tinc molta feina i, sobretot, perquè estic en l'esprint final d'un llibre que estic escrivint amb l'amic David Boronat.  És a dir, les hores intempestives que abans dedicava al blog ara les dedico al llibre.  Això s'afegeix, suposo, en que ha estat un gener especialment intens per les mil històries en les que col·laboro.

Doncs això, tornaré, especialment a partir de l'1 de març (dia que el llibre, teòricament, va a impremta).

Aprofito aquest escrit per passar-te alguns links relacionats amb el Col·lectiu Emma del darrer mes: entrevistes a l'ARA, El Punt Avui i Catalunya Ràdio (amb Joan Barril i Xavier Graset).