divendres, 28 de setembre de 2012

A mis amigos españoles

Viví dos años en Madrid. Fueron dos de los mejores años de mi vida, en especial el segundo, cuando Rosa vino a vivir conmigo. A muchos os conocí entonces, a otros lo he hecho en Barcelona, Nueva York, Londres u otros lugares del mundo. Sabéis, sobre todo los que estáis conectados conmigo por Facebook o Twitter, que soy un activista independentista, y me consta que alguno de vosotros se sorprendió cuando lo descubrió. Otros, además de sorprendidos, quizás también estáis dolidos aunque por prudencia o amistad no me decís nada.

Soy independentista, y lo soy desde que empecé a tener conciencia política, cuando tenía 13 ó 14 años. No lo soy ahora como reacción a una política hostil del estado español hacia Cataluña, y lo sería igualmente aunque Cataluña tuviera un altísimo nivel de autogobierno y respeto dentro de España. Simplemente quiero que un país que siento como mío, Cataluña, tenga el mismo reconocimiento y derechos que el país que tú sientes como tuyo, España. Que Cataluña sea un país normal, ni más ni menos. De hecho no me considero nacionalista catalán, simplemente catalán. Esto último ni siquiera lo entienden muchos nacionalistas catalanes: lo que quiero decir es que yo me considero catalán de la misma forma que tú te consideras español.

Cuando fui a vivir a Madrid decidí no hablar de política. No escondía mi independentismo cuando me preguntaban pero no quería sacar un tema, Cataluña y su forma jurídica, que sabía que solamente serviría para que discutiéramos sin llegar a ningún acuerdo. No creo en la pedagogía de Cataluña en España y vistos los resultados de los que sí creían en ella, el tiempo me ha dado la razón. Una de las pocas excepciones que he hecho ha sido hablar con Luis A., uno de mis mejores amigos, a quien he explicado esto de Cataluña, el catalán y la independencia… y me ha escuchado pero creo que no me ha entendido. Pero lo ha respetado, que para mí es lo más importante.

Como te he dicho, full disclosure, soy independentista y lo sería aunque Cataluña consiguiera un gran nivel de autogobierno. Pero tienes que entender que el crecimiento del independentismo no es por la gente que piensa como yo sino por aquellos que querían (y buscaban y soñaban) un encaje de Cataluña en España y han visto que éste era imposible. Creo que el error fue suyo: querían que Cataluña recaudara todos los impuestos, tuviera selecciones oficiales, que el catalán fuera oficial en el Parlamento Europeo, sentarse en el Consejo de Ministros Europeo… es decir, ser como un estado sin ser un estado, y esto en el mundo no existe. Y además, conseguirlo dentro de España, es imposible.

Un intento fue el Estatut pero no sirvió para nada, excepto para aumentar la frustración de muchos catalanes: seguimos las reglas de juego, aprobándolo en el Parlamento Catalán, en el Congreso y el Senado, en un referéndum… y el Tribunal Constitucional se lo cargó, y eso que ya se lo “habían cepillado” (Guerra dixit) en el Congreso. Eso fue un punto de inflexión para mucha gente. Y lo que ha pasado en los dos últimos años lo ha rematado y ha situado a mucha gente en un punto de no retorno respecto su actitud hacia España: “no nos quieren, mejor que marchemos”. Hay más: podríamos hacer una lista de agravios, como la relación financiera entre Cataluña y el estado, incumplimientos del estado con Cataluña, la judicialización permanente del catalán en las escuelas, la sensación de que los catalanes somos usados para ganar votos, etc… Tú seguramente me dirás que no compartes estos argumentos y me darás otros sobre lo mal que hacemos algunas cosas los catalanes. Y no nos pondremos de acuerdo en nada excepto que lo nuestro, la relación Cataluña-España, no funciona.

El sentimiento independentista ha crecido como reacción, a la contra, lo que es una lástima, pero está aquí para quedarse. Yo era independentista antes de descubrir que la independencia tenía muchas ventajas para Cataluña y que nuestro encaje en España era imposible. Pero es que ahora, más allá del sentimiento, lo racional es ser independentista. Incluso si tú fueras catalán quizás también lo serías, quien sabe. Muchos catalanes “muy normales”, nada radicales, que hasta hace poco no defendían la independencia, la ven ahora como imprescindible.

Seremos buenos vecinos. Lo de ahora no funciona: Cataluña quiere más autogobierno y España no quiere más descentralización. ¿Por qué tiene que ser España como que quieren los catalanes? No tiene sentido. España que sea como quieran los españoles, más o menos centralizada, con su monarquía, sus símbolos, sus prioridades… y los catalanes lo que queramos los catalanes. Cada uno lo que quiera sin imponer nada al otro.

Es una lástima que las voces contra la independencia de Cataluña que llegan desde España sean sobretodo en términos de amenazas. Incluso catalanes que legítimamente están contra la independencia se sienten violentos con los argumentos que se utilizan desde fuera de Cataluña para rechazarla. Me hubiera gustado escuchar algún argumento del estilo “queremos que os quedéis porque os queremos“. O aún mejor: “decidid qué queréis ser, y nos gustaría que eligierais seguir con nosotros”. Da igual. Lo que tenemos que evitar, no obstante, es que defender el proyecto propio (en mi caso, la independencia; en el tuyo no lo sé, que los catalanes decidamos, o el rechazo a la independencia) se haga sin faltar el respeto al otro. De hecho mi independentismo no se basa en ser antiespañol sino simplemente en ser catalán. Y desearía que la oposición a la independencia no se basara en la amenaza política, judicial o militar. Este tema me preocupa mucho.

Quería escribir estas líneas para (intentar) explicarte qué está pasando en Cataluña y como lo estoy viviendo. Es complicado y espero que haya servido para algo. En cualquier caso no te pido que lo entiendas, solamente que lo respetes.

Seremos buenos vecinos. De hecho hoy, más allá de la política, somos buenos amigos.

Un abrazo.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Federalisme impossible (any 1921)

L'amic David Martí m'envia aquest escrit dels seu avi, Tomàs Garcés, publicat l'any 1921 en el número 0 de la Revista Proa, part de l'article “El mite de l’Espanya gran”:
Quan un poble se sent oprès, mai no iniciarà una política federalista amb l’opressor. El gest natural és l’apartament, amb totes les seves conseqüències. De primer cal obtenir la llibertat de Catalunya. Després, ens federarem si ens convé i ens plau. El que no s’ha de fer és aplegar en una teoria federalista dos postulats com els de la personalitat de Catalunya i de la unitat d’Espanya. La gent, tard o d’hora, es convenç que són irreductibles.
 Aquest "tard o d'hora", per fi, sembla que ha arribat.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Catalunya en positiu - Phyture Biotech

Hi ha capital i bones oportunitats d'inversió a Catalunya. I un exemple és Phyture Biotech, l'empresa de l'Albert Jané i l'Òscar Expósito, que ha tancat una ronda de finançament de 270.000€ amb el Fons de Capital Coneixement, part de InKemia IUCT Group, valorant l'empresa en uns 1,2€ milions (veure la notícia clickant aquí).

Phyture Biotech és una spin-off de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona especialitzada en la producció de principis actius vegetals d'alt valor afegit i proteïnes recombinants per al seu ús en els sectors cosmètic i farmacèutic.  Si no ho has entès no pateixis, a mi m'ho han explicat vàries vegades i no tinc clar haver-ho pillat tot (!).  Aquí unes fotos del que fan:



Ara seriosament, Phyture té una tecnologia molt interessant i amb molt potencial a l'entorn la investigació i cultiu de cèlules mares vegetals.  I, a diferència de moltes empreses biotech (que basen el seu potencial en desenvolupaments que sortiran, si mai passa, d'aquí mooooolts anys), avui ja té clients i ingressos.

Estic content: per l'amistat amb l'Albert i l'Òscar, perquè Phyture tindrà finançament per crèixer, perquè hi ha gent que arrisca i se'n surt, perquè hi ha inversors que confien en empreses innovadores i amb potencial... i perquè vaig invertir en Phyture ara fa un any en la seva primera ronda de finançament!  Sí, full disclosure, sóc part implicada.

Catalunya té potencial emprenedora en l'àmbit de la biotecnologia i aquesta inversió és un exemple.  Cert, calen més emprenedors i més capital, però molts que ho reclamen no han creat mai una empresa ni han fet mai ni tan sols una petita aportació en l'empresa que comença d'un amic.

Doncs això, la situació és complicada, però també hi ha molts que se'n surten, molts més dels que sembla.  I gent que arrisca els seus diners i confia en els nostres científics i emprenedors, com IUCT (per cert, una història molt interssant a l'entorn el cooperativisme).  Enhorabona a tots plegats.

P.D. He estat ajudant a l'Albert i a l'Òscar posant-los en contacte amb amics que els han donat consells, orientació, oportunitats o més contactes.  El meu sincert agraïment a Josep Sanfeliu, Enric Canela, Juan Naya i Joan Verdura.

diumenge, 23 de setembre de 2012

L'amenaça de la pesseta

(Article publicat a Vilaweb)

La "moguda independentista" de les darreres dues setmanes ha estat la cortina de fum perfecta per a què Rajoy amagui la veritable amenaça per a l'economia catalana i espanyola: postposar la petició de rescat a Europa.

Rajoy ha fet coses radicalment contràries a la seva ideologia i anterior discurs, com pujar els impostos o alliberar un pres d'Eta, però hi ha dos temes en els que no ha cedit: fer una mínima concessió a la reivindicació catalana del pacte fiscal, i demanar formalment l'ajut financer a Europa. El primer ha facilitat l'eclosió independentista. La segona pot arrossegar Espanya i Catalunya a la catàstrofe econòmica, incloent la sortida de l'euro i la tornada a la pesseta.

Rajoy ha amenaçat sortir de l'euro per intentar evitar la petició de rescat o, si aquesta s'acaba fent, que sigui en condicions el menys dures possibles (tant les mesures a implantar com el control al que s'hauria de sotmetre). Darrera la visió que més val tornar a la pesseta (i trencar l'euro) abans que acceptar un rescat amb condicions massa dures sembla que està Álvaro Nadal, Director de l'Oficina Econòmica del govern espanyol i mà dreta de Rajoy. I Rajoy va utilitzar aquesta amenaça fa uns mesos per aconseguir un acord en condicions teòricament favorables (que jo no creia, per cert, que fos tan bo).

És en aquest context d'amenaça de tornar a la pesseta que cal entendre l'article dels economistes espanyols Jesús Fernández-Villaverde, Luis Garicano i Tano Santos a El País "No queremos volver a la España de los 50" el juny del 2012 on advertien de la catàstrofe del que això implicaria:
Y es que salirnos del euro, por mucho que resulte tentador, sería, muy probablemente, mucho peor de lo que imaginamos.

(...) Lo triste es que a muchos de nuestros políticos este escenario no les asusta: una economía cerrada es una economía en la que pueden hacer y deshacer a su antojo, usando las palancas de la peseta para dar dádivas a sus amigos a discreción.
I els dos primers van insistir dels perills de la sortida de l'euro en un article al Financial Times (veure "Rajoy must enact a radical plan for Spain") aquest agost.  Les elits espanyoles insisteixen perquè saben que és una amenaça real que el govern espanyol.

Hi ha moltes raons que expliquen el desastre de tornar a la pesseta: l'euro va ser un error però, ja que hi som, és molt pitjor marxar.  I si marxem, als costos que comenten aquests economistes, pels catalans a més tindria el cost de viure sota el paraigües espanyol.  És a dir, si algun català defensa sortir de l'euro (assumint per cert les tesis de l'amic Jonathan Tepper), que sigui per tenir la lira catalana i no la pesseta espanyola

Per tant, més enllà de les amenaces i acusacions a Catalunya de crear inestabilitat econòmica, cal tenir present que la principal amenaça que tenim catalans (i espanyols!) és justament l'orgull patri del govern espanyol, que utilitza una amenaça letal (sortida de l'euro) per aconseguir millors condicions en un rescat inevitable, estirant massa la corda amb el perill que es trenqui.  I en aquest procés (pols) el govern espanyol està perdent suports internacionals clau, cansats d'esperar que Rajoy actuï. Potser, quan els necessiti, serà massa tard.

És a dir, davant les acusacions d'inestabilitat a Catalunya cal recordar que el perill més imminent ve de Rajoy i que, posats a pressionar, el pressionin a ell. I també advertir, a aquells que diuen que el procés d'independència posa en risc euro i pensions, que el risc real i immediat ve de pertànyer a Espanya. Aquesta és la veritable, greu i imminent amenaça. I sense oblidar que quan (si) finalment demanen el rescat, seguirem en mans de Rajoy i el seu govern, garantia de catàstrofe econòmica (veure el gran escrit del Professor Sala-i-Martín).

Dit això, ja explicava a l'agost ("Independència i futur de l'euro") que el procés d'independència podria desestebilitzar l'euro, per la inestabilitat que provocaria a Espanya i per la seva disminució en la seva capacitat de repagament dels seus deutes. I també apuntava solucions. Amb això vull dir que les principals amenaces econòmiques venen d'Espanya, però això no treu que hàgim de fer un procés impecable de forma que ens vegin des de l'exterior com un país lleial, seriós i solvent.

Ens hem de posicionar com l'aliat ideal al sud d'Europa.  I per fer-ho tenim molta feina per endavant, especialment en el camp diplomàtic, on ens hem d'explicar molt més i de forma molt diferent de com ho hem fet fins ara.

dimecres, 19 de setembre de 2012

President Mas i Thomas Jefferson

Thomas Jefferson el 29 de novembre de 1775 (rellegint "Inspiració Jefferson"):
Believe me, dear Sir: there is not in the British empire a man who more cordially loves a union with Great Britain than I do. But, by the God that made me, I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America
El 4 de juliol de 1776, set mesos més tard, els EUA va proclamar la seva independència.

El President Mas, després de la trobada amb Rajoy, té l'oportunitat de fer un "moment Jefferson" (les paraules de la setmana passada a Madrid van en aquesta direcció), incloent eleccions plebiscitàries aquesta tardor.

President Mas, tenim pressa, molta pressa.  És complex i complicat, però hi ha una oportunitat històrica d'accelerar el procés.

P.D. No em cansaré d'escriure sobre l'exemple dels EUA per Catalunya ("Independència dels EUA (i de Catalunya)").

dimarts, 18 de setembre de 2012

Nova edició del Programa Vicens Vives – te’l recomano

En vàries ocasions he explicat que una de les millors experiències vitals ha estat fer el Programa Vicens Vives a ESADE. No només pels genials amics que vaig fer sinó també per la possibilitat d’aprendre, escoltar i discutir amb referents del nostre país en temes clau del nostre país i la nostra societat.

Al gener comença una nova edició, la vuitena, i es poden fer sol·licituds fins el 15 d’octubre.

Et recomano que, si tens entre 30 i 35 anys, valoris fer aquest programa. Pots trobar més informació aquí.

Rai, Àngel i Josep Maria, enhorabona.
“No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l’existència d’un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix.” 
Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya, cap. IV

diumenge, 16 de setembre de 2012

Vertigen, il·lusió i molta feina per endavant

Vertigen. Estic experimentant moltes sensacions però una que sento amb intensitat és vertigen: el procés ha començat, i construir un estat és tan necessari per garantir el benestar dels catalans com extremadament complicat. Ho hem de fer molt bé.

Aquest vertigen no és nou. El vaig començar a tenir fa unes setmanes quan hi va haver una gran eclosió del Col·lectiu Emma.  De forma pública potser s'ha vist amb una major presència nostra als mitjans tant catalans com estrangers (veure aquí i aquí), però l'important de veritat és que hi ha hagut una explosió de visites a la nostra web (el 40% des de l'estranger) i s'han multiplicat els contactes amb periodistes i altres agents internacionals. Des del meu petit àmbit d'actuació sento una gran responsabilitat de fer-ho molt bé.

Des de fa uns dies em sento molt orgullós del President del meu país. Crec que no m'havia passat mai, o almenys mai amb el mateix nivell d'intensitat. Les paraules del President Mas dijous i divendres (el dimecres em va deixar confós) explicant i defensant l'estat català han estat genials. És clar que m'hauria agradat que ho hagués fet abans, de forma més explícita o fixant terminis, però el pas endavant marca un abans i un després. La frase "sense Convergència no hi ha independència" és totalment certa, i l'aposta del President Mas per l'estat propi suposa saltar un dels principals obstacles que teníem en el camí.

Dit això, tornem a la feina. Cal ser escèptic amb tots els governs i governants, i també amb el nostre Govern. És una actitud sana i realista davant dels incompliments que massa sovint fan els polítics, ja sigui perquè menteixen o per la seva incapacitat per implantar les seves promeses utilitzant alguna excusa o altra. Per això cal seguir amb el binomi d'ajudar i apretar al nostre per a què no es faci enrere, ho faci bé i ho faci ràpid. Suport sense donar cap xec en blanc.

Sortiran molts entrebancs externs que caldrà resoldre. Però també d'interns i en l'àmbit del Govern em preocupen dos:
  • Un, l'estratègia del Govern: entenc que no tinguin totes les respostes ni puguin explicar-ho tot, però intueixo (i tant de bo m'equivoqui) que el més calent és a l'aigüera. Cap problema que (quasi) comencin ara, però que ho facin bé i amb formalitat, i per exemple segueixin l'exemple d'Escòcia i crein una comissió (des del Govern) que fixi i treballi  les claus del procés. Aquesta comissió, per cert, podria estar liderada pel professor Carles Boix
  • I dos, la demora permanent en la concreció i execució del projecte. Això d'anar creant estructures d'estat està molt bé per anar avançant la feina, però les estructures d'estat es creen quan es té un estat (per no recordar que ERC justificava els tripartits amb l'argument de crear estructures d'estat...).  No ens podem precipitar però tampoc ho podem condicionar a tenir un quasi-estat dintre d'Espanya, cosa que és impossible
Vaja, que em preocupa el risc que CiU acabi fent com el PNB, amb un discurs nacionalment molt fort, creant moltes expectatives, però no trencant mai amb Espanya i demorant sempre les decisions clau per una raó o per l'altra. L'estratègia del pacte fiscal, trigant dos anys a presentar la proposta a Madrid i fer-ho en un moment d'extrema debilitat financera de la Generalitat, no em fa ser molt optimista respecte el calendari ni a la visió estratègia (!) del nostre Govern. Em sento molt orgullós del meu President però suposo que sap que aquest orgull es pot convertir en hostilitat si es fa enrera o si no ho acaba aconseguint perquè segueix una estratègia equivocada o, simplement, perquè no està a l'alçada.

Ah, i independència sí però la resta també. El procés ha de ser impecable però l'acció del Govern, més enllà del procés, també. Hi ha coses per les que no cal esperar a tenir estat, com la transparència, ètica o tolerància zero amb la corrupció. O una política que, tot i les restriccions pressupostàries, vetlli per protegir aquells col·lectius més dèbils de la nostra societat. Oriol Pujol ha dit que "la Constitució no pot ser una excusa" per aconseguir l'estat català. Hi estic d'acord. Però el procés d'estat català tampoc pot ser coartada per no fer net dels casos de corrupció, regenerar la classe política o, simplement, tenir un bon govern.

En aquest procés no només el Govern ha de canviar d'estratègia. La societat civil, i ara m'estic referint a l'activisme independentista, també. Fins ara ens dedicàvem a explicar els avantatges de la independència, pensar el procés, mobilitzar la gent i pressionar al Govern.  Part d'aquesta feina l'haurà de fer ara el Govern. Hem de seguir estant molt actius però fent algunes coses diferents.  Això sí, sense oblidar si el Govern s'ha mogut és perquè la societat l'ha pressionat, i això ho hem de seguir fent (perquè a més els unionistes també pressionen i ara ho faran més).

En fi, ha estat una setmana molt intensa. La manifestació, les declaracions del President Mas, la feinada d'Emma... Ha estat la culminació de molts anys de feina de molta gent.

Celebrem-ho... i a seguir treballant.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Història d'unes fotos

Dijous em van fer unes fotos per un article al New York Times.  L'article va sortir (veure aquí) però sense la  foto.  Em feia il·lusió perquè era una forma d'explicar el meu "hobby" als meus amics estrangers que llegeixen el NYT (molts ho van descobrir quan vaig sortir a la PBS fa un parell d'anys), però no va haver sort.

Vaig fer un Google de la fotògrafa (Marta Ramoneda) i em vaig quedar impressionat per les seves fotografies.  I li vaig demanar si em podia enviar alguna còpia.

Molt amable ho ha fet i les he penjat al Facebook, el que ha donat peu a força comentaris (gairebé tots d'homes, per cert).

Però els que em coneixeu ja ho sabeu: jo no sóc així, és mèrit de la fotògrafa.

Les fotos:




divendres, 14 de setembre de 2012

"Doblet" al New York Times

Torno a sortir al NYT (per ahir, veure aquí) en l'article "Catalonia Presses Spain on Autonomy Even as Financial Crisis Simmers".

Faig les segënts declaracions:
“Until the crisis, many people here saw the advantages of being part of a dynamic Spanish economy, but now all we see is a falling economy run by Madrid politicians who are making it worse,” said Salvador García Ruiz, one of the founders of Collectiu Emma, an association promoting Catalan interests. While he acknowledged that Catalan politicians had also overspent and in some cases were caught up in corruption scandals, “at least they are our own, and a people should have full power to give its politicians a fail or a pass.”
Amb alguns aspectes de l'article que m'agraden més o menys, crec que és positiu que des del NYT parlin amb normalitat de l'aspiració independentista catalana, incloent exemples d'empresaris amb interessos a Espanya que no estan preocupats per la secessió, treballadors que han perdut la seva feina i apart de la independència volen empresaris o polítics honrats, o persones (com jo) que reconeixen que a Catalunya també es van gastar massa diners i que tenim escàndols de corrupció.

La pedagogia a l'exterior no es pot aturar.  Jo però, ho reconec, no dono l'abast...

P.D. De vegades algú em pregunta "com t'ho fas tot plegat"?  Doncs, com avui, acabant aquest escrit a les dues de la matinada...

dijous, 13 de setembre de 2012

El President Mas (i el separatista habitual) al New York Times

La premsa internacional ha fet un gran ressò de la manifestació de la Diada. En general ha estat positiu però en massa casos han parlat que la demanda era per un tracte fiscal just, conseqüència de la informació limitada que molts mitjans estrangers tenen de Catalunya, de l'estratègia del Govern d'explicar que Catalunya és com una Padània, i d'interpretacions com les de Duran Lleida (que per cert controla la Secretaria d'Exteriors del Govern) i Joana Ortega que explicaven la manifestació com un clam pel pacte fiscal.  En els propers dies farem un comunicat/resposta des del Col·lectiu Emma dirigit als mitjans internacionals.

El President Mas ahir va fer un pas significatiu. Insuficient però sens dubte significatiu.  I el New York Times en parla a "Rally Brings Strong Call for Catalan Fiscal Sovereignty".
The leader of Catalonia on Wednesday urged the national government in Madrid to grant his region fiscal sovereignty, perhaps his strongest demand yet for more independence a day after hundreds of thousands of Catalans held a surprisingly large separatist rally in central Barcelona.
I surto al New York Times comentant-ho:
It was “his strongest statement to date in favor of separating from Spain,” said Salvador García Ruiz, a founder of Collectiu Emma, an association promoting Catalan interests.

“It shows that our politicians are being forced to follow the lead of our people, who are a long way ahead of them on the road toward independence,” he said.
També cal valorar que l'article parla d'una manifestació enorme, pacífica i festiva, i que explica l'aspiració d'independència en un context històric, explicant que es van perdre les llibertats el 1714.

Sobre tot plegat, algunes consideracions:
  • Vista la dimensió internacional que està prenent el conflicte polític Catalunya-Espanya, espero que el Govern s'adoni que, apart de dedicar-hi recursos, ha de modular el missatge i deixar de presentar les nostres aspiracions només en termes de diners
  • CDC aposta per l'estat propi.  Perfecte.  Però que la seva por a no repetir un sis d'octubre (veure aquí i aquí) i el seu "gen convergent" no els faci seguir un procés lent que perdi la finestra d'oportunitat que s'ha obert.  Si han trigat dos anys a presentar a Madrid una proposta de pacte fiscal, quant temps trigaran a pensar i implantar les "estructures d'estat" que explicava el President Mas?  Sens dubte amb prudència, però accelerant molt el procés
  • Us imagineu que Helmut Kohl hagués esperat a impulsar la reunificació d'Alemanya a tenir el suport majoritari dels alemanys?  El seu lideratge va ser dir "hem de fer això" i explicar als ciutadans el camí a seguir.  I fer-ho.  Jo espero això d'un líder.  Aquí anem a l'inrevés, la societat civil obrint camí i el Govern seguint, però és el que (de moment) tenim
En fi, a seguir treballant.

dimecres, 12 de setembre de 2012

Moments de qualitat: patriota Àlex

De vegades dic alguna paraula que l’Àlex i la Vinyet no entenen i em pregunten què significa. I altres, poques, els explico paraules noves per a què les aprenguin.

A propòsit de la Diada li vaig explicar a l’Àlex el que significava botifler: un català que no estima Catalunya. Va fer cara estranyat: com pot ser que un català no estimi Catalunya? (si ell sabés...)

També li vaig explicar què vol dir patriota: un català que estima Catalunya. I em va dir, “jo sóc un patriota”.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Independència, pacte fiscal i New York Times

El New York Times ho té clar: en el seu editorial sobre les eleccions al Quebec fa un símil amb Catalunya i afirma el següent ("Separatist Victory, but Not Separation", les negretes són meves):
Ms. Marois will probably choose what Canadian pundits have dubbed “Plan-B nationalism,” as practiced by, among others, European separatists in Catalonia and Scotland: play the separatism card to wrest as much power and money as she can from the federal government.

That’s fair enough. French Canadians, like the Catalans and Scots, are a distinct people with a distinct history, and have every right to assert their language and identity in federal forums. But it’s best for all Canadians that the contentious and bitter battles over separation are not on the agenda this time around, and may be off it for good.
És a dir, els governs del Quebec, Catalunya i Escòcia flirtegen amb la independència per així aconseguir més autogovern.  En el cas català, el pacte fiscal.

No és casualitat que el NYT digui això: és el resultat d'explicar a l'exterior les aspiracions catalanes només en termes de diners (veure aquí o aquí) i reflecteix declaracions a l'estil "pacte fiscal o independència" de Josep Rull (o que Duran Lleida, apart de presentar-los com antagònics, s'oposa fermament a la independència).  Si del que es tracta és "pacte fiscal o independència", mort al pacte fiscal.

Els ciutadans podem dir la nostra però al final mitjans internacionals i cos diplomàtic pregunten: "què diu i què farà el seu Govern?".  La democràcia va així.  Les ambigüetats creen fantasies a Catalunya però a l'exterior s'interpreten tal i com les explica el New York Times: d'independència res, només més diners i més autogovern.  Bé, de fet és el mateix que pensen molts catalans (i d'altres fem l'esforç per no pensar-ho i donar el benefici del dubte a pesar dels banys de realitat que massa sovint rebem).

Dimecres veurem si el Govern utilitza la manifestació de l'onze de setembre per començar el procés de construcció d'un estat o com a eina per negociar el pacte fiscal amb l'argument "si no me'l doneu mireu què demana la gent!", gastant un temps que no tenim.  Espero que entenguin que aquesta manifestació va dirigida a ells i no a Madrid, però el discurs del President Mas no em fa ser gaire optimista (no dubto que comparteixi l'objectiu de l'estat propi però amb això no n'hi ha prou, i menys per part del President de Catalunya).

Des del Govern molts diuen (de forma privada, això sí) que van a per l'estat propi.  Ho han de demostrar, tenen la càrrega de la prova.  Si ho fan tindran un poble al darrera.  I si fan el que explica el New York Times (= el mateix que sempre), molts no oblidarem mai l'oportunitat històrica que han deixat escapar.  I si van per l'estat propi, però amb un pla de molt llarg termini que fa perdre la finestra d'oportunitat que s'ha obert, tampoc.

Conferència l'onze de setembre: "Independència i la imatge de Catalunya al món"

L'onze de setembre faig la conferència "Independència i la imatge de Catalunya al món" com a representant del Col·lectiu Emma, dins de la Mostra d'Entitats dels Països Catalans que organitza la Gent de la Terra en el Passeig Lluís Companys.
  • Hora: de 13:00 a 13:30
  • Lloc: Passeig Lluís Companys, cap al centre, al Tendal 2 (estarà senyalitzat)
Si llegeixes aquest blog i pots venir a la xerrada, m'agradarà poder-te saludar personalment.

I bona Diada!

diumenge, 9 de setembre de 2012

Barcelona World (i una mica d'Eurovegas)

De vegades intento ser prudent davant projectes econòmics que em generen dubtes però que poden ser importants a nivell de país. Ho vaig ser amb Spanair i amb la Seat (Q3), amb uns apunts aquí i aquí on expressava alguns dubtes sense (intentar) fer mala sang.  També amb Eurovegas on més enllà d'una piulada al Twitter (on deia que quant més coneixia el projecte menys m'agradava) no vaig escriure res perquè no tenia prou informació i per prudència davant una inversió que podia ajudar a l'economia catalana en un moment com l'actual (la meva visió era la que expressava Carles Boix, veure aquí i aquí). El mateix em passa ara (una mica) amb Barcelona World.

Abans que res per tancar Eurovegas: és cínic que partits contra Eurovegas critiquin al Govern pel seu fracàs per portar-lo a Catalunya (potser no ve perquè el Govern no ha cedit a algunes peticions) o que partidaris d'Eurovegas diguin ara que no el volien. En fi, exemples del nivell de la classe política que tenim.

I sobre Barcelona World, prudència. Celebro que s'hagi captat una gran inversió per Catalunya i que el Govern hi doni totes les facilitats. Però els paralelismes amb els inicis de Port Aventura (empresari model inclòs) són molt grans, la seva implantació està subjecte a aconseguir una part substancial de finançament (la inversió total prevista és de 4.770€ milions i de moment només té garantit el 20% a través Veremonte, empresa de Bañuelos i que té la web "en construcció"), i les expectatives econòmiques i d'ocupació (20.000 treballadors) són enormes. I el dubte que em genera seguir apostant pel turisme quan crec que hauríem de canviar quantitat per qualitat (tenen un objectiu d'aconseguir 10 milions de visitants a l'any).

I el nom, Barcelona World, molt positiu pel projecte però que devalua (crec) la marca "Barcelona".

És a dir, benvinguda inversió, a l'espera de que es confirmi (quan s'aconsegueixi el finançament que falta i superi tots els entrebancs que segur que surten) i de veure quin és l'impacte econòmic real que acaba tenint.

I això sí, que el Govern perseveri en aconseguir més inversions a Catalunya (més a l'estil Massachusetts i no tant Nevada i Florida). I que treballi per donar les mateixes facilitats a tots els empresaris (també als catalans) que vulguin fer negocis a Catalunya, ja sigui obrir un parc temàtic amb casinos o muntar qualsevol altre negoci, com un simple bar amb terrassa.

dissabte, 8 de setembre de 2012

"‘El govern no ha explicat al món que volem ser un estat’"

Vilaweb ha publicat el vídeo d'una entrevista on ha ressaltat la frase "El govern no ha explicat al món que volem ser un estat". Bé, tant de bo no fos així, però la realitat és que és. De fet no podem acusar de doble llenguatge al nostre Govern: si no defensa la independència a Catalunya, com ho ha de dir a l'estranger?

Aquí tens un link al vídeo (link aquí).


I per si tens cinc minuts més, una breu entrevista que m'ha fet Joan Barril al "Cafè de la República" parlant del Col·lectiu Emma (link aquí, a partir del minut 15).

dijous, 6 de setembre de 2012

El Financial Times i Catalunya

Genial article (again!) de David Gardner al Financial Times: "Separatism threatens the future of Spain"

Algunes frases clau (la negreta és meva)
Alongside the eurozone crisis and Spain’s worsening public finances and chronic lack of economic growth and jobs, Madrid looks to be sleepwalking into a constitutional crisis that could lead to the break-up of Spain.

(...) Next Tuesday, Catalans celebrate their national day, or Diada, in a year when the clamour for independence for the first time commands the support of more than half the population – including figures such as Jordi Pujol, the mainstream nationalist who ran the restored Catalan autonomous government from 1980 to 2003, and Pep Guardiola, the former manager of Barcelona’s football team.

(...) The centre-right government of Mariano Rajoy evidently aims to use the present financial crisis not just to shrink the state but to recentralise it.

(...) Using as its pretext the fiscal incontinence of several regions, it is threatening to take over their governments unless they adhere to unfeasibly tight budget targets.

(...) The genteel nationalists who run the Catalan government are in a quandary. The Rajoy government is ideologically opposed to any extension of fiscal federalism. But any government in Madrid will need the Catalan subsidy to meet the health and pension liabilities of an ageing population.
I la conclusió, claríssima:
To keep the Catalans inside Spain, Madrid would need to offer them a similar deal. That looks most unlikely.
Molta feina a fer, però un gran pas endavant.  El Financial Times ho té clar, ara només queda el nostre Govern (o potser no i ja ho té claríssim i sóc jo que ho veig...).

I no ho oblidem: quan expliquem Catalunya al món, el model és Escòcia i no Padània; i les manifestacions són importants (i aquest 11 de setembre, encara més!), però el que compta de veritat és el que faci el Parlament.  Hem de seguir pressionant.

P.D. Estic content per l'article, em vaig a prendre una copa...