divendres, 31 d’agost de 2012

Ràting i pla de viabilitat

Està sent una setmana molt complicada per la imatge de Catalunya al món. Primer el rescat, i ara la baixada del ràting de Standard and Poor's (S&P) al nivell de bo escombraria (ull a la premsa internacional de demà, tot i que el cert és que va fer més mala sang pel rescat català la premsa espanyola que la internacional).

Si algú ens digués que té bo escombraria una regió que no pot pagar ni a les entitats socials, amb altíssims nivells de deute, que acaba de demanar el rescat, i enfrontada amb el govern de l'estat del qual depèn per pagar les nòmines, potser no ens sorprendria. Però si ens diuen que es tracta de Catalunya...

L'informe de S&P és molt clar:
  • La baixada de ràting és per la demanada d'un pacte fiscal, que defineix com "politically sensitive and difficult to implement in the context of Spain's current economic environment" i que creuen que "could potentially lead to disagreements with the central government" 
  • Si les reivindicacions "no aflueixen", el ràting pot baixar quatre graus ("we could lower the rating by four notches (to 'B-' from 'BB') or more, if we see that the region's access to central government-sponsored liquidity mechanisms is jeopardized") 
  • En el millor dels casos (és a dir, si paren les tensions amb el govern de l'estat, acceptant el status quo miserable actual), el ràting no pujarà, és a dir, seguirem sent bo escombraria ("We see no upgrade potential for Catalonia at this time")
S&P té un "track record" d'actuar tard i malament, i en aquest cas a més basa la seva valoració en una anàlisi política, fet gens habitual (ja que ho fa, podria ser molt més complert i explicar per exemple les balances fiscals, i aplicar criteris polítics quan per exemple analitzi la qualitat creditícia d'Espanya).

Dit això, aquest ràting, el rescat i la situació de la Generalitat mostra la inviabilitat de l'autonomia, ja que amb el sistema de finançament actual i els nivell del deute públic català, sense l'ajut de l'estat (amb els nostres diners, però sense el seu ajut) Catalunya no pot fer front als seus pagaments.

Trist paper el de S&P, al servei dels que des d'Espanya rebutgen ni tan sols analitzar les demandes legítimes d'un millor finançament de Catalunya, i dels que des de Catalunya diuen que millor no fer gaire soroll. Amb tot, S&P dóna algunes pistes sobre les alternatives que tenim:
  • Resignar-se a com estem avui i continuar sent bo escombraria
  • Intentar el pacte fiscal i ser encara més escombraria
  • O explorar altres vies que l'informe, que pretén ser polític, ni tan sols planteja (però que molts defensarem l'11 de setembre)
Els independentistes ens fem un fart d'explicar la viabilitat d'una Catalunya independent i (intentar) respondre mil preguntes sobre el procés.  D'acord, ho seguirem fent.  Però autonomistes i "pactefiscalistes", expliqueu també el vostre pla de viabilitat de Catalunya.  El nostre genera dubtes, però el vostre ja sabem que no funciona i a on ens porta.

L'únic (!) que demano al Govern és un pla de viabilitat (realista) de Catalunya.

dijous, 30 d’agost de 2012

100.000 i 120.000

Avui doble fita: el meu blog Llibertat ha superat les 100.000 visites i la web del Col·lectiu Emma les 120.000.

Recordo al principi, quan escrivia i amb una mica de sort algú em llegia... amb el vertigen que ara sento, amb 16.000 i 34.000 lectures els dos darrers mesos en el meu blog i a la web d'Emma respectivament.  Per a mi són moltes visites i, per tant, molta responsabilitat.

Gràcies de veritat als que em llegiu i als que seguiu al Col·lectiu Emma.

dimarts, 28 d’agost de 2012

Independència i futur de l’euro

(Article publicat a Nació Digital)

El futur de l’euro està amenaçat. Entre les principals raons estan la possible fallida de Grècia, la capacitat d’Espanya de tornar els diners del seu futur rescat, el cansament de Finlàndia o Alemanya de compartir moneda amb estats irresponsables, o la debilitat general de les economies europees (es parla dels PIIGS però ull amb França).

Una amenaça que no se’n parla, de moment, és la independència de Catalunya. Per què seria una amenaça?
  • La secessió de Catalunya disminuiria la capacitat d’Espanya de repagar els seus deutes, ja que Catalunya és contribuïdor net a la hisenda espanyola (és a dir, es quedaria sense l’espoli fiscal català). Per tant, si Espanya tindrà problemes per retornar els seus deutes fins i tot si Catalunya no s’independitza, sense Catalunya (tot i que assumim una part del deute) això es complicarà més, ja que els números no surten. I això augmentaria el risc del deute espanyol, i si acaba comportant la seva reestructuració (=fallida) es podria desencadenar un caos financer que contagiaria l’eurozona
Amb això no vull donar la raó als que acusen al sobiranisme de posar en risc l’economia, només alerto que és un tema a preparar, respondre i gestionar. De fet acabem de tenir un exemple amb la vicepresidenta Soraya, que afirmava que parlar d’independència disminuïa les inversions estrangeres. Això ha rebut una complerta resposta del professor Xavier Sala-i-Martín, a la qual només voldria afegir que els inversors estrangers també tenen “por” d’Espanya per la inseguretat jurídica que generen accions com eliminar les subvencions a l’energia fotovoltaica de forma retroactiva (veure aquí i aquí) o les inspeccions fiscals amb excés de zel que estan rebent moltes multinacionals per la pressió del govern de l’estat per augmentar els seus ingressos. Aquestes acusacions s’emmarquen en el context de culpar a les autonomies, i en especial a Catalunya, dels mals de l’economia espanyola, una estratègia que cal seguir combatent.

En tot cas, sobre el lligam entre independentisme i futur de l’euro, algunes consideracions:
  • Cal relativitzar l’euro i la Unió Europea: s’ha demostrat que l’euro va ser un error, i la Unió Europea és una màquina burocràtica i ineficient. A mi m’encantaria una unió política i fiscal de veritat (i molt més eficient), però com aquesta és impossible crec que el millor model de Suïssa: moneda pròpia, fora de la Unió Europea, però amb la major part dels beneficis de ser membre (acord de lliure comerç i formar part de l’espai Schengen)
  • Cal explicar internacionalment que en el procés d’independència (que seria fet amb lleialtat amb els nostres aliats internacionals), Catalunya assumiria la part del deute espanyol que li correspon i que, almenys per la part catalana, posaríem les bases per minimitzar les conseqüències que la independència pogués tenir en l’euro o en l’economia internacional en general (a més de que facilitaríem un entorn propici per al creixement i dinamisme empresarial a Catalunya): en això és fonamental la pedagogia exterior i la reflexió sobre el procés, com ja està fent el Cercle Català de Negocis
I el més important: el problema no és el futur o supervivència de l’euro sinó el futur i supervivència de Catalunya. I continuar formant part de l’estructura política i econòmica d’Espanya és la millor garantia de molts anys de crisi econòmica.

I tres consideracions finals:
  • En un moment en que tothom (tothom) està mirant pel seu futur i benestar, per què hauríem de ser diferents els catalans? L’euro, Europa, el món són causes nobles (!). Però Catalunya també, i només ens té a nosaltres
  • Els que utilitzin aquest argument contra la independència, si no el tinguessin, utilitzarien un altre
Insisteixo i em repeteixo: hem de reflexionar sobre com minimitzar les conseqüències de la nostra independència en altres països i hem de fer molta pedagogia exterior. Però sobretot hem de tenir clar que el que està en joc és el futur de Catalunya.

dijous, 23 d’agost de 2012

Les intervencions de Catalunya i d’Espanya

(Article publicat a Vilaweb sota el títol "Salvador Garcia: 'Continuar a l’estat espanyol és garantia d'anys de retallades i de crisi econòmica'")

Estem en el compte enrere d’un escenari que implicarà un punt i apart molt significatiu: la intervenció definitiva d’Espanya per part d’Europa, i de Catalunya per part d’Espanya (o el rescat, digueu-li com vulgueu).

Això suposarà la confirmació formal de la situació actual: tant Espanya com Catalunya estan ja intervingudes, ja que no es poden finançar sense suport extern i els seus pressupostos (i moltes de les seves polítiques) els han de validar altres institucions. El nou pas suposarà, per tots dos, més restriccions. Les coincidències, massa vegades, són doloroses.

Fedea (Fundación de Estudios de Economía Aplicada) ha publicat un informe (veure un resum a “Los planes presentados por las CCAA no son suficientes para cumplir con sus compromisos de déficit”) que confirma (com us vaig avançar fa un temps) que les autonomies incompliran els seus objectius de dèficit públic i situa (sense fer especial mala sang, només exposant les dades) a Catalunya com un dels grans problemes. I les conseqüències són immediates: els mitjans internacionals se’n fan ressò, com Le Monde a “Les régions espagnoles épinglées comme "principal facteur de risque" pour le déficit
Cette publication ne devrait pas arranger les relations entre Madrid et les régions espagnoles, qui bénéficient d'un large statut d'autonomie : certaines d'entre elles, Catalogne et Andalousie en tête, ont lancé depuis plusieurs semaines un mouvement de fronde, refusant l'austérité imposée par le gouvernement central.
I respecte a Catalunya incideix en la seva incapacitat de pagar a escoles, hospitals i centres de discapacitats.
La Catalogne, asphyxiée par une montagne de dettes contractées ces vingt dernières années au moment du boom économique et immobilier espagnol, a annoncé mardi 31 juillet, qu'elle ne pourrait pas verser les subventions du mois de juillet aux hôpitaux, écoles, centres pour handicapés et autres résidences pour personnes âgées sous contrat avec le gouvernement régional.
(Podeu veure la resposta que ha fet el Col·lectiu Emma aquí).

És a dir, mentre a Catalunya (alguns) parlen de pacte fiscal, a Espanya rumien com intervenir i controlar més a les autonomies i en especial a Catalunya. I quan Espanya sigui intervinguda, des d’Europa diran “endavant, canya amb les autonomies!”, ja que molts han “comprat” l’argument de la disbauxa autonòmica (que els catalans també hem de denunciar, perquè nosaltres paguem la festa), i un major control de les autonomies només rebrà suport i reconeixement exterior. Patirem les conseqüències d’una pedagogia totalment insuficient de l’espoli fiscal i de la legitimitat d’uns acords de finançament aprovats sempre per majoria de diputats catalans a Catalunya i Madrid. I les retallades, sovint molt doloroses, hauran estat insuficients per assolir els objectius de dèficit públic i evitar el col·lapse de la Generalitat (segurament perquè “l’invent”, sense un finançament just, no funciona).

I és que tot això es dóna en un context en el que la intervenció d’Espanya és inevitable. Els darrers dies es parla de que “baixa la prima de risc”, però aquesta baixada és totalment insuficient i si baixa és justament per la perspectiva de que es realitzarà aquesta intervenció. Així fa uns dies el Ministre De Guindos va demanar que el Banc Central Europeu (BCE) havia de comprar deute públic espanyol “sense límit i de forma contundent”. És el que es coneix com un “bazoka”, que ve a advertir als especuladors “pareu d’especular, que ho compraré tot i no em podreu derrotar” . I a priori és una posició raonable... sobretot si no es tracta del teus diners i va acompanyat d’altres accions.

Ho ha fet el BCE? No (ni bazoka ni res). Ho farà? No tant com demana Espanya però parcialment sí, sempre i quan Espanya demani el rescat, el que implica que es compromet a fer unes reformes. I això és tant per la tensió BCE-Bundesbank (aquest darrer, oposat a aquesta intervenció del BCE) com perquè ajudar a Espanya sense fer reformes vol dir que aquestes mai es faran. De fet dos economistes espanyols (Jesús Fernández-Villaverde i Luis Garicano) denunciaven fa uns dies en el Financial Times que l’estratègia de Rajoy és deixar que passi el temps i esperar que les coses se solucionin soles (“Rajoy must enact a radical plan for Spain”).
Mariano Rajoy, Spain’s prime minister, has succeeded for decades in politics by letting time do his bidding. He seems to believe that problems are not solved but dissolved through patience. His government has applied this lesson to the eurozone crisis with catastrophic results.
(Això ja ho havia explicat el professor Carles Boix al mateix Financial Times amb ”Spain needs a new deal for its regions”).

I la complicació no acaba aquí: està Grècia, amb més veus que demanen que, si ha de sortir de l’euro, quan abans millor (com “Delaying a eurozone breakup could make the endgame much worse” de Nouriel Roubini), ja que s’està gastant un temps i diners preciosos mentre la situació s’està complicant i podrint; o que el BCE, apart de comprar molt deute públic espanyol, potser també ha de fer un exercici molt dolorós, que és deixar de ser creditor preferent, com explica Mohamed El-Erian (“Spain’s hesitation could cost it dear”)
In a press conference last month, Mario Draghi, the ECB president, indicated that he would look for ways to minimise the subordination problem. This would involve a relaxation of the central bank’s preferred creditor status. But doing so would risk undermining the standing and credibility of an institution that needs safeguards as, almost by definition, it is expected to lend into highly stressed credit conditions.
(L’estatus de creditor preferent va ser un dels principals problemes del primer anunci de rescat d’Espanya).

He lligat la intervenció de Catalunya i d’Espanya amb Grècia i el Banc Central Europeu. Pomes amb peres, però aquest és l’escenari en el que ens movem. El nostre futur està condicionat per aquests temes, i així per exemple l’esmentat article de Garicano i Fernández-Villaverde lligaven la situació econòmica espanyola amb el creixement de l’independentisme:
Austerity is crowding out support for reforms, as voters perceive no difference between budget cuts and structural reform. Worse, the economic crisis is quickly becoming a constitutional crisis, as some of Spain’s regions start considering a genuine push towards independence.
I com es tanca el cercle de tots els temes? Algunes reflexions:
  • Avui Espanya i Catalunya ja estan parcialment intervingudes. I per cert, no podem riure de Rajoy per negar que Espanya està intervinguda (“You say tomato, I say bailout”) i al mateix temps dir que Catalunya no ho està
  • Espanya rebrà més ajuda quan demani formalment el rescat. Catalunya, també (previsiblement ho demanarà el proper 28 d’agost, tot i que els diners trigaran a arribar). En els dos casos es negaran contrapartides polítiques, però costa de creure que en els dos casos l’ajut sigui “gratuït”
  • El rescat d’Espanya serà dolorós pel ciutadà (exigirà més retallades) i comportarà més pressió i control a les autonomies, entre elles Catalunya. Però la no intervenció ens aboca al col•lapse per la incapacitat del govern de finançar-se (i demorar-ho i posar-ho en risc és una irresponsabilitat molt greu)
  • El rescat de Catalunya exigirà contrapartides, però crec que és millor demanar l’ajut i no complir-les, que no demanar-ho i que la Generalitat acumuli més impagaments (de fet és més rellevant què fa Catalunya per sortir de la gàbia que el que faci per subsistir mentre encara hi és)
  • Catalunya segurament no serà intervinguda formalment, a Espanya no li cal (veure “'No els cal intervenir-nos, en tenen prou de continuar asfixiant i humiliant'” publicat a Vilaweb)
El futur té moltes incerteses. La certesa, però, és que continuar en l’estat espanyol suposa garantir anys de retallades i crisi econòmica, i una Generalitat amb cada vegada menor poder econòmic i polític, incapaç de fer front a les seves despeses i deutes sense l’ajut d’un estat fallit.

No crec que en el context d’una intervenció europea pressionar o reclamar una hisenda pròpia generi gaires simpaties, ja que ve a dir que els catalans no volem finançar a Espanya quan ho estan fent els ciutadans europeus via BCE i el Fons d’Estabilitat Europea. En canvi, sense pretendre minimitzar la seva complexitat, crec que és més raonable explicar que volem construir un estat propi (per temes econòmics però també per raons històriques i culturals) que, entre altres, farà front al deute que li correspon del fallit estat espanyol. Es tracta de deixar de ser un problema intern de l’estat espanyol, aparèixer en el mapa internacional, i de presentar-nos més com Escòcia i mai com Padània.

La situació és complexa però l’oportunitat és enorme.

divendres, 17 d’agost de 2012

Pacte fiscal, hisenda pròpia, independència

(Article publicat al Nació Digital: "Pacte fiscal, hisenda pròpia, independència")

Crec que el principal problema per engegar un procés d'independència és disposar de prou recursos per fer front a totes les despeses de la Generalitat en el curt termini, incloent les nòmines dels funcionaris o el repagament del deute. Avui la Generalitat és depenent de les transferències que rep del govern de l'estat (fa un any es tenien uns dos mesos de marge, ara res) i no té accés al mercat de capitals per emetre deute. Per tant resoldre aquest escull és fonamental si es pretén la independència sense caure en un nou sis d’octubre (veure aquí i aquí).

Aquest plantejament podria implicar un aval a l’estratègia d’intentar aconseguir primer una hisenda pròpia que recapti els impostos i, si no s'aconsegueix amb un pacte amb l'estat, fer-ho de forma unilateral. I, una vegada aconseguida, anar a per la independència. Al respecte però caldria fer dues consideracions.

La primera és que no està clar que CiU vulgui el pacte fiscal com un primer pas cap a la independència, com ens recorda sovint Duran Lleida o Joana Ortega, o com deixa entreveure Josep Rull amb el seu “pacte fiscal o independència”, que implica que si aconseguim la hisenda pròpia ja en tenen prou. Potser molts sí ho veuen per aconseguir la independència, però persones significatives, no.

La segona és que aquesta estratègia està fallida: mai ha estat possible aconseguir el pacte fiscal i demorar la seva presentació només ha servit per col·lapsar financerament a la Generalitat i deixar-la en una posició d’extrema debilitat. I insisteixen. Apart no s’han treballat en temes clau per construir l’estat propi (que no costen molts diners) com tenir dissenyada aquesta hisenda pròpia (tot i que ara sembla que s’està fent) i fer pedagogia internacional de l’estat català (i no només del dèficit fiscal i que volem més diners).

També és cert, però, que el Govern ha plantejat el pacte fiscal en uns termes que, si fa un pas enrere, decebrà a molta gent. En tot cas mirant a futur cal pensar en com resoldre aquest tema, per si el Govern “s’anima”, es veu forçat a fer-ho, o algú altre pren el relleu. I tot i haver-hi pensat molt reconec que aquí no tinc una resposta clara, ja que no és el mateix definir un pla avui (en una situació d’extrema debilitat), d’aquí uns mesos (quan quasi estarem morts), o fa un o dos anys, quan es veia que arribaríem a la situació actual.

En tot cas, lligant hisenda pròpia amb procés d’independència hi ha tres accions clau a fer, sent la hisenda pròpia un tema clau però no l’únic:

  1. Activar de forma immediata una hisenda pròpia a Catalunya, principalment a través de les diputacions, potenciant l'agència tributaria catalana, i promovent un pacte fiscal de la Generalitat amb els contribuents (Alfred Bosch dixit). Ara, no es pot fer recaure la responsabilitat de pagar els impostos de la Generalitat als ciutadans, és a dir, si algú ha d’anar a la presó per aquest tema hauria de ser el President Mas
  2. Reflexionar, de forma restringida i confidencial, en com gestionar tot el procés. Un molt bon punt de partida són els documents que ha fet el Cercle Català de Negocis (veure aquí), on fan reflexions interessants sobre com aconseguir recursos. Apart de la hisenda pròpia està el reconeixement internacional, la negociació de repartiment d’actius i deutes amb Espanya, etc. (per cert, part de l’estratègia pot ser negociar crèdits ponts amb aliats internacionals avalats per actius de l’estat català)
  3. Activar un pla per sortir de la gàbia: jo aniria pel que el Professor Carles Boix anomena vies exprés o semiexprés (referèndum o eleccions constituents), tot i que crec que el Govern anirà per la via superlenta (el Govern aniria a les eleccions amb un “ara sí, hisenda pròpia!”)

Demorar el procés és esgotar un temps que no tenim, i intentar una hisenda pròpia sense pretendre sortir de la gàbia no serà entès quan Espanya estigui totalment intervinguda.

Està en mans del Govern seguir aquesta via (tinc tantes esperances com escepticisme) i els ciutadans hem de fer una doble acció: pressionar al màxim al Govern (i quan arribi el moment, votar a partits que defensin explícitament l’estat propi, entre ells espero que a CiU), i treballar en reflexionar i solucionar els temes clau del procés, com aquest de finançar la transició i els inicis de l’estat català. I quan més demorem aquest segon punt, més dèbils i menys país.

I tornant a l’inici: si disposéssim d’una hisenda pròpia seria molt més fàcil tot el procés. Però si la tinguéssim també sortirien altres excuses i si l’aconseguim alguns diran que ja no cal la independència. Però això no treu que un tema clau (“el tema clau” per a mi) és com financem la transició i els inicis de l’estat català. Molt complicat però no impossible, i quan abans ens hi posem, millor.

dijous, 16 d’agost de 2012

"Economista i separatista" al Financial Times

Sovint no sé com presentar-me: Economista? Blocaire? Professor?

El Financial Times m'ha presentat com a "economista i separatista".  M'agrada.  Ho fa en un article molt bo de David Gardner, dels millors sobre Catalunya que he llegit en molt de temps ("Spain: Autonomy under fire").

Em cita de la següent forma:
“The Catalan government wants to be a region with the attributes of a state, but what we want doesn’t fit into Spain any more,” says Salvador Garcia-Ruiz, an economist and separatist. Since he expects Madrid not only to reject any new fiscal powers for Catalonia but use the present crisis to reclaim powers its government already has, he believes Catalans will eventually vote to secede from Spain.
Per cert, la foto de l'article, boníssima.


I endavant amb el tema internacional, tema clau i que no fa vacances.

dimecres, 15 d’agost de 2012

Tuits, turistes i retallades

No es poden deslligar les retallades de l’espoli fiscal, un error que es comet massa sovint, tant per part del Govern (sobretot al principi, quan només responsabilitzava les retallades a l'herència del tripartit, i per això em vaig fer un fart de repetir el lema "ni greix ni espoli"), com de l'oposició, sindicats inclosos, amb l'honrosa excepció de la Intersindical-CSC.

He llegit a l’ARA la notícia "UGT i CCOO ignoren dèficit fiscal català en la campanya contra les retallades per a turistes" (aquest és el folletó que repartien) i he fet la següent piulada:
Salvador Garcia-Ruiz ‏@salvagarcia
"UGT i CCOO ignoren dèficit fiscal català en la campanya contra les retallades per a turistes" Jo, Intersindical @I_CSC
(Fa uns mesos vaig votar per primera vegada a unes eleccions sindicals, a la UPF, i ho vaig fer per la Intersindical i per cert, van (vam) guanyar!).

Arran aquesta piulada s’ha generat la següent resposta d'un sindicalista que no conec:
El IsrÅ!☀☁☂☃ ‏@ijalvarez 
@salvagarcia excuses sempre excuses per no sortir al carrer la vostra unica iniciativa es criticar sindicats, aneu a cagar #prouretallades
I davant aquesta “càrrega de profunditat” (?!) que he repiluat, s’ha generat una resposta i més debat:
Xavier Codó @xaviercssc 
@ijalvarez @salvagarcia quan hi ha diners, no calen retallades, company!!

El IsrÅ!☀☁☂☃ ‏@ijalvarez 
@xaviercssc @salvagarcia que torni l'impost de succesions, augmentant la pressio fiscal als rics i no caldran #retallades #prouretallades

Salvador Garcia-Ruiz ‏@salvagarcia 
@ijalvarez @xaviercssc És comptatible recuperar successions, +impostos, etc, amb denunciar dèficit fiscal. Insisteixo: Intersindical @I_CSC

El IsrÅ!☀☁☂☃ ‏@ijalvarez 
@salvagarcia @xaviercssc @I_CSC per tant no entenc la critica a una acció, no anem enlloc així. Estic orgullos de militar a @ugtcatalunya

I aquí no podia respondre en 140 lletres: no només no podem deslligar les retallades de l’espoli fiscal. És que a més queixar-se als turistes per les retallades, sense explicar l’espoli, ens equipara amb els espanyols i ve a dir “vull seguir mantenint el MEU estat del benestar amb els VOSTRES diners”. I justament el que hem d’explicar, aquí però també a fora, és que els catalans volem viure d’acord a les nostres possibilitats, ni més ni menys.

És molt legítim criticar al Govern. Jo també ho faig quan cal, sempre m’he oposat a l’eliminació de l’impost de successions, i cada vegada simpatitzo més amb algunes crítiques a algunes retallades. Però posem sempre les coses en perspectiva i no oblidem l’espoli fiscal.  I sobretot, quan ens expliquem al món, intentem diferenciar-nos dels PIGS.

dimarts, 14 d’agost de 2012

Plans per Catalunya per si es trenca l’euro

Moltes empreses estan fent, com no podria ser d’una altra forma, plans de contingència per si es trenca l’euro, com explica Der Spiegel (“Investors Prepare for Euro Collapse”).

Si això succeeix, i les possibilitats augmenten cada dia, seran uns moments caòtics, convulsos i incerts. Tota preparació serà poca. De fet moltes empreses poc podran fer però ho estan analitzant igualment. Crec que la Generalitat també hauria de tenir el seu pla de contingència. El marge de maniobra serà molt reduït, però té sentit que una institució pública europea amb un pressupost de 37.000€ milions i que representa (i pretén defensar i protegir) 7,5 milions de ciutadans, analitzi què fer i com actuar davant d’un escenari tan convuls, tot i saber que la incertesa serà màxima i el marge de maniobra mínim.

Com afectarà a la Generalitat? Quines amenaces i quin marge de maniobra tindrà? Què farà per tranquil·litzar a les inversions estrangeres a Catalunya? Què recomanarà a les empreses catalanes que exporten als països que deixin de tenir l’euro o que tinguin contractes amb aquests països? S’activaran alguns programes d’emergència des d’Acci1Ó, les Delegacions a l’Exterior, etc? S’aprofitarà per captar inversions estrangeres que fugin dels països que deixin l’euro? Si és Espanya qui abandona l’euro, el millor és deixar-nos arrossegar o activar un Pla B (de veritat)?

Un país que aspira a ser estat hauria de treballar en aquests temes (i, qui sap, inclòs aprofitar aquesta circumstància per culminar el procés). I una autonomia que presumeix del “Govern dels millors” i que pretén ser una combinació de Boston i Las Vegas, també, sobretot tenint en compte que les úniques indicacions vindran d’unes persones i institucions tan solvents i procatalanes com el Ministeri d’Economia d’Espanya.

Es tracta de tenir una àrea excel•lentment qualificada (i segurament secreta) que analitzi tant escenaris possibles i com inverosímils, i assessori al President Mas què fer en cada cas. Aquesta àrea, per cert, ja fa temps que tindria un pla d’acció detallat i coherent davant l’escenari de col•lapse i fallida actual de la Generalitat, i potser inclòs l’hauria evitat.

I si aquesta àrea ja existeix, que facin un pensament.

P.D. Fa dos anys explicava que havíem passat que un argument contra la independència era que ens farien fora de l’euro i no podríem pagar les pensions, a que l’amenaça era que si Catalunya no era independent, Catalunya es podia quedar sense euro i les pensions dels catalans estaven amenaçades. El problema no és que alguns llavors reien d’aquest argument sinó que encara molts no ho veuen.

dilluns, 13 d’agost de 2012

Paul Ryan: més enllà dels tòpics (i un apunt que no m'agrada)

Paul Ryan és candidat a la vicepresidència dels EUA i tota la premsa d'aquí el defineix com a ultraliberal i ultraconservador.  Simplista.

Si el vols conèixer millor, suggereixo que vagis a aquest enllaç de ProPublica ("Paul Ryan Reading Guide: The Best Reporting on the VP Candidate") que fa una recopilació d'articles, de mitjans de diferents tendències, sobre ell.

Com ha dit Niall Ferguson en un tuit (al seu estil, provocador):
Romney gets it right with Ryan. Now this election gets serious. It's a straight fight between radical fiscal reform and Europeanization.
El debat, si som capaços d'escapar dels tòpis, pot ser interessant.

I per cert, és curiós la tendència a criticar sense matisos, condescendència i aires de superioritat, tot el que vingui dels EUA, com si Rajoy, Montoro, ZP o Sánchez Gordillo fossin uns cracks (avui no vull fer mala sang dels polítics catalans).

I per cert, una informació interessant sobre Paul Ryan: va aprofitar informació confidencial que va rebre del Secretari del Tresor Henry Paulson, per vendre accions que tenia de bancs amb problemes i amb els diners comprar accions de Goldman Sachs ("Paul Ryan traded on insider information to avoid 2008 crash").
Ryan attended a closed meeting with congressional leaders, Bush's Treasury Secretary Henry Paulson, and Federal Reserve Chairman Ben Bernanke on September 18, 2008. The purpose of the meeting was to disclose the coming economic meltdown and beg Congress to pass legislation to help collapsing banks. 
Instead of doing anything to help, Ryan left the meeting and on that very same day Paul Ryan sold shares of stock he owned in several troubled banks and reinvested the proceeds in Goldman Sachs, a bank that the meeting had disclosed was not in trouble.
Dues conclusions:
  • Una persona així no és de fiar.  Hi ha moltes raons per no votar-lo i aquesta seria una d'elles
  • Ja m'agradaria a mi tenir aquest nivell d'informació dels nostres representants públics: tenim una declaració de bens i ingressos, molt genèrica, que en alguns casos no quadra (i òbviament sense informació de transaccions que han realitzat en la borsa)
P.D. Espero que guanyi Obama.  Per mi no ha estat una decepció: no esperava gaire d'ell i algunes accions, com la reforma sanitària, m'han agradat molt.  Contenir el dèficit i reactivar l'economia, binomi gairebé impossible, em sembla el seu repte més important si és relegit.

Actualització: una altra recopilació interessant d'Ezra Klein al Washington Post ("Wonkbook: A Paul Ryan primer")

dijous, 9 d’agost de 2012

Fantasia exterior

L’independentisme té sovint raonaments infantils que preocupa quan venen de persones que (en teoria) haurien d’alliberar el país. Un d’ells és que el món està esperant (o quasi) la nostra independència.

Això ve a tomb per l’apunt al blog de Jordi Xuclà, diputat de CiU al Congrés i Portaveu a la Comissió d’Afers Exteriors, on explica “l’interès” i “quasi simpatia” dels EUA i Israel per Catalunya, i el seu interès per saber “escenaris si aquest acord (el pacte fiscal) no arribés a bon port”. I d’aquí a articles o tuits especulant sobre el suport dels EUA i Israel a la independencia de Catalunya.

Sí, és cert que el cos diplomàtic està preguntant quin és el Pla B si no surt el Pacte Fiscal. I l’important no és QUÈ es respon sinó QUI ho respon. I els interlocutors clau són dos (la resta només especula): Duran Lleida, President de la Comissió d’Afers Exteriors al Congrés, i que a més controla la política exterior de la Generalitat a través de la Secretaria d’Exteriors; i el President Mas. La resposta de Duran Lleida (i per tant de tot l’aparell d’Exteriors de la Generalitat) davant el Pla B és clara, no crec que mai se li pugui acusar de doble llenguatge (i si algú té dubtes, que pregunti a Josep Rull). I la del President Mas? A mi no em consta (i si és així que algú em corregeixi) que hagi explicitat que el seu projecte és que Catalunya sigui un estat independent com Alemanya o Holanda. I té sentit: per què hauria d’explicar al món el que no explica a Catalunya? I recuperant la famosa entrevista de la CNN, recordem que va aparèixer com el president d’una regió espanyola que vol més diners.

Tinguem-ho clar: el món no espera res de Catalunya i està molt preocupat amb Espanya; no podem esperar suport a un procés (la independència) que no ha començat i que el Govern nega que farà; i si decidim res hem d’aspirar al reconeixement internacional, però no suport mentre siguem un problema intern de l’estat espanyol (en tot cas, neutralitat durant el procés i suport quan s’hagi completat amb èxit).

I el més important: problema és nostre, no del món. L’agenda exterior és clau, però el problema el tenim a casa: clarifiquem que volem i expliquem-ho al món.

Podem fer molta pedagogia sobre Catalunya, què som i què volem, però la clau de volta és què votem i què diu el Govern que ens representa.

P.D. I sí, els EUA i Israel són dos aliats clau i unes relacions a cultivar.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Agost 2011 vs agost 2012

L’any passat vam tenir un agost molt convuls, amb anuncis de reducció de dèficit, cartes secretes del BCE a Espanya (i a Itàlia, tot i que allà es va fer pública)... i culminant amb un canvi a la Constitució per limitar el dèficit públic.

Agost molt convuls, amb una prima de risc que es va moure entre els 385 (1 d’agost) i els 283 punts (31 d’agost). Era exageradament alta.  Però “al loro”, avui la prima de risc està en 545 punts (va començar el mes a 536, tot i que al juliol va arribar a 639).

El consens és que està tot controlat i que al setembre veurem accions i resultats. Però a mi no em quadra, em sap greu.

El guió està clar i demorar-ho és una irresponsabilitat que ens aboca a l’abisme.

Però no patiu, sóc jo.

dimarts, 7 d’agost de 2012

Independència i aparell de l’estat

La coincidència del congrés de CDC apostant (a la convergent) per l’estat propi i l’aprovació pel Parlament de la proposta de Pacte Fiscal ha coincidit amb la sortida a la llum d’escàndols (nous, com la ITV, o noves revelacions, com el Palau de la Música) relacionats amb Convergència. I Convergència ha respost dient que són falsedats per posar dificultats al "camí sense retorn cap a la llibertat" que han iniciat.

No seré jo qui defensi a Convergència: si algú ha delinquit, qui sigui, espero que vagi a la presó, i si s’han fet coses legals però no ètiques, que tingui conseqüències. I els indicis dels casos Palau i ITV no pinten bé i espero que si l’han fet la paguin. Dit això, sí que crec que aquí darrera hi ha els aparells de l’estat que busquen amenaçar Convergència en un moment crític pel nostre país.

No podem oblidar que Espanya té un sistema judicial polititzat i al servei del govern de l’estat: no és casualitat que el cas ITV sortís exactament l’endemà del famós Congrés de CDC, ni que el jutge del cas Palau demanés la fiança de 3,2€ milions a CDC la setmana del Pacte Fiscal. Com tampoc crec que sigui casual la imputació de Joaquim Boixareu en el cas Urdangarín (per què ell i no altres empresaris, o la mateixa Infanta, col·laboradora necessària?) o la provocació que la Policia Nacional escorcollés la seu dels Mossos buscant unes proves. Alguna casualitat, potser sí, però tot?  Són amenaces que venen a dir: “esteu jugant amb foc.” I segur que n’hi ha més, que ja han sortit i no coneixem, o que aniran sortint si s’avança, ni que sigui tímidament, cap a l’estat propi. I si no, per què pensen alts dirigents del Govern, de CDC o de l’independentisme, que tenen les seves comunicacions intervingudes?

La independència és un embat a l’estat i molts prendran (prendrem) mal. Això és part del joc. El problema greu, però, és que les amenaces es basin en fets reals que ens fan sortir els colors: és a dir, el problema no és que s’utilitzin els casos Palau o ITV, sinó que aquests siguin certs. O l’independentisme “tradicional”, que fa temps que segur que està infiltrat pels serveis secrets, però els grans “xous” que ha tingut fins ara han estat per mèrits propis (amb els serveis secrets rient i esperant a activar-se quan arribi el moment).

Enfrontar-se a l’estat té riscos i costos. Tinguem-ho present, fem bé les coses, i esperem que el Govern (en la mesura que pugui) ens defensi. I amb sentit d’estat (català) defensem les nostres institucions: per això em va agradar molt que ERC no recolzés que el President Mas anés al Parlament a donar explicacions pel cas Palau. Protegim al nostre President mentre sigui President, a la francesa, passant tots els comptes necessaris quan deixi de ser-ho, però no abans (l’única raó per la qual es volia que comparegués al Parlament per aquest tema era per desgastar la institució la setmana del Pacte Fiscal, fent el joc a l’aparell de l’estat).

No sé de qui és la frase “que sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin”. Doncs això.

dilluns, 6 d’agost de 2012

Guió europeu

Via Carles Boix rebo un interessant article d'Ambrose Evans-Pritchard (el mateix que fa uns dies escrivia que Catalunya era rescatada amb els seus diners) on explica el guió que pot seguir Europa properament ("Venetian cunning of Draghi-Monti masterplan may save euro for now").

Per un costat explica per què Draghi no va intervenir dijous passat (com tothom esperava, tot i que jo no ho preveia):
Global markets were surprised by Mario Draghi's refusal to deliver instant ECB salvation last week. They should not have been. We have known for weeks that the `Draghi Plan' for mass purchases of Spanish and Italian bonds requires the political trigger of an EFSF bail-out, with supplicant states signing a "Memorandum". The EFSF is the enforcer. The ECB is the cash cow. One unlocks the other.
És a dir, Draghi (el Banc Central Europeu) intervindrà quan Espanya demani el rescat total, i gran part de la feina que té Monti és justament convèncer a Rajoy per a què ho faci. Però aquest pla (i jo diria, el timming) té riscos:
Yet the Draghi plan can still go badly wrong. Much of North Europe’s political class clings to a warped narrative of what has gone wrong in EMU, attributing the crisis to fiscal debauchery and Latin failings. They misdirect their wrath. The enemy is the currency itself. It is a structural crisis, a misalignment of cycles and real interest rates, a sorry saga of unbridled capital flows.
I una reflexió rellevant:
Just to be clear, I do not "support" the Draghi plan. It perpetuates a failed monetary union. The North-South gap was allowed -- by errors on both sides -- to go beyond the point of no return in those early years of complacency and triumphalism.
És a dir, que es pot actuar per salvar a curt termini a Espanya i Itàlia, però això no soluciona el problema greu de fons: l'euro. Això, i la velocitat amb que avancen les coses (la realitat i els mercats molt ràpid, els governs moooolt lent), són les principals problemes.

I a tot això, Rajoy a la seva, sord i amortitzat, com eplica David Gardner al Financial Times ("The silent Rajoy is deaf to the Spanish emergency"):
There have been policy mistakes and errors of judgment. 
(...) Indeed, an increasingly alarming feature of the Rajoy government is its inability to grasp that the world is listening to what it says as well as watching what it does. 
(...) While few question the democratic legitimacy of a government with a majority in parliament, many do question its democratic sensibility.
(...) Yet it is his failure to even try to rally the country – trapped in a downward spiral of debt and deflation – that is really damaging. Last Friday, Mr Rajoy made his first appearance since taking office at the government’s weekly press conference, but he recoils from addressing the nation.
I tornant al guió: intervenció del Banc Central Europeu quan Espanya demani el rescat total, amb l'esperança (meva) de que no sigui massa tard (Rajoy està jugant amb foc) i que la intervenció funcioni. I solucionant el problema a curt (liquiditat) però sense arreglar el problem estructural (l'euro, o una unió monetària sense una unió fiscal).

I amb un govern espanyol superant uns nivells d'incompetència extrema.

diumenge, 5 d’agost de 2012

La intervenció de Catalunya (VI)

L'impagament de serveis concertats per part de la Generalitat, especialment dolorós en el cas de les entitats socials, ha aflorat (again) els greus problemes de tresoreria de la Generalitat.  Com he explicat en vàries ocasions el problema de la Generalitat no és complir l'objectiu de dèficit sinó de tenir diners per fer front a les seves despeses, és a dir, de tresoreria.

I el problema, com va dir el Conseller Mas-Colell, previsiblement es repetirà:
"O el govern d'Espanya ens envia liquiditat o aquest problema es repetirà, i es repetirà cada mes"
I de l'impagament a la retallada: si ara s'impaguen uns serveis és perquè encara s'ofereixen, però la pressió financera de la Generalitat farà que deixi d'oferir allò que tingui marge per deixar de fer-ho, i oferir però no pagar o pagar moooooolt tard tot allò que no pugui deixar d'oferir, augmentant el seu deute amb proveïdors (i, per tant, escanyant més l'economia, ja molt anèmica).  Cercle viciós.

I malauradament aquestes retallades i retards en els pagaments no seran suficients i les pressions des de l'exterior per controlar i intervenir les autonomies augmentaran.  Al respecte una nota de Citi "Spain: focus on the regions".

L'anàlisi des del punt de vista econòmic té molt sentit, Catalunya és l'autonomia més citada (i en forma de "problema"), i fa una reflexió rellevant que sona a "suggeriment":
Aside from the present funding gaps, concerns about regional fiscal indiscipline need to be addressed to ensure debt sustainability for the Spanish general government. After last year’s large deficit overshoots in the regions, deficit overshoots are likely in 2012, too. The recently passed Budgetary Stability Law looks formidable on paper, but has yet to prove effective.
És a dir, afirma que les autonomies incompliran l'objectiu de dèficit (com ja us he explicat) i l'estat ha d'utilitzar la llei que té per controlar-les (la Budgetary Stability Law és la Llei d'Estabilitat Pressupostària 2/2012, que va tenir el vots favorables de PP, CiU, UPyD, Foro i UPN, i que regula com s'han d'intervenir les autonomies).

I ull, per fer-ho més fàcil, el govern de l'estat ha presentat per la via d'urgència una modificació a aquesta llei que, com no, té trampa.  El "Proyecto de Ley Orgánica por la que se modifica la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera" afegeix una disposició addicional a la llei 2/2012:
La situación de riesgo de incumplimiento del pago de los vencimientos de deuda financiera, apreciada por el Gobierno a propuesta del Ministro de Hacienda y Administraciones Públicas, se considera que atenta gravemente al interés general procediéndose de conformidad con lo dispuesto en el artículo 26 (de la llei 2/2012)
Aquest article 26 de la llei 2/2012 es refereix a com s'intervé una autonomia que ha demanat el rescat (o l'ICO 4 que parla Francesc Homs).  És a dir, una vegada la Generalitat demani diners per pagar els seus deutes i despesa corrent, l'estat en tindrà prou amb dir que hi ha risc d'incompliment de pagar el seu deute per iniciar el procés d'intervenció.  I de fet és fàcil argumentar que aquest risc existeix, atenent a les pressions de tresoreria de la Generalitat (tot i que el Govern ha afirmat que aquest deute té prioritat absoluta, entre altres perquè ho diu la Constitució).  Ho farà l'estat?  Ja he dit que crec que a l'estat cal, però serà un element de pressió i control més.

En fi, dins la gàbia, amb el problema no d'arribar a fi de mes sinó de com paguem les despeses dels mesos anteriors.

I insisteixo: per mi no és tan important que el Govern demani el rescat (de fet, posats a demanar, quants més diners demani millor) sinó que que tingui un pla per sortir de la gàbia.  I quan abans, per una qüestió ja de supervivència, millor.

P.D. Dono per fet (!) que després de l'acte de dignitat del Conseller Mas-Colell no assistint a la reunió de Montoro, CiU votarà en contra d'aquest projecte de llei.  De fet crec que els partits catalans haurien de votar d'entrada NO a tot a Madrid, i plantejar-se l'abstenció o el vot afirmatiu només quan una llei suposi una millora substancial per Catalunya.

dimecres, 1 d’agost de 2012

La intervenció de Catalunya (V)

Continua l’estratègia de l’estat de derrota per asfíxia de Catalunya, que aquesta setmana ha tingut com a víctima un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat: s’han deixat de pagar a entitats socials que treballen amb els més desfavorits (a més de no pagar a hospitals i col·legis concertats).

Un argument per no fer front a aquests pagaments és un tema que vaig denunciar fa un any i que vaig recordar fa unes setmanes (i que el gran Jaume Barberà va comentar en un tuit): arran la reforma constitucional, el repagament del deute i pagament d’interessos de les administracions públiques tenen prioritat absoluta respecte altres deutes, com aquests despeses (o altres, com podrien ser les nòmines dels funcionaris).

En aquest context molts ciutadans assenyalen a Madrid com a culpable però també la veuen com a solució.  Al respecte, un email que em va escriure un amic fa unes setmana referent al director de la seva institució, que depèn de fons públics:
(...), que va ser director general de (...) per CDC fins el 2003, avui explicava a tots els que el volien escoltar que està encantat de que en Mas-Colell hagi anunciat a la BBC que "demanaran el rescat" a Madrid, perquè pensa que d'aquesta manera haurà de deixar de patir per pagar-nos els sous al final de cada mes.
Es compleix el que malauradament advertia fa uns mesos (i que va suposar que algú em digués, com no, que no "la tocava"):
Fa any i mig que dic que crec que ens intervindran però que abans ens faran patir molt. Faran que la Generalitat continuï malvivint i forçaran la situació perquè siguin els propis catalans els que demanin la intervenció espanyola.
En aquest escenari la batalla internacional és clau. I hi ha exemples molt positius (i res és casual), com l'article d'Ambrose Evans-Pritchard al Daily Telegraph on explica la perversió que Catalunya sigui rescatada amb els seus propis diners, però també hi ha exemples dolorosos oposats.  I per això el "lobby internacional català", apart de treballar a l’exterior, també ha d’activar-se a l’interior i pressionar en una doble direcció al Govern per tal que:
  • Expliqui (molt més i de forma desacomplexada) Catalunya al món
  • No ho redueixi tot a un problema econòmic (veure "La Padània o Escòcia?")
Tornant a la situació financera de la Generalitat, és molt probable que es vegi abocada a “demanar” el rescat, establint un curiós paral·lelisme amb el govern de l’estat: negar fins el darrer moment que ho farà i, quan ho faci, minimitzar-ho i canviar-li el nom (Francesc Homs parla d’un "ICO-4"). Aquest rescat tindrà conseqüències polítiques (com el govern de l'estat ha explicat a Brussel·les), però menys de les que pensem, perquè de fet la Generalitat ja porta uns mesos intervinguda de facto.

He de dir però que a mi no em preocupa tant que la Generalitat demani el rescat o no, sinó quin és el seu pla per sortir de la situació actual. I em temo que serà la via superlenta que el Professor Boix explicava a l’ARA ("Tren semiexprés, lent o superlent?") (la negreta és meva):
La via superlenta. En comptes de tirar pel dret i construir una Hisenda pròpia en els propers mesos, el Govern aniria a eleccions a la primavera amb la promesa de crear, amb el suport ciutadà, una Hisenda pròpia. Amb una majoria suficient, la posaria en marxa la primavera del 2014 o fins i tot més tard, cap al 2015, tot al·legant dificultats "tècniques" en la creació d'una agència tributària pròpia. De fet, aquesta via superlenta és, ara per ara, la més probable. Encaixa amb informacions d'aquest cap de setmana segons les quals el president Mas es dóna (i, per tant, ens demana) dues legislatures per "redifinir" les relacions amb Espanya.
Alguns em pregunten per la meva proposta. Bé, òbivament no hauria esperat a arribar a una situació tan dèbil com l'actual, però en clau de futur i tornant als escenaris del Professor Boix, jo estic pel que ell defineix com a via exprés o semiexprés:
La via exprés, que consistiria a convocar un referèndum (en forma de consulta popular, perquè el referèndum exigeix el permís de Madrid) sobre la independència ja aquesta tardor o de cara a la primavera del 2013. 
La via semiexprés. El Govern convocaria eleccions amb la promesa explícita d'elaborar un informe sobre costos i beneficis de la separació, d'aprovar un calendari amb terminis estrictes i d'informar l'opinió pública catalana i estrangera sobre els passos a fer. El procés es tancaria amb un referèndum final o amb unes eleccions plebiscitàries.
Complicat? Segur, però pitjor és anar gastant un temps que no tenim per arribar a enlloc sense sortir de la gàbia autonomista que ens porta a la derrota i la fallida.  I respecte el timing, tinguem en compte el que explica Ramon Tremosa: si arriba la troika a Espanya i a Catalunya seguim indefinits, res a fer.

Crec que, en la definició d'escenaris futurs, hem de fer un canvi de xip sobre el punt de partida.  No es tracta d'evitar la intervenció o salvar l'autonomia.  Ja estem intervinguts, amb una autonomia minsa, tutelada i en fallida.  El que es tracta és de garantir el benestar dels catalans i per tant sortir de la gàbia autonòmica, incapaç ni tan sols pot pagar a aquells que ajuden als més febles, als més necessitats.

En fi, estem en mans del Govern.  Esperança i molt escepticisme.

P.D. Paradoxa: tant temps criticant als independentistes i ha estat l’autonomia la que ens ha portat a la fallida...

Actualització: un bon amic m'ha enviat un email amb aquesta reflexió:
Quan parles d´explicacions cap a l´interior, i per evitar que alguns de dintre vulguin la intervenció espanyola perquè hi veuen l´única manera de cobrar a final de mes, penso que els catalans hauríem de fer molta més pedagogia. Cada vegada que un "col·lectiu" retallat o que no cobra a temps es manifesti a la plaça de Sant Jaume, hauria de sortir algun alt càrrec del govern, dir que tenen tota la raó i, posant-s´hi al davant, conduir-los fins a la delegació del govern central. I allà convocar els mitjans i explicar que tots aquells no cobren perquè a Madrid ens foten els calés. Al cap de tres o quatre vegades, això començaria a sortir al FT i al WSJ. I mira que és fàcil i no costa ni cinc! És clar que s´hauria d´haver començat a fer fa un any o més, com tot. No vol dir que encara no es pugui fer, of course.