dilluns, 30 de juliol de 2012

La intervenció d'Espanya (IV)

Un bon amic molt més savi que jo (ell es guanya la vida exercint de savi mentre jo "només" tinc un blog), al que havia confessat la meva preocupació sobre com podia evolucionar la situació econòmica aquest agost, m’ha escrit el següent:
Si el BCE intervé massivament, se salva Espanya de la punxada primera. Almenys durant un mes, fins que decideixi el TC alemany. La probabilitat de l’acció de Draghi és ara per ara alta. O sigui que potser l’agost no serà decisiu. En tot cas, queda Catalunya ... sempre a la corda fluixa.
Vull comentar la part “espanyola” del seu email (la “catalana” la deixo per aquí uns dies)... i discrepo: no sé què passarà (òbviament) però crec que ha sobreestimat (en general, no només ell) el suport que Draghi vol donar a Espanya.

Recapitulem: la prima de risc està disparada i fa uns dies Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), va dir que faria el que calgués per salvar l’euro i ho va rematar amb un “creieu-me, serà suficient” (!). I tothom ho va interpretar com que compraria deute públic espanyol, i la prima de risc ha baixat al nivell més baix de les darrers quatre setmanes (tot i que continua estant en 524 punts, una bestiesa) i la borsa ha pujat quasi un 15% en quatre dies.

I molts potser penseu:
“I ara ve el Salva a tocar els nassos?”.
No tinc ni idea que passarà però el meu “raonament mental” és que Draghi està disposat a fer el que sigui per ajudar a Espanya i l’euro, és clar, però sempre que Espanya s’avingui a les seves condicions. I la seva condició és el rescat total (o quasi total) d’Espanya, amb totes les condicionalitats que impliquen, de forma que els diners d’aquest rescat serveixin (apart del sector financer, que és l’acordat fins ara) per comprar deute públic espanyol directament a l’estat per a que aquest pugui finançar-se, reservant al BCE la compra d’aquest deute en el mercat secundari (és a dir, la compra als inversors que ja tenen deute). Però això implica que el govern espanyol demani el seu rescat, i no crec que ho faci fins que sigui molt (massa?) tard. Per xulos i incompetents, ells (i la fama els precedeix, incloent el surrealisme, com quan el Minsistre Margallo ha acusat al BCE de ser un "banc clandestí").

Conclusió (a la que jo arribo): Draghi farà el que calgui però no a qualsevol preu. I l’orgull espanyol per evitar el “rescat” pot portar a enfilar novament la prima de risc i portar-nos una altra vegada a l’abisme (un abisme que jo crec que mai hem abandonat).

O igual no, tot està controlat i sóc jo el que no “m’entero” (hipòtesi molt racional).

Però "al loro", fins i tot si Draghi ajudés a Espanya fent “el que calgui” a canvi de res (!), això tindrà un límit i tard o d’hora Espanya es veurà abocada (crec) al rescat total per finançar el seu deute públic (si no, entre altres, els possibles diners de retallades i pujades d'impostos anirien a pagar els interessos del deute, enlloc de reduir aquest deute). I creixeran els nans, amb Grècia (vaig començar a escriure d’ells fa més de dos anys, i continuen donant guerra, i es continuen posant pedaços), el Tribunal Constitucional alemany, el ràting d’Alemanya, Finlàndia...

Però en fi, no patiu, el consens és que Draghi ho solucionarà tot.

P.D. I Catalunya? A veure si trobo el moment i us faig cinc cèntims de com ho veig...

dilluns, 23 de juliol de 2012

El proper 6 d'octubre (II)

Escrivia fa un parell de setmanes la frase d'un savi que deia que "el proper 6 d'octubre no podem fer el ridícul" ("El proper 6 d'octubre").  Apel·lava, justament, a estar preparats.

Un parell de reflexions més de dos savis que respecto molt: Carles Boix i Joan Ramon Resina.

Carles Boix explicava en "El 'papu' del catalanisme" sobre la comparació entre el sis d'octubre i el moment actual:
La comparació històrica té un propòsit polític constructiu –evitar que fem el ridícul tots plegats. Però, sobretot, sembla tenir l’objectiu explícit de frenar tota possibilitat de transformació política al país.
I sobre les lliçons:
En primer lloc, que Catalunya ha d’evitar convertir-se en una peça més en el tauler d’escacs espanyol. En segon lloc, que totes les decisions que s’hagin de prendre han de fer-se de manera transparent i pública, sempre a la recerca de la creació d’una majoria ben informada. I, en tercer lloc, que cal preparar un procés completament democràtic, amb un calendari clar.
I Joan Ramon Resina explica en "Aquell sis d'octubre":
Així com la mare esverada exclama "Nen, no facis el ruc!", des del patriotisme conservador s'alcen veus admonitòries: "No ens feu un Sis d'Octubre!" És comprensible: els catalans estem escarmentats, i la prudència que ens han inoculat sovint fa que ens traïm a nosaltres mateixos. Atrevir-se o no atrevir-se, heus aquí el dilema. I el balanç, d'un temps ençà, és desfavorable a la gosadia.

(...) Posats a no repetir la història, ¿per què no demanar també a CiU que no ens faci un 24 de juny (de 1412), un 13 de setembre (de 1923), o un 21 de gener (de 2006)? Ja que tot ho fiem a la memòria històrica, convertida en espantall de gent ja prou espantadissa, recordem també com després del 20 de novembre de 1975 eren molts els que, atemorits per la democràcia ixent, ens prevenien contra un altre 18 de juliol. Compte doncs a abusar del passat per emmanillar el present.
I conclou:
Per trencar l'encanteri n'hi prou empenyent pacíficament i democràticament el mur de boira, a fi que la gent de Palau desperti del somni autonòmic i per una vegada vagi realment i efectivament per feina.
Doncs això: amb el Govern, apretar i recolzar. I per evitar un nou sis d'octubre, preparació màxima.  I que la prudència no es faci traïdors.

dissabte, 21 de juliol de 2012

Per què li diem intervenció si en veritat és un suïcidi?

S’aproxima una nova setmana on pel matí parlarem d’intervenció i per la tarda de pacte fiscal, o a l’inrevés. Surrealista. Sembla el dia de la marmota, dins la gàbia, esgotant un temps que no tenim.

Com he explicat al govern de l’estat no li cal intervenir-nos, en té prou amb ofegar-nos... i rescatar-nos quan el nostre Govern ja no pugui més. I aquest és el camí que l’estat segueix: aprova un mecanisme de liquiditat (que a més és totalment insuficient) que comporta menys autonomia per a les regions que s’hi acullin. I el País Valencià acaba de demanar-ho i previsiblement aviat ho farà Catalunya. El govern de l’estat ve a dir: podeu morir per asfíxia, o us podeu prendre aquesta pastilla que us permetrà una mort menys dolorosa, uns diners per anar fent mentre anem acabant amb vosaltres. I el Govern segurament demanarà aquest nou rescat per poder pagar nòmines i poca cosa més, i així qui dia passa setmana empeny, guanyant un temps que no servirà per a res.

Hem de mirar endavant. I jo ho intento, tot i que de vegades em costa, com quan veig al President Pujol defensar la independència (a la seva manera) mentre va combatre l’independentisme durant 23 anys quan era President. Endavant, però aquest mirar endavant és un exercici que he de fer cada setmana, perquè tot just fa uns dies CiU es va abstenir en la votació d’aquest mecanisme de liquiditat de les autonomies que permet una major intervenció de Catalunya. I també va votar fa uns mesos a favor de la llei que permet intervenir formalment a les autonomies, i una majoria de diputats catalans sempre ha votat (a Catalunya i a Madrid) a favor dels “millors finançaments de la història” que ens han portat a la misèria i asfíxia actual (veure “La responsabilitat dels catalans”). O l’any i mig que el Govern porta manant, que ha executat una estratègia que ens ha portat a la situació actual. D’acord, el punt de partida era complicat, però què ha fet i què ha aconseguit aquest Govern? Arribar a com estem avui, una situació d’extrema debilitat, per aconseguir què? El pacte fiscal?

I ara què? Fa uns dies el bon amic Edward Hugh deia que hem “d’amenaçar a Espanya amb eduació”. I tot seguit Quico Homs diu que el Ministre Montoro és un “macarra” i després rectifica. I no sé què és pitjor: explicitar que és un macarra (amb un llenguatge potser impropi d’un portaveu del Govern) o dir-ho i rectificar. Perquè potser el millor era no dir-ho, però quan ho diu em sento identificat, i si després rectifica penso que per una vegada que el Govern diu les coses pel seu nom, es tira enrere.

Faig l’esforç de mirar endavant, en positiu. D’acord. Però quina és la proposta? Res que no passi per sortir de la gàbia és acceptar la fi de Catalunya i el sofriment dels catalans. Avui llegia que el Ministeri d’Educació redueix un 70% els ajuts a Catalunya pels llibres de text. Hi ha nens de famílies molt pobres que no podran seguir les classes perquè simplement no tindran llibres. I les taxes universitàries són les més altes de l’estat. I l’atur, la dependència, el port, i molt més. No és un tema de greuges, és mirar la realitat que ens envolta.

Acollir-se a aquest mecanisme de liquiditat no és el final de l’autogovern. És (només?) un nou pas, un més, per anar reduint els nostres graus de llibertat. I li podem dir intervenció per a què sembli que el mal ve de Madrid i així amagar la responsabilitat que tenim des de Catalunya (que hem avalat l’instrument), però en veritat és una nova píndola que ens prenem, una mena de suïcidi per així evitar el patiment d’una mort més dolorosa... o el cost (temporal) d’intentar sortir de la gàbia.

D’acord, mirem endavant. Però en aquest “endavant”, que potser inclou acceptar aquest mecanisme de liquiditat, per qualsevol estratègia que passi per l’autonomia o guanyar temps, que no comptin amb mi: no puc ser còmplice del final del nostre país.

dilluns, 16 de juliol de 2012

La Padània o Escòcia?

(Article publicat al diari ARA)

Fa uns anys la Lliga Nord es va inventar una nació que agrupava diferents regions del nord d'Itàlia, la Padània, que es volia independitzar pel maltractament econòmic que rebia del govern italià. El missatge exterior que es va transmetre era el d'unes regions que volien més diners i això, afegit a les excentricitats del seu líder, Umberto Bossi, va fer que és percebés a escala internacional només com un problema intern italià.

Més recentment Escòcia, a través del seu govern i del seu primer ministre, Alex Salmond, ha explicitat un projecte polític, impecablement democràtic i seriós, per construir un estat independent dins la Unió Europea. El món entén què vol Escòcia i reconeix que hi té dret: no és només un conflicte polític intern dins del Regne Unit. Així, mentre la comunitat internacional espera a veure què decideixen els escocesos, redueix el que vulguin o votin els ciutadans del nord d'Itàlia a una discussió dins del Parlament italià. Aquestes dues estratègies aporten llum sobre com s'ha d'explicar Catalunya al món, més enllà de semblar seriós i parlar anglès.

Catalunya ha d'explicar el seu potencial i denunciar de manera desacomplexada l'espoli fiscal espanyol, com va fer el president Mas a la CNN i com sembla que vol fer el Govern en altres països. En això anem molt tard i no podem creure que el vent juga a favor, com explicava fa uns dies l'ARA a Cataquè? La internacionalització . El ridícul internacional del govern espanyol arran del rescat ha portat molts catalans a tenir la fantasia que mitjans i inversors internacionals diferencien una Espanya de pandereta d'una Catalunya rigorosa. Un autoengany més. Per ells les regions espanyoles, entre les quals Catalunya de manera destacada, són un dels principals problemes que té l'economia espanyola, com assenyalava recentment un article de Reuters ("After banks, Spain faces fight to save regions") o un informe de Barclays ("The AAA Handbook 2012. Bending with the wind"). A més el president Mas, en la seva intervenció a la CNN, va defensar el sistema autonòmic espanyol, tot i que els catalans som els primers interessats que desaparegui el cafè per a tothom perquè som nosaltres els que paguem la festa.

Però més enllà del que som hem de concretar què volem. I si expliquem que l'objectiu és un pacte fiscal de Catalunya amb Espanya de vegades generarem simpatia però sovint ens tractaran d'insolidaris amb un estat del qual som membres. Perquè si el que volem són més diners, Catalunya només serà percebuda com un problema intern de l'estat espanyol, una Padània potser més formal i amb més història, però una qüestió interna d'un estat en quasi fallida.

Per això Catalunya ha d'explicar que té un problema econòmic però que és fruit d'un conflicte polític. És a dir, no és un només problema de diners. I d'aquí vindrà la pregunta lògica: "I vostès què volen?" La resposta ha estat fins ara demanar "l'excepció catalana al món". Perquè el món funciona per estats, i les regions que recapten tots els seus impostos, tenen seleccions nacionals oficials i la seva llengua oficial al Parlament Europeu són estats. Sempre hi ha algunes excepcions en algunes àrees, però no existeix l'excepció en tot, l'excepció que Catalunya actualment demana al món. Perquè a més aquesta excepció requereix el vistiplau de l'Estat, i això està lluny de ser assolit.

No sé si el govern actual vol impulsar que Catalunya esdevingui un estat. He esgotat la meva capacitat d'interpretar el sofisticat còctel d'ambigüitats independentistes amb explícites declaracions unionistes. Si el que es vol és ser una autonomia capdavantera, el camí internacional que s'ha endegat és el correcte: explicar l'espoli fiscal, defensar el sistema autonòmic i anunciar que volem un finançament millor. Però si es vol aconseguir un estat propi cal tenir present que ens hem de situar en el mapa més enllà d'aparèixer com un problema interterritorial espanyol.

L'any 2011 la revista Time va publicar el rànquing Top 10 aspiring nations, en què mostrava les principals nacions que aspiraven a aconseguir un estat propi. Catalunya no apareixia en aquest rànquing, mentre que Escòcia i el País Basc ocupaven les dues primeres places. Més enllà de l'habilitat comunicativa, aquesta és la diferència entre presentar-se com una regió que vol un finançament millor o un poble que vol construir el seu propi futur lliurement. Fins i tot la Padània sortia en novena posició.

Tres preguntes bàsiques: qui són, què volen i quants vots tenen

diumenge, 15 de juliol de 2012

El Bundesbank apunta a les regions

Just because they really are out to get you doesn't mean you aren't paranoid (Steven Brust)

El President del Bundesbank, Jens Weidmann, afirma que, després de la reforma financera, el govern espanyol ha de fer "noves accions" ("Spain needs reform beyond banks, Weidmann tells Boersen-Zeitung").  A on? (la negreta és meva).
The European bailout for Spanish banks would be more effective if aid conditions extended to the country’s economy, Weidmann said. He cited high unemployment and problems in Spain’s regions as signaling a “considerable need” for further action, according to the interview.
Efectivament: mercat laboral (com vaig dir, crec que pressionen per una nova reforma) i, com no, les regions.  O dit d'una altra forma, el president d'una institució que marca el romb de les reformes que ha d'implantar el govern espanyol indica que una de les dues grans accions pendents de realitzar és controlar molt més a les autonomies.

Ho dic, a risc de repetir-me, perquè si l'estratègia internacional és explicar l'espoli i el pacte fiscal, la resposta en el millor dels casos serà de comprensió (i ja està) i, en molts altres, que simplement gastem menys.

El model és Escòcia i no Padània.

P.D. No em costa gaire imaginar a Rajoy contestant-li "la reforma laboral de moment no, però per les regions no pateixis, que ja les estem apretant i anem a més".  Ni a Montoro, amb la seva brutal xuleria, utilitzar aquest argument no tan sols per negar el pacte fiscal (que ni tan sols se li passa pel cap) sinó per exigir i imposar noves retallades i control a les autonomies, començant per Catalunya.

dissabte, 14 de juliol de 2012

La intervenció de Catalunya (IV)

(Article publicat a Vilaweb)

Nous tambors d’amenaça d’intervenció. I van…

El govern de l’estat ha activat els mecanismes per intervenir a vuit comunitats autònomes, entre elles Catalunya, per desviacions en l’objectiu de dèficit públic. Ara és una amonestació i, si no rectifiquen, sanció; i si continua la indisciplina... intervenció. S’atrevirà a intervenir Catalunya?

No ho sé, però cal tenir en compte algunes consideracions:
  • Estem d’acord en que Espanya està intervinguda? Com podem negar doncs que Catalunya també està intervinguda! No formalment amb la nova llei, però sí de facto, a partir del moment que el Govern ha de demanar a l’estat diners que no té per poder fer front als seus pagaments (sense tot i així poder pagar-ho tot), ha d’implantar retallades imposades per l’estat, i rep amenaces si no compleix els seus objectius de dèficit
  • L’estat no necessita intervenir-nos, no encara: en té prou amb “forçar” a la Generalitat a que apliqui noves retallades amb l’amenaça de tancar-li l’aixeta (el Govern ja ha advertit d’una nova tanda de retallades). I no té marge per evitar-ho, ja que la Generalitat, ni que vulgui, pot gastar més, ja que el problema del dèficit públic és sobretot un problema de tresoreria. I obligant a la Generalitat a assumir el cost polític de les retallades aconsegueix que els ciutadans de Catalunya culpin al propi Govern, i no a l’estat, de les llistes d’espera, de la fi de la sisena hora i de moltes altres retallades. I aquesta pressió anirà a més, amb tensions extremes en la tresoreria de la Generalitat, que per tant haurà d’acceptar el nou ajut de l’estat a les autonomies a través de l’ICO que serà a canvi, òbviament, de més control i menys autonomia
És a dir, com a punt de partida, ja estem parcialment intervinguts, i l’estat no necessita “consumar-ho” de forma immediata, perquè la nostra una situació és de molta debilitat que anirà a més, i això a l’estat ja li convé.

Dit això, si tot i així ens intervenen, què?
És a dir, legitimitat per fer-ho i aplaudiments des de l’exterior si ho fan.

I per tant? La intervenció, o amenaça d’intervenció, o el tempo fins la intervenció, és part d’un guió per aconseguir la derrota per asfíxia de Catalunya. No necessiten culminar-ho ara, en tenen prou amb seguir apretant, asfixiant, humiliant. I el temps s’esgota: vaig advertir d’aquesta estratègia de l’estat i de l’amenaça d’intervenció l’octubre del 2010, i el que s’ha estat fent des de llavors ha estat intentar guanyar temps, esperar que la situació econòmica millori, retallar, intentar consensuar un pacte fiscal que no anirà enlloc... fins arribar a l’abisme actual.

El problema no és l’estratègia de l’estat. El problema és la incapacitat de respondre des de Catalunya.

divendres, 13 de juliol de 2012

Intervenció i pacte fiscal

(Article publicat a Nació Digital)

Un dels pocs arguments que escolto a favor que el pacte fiscal és possible es basa en què, si la Unió Europea intervé Espanya, serà més fàcil aconseguir aquest pacte perquè els socis europeus, responsables i seriosos, estaran a favor de potenciar una regió motor de creixement d’Espanya. Una fantasia més. Aquest argument obvia que l’estructura territorial és un tema intern de l’Estat espanyol i que, si des de l’exterior es fa alguna pressió, serà justament en sentit oposat: fer passar per l’adreçador unes autonomies que són vistes com un dels grans mals de l’economia espanyola.

Però més enllà d’arguments polítics, aquest raonament teòricament racional no es correspon amb la realitat econòmica que es dóna en situacions similars. Un exemple: imagineu una gran empresa amb diverses filials. Una d’aquestes filials creix, genera molts recursos, i finança la resta de filials i la matriu. Però això no és suficient per evitar que l’empresa, i de retruc les seves filials, faci suspensió de pagaments. L’empresa negocia amb els seus creditors el retorn del seu deute, i han de decidir què ha de fer aquesta filial: reinvertir els seus beneficis en la pròpia filial, per així créixer més, o donar tots els seus beneficis en forma de dividend a la matriu, per a què aquesta pugui retornar el seu deute. Què preferiran els creditors? Sens dubte la segona opció: intentar que no s’escapi cap euro que generi l’empresa, ja que la seva prioritat és, per sobre de tot, recobrar els seus deutes.

Catalunya és aquesta filial que pot créixer. Que li interessa més a Alemanya? Doncs que Catalunya aporti al màxim a la caixa comuna que ha d’eixugar els deutes de l’estat. I si a més aquesta filial o regió pot reduir encara més les seves despeses per així generar més diners, millor. La seva prioritat és recuperar el que se li deu. Però no es tracta només del pacte fiscal: Europa voldrà que qualsevol increment d’ingressos fiscals, com la pujada de l’IVA, serveixi per finançar l’estat i no les autonomies. I la pressió serà menys, i no més, recursos per a les regions, per més potencial que tinguin.

Pensar que Alemanya, Finlàndia o Holanda pressionaran o simplement tindran simpatia per a què Catalunya rebi més recursos, quan el que volen és justament assegurar que Espanya retorni el que els seus deu, no és racional. I potser més greu, obvia la nostra responsabilitat: no podem pretendre que algú de fora faci la feina que ens correspon als catalans.

dijous, 12 de juliol de 2012

El proper 6 d’octubre

Un bon amic independentista, molt més savi que jo, em diu que tot està a punt d’esclatar (en positiu). Té un optimisme desmesurat sobre el que farà el Govern (en gran part perquè creu que s’hi veurà abocat), i relativitza la importància de tenir-ho tot preparat per aquest moment clau, ja que opina que aquests processos no són previsibles ni controlables.

Coincideixo que la pressió és extrema, per la situació d’estrès màxim de les finances de la Generalitat, la greu situació econòmica, i els atacs a la immersió lingüística, i que això s'agreujarà i provocarà una situació insostenible. També en que tot plegat, juntament amb la descomunal crisi de l’estat espanyol, és una oportunitat històrica.

Tinc dubtes de que el Govern vulgui aprofitar aquesta situació per construir l’estat propi.  Aquest escepticisme però és irrellevant: tant de bo m’equivoqui i vagi a per totes. El que no pot ser però és que, si finalment es fa el salt, no estiguem preparats per afrontar aquest repte amb garanties d'èxit. 

Sobre això, una persona que respecto molt i que actualment té grans responsabilitats em va dir fa temps que “el proper 6 d’octubre no podem fer el ridícul”. I em temo que, al pas que anem, el faríem. Perquè aprofitar la crisi per intentar crear l’estat català requereix molta preparació, incloent un full de ruta audaç i intel·ligent, i tenir moltes coses fetes i preparades pel dia D. No tot és programable ni preparable, però hi ha molta feina a fer abans d'aquesta data.  I en molts aspectes, des del Govern, no s'ha n'hi començat.

Estem enmig d’un tsunami. Fer tota la feina no garanteix l’èxit, però no fer res garanteix l’enfonsament total. I és tan greu no aprofitar aquesta crisi com fer-ho i fracassar per no haver fet la feina prèvia.

Paraules sàvies, el proper 6 d’octubre no podem fer el ridícul.  La societat civil fa molt temps que hi treballa.  Si el Govern s'ho creu, quan abans s'hi posi, millor.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Laura Conejero

Fa uns dies vaig coincidir al tren amb la Laura Conejero, i vaig fer aquests dos tuits:
Al tren, al costat d'una d les meves actrius preferides, Laura Conejero (no m'he atrevit a dir-li q em va agradar molt seu paper a 'Sitges')
Per cert, Laura Conejero, guapíssima (ja està bé de només fer tuits frívols sobre la independència o l'economia!)
Això va suposar alguns comentaris on-line sobre la meva timidesa, i off-line sobre la meva frivolitat. For the record: sóc un frívol i m’agrada ser frívol, tot i que crec que ho hauria de ser més.

Carles, adjunto fotos de la Laura Conejero (no la coneix, però té excusa, viu als EUA).



Ara surt a La Riera, però miro poc la tele (i quan ho faig, em sap greu reconèixer-ho, poc sovint és TV3). Segur que ho fa molt bé.

A veure si tornem a coincidir al tren i li dic que sóc un gran fan seu, pel seu paper a “Sitges” (amb el gran Carles Sabaté) i per l'obra de teatre “El mercader de Venècia” (també fa uns quants anys).



P.D. Vaig descobrir el nom de Vinyet, que m’encanta (!), a “Sitges”.  

P.D. És més interessant parlar i escriure de la Laura Conejero que d’economia o la independència.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Les condicions de Brussel·les (punt 31)

La Comissió Europea ha publicat el MoU (Memorandum of Understanding) on explica les condicions de l'ajut a l'estat espanyol.

És dens, complert, complex i interessant.  He llegit alguna anàlisi, de moment molt dirigida a temes de supervisió i competències en el sector financer, però té moltes més implicacions en termes de reforma financera.

Més enllà del sector financer, aquest document té una clàusula molt important:
31. Regarding structural reforms, the Spanish authorities are committed to implement the country-specific recommendations in the context of the European Semester. These reforms aim at correcting macroeconomic imbalances, as identified in the in-depth review under the Macroeconomic Imbalance Procedure (MIP). In particular, these recommendations invite Spain to: 1) introduce a taxation system consistent with the fiscal consolidation efforts and more supportive to growth, 2) ensure less tax-induced bias towards indebtedness and home-ownership, 3) implement the labour market reforms, 4) take additional measures to increase the effectiveness of active labour market policies, 5) take additional measures to open up professional services, reduce delays in obtaining businesslicences, and eliminate barriers to doing business, 6) complete the electricity and gas interconnections with neighbouring countries, and address the electricity tariff deficit in a comprehensive way
 Llegit així, interpreto (els números es corresponen amb els ítems del punt 31):
  1. Increment de l'IVA
  2. Acabar amb la desgravació fiscal per la compra d'habitatge 
  3. Assegurar que s'implanta la reforma laboral... 
  4. ... i fer nous ajustos en la lesgislació laboral 
  5. Eliminar burocràcia
  6. Pujar la llum
P.D. En aquest blog faig un difícil equilibri en escriure d'economia i no fer-ho (o fer-ho molt poc) del sector financer.  Això (m'auto) obliga, en aquesta ocasió, a no comentar aquest document, ja que està focalitzat en gairebé la seva totalitat en el sector financer.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Censurat a la Xina

Un bon amic, de viatge a la Xina, m'envia aquest email:
Que sàpigues que a la Xina el teu blog està censurat i no s'hi pot accedir
Em sento honorat per aquest fet, després d'haver denunciat vàries vegades la violació dels drets humans a la Xina, com aquí, aquí, aquí, aquí o aquí.

Dit això, tinc curiositat sobre si la censura és a tots els blogs en general o a les pàgines web que utilitzen algunes paraules clau.

És molt greu el que passa a Xina, o a Síria o a Ucraïna.  I encara ho és més que els líders d'occident mirin a un altre lloc.

dissabte, 7 de juliol de 2012

Notes de la cimera europea (una setmana més tard)

Algun amic m'ha preguntat perquè la prima de risc no baixa: "però no s'havia solucionat tot la setmana passada"?  Doncs no.

El que explicava fa una setmana ("Notes de la cimera europea") és vigent, sobretot en el sentit de que calia concretar tot plegat:
La incertesa baixarà molt quan se sàpiga la lletra petita i, sobretot, el dia que arribin diners (a l’igual que va baixar quan el Banc Central Europeu va fer barra lliure de subhastes). Fins llavors, cimeres i grans declaracions per anar guanyant temps.
Els darrers dies, de fet, no només no han servit per concretar res sinó que a més s'estan qüestionant alguns acords de la setmana passada.  De fet, part de la complicació és un tema que ja comentava sobre possibles nous entrebancs: Finlàndia.  Deia :
(...) O Finlàndia, que no crec que vegi amb bons ulls la nova cimera i potser pressiona per a què no s'implantin les seves conclusions. Creixeran els nans, temps al temps.
I Finlàndia ha dit que prefereix deixar l'euro abans que pagar el deute dels PIIGS ("Debt crisis: Finland warns of euro exit rather than pay debts of others"), vol garanties adicionals pels diners que deixi a Espanya ("Finland to start collateral talks with Spain"), i també ha qüestionat que els diners que deixi Europa a Espanya no siguin supersènior ("Finland Contests Seniority Clause in Spain’s Bank Bailout").

És a dir, recapitulant, la setmana passada es va acordar:
  • Que deute no sigui supersènior - QÜESTIONAT
  • Que es pugui comprar directament deute públic a través del Mecanisme d’Estabilització Financera (ESM) -  QÜESTIONAT
  • Que els diners s'injectarien directament en bancs i caixes
    • Com deia "això passarà quan hi hagi l’òrgan europeu de supervisió bancària, el 2013, és a dir, potser no passa mai o passa massa tard"
    • A més, si Finlàndia vol garanties pels diners que deixa a Espanya, vol dir que està en qüestió que la intervenció d'Europa sigui directament al sistema financer, ja que de fet està demanant un aval de l'estat (Finlàndia no serà l'únic: com deia, "no crec que Merkel deixi un euro sense posar condicions que assegurin que aquest euro, amb els seus interessos, es tornarà")
Apart hi ha altres complicacions, com la pressió que s'està fent a Merkel per a què canviï els termes del rescat a Espanya (p.e. carta de 160 economistes alemanys) o la incapacitat de Rajoy, setmana sí setmana també, d'implantar cap mesura econòmica rellevant que permeti racionalitzar l'economia espanyola i/o augmentar la seva competitivitat.

Doncs això, com deia fa unes setmanes respecte la prima de risc ("Notes sobre la prima de risc"):
(...) la pregunta adient no és per què no baixa la prima de risc sinó perquè algú hauria de comprar deute públic espanyol
És a dir, fins que no es donin raons clares, rigoroses, certes i contundents, òbviament acompanyades d'accions (i dels diners), no hi haurà motius per comprar deute espanyol i, per tant, per a què baixi la prima de risc.

Les cimeres estan bé, però si el que s'aprova no es concreta, o si es revisa al cap d'uns dies en sentit contrari, no serveixen per a res (excepte per a què continuï la incertesa; i ull, el moment és molt delicat i, si fa unes setmanes "urgia" una solució, ara ja "crema").

P.D. Sento totes les autocites, però m'ajuda a explicar tot plegat (i crec que a més mostra una certa coherència entre els diferents escrits que vaig fent).

dijous, 5 de juliol de 2012

Salvador Alsius, CAC i Operació Garzón

CiU ha triat pel CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) a Daniel Sirera enlloc de Salvador Alsius. És a dir, per una institució que té com a “principis d'actuació la defensa de la llibertat d'expressió i d'informació, del pluralisme, de la neutralitat i l'honestedat informatives” en el camp de la comunicació audiovisual, ha preferit un polític del PP i la FAES, Daniel Sirera, davant d’un periodista com Salvador Alsius.

Això és un exemple més que per desprestigiar les institucions catalanes no cal ajut extern: no tots els mals venen de Madrid. I una nova mostra de coherència de CiU per facilitar que el PP posi cullarada a TV3, després del recent pacte CiU i PP a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I ja sabem què faria el PP amb TV3 i el català (a la tele i arreu) si estigués a les seves mans: gràcies a aquests pactes, ara hi estan més aprop.

Curiosament m’ha vingut al cap que no és la primera vegada que Salvador Alsius ha estat defenestrat. Ho va ser l’any 1992 (també per CiU) per l’Operació Garzón (com explica David Bassa, recomano el seu llibre "Operació Garzón", tinc moltes ganes de veure el documental), ja que va tenir la valentia d'entrevistar a un torturat: conseqüència, va passar de presentar el Telenotícies Migdia al del Cap de Setmana, i d’allà a la crònica social . Això de tenir una premsa lliure no ho portem gaire bé.

Jo estic per l’estat propi, però si mentrestant aconseguíssim una autonomia de qualitat també faríem un gran pas endavant.

dimecres, 4 de juliol de 2012

Independència dels EUA (i de Catalunya)

El bon amic Jaume Soler ha recomanat via Twitter alguns escrits que he fet sobre la independència dels Estats Units a propòsit del 4 de juliol.

Aquí els teniu:
Sentiments contraposats: emoció i enveja pel que van dir i van fer els americans el 4 de juliol de 1776. I en pensar què som i què podríem ser els catalans.
Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents 
(...) I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.
No hi ha excuses: ara ja no es qüestió de tenir sort, ara es tracta de fer-ho i de fer-ho bé.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Notes sobre la cimera europea

He trigat a valorar la nova cimera europea perquè ahir van operar a la Vinyet i vaig estar tot el dia out (la van operar de dues hèrnies; va anar bé i avui ja és a casa, però és la meva nena i tot i ser una operació menor estava bastant neguitós).

Intento esbrinar què ha passat i el clam general és que (i) Rajoy i Monti han guanyat a Merkel i que (ii) en línies generals ha estat una cimera molt positiva. Analitzo la cimera i torno a aquests dos “clams”.

El més important de la cimera és que s’ha acceptat que els diners que vinguin d’Europa per recapitalitzar el sistema financer no seran supersènior (problema que he explicat aquí i aquí). Això redueix el risc del deute públic espanyol i per tant implica menor prima de risc: positiu per Espanya (tot i que negatiu per la resta de països que deixen els diners).

La resta crec que és important en quant indica una bona direcció però poc més. Es a dir, és més rellevant pel que s’intueix que pel que s’ha aprovat, ja que no s’ha concretat prou i està subjecte a futurs acords i a la creació de nous mecanismes/institucions:
  1. Europa injectarà diners directament al sistema financer espanyol (que és el que volia Rajoy) i sense garantia de l’estat espanyol (al contrari del que es va acordar fa dues setmanes). Consideracions:
    • Això passarà quan hi hagi l’òrgan europeu de supervisió bancària, el 2013, és a dir, potser no passa mai o passa massa tard
    • Europa no posarà diners a fons perdut: tindrà una forta condicionalitat i implicacions (potser també pels bonistes).  I, això és important (crec que en tornarem a parlar, temps al temps), potser no es trobarà una solució/acord entre el que proposa Alemanya i el que vol acceptar Espanya (em costa de creure que Alemanya accepti assumir pèrdues per injeccions al sistema financer espanyol)
    • Amb tot, aquesta intervenció directa tindria una part molt positiva: trencar la relació viciada entre sistema financer i risc sobirà
    • Conclusió: aporta una bona direcció, però pendent de concretar, i a implantar d’aquí uns mesos (el mentrestant i el procés de transició fins el nou sistema és crític)
  2. Acord per comprar directament deute públic (pensant en el deute espanyol i italià) a través del Mecanisme d’Estabilització Financera (ESM):
    • Això és important per Itàlia i per Espanya, ja que el cost del seu deute públic està disparat
    • Aquesta compra de deute seria a canvi d'algunes "condicions" però es podria fer sense l’estigma d’una “intervenció” (per cert, a l’igual que ha fet el Banc Central Europeu fins ara amb la compra de deute secundari)
    • No obstant, l’acord diu que això serà possible però no queda clar com es farà, en quins termes, etc... És a dir, haurem d’esperar una nova cimera (o crisi) per veure com s’implementa, tot i que és positiu que ja existeixi un acord general sobre aquest tems
És a dir, dubtes sobre què vol dir tot plegat: com s’injectaran els diners, en quins termes i amb quines condicions. I condicions en tindran moltes, sobre el sistema financer i sobre l’economia (p.e. IVA, reforma laboral, retallades, control de les autonomies...): sens dubte augmentarà la supervisió i intervenció d'Europa sobre l’estat. I amb tot això, com deia fa uns dies, ull a l’evolució del ràting d’Alemanya: tot això són molts diners, que ha de posar tot Europa i en especial Alemanya.  Ii per cert, quan veiem que es redueix la prima de risc d’Espanya, fixem-nos quina part s’explica per l’increment del deute alemany, que va augmentant el seu risc.

Per últim, diners per "creixement": Hollande és el rei del creixement, diu que cal gastar 120.000€ milions per sortir de la crisi. I és cert que cal implantar mesures de creixement, però segurament aquest acord, almenys a Espanya, servirà com a coartada per mantenir inversions absurdes (p.e. AVEs a enlloc) i per justificar que no es compliran els objectius de dèficit públic (no perquè s’hagi invertit en “creixement” sinó perquè no s’han implantat mesures efectives d'austeritat).  Feu-vos les següents preguntes: Quina inversió que no estava previst fer-la es farà fruit d’aquest acord? Quina inversió es farà amb l'excusa d’aquest acord? Tot plegat, coartada pel malbaratament (quan veig a Hollande em ve al cap ZP)

I per cert, i Grècia? No era el gran “marro” d’Europa? Crec que tot i no ser protagonista aquesta cimera li ha anat molt bé, ja que ha aflorat la feblesa d’Alemanya i de la UE, que segur que utilitzarà el govern grec per renegociar els seus deutes. Sense oblidar que Irlanda té dret a una millora de les condicions del seu rescat, per igualar-lo a les condicions del nou acord. O Finlàndia, que no crec que vegi amb bons ulls la nova cimera i potser pressiona per a què no s'implantin les seves conclusions.  Creixeran els nans, temps al temps.

Net net: un pas en la bona direcció? Segur. Però cal rematar. I al respecte, dues consideracions:
(…) totes les reformes que semblen necessàries per salvar la situació (p.e. unió fiscal, fons de garantia de dipòsits europeu, mutualització del deute, eurobons, etc.) són poc menys que impossibles
Tan de bo m’equivoqui, però aquí encara hi ha molt per acordar i per implementar
  • I dos, els terminis que s’estan plantejant són a massa llarg termini: estem en el temps de descompte
I el problema és que el resultat final sembla binari: o Europa se’n surt o s’enfonsa, però difícilment pot continuar de forma indefinida així, a mitges, anant tapant i amagant forats i problemes. 

Tornant a l’inici:
  • Victòria de Monti i Rajoy? A curt termini sí (pel tema del seniority, per injecció directa als bancs, i per possibilitat de compra de deute públic), però com que només són acords generals sense lletra petita i amb molts interrogants, ja ho anirem veient sobre la marxa. Ara, no crec que Merkel deixi un euro sense posar condicions que assegurin que aquest euro, amb els seus interessos, es tornarà
  • Grans resultats de la cimera? El millor per aconseguir “emocionar” al personal pels resultats d’una cimera europea és baixar prèviament les expectatives al nivell més baix possible. Eufòria a curt termini, molta feina a fer per a llarg termini 
La incertesa baixarà molt quan se sàpiga la lletra petita i, sobretot, el dia que arribin diners (a l’igual que va baixar quan el Banc Central Europeu va fer barra lliure de subhastes). Fins llavors, cimeres i grans declaracions per anar guanyant temps.

P.D. I Catalunya? O ets un estat o no hi ets, i no hi érem. O potser sí que se n’ha parlat, quan comentaven la indisciplina de les regions espanyoles, s’ha posat l’exemple de Catalunya, i Rajoy ha dit que no pateixin, que està quasi intervinguda i que això és només el començament.