dissabte, 26 de maig de 2012

Pas endavant en l’Informe dels Drets Humans del Departament d’Estat dels EUA (II)

Nou pas endavant en l’Informe dels Drets Humans del Departament d’Estat dels EUA.  L'any passat es va avançar molt i aquest any s'ha consolidat (veure aquí el comunicat del Col·lectiu Emma): s'ha passat de que aquest informe parli d'una suposada persecució del castellà a Catalunya a obviar aquest tema.  Només una referència a la llengua:
On September 2, Catalonia’s Superior Court ordered the regional government to comply within two months with a 2010 Spanish Supreme Court ruling that Spanish become a vehicular language in Catalonia’s public schools. As of year's end, the Catalan government had not complied with the ruling. Catalan president Artur Mas staunchly defended the current educational model and stated that Catalonia’s language policy is a “red line” not to be crossed. Advocates of the Catalan immersion model cited studies showing that Catalan public school students performed as well as their counterparts in other parts of Spain on Spanish language proficiency tests.
És a dir, constata que hi ha hagut una sentència sobre la immersió lingüística i ho contraposa a la ferma posició del President Mas i a estudis que demostren que no hi ha problemes de competència lingüística del castellà dels nens a Catalunya.  El tema de la llengua no hauria d'aparèixer en aquest informe però, ja que hi surt, no està gens malament.  Imagineu que hauria passat si hagués sortit només la sentència i la posició d'aquells que fan demagògia contra el català: s'hauria utilitzat en contra nostra, segur, igual que es feia abans.

L'informe parla de denúncies als Mossos d'Esquadra i això ha generat polèmica, tot i que aquesta referència no és nova. És com si aquest any algú s'hagués llegit l'informe i se'n fes ressó, tot i que els Mossos ja sortien ben el passat.  Escrivia l'any passat:
I també lamento que apareguin l’increment de denúncies als Mossos d’Esquadra: no hi ha cap policia a l’estat més monitoritzada i, fins fa molt poc, menys defensada. Qui la faci la pagui, com ha passat fins ara, però suport absolut als Mossos. I per cert, que a la resta de l’estat adoptin el zel, com les càmeres a comissaries, que tenim aquí amb els Mossos d’Esquadra.
Em reafirmo amb el mateix, amb quatre consideracions addicionals:
  1. Si mireu els informes d'altres països occidentals propers (com per exemple el Regne Unit) també apareixen denúncies contra la policia: l'informe no diu que s'hagin violat drets humans, només constata que s'han fet denúncies.  Posem en perspectiva l'informe, què vol dir, i què diu d'altres països
  2. L'informe també parla de forma positiva dels Mossos, explicant per exemple que han evitat la mutilació genital de 36 nenes: una mica d'autoestima, mirem els aspectes positius (o simplement llegim l'informe sencer) 
  3. El Director General de la Policia, Manel Prat, ha dit que "ningú s'ha posat en contacte amb ells per contrastar les dades d'aquest informe en què el govern dels EUA involucra els Mossos d'Esquadra en 52 casos de maltractament o tortura".  Home, el Govern de ser proactiu i no esperar a que el truquin, i més tenint en compte que aquest informe surt cada any i aquestes denúncies ja sortien l'any passat
  4. Apart de preocupar-se d'aparèixer en l'informe, que el Govern també ho faci de les denúncies que apareixen: sóc un ferm defensor dels Mossos però crec que hi ha hagut casos de violència excessiva per part seva sense que el Govern hagi fet res (i si ho han fet, no ho han explicat).  A favor de que tinguin el monopoli de la violència, però no a que l'exerceixin de forma gratuïta
L'informe torna a parlar de Garcia Albiol i de Plataforma per Catalunya (també ho feien l'any passat, com explicava aquí).  Estaria bé que el Govern expliqués que Albiol és del PP, el partit que mana a Espanya.  I que Anglada és un antic falangista, un partit feixista legal a Espanya (i que, per cert, s'ha manifestat coincidint amb la final de la copa de l'elefant).  És a dir, utilitzar aquests exemples per atacar, no a la defensiva.

En conclusió: content pel nou pas endavant.  I sí, l'informe parla dels Mossos, Albiol i PxC, però això és el que està passant avui a Catalunya.  El problema el tenim nosaltres, no l'informe.

P.D. El tema internacional és clau.  I per cert, inclús si el Govern ho fes molt bé (?!), no podem deixar-ho només a les seves mans.

dilluns, 21 de maig de 2012

Grècia i el matrimoni italià (o català)

Article interessant publicat al Financial Times per Edward Chancellor ("A Greek divorce may prove less costly").

Chancellor explica un informe de Morgan Stanley on presenta varis escenaris en la crisi actual. Un l'anomena “matrimonio a l’Italiana”:
The Italian marriage to which they refer started in the 1860s after Italian unification, when a single currency was introduced for the entire country. At that date, the north of Italy was more prosperous than the south. Incomes were around 20 per cent higher. The south, however, was no economic backwater. 
(...) The economic history of Italy over the subsequent 150 years has been one of persistent divergence between north and south. 
There is a huge body of literature on the economic failure of the Mezzogiorno, as the south of Italy is called. (...) But Italy’s currency union appears to have exacerbated the problems.
(...) But if Italy’s example is relevant, the northern eurozone members could find themselves paying indefinitely a large tribute to the south. Economic divergences within the single currency area could become entrenched. Viewed from this perspective, a clean-break divorce might bring more immediate pain but in the end prove less costly than an unhappy marriage Italian style.
És a dir, basat en l'experiència italiana de subvencionar de forma permanent unes regions pobres, millor deixar-ho córrer quan abans millor.  Alt cost a curt termini, no gaire a llarg.  Makes sense.

També li podrien dir "matrimoni espanyol" o "matrimoni català". Deixem de parlar de Grècia i parlem d'Espanya. Si els catalans poguéssim, no ens agradaria deixar de subvencionar Espanya? Doncs el mateix deuen pensar els alemanys quan pensen en Grècia... i en Espanya (per què haurien d'acceptar els eurobons per finançar els AVEs a enlloc i els dèficits ocults de les autonomies?).

dissabte, 19 de maig de 2012

Notes sobre el pacte fiscal en 10 o 12 minuts

(M’han convidat a un esmorzar tertúlia a Terrassa sobre el pacte fiscal amb Josep Rull i Albert Sagués; aquest és un esbós de la meva intervenció, que havia de durar uns 10 minuts)


Parlem del pacte fiscal com una estratègia política però per mi la qüestió és quina és el “pla de viabilitat” de Catalunya (i) en el “mentrestant” i (ii) una vegada s’arribi al final d’aquest projecte, s’aconsegueixi o no s’aconsegueixi aquest pacte fiscal.

Això és rellevant perquè estem en una situació crítica i que va a pitjor. Aquests són alguns exemples (que mostren a més que defensant una necessària austeritat estem anant cap a un país “sense xarxes”, oblidant als més febles de la societat):

O un altre exemple sobre la situació financera de la Generalitat: què pensaríeu d’una empresa que no pot pagar les nòmines, o que ha de demanar nous préstecs per poder retornar altres préstecs?

En aquest context:

  • Parlem d’austeritat quan els problemes són de tresoreria: la Generalitat no només retalla per assolir uns objectius de dèficit públic sinó perquè no té diners per fer front a les seves despeses
  • Plantegem el pacte fiscal com un problema econòmic quan l'arrel és un conflicte polític amb l’estat 
Abans de culpar a “Madrid” però tinguem en compte la responsabilitat dels catalans, ja que “som el que votem”:

  • Governants ens han dut fins aquí, amb dèficits públics desbocats, oblidant denunciar l’espoli fiscal o comparant Catalunya amb Grècia 
  • Majoria de diputats catalans al Parlament i Madrid han donat suport a tots els acords de finançament, a la llei que empara la intervenció de les autonomies, i han participat en votacions crítiques que evitaven la intervenció europea i/o eleccions anticipades

En aquest context l’estratègia de l'eestat és la derrota per asfíxia, imposant retallades, no pagant deutes amb Catalunya, culpant a les autonomies de tots els mals, i buscant l’enfrontament dels catalans contra la Generalitat (veure per exemple el comunicat del rector de la UPC on culpa als Governs de la Generalitat, actual i anterior, dels seus problemes econòmics) i de catalans contra catalans (com per exemple l’apelació del President Mas a “donar les gràcies als funcionaris” per assumir una retallada en els seus sous per així pagar serveix públics, posant en competència prioritats entre els catalans, quan l’origen de la retallada és l’espoli fiscal).

Uns sacrificis per evitar la intervenció formal de la Generalitat, quan de fet ja estem intervinguts de forma informal, ja que calen avançament de diners per pagar les nòmines o un préstec ICO per fer front a venciments de deute (i, si acabem tenint hispabons, serà a canvi de menys marge per l’autonomia).

Amb tot això, plantejar que el pacte fiscal és possible ens porta a gastar un temps que no tenim: potser es tracta d’anar guanyant arguments, però què més ha de passar per veure que això no és possible? Quantes vegades més han de dir que no? Quant més ens han d’humiliar?

  • Si no paguen 200€ milions que deuen a la Generalitat o disminueixen 45% inversió a Catalunya, com han d'acceptar cap pacte fiscal o reduir el dèficit fiscal? 
  • El que es demana (clau de la caixa) és impossible, i qualsevol pacte que passi per la bona voluntat del Govern espanyol no serveix per a res

Quina crec doncs que ha de ser l’actitud davant pacte fiscal?

  • Donar suport al Govern en la reivindicació d’un millor finançament per Catalunya 
  • No donar suport a l’estratègia (que de fet molts convergents reconeixen que no arribarà a bon port) 
    • No podem anar acumulant frustracions (Estatut, pacte fiscal, hisenda pròpia...), o en tot cas jo no vull recolzar una estratègia que passi per acumular aquestes frustracions al poble de Catalunya, que està patint una crisi econòmica descomunal 
    • Aquesta estratègia passa per gastar un temps que no tenim, ja que avui ja estem en temps de descompte (i per cert, en una situació més feble que fa un any, i que encara serà més feble d'aquí uns mesos, arribant sense forces ni diners a una negociació impossible) 
Pregunta raonable: quina és la meva alternativa?

  • Una prèvia: són els que tenen la responsabilitat del Govern (i els autonomistes que defensen mantenir la situació actual) els que ens han de dir quin és el seu pla de viabilitat: es demana als independentistes que expliquem fil per randa el nostre projecte mentre que no s’exigeix el mateix als autonomistes o als sobiranistes de via lenta, quan és el seu projecte el que està en fallida
  • No es pot esperar a que existeixi la majoria social (si aquesta encara no existeix): liderar és indicar explícitament el camí i fer que se sumi la gent, és a dir, explicar que la solució és l’estat propi.  Anar al davant de la societat, no a remolc seu
  • Cal anar fent la feina en paral·lel, en especial en l’àmbit internacional (fent pedagogia però també explicitant el conflicte polític) i preparant-ho tot pel dia 0 
Per acabar:

  • Molts catalans veiem que s’està arribant al límit i sentim la crida a sometent: el dubte és contra qui hem de lluitar (sense oblidar que un patriota ha d’estar disposat a lluitar contra el propi Govern) 
  • Estem vivint una oportunitat històrica, ja que existeix una crisi sense precedents amb un estat espanyol molt feble 
  • És obvi que qualsevol ruptura amb l’estat també té un cost però té uns beneficis indubtables a mig i llarg termini (és com voler estar en prim i en forma sense fer règim ni anar al gimnàs) 
  • Hi ha més raons que mai per proclamar la independència

Sobre això, tres frases extretes de la Declaració d’Independència dels Estats Units:
(...) quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.
Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents
I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor
No cal reinventar la roda: seguint aquest exemple, hem de passar del dret al deure de trencar.

dijous, 17 de maig de 2012

Esmorzar-tertúlia dissabte a Terrassa: Pacte fiscal?

Organitzada per Reagrupament, participaré junt amb Josep Rull i Albert Sagués.

Lloc: Cafeteria Teatre Alegria
Adreça: C/Gaudí, s/n
Dia: dissabte 19 de maig
Hora: 9:00

dimarts, 15 de maig de 2012

Atributs d'un inversor exitós

15 atributs que ha de tenir un inversor exitós segons el legendari inversor i filàntrop John Templeton ("Lauren Templeton: Methods Sir John Templeton Used To Take Advantage Of Crisis Events"):
1. Self-reliance
2. Reasonable risk taking
3. Sense of stewardship
4. A drive towards diversity
5. Bargain-hunting mentality
6. Broad social and political awareness
7. Flexibility
8. Devote large amounts of time to study
9. An ability to retreat from daily pressures
10. Develop an extensive friendship network
11. Patience
12. Thought control
13. Positive thinking
14. Simplicity
15. Great intuitive powers
Calma, molta preparació, i conèixer el món i l'entorn.  Interessant article i interessant personatge (veure aquí, aquí, aquí i aquí).

P.D. Sí, estic fent un esforç per no escriure sobre la situació econòmica actual, crec que ja ho he dit (quasi) tot.

diumenge, 13 de maig de 2012

Déja vu: euro, Grècia, Alemanya...

Grècia està aprop del col·lapse i cada vegada més veus aposten per la seva sortida de l'euro, com Der Spiegel ("Griechenland soll auch nach Euro-Austritt Hilfsmilliarden bekommen") o un membre del Banc Central Europeu. I el Professor Xavier Sala-i-Martín també explica una corrent en països com Alemanya, Àustria o Holanda a favor de crear la seva pròpia moneda ("El Armagedón del Euro").

Llegint tot això m'han vingut dos escrits que vaig fer fa temps.

El maig del 2010 ("L'euro, Grècia i Alemanya"):
Una hipòtesi, que potser avui és una bestiesa, però temps al temps: fa uns mesos s'especulava que es podria fer fora a Espanya (i a altres PIIGS) de l'euro. Potser acaba passant a l'inrevés: que Alemanya decideixi que el millor és marxar ella, és a dir, tornar al marc. 
I l'abril del 2011 ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro")
Més sobre Grècia, una proposta que no he trobat (gairebé) enlloc i que per tant deu ser una bestiesa o simplement no he buscat prou: reestructuració del seu deute i sortida de l'euro (simultàniament).

dijous, 10 de maig de 2012

La intervenció d’Espanya (II)

Fa dues setmanes escrivia sobre la inevitable intervenció d’Espanya (al blog i a Vilaweb). La meva hipòtesi era que la intervenció seria limitada al sector financer en termes econòmics però amb capacitat per intervenir en tota l’economia.

Crec que ja hi som.

De fet la intervenció no és només inevitable sinó urgent. No és només un problema de falta de diners per completar la reestructuració financera sinó també per la incapacitat per resoldre els problemes econòmics de l’estat. L'estat segueix finançant-se amb respiració artificial i la Comissió Europea tampoc es creu (jo tampoc) que complirà l'objectiu de dèficit públic.  Dictadura de la incompetència, també a Espanya. Per sort Espanya és un problema per tot Europa (!) i per això ens han intervenir, espero d’hora que més tard.

La intervenció tindrà un preu necessari però dolorós: no poden deixar diners a canvi de res, sobretot tenint en compte la manca de credibilitat de les institucions espanyoles. Voldran transparència i saber a on i per a què es dediquen els diners.

I tot i que la intervenció sigui limitada al sector financer imposaran altres condicions d’austeritat i respecte les autonomies que, per cert, al govern espanyol li anirà molt bé.

Això és bo o dolent per Catalunya? Dolorós sens dubte, però pitjor que la situació actual no ens pot anar.

Quan serà?  Ni idea, però quan abans millor.

dissabte, 5 de maig de 2012

Proper incompliment autonòmic

Les autonomies no compliran l’objectiu de dèficit. Ho explicava fa uns dies i avui he llegit un interessant post a Nada es Gratis escrit per J. Ignacio Conde-Ruiz, Juan Rubio-Ramírez i José Montalbán ("El déficit de las CCAA en 2012: ¿Serán capaces de cumplir esta vez?") que quantifica aquest (probable) incompliment.

L’article acabava amb una recomanació òbvia:
En este sentido el Gobierno tiene que hacer todo lo posible para disciplinarlas, incluso, si fuera necesario, llevar a cabo medidas tan drásticas como la intervención de alguna CCAA.
Autonomies incompliran i estaran (encara més!) en el punt de mira. El govern de l’estat ja ho sap avui (el PP mana a la majoria de les comunitats) però ja li està bé no dir-ho ara, per guanyar temps i per amagar els seus propis incompliments quan siguin evidents els dèficits excessius de les autonomies. I també li interessa guanyar temps, no ho oblidem, per a què les autonomies assumeixin el cost polític de les retallades.

Aquest és el meu escenari i crec que és prou realista. Estem en el temps de descompte, gastant un temps que no tenim.

P.D. En una cosa ens podem posar d'acord, independentistes i centralistes: això de les autonomies no va enlloc.

dimecres, 2 de maig de 2012

Intervenció ajornada

Després de que mitjans i govern de l'estat parlessin uns dies d'intervenció de les autonomies sembla que el tema s'ha "refredat" (tot i que la Generalitat està "apretant" a l'incloure els 211€ milions que deu l'estat en el seu pla financer).

Crec que aquesta estratègia de "refredar" és coherent amb el que escrivia fa uns dies (aquí i aquí): que les autonomies retallin i assumeixin el cost polític, i ja s'intervindrà més endavant.  I mentrestant intentar eliminar competències, com sindicatures de greuges i comptes, oficines autonòmiques, i més.

Una nova hipòtesi: les autonomies no compliran l'objectiu de retallada de despesa.  Ara s'han enganyat i deixat enganyar uns als altres: les autonomies han donat uns objectius de dèficit irrealitzables, que al seu torn l'estat ha donat a Brussel·les.  I d'aquí uns mesos o a final d'any es veurà que no ho han complert, i pressió i aval internacional a intervenir autonomies.  Això sí, intentant amagar que l'estat tampoc complirà, i que les mesures d'austeritat draconianes que ha imposat a les autonomies són irrealitzables i amb uns càlculs exagerats, perquè així es vegi més clarament l'incompliment autonòmic.

La paradoxa és que és cert que el sistema autonòmic (i l'estat central, tal i com està organitzat) és inviable, i els catalans ho tenim molt clar, ja que som nosaltres els que paguem la festa.  És a dir, més que defensar l'estat autonòmic, defensem Catalunya.

dimarts, 1 de maig de 2012

Catalunya en positiu - Wineissocial

Hi ha punts per l'optimisma. No massa, però n'hi ha. Un d'ells són els emprenedors del país, que arrisquen i se la juguen.

Entre ells el Manel Sarasa, un amic que ha començat una nova aventura amb Wineissocial, una empresa que vol apropar vi de qualitat a tothom. El funcionament (extret d'un article al diari ARA):
Wineissocial s'encarrega de fer un senzill qüestionari a l'usuari gràcies al qual poden aconseguir el nostre perfil de tast. Amb aquest perfil, els seus sommeliers ens recomanen cada mes dues ampolles de petits cellers no coneguts pel gran públic. El preu per subscriure's a aquest servei no arriba als vint euros. Si ens agraden els vins que ens recomanen els sommeliers, tenim l'oportunitat a final de mes de comprar-los directament al celler mitjançant Wineissocial per un preu exclusiu.
I un vídeo sobre com funciona:



Wineissocial ja ha fet una primera ronda de finançament i ha aconseguit inversors de luxe, com els socis de Privalia i altres vinculats a fons de capital risc (veure aquí).

Aquesta no és la primera aventura del Manel i del seu soci Josep Mitjà, que ja han fundat i/o invertit en vàries empreses, com Open Bravo, Teambox i Wuaki.tv (en aquesta darrera em va convidar a invertir, i la poso com exemple als meus alumnes de com els emprenedors busquen friends, fools & family per finançar els seus projectes). És fonamental triar bé els socis que un vol tenir a la pròpia empresa, i el Manel sempre parla de la sort que ha tingut amb el Josep. I per Wineissocial també té el que sembla que són dos grans socis, com Ferran Centelles, sumiller d'El Bulli, i Thomas Kissler, exdirectiu d'Almirall.

I per cert, és un gran speaker: cada any el convido a la meva classe d'Economia de l'Empresa de la UPF i és un dels ponents que més agrada.

Si el país se'n surt serà gràcies a gent com el Manel i molts altres, que arrisquen i creen empreses.

P.D. Dóna't d'alta a Wineissocial, és mooooooolt senzill i ràpid.

P.D. Manel, us animo a que tingueu també la web en català.