dilluns, 30 d’abril de 2012

Creixement, austeritat i altres

El gran debat econòmic sembla entre austeritat (=retallades) vs. creixement, amb Alemanya (=Merkel) com la "dolenta perfecta". Comparteixo que la sortida de la crisi no es pot basar només en austeritat sinó que cal una agenda pel creixement (com defensava fa deu mesos aquí).

Dit això, la demanda de mesures de creixement sovint oblida algunes crues realitats i pot ser la coartada per la inacció i el malbaratament:
  • Parlar de “creixement” quan en veritat es vol dir "gastar més" sovint l’excusa per no fer reformes estructurals que necessita l’economia: és a dir, d’acord a ajustar els programes d’austeritat, però abans (o en paral·lel) fem les reformes inajornables. Algunes es fan tard, malament i quan no hi ha més remei, com la reforma laboral; altres ni tan sols s’han abordat amb seriositat, com la racionalització (que no vol dir només retallades) del sector públic
  • Hem de gastar d’acord a les nostres possibilitats, Catalunya, Espanya i tot Europa. Per tant les polítiques que augmentin el dèficit públic han de tendir a un pressupost equilibrat a llarg termini (és a dir, amb dèficits i superàvits que s’equilibrin). Les famílies i empreses no poden gastar de forma indefinida més del que guanyen, i els governs tampoc. I els dèficits dels governs avui són més deutes pels nostres fills (i els seus fills!) demà
  • No tenim només un problema de dèficit sinó també (sobretot!) de tresoreria, és a dir, algú ha de deixar els diners. Per tant, qui defensi gastar més que digui d’on traurà els diners i com els convenceran per a què ho facin: l’estat s’està finançant gràcies al Banc Central Europeu, i si no aconsegueix diners per altres vies no és perquè l’austeritat és massa o massa poca, sinó perquè no estan segurs de que els pugui retornar
  • Darrera programes per incentivar l’economia es poden amagar malbaratament de recursos públics, com el Pla E i AVEs a enlloc
En conclusió, cal una agenda de creixement però abans cal fer reformes estructurals, ajustar la despesa pública a la nova realitat que tenim (que està aquí per quedar-se), gastar de forma responsable, i convèncer de que si ens deixen diners els tornarem (sense trampes).

"Crònica d'una intervenció premeditada"

Avui el diari ARA em publica l'article "Crònica d'una intervenció premeditada", basat en gran part en el post "La intervenció de Catalunya".

Per cert, aquest és el títol (premeditada o anunciada, no ho tinc clar) que m'estic plantejant escriure.


diumenge, 29 d’abril de 2012

La batalla internacional: una de calenta i moltes de fredes

Aquesta setmana hem tingut la bona notícia de l'article de Raymond Zhong al Wall Street Journal ("Why Spain Won't Reform") defensant Catalunya enfront el govern de l'estat, assumint molts plantejaments que fem des d'aquí, com la irresponsabilitat de l'estat, com manipula els comptes l'estat per carregar la responsabilitat de les autonomies, o l'espoli fiscal, que situa en el 9%.  Les coses no passen per casualitat i aquest article tampoc.

Dit això, ha estat una gran victòria en una batalla però que estem perdent per golejada.  Un darrer exemple: Business Insider ha publicat els 12 grans riscos d'Europa que no ens hauria deixar dormir a les nits ("12 Big European Issues That Should Keep You Up At Night").  La número 6 és, efectivament, les autonomies espanyoles. I quan posen un exemple, òbviament, Catalunya amb foto de Barcelona i estelada inclosa:
Spain's autonomous communities must bring spending under control 
Spain's autonomous communities have been notoriously profligate spenders, and the central government is struggling to bring their budgets and policies in line. This may be difficult to do, however, considering that communities like Catalonia have publicly flouted budget rules. In Andalusia, local elections did not return a majority for the ruling Partido Popular party, calling the success of austerity measures backed by the central government into question.
Els altres riscos són:
Sovereign downgrades
European bank downgrades
The feedback loop between European sovereigns and banks
Feuding between the European Central Bank and the German Bundesbank
Spain's banking sector is under pressure
The size of European bailout funds
Rising political support for euro-skeptics
Commitment to the austerity program and the euro in Greece
Irish referendum on the newest EU Treaty
Portugal's rising debt problems
Growth versus austerity?
De forma coherent, en un article similar sobre 10 coses horribles d'Espanya ("10 Horrible Facts About Spain"), tornen a sortir les autonomies
And Spain's autonomous regions have rebelled against attempts to bring budgets under control, compounding problems in the financial sector.
No és només una qüestió de la credibilitat internacional de Catalunya: s'estan posant tots els ingredients per si ens intervenen (quan ens intervinguin), premsa i analistes internacionals aplaudeixin i diguin "ja era hora!".

dijous, 26 d’abril de 2012

Moments de qualitat: frases del parc

El parc dóna per moltes ocurrències o, més ben dit, moments de sinceritat.

Aquest cap de setmana: l’Àlex estava jugant amb una pedra enorme, del tamany d’una pilota de futbol. Es podia fer mal i li dic que deixi la pedra. Em diu que no, que vol jugar, que li deixi, i ho remata amb un “pare, que no vols que sigui feliç?”.

I fa un temps: també al parc, jugant, veig que es comença a barallar amb un nen. Vaig a separar-los, me l’emporto, i em diu “una patada més i ja està!”.

Espontaneïtat i sinceritat.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Presentació a Cornellà aquest dijous: "Catalunya al món: com som i com diuen que som"

Aquest dijous 26 d'abril l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) m'ha convidat a fer una xerrada a Cornellà, en qualitat de promotor del Col·lectiu Emma.

Serà a les 20 hores a l'Orfeó Catalònia de Cornellà (c/Torres i Bages, 62).

El títol: "Catalunya al món: com som i com diuen que som".

Reconec que em fa molta il·lusió aquesta invitació i l'oportunitat de parlar sobre un tema que em preocupa i ocupa molt.


dilluns, 23 d’abril de 2012

La intervenció de Catalunya

Ahir escrivia sobre la intervenció de l’estat. Avui, sobre la de Catalunya.

Punt de partida: l’estat té una eina legal per intervenir les comunitats autònomes i ha dit (i publicat la premsa internacional) que vol fer-ho. La percepció internacional és que les autonomies són les culpables del creixent dèficit i deute espanyol, com venim denunciant des de fa ja molt temps el Col·lectiu Emma. I com també dèiem des del Col·lectiu Emma, quan l’estat intervingui una autonomia, els mercats aplaudiran. Vist el panorama, què penseu que acabarà passant?

Fixem-nos en Catalunya. La intervenció de la Generalitat és possible, com ha dit el President Mas.  Seria legítima? Hi ha una llei espanyola aprovada per majoria absoluta que ho empara. I aquesta llei ha estat aprovada amb els vots d’una majoria absoluta de diputats catalans al Congrés (CiU+PPC) que també formen majoria al Parlament. Amb aquestes votacions crec que la batalla de la legitimitat la tenim complicada.

(Parèntesi: de vegades em costa entendre el que fa el nostre Govern, però gairebé mai sóc capaç d’entendre que fa CiU a Madrid; o potser sí que ho entenc, el que és encara pitjor).

Tornem, política ficció: intervindrà l’estat alguna autonomia? Ho hauria de fer si (i) l’autonomia no pot fer front a les seves despeses o deutes i/o (ii) si no té un pla per complir l’objectiu de dèficit de l’estat. Quina seria la primera autonomia? Tres candidats: País Valencià, Andalusia i Catalunya.

Crec que al PP li encantaria fer-ho amb Andalusia però quedaria molt malament després d’haver mig perdut (o només mig guanyat) unes eleccions, tot i que si no presenta un pla de compleixi amb l'objectiu de dèficit públic donarà arguments legals per fer-ho.  El País Valencià està governat pel PP, i intervenir-hi donaria un missatge molt fort a l’exterior: que s’atreveixen amb els seus.

I Catalunya? Seguint amb la política ficció: no serà immediat. Fa any i mig que dic que crec que ens intervindran però que abans ens faran patir molt. Faran que la Generalitat continuï malvivint i forçaran la situació perquè siguin els propis catalans els que demanin la intervenció espanyola. Per exemple, la nova retallada de funcionaris ha afectat als que depenen de la Generalitat i no als de l’estat. Què han pensat molts funcionaris afectats? Que tan de bo depenguessin de l’estat! I fa unes setmanes em comentava un amic que treballa per la Generalitat que els volen treure no sé quins privilegis però per sort hi ha alguns aspectes que depenen de l’estat i per tant la Generalitat no els pot tocar. Sort de l’estat! I si algun mes els funcionaris de la Generalitat cobren més tard del compte? I si la Generalitat acumula més retards en pagaments a hospitals concertats, universitats o altres institucions o proveïdors? Potser molts pensaran (desitjaran!) que seria millor dependre directament de l’estat. O TV3: serà molt fàcil fer demagògia dient que hi ha diners per TV3 però no per a beques menjador o sanitat. I davant la disjuntiva (la falsa disjuntiva) molts estaran a favor de reduir TV3.

És a dir, que no només ens ofegaran (derrota per asfíxia) sinó que a sobre crearan un sentiment d’autoodi dels catalans cap a les nostres institucions. I mentre no es faci la intervenció formal seguirà la intervenció informal, apretant-nos, ofegant-nos i humiliant-nos.

Pregunta legítima: “i quina és la teva proposta”? Crec però que abans haurien de donar un pla de viabilitat els autonomistes o els partidaris de la transició nacional.  I no s’hi val dir que la situació és molt complicada, amb això ja hi podien comptar (o, si més no, tenir-ho com un escenari possible).

Jo, com he explicat vàries vegades (veure aquí i aquí), estic per seguir l'exemple americà.  Tenim més raons, arguments i legitimitat que mai, sobretot perquè és l'única forma de preservar el benestar present i futur dels catalans.

P.D. Ahir deia que estava cansat que em diguessin pessimista quan el temps ha confirmat que sóc realista.  La confesió d'avui: també estic molt cansat que s'utilitzin arguments del tipus "prudència" o "paciència" enfront l'indepedentisme, quan és l'autonomia el que ens està portant al desastre.

diumenge, 22 d’abril de 2012

La intervenció d’Espanya

Aquests dies es parla de la possible intervenció d’Espanya i de les comunitats autònomes. Avui parlaré del primer cas, en els propers dies ho faré del segon.

Espanya està vivint amb “respiració artificial”, és a dir, no està intervinguda (o ha fet fallida) perquè el Banc Central Europeu ha ajudat a finançar el dèficit públic i els venciments de deute de l’estat, ja sigui comprant deute públic espanyol en el mercat secundari o facilitant finançament a bancs espanyols perquè comprin deute públic espanyol (dedicant molts més recursos a fer-ho que els bancs italians amb Itàlia, i per tant amb menys marge de maniobra a futur).

Si aquest ajut no continua i l’estat no pot redreçar la situació, Espanya està abocada al col·lapse. I està el govern en condicions de redreçar la situació? No, està sent un desastre, com he comentat aquí. Els mercats s’estan pronunciant: la prima de risc està a 425,51 punts bàsics i els CDS (una assegurança davant el possible impagament del deute públic de l’estat) impliquen una possibilitat del 31.4% que l’estat faci fallida durant els propers 5 anys.  I diem "mercats" quan hauríem de parlar de creditors, és a dir, els que han de prestar diners a l'estat.

Hi ha un equilibri molt complex entre austeritat i creixement, però el problema no és només que la política de reducció del dèficit impedirà el creixement a llarg termini sinó també que addicionalment no s’estan fent les reformes necessàries a curt termini.  A més segurament no es compliran els objectius de dèficit i pot ser complicat completar la reforma financera sense augmentar el dèficit i deute públics.

Recapitulant: Espanya viu amb respiració artificial des de fa temps; el govern de l’estat no fa la seva feina, agreujant la solució; i hi ha complicacions addicionals (equilibri austeritat-creixement i reforma financera) que, inclòs si les perspectives fossin positives, seria complicat completar amb èxit.  I això en un entorn europeu que no millorarà, amb el col·lapse de Grècia qüestió de temps, altres sobrevinguts que van sortint (com el possible downgrade d’Holanda), i un excessiu focus en l'austeritat a Europa. Conclusió?

Europa no es pot permetre que Espanya la continuï desestabilitzant i té les eines per gestionar-ho: la respiració artificial del Banc Central Europeu i el Fons de Rescat Europeu. Intervindran. El dubte és si serà de forma informal (com fins ara, amb cartes del Banc Central Europeu o amenaces del Directori Europeu, obligant a fer reformes que després l’estat aplica tard i/o malament) o formal, directament amb interventors a Madrid, amb condicions molt més dures i explícites. I, si és formal, si serà una ajuda acotada a un aspecte concret (p.e. diners per completar la reestructuració financera) o per "solucionar" l’economia en el seu conjunt.

Hipòtesi: vista l’experiència d’Espanya de no complir els seus compromisos o de fer reformes a mitges, segurament Europa i el FMI desitjaran una intervenció en tota regla o almenys amb poder per intervenir a tot arreu.  Potser serà acotat a un aspecte concret degut al gran tamany de l'economia espanyola (p.e. el sector financer) però amb poders per intervenir en tota l’administració pública (regions incloses, no ho oblidem).

És a dir, per mi el dubte no és si s'intervindrà l'economia espanyola, sinó quan i en quins termes.

Ah, i si algú no està d’acord (molt legítim i segurament molt raonable), que m’expliqui com (=qui) i en quines condicions arribaran els diners per finançar dèficit, venciment de deutes i reforma financera.

P.D. Estic fart que em diguin que són un pessimista. Si fa temps que tinc una visió negativa de l’economia o el país i l’encerto, potser més que pessimista sóc realista.

dilluns, 16 d’abril de 2012

La responsabilitat dels catalans

És genial això de culpar a altres de les responsabilitats pròpies. El cap de setmana el New York Times criticava a Merkel per imposar mesures extremes d'austeritat a Espanya  ("An Overdose of Pain"). Merkel, la gran culpable!!!!!!! I la responsabilitat dels governs espanyols, abans ZP i ara Rajoy? O Grècia, que ens fa molta llàstima, però que portava molts anys enganyant en la seves finances públiques.

I també aplica als catalans: ahir deia a propòsit de l'espoli dels catalans via museus "la pregunta no és però per què ho fa l'estat sinó per què ho permetem els catalans". I és que cada vegada tinc més clar la responsabilitat dels catalans en permetre i col·laborar en l'asfíxia que ens fa l'estat. Ens espolien, d'acord, però nosaltres ens deixem.

El Congrés espanyol té 47 diputats catalans i divendres passat 27 d'aquests diputats (CiU + PPC) van donar suport a les mesures econòmiques de Rajoy. I la legislatura passada les grans votacions (pensions i reforma constitucional, que implicaven la intervenció formal d'Europa si no s'aprovaven) van tenir el suport de 35 (PSC-PSOE i CiU) i 33 (PSC-PSOE i PPC) diputats catalans respectivament.

I a Catalunya CiU i ERC, tot i sumar majoria absoluta, són incapaços de posar-se d'acord, ara, fa uns anys, i fa molts anys.  I així ens va.

Vaja, que els catalans tenim el que ens mereixem o, per ser més exactes, allò que votem. Sembla que això de disparar-se el peu no és només cosa de Borbons.

diumenge, 15 d’abril de 2012

Política d'estat i retallades - l'exemple dels museus

En un entorn tan complicat com l'actual cal retallar tot gairebé tot.  Però també hi ha marge per la política i per prioritzar: l'estat ha retallat un 34% l'aportació als museus de Barcelona mentre augmenta la del Prado un 2%, tot i que ja rep més del doble que tos els museus de Barcelona junts (veure informació aquí).

L'entorn actual exigeix sacrificis de tothom gairebé tothom: Museu del Prado, defraudadors i família real, entre altres, estan exclosos.  És a dir, tot i les limitacions pressupostàries l'estat té marge per la política d'estat, que en el cas de Catalunya passa per l'asfíxia de les nostres institucions (en aquest cas, els museus) mentre dóna suport a elements que vertebrin l'estat, com el Museu del Prado (o l'AVE Madrid-Galícia o molts altres exemples).

L'estat té marge i prioritats, com ho demostra disminuint un 45% les inversions a Catalunya o un 34% l'aportació als museus de Barcelona. La pregunta no és però per què ho fa l'estat sinó per què ho permetem els catalans.

Mapa d'emprenedoria mundial: i Barcelona?

Un interessant article a TechCrunch ("Silicon Valley, London, NYC: Startup Genome Data Reveals How The World’s Top Tech Hubs Stack Up") publica un ranking dels 25 principals ecosistemes emprenedors al món. Barcelona no hi apareix (ho encapçalen Sillicon Valley i Nova York; Madrid surt en el número 14).

Aquest ranking ha rebut força crítiques, ja que Boston apareix en la posició 18 (i hauria de ser de les primeres), o Berlín en la posició 17, darrera d'altres ciutats europees menys emprenedores. Dit això, és un punt de referència important en el que no hi som.

No panic: hi ha altres rànkings en els que sí sortim, com aquest també sobre hubs d'emprenedors (basat en dades de Crunchbase) en que Barcelona apareix en la posició 22, o en la llista de ciutats més emprenedores del món, en la posició 19.

No panic, però no ens relaxem i fem-hi molt més: emprenedoria i innovació són les lligues que Barcelona i Catalunya han de jugar (i guanyar!).

dimecres, 11 d’abril de 2012

Moments de qualitat: “es fan petons perquè estan enamorades”

Al sofà, jo amb l’iPad, la Rosa mirant una sèrie i la Vinyet jugant. A la tele dues noies es fan un petó i la Vinyet diu sorpresa “mira, són dues noies!”. “Vinyet, es fan petons perquè estan enamorades”.

Aquests són els meus valors i els valors en els que vull educar els meus fills: un profund respecte pels altres.

Potser algú pensa que els nens no han de veure segons quins programes. Hi estic d’acord, el Bisbe d’Alcalà mai hauria de sortir en horari infantil.  No, rectifico, ni horari infantil ni res: quin espai han de tenir en la televisió pública els racistes? Doncs el mateix els homòfobs.

No és fonamentalisme: també els educaré que han de respectar i defensar la llibertat d’expressió de tothom, incloent la d’aquells que vagin contra els seus valors fonamentals, com la d'aquest crack d'Alcalà.

dissabte, 7 d’abril de 2012

Reforma de la sanitat i l'educació

El ministre De Guindos ha explicat a Frankfurter Allgemeine que vol reformar la sanitat i l'educació. Per fer què? No idea. Però sanitat i educació no és competència de les comunitats autònomes?

La responsabilitat de Catalunya és defensar l'autogovern, però també defensar una sanitat i educació excel·lent, eficient i equitativa. I per part de l'estat, si volen reformar sanitat i educació, podrien començar per suprimir els ministeris (i funcionaris i depesa) coresponent. Per què ho necessiten si no té competències?

I tornant a l'article de Carles Boix ("Cent dies frívols") que recomanava ahir, potser una opció seria recuperar competències, incloent sanitat i educació, de (gairebé) totes les autonomies:
Cal reformar el sistema autonòmic, absorbint totes les autonomies invertebrades que corren per Espanya i, alhora, pactant un sistema foral amb Catalunya.
I tornant a Catalunya: els catalans hem de defensar que la Generalitat gestioni sanitat, educació i tot plegat no només per patriotisme, sinó també perquè fent-ho nosaltres mateixos els resultats són molt millors.

divendres, 6 d’abril de 2012

Prima de risc i la recent "falsa normalitat"

Aquests darrers dies ha pujat de forma dramàtica la prima de risc espanyola fins els 402 punts bàsics (pb). Està en una zona molt perillosa i, si supera els 450pb, tenim un lio considerable (aquí pots veure l'evolució de la prima de risc).

L'increment de la prima s'atribueix en part als nous pressupostos del govern de l'estat, que agreujaran la situació de l'economia (i que a més incompliran l'objectiu de dèficit, afegeixo jo); a la pèssima gestió econòmica del govern de l'estat, com explica en un genial (as always) article de Carles Boix "Cent dies frívols"; i a les evidències de desacceleració de l'economia espanyola.  És a dir, una combinació letal de dèficit massa alt i de manca de perspectives de creixement.

Hi ha una qüestió però que em sembla que ha passat per alt: no és que la situació hagi empitjorat de cop sinó que abans hi havia en part una situació de falsa "tranquil·litat", ja que si la prima de risc havia baixat era gràcies al Banc Central Europeu (BCE), tant per les seves compres directes de deute públic espanyol com per les grans subhastes ("barra lliure") del BCE als bancs europeus el 21 de desembre i el 29 de febrer.  Això darrer va donar molta liquiditat als bancs espanyols, que van aprofitar per comprar deute públic espanyol.

En aquest sentit, si comparem de fet Espanya amb Itàlia (un altre país amb greus problemes), es veu com els bancs espanyols han comprat més deute públic espanyol que deute públic italià els bancs italians (de desembre a febrer, 68.000€ vs. 54.000€ milions). És a dir, els bancs espanyols han ajudat a tenir una prima de risc espanyola més baixa "del que tocava".  I a més ara segurament els bancs italians tenen més marge que els espanyols per seguir comprant deute públic i amb això evitar que pugi més la prima de risc italiana (al respecte, recomano article "Spanish bonds / banks / bonds / banks" al Financial Times, que fa referència a un informe que ho explica de Merril Lynch).

Amb tot això vull dir que és cert que la situació és greu i que les frivolitats del govern de l'estat hi tenen molt a veure, però que fa unes setmanes i mesos la situació no era gaire millor. Només vivíem una situació de falsa normalitat.  Els problemes no són nous, només que cada vegada més greus.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Aventura o derrota per asfíxia

No incloure els deutes pendents amb Catalunya per part del govern de l’estat era esperable, a l’igual que la reducció dràstica i dramàtica les inversions a Catalunya (un 44,9%). Em repeteixo: per mi l’escenari base (que explicava l’octubre del 2010) és el d’asfíxia a lo bèstia de la Generalitat.
(...) versió hard, a l’espanyola, a la LOAPA, a lo bèstia, deixant que la situació es deteriori per així aplicar amb força una reducció brutal d’autonomia financera, retallada dràstica de competències i limitació de què poden fer les autonomia.
I s’està complint el guió, fil per randa.

El Govern té una responsabilitat enorme: que el país funcioni o, almenys, que no col·lapsi. Per això no pot arriscar-se a portar el país a un precipici si això posa en risc, per exemple, pagar la nòmina dels funcionaris. Però no ens enganyem, al precipici ja hi som avui.

Suposo que el Govern farà nous intents per evitar que la Generalitat col·lapsi, per exemple insistint en la creació d’hispabons. Però saben amb total seguretat que això només allarga l'agonia. Ho haurien de saber des de fa molt temps però ara tenen la certesa absoluta. Només suposa guanyar temps. I em costa de creure que el Govern vulgui passar a la història com el del govern de les grans retallades, insuficients per salvar l’autonomia, incapaç de preservar el benestar i el progrés dels catalans.

Joan Ramon Resina escrivia avui de Massachusetts a l’ARA (“Ítaca no és a Massachusetts”):
Jo recomanaria humilment al president Mas que durant el seu viatge a Boston s'arribés a Concord i visités l'Old Manse, la casa d'Emerson. A tocar del mas hi veuria el pont on els colons van disparar els primers trets de la revolució, origen de la pròspera Commonwealth de Massachusetts i dels Estats Units d'Amèrica. Allà podria reflexionar in situ sobre l'ús dels ponts quan arriba l'hora no ja del dret a decidir sinó de la decisió.
Ho he dit vàries vegades (aquí i aquí), hauríem de llegir la Declaració d’Independència dels Estats Units i passar del dret al deure de decidir.  Raons no en falten.  I no em puc creure que l’estratègia del Govern passi per allargar una segura i dolorosa agonia que ens porta a una derrota humiliant per asfíxia.

Ah, i el proper que em digui que això de la independència és portar el país a una aventura que abans m’expliqui a on estem portant el país amb aquesta asfíxia (consentida?).