dissabte, 31 de març de 2012

Setmana indignat

He acabat la setmana indignat. Per la vaga i per l'amnistia fiscal.

Respecte la vaga, tot i no estar-ne a favor, crec que tenia alguns arguments molt raonables, com algunes parts de la reforma laboral (com el contracte a prova durant un any, una bestiesa) o per expressar el malestar per una gestió de la crisi sovint poc equitativa.

De la vaga s'ha parlat molt de violència borroka antisistema. Una vergonya, sens dubte. Però per mi encara és més greu la violència institucionalitzada dels piquets informatius. Que uns antisistema la liïn parda és esperable. Però que unes organitzacions sindicals, finançades amb diner públic coaccionin i amenacin empresaris i treballadors i facin tot el possible (com cremar neumàtics o tallar el trànsit) per impedir que anem a la feina, és inacceptable. És gangsterisme, però com ho fan els sindicats no passa res. Indignant. Defensar aquestes accions no és apologia de la violència? Jo estic a favor de la llibertat d'expressió, però l'hem de finançar amb diner públic?

Ja és hora de revisar el finançament dels sindicats.  Per què no una casella a la declaració de la renda per qui hi vulgui col·laborar? I per cert, també eliminaria finançament públic de les patronals empresarials.

I l'altra raó per estar indignat, l'amnistia fiscal. Vergonyós.

I un nexe greu entre els dos fets: la desconfiança cada vegada més gran que generen les institucions.

divendres, 30 de març de 2012

Vergonya i coherència de l'amnistia fiscal

Ho advertia fa uns mesos ("El risc de l'amnistia fiscal") i ho recordava fa unes setmanes ("La coherència de l'amnistia fiscal"): amb l'excusa de la crisi hi podia haver una amnistia fiscal, el que es tremendament injust per tots els que complim les nostres obligacions fiscals. I avui, vergonya, s'ha consumat.

No m'alegra que els fets em donin la raó, però en fi, coses que passen (espero no tenir la mateixa "sort" amb els meus escrits i temors sobre la situació financera de la Generalitat, l'euro, Grècia, l'economia espanyola...).

En fi, cal reconèixer almenys la coherència d'aquest Govern: no és la primera vegada (ni serà la darrera) que fa exactament el contrari que va prometre, abans pujar els impostos i ara l'amnistia fiscal. Anem repassant què més va dir que no faria mai.

I més coherència: com no ha d'amnistiar els evasors fiscals si també indulta a corruptes condemnats a penes de presó?

Doncs això, molta vergonya, però també molta coherència.

dilluns, 26 de març de 2012

Aigües podrides espanyoles i catalanes

Més sobre el Congrés de Convergència: Oriol Pujol parla de les "aigües podrides d'Espanya que ofeguen Catalunya". És una afirmació que m'incomoda molt.

Primer, potser a molts us semblarà menor, perquè crec que respecte Espanya cal diferenciar el país de l'estat. El problema no és Espanya sinó l'estat espanyol. No hem de posar a la gent contra Espanya, entre altres coses perquè molts catalans se senten espanyols. L'enemic, de l'independentisme i dels ciutadans de Catalunya, és l'estat, que amenaça la nostra llengua, cultura i benestar.

I segon, perquè crec que Catalunya no està per donar gaires lliçons d'aigües netes. Avui hem vist un exemple amb noves detencions vinculades a casos de corrupció. I és clar, presumpció d'innocència, però també tenim casos de corruptes condemnats i indultats. I el ja famós 3%, el cas Millet, sospites de corrupció policial, casos que van sortint a la llum, i la sensació que hi ha pocs que s'atreveixin a aixecar les catifes i massa (pressumptes) delinqüents lliures.

A Catalunya hem de fer net. Em repeteixo: poca autonomia que tenim hauria de ser d'extrema qualitat.

I tornant a les aigües podrides, aquí crec que no hi ha tret diferencial, en això els catalans som molt espanyols.

diumenge, 25 de març de 2012

L’independentisme de Convergència (o el d’Esquerra durant el tripartit)

Ens hem de felicitar que el partit majoritari de Catalunya assumeixi l’objectiu de l’estat propi. Encara que ho faci “a la convergent”, incloent-ho a la ponència via esmenes i no com a proposta de la direcció, amb eufemismes i amb metàfores de vaixells i viatges a Ítaca que cada vegada em costen més seguir.

Ara, dels fets a les paraules. Per mi aquest independentisme de Convergència té el mateix valor que el d’Esquerra quan pactava tripartits amb el PSC. O, salvant les distàncies, equivalent a quan el PSC diu que és independent del PSOE i que si cal, votarà diferent d’ell al Congrés.  Fets i paraules.

Treballar per l’estat propi implica alguns canvis en profunditat. Un de clau és la política internacional, avui subcontractada en el Ministeri d’Afers Exteriors espanyols i els seus amics (=Unió). Un canvi "fàcil" seria posar la política exterior del Govern en mans de dos convergents destcatas, Marc Guerrero i Víctor Terradellas. I en línia amb l'objectiu de l'estat propi, buscar ja complicitats amb ERC (ara que ha deixat de ser Esquerra).

Que CiU persegueixi l’estat propi no implica tampoc un suport acrític dels independentistes: jo crec que la independència s’ha de plantejar en positiu, per tenir un estat de qualitat, no com a resposta a la insatisfacció que genera l’estat espanyol; crec que és urgent per una qüestió de supervivència, no es pot fer “a la Convergent”, per d’aquí molts anys; se n’ha de parlar de forma més explícita perquè la gent ho entengui; és incompatible amb alguns pactes amb el PP; i per mi un element clau, no s’ha de supeditar a tenir una majoria social, cal explicitar l’horitzó per convèncer a la majoria de la població. El lideratge és això.

Tornant a Convergència (o Esquerra o PSC o qui sigui): no és que no me’ls cregui, és que tenen la càrrega de la prova. És rellevant que algú es declari independentista, budista o bona persona. Però després de dir-ho, cal fer-ho

dissabte, 24 de març de 2012

Paradoxa: sort de l'estat?

Em fa ràbia quan el Govern de l'estat envaeix competències de les Generalitat. Però encara me'n fa més quan promou lleis que hauríem de tenir fa temps a Catalunya i que hem estat incapaços de fer-les. Jo vull molt autogovern (de fet la independència) perquè hi tenim dret però també per tenir una administració pública de qualitat, moderna, eficient i transparent. I de vegades gestionem molt malament la nostra minsa autonomia.

Dos exemples d'iniciatives que promou el Govern de l'estat: una llei de transparència (que òbviament exclou la monarquia, que per això està per sobre de la llei, però que se'ns dubte és un avanç) i (sembla) la fusió de municipis petits.  Per què no ho hem fet abans els catalans des del nostre Govern o Parlament?  L'autonomia no està per fer coses com aquestes?  O per tenir una llei electoral pròpia, per exemple.

Em fa molta ràbia però si tiren endavant aquestes lleis pensaré "gràcies govern de l'estat".

De vegades em diuen que els independentistes hem de demostrar que som capaços de crear i constuir un estat.  Hi estic d'acord.  Però els autonomistes també han de demostrar que saben gestionar aquesta mena d'autogovern que tenim.

Poca autonomia que tenim hauria de ser de molta més qualitat.

divendres, 23 de març de 2012

Frivolitats del Govern de l'estat i la prima de risc.

El Govern del PP no para de generar decepcions en l'àmbit econòmic, com explica Xavier Sala-i-Martín ("Tics de falta de seriedad del gobierno el PP"). I la gent ("els mercats") se n'adonen i estan castigat el deute espanyol amb una prima de risc que avui ha arribat als 365pb (punts bàsics) i ha tancat a 351pb.

I és greu si continua pujant, i si trenca la barrera dels 450pb, catacrack, com explicava aquí.

És una situació molt complicada ja que cal aconseguir/combinar creixement i austeritat. Però "mentrestant" les frivolitats del Govern de l'estat (p.e. corredor central, no presentar el pressupost del 2012 i altres que explica Sala-i-Martín) ens costen a tots plegats molts diners (més prima de risc vol dir interessos del deute públic més alts) i ens apropen a l'abisme.

Avui em preguntaven si el 2014 les coses aniran millor. No sé, potser sí. Però que els hi diem als que ja avui no tenen feina o estan patint la greu situació econòmica? Que d'aquí dos anys potser les coses milloren? Segur? I mentrestant?  I avui?

Sense haver arribat encara als nivells de frivolitat de ZP, déu ni do.

dilluns, 19 de març de 2012

L’ajust impossible d’Espanya

Aquest diumenge vaig llegir tres articles diferents que presentaven una hipòtesi que comparteixo: a pesar de les enormes retallades que s’aplicaran a l’estat espanyol durant el 2012, seran insuficients per assolir l’objectiu de dèficit al que s’ha compromès Rajoy, i a més agreujaran la situació de l’economia espanyola (i per tant la catalana).

Ángel Laborda ho explicava a “El ajuste que nos espera” a El País, Joaquim Muns a “La tiranía de los números mágicos” a La Vanguardia, i Wolfang Münchau a “There is no Spanish siesta for the eurozone“ al Financial Times.  D’aquest darrer article en destaco un paràgraf:
The deleveraging of the public sector will be vicious. The deficit was 8.5 per cent of GDP last year. This was a big overshoot, but the reason was not fiscal indiscipline. It was necessary to avoid a bigger slump. The recently-revised target is 5.3 per cent for this year and 3 per cent next year. So the total public sector adjustment needed under the European deficit rules is an incredible 5.5 per cent over two years – this, in the middle of a recession. If you look at the extent of total deleveraging that lies ahead, in both private and public sectors, the question is not whether the Spanish economy rebounds in 2012 or 2013, but whether it can rebound at all before the end of this decade.
(la negreta és meva)

I aquesta és la meva gran preocupació: molts sacrificis sense aconseguir els objectius de dèficit; i sense creixement de l’economia i, per tant, sense crear ocupació.

Un element clau són les reformes estructurals.  I la reforma laboral, sense solucionar la dualitat del mercat laboral (i a més introduint alguns elements greus i injustos, com el contracte a prova sense dret a indemnització durant el primer any), és un mal començament.

dissabte, 17 de març de 2012

1.007 entrades al blog

Avui ho comptava i m'he adonat que aquesta és l'entrada 1.007 al blog, que vaig començar fa quatre anys.  Deu ni do...

Tard o d'hora ho deixaré, suposo.  O potser no, ho he intentat vàries vegades, sense èxit.

Gràcies de veritat als que em llegiu.

divendres, 16 de març de 2012

El deute real de la Generalitat

Avui una alarmant notícia és el gran augment del deute de la Generalitat, que gairebé tots els mitjans (veure aquíaquí, aquí o aquí) xifren en 41.788€ milions.

Però em sap greu, cal afegir un deute de 6.368€ milions de les empreses públiques i per tant el deute total és de 48.156€ milions (veure els links del Banc d'Espanya aquí i aquí).  L'únic mitjà que ho matisa és l'ARA (veure aquí).

Si estàveu preocupats pels 41.788€ milions tingueu en compte que en veritat són 48.156€ milions.

P.D. Si voleu una bona notícia (!), el deute de les empreses públiques ha baixat per primera vegada des de l'any 2005 (en 66€ milions).

dimecres, 14 de març de 2012

Indústries amb molt (i poc) futur

Via el genial blog "Papers Papers" (que vaig recomanar fa una setmana), indústries que han crescut més i menys als Estats Units.


Molts resultats sonen "familiars": la situació dramàtica de la premsa de paper; el retrocés de grans indústries com els sectors financer, automobilístic, construcció o telecomunicacions; el gran creixement del món on-line; i la (en la meva opinió) bombolla de les renovables. Aquestes tendències ja hi són o arribaran també aquí, amb dubtes (tot i que m'encantaria que també passés aquí) sobre el creixement de la filantropia, think tanks i polítiques públiques.

I recomanaria als meus estudiants (i a tothom que s'estigui plantejant un canvi a la seva carrera) que, sense renunciar a aspirar a fer allò que li agradi, tingui present aquestes tendències quan decideixi en quina indústria vol treballar.

dilluns, 12 de març de 2012

Balances fiscals, la responsabilitat dels catalans i atrevir-se amb l'estat

Avui s'han publicat les noves balances fiscals i destaca una xifra: l'estat espanyol s'ha quedat 213.963 milions dels catalans en 24 anys (amb 15.800€ milions de dèficit fiscal de mitjana entre els anys 2006 i 2009).

Amb aquestes dades poc a afegir més enllà que la responsabilitat no és només de l'estat espanyol sinó també dels propis catalans que, elecció rere elecció, permetem i avalem aquest espoli brutal, permanent i indefinit.  Segurament com a país no passaríem un examen psicotècnic.

Això ha sortit el mateix dia que La Vanguardia ens avança una altra nova gran retallada del Govern.  Cal reconèixer el coratge del Govern per enfrontar-se a metges, policies o professors.  Però també s'ha d'enfrontar a l'estat, que és qui ens escanya i ofega.  Que no s'atreveixi només amb el ciutadà sinó sobretot amb l'estat.  De fet el que volem, a l'igual que tots ciutadans de tots els països del món, és un Govern que ens protegeixi davant l'agressor.

I ara camí del Pacte Fiscal que la pròpia CiU (o almenys tothom de CiU que conec) diu que és impossible i que servirà per conscienciar més a la gent de la necessitat de gestionar els nostres impostos.  I el mentrestant?  Perquè aquest "mentrestant" són més retallades i agreujar una dramàtica situació econòmica que cada dia ens porta més atur i més tancament d'empreses.

Aquest mentrestant m'esgota, sobretot perquè si un dia diem "endavant" potser no quedarà país o estarem en una situació de tanta debilitat que l'únic al que podrem aspirar és a pagar les nòmines i, qui sap, potser també algunes de les factures pendents que té la Generalitat.

El dia que diguin "endavant" que ens avisin, que ja decidirem si els seguim.

Fa temps que hem passat del dret al deure de trencar.

diumenge, 11 de març de 2012

Moments de qualitat: Àlex l'artista

L'Àlex dibuixa molt bé.  No és (només) amor de pare.  Aquí tens els quadres que ha fet a classe de pintura els darrers mesos.













divendres, 2 de març de 2012

Blog recomanat: Papers Papers

Segueixo molts blocs.  De fet m'informo més del que passa al món via blogs (i Twitter) que per altres mitjans.

Dels blogs que segueixo avui us en vull recomanar un: Papers Papers de Toni Piqué.  És senzillament genial.

El blog explica de forma gràfica i amena com presenten les notícies diferents mitjans.  A mi m'agrada especialment quan compara portades de diferents diaris o revistes (com aquest i aquest posts).  És una lliçó contínua (i entretinguda) de periodisme.

També us recomano que seguiu al Toni per Twitter.