divendres, 24 de febrer de 2012

Grècia i la inquisició espanyola

Vaig anar a un col·legi de l’Opus i vaig aprendre molta religió. Molta, moltíssima. I també història, tot i que una mica esbiaixada: quan estava a la universitat vaig descobrir, per casualitat, la inquisició. No podia ser! Era un invent per desprestigiar a l’Església! Però no, era certa, i tants anys estudiant religió i s’havien “oblidat” d’explicar-me la inquisició i altres xous rellevants (apassionant quan vaig descobrir la història de la família Borgia).

Això em ve al cap perquè el CEO de Commerzbank, el segon banc d’Alemanya, ha comparat la quitança voluntària a Grècia amb la inquisició espanyola:
(...) the voluntary debt write-down of private-sector creditors on Greek sovereign debt is about as voluntary as a confession during the Spanish Inquisition

Avui ho he explicat als meus alumnes de la UPF i no coneixien les tècniques interrogatòries de la inquisició espanyola. No els puc retreure res: a la seva edat, jo tampoc.

Recapitulem respecte Grècia: s’ha aprovat un nou rescat financer a Grècia que passava, entre altres, perquè els deutors privats accepten una gran quitança (condonació) del seu deute. Aquesta quitança és “voluntària”, ja que si es feia via suspensió de pagaments de Grècia s’activarien els CDS (assegurances davant l’impagament de Grècia), el que tindria conseqüències financeres imprevisibles. És a dir, s’imposa una trampa per evitar que s’activin els contractes que han de protegir inversors (i també especuladors) davant un impagament de Grècia.

Quitança “voluntària”? Bé, tan voluntari com una confessió durant la inquisició espanyola. Per si t’interessa, t’adjunto un link sobre les tortures que utilitzaven. És molt probable que un jutge com Garzón les trobés acceptables, sobretot si les reben independentistes catalans, però suposo que estareu d’acord en que eren uns animals.

I a tot això, les lliçons:

  • De quitança "voluntària", res de res
  • Tot i la metodologia tipus inquisició espanyola, no està clar que una majoria suficient de creditors privats acabin acceptant la quitança: els bancs com Commerzbank no tenen alternativa, ja que estan molt regulats, però els hedge funds, menys regulats, poden no acceptar-ho, en especial si tenen CDS i per tant els interessa la fallida de Grècia. Això generaria encara més incertesa en Grècia (i als seus cosins irresponsables, com Itàlia o Espanya)
  • Això de Grècia no té solució: aquest acord només suposa guanyar temps i transferir més deute de privats a institucions públiques europees, és a dir, a tots nosaltres, apart de dolorosos (i molts casos necessaris) ajustos a Grècia. Em reafirmo amb la meva proposta de fa 10 mesos per Grècia: suspensió de pagaments i sortida de l’euro 
  • Si vas a un cole de l’Opus, estudia una mica d’història. I no et creguis tot el que t’expliquin: per exemple (gran sorpresa!) l’Antic Testament està ple de metàfores (de veritat, el que explica no és exactament història!)

dijous, 23 de febrer de 2012

La coherència de l’amnistia fiscal

Fa mesos advertia del risc d’una amnistia fiscal amb l’excusa de la crisi. Avui Juan Rosell, President de la CEOE, ha proposat aquesta amnistia per combatre la crisi.

Crec que el coherent és ell: una amnistia fiscal, és a dir, que els defraudadors d’impostors puguin “blanquejar” legalment els seus impostos a canvi d’una petita penalització és coherent amb la justícia de pandereta que tenim i amb la realitat que qui la fa, sobretot si la fa molt grossa, no la paga.

Banquers i policies culpables són indultats; el que ha fet Camps és legal; la policia pega i no els passa res; el Tribunal Constitucional, que ha de vetllar pels nostres drets, és un òrgan totalment polititzat; un jutge com Garzón és “estrella” tot i haver estat condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per no investigar les denúncies de tortures a independentistes però en canvi van a per ell quan intenta investigar les fosses del franquisme.

El cert és que, amb aquest panorama, només faltaria que els defraudadors d’impostos no poguessin canviar la llei per a que les seves accions siguin impunes.

Això sí, la cara de tontos que se'ns queda als que intentem complir la llei no té desperdici.

dimecres, 22 de febrer de 2012

dissabte, 18 de febrer de 2012

Contrariat per l’indult a cinc Mossos d’Esquadra

Sóc un gran defensor dels Mossos d’Esquadra. Aquest suport però ve amb un alt grau d’exigència.
Amb els Mossos hem viscut episodis grotescos el darrer mes, des del boicot al català al “Viva España” per rebre al President Mas. Es van ajuntar dos factors: un general tant al sector públic com al privat, que són uns sindicats que acostumen a tenir el pitjor de cada organització; i un específic dels Mossos, i és que ja fa molts anys (abans inclòs del Tripartit) es va ser poc selectiu en la selecció de personal. Sento un profund despreci cap aquests Mossos, el mateix per cert que tenen els meus amics Mossos d’Esquadra, que no se senten representats per aquest col·lectiu que ells també veuen com un càncer a extirpar.

El respecte que tinc cap als Mossos ve en gran part per aquests amics que deia, que tenen un compromís extrem pel país, un compromís ètic fora de qualsevol dubte, i una dedicació molt intensa a la seva feina per vetllar per un bé molt preuat: la seguretat de tots nosaltres. En ells veig reflectit els valors dels Mossos.

Vetllar per la seguretat implica que tinguin el monopoli de la força que, malauradament, de vegades han d’utilitzar. Quan l’utilitzen assumeixo que ho fan perquè és imprescindible. Però també assumeixo que si abusen d’aquest monopoli se’ls ha de perseguir i castigar. Tolerància zero.

Ara hem sabut que han indultat a cinc Mossos condemnats per agredir a una detinguda a la comissaria de Les Corts. Ho trobo una vergonya: si se’ls hagués declarat innocents hauria assumit que se’ls va acusar injustament; però si se’ls ha condemnat per agredir a un ciutadà ho han de pagar. Indultar-los ens fa a tots menys lliures i més vulnerables. I desprestigia la imatge dels Mossos d’Esquadra: quan utilitzin el monopoli de la força els ciutadans pensarem que, tinguin o no raó, no els passarà res. Perquè, a més, aquests Mossos es reincorporaran al cos.

El respecte que tinc pels Mossos ve més per la confiança que em generen els meus amics que hi treballen i pel que m’expliquen que fan i pensen els seus companys, que per la imatge que sovint projecten a l’opinió pública. Que s’ho facin mirar. I que entenguin que el suport que molts els hi donem és perquè donem per fet que, per sobre de tot, volen defensar al país i als seus ciutadans, i que qualsevol abús d’autoritat no quedarà impune. I que l’exigència principal per a què això passi serà, per cert, dels propis Mossos d’Esquadra.

divendres, 17 de febrer de 2012

dimecres, 15 de febrer de 2012

Moments de qualitat: valent com el pare

No és que tingui por a les agulles, és que ni tan sols puc veure com li posen injeccions a la Vinyet.  I sóc molt aprensiu.

L'Àlex, valent com jo: aquest matí ha anat a fer una analítica amb la Rosa i tres persones l'han hagut d'agafar per a posar-li la injecció.  I al vespre ha explicat a la Rosa que a la tarda tenia maldecap però que no ha dit res per por a que li posessin una altra injecció.

Valent com el pare.  Espero que almenys també li encomani coses bones...

dilluns, 13 de febrer de 2012

Moments de qualitat: l'Àlex i la Vinyet no es volen casar

O millor dit: es volen casar un amb l'altre i, com com els hem dit que els germans no es poden casar, diuen que no es casaran.

M'encanta que s'estimin amb bogeria.  I si a sobre no s'estovessin mai i deixessin de fer-se la punyeta un a altre, seria perfecte.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Reforma laboral i devaluació interna (i la credibilitat internacional del Ministre De Guindos)

Hi ha molts temes rellevants d’aquesta reforma laboral, tant de positius (com facilitar que les empreses s'ajustin més fàcilment quan van malament) com de negatius (per implantar mesures insuficients o ineficients, com complicar que els treballadors i les empreses pactin acomiadaments improcedents).

Però per mi un dels aspectes més rellevants és que facilita molt baixar els salaris: si l’empresa va malament pot proposar als treballadors reduir els seus sous i, si no ho accepten, baixa a 20 dies per any amb un màxim de 9 mensualitats (veure Article 12, que modifica l’Article 41 de l’Estatut dels Treballadors).

Aquesta flexibilitat interna hauria de permetre que les empreses s’ajustin més fàcilment quan tinguin dificultats.  Però també crec que pot ser un pas significatiu cap a la devaluació interna de l’economia espanyola. M’explico: quan teníem la pesseta la forma de guanyar competitivitat era devaluar la moneda. Ara amb l’euro això no ho podem fer i molts economistes (com Krugman, veure “The Spanish prisoner”) han defensat que l’economia espanyola havia de reduir els seus costos laborals (aka menors sous) per ser competitiva (altres afirmen que això és insuficient ja que la manca de competitivitat no ve tant dels sous com del tipus de productes que s’exporten).

En qualsevol cas no em sorprendrà que moltes empreses aprofitin aquesta nova possibilitat per disminuir els sous dels seus treballadors (tot i que òbviament amb més incertesa laboral i menors sous no es reactivarà el consum), i també que això sigui insuficient ser guanyar competitivitat, ja que el problema no és només salarial: en el rànquing “Doing Business” del Banc Mundial, Espanya ocupa la posició 45 (Portugal la 30, Alemanya el 19 i el Regne Unit el 7).  És a dir: calen més reformes, ja que les empreses no contractaran gent només perquè sigui més fàcil acomiadar-les.

I per acabar: destacable que el Ministre de Guindos afirmés al Wall Street Journal tot just fa tres setmanes que era clau que Espanya passés de 40 tipus contractes laborals a només 2. I tot i ser clau, res de res, ja que ara hem passat de 40 a 41. Això sí que és credibilitat internacional!

dimecres, 8 de febrer de 2012

Catalunya inviable

Tenia un post a mitges amb el títol de “Catalunya inviable” quan he llegit l’escrit del President Pujol “Catalunya no és viable (o ho seria si...)”. El President Pujol continua apel·lant a una gran rectificació d’Espanya per evitar que Catalunya avanci cap a la independència (aka que ens donin el pacte fiscal), al seu “residuals o independents”, i a la viabilitat econòmica de la Catalunya independent advertint però la “més difícil viabilitat política i social”.

Celebro l’evolució del President Pujol i la seva aportació al projecte independentista, tot i que és una llàstima que això que ho digui ara i no quan era President, i que durant molts anys combatés el projecte independentista (espero que el President Mas no esperi a veure la llum a ser ex-President).

El President Pujol fa dos advertiments: a Espanya, que està empenyent Catalunya cap a la independència; i als catalans, explicant que aquest camí és extremadament complicat. M’agradaria que fes un pas més: que passés dels advertiments a la construcció, és a dir, per cada problema que troba que plantegi (com a mínim!) una solució o un pla de d’acció per resoldre cada entrebanc. La pregunta “residuals o independents” és retòrica, i l’expectativa d’un pacte fiscal que equivalgui a un concert econòmic és impossible. Com anem "cap allà", que contribueixi a trobar solucions abans no sigui massa tard.

I tornant a l’escrit que tenia a mitges, el resum: les dades de liquidació del pressupost de la Generalitat del 2011 (veure un resum aquí) ha estat un bany de realitat de la inviabilitat autonòmica. Després d’un any d’ajustos i retallades doloroses no s’ha aconseguit l’objectiu de reducció de dèficit de la pròpia Generalitat (que era superior a l'objectiu fixat per l'estat) amb una desviació de 822€ milions respecte el pressupost inicial i amb un resultat no financer negatiu de 6.687€ milions (i això assumint que s’han “ingressat” 759€ milions de l’estat corresponent a la Disposició Addicional Tercera). O dit d’una altra forma, la Generalitat no tenia 1 de cada 4 euros que ha gastat (els ingressos han estat de 18.731€ milions vs. unes despeses de 24.934€ milions, sense incloure despeses financeres i incloent com a ingressos la Disposició Addicional Tercera).

Aquest dèficit és en part fruit de l’herència rebuda i de la crisi però també d’un mal sistema de finançament crònic i permanent (com explica el Professor Xavier Sala-i-Martín, "hi ha dues constants al món: la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català"): esforços titànics per acabar gastant 1 de 4 euros que no tenim. I tot i que hi hagi noves reduccions de dèficit (que hauran de venir sobretot per la via de més reduccions de despeses, és a dir, més retallades) el dèficit seguirà sent descomunal i el deute seguirà creixent.  I així fins que descobrim, potser massa tard, que la Catalunya autonòmica és inviable.

Qüestió de temps.  De fet crec que estem en el temps de descompte

dissabte, 4 de febrer de 2012

Desapalancament i creixement

Un dels principals problemes d'Espanya és l'excés de deute (principalment privat) com he explicat aquí i aquí.  Cal reduir aquest deute (desapalancament) i això provoca créixer menys.  Ho va explicar molt bé McKinsey amb el seu informe "Debt and develeraging" el 2010.

McKinsey ha actualitzat l'informe ("Debt and deleveraging: Uneven progress on the path to growth").  Aquesta és l'evolució d'Espanya (via Krugman) on es veu que el deute privat està estable (però no s'ha reduït) mentre el deute públic ha augmentat:


L'estudi es focalitza en tres països (EUA, Regne Unit i Espanya) i, a partir de l'experiència de Suècia i Finlàndia, dóna 6 "receptes" per a créixer en un procés de desapalancament.  Les receptes (en anglès i cursiva) i la meva opinió de com va Espanya (en català - l'informe també les comenta):
  1. Is the banking system stable?
    • Ara s'ha iniciat una nova reforma: fins que el sistema financer no deixi de ser un problema l'economia estarà en una situació de gran debilitat
  2. Is there a credible plan for long-term fiscal sustainability?
    • Compromís n'hi ha, però incompliments també
  3. Are structural reforms in place?
    • En Govern espanyol en parla però de moment no ha fet res.  Cert, porta poc temps, però la situació és urgent.  I no es tracta només de la reforma laboral sinó també de fer la vida més fàcil a les empreses (moltes multinacionals fugen d'Espanya no per la situació econòmica sinó per la inseguretat jurídica i regulatòria i les innumerables traves burocràtiques que pateixen)
  4. Are exports rising?
    • Aquí encara hi ha molt potencial
  5. Is private investment rising?
    • Complicat: en algunes indústries s'està començant a recuperar, però encara s'està molt lluny del pic pre-crisi, i apart la major part de la inversió era en el sector immobiliari, que ha col·lapsat
  6. Has the housing market stabilized?
    • No, però la nova reforma financera hauria d'accelerar-ho
En conclusió: en alguns temes s'està treballant però encara no hi ha resultats; i en altres només se'n parla, o ni això.  És a dir, situació complicada agreujada per inactivitat.

Revisar aquests sis indicadors és una bona forma de si s'estan fent els deures o no.  Apart d'austeritat cal créixer (com explicava a l'estiu amb "El problema del deute i una agenda de creixement per a Catalunya") i fer-ho en context de gran endeutament (i per tant de necessari desapalancament) és possible però molt complicat, en especial si no es fan dels deures.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Cancel·lada la conferència a Vic del Col·lectiu Emma

La conferència que feia aquest dijous a Vic s'ha cancel·lat.  Em sap molt de greu, em venia molt de gust explicar què fem al Col·lectiu Emma i la meva (modesta) visió sobre com s'ha de projectar Catalunya al món, però la previsió del temps a Osona aconsella postposar-ho.

Espero que almenys nevi i pugui fer una guerra de neu amb l'Àlex!

I Carles, gràcies per haver-me convidat.  Tal i com hem parlat, ho tornem a intentar més endavant.