dimarts, 31 de gener de 2012

“L’economia catalana l’endemà de la independencia”, gairebé dos anys després

Fa dos anys em dedicava a anar explicar la inviabilitat de la Catalunya autonòmica i la necessitat de la independència. Parlava de la triple crisi econòmica (la financera internacional, l’espanyola i la catalana), la dramàtica situació financera de la Generalitat, com la forma de garantir l’euro i les pensions era la independència, l’impossible concert econòmic, l'espoli, les retallades... El Diari de Terrassa va publicar arran una presentació meva: "Reagrupament diu que Catalunya farà fallida si no és indepedendent".

Avui he recordat que vaig penjar la presentació que feia a Slideshare i he tingut més de 5.000 visites. Crec que el temps, malauradament, m’ha donat la raó, amb el problema que estem gairebé dos anys més tard.

Aquí tens la presentació que feia quasi dos anys.
Avui hi ha hagut un acte a favor del pacte fiscal: òbviament és molt positiu tenir un ampli suport al concert econòmic, però anem camí de xocar amb un mur o que ens venguin gat per llebre. I els que em diuen que no, que s'arribarà fins al final, que comencin a explicar què vol dir arribar fins el final.

dilluns, 30 de gener de 2012

Conferència a Vic el 2 de febrer per parlar del Col·lectiu Emma i de la imatge de Catalunya al món

Fa temps que no em convidaven a fer una xerrada sobre temes de país i ho trobava a faltar (!). I l'amic Carles Costa (blog i twitter) m'ha convidat a parlar del Col·lectiu Emma.  La xerrada es dirà "Catalunya al món: com som i no com diuen que som".

Si t'animes a anar-hi, ens veiem a Vic!

Lloc: Llibreria La Tralla: C. de la Riera, 5 - Vic

Hora: 20.30h

Més informació clickant aquí.

dissabte, 28 de gener de 2012

Els herois de Spanair

Podem aprendre moltes lliçons de Spanair.  Una és sobre qui guanya quan un equip directiu brillant competeix contra una indústria desastrosa.  I una altra és què passa quan Catalunya juga a ser estat: no som estat i tenim un estat en contra.

Amb Spanair s'han abocat (i perdut) molt recursos públics. Els principals accionistes de Spanair són Avançsa, Catalana d'Iniciatives, la Fira de Barcelona, Consorci Turisme de Barcelona i Cimalsa (aka Generalitat i Ajuntament de Barcelona).  Alguns han invertit els diners de tots.

Però no podem oblidar que uns pocs han invertit els seus diners i els han perdut: un accionista de Spanair és Volcat, que agrupa empresaris a l'entorn de FemCat, i que (crec) ha invertit més de 20€ milions d'euros.

Per mi aquests són els herois de la història: els que van apostar de la seva butxava per un projecte empresarial de país.  I de fet ho són tots els empresaris, grans o petits que arrisquen i inverteixen, se'n surtin o no.  De fet tinc un especial respecte pels que no se'n surten (i aquí em surt el meu biaix ianqui, hem de respectar molt més als emprenedors que fracassen).

El país necessita molts més herois (emprenedors) que inverteixin, arrisquin, i crein riquesa i ocupació.  O simplement que inverteixin els seus darrers estalvis per salvar les empreses que ja tenim.

divendres, 27 de gener de 2012

Warren Buffett i Spanair

Sembla que són les hores finals de Spanair i m'ha vingut al cap una frase de Warren Buffett que sempre tinc molt present:
When a management team with a reputation for brilliance tackles a business with a reputation for bad economics, it is the reputation of the business that remains intact
(clicka aquí si vols llegir més frases de Warren Buffett).

Vaig escriure sobre Spainair fa tres anys (com passa el temps!) explicant entre altres el meu escepticisme amb aquesta operació per la viabilitat econòmica d'una inversió en una indústria poc rentable.  També demanava transparència sobre els diners públics invertits.

Aquesta notícia s'afegeix a la confirmació que l'estat manté el model centralitzat d'AENA (i m'ha sorprès que jo vaig denunciar-ho al Twitter el 19 de gener i a nivell mediàtic no es va destacar fins uns dies més tard).

P.D. Per cert, recordo amb molta il·lusió que arran aquest post sobre Spanair la Isabel-Helena Martí i el Ramon Carner van venir a presentar-se i saludar-me en les Terceres Jornades Generacionals que es feien a ESADE: l'inicia d'una gran amistat.

dimecres, 25 de gener de 2012

Blog recomanat: Pompeunomics

M'agrada molt donar classes a la Pompeu: vaig molt molt apretat de feina durant uns mesos però m'ho passo molt bé.

Una de les majors satisfaccions és la relació que mantinc amb alumnes i, sobretot, antics alumnes, com amb els del Pompeu Finance Club (link al web i grup del facebook).

A través també d'un antic estudiant (@ambrosio_alex) he descobert un nou blog que fan els estudiants: Pompeunomics
Pompeunomics és un bloc creat per un grup d’estudiants d’Administració i Direcció d’Empreses i Economia de la Universitat Pompeu Fabra. En ell tractarem diversos temes relacionats amb l’economia i l’empresa amb un enfocament dinàmic i desenfadat per a tots els públics.

També intentarem ensenyar-vos les diverses facetes de l’economia com a ciència que estudia la presa de decisions dels agents i que permet estudiar, no només l’economia, sinó un gran nombre de situacions quotidianes. Aspirem a convertir-nos en un lloc de referència en el que consulteu o discutiu sobre economia, empreses, actualitat i sortiu ben informats i amb una opinió pròpia basada en el coneixement objectiu.
És un blog força interessant i al qual he tingut l'honor (que agraeixo) de que posin una entrevista que em van fer l'any passat dues estudiants per parlar d'emprenedoria.

Doncs això, blog recomanat (i gràcies  per posar l'entrevista!).

P.D. Consell als estudiants: manteniu el contacte amb els vostres professors

dissabte, 21 de gener de 2012

Continua el guió

Fil per randa:
  1. Es crea la percepció i consens de que la culpa de tots els mals de l’economia espanyola la tenen les autonomies
  2. Se les asfíxia
  3. Se les rescata a canvi de limitar el seu autogovern 
  4. No s'aconsegueix el pacte fiscal
Ara estem entre el 2 i el 3: ens continuaran asfixiant, continuarem retallant, i ens aniran “rescatant” poc a poc a canvi de menys autonomia ("Rajoy pagarà a Catalunya si accepta una harmonització autonòmica").

I quina serà la reacció davant el previsible pas 4? Ens diran que hem aconseguit el nou millor finançament de la història? Que ara no toca? Que hi ha altres prioritats?

O potser (sorpresa!) se salten el guió: “dret a decidir”, whatever it means.

I un afegit: la situació actual d’asfíxia no és una sorpresa. Per mi era l’escenari base, entenc que per altres era només un escenari possible. I com era possible el que s’ha de fer ara s’hauria d’haver pensat i decidit fa molt temps.  I el que hem fer quan fracassi el pacte fiscal, també.

dimarts, 17 de gener de 2012

Lliçons des de Catalunya?

Un bon amic em recomana l'article "La lliçó catalana" (no he trobat el link de l'article en català) de l'escriptor portugués Gabriel Magalhães a La Vanguardia dient-me que segurament m'agradarà molt. I no m'ha agradat gens.

La base de l'article és que Europa té molt que aprendre de Catalunya, per la nostra capacitat de sobreviure, superar dificultats i, sobretot, de cedir amb generositat per aconseguir un bé superior.  Els països haurien de fer com Catalunya i pensar menys en ells i més en els demés!
Y la respuesta para los actuales problemas quizá esté en las regiones más olvidadas: quizá se encuentre en la eficaz y discreta Catalunya. 
Pero en Catalunya sí se conoce este diccionario de humildades. Se conoce porque el mundo catalán ha sobrevivido siglos emparedado.
Doncs sabeu què?  Doncs que jo penso que no estem en condicions de donar gaires lliçons i que no som exemple de res.  Estem asfixiats, espoliants, aprop del precipici, amb un sentit d'estat (espanyol) que evita el col·lapse espanyol sense solucionar el drenatge català.  I així fins al final, quan ja serà massa tard.
Haría falta un delegado catalán que les explicara que, con frecuencia, los pactos se hacen, no para lograr lo mejor, sino sencillamente para evitar lo peor.
Aprendamos, pues, a ser catalanes. Varias cosas nos puede enseñar Catalunya. La primera: ceder no es arrojar la toalla. Ceder a veces es la mejor forma de resistir. Segunda: debemos tener un pensamiento sutil, capaz de una gran ductilidad
S'agraeix que un escriptor portugués valori aquests atributs dels catalans, a l'igual que s'autoenganyen molts catalans.  Però no ens fem trampes al solitari, amb aquesta estratègia Catalunya no se'n surt.

I potser la solució és tan senzilla com que, durant una temporada, Catalunya pensi menys en els altres (=Espanya) i més en ella mateixa, que miri de solucionar els propis problemes abans de salvar als altres.  Vaja, com tots els països del món, per variar.
La cultura catalana no es un catálogo de derrotas, sino una lección valiosísima para el porvenir europeo.
Jo estic fart que les nostres úniques victòries siguin les del Barça.  Resistir no és una victòria, és prollongar l'agonia.

P.D. L'article també parla del llibre "Promiscuïtat" d'Àlex Susanna.  Amb això estic d'acord, és un llibre genial.  De vegades llegeixo un parell de poemes seus al matí, al tren, abans d'arribar a la feina (sí, he canviat una mica, faig esport, ioga, m'he aprimat i llegeixo poesia; i em trobo molt millor).

dilluns, 16 de gener de 2012

Nova baixada del ràting de S&P (ara, el fons de rescat europeu)

Explicava ahir algunes de les possibles implicacions de la baixada del ràting de nou països europeus ("Notes sobre la baixada de ràting de Standard & Poors"):
Hi ha un cert consens que aquest downgrade dificulta el fons de rescat europeu, ja que difícilment serà AAA. Jo crec que més que dificultar-lo aflora la crua realitat que aquest fons de rescat és massa gran per tenir el ràting màxim, i que la seva creació comportarà noves baixades de ràting
Doncs ha passat: "S&P downgrades euro zone's EFSF bailout fund", és a dir, el fons de rescat europeu ha perdut la triple A.

I again el problema no són les agències de ràting sinó que acumular més deute en països amb molt deute per ajudar a països amb solvència baixa (= crear el fons de rescat europeu) disminueix (by definition) el ràting dels països involucrats.  I, per tant, el ràting del fons que aquests països volen constituir.

Aquesta baixada del ràting del fons de rescat és un avís: quan (si) aquest fons es constitueix, hi haurà noves baixades de ràting dels països involucrats (o no, potser aquesta vegada no l'encerto).

Fundació Soñar Despierto - passant comptes

El passat novembre us recomanava una genial iniciativa de la Fundació Soñar Despierto que consistia en fer un regal de Nadal a nens i nenes que viuen en centres d'acollida.  Avui he rebut aquest email:

Buenos días,
El pasado 17 de diciembre, celebramos la XII edición de la fiesta de navidad en el Sant Jordi Club.
En estas fechas, como sabéis, pedimos a los menores de centros que escriban una carta a los Reyes 
Magos pidiendo un regalo, recibimos cerca de 1.300, pero el día de la fiesta solo vienen los menores de 13 años.
220 voluntarios acompañaron a 450 niños residentes en centros de acogida y residenciales de toda Catalunya para celebrar la Fiesta de Navidad, donde compartieron un día especial, llena de juegos para todos, en el que mayores y pequeños intercambiaron ilusiones, emociones de todo tipo y, sobre todo, cariño. Al finalizar la gymkana, los Reyes Magos de Oriente vinieron a entregarles el regalo que habían pedido en su carta.
Con estas líneas queremos agradecer vuestra colaboración que hicieron posible esta jornada inolvidable y llena de diversión para unos menores que pudieron desconectar durante unas horas de la realidad que les ha tocado vivir.
Para que podáis haceros una ligera idea de lo que supuso para todos este día único en la vida de más de mil niños, os adjuntamos este video y algunas fotos.
http://www.youtube.com/watch?v=OZjPKFwaNsE&feature=g-upl&context=G251ea48AUAAAAAAAAAA

Agradecidos de todo corazón por vuestra ayuda y colaboración, recibid un afectuoso saludo,


Quim Guinot
Fundación Soñar Despierto

Apart de ser una gran iniciativa crec que és molt positiu que, una vegada s'ha col·laborat amb ells, es posin en contacte amb tu per explicar-te com a anat: és una bona forma de passar comptes.

Alguns no ho heu fet, espero que el proper Nadal no falleu!  I espero que en la propera edició la comunicació de Soñar Despierto sigui (almenys) en català.

El vídeo que ho explica:

diumenge, 15 de gener de 2012

Notes sobre la baixada de ràting de Standard & Poors

La notícia econòmica del cap de setmana és la baixada del ràting de Standard & Poors (S&P) a nou països europeus, incloent França (i ha passat més desapercebuda una de molt preocupant, que és l’estancament de les negociacions sobre la reestructuració del deute públic grec).

Ja us vaig explicar la meva visió sobre les agències de ràting (veure aquí) i no seré jo qui les defensi, però arran les reaccions al downgrade de S&P vull fer alguns comentaris:


Doncs això: no matem al missatger i no li fem massa cas, perquè de vegades no té raó i moltes altres (com ara) només aflora problemes que molts fa temps que ja coneixen.

Ah, i brutal la portada de Liberation (via el genial blog Papers Papers de Toni Piqué).

dissabte, 14 de gener de 2012

El potencial de Catalunya - vLex

Ja fa temps que sóc molt pessimista sobre la situació econòmica (i més) de Catalunya i crec que el temps ha demostrat que més aviat sóc realista. Però aquest pessimisme (o realisme) no està renyit per l’entusiasme que em generen moltes iniciatives empresarials que demostren l’energia, capacitat i potencial del nostre país.

Hi ha molts exemples. Fa uns mesos us parlava de Grífols i de Nostrum, Duran Arquitectes i Phyture Biotech. I a partir d’ara intentaré fer petites píndoles al blog de notícies d’empreses que, quan les llegeixo, m’engresquen.

No vull donar la falsa imatge d’una “Catalunya optimista” sense problemes però sí exemples de projectes que se’n surten amb molt d’èxit, o només amb èxit en un entorn molt complicat, o que arrisquen tot i la complexitat del moment actual.

Com per exemple una notícia que he llegit avui: vLex, empresa que ofereix continguts i solucions legals a professionals, governs i acadèmics, amb seu a Barcelona i oficines en sis països, ha tancat una ronda de finançament de 4€ milions per reforçar la seva posició a Llatinoamèrica. Enhorabona!

Aquesta empresa té mots “ingredients” que la fan interessant: empresa tecnològica fundada i amb seu a Barcelona, que aposta pel mercat internacional (ofereix informació legal de 134 països) i que, per cert, està buscant contractar a gent (link aquí).  I la demostració, amb aquesta operació, que existeix finançament per projectes solvents i amb potencial.  No és gens fàcil però ells ho han aconseguit.

Només un petit suggeriment: està molt bé que tinguin la web en català (moltes empreses no la tenen o, quan creixen, se n’obliden), però els suggeriria que hi fessin una petita “repassada”.

Doncs això, aquest país se’n pot ensortir.  I amb això em ve al cap una gran cançó d’un gran grup:

dijous, 12 de gener de 2012

Lliçons al Financial Times? (II)

Fa un temps vaig escriure sobre una entrevista de Manel Fuentes a Victor Mallet, corresponsal del Financial Times. Avui, sant tornem-hi.

Escolteu l’entrevista. Hi ha un tema de formes. I hi ha un tema de fons: és el Financial Times responsable de la imatge que s’està projectant de que les autonomies, i en especial Catalunya, són les principals responsables de la situació financera de l’estat espanyol?

Algunes notes. Primer, l’incompliment del dèficit públic espanyol s’explica principalment per les CCAA (la major part del dèficit és de l’estat, però l’excés de dèficit és de les autonomies; per l’espoli fiscal i per l’incompliment dels compromisos de l’estat en el cas de Catalunya, però de forma agregada és degut a les CCAA). Segon, aquest focus en les autonomies no és exclusiu del Financial Times sinó de molts mitjans i agències de ràting, fruit d’una campanya deliberada des de Madrid que des del Col·lectiu Emma estem avisant des de fa un any i mig (arran un article del Business Week). I tercer, el Financial Times ha explicat els “centralising instincts” del nou Govern espanyol i en el passat ha parlat del dèficit fiscal català. L’evolució del Financial Times és positiva i insuficient, però no és el culpable dels nostres greuges financers.

Amb tot això el que vull dir és que si la premsa internacional apunta a les CCAA és en part perquè el sistema autonòmic espanyol és car i ineficient. I que si apunta a Catalunya és també en part perquè el deute públic català s’ha desbocat, des de Catalunya ens hem comparat amb Grècia, i perquè no s’ha fet una acció decidida i eficaç a nivell internacional per canviar aquesta imatge. I el Financial Times s’apunta a aquesta tendència, però també dóna la visió catalana del dèficit fiscal i de l’onada centralitzadora de Madrid.

Potser els catalans enlloc de buscar els culpables de tots els nostres mals a fora de Catalunya (Madrid o el Financial Times) fem el que depèn de nosaltres: pedagogia interna a Catalunya de l’espoli fiscal; i pedagogia externa a mitjans i comunitat internacional de l’ofec econòmic de Catalunya. Les declaracions del President Mas a Londres i la carta del Conseller Mas-Colell al New York Times van en aquesta direcció, i tan de bo siguin el preludi d’una ofensiva en aquesta línia (estic expressant més un desig que una convicció).

Els problemes de Catalunya no són culpa del Financial Times. Això és com culpar a la crisi a les agències de ràting oblidant la responsabilitat de cadascú de nosaltres (persones, institucions i govern). El món ens veu com una província espanyola perquè, administrativa i políticament, és el que som. El deute i dèficit heretat del Tripartit és tan real com desmesurat. El sistema de finançament actual va estar avalat per l’anterior Govern, que incloïa un partit independentista. I el nou Govern dóna suport a les mesures econòmiques del Govern de l’estat. Vaja, que abans de culpar a Madrid o al Financial Times potser els catalans ens fem mirar si tenim allò que ens mereixem o, més masoquista encara, si de fet ja tenim allò que de veritat volem.

dimecres, 11 de gener de 2012

Tornada a classe

Tornen les classes d'Economia de l'Empresa II a la UPF.

Estic content i un pèl atabalat.  M'encanta donar classe a la UPF, però és una enorme responsabilitat per la gran qualitat dels meus "companys" (molts d'ells, antics professors als que respecto i admiro).  M'esperen uns mesos molt intensos i amb una agenda especialment complicada, però val la pena.

M'agrada donar classes i mantenir el contacte amb els meus alumnes i ajudar-los en el que pugui.  De fet ara estic col·laborant amb el Pompeu Consulting Finance Club i estic ajudant a uns estudiants que estan intentant tirar endavant un start-up molt interessant.

Doncs això, content de tornar a classe.

diumenge, 8 de gener de 2012

Europa o Estats Units?

Divendres vaig llegir aquest tuit de la rgan Rita Marzoa:
Bassas “Ja ens agradaria un 8 per cent d',atur com als USA”i jo penso,no sé pas.Mirin Inside Job.Aquí tenim drets i condic q allà somnien!

Millor europeu que americà? Sóc proamericà i reconec les grans mancances del seu sistema, que per a mi és principalment la desprotecció dels dèbils per la manca de cobertura sanitària universal i per la limitada protecció a persones amb dificultats temporals o permanents (com als aturats, fruit de la crisi o de llarga duració). Però en molts altres aspectes crec que els Estats Units dóna mil voltes a Europa, per oportunitats, meritocràcia o llibertat (i en el cas de Catalunya i Espanya, en la taxa d'atur).

Però sobre el punt "social" on destaca Europa, una reflexió: ens ho podem seguir permetent? Podem sostenir aquest estat del benestar?  No, almenys no igual que ara.

Tot això em ve al cap perquè avui he llegit un article molt interessant al NYT que m’ha fet pensar en el comentari de la Rita: “The Other Reason Europe Is Going Broke” d’Adam Davidson.

L’article explica justament que Europa ha d’ajustar el seu funcionament i el seu estat del benestar per poder competir internacionalment. Créixer és fonamental per crear ocupació i activitat econòmica, que alhora paga impostos per finançar l’estat del benestar.

I sobre la superioritat d’Europa en la protecció dels dèbils, un paràgraf que dóna molt que pensar (el destacat en negreta és meu):
European leaders like to mock the U.S. for its inequality and lack of social safety net. Though, for now, it looks as if Europe is headed for a two-tier society without any plan for improving the lot of the lower tier. How can Brussels excite a generation of ambitious young people — the ones who will determine Europe’s future success — when too many of them are offered low-wage, short-term work in stagnant industries to pay for the far more generous benefits their elders receive? How can Europe compete if its youth experience the flexibility while the old get the security?
No hi puc estar més d’acord, en especial amb això d'una societat a dos nivells. Fixem-nos per exemple en el mercat de treball espanyol (i català): una part tenim feina fixa amb molta protecció i una altra (principalment joves, dones i immigrants) tenen contractes temporals i amb sous més baixos. I qualsevol canvi promogut per Govern o sindicats va en la línia de mantenir aquests privilegis i doble xarxa.  Jo crec que, per exemple, els que tenim la sort de tenir una feina fixa hauríem de renunciar a part dels nostres "privilegis" a canvi d'augmentar els drets dels que tenen contractes més precaris (és a dir, igualar la indemnització per acomiadament entre els contractes fixes i temporals, incloent els contractes en vigor, de forma que el que tenim feina fixa cobrèssim menys i els que tenen contractes temporals, molt més).

I més enllà en aquesta dualitat que explica l'article: nosaltres amb els nostres fills. Ells hauran de pagar els nostres deutes (el dèficit és fer que els que venen després paguin els nostres deutes) i alhora ens hauran de mantenir a nosaltres, ja que l’evolució demogràfica comportarà menys persones (els joves i nens d'avui) pagant (via cotitzacions a a seguretat social) més despeses (sanitat i pensions) de més persones (tots nosaltres).

L’article apunta el model danès, la “flexicuretat” ("flexicurity"):
(...) offered American-style flexibility (layoffs, transitions into new lines of business) coupled with traditional European security
Jo crec que hem d’anar cap aquí: flexibilitat per crear feina i ocupació (i que les empreses es puguin adaptar quan ho necessitin, és a dir, acomiadar) a canvi de protegir als que perden la feina (i als més dèbils en general).

I tornant al títol del meu post: “Europa o Estats Units?”. Jo ho tinc clar: Catalunya! O dit d’una altra forma: construir un estat amb el millor dels dos móns.

diumenge, 1 de gener de 2012

Entrades més llegides el 2011

  1. "Equivalències retallada &; espoli: l'exemple de l'Hospital Taulí de Sabadell"
  2. "Espolímetre: saps d'alguna retallada?"
  3. "Notes del pressupost 2011 de la Generalitat"
  4. "El deute real de la Generalitat i el veritable Pla B"
  5. "Aquesta vegada és diferent?"
  6. "Del dret al deure de trencar"
  7. "Lliçons al Financial Times?"
És a dir, principalment espolímetre i finances de la Generalitat.  259 posts durant el 2011, i ja molt aprop d'arribar als 1.000!  Moltes gràcies, de veritat, als que llegiu aquest blog.

Sort, salut i llibertat pel 2012.  I molt amor i sexe, que sempre ajuden.  Hàgiu tingut un bon o mal 2011, que el 2012 li doni mil voltes!