dissabte, 22 de desembre de 2012

Sense excuses (ni distraccions ni coartades)

Molt content i il·lusionat, però preocupat i amb vertigen. Molts hem demanat durant molts anys, ja des de la darrera època del President Pujol, un pacte CiU-ERC. Ara el tenim, és per aconseguir la independència, i per fer-ho de la forma més justa possible amb aquells que més estan patint la crisi. Genial.

Això no treu però la preocupació que tinc per un Govern (en minoria) que haurà de travessar un camp de mines. La crisi econòmica i crear un nou estat ja és prou complex, però si s’afegeix l’asfíxia financera i l’acció de la maquinària de l’estat, el tema es complica molt.

Dit això, el futur és a les nostres mans. I cal dir ja, avui, que no valen excuses, que no acceptarem excuses. Que és difícil? Segur. Que Madrid no ens deixarà? Ja ho sabem fa temps. Que trobarem moltes dificultats? Sens dubte. Que... Res! Sense excuses.

Mireu, als Estats Units hi ha un moviment educatiu que s’anomena “no excuses schools”. Aquestes escoles, que acostumen a estar en entorns complicats, tenen una màxima: “aquí no acceptem excuses”. És a dir, li deixen molt clar als estudiants que el que els hi passi fora de l’escola (i molts viuen realitats molt difícils) no és excusa per no complir les normes de l’escola, per no treure les millors notes possibles i per no anar a la universitat. Tenen un objectiu que han de complir (i rebran molt suport per fer-ho), i ho han de fer a pesar dels problemes que tenen i que la vida, per molts d’ells, no ha estat justa. “No excuses”. Si aquests nens no poden utilitzar excuses, perquè ho han de poder fer els nostres governants?

Doncs això, “sense excuses”. Ja sabem que el camí és difícil, complicat i perillós, però no acceptarem excuses. La societat civil, molts ciutadans, ens deixarem la pell i els ajudarem tot el que puguem, però és responsabilitat del Govern i dels nostres líders aconseguir l’èxit.

Ah, “sense excuses” sí, però sense distraccions ni coartades, també. Que el procés cap a l’estat propi i els atacs contra Catalunya no amaguin els problemes reals que tenim els catalans avui, que també hem de resoldre.

Un exemple de distracció és la llei Wert. És un atac contra la llengua, la cohesió social i les escoles, sens dubte, però el problema de l’educació avui a Catalunya no és la llei Wert sinó els resultats escolars dels nostres nens, lluny del que haurien de ser. No ens distraiem. Si tan preocupats estan els professors pels resultats escolars dels seus alumnes, tirem enrere la jornada intensiva a les escoles de secundària, pensada per millorar les condicions laborals dels professors a costa del rendiment escolar dels alumnes. Això depèn dels catalans, a l'igual que moltes altres coses. Un altre exemple: l'estat vol obligar que els cursos per aturats siguin en castellà, un atac més, però no oblidem que el problema avui és que es fan molt pocs cursos pels aturats i que això depèn de la Generalitat. No ens distraiem i no deixem que ens distreguin. Tenim un país per construir i algunes eines importants per fer-ho.

I sense coartades. A Catalunya tenim corrupció. Estem, com explica Carles Boix, entre el 20% de regions menys corruptes d’Europa. D’acord, no està malament, però en tenim i això és una lacra. Per això no permetem que ningú utilitzi el procés d’independència per amagar els casos de corrupció. Presumpció d’innocència sempre, cas a informes inventats mai... però tolerància cap pràctiques corruptes, justificar no parlar-ne perquè estem camí de l’estat propi, o utilitzar la senyera per amagar-se, sota cap concepte.

En un moment clau de la nostra història, on el futur depèn de nosaltres, no acceptem excuses, no ens distraiem ni oblidem les nostres prioritats, i no permetem que ningú taqui la senyera per amagar comportaments poc ètics. Es tracta d’aconseguir l’estat i que aquest sigui de qualitat.

És complicat però crec, sincerament, que estem en les millors mans: el President Mas i Oriol Junqueras.

1 comentari:

Eduard ha dit...

L'afirmació que la jornada intensiva està pensada "per millorar les condicions laborals dels professors a costa del rendiment escolar dels alumnes" demostra un profund desconeixement de la realitat dels instituts públics, on el 90% dels pares ha donat suport al canvi d'horari.
La fundació Jaume Bofill ens hauria d'explicar com n'ha mesurat el funcionament quan no feia ni tres mesos que s'havia implantat. Com pot dir que afecta el rendiment dels alumnes si no hi ha hagut cap avaluació? És evident que l'estudi no té cap credibilitat i potser ens hauríem de preguntar a quins interessos respon exactament.