dijous, 23 d’agost de 2012

Les intervencions de Catalunya i d’Espanya

(Article publicat a Vilaweb sota el títol "Salvador Garcia: 'Continuar a l’estat espanyol és garantia d'anys de retallades i de crisi econòmica'")

Estem en el compte enrere d’un escenari que implicarà un punt i apart molt significatiu: la intervenció definitiva d’Espanya per part d’Europa, i de Catalunya per part d’Espanya (o el rescat, digueu-li com vulgueu).

Això suposarà la confirmació formal de la situació actual: tant Espanya com Catalunya estan ja intervingudes, ja que no es poden finançar sense suport extern i els seus pressupostos (i moltes de les seves polítiques) els han de validar altres institucions. El nou pas suposarà, per tots dos, més restriccions. Les coincidències, massa vegades, són doloroses.

Fedea (Fundación de Estudios de Economía Aplicada) ha publicat un informe (veure un resum a “Los planes presentados por las CCAA no son suficientes para cumplir con sus compromisos de déficit”) que confirma (com us vaig avançar fa un temps) que les autonomies incompliran els seus objectius de dèficit públic i situa (sense fer especial mala sang, només exposant les dades) a Catalunya com un dels grans problemes. I les conseqüències són immediates: els mitjans internacionals se’n fan ressò, com Le Monde a “Les régions espagnoles épinglées comme "principal facteur de risque" pour le déficit
Cette publication ne devrait pas arranger les relations entre Madrid et les régions espagnoles, qui bénéficient d'un large statut d'autonomie : certaines d'entre elles, Catalogne et Andalousie en tête, ont lancé depuis plusieurs semaines un mouvement de fronde, refusant l'austérité imposée par le gouvernement central.
I respecte a Catalunya incideix en la seva incapacitat de pagar a escoles, hospitals i centres de discapacitats.
La Catalogne, asphyxiée par une montagne de dettes contractées ces vingt dernières années au moment du boom économique et immobilier espagnol, a annoncé mardi 31 juillet, qu'elle ne pourrait pas verser les subventions du mois de juillet aux hôpitaux, écoles, centres pour handicapés et autres résidences pour personnes âgées sous contrat avec le gouvernement régional.
(Podeu veure la resposta que ha fet el Col·lectiu Emma aquí).

És a dir, mentre a Catalunya (alguns) parlen de pacte fiscal, a Espanya rumien com intervenir i controlar més a les autonomies i en especial a Catalunya. I quan Espanya sigui intervinguda, des d’Europa diran “endavant, canya amb les autonomies!”, ja que molts han “comprat” l’argument de la disbauxa autonòmica (que els catalans també hem de denunciar, perquè nosaltres paguem la festa), i un major control de les autonomies només rebrà suport i reconeixement exterior. Patirem les conseqüències d’una pedagogia totalment insuficient de l’espoli fiscal i de la legitimitat d’uns acords de finançament aprovats sempre per majoria de diputats catalans a Catalunya i Madrid. I les retallades, sovint molt doloroses, hauran estat insuficients per assolir els objectius de dèficit públic i evitar el col·lapse de la Generalitat (segurament perquè “l’invent”, sense un finançament just, no funciona).

I és que tot això es dóna en un context en el que la intervenció d’Espanya és inevitable. Els darrers dies es parla de que “baixa la prima de risc”, però aquesta baixada és totalment insuficient i si baixa és justament per la perspectiva de que es realitzarà aquesta intervenció. Així fa uns dies el Ministre De Guindos va demanar que el Banc Central Europeu (BCE) havia de comprar deute públic espanyol “sense límit i de forma contundent”. És el que es coneix com un “bazoka”, que ve a advertir als especuladors “pareu d’especular, que ho compraré tot i no em podreu derrotar” . I a priori és una posició raonable... sobretot si no es tracta del teus diners i va acompanyat d’altres accions.

Ho ha fet el BCE? No (ni bazoka ni res). Ho farà? No tant com demana Espanya però parcialment sí, sempre i quan Espanya demani el rescat, el que implica que es compromet a fer unes reformes. I això és tant per la tensió BCE-Bundesbank (aquest darrer, oposat a aquesta intervenció del BCE) com perquè ajudar a Espanya sense fer reformes vol dir que aquestes mai es faran. De fet dos economistes espanyols (Jesús Fernández-Villaverde i Luis Garicano) denunciaven fa uns dies en el Financial Times que l’estratègia de Rajoy és deixar que passi el temps i esperar que les coses se solucionin soles (“Rajoy must enact a radical plan for Spain”).
Mariano Rajoy, Spain’s prime minister, has succeeded for decades in politics by letting time do his bidding. He seems to believe that problems are not solved but dissolved through patience. His government has applied this lesson to the eurozone crisis with catastrophic results.
(Això ja ho havia explicat el professor Carles Boix al mateix Financial Times amb ”Spain needs a new deal for its regions”).

I la complicació no acaba aquí: està Grècia, amb més veus que demanen que, si ha de sortir de l’euro, quan abans millor (com “Delaying a eurozone breakup could make the endgame much worse” de Nouriel Roubini), ja que s’està gastant un temps i diners preciosos mentre la situació s’està complicant i podrint; o que el BCE, apart de comprar molt deute públic espanyol, potser també ha de fer un exercici molt dolorós, que és deixar de ser creditor preferent, com explica Mohamed El-Erian (“Spain’s hesitation could cost it dear”)
In a press conference last month, Mario Draghi, the ECB president, indicated that he would look for ways to minimise the subordination problem. This would involve a relaxation of the central bank’s preferred creditor status. But doing so would risk undermining the standing and credibility of an institution that needs safeguards as, almost by definition, it is expected to lend into highly stressed credit conditions.
(L’estatus de creditor preferent va ser un dels principals problemes del primer anunci de rescat d’Espanya).

He lligat la intervenció de Catalunya i d’Espanya amb Grècia i el Banc Central Europeu. Pomes amb peres, però aquest és l’escenari en el que ens movem. El nostre futur està condicionat per aquests temes, i així per exemple l’esmentat article de Garicano i Fernández-Villaverde lligaven la situació econòmica espanyola amb el creixement de l’independentisme:
Austerity is crowding out support for reforms, as voters perceive no difference between budget cuts and structural reform. Worse, the economic crisis is quickly becoming a constitutional crisis, as some of Spain’s regions start considering a genuine push towards independence.
I com es tanca el cercle de tots els temes? Algunes reflexions:
  • Avui Espanya i Catalunya ja estan parcialment intervingudes. I per cert, no podem riure de Rajoy per negar que Espanya està intervinguda (“You say tomato, I say bailout”) i al mateix temps dir que Catalunya no ho està
  • Espanya rebrà més ajuda quan demani formalment el rescat. Catalunya, també (previsiblement ho demanarà el proper 28 d’agost, tot i que els diners trigaran a arribar). En els dos casos es negaran contrapartides polítiques, però costa de creure que en els dos casos l’ajut sigui “gratuït”
  • El rescat d’Espanya serà dolorós pel ciutadà (exigirà més retallades) i comportarà més pressió i control a les autonomies, entre elles Catalunya. Però la no intervenció ens aboca al col•lapse per la incapacitat del govern de finançar-se (i demorar-ho i posar-ho en risc és una irresponsabilitat molt greu)
  • El rescat de Catalunya exigirà contrapartides, però crec que és millor demanar l’ajut i no complir-les, que no demanar-ho i que la Generalitat acumuli més impagaments (de fet és més rellevant què fa Catalunya per sortir de la gàbia que el que faci per subsistir mentre encara hi és)
  • Catalunya segurament no serà intervinguda formalment, a Espanya no li cal (veure “'No els cal intervenir-nos, en tenen prou de continuar asfixiant i humiliant'” publicat a Vilaweb)
El futur té moltes incerteses. La certesa, però, és que continuar en l’estat espanyol suposa garantir anys de retallades i crisi econòmica, i una Generalitat amb cada vegada menor poder econòmic i polític, incapaç de fer front a les seves despeses i deutes sense l’ajut d’un estat fallit.

No crec que en el context d’una intervenció europea pressionar o reclamar una hisenda pròpia generi gaires simpaties, ja que ve a dir que els catalans no volem finançar a Espanya quan ho estan fent els ciutadans europeus via BCE i el Fons d’Estabilitat Europea. En canvi, sense pretendre minimitzar la seva complexitat, crec que és més raonable explicar que volem construir un estat propi (per temes econòmics però també per raons històriques i culturals) que, entre altres, farà front al deute que li correspon del fallit estat espanyol. Es tracta de deixar de ser un problema intern de l’estat espanyol, aparèixer en el mapa internacional, i de presentar-nos més com Escòcia i mai com Padània.

La situació és complexa però l’oportunitat és enorme.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Al President Mas i a CiU els podrem acusar de titamollisme i gran covardia, a més de, traïció a la patria. No actuar, no fer res, tal i com estar fent CiU veient com la Generalitat és vexada per l'Estat a diari tot esperant la intervenció d'aquest mateix estat per part d'Europa és condemnar Catalunya al càncer espanyol per molts anys. Si ara ja seria complicat iniciar un procés d'independència, una vegada Europa hagi formalitzat la intervenció d'Espanya encara ho serà més. CiU ha engabiat als catalans.

Dessmond ha dit...

L'europeisme que vam gastar a casa nostra estava fonamentat en aquest idea final que tu apuntes: sensibilitat cultural i històrica. El temps ha demostrat que Europa té sensibilitat zero, per aquest cantó. Només cal veure, per exemple, com es treu les puces del damunt quan anem a parlar-hi de llengua.
Es tracta de deixar de ser un problema intern de l'estat espanyol? Potser sí. Però Europa no vol saber res de ningú que no sigui estat. Vull dir que hi ha alguna cosa que tampoc quadra en la teva teoria. Presentar-nos com Escòcia? El dia que Escòcia aconsegueixi la independència -i no serà gràcies a les gestions europees-, aleshores serà impossible presentar-nos com ells.
La carta internacional s'ha de jugar, per explicar el moment en el qual ens trobem. Però hi haurà un punt de confrontació incòmode i inevitable pel qual haurem de passar. O això o desaparèixer del mapa. Tenim "sort" de que el context econòmic és tan dur que podem justificar la independència per raons d'eficàcia econòmica, a més de l'espòli al qual ens sotmet Espanya. I ens caldrà molta més "sort".
Veient el comentari anònim, penso que en Safont té més raó que un sant: la independència arribarà, malgrat els independentistes.