dimecres, 1 d’agost de 2012

La intervenció de Catalunya (V)

Continua l’estratègia de l’estat de derrota per asfíxia de Catalunya, que aquesta setmana ha tingut com a víctima un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat: s’han deixat de pagar a entitats socials que treballen amb els més desfavorits (a més de no pagar a hospitals i col·legis concertats).

Un argument per no fer front a aquests pagaments és un tema que vaig denunciar fa un any i que vaig recordar fa unes setmanes (i que el gran Jaume Barberà va comentar en un tuit): arran la reforma constitucional, el repagament del deute i pagament d’interessos de les administracions públiques tenen prioritat absoluta respecte altres deutes, com aquests despeses (o altres, com podrien ser les nòmines dels funcionaris).

En aquest context molts ciutadans assenyalen a Madrid com a culpable però també la veuen com a solució.  Al respecte, un email que em va escriure un amic fa unes setmana referent al director de la seva institució, que depèn de fons públics:
(...), que va ser director general de (...) per CDC fins el 2003, avui explicava a tots els que el volien escoltar que està encantat de que en Mas-Colell hagi anunciat a la BBC que "demanaran el rescat" a Madrid, perquè pensa que d'aquesta manera haurà de deixar de patir per pagar-nos els sous al final de cada mes.
Es compleix el que malauradament advertia fa uns mesos (i que va suposar que algú em digués, com no, que no "la tocava"):
Fa any i mig que dic que crec que ens intervindran però que abans ens faran patir molt. Faran que la Generalitat continuï malvivint i forçaran la situació perquè siguin els propis catalans els que demanin la intervenció espanyola.
En aquest escenari la batalla internacional és clau. I hi ha exemples molt positius (i res és casual), com l'article d'Ambrose Evans-Pritchard al Daily Telegraph on explica la perversió que Catalunya sigui rescatada amb els seus propis diners, però també hi ha exemples dolorosos oposats.  I per això el "lobby internacional català", apart de treballar a l’exterior, també ha d’activar-se a l’interior i pressionar en una doble direcció al Govern per tal que:
  • Expliqui (molt més i de forma desacomplexada) Catalunya al món
  • No ho redueixi tot a un problema econòmic (veure "La Padània o Escòcia?")
Tornant a la situació financera de la Generalitat, és molt probable que es vegi abocada a “demanar” el rescat, establint un curiós paral·lelisme amb el govern de l’estat: negar fins el darrer moment que ho farà i, quan ho faci, minimitzar-ho i canviar-li el nom (Francesc Homs parla d’un "ICO-4"). Aquest rescat tindrà conseqüències polítiques (com el govern de l'estat ha explicat a Brussel·les), però menys de les que pensem, perquè de fet la Generalitat ja porta uns mesos intervinguda de facto.

He de dir però que a mi no em preocupa tant que la Generalitat demani el rescat o no, sinó quin és el seu pla per sortir de la situació actual. I em temo que serà la via superlenta que el Professor Boix explicava a l’ARA ("Tren semiexprés, lent o superlent?") (la negreta és meva):
La via superlenta. En comptes de tirar pel dret i construir una Hisenda pròpia en els propers mesos, el Govern aniria a eleccions a la primavera amb la promesa de crear, amb el suport ciutadà, una Hisenda pròpia. Amb una majoria suficient, la posaria en marxa la primavera del 2014 o fins i tot més tard, cap al 2015, tot al·legant dificultats "tècniques" en la creació d'una agència tributària pròpia. De fet, aquesta via superlenta és, ara per ara, la més probable. Encaixa amb informacions d'aquest cap de setmana segons les quals el president Mas es dóna (i, per tant, ens demana) dues legislatures per "redifinir" les relacions amb Espanya.
Alguns em pregunten per la meva proposta. Bé, òbivament no hauria esperat a arribar a una situació tan dèbil com l'actual, però en clau de futur i tornant als escenaris del Professor Boix, jo estic pel que ell defineix com a via exprés o semiexprés:
La via exprés, que consistiria a convocar un referèndum (en forma de consulta popular, perquè el referèndum exigeix el permís de Madrid) sobre la independència ja aquesta tardor o de cara a la primavera del 2013. 
La via semiexprés. El Govern convocaria eleccions amb la promesa explícita d'elaborar un informe sobre costos i beneficis de la separació, d'aprovar un calendari amb terminis estrictes i d'informar l'opinió pública catalana i estrangera sobre els passos a fer. El procés es tancaria amb un referèndum final o amb unes eleccions plebiscitàries.
Complicat? Segur, però pitjor és anar gastant un temps que no tenim per arribar a enlloc sense sortir de la gàbia autonomista que ens porta a la derrota i la fallida.  I respecte el timing, tinguem en compte el que explica Ramon Tremosa: si arriba la troika a Espanya i a Catalunya seguim indefinits, res a fer.

Crec que, en la definició d'escenaris futurs, hem de fer un canvi de xip sobre el punt de partida.  No es tracta d'evitar la intervenció o salvar l'autonomia.  Ja estem intervinguts, amb una autonomia minsa, tutelada i en fallida.  El que es tracta és de garantir el benestar dels catalans i per tant sortir de la gàbia autonòmica, incapaç ni tan sols pot pagar a aquells que ajuden als més febles, als més necessitats.

En fi, estem en mans del Govern.  Esperança i molt escepticisme.

P.D. Paradoxa: tant temps criticant als independentistes i ha estat l’autonomia la que ens ha portat a la fallida...

Actualització: un bon amic m'ha enviat un email amb aquesta reflexió:
Quan parles d´explicacions cap a l´interior, i per evitar que alguns de dintre vulguin la intervenció espanyola perquè hi veuen l´única manera de cobrar a final de mes, penso que els catalans hauríem de fer molta més pedagogia. Cada vegada que un "col·lectiu" retallat o que no cobra a temps es manifesti a la plaça de Sant Jaume, hauria de sortir algun alt càrrec del govern, dir que tenen tota la raó i, posant-s´hi al davant, conduir-los fins a la delegació del govern central. I allà convocar els mitjans i explicar que tots aquells no cobren perquè a Madrid ens foten els calés. Al cap de tres o quatre vegades, això començaria a sortir al FT i al WSJ. I mira que és fàcil i no costa ni cinc! És clar que s´hauria d´haver començat a fer fa un any o més, com tot. No vol dir que encara no es pugui fer, of course.

4 comentaris:

www.facebook.com/ciufail ha dit...

Hola, primer dir que estic d'acord amb el que has dit sobretot amb:

"P.D. Paradoxa: tant temps criticant als independentistes i ha estat l’autonomia la que ens ha portat a la fallida..."

TOT I QUE... Crec que ha faltat dir que les polítiques del Mas podrien per si mateixes ajudar a la economia del país, però com ja sabem tots els de #ciufail son de dretes i no fan polítiques per la gent de carrer, sinó per la gent de diners.
Es podria reincorporar l'impost de successions, posar taxes als + rics, etc. Jo no soc un expert però segur que amb aquestes i algunes mesures més es podria salvar l'estat de benestar en comptes de desmantellar-lo. Com pot ser que tot ho pagui les classes mitjanes?, com pot ser que les entitats socials no sàpiguen ni si cobraran els propers mesos?
A França Holande ja ha començat noves polítiques, hauriem de fer el mateix.
Estic completament d'acord amb que espanya ens roba, però els CiU els interessa que ens 'putegin', jugant sempre al "pobres de nosaltres" en comptes d'actuar, aquesta gent no canviarà mai, volem la independència i els primers que ens la neguen son els convergents...

Bé, salut i independència!

mai9 ha dit...

Mira què diu el Mas, quina cosa més patètica.

Artur Mas dice que España "no puede ahogar a Catalunya" porque es "demasiado importante"

Lluís Bosch ha dit...

Com podem creure que la hisenda pròpia ens solucionarà res? No ho entenc: el govern que tenim és d'ideologia neoliberal, pretén la privatització dels serveis bàsics i desmantellar el benestar a qualsevol preu. No li veig cap diferència entre la situació actual i una hisenda "pròpia" gestionada per un govern tan extremadament dretà i perillós com aquest. Amb hisenda pròpia o no seguiran tancant hospitals i escoles, i afavorint les privatitzacions. És per això que a la majoria ens deixa freds i indiferents aquesta trifulca. El que no m'explico és que els mitjans li donin tanta amplitud a un debat que és inexistent al carrer (potser no al Passeig de Gràcia o la Diagonal), però et puc mostrar centenars de carrers de barri i ciutats on ningú no ha sentit a parlar de pacte fiscal, hisenda pròpia ni res. Perquè no ens interessa.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Gràcies a tots per les reflexions