dilluns, 6 d’agost de 2012

Guió europeu

Via Carles Boix rebo un interessant article d'Ambrose Evans-Pritchard (el mateix que fa uns dies escrivia que Catalunya era rescatada amb els seus diners) on explica el guió que pot seguir Europa properament ("Venetian cunning of Draghi-Monti masterplan may save euro for now").

Per un costat explica per què Draghi no va intervenir dijous passat (com tothom esperava, tot i que jo no ho preveia):
Global markets were surprised by Mario Draghi's refusal to deliver instant ECB salvation last week. They should not have been. We have known for weeks that the `Draghi Plan' for mass purchases of Spanish and Italian bonds requires the political trigger of an EFSF bail-out, with supplicant states signing a "Memorandum". The EFSF is the enforcer. The ECB is the cash cow. One unlocks the other.
És a dir, Draghi (el Banc Central Europeu) intervindrà quan Espanya demani el rescat total, i gran part de la feina que té Monti és justament convèncer a Rajoy per a què ho faci. Però aquest pla (i jo diria, el timming) té riscos:
Yet the Draghi plan can still go badly wrong. Much of North Europe’s political class clings to a warped narrative of what has gone wrong in EMU, attributing the crisis to fiscal debauchery and Latin failings. They misdirect their wrath. The enemy is the currency itself. It is a structural crisis, a misalignment of cycles and real interest rates, a sorry saga of unbridled capital flows.
I una reflexió rellevant:
Just to be clear, I do not "support" the Draghi plan. It perpetuates a failed monetary union. The North-South gap was allowed -- by errors on both sides -- to go beyond the point of no return in those early years of complacency and triumphalism.
És a dir, que es pot actuar per salvar a curt termini a Espanya i Itàlia, però això no soluciona el problema greu de fons: l'euro. Això, i la velocitat amb que avancen les coses (la realitat i els mercats molt ràpid, els governs moooolt lent), són les principals problemes.

I a tot això, Rajoy a la seva, sord i amortitzat, com eplica David Gardner al Financial Times ("The silent Rajoy is deaf to the Spanish emergency"):
There have been policy mistakes and errors of judgment. 
(...) Indeed, an increasingly alarming feature of the Rajoy government is its inability to grasp that the world is listening to what it says as well as watching what it does. 
(...) While few question the democratic legitimacy of a government with a majority in parliament, many do question its democratic sensibility.
(...) Yet it is his failure to even try to rally the country – trapped in a downward spiral of debt and deflation – that is really damaging. Last Friday, Mr Rajoy made his first appearance since taking office at the government’s weekly press conference, but he recoils from addressing the nation.
I tornant al guió: intervenció del Banc Central Europeu quan Espanya demani el rescat total, amb l'esperança (meva) de que no sigui massa tard (Rajoy està jugant amb foc) i que la intervenció funcioni. I solucionant el problema a curt (liquiditat) però sense arreglar el problem estructural (l'euro, o una unió monetària sense una unió fiscal).

I amb un govern espanyol superant uns nivells d'incompetència extrema.

3 comentaris:

mai9 ha dit...

no sé si el meu cervell està de vacances, però m'ha costat una mica d'entendre tot plegat. Em sembla que al Rajoy li deu passar el mateix...

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Jaja, dec ser jo!!!!! Resumint: sense ajuda externa Espanya s'enfonsa, i el BCE no ajudarà fins que Rajoy ho demani formalment.

mai9 ha dit...

val, així no m'he perdut l'essencial. :)