dijous, 9 d’agost de 2012

Fantasia exterior

L’independentisme té sovint raonaments infantils que preocupa quan venen de persones que (en teoria) haurien d’alliberar el país. Un d’ells és que el món està esperant (o quasi) la nostra independència.

Això ve a tomb per l’apunt al blog de Jordi Xuclà, diputat de CiU al Congrés i Portaveu a la Comissió d’Afers Exteriors, on explica “l’interès” i “quasi simpatia” dels EUA i Israel per Catalunya, i el seu interès per saber “escenaris si aquest acord (el pacte fiscal) no arribés a bon port”. I d’aquí a articles o tuits especulant sobre el suport dels EUA i Israel a la independencia de Catalunya.

Sí, és cert que el cos diplomàtic està preguntant quin és el Pla B si no surt el Pacte Fiscal. I l’important no és QUÈ es respon sinó QUI ho respon. I els interlocutors clau són dos (la resta només especula): Duran Lleida, President de la Comissió d’Afers Exteriors al Congrés, i que a més controla la política exterior de la Generalitat a través de la Secretaria d’Exteriors; i el President Mas. La resposta de Duran Lleida (i per tant de tot l’aparell d’Exteriors de la Generalitat) davant el Pla B és clara, no crec que mai se li pugui acusar de doble llenguatge (i si algú té dubtes, que pregunti a Josep Rull). I la del President Mas? A mi no em consta (i si és així que algú em corregeixi) que hagi explicitat que el seu projecte és que Catalunya sigui un estat independent com Alemanya o Holanda. I té sentit: per què hauria d’explicar al món el que no explica a Catalunya? I recuperant la famosa entrevista de la CNN, recordem que va aparèixer com el president d’una regió espanyola que vol més diners.

Tinguem-ho clar: el món no espera res de Catalunya i està molt preocupat amb Espanya; no podem esperar suport a un procés (la independència) que no ha començat i que el Govern nega que farà; i si decidim res hem d’aspirar al reconeixement internacional, però no suport mentre siguem un problema intern de l’estat espanyol (en tot cas, neutralitat durant el procés i suport quan s’hagi completat amb èxit).

I el més important: problema és nostre, no del món. L’agenda exterior és clau, però el problema el tenim a casa: clarifiquem que volem i expliquem-ho al món.

Podem fer molta pedagogia sobre Catalunya, què som i què volem, però la clau de volta és què votem i què diu el Govern que ens representa.

P.D. I sí, els EUA i Israel són dos aliats clau i unes relacions a cultivar.

4 comentaris:

Salvador ha dit...

Diria que qui ha viatjat a Israel i ha parlat amb gent d'allà sobre el tema és Oriol Pujol.

I tens tota la raó, no regalaran res només per la cara bonica, s'haurà de lluitar molt.

Malgrat tot vull ser optimista i suposar que els encarregats de fer lobby ja estan fent la feina discretament.

Candide ha dit...

Lobby de què/qui i per a què, Salvador?

Anònim ha dit...

Fa més pedagogia un estat dibuixat en un atles, una bandera nacional en unes olimpíades o un seient a l'ONU que milers de voluntaris explicant-se amb bona voluntat.
Sense cap avantatge clar per a ells, immediat o potencial, cap estat ens veurà amb bons ulls (la nostra llibertat).
La realitat és dura i el procés, de tirar endavant, ho serà.
Jaume

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Salvador, tinc dubtes.

Candide, lobby per a el que cadascú consideri (en tot cas, com a mínim, per defensar els interessos de Catalunya)

Jaume, tota la raó...