dissabte, 19 de maig de 2012

Notes sobre el pacte fiscal en 10 o 12 minuts

(M’han convidat a un esmorzar tertúlia a Terrassa sobre el pacte fiscal amb Josep Rull i Albert Sagués; aquest és un esbós de la meva intervenció, que havia de durar uns 10 minuts)


Parlem del pacte fiscal com una estratègia política però per mi la qüestió és quina és el “pla de viabilitat” de Catalunya (i) en el “mentrestant” i (ii) una vegada s’arribi al final d’aquest projecte, s’aconsegueixi o no s’aconsegueixi aquest pacte fiscal.

Això és rellevant perquè estem en una situació crítica i que va a pitjor. Aquests són alguns exemples (que mostren a més que defensant una necessària austeritat estem anant cap a un país “sense xarxes”, oblidant als més febles de la societat):

O un altre exemple sobre la situació financera de la Generalitat: què pensaríeu d’una empresa que no pot pagar les nòmines, o que ha de demanar nous préstecs per poder retornar altres préstecs?

En aquest context:

  • Parlem d’austeritat quan els problemes són de tresoreria: la Generalitat no només retalla per assolir uns objectius de dèficit públic sinó perquè no té diners per fer front a les seves despeses
  • Plantegem el pacte fiscal com un problema econòmic quan l'arrel és un conflicte polític amb l’estat 
Abans de culpar a “Madrid” però tinguem en compte la responsabilitat dels catalans, ja que “som el que votem”:

  • Governants ens han dut fins aquí, amb dèficits públics desbocats, oblidant denunciar l’espoli fiscal o comparant Catalunya amb Grècia 
  • Majoria de diputats catalans al Parlament i Madrid han donat suport a tots els acords de finançament, a la llei que empara la intervenció de les autonomies, i han participat en votacions crítiques que evitaven la intervenció europea i/o eleccions anticipades

En aquest context l’estratègia de l'eestat és la derrota per asfíxia, imposant retallades, no pagant deutes amb Catalunya, culpant a les autonomies de tots els mals, i buscant l’enfrontament dels catalans contra la Generalitat (veure per exemple el comunicat del rector de la UPC on culpa als Governs de la Generalitat, actual i anterior, dels seus problemes econòmics) i de catalans contra catalans (com per exemple l’apelació del President Mas a “donar les gràcies als funcionaris” per assumir una retallada en els seus sous per així pagar serveix públics, posant en competència prioritats entre els catalans, quan l’origen de la retallada és l’espoli fiscal).

Uns sacrificis per evitar la intervenció formal de la Generalitat, quan de fet ja estem intervinguts de forma informal, ja que calen avançament de diners per pagar les nòmines o un préstec ICO per fer front a venciments de deute (i, si acabem tenint hispabons, serà a canvi de menys marge per l’autonomia).

Amb tot això, plantejar que el pacte fiscal és possible ens porta a gastar un temps que no tenim: potser es tracta d’anar guanyant arguments, però què més ha de passar per veure que això no és possible? Quantes vegades més han de dir que no? Quant més ens han d’humiliar?

  • Si no paguen 200€ milions que deuen a la Generalitat o disminueixen 45% inversió a Catalunya, com han d'acceptar cap pacte fiscal o reduir el dèficit fiscal? 
  • El que es demana (clau de la caixa) és impossible, i qualsevol pacte que passi per la bona voluntat del Govern espanyol no serveix per a res

Quina crec doncs que ha de ser l’actitud davant pacte fiscal?

  • Donar suport al Govern en la reivindicació d’un millor finançament per Catalunya 
  • No donar suport a l’estratègia (que de fet molts convergents reconeixen que no arribarà a bon port) 
    • No podem anar acumulant frustracions (Estatut, pacte fiscal, hisenda pròpia...), o en tot cas jo no vull recolzar una estratègia que passi per acumular aquestes frustracions al poble de Catalunya, que està patint una crisi econòmica descomunal 
    • Aquesta estratègia passa per gastar un temps que no tenim, ja que avui ja estem en temps de descompte (i per cert, en una situació més feble que fa un any, i que encara serà més feble d'aquí uns mesos, arribant sense forces ni diners a una negociació impossible) 
Pregunta raonable: quina és la meva alternativa?

  • Una prèvia: són els que tenen la responsabilitat del Govern (i els autonomistes que defensen mantenir la situació actual) els que ens han de dir quin és el seu pla de viabilitat: es demana als independentistes que expliquem fil per randa el nostre projecte mentre que no s’exigeix el mateix als autonomistes o als sobiranistes de via lenta, quan és el seu projecte el que està en fallida
  • No es pot esperar a que existeixi la majoria social (si aquesta encara no existeix): liderar és indicar explícitament el camí i fer que se sumi la gent, és a dir, explicar que la solució és l’estat propi.  Anar al davant de la societat, no a remolc seu
  • Cal anar fent la feina en paral·lel, en especial en l’àmbit internacional (fent pedagogia però també explicitant el conflicte polític) i preparant-ho tot pel dia 0 
Per acabar:

  • Molts catalans veiem que s’està arribant al límit i sentim la crida a sometent: el dubte és contra qui hem de lluitar (sense oblidar que un patriota ha d’estar disposat a lluitar contra el propi Govern) 
  • Estem vivint una oportunitat històrica, ja que existeix una crisi sense precedents amb un estat espanyol molt feble 
  • És obvi que qualsevol ruptura amb l’estat també té un cost però té uns beneficis indubtables a mig i llarg termini (és com voler estar en prim i en forma sense fer règim ni anar al gimnàs) 
  • Hi ha més raons que mai per proclamar la independència

Sobre això, tres frases extretes de la Declaració d’Independència dels Estats Units:
(...) quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.
Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents
I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor
No cal reinventar la roda: seguint aquest exemple, hem de passar del dret al deure de trencar.

3 comentaris:

Oriol ha dit...

No hem de perdre més temps amb el pacte fiscal perquè no ens el donaran mai. I no ho faran, entre d'altres raons, perque és més car per Espanya que la independencia. Només cal mirar l'evolució que tindria el IS i l'IVA en els dos models. Amb el pacte fiscal, basat en la seu de la empresa, cobrariem més que amb l'independencia, on les exportacions a Espanya anirien sense iva i les grans empreses catalanes pagarien part del IS a Espanya ja que haurien de crear filials. M'hi jugo un pesol, però , que , o ens posem les piles, o tot acabarà amb un pacte Mas-Camacho per la gestió i recaptació del 100% del IRPF.

Candide ha dit...

Jo realment pateixo quan es fan servir arguments torts. No hi ha despotisme, molt menys absolut. La situació present és fruit de negociacions entre el poder central i la Generalitat, negociacions en les que el mateix Mas també va participar en el seu temps com a Conseller en Cap.

Que la independència solucionaria la crisi? No ho sé, ho dubto molt, sobretot amb els líders frívols que tenim, però no em puc oposar en principi a aquest argument. Que hi ha pressa? No hi estic d'acord, però és un argument.

Però allò de la declaració d'independència del EUA és una fal.làcia. Com ho és la comparació amb Kosovo. Com ho són ja moltes coses que es diuen i repeteixen.

Crec que el que sí és urgent és prescindir de fal.làcies per entrar en una fase argumentativa basada en la raó.

Només gent com tu, Salva, pot donar aquest gir al debat. Això també hauria de ser un deure.

Perquè dubto que tu vulguis una Catalunya edificada sobre mentides i manipulacions, dubto que et vulguis trobar una altra vegada en oposició al poder -llavors poder pròpia i exclusivament català- dient, no era això, companys, no era això.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Oriol, a veure si hi ha cap pacte, i quin és. Jo crec que no ens donaran ni això.

Candide, a Catalunya ja tenim pacte fiscal: l'espoli que patim és consentit.

I per mi és tan important la independència com construir un estat just, eficient i transparent.