dilluns, 30 d’abril de 2012

Creixement, austeritat i altres

El gran debat econòmic sembla entre austeritat (=retallades) vs. creixement, amb Alemanya (=Merkel) com la "dolenta perfecta". Comparteixo que la sortida de la crisi no es pot basar només en austeritat sinó que cal una agenda pel creixement (com defensava fa deu mesos aquí).

Dit això, la demanda de mesures de creixement sovint oblida algunes crues realitats i pot ser la coartada per la inacció i el malbaratament:
  • Parlar de “creixement” quan en veritat es vol dir "gastar més" sovint l’excusa per no fer reformes estructurals que necessita l’economia: és a dir, d’acord a ajustar els programes d’austeritat, però abans (o en paral·lel) fem les reformes inajornables. Algunes es fan tard, malament i quan no hi ha més remei, com la reforma laboral; altres ni tan sols s’han abordat amb seriositat, com la racionalització (que no vol dir només retallades) del sector públic
  • Hem de gastar d’acord a les nostres possibilitats, Catalunya, Espanya i tot Europa. Per tant les polítiques que augmentin el dèficit públic han de tendir a un pressupost equilibrat a llarg termini (és a dir, amb dèficits i superàvits que s’equilibrin). Les famílies i empreses no poden gastar de forma indefinida més del que guanyen, i els governs tampoc. I els dèficits dels governs avui són més deutes pels nostres fills (i els seus fills!) demà
  • No tenim només un problema de dèficit sinó també (sobretot!) de tresoreria, és a dir, algú ha de deixar els diners. Per tant, qui defensi gastar més que digui d’on traurà els diners i com els convenceran per a què ho facin: l’estat s’està finançant gràcies al Banc Central Europeu, i si no aconsegueix diners per altres vies no és perquè l’austeritat és massa o massa poca, sinó perquè no estan segurs de que els pugui retornar
  • Darrera programes per incentivar l’economia es poden amagar malbaratament de recursos públics, com el Pla E i AVEs a enlloc
En conclusió, cal una agenda de creixement però abans cal fer reformes estructurals, ajustar la despesa pública a la nova realitat que tenim (que està aquí per quedar-se), gastar de forma responsable, i convèncer de que si ens deixen diners els tornarem (sense trampes).