dilluns, 26 de març de 2012

Aigües podrides espanyoles i catalanes

Més sobre el Congrés de Convergència: Oriol Pujol parla de les "aigües podrides d'Espanya que ofeguen Catalunya". És una afirmació que m'incomoda molt.

Primer, potser a molts us semblarà menor, perquè crec que respecte Espanya cal diferenciar el país de l'estat. El problema no és Espanya sinó l'estat espanyol. No hem de posar a la gent contra Espanya, entre altres coses perquè molts catalans se senten espanyols. L'enemic, de l'independentisme i dels ciutadans de Catalunya, és l'estat, que amenaça la nostra llengua, cultura i benestar.

I segon, perquè crec que Catalunya no està per donar gaires lliçons d'aigües netes. Avui hem vist un exemple amb noves detencions vinculades a casos de corrupció. I és clar, presumpció d'innocència, però també tenim casos de corruptes condemnats i indultats. I el ja famós 3%, el cas Millet, sospites de corrupció policial, casos que van sortint a la llum, i la sensació que hi ha pocs que s'atreveixin a aixecar les catifes i massa (pressumptes) delinqüents lliures.

A Catalunya hem de fer net. Em repeteixo: poca autonomia que tenim hauria de ser d'extrema qualitat.

I tornant a les aigües podrides, aquí crec que no hi ha tret diferencial, en això els catalans som molt espanyols.

5 comentaris:

Jan ha dit...

No siguis ingenu, l'Estat ÉS la gent. "L'Estat" només és una entelequia —no té vida pròpia—, un instrument per a manifestar la bel·ligerància essencial contra Catalunya que manifesten els usuaris d'aquesta eina político-jurídica anomenada Estat: els espanyols.

El TC són espanyols. Els polítics són espanyols. I els que envien SMS a Punto Pelota cagant-se en Catalunya són espanyols. És espanyol Patxi López (que avui ha fet un ridícul asbsolut) i és espanyola la mare i la cosina d'Albacete de Patxi López - que deuen tenir exactament la mateixa opinió sobre la independència fiscal (no diguem ja sobre la independència política absoluta) de Catalunya.

Amb aquest discurs d'anar per la vida demanant perdó per ser lliure ("no, no, si nosaltres us estimem molt, només estem en contra d'un artefacte administratiu anomenat 'Estat'") cap país hauria assolit la independència, començant pels Estats Units.

Aquesta punyetera mania d'anar amb el lliri a la mà és, per damunt, de tot el perquè, des de la Renaixença, no parem de fer grans i empàtics discursos de "fraternitat" i "germanor" alhora que proclamem grans futurs de sobirania plena, mentre a Castella van rient i pensant: "que en són de sòmines, aquests catalanets".
Hom ha de canviar d'estratègia per ser lliure (fins i tot, fiscalment -únicament- lliure), tot plegat fa massa pudor a Síndrome d'Estocolm.

Candide ha dit...

a Salvador Amb aquest aclariment teu queda clar que Oriol deu haver parlat de tota Espanya, com per l'altra part és normal.

El que no entenc és com en aquesta entrada reflexiva pots dir: "L'enemic, de l'independentisme i dels ciutadans de Catalunya, és l'estat, que amenaça la nostra llengua, cultura i benestar."

No és per debatre la raó que dones, sinó per posar independentisme i ciutadania en el mateix sac. Són coses ben diferents: una és aspiració política, l'altra es refereix als drets.

És evident que l'independentisme vol un altre estat, per tant està en contra d'aquest. Els ciutadans, però, estan protegits per l'estat -és la seva (de l'estat) raó de ser i funció bàsica- i allò que pot anar en contra d'ells (és a dir en contra dels seus drets i/o necessitats) és en tot cas la política d'un partit/govern o l'altre.

Si diferenciem entre els conceptes país, estat i govern anem molt més ben preparats per presentar els nostres arguments i defensar els nostres punts de vista; punts de vista que poden ser oposats com és el cas p.ex. entre tu i jo.

Creem la base per parlar de la mateixa cosa. No és poc.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

nk

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Jan, no dic d'anar amb el lliri a la mà. Hi haurà confrontació, però crec que cal tenir clar qui és i qui no és l'enemic.

Candide, l'estata espanyol està amenaçant el benestar dels catalans, i per això el veig com una amenaça. És a dir, no va contra tots els independentistes, sinó contra tots els ciutadans.

Candide ha dit...

Molt humilment repeteixo que llavors s'hauria de parlar del govern, perquè l'amenaça estaria en la política, no en l'estructura.