dimecres, 8 de febrer de 2012

Catalunya inviable

Tenia un post a mitges amb el títol de “Catalunya inviable” quan he llegit l’escrit del President Pujol “Catalunya no és viable (o ho seria si...)”. El President Pujol continua apel·lant a una gran rectificació d’Espanya per evitar que Catalunya avanci cap a la independència (aka que ens donin el pacte fiscal), al seu “residuals o independents”, i a la viabilitat econòmica de la Catalunya independent advertint però la “més difícil viabilitat política i social”.

Celebro l’evolució del President Pujol i la seva aportació al projecte independentista, tot i que és una llàstima que això que ho digui ara i no quan era President, i que durant molts anys combatés el projecte independentista (espero que el President Mas no esperi a veure la llum a ser ex-President).

El President Pujol fa dos advertiments: a Espanya, que està empenyent Catalunya cap a la independència; i als catalans, explicant que aquest camí és extremadament complicat. M’agradaria que fes un pas més: que passés dels advertiments a la construcció, és a dir, per cada problema que troba que plantegi (com a mínim!) una solució o un pla de d’acció per resoldre cada entrebanc. La pregunta “residuals o independents” és retòrica, i l’expectativa d’un pacte fiscal que equivalgui a un concert econòmic és impossible. Com anem "cap allà", que contribueixi a trobar solucions abans no sigui massa tard.

I tornant a l’escrit que tenia a mitges, el resum: les dades de liquidació del pressupost de la Generalitat del 2011 (veure un resum aquí) ha estat un bany de realitat de la inviabilitat autonòmica. Després d’un any d’ajustos i retallades doloroses no s’ha aconseguit l’objectiu de reducció de dèficit de la pròpia Generalitat (que era superior a l'objectiu fixat per l'estat) amb una desviació de 822€ milions respecte el pressupost inicial i amb un resultat no financer negatiu de 6.687€ milions (i això assumint que s’han “ingressat” 759€ milions de l’estat corresponent a la Disposició Addicional Tercera). O dit d’una altra forma, la Generalitat no tenia 1 de cada 4 euros que ha gastat (els ingressos han estat de 18.731€ milions vs. unes despeses de 24.934€ milions, sense incloure despeses financeres i incloent com a ingressos la Disposició Addicional Tercera).

Aquest dèficit és en part fruit de l’herència rebuda i de la crisi però també d’un mal sistema de finançament crònic i permanent (com explica el Professor Xavier Sala-i-Martín, "hi ha dues constants al món: la velocitat de la llum i el dèficit fiscal català"): esforços titànics per acabar gastant 1 de 4 euros que no tenim. I tot i que hi hagi noves reduccions de dèficit (que hauran de venir sobretot per la via de més reduccions de despeses, és a dir, més retallades) el dèficit seguirà sent descomunal i el deute seguirà creixent.  I així fins que descobrim, potser massa tard, que la Catalunya autonòmica és inviable.

Qüestió de temps.  De fet crec que estem en el temps de descompte

1 comentari:

Candide ha dit...

Tant Pujol com Mas van votar sí a la independència dels Països Catalans. Puix que la consulta no era oficial, és a dir sense efectes jurídics o polítics, es pot pensar que els dos van expressar els seus desitjos més íntims.

Tothom es pregunta com és que els dos deixen les seves conviccions a casa a l'hora de fer política. Serà que dia a dia és complicat, però l'horitzó ja està dibuixat. Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, vamos.