dimarts, 17 de gener de 2012

Lliçons des de Catalunya?

Un bon amic em recomana l'article "La lliçó catalana" (no he trobat el link de l'article en català) de l'escriptor portugués Gabriel Magalhães a La Vanguardia dient-me que segurament m'agradarà molt. I no m'ha agradat gens.

La base de l'article és que Europa té molt que aprendre de Catalunya, per la nostra capacitat de sobreviure, superar dificultats i, sobretot, de cedir amb generositat per aconseguir un bé superior.  Els països haurien de fer com Catalunya i pensar menys en ells i més en els demés!
Y la respuesta para los actuales problemas quizá esté en las regiones más olvidadas: quizá se encuentre en la eficaz y discreta Catalunya. 
Pero en Catalunya sí se conoce este diccionario de humildades. Se conoce porque el mundo catalán ha sobrevivido siglos emparedado.
Doncs sabeu què?  Doncs que jo penso que no estem en condicions de donar gaires lliçons i que no som exemple de res.  Estem asfixiats, espoliants, aprop del precipici, amb un sentit d'estat (espanyol) que evita el col·lapse espanyol sense solucionar el drenatge català.  I així fins al final, quan ja serà massa tard.
Haría falta un delegado catalán que les explicara que, con frecuencia, los pactos se hacen, no para lograr lo mejor, sino sencillamente para evitar lo peor.
Aprendamos, pues, a ser catalanes. Varias cosas nos puede enseñar Catalunya. La primera: ceder no es arrojar la toalla. Ceder a veces es la mejor forma de resistir. Segunda: debemos tener un pensamiento sutil, capaz de una gran ductilidad
S'agraeix que un escriptor portugués valori aquests atributs dels catalans, a l'igual que s'autoenganyen molts catalans.  Però no ens fem trampes al solitari, amb aquesta estratègia Catalunya no se'n surt.

I potser la solució és tan senzilla com que, durant una temporada, Catalunya pensi menys en els altres (=Espanya) i més en ella mateixa, que miri de solucionar els propis problemes abans de salvar als altres.  Vaja, com tots els països del món, per variar.
La cultura catalana no es un catálogo de derrotas, sino una lección valiosísima para el porvenir europeo.
Jo estic fart que les nostres úniques victòries siguin les del Barça.  Resistir no és una victòria, és prollongar l'agonia.

P.D. L'article també parla del llibre "Promiscuïtat" d'Àlex Susanna.  Amb això estic d'acord, és un llibre genial.  De vegades llegeixo un parell de poemes seus al matí, al tren, abans d'arribar a la feina (sí, he canviat una mica, faig esport, ioga, m'he aprimat i llegeixo poesia; i em trobo molt millor).

2 comentaris:

mai9 ha dit...

ah el portuguesos.. en saben molt!

fa poc un em deia que el problema que teníem els barcelonistes era que no havíem entès que el Mourinho feia servir la provocació com a eina de treball. Va acabar reconeguent que el que fa aquell home és mala educació, mal comportament, etc.

És a dir, al loro amb aquests elogis d'uns que ja fa temps que es van treure de sobre els españols.

Clidice ha dit...

N'hi ha que de la covardia i de la traïció en fan virtut :(