dijous, 27 de desembre de 2012

Missatge (imbatible) al món

(Article publicat a Vilaweb)

Hi ha consens en que l’agenda internacional és prioritària en el procés cap a l’estat propi i que, per tant, és clau com expliquem Catalunya al món.

És complex però estem de sort ja que tenim un missatge simple i imbatible: "els catalans volem votar". Aquesta ha de ser la nostra carta de presentació, avalada per unes eleccions on ha guanyat de forma clara el dret a decidir. Quin demòcrata pot estar en contra de que els catalans votem? Qui es pot oposar a un referèndum per a què els catalans decidim el nostre futur? No ens cal explicar (d’entrada) que els catalans volem la independència sinó simplement que els catalans volem votar.

Aquest missatge guanyarà en importància perquè el govern espanyol farà l’impossible per impedir el referèndum. Democràcia espanyola? Els arguments espanyols són fàcils de respondre davant un espectador extern i imparcial. "Han de votar tots els espanyols". I en el cas d'Escòcia i Quebec, qui vota? "La Constitució no permet fer referèndums". Quina llei és aquesta que no permet l’exercici de la democràcia? “Abans cal reformar la Constitució”.

Òbviament l’afirmació “els catalans volem votar” l’hem de completar amb més explicacions (aquestes sí sobre la independència). De fet hi ha quatre preguntes clau a respondre en funció de l'interlocutor, que depenen del seu grau de coneixement sobre Catalunya, del seu origen, i de l'àrea que més el preocupi. Aquestes preguntes (i un apunt sobre les respostes) són:
  • Per què tenim dret a ser independents? (I explicar què érem abans del 1714 i, entre altres, donar una dada molt potent: el President Mas és el número 129 de la Generalitat, és a dir, és una institució amb molta història)
  • Per què ho volem fer ara? (I respondre amb la llista de greuges dels darrers anys, en especial l'Estatut, l'incompliment dels acords relatius al finançament i les infraestructures, i el dèficit fiscal crònic i permanent)
  • Com farem el procés? (Especialment rellevant en l’àmbit diplomàtic: com farem el referèndum i com gestionarem a nivell internacional la nostra conversió en un estat)
  • Com finançarem la transició? (Aquest tema és el que més em preocupa, i no només explicar-ho; no és tracta tant d’explicar que som viables sinó com ens finançarem a curt termini)
Aquestes són les grans preguntes avui, que es completaran amb una cinquena quan el govern de l’estat (obligat per l’exterior) faci una proposta de pacte trampa a Catalunya. “Per què no pacteu?” I caldrà explicar que aquest pacte és insuficient, arriba massa tard i, sobretot, que no el compliran (i recordar tant els incompliments de l’estat amb Catalunya com la manca de credibilitat de Rajoy al món).

Apart d'aquestes preguntes hi ha altres idees que hem de tenir present i transmetre, com les següents:
  • Volem fer un procés impecablement democràtic i lleial amb els nostres aliats internacionals: no volem trencar res, volem construir, i fer-ho intentant que tothom hi guanyi i vetllant per a què ningú hi perdi 
  • Espanya és viable sense Catalunya: la qüestió de veritat no és la viabilitat d’una Catalunya independent sinó la d’Espanya sense Catalunya. I la nostra resposta ha de ser que sí perquè si la comunitat internacional arriba a la conclusió que Espanya no és viable sense Catalunya, boicotejarà el procés d’independència
  • Unió Europea: cal transmetre que Catalunya té l'aspiració de ser membre de la UE i que això és el millor per a tothom,  no només els catalans (p.e. també per les empreses europees instal·lades a Catalunya o que exporten a Catalunya). Però que, si d’entrada no som membres, no passa res, ja que l’important és garantir el benestar dels ciutadans i això es pot aconseguir tant dins com fora la UE
Correspon al Govern desenvolupar aquest argumentari, preparar les respostes, i fer-ne difusió. I, més enllà del seu àmbit d’actuació, facilitar-lo a totes les persones i institucions de la societat civil que expliquen Catalunya al món.

Aquests missatges, òbviament, cal modular-los en funció de l’interlocutor, ja sigui premsa, inversors, institucions o polítics internacionals. Així, per exemple, cal tenir en compte que la comunitat política internacional es mou només per interessos, i que per tant amb ells hem d’insistir tant que "els catalans volem votar" com que els catalans no volem trencar res i no serem ser un problema per ningú (en tot cas ho serà Espanya, que pot estar disposada a morir matant).

Missatge simple i imbatible. Fa un parell de setmanes vaig recollir el premi Premi Joan B. Cendrós en nom del Col·lectiu Emmavaig dir unes paraules que acabaven així:

Hem d’explicar al món moltes coses, però n'hi ha una de clau: els catalans hem votat, els catalans volem votar, els catalans volem viure en un país normal. Això ho entén tot el món, això és imparable, i això sortirà bé.
Doncs això. I sense excuses, que només depèn de nosaltres.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Sense excuses (ni distraccions ni coartades)

Molt content i il·lusionat, però preocupat i amb vertigen. Molts hem demanat durant molts anys, ja des de la darrera època del President Pujol, un pacte CiU-ERC. Ara el tenim, és per aconseguir la independència, i per fer-ho de la forma més justa possible amb aquells que més estan patint la crisi. Genial.

Això no treu però la preocupació que tinc per un Govern (en minoria) que haurà de travessar un camp de mines. La crisi econòmica i crear un nou estat ja és prou complex, però si s’afegeix l’asfíxia financera i l’acció de la maquinària de l’estat, el tema es complica molt.

Dit això, el futur és a les nostres mans. I cal dir ja, avui, que no valen excuses, que no acceptarem excuses. Que és difícil? Segur. Que Madrid no ens deixarà? Ja ho sabem fa temps. Que trobarem moltes dificultats? Sens dubte. Que... Res! Sense excuses.

Mireu, als Estats Units hi ha un moviment educatiu que s’anomena “no excuses schools”. Aquestes escoles, que acostumen a estar en entorns complicats, tenen una màxima: “aquí no acceptem excuses”. És a dir, li deixen molt clar als estudiants que el que els hi passi fora de l’escola (i molts viuen realitats molt difícils) no és excusa per no complir les normes de l’escola, per no treure les millors notes possibles i per no anar a la universitat. Tenen un objectiu que han de complir (i rebran molt suport per fer-ho), i ho han de fer a pesar dels problemes que tenen i que la vida, per molts d’ells, no ha estat justa. “No excuses”. Si aquests nens no poden utilitzar excuses, perquè ho han de poder fer els nostres governants?

Doncs això, “sense excuses”. Ja sabem que el camí és difícil, complicat i perillós, però no acceptarem excuses. La societat civil, molts ciutadans, ens deixarem la pell i els ajudarem tot el que puguem, però és responsabilitat del Govern i dels nostres líders aconseguir l’èxit.

Ah, “sense excuses” sí, però sense distraccions ni coartades, també. Que el procés cap a l’estat propi i els atacs contra Catalunya no amaguin els problemes reals que tenim els catalans avui, que també hem de resoldre.

Un exemple de distracció és la llei Wert. És un atac contra la llengua, la cohesió social i les escoles, sens dubte, però el problema de l’educació avui a Catalunya no és la llei Wert sinó els resultats escolars dels nostres nens, lluny del que haurien de ser. No ens distraiem. Si tan preocupats estan els professors pels resultats escolars dels seus alumnes, tirem enrere la jornada intensiva a les escoles de secundària, pensada per millorar les condicions laborals dels professors a costa del rendiment escolar dels alumnes. Això depèn dels catalans, a l'igual que moltes altres coses. Un altre exemple: l'estat vol obligar que els cursos per aturats siguin en castellà, un atac més, però no oblidem que el problema avui és que es fan molt pocs cursos pels aturats i que això depèn de la Generalitat. No ens distraiem i no deixem que ens distreguin. Tenim un país per construir i algunes eines importants per fer-ho.

I sense coartades. A Catalunya tenim corrupció. Estem, com explica Carles Boix, entre el 20% de regions menys corruptes d’Europa. D’acord, no està malament, però en tenim i això és una lacra. Per això no permetem que ningú utilitzi el procés d’independència per amagar els casos de corrupció. Presumpció d’innocència sempre, cas a informes inventats mai... però tolerància cap pràctiques corruptes, justificar no parlar-ne perquè estem camí de l’estat propi, o utilitzar la senyera per amagar-se, sota cap concepte.

En un moment clau de la nostra història, on el futur depèn de nosaltres, no acceptem excuses, no ens distraiem ni oblidem les nostres prioritats, i no permetem que ningú taqui la senyera per amagar comportaments poc ètics. Es tracta d’aconseguir l’estat i que aquest sigui de qualitat.

És complicat però crec, sincerament, que estem en les millors mans: el President Mas i Oriol Junqueras.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Animar la tropa i convèncer als indecisos

Tinc la sensació que molts independentistes (almenys molts del meu entorn) estan desanimats des del dia de les eleccions, i cada dia ho estan més. Quan ho racionalitzen conclouen que el país ha votat pel dret a decidir i per la independència, però que serà més difícil aconseguir-la del que havien pensat i previst el dia abans de les eleccions (tot i que fa tres mesos ningú pensava que estaríem tan aprop). I a més hem constatat el pes del vot unionista i hem tingut un “tast” del que arribarà a fer l’aparell de l’estat per impedir que el procés tiri endavant.

Vaja, que molts estan desanimats. I per tant rectifico el que vaig escriure la setmana passada: cal prioritzar esforços en els indecisos i els no convençuts, però també cal seguir fent accions per animar la tropa dels convençuts, ja que ells són el motor del projecte i els millors prescriptors que tenim. Per això sí que seguiré fent xerrades (si em conviden) i accions per entorns convençuts.

Per cert, la societat civil hem de seguir treballant i apretant, però ara són el Govern i ERC qui han de liderar el procés (i animar la tropa i convèncer als indecisos). Un primer pas seria una compareixença conjunta, solemne, del President Mas i de l’Oriol Junqueras, una vegada tanquin el pacte.

Crec que estem en les millors mans possibles, i una posada en escena així seria la millor forma de visualitzar-ho.

P.D. Com va això de l'exèrcit de voluntaris?

dilluns, 3 de desembre de 2012

Xerrada: "Independència i la imatge de Catalunya al mon" (Sant Cugat, 4 de desembre)

Per si t'interessa:
Conferència-col·loqui: "Independència i la imatge de Catalunya al mon"

Dimarts 4 de desembre a les 20.00 hores, a l’Auditori de la Casa de Cultura (al costat del Monestir)
Si vens i llegeixes aquest blog, vine a saludar-me!

P.D. Gràcies a l'ANC de Sant Cugat per convidar-me.

P.D. És possible que sigui una de les darreres xerrades d'aquest estil que faci (veure aquí...)

diumenge, 2 de desembre de 2012

Exèrcit de voluntaris

Els catalans hem votat majoritàriament independència però d’una forma que fa més difícil aconseguir-la. Whatever. És important entendre què ha passat, les lliçons apreses i demés, però el que més em preocupa i ocupa és com ho farem i, sobretot, què he de fer jo per fer-la possible.

Sobre com ho farem, i amb totes les dificultats que suposa de tenir un govern en minoria quan necessitem un Govern fort, crec que estem en les millors mans possibles: les del President Mas (a qui no conec personalment però m’ha demostrat que és valent i que hi puc confiar) i les de l’Oriol Junqueras (a qui tinc la sort de conèixer i només puc parlar bé, per la seva honestedat, capacitat i compromís). Ells han de fer possible que tinguem el referèndum.

I el referèndum hem de guanyar-lo. I aquí és on entro jo i, crec, la majoria de nosaltres. Hem de guanyar, de carrer, i per aconseguir-ho hem de fer molta pedagogia. Cal seguir fent algunes coses de “consum intern”, vídeos de “gallina de piel”, xerrades pels convençuts... però sobretot cal sortir al carrer per arribar als indecisos i als que avui votarien NO.

Hem d’afinar molt a qui ens dirigim, el missatge i com ho transmetem, però sens dubte aquesta ha de ser la nostra prioritat. Espero que Òmnium, l’ANC, i la resta d’entitats a favor de la independència, com el Cercle Català de Negocis, la Fundació Catalunya Estat i moltes altres, ho vegin igual. I que hi posin recursos i molta intel•ligència, apart de coordinació entre elles.

I que comptin amb mi i amb molts altres. En hi deixarem la pell. Jo renuncio a fer més xerrades pels convençuts (aquest dimarts serà la darrera perquè ja m’havia compromès). Que m’avisin en canvi per anar a fer campanya al carrer, a llocs on guanya el no, a territori hostil a la causa. Sense oblidar que, apart de convèncer, també és important transmetre que passi el que passi seguirem sent un sol poble. Per fer això cal un exèrcit de voluntaris i una direcció clara. Els voluntaris pel sí. I començar ja, avui.

I per cert, també calen voluntaris per ajudar al Govern en temes clau, com el financer, les telecomunicacions o la seguretat. De forma desinteressada però amb la màxima dedicació i compromís, com no podria ser d’una altra forma en un moment com l’actual. Molts patriotes, molt preparats i amb molta responsabilitat, voldrien (però no saben com) contribuir en aquest projecte. Espero que el Govern vegi la necessitat d’activar aquest actiu que té el país (i que sàpiga com fer-ho).

P.D. Cal modular el missatge. Fa poc em van convidar a fer una xerrada i el meu company de taula va fer un discurs molt agressiu en temes de llengua. Jo no hi estava gens d’acord i, si hi havia algú d’origen espanyol entre el públic, segur que es va tirar enrere. No vaig dir res per no liar-la, però me’n penedeixo. Per això aviso: si algú fa un discurs agressiu o antiespanyol en alguna xerrada, hi respondré. I si això suposa un conflicte, que no em convidin. Mai més em tornaré a equivocar per no parlar.

Actaulització: un amic m'ha enviat aquest missatge:
Els actes pels convençuts també són necessaris. Aquests són els prescriptors de la independència a molts espais professionals i familiars, i cal que tinguin una bona formació i vagin carregats d'arguments i d'idees i d'il.lusió. Ells són l'exèrcit de Catalunya i no tots tenen capacitat per elaborar les idees forces ni per saber contestar els 'arguments' de l'enemic
Per tant, rectifico: algun acte per convençuts (si em conviden) el faré, però sobretot en clau de transmetre idees que puguin utilitzar per a què després ells facin pedagogia

dimarts, 27 de novembre de 2012

Eleccions (& Time & NYT)

Encara estic processant tot plegat.  No sóc optimista, perquè tot i la gran confiança que tinc en el President Mas i en l'Oriol Junqueras, CiU i ERC han estat sempre incapaços de pactar.

A molts ens dolia quan el President Pujol preferia el PP a ERC; quan ERC va triar el PSC enlloc de CiU (jo estava a favor del primer tripartit i no del segon); i quan el President Mas pactava amb el PP al Parlament enlloc de ambERC.

Molts volem un pacte CiU-ERC. I no hi ha excuses, cap ni una.  A veure com evoluciona tot els propers dies.

Avui ha estat un dia intens amb els mitjans internacionals.

Em citen a Time Magazine (veure link):
For Salvador García, spokesperson for the Emma Collective, a pro-independence group, that simple arithmetic is encouraging. “If you compare now with how things were two months ago, we are much closer,” he says. “Then we didn’t have government that supports independence, and now we do.”
I al New York Times (veure link):
Salvador García Ruiz, one of the founders of Collectiu Emma, an association promoting Catalan interests, said: “Mr. Rajoy is still facing a clear separatist challenge, but it now comes from a Catalan leader who first has to form the kind of coalition with a left-wing party that has historically not been a success.”
I és això: Catalunya està molt més aprop de la independència que abans de l'onze de setembre (tot i que no tan aprop com pensàvem fa uns dies); i l'oportunitat independentista encara existeix i està en mans dels nostres líders. Espero que no ens fallin.

diumenge, 25 de novembre de 2012

Blog (i Reuters i Irish Times)

Darrerament estic poc actiu al blog. La raó principal és el Col·lectiu Emma que, des de la Diada, em dóna una feina descomunal.  I estic encantat, tot i que no sé si és gaire sostenible.

Suposo que ja coneixeu la nova web (veure aquí).  Ha estat gràcies als cracks de Tirabol.  Us demano que, si mai heu de fer una web, els contacteu.  Grans professionals i grans patriotes.

A Emma també hem creat equips per Alemanya, Itàlia i França, i altres "cèl·lules" més petites per altres països i llengües.  Estem actius a Twitter i Facebook, hem tret editorials, respostes públiques...  Tot això no seria possible sense el (gran) suport de molts voluntaris i "amics" i, òbviament, sense tot el que fa JC (a tots els que ens feliciteu pels nostres escrits, sapigueu que és ell).

I un parell de curiositats: he sortit a l'Irish Times explicant que els joves no tenim (o hauria de dir tenen?) "restriccions mentals" per ser independentista i que avui dia trobes independentistes a tot arreu (veure link).  I a Reuters en un article sobre immigrants i fills d'immigrants a favor de la independència (la meva mare és nascuda a Andalusia) on explico que la independència no és contra Espanya ni contra ningú (veure link).  Aquest darrer article és important ja que cal transmetre al món que l'independentisme és un projecte que no exclou a ningú i que Catalunya és un exemple d'integració, i aquí es fa a través de Reuters, que arriba a tot el món i que molts mitjans ho reprodueixen totalment.

P.D. També escric poc al blog perquè estic (intentant) escriure un llibre sobre l'economia catalana.  Massa coses, a risc de no fer del tot bé cap d'elles...

dissabte, 24 de novembre de 2012

El pacte (trampa)

Tard o d'hora tindrem una proposta de pacte per part d'Espanya. Ara sembla que s'han trencat tots els ponts però ho faran, o més ben dit faran veure que ho fan, per desactivar-nos internament i per desligitimar-nos internacionalment si rebutgem aquest pacte (trampa).

Quan parles amb "gent de fora" (premsa, analistes, diplomàtics...) venen a dir el següent:
  • La separació és dolenta per a Espanya i pel món
  • Rajoy ho intentarà salvar oferint un pacte als catalans 
  • Si no ho fa, rebrà una pressió descomunal extrema per a què ho faci, i acabarà oferint un pacte
  • Els catalans haurem de negociar i acceptar el pacte, perquè el món pot entendre (tot i que no els fa gens de gràcia) que vulguem ser independents si Espanya tanca totes les portes, però no si en deixa alguna oberta
N'estan convençuts, és el seu escenari base, i ho hem de tenir molt present per "gestionar-ho".

Crec, i així els explico, que sí que hi haurà oferta de pacte però que:
  • Serà molt dolent, és a dir, totalment insuficient inclòs per a aquells que es conformen amb el pacte fiscal, entre altres raons perquè si fos molt bo seria el final politic de Rajoy
  • A més no el compliran, perquè és el que sempre ha fet l'estat (mani qui mani) amb Catalunya, i també els recordo els incompliments sistemàtics de Rajoy amb els seus aliats (?) internacionals (la manca de credibilitat internacional seva i del seu govern ens ajuda molt)
Aquesta proposta futura de pacte (trampa) ens obliga a actuar (ja) per fer el procés irreversible:
  • En clau interna, recolzant i pressionant al Govern, ja que pressions a favor del pacte en rebrà moltes i molt importants. I també continuar fent pedagogia de l'estat propi per evitar que aquells que votarien SÍ, però que volen un encaix impossible de Catalunya a Espanya, vegin que aquest ja és impossible (són els que poden decantar el resultat d'un referèndum)
  • A l'exterior, explicant els greuges i els incompliments sistemàtics de l'estat amb Catalunya de forma que s'entengui que cap pacte és creïble i que, a més, és massa tard. I també que el problema no és només econòmic, sinó un conflicte polític amb una derivada econòmica molt important. És a dir, que no és només una qüestió de diners
Hi haurà proposta de pacte trampa.  Com ho gestionem és clau, aquí i a l'exterior.

P.D. Jo sí que estic a favor d'un pacte.  De fet, de dos pactes: sobre com fem el referèndum, i sobre com ens dividim els actius i passius quan ens separem.  I també a favor d'un no-pacte i fer la nostra si l'acord és impossible.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Gran exposició a París de Narcís Darder

La Directrice du Centre d’études catalanes a le plaisir de vous inviter au vernissage de l’exposition de photographies de

Ricard DURAN / Narcís DARDER

Barcelone années soixante

mardi 6 novembre 2012 à 18h30

Commissaires de l’exposition: Ricard Duran et Isabel Darder

- Exposition du 6 novembre au 3 décembre 2012 -

Centre d'Études Catalanes - Université Paris-Sorbonne
9, rue Sainte Croix de la Bretonnerie – 75004 Paris – Métro: Hôtel de Ville (lignes 1 et 11)
Tél: 01 42 77 65 69 – Courriel: centre.etudes-catalanes@paris-sorbonne.fr

Si passeu per París aquest novembre, no us podeu perdre aquesta exposició fotogràfica de Narcís Darder (i de Ricard Duran).  La Isabel, la seva filla, ha fet una gran feina preparant tot plegat.

La inauguració és el 6 de novembre a les 18:30, oberta a tots els catalans i amants de la fotografia.  Si hi aneu, digueu que sou amics del Col·lectiu Emma!

divendres, 26 d’octubre de 2012

Catalunya, Alemanya i Espanya (versió JP Morgan)

La setmana passada va ser UBS (veure "Inversors internacionals, independència (i Comissionat per a l’estat propi)") i aquesta JP Morgan amb l'informe "Catalan challenge asks real questions of Europe". I el que diu és interessant ja que ens dóna "pistes" sobre què cal fer, ens ajuda a construir el relat a nivell internacional, i ens recorda la necessitat d'explicar el projecte a inversors internacionals (incloent un "pla de viabilitat" de la Catalunya estat).

El més important de l'informe és una qüestió que planteja i que he advertit abans en el blog: per què han de ser solidaris els alemanys si els catalans volem deixar de ser-ho?
Why should Germans support poorer Spanish regions if Catalans object?
(...) this opens a larger political question for the Euro area as a whole; namely that if Catalonia is unprepared to subsidize Spain’s poorer regions, why should Germany or other countries of the European north? This is the same question that IMF members (e.g., China) ask of the Euro area as a whole in its management of the crisis. We expect this question – of the political mandate for transfers - will ultimately need to be tested in referenda across other parts of the Euro area; Catalonia could simply be leading the way.
Aquesta pregunta és legítima i me l'han feta sovint. I la resposta no és òbvia i crec que ha d'anar per la via de dir que el problema econòmic és important però que aquest és conseqüència d'un conflicte polític irresoluble; que Catalunya seria contribuidora neta a la Unió Europea i que per tant seguiríem sent solidaris; i que la comparació seria com si Alemanya donés els seus impostos a Brussel·les i li retornessin només una part, i que a més això fos insuficient per cobrir les seves despeses bàsiques.

Hem de ser capaços de respondre aquesta pregunta (que de fet és la base d'un article al Financial Times arran aquest informe, veure aquí), tot i que és més fàcil explicar a l'exterior que volem un estat (que és gestionar els nostres impostos i moltes més coses) que el pacte fiscal (que era només era demanar més diners).

Altres qüestions rellevants de l'informe són:

Catalunya és viable però el repte és com es finança a curt termini (veure "Pacte fiscal, hisenda pròpia, independència") i el cost que suposaria per Espanya (tema recorrent, veure "Independència i futur de l'euro")
An independent Catalonia might be credible in the long term, but major fiscal and political questions remain
Transition costs of a move toward independence would be high, and trigger broader worries about Spain
Preveuen un llarg període d'inestabilitat (crec que, pel bé de tots, quan més ràpid vagi el procés millor, ja que la inestabilitat és i serà un problema i, quan abans s'acabi, millor)
We think many of the issues around independence (or autonomy) will remain unaddressed for some years to come; investors should expect continued low-level uncertainty – a referendum may not, in practice, come until late 2014 or beyond.
Creuen que Rajoy farà crèixer encara més el sentiment independentista!
(...) if Madrid hides behind constitutional objections we expect this simply to lead to an escalation of pro-independence sentiment in Catalonia (although we do not discount the possibility of the Rajoy government handling things poorly).
Unió Europea: accés no serà immediat però ens veuran amb simpatia (i sobre això, crec que és un error vincular la nostra independència a formar de la UE - veure ""Estat d'Europa" o "Estat de la Unió Europea"?")
Were Catalonia ever to achieve independence it would likely need to reapply for membership of both the Euro area and the European Union as a whole
(...) Comments from European Justice Commissioner Reding over the past few weeks do suggest however that the EU institutions would be ready to take a constructive attitude toward a Catalan membership application
I un tema clau: creuen que tot plegat acabarà en només més autonomia
Autonomy is the most likely outcome
Aquest és (malauradament) una percepció compartida per una gran part dels analistes i mitjans internacionals. I bé, som nosaltres (ciutadans votant i Govern "fent") els que hem de demostrar que això de la independència va de veritat. Sobre això, tot i que crec que el Govern i CiU aniran fins el final i que el llenguatge del President Mas és molt correcte, les seves paraules sovint encara s'interpreten a l'exterior com ambigües (un suggeriment: si no vol dir "independència", que digui que volem un estat com Dinamarca o Holanda).

Cal destacar a més de l'informe alguns apunts que em fa l'amiga EA:
  • En positiu, que parla de que hi descentralització de la despesa però no dels ingressos; reconeix el deficit fiscal territorial de Catalunya (i dóna les dades de les balances del 2005 del Ministeri); i reconeix la relació entre dèficit fiscal territorial de les CCAA i l'endeutament
  • I erradaes: compara els esforços que fan els països europeus rics amb els pobres amb el que fa Catalunya, però no té en compte que Catalunya ho fa sempre, no perquè hi hagi crisi (i que la nostra magnitud és molt gran); la major cessió de tributs en el nou model de finançament no ha implicat que ara gestionem ("collect") més impostos; quan parla de les febleses de la balança fiscal, no és cert que l'impost de societats s'imputi on és la seu de les empreses (es territorialitza en funció de l'activitat econòmica, no del lloc on s'ha recaptat); i el càlcul del cost de les estructures d'estat és inconsistent amb l'acceptació del dèficit fiscal territorial (no poden imputar uns costos de 5.8% perquè si Catalunya ara rebés això de l'administració central, no es tindría aquest dèficit)
Aquest informe és, again, una eina útil sobre aquells aspectes a treballar, prioritzar, clarificar i comunicar.

P.D. La setmana passada vaig la trucada d'un "prohom" del país que respecto i aprecio on em renyava (de bon rotllo) pel meu post sobre l'informe d'UBS ("Inversors internacionals, independència (i Comissionat per a l’estat propi)").  Em deia que havíem de ser positius, que a nivell internacional s'havien fet grans avenços i que havíem de treure pit.

Te raó, a nivell internacional tenim molta molta feina feta (i ens queda una feina brutal encara per fer...).

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Xerrada a Sabadell aquest dimecres 24 d'octubre

Aquest dimecres 24 d'octubre participo en la xerrada a Sabadell "La independència de Catalunya: per què i per a què?", juntament amb Enric Larreula (escriptor) i Àngels Folch (membre del secretariat de l’ANC).

Serà a les 8 del vespre al Centre Cívic de la Creu Alta Can Balsach (Ctra. de Prats de Lluçanès, 2).

divendres, 19 d’octubre de 2012

Inversors internacionals, independència (i Comissionat per a l’estat propi)

El banc d’inversió suís UBS ha publicat l’informe “Can Catalonia leave? Hardly” (el tinc en PDF, no he trobat el link) on explica que la independència és impossible i, si acaba passant, seria un desastre per a Catalunya. S’ha fet ressò CNBC (“Catalonia Independence Is a Myth: Report”) i El Confidencial (“Un informe de UBS a sus clientes tilda de "desastrosa" la separación de Cataluña”).

Podem criticar a UBS, als mitjans que ho han explicat per com ho han fet, etc., però en clau de futur és millor pensar què podem aprendre de cara al procés d'independència i actuar de forma racional i immediata. I em surten tres "lliçons": la necessitat de pensar bé el procés, d’explicar-lo a tots els agents rellevants (incloent la comunitat financera internacional), i d'avançar-nos i entendre quines seran les principals dificultats que ens trobarem per trobar-hi solucions.

Un “viatge” per l’informe.

Un dels arguments principals és que la independència és impossible perquè no podrem fer un referèndum:
In this article we investigate whether Catalonia can really secede from Spain and we conclude that, in all likelihood, it cannot.

(...) In short, it seems that Catalonia will not be able to hold a referendum on independence under Spanish law.
I que tot plegat acabarà amb una renegociació de les transferències fiscals a Catalunya perquè el President Mas està "jugant" amb el tema de la independència només per guanyar les eleccions:
(...) renegotiation of the inter-regional fiscal transfers’ mechanism is the most likely outcome.

(...) we think the independentist one is rather a card he is playing in the game with the central government to obtain something more realistic, such as the long-sought renegotiation of the intra-regional fiscal transfers’ mechanism.
Consideracions:
  • Cal tenir molt clara l’estratègia per fer un referèndum, perquè és cert que el Govern de l'estat ha dit que és il·legal i no està gens clar com ho farem.  I per això "des de fora" (com periodistes o cos diplomàtic) de forma raonable pregunten com el procés els catalans.  Només el Govern pot respondre aquesta pregunta
  • Respecte a la impossibilitat del referèndum, una altra lliçó és que tampoc es pot descartar la via de la declaració unilateral d'independència
  • No crec que el President Mas vagi de farol, però sí que cal mantenir una doble actitud amb el Govern: recolzar-los i “apretar-los”, de forma que avancin (bé i ràpid) cap a l’estat propi.  Les pressions per a què no ho faci seran enormes
UBS explica les enormes dificultats que Catalunya tindria per finançar-se a curt termini:
Sure, the debt and deficit levels may be improved, but there would still be huge uncertainties on Catalan future weighing heavily on investors’ minds (...). We think these would likely prevent the latter from rolling over maturing Catalan debt (let alone the central government’ debt Catalonia will have to take up). In such a scenario who would rescue Catalonia? Certainly not the Spanish regional fund.
Consideracions:
  • Com he explicat altres vegades (veure aquí) el principal repte d’un procés d’independència és finançar la transició (el “durant” i sobretot “l’endemà”). Catalunya estat, sens dubte, tindria una posició financera més sòlida a mig termini però unes grans dificultats de tresoreria a curt termini. Pensar aquest tema i donar resposta és fonamental (en l’escrit que citava apuntava algunes vies)
I tornem a un tema clau del que vaig escriure fa uns dies: UBS afirma que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea i que això seria un desastre perquè perdria accés al mercat europeu:
The most likely outcome would then be for Catalonia to be out of the EU. The immediate economic implications would be huge. First of all, Catalonia would lose its access to the common market. Currently, 63% of its exports are directed to the EU and Spain. These would be hugely penalized. Businesses now based in Catalonia would have a big incentive to move just inside the Spanish border and thus access the common market.
Consideracions:
  • És irònic (per ser suau i no fer mala sang amb UBS) que un banc suís parli del perills d’estar fora de la UE, en especial que no hi haurien exportacions. I Suïssa? No està fora de la UE?  I no li va bé?  No exporta Suïssa a la UE?
  • Fa uns dies escrivia “Estat d’Europa o Estat de la UE?” on explicava que crec que l’admissió a la UE no serà immediata, però que no passa res sempre que formem part de l’Espai Econòmic Europeu i de l'Espai Schengen. Cal explicar, a Catalunya i a l’exterior, que la nostra és una aposta europeista, que farem l’impossible per formar part de la UE, que la UE és també una unió de ciutadans i que no té sentit fer fora als catalans si aconseguim la independència, etc... però que si quedem fora de forma temporal (o permanent) tampoc passaria res
L’informe també es fa ressò d’empresaris que alerten dels perills de la independència (i surten Lara, Piqué i Rossell). Sobre això:
  • Seria genial que grans empresaris es posicionessin públicament a favor de la independència (molts ja ho fan de forma privada i off the record). Crec però que és suficient que les organitzacions empresarials diguin dues coses tan senzilles com (i) “respectarem el que decideixi el poble de Catalunya” (com no podria ser d’una altra forma, per cert) i (ii) “la independència no és un problema"
  • Cal pensar en com respondre i solucionar els legítims temors que tenen molts empresaris (i de fet moltes persones) al procés d’independència des del punt de vista econòmic
Com a consideracions finals crec que cal:
  • Explicitar el procés de cara a la comunitat internacional: uns pregunten “com aconseguireu la independència” i altres (com aquest cas) diuen que directament és impossible perquè no és legal. Per això cal explicar com ho farem
  • Fer una gran (i permanent) acció internacional, incloent la comunitat financera i empresarial, explicant el “cas català” des del punt de vista econòmic (i respondre informes com aquest, anar a veure inversors internacionals, desenvolupar i explicar el pla de viabilitat de Catalunya, etc.)
  • Activar totes les eines diplomàtiques (Govern) i paradiplomàtiques (societat civil i institucions catalanes vinculades a organismes internacionals o simplement amb acció exterior rellevant) i, respectant la independència de cadascú, fer que vagin coordinades i enfocades a fer pedagogia i teixir aliances internacionals
I el més important: ho hem de fer molt bé, i això requereix molta feina, talent, mitjans i compromís. Per això crec que el proper Govern hauria de nomenar una mena de “Comissionat per a l’estat propi”, una persona de reconegut prestigi i confiança màxima del President, que depengués directament d'ell, i responsable de gestionar i coordinar tot el procés.

Hauria d'actuar amb total llibertat, amb autoritat sobre la resta del Govern (gran part de la seva feina seria transversal), i amb tots els recursos disponibles (interns o externs al Govern) al seu abast. I amb un equip tan competent com ell, enfocat sobretot en temes internacionals (tant de reconeixement com de negociació amb UE i Espanya), econòmics, institucionals (la pròpia creació de l’estat) i comunicació.  Estic pensant en noms com Heribert Padrol, Carles Boix, Salvador Cardús o Jordi Galí, tant de Comissionats o com a responsables d'algunes àrees (en aquest grup sí que han d'estar "els millors").

Aquest informe de UBS ens fa mal però ens dóna moltes pistes sobre què hem de fer i prioritzar.

P.D. Senyors d'UBS, Catalunya és viable.  Si encara no ho veuen ja li ho explicarem, no pateixin.  De fet el principal obstacle és la viabilitat d'Espanya sense Catalunya (veure "Independència i futur de l'euro").  Però també se'n sortiran.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

"Estat d'Europa" o "Estat de la Unió Europea"?

(Article publicat a Vilaweb)

El moviment independentista català és europeista: la pancarta de l'11-S era "Catalunya, nou Estat d'Europa" i el President Mas planteja que la pregunta del referèndum sigui "Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?".  Hi ha un matís important però entre una cosa i l'altra: Europa vs. Unió Europea.

Europa sí, sens dubte.  Unió Europea?  Desitjable però no indispensable.  I en cap cas posar-ho com a condició indispensable per assolir la independència.  M'explico.

Des de Catalunya hi ha qui defensa que un nou estat català formaria part de la UE de forma automàtica. És però molt més realista (no ho dic jo, sinó experts internacionals) pensar que això no serà així i que Catalunya haurà de negociar amb la UE.  El resultat segurament seria l'adhesió de Catalunya a la UE pel seu propi interès, ja que Catalunya seria contribuent net des del primer dia, i perquè avui ja en formem part (recomanat article de Vicent Partal sobre el tema: "La 'Catalunya noruega' sí que fa por a Brussel·les").

Però podria passar que no fos així (per pressió espanyola o per altres motius), o que les negociacions s'allarguessin molt. Caldria doncs renunciar a la independència? Molts catalans potser pensen que sí perquè creuen que això comportaria una pèrdua del seu benestar.  Però no és així.

El que garanteix la prosperitat dels catalans és, apart de la independència, disposar de lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.  És a dir, que les persones "es puguin moure" lliurement, i que l'activitat econòmica funcioni com fins ara, de forma per exemple que les empreses puguin importar i exportar sense problemes.  I això s'aconsegueix formant part de la UE, però també sent membre de l'Espai Econòmic Europeu (EEE), del qual formen part els estats de la UE, i Noruega, Islàndia i Liechtenstein. I per reforçar-ho, formant part de l'Espai Schengen (del qual formen part la major part dels estats de la UE, i Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Suïssa).  I completar-ho amb acords bilaterals amb la UE, com Suïssa (que no forma part de l'EEE).  És a dir, ser part de la UE està molt bé, però ser com Noruega o Suïssa, també.

Ho reconec: sóc un "europeista euroescèptic" (veure aquí i aquí) que m'agradaria una gran integració europea i que la UE fos una estructura àgil, eficient i austera, però crec que això és impossible d'assolir.  Per això la idea de ser fora de la UE per estalviar-nos una burocràcia amorfa i cara, però tenir els principals avantatges de ser-ne part (com avui fan Noruega i Suïssa), em sedueix molt.  Entenc però que la majoria de catalans vulguin continuar formant part d'aquest club.  Per tant, prioritzem i dediquem màximes energies per ser-ne part, però que això no ens condicioni ser independents.  Així a més tindrem més poder de negociació amb la UE i, davant l'amenaça d'Espanya "quedareu fora de la UE", doble resposta: segurament no serà així perquè la UE vol Catalunya i, si acaba passant, no passa res (nota: pagesos, no patiu, si la UE no paga les PAC, ho farà l'estat català).

La UE té molts actius.  De fet el seu Nobel de la Pau ens recorda que és una de les principals garanties davant el bel·licisme espanyol, avui i a futur. Però no condicionem la nostra independència a formar-ne part.

I tornant al principi: Estat d'Europa o Estat de la Unió Europea?  Més fàcil: estat independent.  I en conseqüència, una proposta de pregunta pel referèndum: "Està a favor de que Catalunya esdevingui un estat independent?"

Emma a La Vanguardia

Interessant visió del Col·lectiu Emma que ha donat La Vanguardia.  I he trobat molt encertat el títol "Catalonia is not Madrid".  Aquí tens l'enllaç.

I unes paraules de l'article: "deure patriòtic" i "desacomplexat".

diumenge, 7 d’octubre de 2012

El discurs de l'odi

Estic molt content pel camí per a l'estat propi que ha començat el nostre país (com deia, vertigen i molta il·lusió).  Però també estic preocupat.

La preocupació ve pel discurs de l'odi (d'una part) d'Espanya que pot tenir conseqüències fatals.  A l'agost vam denunciar-ho a la comunitat internacional des del Col·lectiu Emma ("The world should be paying attention to hate speech in Spain (Notes on the recent death threats against a Catalan Olympian)").  I des de la Diada aquest discurs s'ha multiplicat exponencialment: des de les amenaces de militars retirats, d'associacions de militars, de Pedro J. o de Vidal Quadras, fins al surrealista article a El Mundo que dóna a entendre que els catalans vam matar a Jesucrist.

Passa a tots els nivells: de forma anònima per Internet (com l'escrit "A mis amigos españoles" que no sé com ha acabat en un foro d'Internet i ha generat +350 comentaris, la majoria, insultant-me) i de forma pública i desacomplexada, com els exemples que citava.

S'està alimentant un discurs de l'odi cap els catalans que pot acabar molt malament.  I no em refereixo només a un boicot a les empreses catalanes, a una ofensiva reguladora i centralitzadora contra interessos catalans, o una violència verbal cap els catalans, sinó en agressions físiques violentes.  Sí, això em preocupa.

Ho dic com a prevenció, no per a què el procés s'aturi.  Al contrari, el que cal fer és accelerar-lo i acabar-lo quan abans millor.  I esperar que aquesta preocupació sigui compartida pel Conseller Puig i els Mossos (suposo que és així).

Com deia fa un parell de mesos, que sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin ("Independència i aparells de l'estat").

P.D. Més enllà del discurs de l'odi, també em preocupa que els aparells de l'estat s'infiltrin en l'independentisme i facin una acció violenta per desprestigiar tot el moviment, o que molts independentistes (començant per dirigents del Govern) tinguin la convicció que els seus mòbils i emails estan intervinguts.

divendres, 28 de setembre de 2012

A mis amigos españoles

Viví dos años en Madrid. Fueron dos de los mejores años de mi vida, en especial el segundo, cuando Rosa vino a vivir conmigo. A muchos os conocí entonces, a otros lo he hecho en Barcelona, Nueva York, Londres u otros lugares del mundo. Sabéis, sobre todo los que estáis conectados conmigo por Facebook o Twitter, que soy un activista independentista, y me consta que alguno de vosotros se sorprendió cuando lo descubrió. Otros, además de sorprendidos, quizás también estáis dolidos aunque por prudencia o amistad no me decís nada.

Soy independentista, y lo soy desde que empecé a tener conciencia política, cuando tenía 13 ó 14 años. No lo soy ahora como reacción a una política hostil del estado español hacia Cataluña, y lo sería igualmente aunque Cataluña tuviera un altísimo nivel de autogobierno y respeto dentro de España. Simplemente quiero que un país que siento como mío, Cataluña, tenga el mismo reconocimiento y derechos que el país que tú sientes como tuyo, España. Que Cataluña sea un país normal, ni más ni menos. De hecho no me considero nacionalista catalán, simplemente catalán. Esto último ni siquiera lo entienden muchos nacionalistas catalanes: lo que quiero decir es que yo me considero catalán de la misma forma que tú te consideras español.

Cuando fui a vivir a Madrid decidí no hablar de política. No escondía mi independentismo cuando me preguntaban pero no quería sacar un tema, Cataluña y su forma jurídica, que sabía que solamente serviría para que discutiéramos sin llegar a ningún acuerdo. No creo en la pedagogía de Cataluña en España y vistos los resultados de los que sí creían en ella, el tiempo me ha dado la razón. Una de las pocas excepciones que he hecho ha sido hablar con Luis A., uno de mis mejores amigos, a quien he explicado esto de Cataluña, el catalán y la independencia… y me ha escuchado pero creo que no me ha entendido. Pero lo ha respetado, que para mí es lo más importante.

Como te he dicho, full disclosure, soy independentista y lo sería aunque Cataluña consiguiera un gran nivel de autogobierno. Pero tienes que entender que el crecimiento del independentismo no es por la gente que piensa como yo sino por aquellos que querían (y buscaban y soñaban) un encaje de Cataluña en España y han visto que éste era imposible. Creo que el error fue suyo: querían que Cataluña recaudara todos los impuestos, tuviera selecciones oficiales, que el catalán fuera oficial en el Parlamento Europeo, sentarse en el Consejo de Ministros Europeo… es decir, ser como un estado sin ser un estado, y esto en el mundo no existe. Y además, conseguirlo dentro de España, es imposible.

Un intento fue el Estatut pero no sirvió para nada, excepto para aumentar la frustración de muchos catalanes: seguimos las reglas de juego, aprobándolo en el Parlamento Catalán, en el Congreso y el Senado, en un referéndum… y el Tribunal Constitucional se lo cargó, y eso que ya se lo “habían cepillado” (Guerra dixit) en el Congreso. Eso fue un punto de inflexión para mucha gente. Y lo que ha pasado en los dos últimos años lo ha rematado y ha situado a mucha gente en un punto de no retorno respecto su actitud hacia España: “no nos quieren, mejor que marchemos”. Hay más: podríamos hacer una lista de agravios, como la relación financiera entre Cataluña y el estado, incumplimientos del estado con Cataluña, la judicialización permanente del catalán en las escuelas, la sensación de que los catalanes somos usados para ganar votos, etc… Tú seguramente me dirás que no compartes estos argumentos y me darás otros sobre lo mal que hacemos algunas cosas los catalanes. Y no nos pondremos de acuerdo en nada excepto que lo nuestro, la relación Cataluña-España, no funciona.

El sentimiento independentista ha crecido como reacción, a la contra, lo que es una lástima, pero está aquí para quedarse. Yo era independentista antes de descubrir que la independencia tenía muchas ventajas para Cataluña y que nuestro encaje en España era imposible. Pero es que ahora, más allá del sentimiento, lo racional es ser independentista. Incluso si tú fueras catalán quizás también lo serías, quien sabe. Muchos catalanes “muy normales”, nada radicales, que hasta hace poco no defendían la independencia, la ven ahora como imprescindible.

Seremos buenos vecinos. Lo de ahora no funciona: Cataluña quiere más autogobierno y España no quiere más descentralización. ¿Por qué tiene que ser España como que quieren los catalanes? No tiene sentido. España que sea como quieran los españoles, más o menos centralizada, con su monarquía, sus símbolos, sus prioridades… y los catalanes lo que queramos los catalanes. Cada uno lo que quiera sin imponer nada al otro.

Es una lástima que las voces contra la independencia de Cataluña que llegan desde España sean sobretodo en términos de amenazas. Incluso catalanes que legítimamente están contra la independencia se sienten violentos con los argumentos que se utilizan desde fuera de Cataluña para rechazarla. Me hubiera gustado escuchar algún argumento del estilo “queremos que os quedéis porque os queremos“. O aún mejor: “decidid qué queréis ser, y nos gustaría que eligierais seguir con nosotros”. Da igual. Lo que tenemos que evitar, no obstante, es que defender el proyecto propio (en mi caso, la independencia; en el tuyo no lo sé, que los catalanes decidamos, o el rechazo a la independencia) se haga sin faltar el respeto al otro. De hecho mi independentismo no se basa en ser antiespañol sino simplemente en ser catalán. Y desearía que la oposición a la independencia no se basara en la amenaza política, judicial o militar. Este tema me preocupa mucho.

Quería escribir estas líneas para (intentar) explicarte qué está pasando en Cataluña y como lo estoy viviendo. Es complicado y espero que haya servido para algo. En cualquier caso no te pido que lo entiendas, solamente que lo respetes.

Seremos buenos vecinos. De hecho hoy, más allá de la política, somos buenos amigos.

Un abrazo.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Federalisme impossible (any 1921)

L'amic David Martí m'envia aquest escrit dels seu avi, Tomàs Garcés, publicat l'any 1921 en el número 0 de la Revista Proa, part de l'article “El mite de l’Espanya gran”:
Quan un poble se sent oprès, mai no iniciarà una política federalista amb l’opressor. El gest natural és l’apartament, amb totes les seves conseqüències. De primer cal obtenir la llibertat de Catalunya. Després, ens federarem si ens convé i ens plau. El que no s’ha de fer és aplegar en una teoria federalista dos postulats com els de la personalitat de Catalunya i de la unitat d’Espanya. La gent, tard o d’hora, es convenç que són irreductibles.
 Aquest "tard o d'hora", per fi, sembla que ha arribat.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Catalunya en positiu - Phyture Biotech

Hi ha capital i bones oportunitats d'inversió a Catalunya. I un exemple és Phyture Biotech, l'empresa de l'Albert Jané i l'Òscar Expósito, que ha tancat una ronda de finançament de 270.000€ amb el Fons de Capital Coneixement, part de InKemia IUCT Group, valorant l'empresa en uns 1,2€ milions (veure la notícia clickant aquí).

Phyture Biotech és una spin-off de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona especialitzada en la producció de principis actius vegetals d'alt valor afegit i proteïnes recombinants per al seu ús en els sectors cosmètic i farmacèutic.  Si no ho has entès no pateixis, a mi m'ho han explicat vàries vegades i no tinc clar haver-ho pillat tot (!).  Aquí unes fotos del que fan:



Ara seriosament, Phyture té una tecnologia molt interessant i amb molt potencial a l'entorn la investigació i cultiu de cèlules mares vegetals.  I, a diferència de moltes empreses biotech (que basen el seu potencial en desenvolupaments que sortiran, si mai passa, d'aquí mooooolts anys), avui ja té clients i ingressos.

Estic content: per l'amistat amb l'Albert i l'Òscar, perquè Phyture tindrà finançament per crèixer, perquè hi ha gent que arrisca i se'n surt, perquè hi ha inversors que confien en empreses innovadores i amb potencial... i perquè vaig invertir en Phyture ara fa un any en la seva primera ronda de finançament!  Sí, full disclosure, sóc part implicada.

Catalunya té potencial emprenedora en l'àmbit de la biotecnologia i aquesta inversió és un exemple.  Cert, calen més emprenedors i més capital, però molts que ho reclamen no han creat mai una empresa ni han fet mai ni tan sols una petita aportació en l'empresa que comença d'un amic.

Doncs això, la situació és complicada, però també hi ha molts que se'n surten, molts més dels que sembla.  I gent que arrisca els seus diners i confia en els nostres científics i emprenedors, com IUCT (per cert, una història molt interssant a l'entorn el cooperativisme).  Enhorabona a tots plegats.

P.D. He estat ajudant a l'Albert i a l'Òscar posant-los en contacte amb amics que els han donat consells, orientació, oportunitats o més contactes.  El meu sincert agraïment a Josep Sanfeliu, Enric Canela, Juan Naya i Joan Verdura.

diumenge, 23 de setembre de 2012

L'amenaça de la pesseta

(Article publicat a Vilaweb)

La "moguda independentista" de les darreres dues setmanes ha estat la cortina de fum perfecta per a què Rajoy amagui la veritable amenaça per a l'economia catalana i espanyola: postposar la petició de rescat a Europa.

Rajoy ha fet coses radicalment contràries a la seva ideologia i anterior discurs, com pujar els impostos o alliberar un pres d'Eta, però hi ha dos temes en els que no ha cedit: fer una mínima concessió a la reivindicació catalana del pacte fiscal, i demanar formalment l'ajut financer a Europa. El primer ha facilitat l'eclosió independentista. La segona pot arrossegar Espanya i Catalunya a la catàstrofe econòmica, incloent la sortida de l'euro i la tornada a la pesseta.

Rajoy ha amenaçat sortir de l'euro per intentar evitar la petició de rescat o, si aquesta s'acaba fent, que sigui en condicions el menys dures possibles (tant les mesures a implantar com el control al que s'hauria de sotmetre). Darrera la visió que més val tornar a la pesseta (i trencar l'euro) abans que acceptar un rescat amb condicions massa dures sembla que està Álvaro Nadal, Director de l'Oficina Econòmica del govern espanyol i mà dreta de Rajoy. I Rajoy va utilitzar aquesta amenaça fa uns mesos per aconseguir un acord en condicions teòricament favorables (que jo no creia, per cert, que fos tan bo).

És en aquest context d'amenaça de tornar a la pesseta que cal entendre l'article dels economistes espanyols Jesús Fernández-Villaverde, Luis Garicano i Tano Santos a El País "No queremos volver a la España de los 50" el juny del 2012 on advertien de la catàstrofe del que això implicaria:
Y es que salirnos del euro, por mucho que resulte tentador, sería, muy probablemente, mucho peor de lo que imaginamos.

(...) Lo triste es que a muchos de nuestros políticos este escenario no les asusta: una economía cerrada es una economía en la que pueden hacer y deshacer a su antojo, usando las palancas de la peseta para dar dádivas a sus amigos a discreción.
I els dos primers van insistir dels perills de la sortida de l'euro en un article al Financial Times (veure "Rajoy must enact a radical plan for Spain") aquest agost.  Les elits espanyoles insisteixen perquè saben que és una amenaça real que el govern espanyol.

Hi ha moltes raons que expliquen el desastre de tornar a la pesseta: l'euro va ser un error però, ja que hi som, és molt pitjor marxar.  I si marxem, als costos que comenten aquests economistes, pels catalans a més tindria el cost de viure sota el paraigües espanyol.  És a dir, si algun català defensa sortir de l'euro (assumint per cert les tesis de l'amic Jonathan Tepper), que sigui per tenir la lira catalana i no la pesseta espanyola

Per tant, més enllà de les amenaces i acusacions a Catalunya de crear inestabilitat econòmica, cal tenir present que la principal amenaça que tenim catalans (i espanyols!) és justament l'orgull patri del govern espanyol, que utilitza una amenaça letal (sortida de l'euro) per aconseguir millors condicions en un rescat inevitable, estirant massa la corda amb el perill que es trenqui.  I en aquest procés (pols) el govern espanyol està perdent suports internacionals clau, cansats d'esperar que Rajoy actuï. Potser, quan els necessiti, serà massa tard.

És a dir, davant les acusacions d'inestabilitat a Catalunya cal recordar que el perill més imminent ve de Rajoy i que, posats a pressionar, el pressionin a ell. I també advertir, a aquells que diuen que el procés d'independència posa en risc euro i pensions, que el risc real i immediat ve de pertànyer a Espanya. Aquesta és la veritable, greu i imminent amenaça. I sense oblidar que quan (si) finalment demanen el rescat, seguirem en mans de Rajoy i el seu govern, garantia de catàstrofe econòmica (veure el gran escrit del Professor Sala-i-Martín).

Dit això, ja explicava a l'agost ("Independència i futur de l'euro") que el procés d'independència podria desestebilitzar l'euro, per la inestabilitat que provocaria a Espanya i per la seva disminució en la seva capacitat de repagament dels seus deutes. I també apuntava solucions. Amb això vull dir que les principals amenaces econòmiques venen d'Espanya, però això no treu que hàgim de fer un procés impecable de forma que ens vegin des de l'exterior com un país lleial, seriós i solvent.

Ens hem de posicionar com l'aliat ideal al sud d'Europa.  I per fer-ho tenim molta feina per endavant, especialment en el camp diplomàtic, on ens hem d'explicar molt més i de forma molt diferent de com ho hem fet fins ara.

dimecres, 19 de setembre de 2012

President Mas i Thomas Jefferson

Thomas Jefferson el 29 de novembre de 1775 (rellegint "Inspiració Jefferson"):
Believe me, dear Sir: there is not in the British empire a man who more cordially loves a union with Great Britain than I do. But, by the God that made me, I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America
El 4 de juliol de 1776, set mesos més tard, els EUA va proclamar la seva independència.

El President Mas, després de la trobada amb Rajoy, té l'oportunitat de fer un "moment Jefferson" (les paraules de la setmana passada a Madrid van en aquesta direcció), incloent eleccions plebiscitàries aquesta tardor.

President Mas, tenim pressa, molta pressa.  És complex i complicat, però hi ha una oportunitat històrica d'accelerar el procés.

P.D. No em cansaré d'escriure sobre l'exemple dels EUA per Catalunya ("Independència dels EUA (i de Catalunya)").

dimarts, 18 de setembre de 2012

Nova edició del Programa Vicens Vives – te’l recomano

En vàries ocasions he explicat que una de les millors experiències vitals ha estat fer el Programa Vicens Vives a ESADE. No només pels genials amics que vaig fer sinó també per la possibilitat d’aprendre, escoltar i discutir amb referents del nostre país en temes clau del nostre país i la nostra societat.

Al gener comença una nova edició, la vuitena, i es poden fer sol·licituds fins el 15 d’octubre.

Et recomano que, si tens entre 30 i 35 anys, valoris fer aquest programa. Pots trobar més informació aquí.

Rai, Àngel i Josep Maria, enhorabona.
“No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l’existència d’un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix.” 
Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya, cap. IV

diumenge, 16 de setembre de 2012

Vertigen, il·lusió i molta feina per endavant

Vertigen. Estic experimentant moltes sensacions però una que sento amb intensitat és vertigen: el procés ha començat, i construir un estat és tan necessari per garantir el benestar dels catalans com extremadament complicat. Ho hem de fer molt bé.

Aquest vertigen no és nou. El vaig començar a tenir fa unes setmanes quan hi va haver una gran eclosió del Col·lectiu Emma.  De forma pública potser s'ha vist amb una major presència nostra als mitjans tant catalans com estrangers (veure aquí i aquí), però l'important de veritat és que hi ha hagut una explosió de visites a la nostra web (el 40% des de l'estranger) i s'han multiplicat els contactes amb periodistes i altres agents internacionals. Des del meu petit àmbit d'actuació sento una gran responsabilitat de fer-ho molt bé.

Des de fa uns dies em sento molt orgullós del President del meu país. Crec que no m'havia passat mai, o almenys mai amb el mateix nivell d'intensitat. Les paraules del President Mas dijous i divendres (el dimecres em va deixar confós) explicant i defensant l'estat català han estat genials. És clar que m'hauria agradat que ho hagués fet abans, de forma més explícita o fixant terminis, però el pas endavant marca un abans i un després. La frase "sense Convergència no hi ha independència" és totalment certa, i l'aposta del President Mas per l'estat propi suposa saltar un dels principals obstacles que teníem en el camí.

Dit això, tornem a la feina. Cal ser escèptic amb tots els governs i governants, i també amb el nostre Govern. És una actitud sana i realista davant dels incompliments que massa sovint fan els polítics, ja sigui perquè menteixen o per la seva incapacitat per implantar les seves promeses utilitzant alguna excusa o altra. Per això cal seguir amb el binomi d'ajudar i apretar al nostre per a què no es faci enrere, ho faci bé i ho faci ràpid. Suport sense donar cap xec en blanc.

Sortiran molts entrebancs externs que caldrà resoldre. Però també d'interns i en l'àmbit del Govern em preocupen dos:
  • Un, l'estratègia del Govern: entenc que no tinguin totes les respostes ni puguin explicar-ho tot, però intueixo (i tant de bo m'equivoqui) que el més calent és a l'aigüera. Cap problema que (quasi) comencin ara, però que ho facin bé i amb formalitat, i per exemple segueixin l'exemple d'Escòcia i crein una comissió (des del Govern) que fixi i treballi  les claus del procés. Aquesta comissió, per cert, podria estar liderada pel professor Carles Boix
  • I dos, la demora permanent en la concreció i execució del projecte. Això d'anar creant estructures d'estat està molt bé per anar avançant la feina, però les estructures d'estat es creen quan es té un estat (per no recordar que ERC justificava els tripartits amb l'argument de crear estructures d'estat...).  No ens podem precipitar però tampoc ho podem condicionar a tenir un quasi-estat dintre d'Espanya, cosa que és impossible
Vaja, que em preocupa el risc que CiU acabi fent com el PNB, amb un discurs nacionalment molt fort, creant moltes expectatives, però no trencant mai amb Espanya i demorant sempre les decisions clau per una raó o per l'altra. L'estratègia del pacte fiscal, trigant dos anys a presentar la proposta a Madrid i fer-ho en un moment d'extrema debilitat financera de la Generalitat, no em fa ser molt optimista respecte el calendari ni a la visió estratègia (!) del nostre Govern. Em sento molt orgullós del meu President però suposo que sap que aquest orgull es pot convertir en hostilitat si es fa enrera o si no ho acaba aconseguint perquè segueix una estratègia equivocada o, simplement, perquè no està a l'alçada.

Ah, i independència sí però la resta també. El procés ha de ser impecable però l'acció del Govern, més enllà del procés, també. Hi ha coses per les que no cal esperar a tenir estat, com la transparència, ètica o tolerància zero amb la corrupció. O una política que, tot i les restriccions pressupostàries, vetlli per protegir aquells col·lectius més dèbils de la nostra societat. Oriol Pujol ha dit que "la Constitució no pot ser una excusa" per aconseguir l'estat català. Hi estic d'acord. Però el procés d'estat català tampoc pot ser coartada per no fer net dels casos de corrupció, regenerar la classe política o, simplement, tenir un bon govern.

En aquest procés no només el Govern ha de canviar d'estratègia. La societat civil, i ara m'estic referint a l'activisme independentista, també. Fins ara ens dedicàvem a explicar els avantatges de la independència, pensar el procés, mobilitzar la gent i pressionar al Govern.  Part d'aquesta feina l'haurà de fer ara el Govern. Hem de seguir estant molt actius però fent algunes coses diferents.  Això sí, sense oblidar si el Govern s'ha mogut és perquè la societat l'ha pressionat, i això ho hem de seguir fent (perquè a més els unionistes també pressionen i ara ho faran més).

En fi, ha estat una setmana molt intensa. La manifestació, les declaracions del President Mas, la feinada d'Emma... Ha estat la culminació de molts anys de feina de molta gent.

Celebrem-ho... i a seguir treballant.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Història d'unes fotos

Dijous em van fer unes fotos per un article al New York Times.  L'article va sortir (veure aquí) però sense la  foto.  Em feia il·lusió perquè era una forma d'explicar el meu "hobby" als meus amics estrangers que llegeixen el NYT (molts ho van descobrir quan vaig sortir a la PBS fa un parell d'anys), però no va haver sort.

Vaig fer un Google de la fotògrafa (Marta Ramoneda) i em vaig quedar impressionat per les seves fotografies.  I li vaig demanar si em podia enviar alguna còpia.

Molt amable ho ha fet i les he penjat al Facebook, el que ha donat peu a força comentaris (gairebé tots d'homes, per cert).

Però els que em coneixeu ja ho sabeu: jo no sóc així, és mèrit de la fotògrafa.

Les fotos:




divendres, 14 de setembre de 2012

"Doblet" al New York Times

Torno a sortir al NYT (per ahir, veure aquí) en l'article "Catalonia Presses Spain on Autonomy Even as Financial Crisis Simmers".

Faig les segënts declaracions:
“Until the crisis, many people here saw the advantages of being part of a dynamic Spanish economy, but now all we see is a falling economy run by Madrid politicians who are making it worse,” said Salvador García Ruiz, one of the founders of Collectiu Emma, an association promoting Catalan interests. While he acknowledged that Catalan politicians had also overspent and in some cases were caught up in corruption scandals, “at least they are our own, and a people should have full power to give its politicians a fail or a pass.”
Amb alguns aspectes de l'article que m'agraden més o menys, crec que és positiu que des del NYT parlin amb normalitat de l'aspiració independentista catalana, incloent exemples d'empresaris amb interessos a Espanya que no estan preocupats per la secessió, treballadors que han perdut la seva feina i apart de la independència volen empresaris o polítics honrats, o persones (com jo) que reconeixen que a Catalunya també es van gastar massa diners i que tenim escàndols de corrupció.

La pedagogia a l'exterior no es pot aturar.  Jo però, ho reconec, no dono l'abast...

P.D. De vegades algú em pregunta "com t'ho fas tot plegat"?  Doncs, com avui, acabant aquest escrit a les dues de la matinada...

dijous, 13 de setembre de 2012

El President Mas (i el separatista habitual) al New York Times

La premsa internacional ha fet un gran ressò de la manifestació de la Diada. En general ha estat positiu però en massa casos han parlat que la demanda era per un tracte fiscal just, conseqüència de la informació limitada que molts mitjans estrangers tenen de Catalunya, de l'estratègia del Govern d'explicar que Catalunya és com una Padània, i d'interpretacions com les de Duran Lleida (que per cert controla la Secretaria d'Exteriors del Govern) i Joana Ortega que explicaven la manifestació com un clam pel pacte fiscal.  En els propers dies farem un comunicat/resposta des del Col·lectiu Emma dirigit als mitjans internacionals.

El President Mas ahir va fer un pas significatiu. Insuficient però sens dubte significatiu.  I el New York Times en parla a "Rally Brings Strong Call for Catalan Fiscal Sovereignty".
The leader of Catalonia on Wednesday urged the national government in Madrid to grant his region fiscal sovereignty, perhaps his strongest demand yet for more independence a day after hundreds of thousands of Catalans held a surprisingly large separatist rally in central Barcelona.
I surto al New York Times comentant-ho:
It was “his strongest statement to date in favor of separating from Spain,” said Salvador García Ruiz, a founder of Collectiu Emma, an association promoting Catalan interests.

“It shows that our politicians are being forced to follow the lead of our people, who are a long way ahead of them on the road toward independence,” he said.
També cal valorar que l'article parla d'una manifestació enorme, pacífica i festiva, i que explica l'aspiració d'independència en un context històric, explicant que es van perdre les llibertats el 1714.

Sobre tot plegat, algunes consideracions:
  • Vista la dimensió internacional que està prenent el conflicte polític Catalunya-Espanya, espero que el Govern s'adoni que, apart de dedicar-hi recursos, ha de modular el missatge i deixar de presentar les nostres aspiracions només en termes de diners
  • CDC aposta per l'estat propi.  Perfecte.  Però que la seva por a no repetir un sis d'octubre (veure aquí i aquí) i el seu "gen convergent" no els faci seguir un procés lent que perdi la finestra d'oportunitat que s'ha obert.  Si han trigat dos anys a presentar a Madrid una proposta de pacte fiscal, quant temps trigaran a pensar i implantar les "estructures d'estat" que explicava el President Mas?  Sens dubte amb prudència, però accelerant molt el procés
  • Us imagineu que Helmut Kohl hagués esperat a impulsar la reunificació d'Alemanya a tenir el suport majoritari dels alemanys?  El seu lideratge va ser dir "hem de fer això" i explicar als ciutadans el camí a seguir.  I fer-ho.  Jo espero això d'un líder.  Aquí anem a l'inrevés, la societat civil obrint camí i el Govern seguint, però és el que (de moment) tenim
En fi, a seguir treballant.

dimecres, 12 de setembre de 2012

Moments de qualitat: patriota Àlex

De vegades dic alguna paraula que l’Àlex i la Vinyet no entenen i em pregunten què significa. I altres, poques, els explico paraules noves per a què les aprenguin.

A propòsit de la Diada li vaig explicar a l’Àlex el que significava botifler: un català que no estima Catalunya. Va fer cara estranyat: com pot ser que un català no estimi Catalunya? (si ell sabés...)

També li vaig explicar què vol dir patriota: un català que estima Catalunya. I em va dir, “jo sóc un patriota”.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Independència, pacte fiscal i New York Times

El New York Times ho té clar: en el seu editorial sobre les eleccions al Quebec fa un símil amb Catalunya i afirma el següent ("Separatist Victory, but Not Separation", les negretes són meves):
Ms. Marois will probably choose what Canadian pundits have dubbed “Plan-B nationalism,” as practiced by, among others, European separatists in Catalonia and Scotland: play the separatism card to wrest as much power and money as she can from the federal government.

That’s fair enough. French Canadians, like the Catalans and Scots, are a distinct people with a distinct history, and have every right to assert their language and identity in federal forums. But it’s best for all Canadians that the contentious and bitter battles over separation are not on the agenda this time around, and may be off it for good.
És a dir, els governs del Quebec, Catalunya i Escòcia flirtegen amb la independència per així aconseguir més autogovern.  En el cas català, el pacte fiscal.

No és casualitat que el NYT digui això: és el resultat d'explicar a l'exterior les aspiracions catalanes només en termes de diners (veure aquí o aquí) i reflecteix declaracions a l'estil "pacte fiscal o independència" de Josep Rull (o que Duran Lleida, apart de presentar-los com antagònics, s'oposa fermament a la independència).  Si del que es tracta és "pacte fiscal o independència", mort al pacte fiscal.

Els ciutadans podem dir la nostra però al final mitjans internacionals i cos diplomàtic pregunten: "què diu i què farà el seu Govern?".  La democràcia va així.  Les ambigüetats creen fantasies a Catalunya però a l'exterior s'interpreten tal i com les explica el New York Times: d'independència res, només més diners i més autogovern.  Bé, de fet és el mateix que pensen molts catalans (i d'altres fem l'esforç per no pensar-ho i donar el benefici del dubte a pesar dels banys de realitat que massa sovint rebem).

Dimecres veurem si el Govern utilitza la manifestació de l'onze de setembre per començar el procés de construcció d'un estat o com a eina per negociar el pacte fiscal amb l'argument "si no me'l doneu mireu què demana la gent!", gastant un temps que no tenim.  Espero que entenguin que aquesta manifestació va dirigida a ells i no a Madrid, però el discurs del President Mas no em fa ser gaire optimista (no dubto que comparteixi l'objectiu de l'estat propi però amb això no n'hi ha prou, i menys per part del President de Catalunya).

Des del Govern molts diuen (de forma privada, això sí) que van a per l'estat propi.  Ho han de demostrar, tenen la càrrega de la prova.  Si ho fan tindran un poble al darrera.  I si fan el que explica el New York Times (= el mateix que sempre), molts no oblidarem mai l'oportunitat històrica que han deixat escapar.  I si van per l'estat propi, però amb un pla de molt llarg termini que fa perdre la finestra d'oportunitat que s'ha obert, tampoc.

Conferència l'onze de setembre: "Independència i la imatge de Catalunya al món"

L'onze de setembre faig la conferència "Independència i la imatge de Catalunya al món" com a representant del Col·lectiu Emma, dins de la Mostra d'Entitats dels Països Catalans que organitza la Gent de la Terra en el Passeig Lluís Companys.
  • Hora: de 13:00 a 13:30
  • Lloc: Passeig Lluís Companys, cap al centre, al Tendal 2 (estarà senyalitzat)
Si llegeixes aquest blog i pots venir a la xerrada, m'agradarà poder-te saludar personalment.

I bona Diada!

diumenge, 9 de setembre de 2012

Barcelona World (i una mica d'Eurovegas)

De vegades intento ser prudent davant projectes econòmics que em generen dubtes però que poden ser importants a nivell de país. Ho vaig ser amb Spanair i amb la Seat (Q3), amb uns apunts aquí i aquí on expressava alguns dubtes sense (intentar) fer mala sang.  També amb Eurovegas on més enllà d'una piulada al Twitter (on deia que quant més coneixia el projecte menys m'agradava) no vaig escriure res perquè no tenia prou informació i per prudència davant una inversió que podia ajudar a l'economia catalana en un moment com l'actual (la meva visió era la que expressava Carles Boix, veure aquí i aquí). El mateix em passa ara (una mica) amb Barcelona World.

Abans que res per tancar Eurovegas: és cínic que partits contra Eurovegas critiquin al Govern pel seu fracàs per portar-lo a Catalunya (potser no ve perquè el Govern no ha cedit a algunes peticions) o que partidaris d'Eurovegas diguin ara que no el volien. En fi, exemples del nivell de la classe política que tenim.

I sobre Barcelona World, prudència. Celebro que s'hagi captat una gran inversió per Catalunya i que el Govern hi doni totes les facilitats. Però els paralelismes amb els inicis de Port Aventura (empresari model inclòs) són molt grans, la seva implantació està subjecte a aconseguir una part substancial de finançament (la inversió total prevista és de 4.770€ milions i de moment només té garantit el 20% a través Veremonte, empresa de Bañuelos i que té la web "en construcció"), i les expectatives econòmiques i d'ocupació (20.000 treballadors) són enormes. I el dubte que em genera seguir apostant pel turisme quan crec que hauríem de canviar quantitat per qualitat (tenen un objectiu d'aconseguir 10 milions de visitants a l'any).

I el nom, Barcelona World, molt positiu pel projecte però que devalua (crec) la marca "Barcelona".

És a dir, benvinguda inversió, a l'espera de que es confirmi (quan s'aconsegueixi el finançament que falta i superi tots els entrebancs que segur que surten) i de veure quin és l'impacte econòmic real que acaba tenint.

I això sí, que el Govern perseveri en aconseguir més inversions a Catalunya (més a l'estil Massachusetts i no tant Nevada i Florida). I que treballi per donar les mateixes facilitats a tots els empresaris (també als catalans) que vulguin fer negocis a Catalunya, ja sigui obrir un parc temàtic amb casinos o muntar qualsevol altre negoci, com un simple bar amb terrassa.

dissabte, 8 de setembre de 2012

"‘El govern no ha explicat al món que volem ser un estat’"

Vilaweb ha publicat el vídeo d'una entrevista on ha ressaltat la frase "El govern no ha explicat al món que volem ser un estat". Bé, tant de bo no fos així, però la realitat és que és. De fet no podem acusar de doble llenguatge al nostre Govern: si no defensa la independència a Catalunya, com ho ha de dir a l'estranger?

Aquí tens un link al vídeo (link aquí).


I per si tens cinc minuts més, una breu entrevista que m'ha fet Joan Barril al "Cafè de la República" parlant del Col·lectiu Emma (link aquí, a partir del minut 15).

dijous, 6 de setembre de 2012

El Financial Times i Catalunya

Genial article (again!) de David Gardner al Financial Times: "Separatism threatens the future of Spain"

Algunes frases clau (la negreta és meva)
Alongside the eurozone crisis and Spain’s worsening public finances and chronic lack of economic growth and jobs, Madrid looks to be sleepwalking into a constitutional crisis that could lead to the break-up of Spain.

(...) Next Tuesday, Catalans celebrate their national day, or Diada, in a year when the clamour for independence for the first time commands the support of more than half the population – including figures such as Jordi Pujol, the mainstream nationalist who ran the restored Catalan autonomous government from 1980 to 2003, and Pep Guardiola, the former manager of Barcelona’s football team.

(...) The centre-right government of Mariano Rajoy evidently aims to use the present financial crisis not just to shrink the state but to recentralise it.

(...) Using as its pretext the fiscal incontinence of several regions, it is threatening to take over their governments unless they adhere to unfeasibly tight budget targets.

(...) The genteel nationalists who run the Catalan government are in a quandary. The Rajoy government is ideologically opposed to any extension of fiscal federalism. But any government in Madrid will need the Catalan subsidy to meet the health and pension liabilities of an ageing population.
I la conclusió, claríssima:
To keep the Catalans inside Spain, Madrid would need to offer them a similar deal. That looks most unlikely.
Molta feina a fer, però un gran pas endavant.  El Financial Times ho té clar, ara només queda el nostre Govern (o potser no i ja ho té claríssim i sóc jo que ho veig...).

I no ho oblidem: quan expliquem Catalunya al món, el model és Escòcia i no Padània; i les manifestacions són importants (i aquest 11 de setembre, encara més!), però el que compta de veritat és el que faci el Parlament.  Hem de seguir pressionant.

P.D. Estic content per l'article, em vaig a prendre una copa...