dimarts, 27 de desembre de 2011

Moments de qualitat: jo no els sento però ells parlen

Passejant amb l'Alex, en silenci, i de sobte em diu: 'Pare, estava parlant'. No entenc què em vol dir. 'Ah sí?' 'Sí, per dintre!' i s'assenyala el cap. 'I què deies?' 'Coses d'espies, no t'ho puc dir'...

Almenys parla amb ell mateix. La Vinyet ho fa amb la seva amiga imaginària, la Silence Please, que es veu que li parla en anglès i li demana que calli.

Fa uns dies vaig preguntar al Twitter (@salvagarcia) si m'havia de preocupar i no recordo qui em va dir que ho hauria de fer el dia que la Silence Please em fes callar a mi.

dilluns, 26 de desembre de 2011

Proposta (alternativa) de retallades

En positiu: ja que hem de retallar per la nostra incapacitat d’acabar amb l'espoli (en positiu, el correcte seria dir per permetre aquest espoli descomunal i permanent), algunes alternatives:

La Diputació de Barcelona afirma que caldrà pujar les quotes de les escoles bressol públiques, tot i l’oferta totalment insuficient i el fet de que són fonamentals per afavorir la reincorporació de les dones al mercat laboral. Alternativa: per què no suprimim les diputacions (la de Barcelona i la resta)?

S'han eliminat molts serveis d'urgència mèdics nocturns, amb la paradoxa que per exemple al Ripollès tenen Consell Comarcal però els CAPs estan tancats a la nit. Alternativa: per què no eliminem els Consells Comarcals, el del Ripollès i tota la resta, enlloc de tancar els CAPs?

I la Generalitat ha decidit tancar la Delegació que té a Buenos Aires. L'avenç de Catalunya (econòmic i polític) no és possible sense una acció internacional seriosa, professional i nacionalment desacomplexada. Segurament la gestió d’algunes Delegacions és millorable, però d’aquí a tancar-les... Segur que és un tema econòmic? Recomanat l’article de Toni Soler “En diuen austeritat”.  Ara, si es tracta de diners, es podrien suprimir tots els ajuts a sindicats, patronals i fundacions dels partits (com aquesta subvenció als sindicats que es va anunciar fa dues setmanes per 247.766,50€).

I un bonus per si calen recursos per evitar alguna altra retallada: recuperar l’impost de successions. Però no el que ha eliminat CiU sinó també parcialment el que va eliminar el tripartit, que en la meva opinió va anar massa enllà: jo limitaria molt les deduccions, per exemple fins a 300.000€ per vivenda habitual i als negocis familiars per facilitar la seva continuïtat.

En positiu.

diumenge, 25 de desembre de 2011

Jo (també) vull ser rei

La vergonya no és tenir una monarquia. La vergonya és tenir aquesta cort d’aduladors majoritària en el món polític, governant, institucional i periodístic.

El rei afirma "La justícia és igual per a tothom” i (gairebé) tothom aplaudeix. I el Títol II, Article 56.2 de la Constitució Espanyola?  Fem memòria.
La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat
Tothom igual davant la llei? No és cert i, que ho digui el rei, que no està subjecte a la llei, ofensiu. I que el felicitin per dir-ho, surrealista.

Jo també vull ser rei. Però no per poder-me saltar la llei o gastar diners públics sense cap transparència sinó per la tranquil·litat de saber que, faci el que faci, digui el que digui, tothom dirà que sóc un crack i un exemple a seguir.

Per alguns el rei és un referent. Per mi ho són Els Pets: “Jo vull ser rei”, la van clavar

Tan avorrit està envoltat
per una colla de llepons suant infal·libilitat
com un cacic o un dictador.

Si és cert que sóm igual davant la llei
per què collons jo mai podré ser rei.


divendres, 23 de desembre de 2011

Rosses de mentida

A mi m’agraden les morenes però la Rosa creu que m’agraden les rosses.  I fa poc, igual per desmuntar-me el mite de les rosses, em va explicar que la majoria de rosses són tenyides.

“Va, què dius!”.  “Sí, fixa’t en les celles, si les tenen morenes vol dir que el seu ros és tenyit”. I últimament m’hi fixo i cert, la majoria de rosses ho són de mentida.

Espero no haver trencat cap mite ni haver creat noves desil.lusions.  Igual m’hauria d’haver esperat a després de festes i, ja que sabem que els reis són els pares, almenys seguir pensant que totes les rosses són de veritat.

P.D. Igual tots sou molt llestos i això ja ho sabíeu. Millor per vosaltres, jo moltes coses no les sé si no me les expliquen...

dijous, 22 de desembre de 2011

Aquesta vegada és diferent?

Una de les grans mancances que tinc és que sé poca història (una altra és que conec poc el país). I ara, un pèl tard, he descobert que conèixer la història és una gran forma d'entendre millor el present.

Un exemple és la crisi econòmica actual. Hi ha consens entre molta gent: "aquesta vegada és diferent!". Segur?

Un llibre que recomano: "This Time Is Different: Eight Centuries of Financial Folly", de Kenneth Rogoff (antic economista en cap del FMI, el mateix que va dir que Catalunya, si fos un estat, seria un dels països més rics del món) i de Carmen Reinhart.

El títol, irònic, ho diu tot: a pesar del que molts afirmen aquesta crisi no és diferent. Té les seves singuralitats, és clar, però no és diferent. Hi ha patrons que es repeteixen en totes les crisis financeres.

És cert que tot i les similituds entre les crisis financeres aquestes evolucionen diferent en funció de la resposta dels poders públics, com explica de forma crítica Christina Romer al NYT ("A Financial Crisis Needn't Be a Noose"), però la història sovint es repeteix. Quan llegia en el llibre característiques comunes de moltes crisis em venia al cap la situació espanyola: múltiples indicadors que mostraven la creació de la bombolla, excés de deute privat, col·lapse dels ingressos fiscals, creixement dramàtic del deute públic, crisi bancària, crisi de deute sobirà... Us sona? Aquesta vegada és diferent?



La lliçó principal del llibre, com explica aquesta crítica del NYT, seria la següent:
So what is the message of This Time Is Different? In a nutshell, it is that too much debt is always dangerous. It's dangerous when a government borrows heavily from foreigners-but it's equally dangerous when a government borrows heavily from its own citizens. It's dangerous, too, when the private sector borrows heavily, whether from foreigners or from itself-for banks are basically institutions that borrow from their depositors, then make loans to others, and banking crises are among the most devastating shocks an economy can face.
El llibre és molt bo descrivint el que va passar i el que passa ara però no ataca a les possibles solucions. En aquest sentit, tornant a la història, fa temps que estic estudiant la gran depressió dels anys 30 i la dècada perduda del Japó. Hi ha moltes lliçons d'aquestes crisis: pensant amb la crisi actual, de la primera crisi em quedaria la necessitat de fer una política monetària expansiva via Banc Central Europeu, i de la segona la necessitat de tenir un sector financer sanejat.

dimecres, 21 de desembre de 2011

La imatge de l'any (per a mi)


Aquest any per mi ha estat el dels valents que s'han aixecat contra dèspotes i dictadors exigint llibertat.  I una imatge que per mi ho ressumeix tot és el d'aquesta dona egípcia apallisada i mig despullada.

Pots veure més imatges de dones valentes clickant aquí.

I un matís: Time Magazine ha nomenat "persona de l'any" al "protester", que inclou indignats d'arreu, com Occupy Wall Strett, i els que s'han aixecat a les revoltes àrabs.  Per mi els herois han estat aquests darrers.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Notes aleatòries sobre la governança econòmica europea

La setmana passada em van convidar a un seminari sobre governança econòmica europea. Aquestes són algunes de les reflexions que vaig fer (algunes les he anat comentant en el blog):

  • Alemanya, Espanya i Regne Unit: tinc simpatia per la posició alemanya i la britànica, com he explicat aquí i aquí. Sovint des d'Espanya s'oblida que, si no fos per la intervenció alemanya de fa un any i mig i per l'actuació del Banc Central Europeu (BCE), Espanya hauria fet fallida. Recordem també que gràcies a aquesta intervenció s'ha començat a racionalitzar la despesa pública i s'estan impulsant algunes reformes imprescindibles massa temps ajornades
  • Quan s'analitza el que ha fet el Regne Unit cal tenir present que els països de l'euro també han anteposat els seus interessos nacionals, i a més tenen la càrrega de la prova de que l'invent de l'euro funciona. La meva simpatia i comprensió cap a ells no vol dir que m'agradi el seu cop de porta, ja que ha complicat que s'implanti la solució acordada en la darrera cimera europea. Dit això el problema de la darrera cimera no va ser l'actuació britànica sinó que les solucions proposades van ser insuficients, difícils d'implantar i amb un calendari d'execució lluny del que la urgència de la situació requereix
  • Sóc escèptic davant de les noves regles que es volen imposar, entre altres raons perquè per exemple Espanya va seguir els criteris de Maastricht fins fa molt poc i això no ha evitat la situació actual, i Alemanya i França se les van saltar el 2003 i les noves regles no impedeixen que ho puguin tornar a fer
  • Cal incorporar una agenda de creixement a la Unió Europea, però sense oblidar que la prioritat immediata és evitar el col·lapse: hem de pensar en el llarg termini però sobretot solucionar el curt termini
  • Es parla molt dels obstacles polítics per crear eurobons i per ampliar el fons de rescat europeu, però s'obvien els obstacles econòmics que ho dificulten a l'extrem, ja que p.e. França està a punt de perdre la triple A, Bèlgica i molts altres països ja l'han perduda, etc.: com afectaria crear nous instruments o ampliar els actuals en la solvència dels no-PIIGS?
  • Sóc un europeista euroescèptic: cada vegada em sento més lluny d'aquesta Europa que s'està construint. Tot el que ve d'Europa sona a complicació i burocràcia (cara), i els que diuen que defensen Europa l'utilitzen com excusa per implantar polítiques imprescindibles però impopulars. Per això la idea de menys Europa (excepte com a element per mantenir la disciplina fiscal) és per mi cada vegada més atractiva
  • La solució final a la crisi europea ha de passar per l'austeritat fiscal, una política monetària expansiva del BCE (després de que l'austeritat fiscal estigui assegurada) i per resoldre definitivament el problema grec, via reestructuració del seu deute o deixar que faci fallida. Una autoritat financera única facilitaria molt les coses: com a europeista euroescèptic veig aquesta figura tan necessària com impossible

Més llest que la mitjana?

La majoria de gent creiem que som més llestos que la mitjana, el que és matemàticament impossible.

Aquí tens un test de 20 característiques que tenen la gent més llesta que la mitjana ("20 Research-Proven Signs You're Smarter Than Average", publicat a Business Insider).

Jo en compleixo 10 (no et diré quins!) així que, suposo, estic a la mitjana.  Podria ser pitjor.  I molt millor, és clar...

diumenge, 18 de desembre de 2011

La trobada (impossible?) entre CiU i ERC

Sóc un gran defensor d'un pacte nacional entre CiU i ERC: ho vaig ser durant l'època Pujol, durant el segon tripartit (sempre vaig defensar el primer tripartit i segueixo pensant que era l'opció correcta) i ho he estat en la nova etapa del President Mas.

Aquest país té dues opcions: anar (mal) tirant o fer un pas endavant.  Anar (mal) tirant ens porta a la situació actual, és a dir, al col·lapse, ofegats per un espoli i una deslleialtat permanent de l'estat.  I el pas endavant és impossible sense una majoria d'obediència catalana al Parlament, és a dir, sense un acord entre CiU i ERC (per ser precisos entre els partits d'obediència catalana caldria afegir Iniciativa, Solidaritat i Ciutadans).

Els pressupostos de la Generalitat són una nova oportunitat però no sóc gaire optimista.  La paradoxa és que per CiU i ERC la prioritat és el país i el país es beneficiaria d'un pacte entre ells, però per CiU és molt més fàcil pactar amb el PP per la seva proximitat ideològica en temes econòmics i per tenir bona relació amb el govern de l'estat, i per ERC és molt més senzill ser un partit d'oposició, oposar-se a les retallades i negar-se a qualsevol pacte amb CiU proposant condicions maximalistes i impossibles.  I així entre uns i altres la trobada és impossible i, de pas, donen un paper primordial al PP en la política catalana.

I així ens va.  I seguim discutim sobre si pintem la casa de color blau o vermell mentre la casa es crema.  I potser algun dia es posen d'acord però potser serà massa tard.  De fet, a dia d'avui, cada dia és un dia més massa tard.

S'han de restablir ponts i evitar retrets.  I cal, sobretot, generositat pels dos costats i establir un nivell de complicitat i confiança que ha d'anar molt més enllà de la propera llei i dels propers pressupostos.

Novetats en blog Coneixement i en el Col·lectiu Emma

Nova entrada al blog Coneixement, Educació i Recerca explicant un nou projecte apassionant: "Escoles Tàndem".

I noves entrades a la web del Col·lectiu Emma:

divendres, 16 de desembre de 2011

“El Nadal que no vam tornar a casa” a La Pedrera el 15 de desembre (i II)

Jornada genial.  Un tast en aquest vídeo (a partir del minut 13).



Enhorabona a Quim Torra, Jordi Cortada (tenor), Marco Evangelisti (piano) i Albert Benzekry (rapsode).

Per cert, encara no tens el llibre “El Nadal que no vam tornar a casa”?

dimarts, 13 de desembre de 2011

Atrevir-se amb l'estat

El President Mas va defensar en l'apassionant entrevista amb Mònica Terribas que Catalunya havia de ser "país seriós, no de pandereta". Hi estic d'acord, aquest és un missatge que s'ha d'enviar al món.

Però un missatge addicional, al món i al poble de Catalunya: aquest és un Govern seriós valent. I valent no només per aplicar una política draconiana d'austeritat sinó també per fer-se respectar.

L'estat no ha abonat els 759€ milions que devia a la Generalitat. Possible resposta d'un Govern valent: deixar de fer qualsevol abonament a la hisenda espanyola, com les quotes dels funcionaris a la Seguretat Social, les retencions de l’IRPF o l’IVA de les empreses públiques.  I així s'enviaria també un missatge al poble de Catalunya: el Govern no només s'atreveix amb els funcionaris, TV3 o la sanitat, sinó també enfront el poderós de veritat, l'estat.

Hi ha iniciatives individuals d'insubmissió fiscal, com la de dos empresaris que tenen un restaurant a Siurana o les declaracions de Xavier Sala-i-Martín.  Són lloables, però el que s'ha d'enfrontar a l'estat i arriscar-se a anar a la presó és el Parlament i el Govern.  I el poble seguir, però el Govern liderar. Segurament calen iniciatives de la societat civil que pressionin al Govern i marquin el camí, com la que proposa Òmnium, però m'encantaria (desitjaria) que fos a l'inrevés.

Les respostes no s'improvitzen, però igual el Govern ens sorprèn amb que això del Pla B pel no pacte fiscal no és per d'aquí un any i que ja té ara (o molt aviat) una resposta a l'estat.

El que vull em sembla raonable: un Govern valent per fer el que calgui per tirar el país endavant, i que s'enfronti amb qui ens ofega i maltracta.  Un Govern seriós i valent que s'atreveixi amb l'estat, encara que sigui per una qüestió de supervivència.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Simpatia pel Regne Unit

Els darrers temps el dolent de la pel·lícula era Alemanya ja que es dedicava a vetllar pels seus interessos, és a dir, a fer exactament el mateix que la resta de països de la Unió Europea.  Jo no estava d'acord amb aquesta crítica, com vaig explicar en "Notes sobre la situació econòmica actual (títol apassionant, oi?)".
Està de moda criticar a Alemanya per la seva manca de lideratge, compromís i solidaritat amb l’euro (sic). Però jo tinc una gran simpatia amb la posició alemanya: és raonable que, abans de seguir “pagant la festa”, demani reformes estructurals als països irresponsables (aka PIIGS) i que cada país assumeixi la seva responsabilitat. No ens agradaria als catalans, en un context de crisi com l’actual, que els nostres impostos no es destinessin a finançar obres absurdes (com l’AVE Madrid-Galícia) mentre aquí no tenim garantit el corredor mediterrani o estem obligats a fer grans retallades en sanitat o universitats? Simpatia combinada amb un cert despreci per la seva hipocresia a l’amagar que l’ajut a Grècia és de fet un pla de salvament als bancs alemanys (i francesos i suïssos), o que doni lliçons sobre el sistema financer quan la seva banca regional té grans necessitats de recapitalització.
I ara el nou dolent és el Regne Unit, que ha decidit quedar-se al marge del nou pacte entre els països de la Unió Europea i sento tornar a portar la contrària però, com us deia fa un parell de setmanes ("Europeista euroescèptic"), tinc simpatia pel Regne Unit (i, encara més, per Suïssa).

Crec que el Regne Unit ha fet el correcte o, com a mínim, el que ha fet és molt raonable. Hauríem de donar-li menys lliçons: no va entrar a l’euro i ara ja és evident que l’euro va ser un error; sempre ha estat euroescèptic i ara tenim la certesa que la Unió Euopea és una màquina burocràtica cara, ineficaç i lenta.

Per quina raó voldria ara formar part del nou club que es basa principalment en compartir l'euro?  Per conveniència?  Què hi guanya?  Per solidaritat amb la resta de països?  No està tothom posant per davant els seus propis interessos?  Per què els britànics haurien de ser una excepció?  Que el Regne Unit està defensant la City?  I no estan Alemanya i França defensant els seus bancs quan discuteixen el rescat de Grècia?

Ja ens agradaria estar en la seva situació: moneda pròpia, banc central propi, i fora d'un club (l'euro) que és un desastre.

Abans de criticar al Regne Unit crec que la zona euro hauria de demostrar que l'invent funciona.  I si fos un "fan" de l'euro no m'hi jugaria res, o més ben dit, no em faria gaire el "xulo": el nou pacte és bo perquè avança en el camí de la disciplina fiscal dels països però no inclou mesures per reactivar l'economia i, el pitjor, es fonamenta en una unió monetària que no ha funcionat i no pot funcionar per països tan diferents com els de l'eurozona. L'euro i els països de l'euro tenen la càrrega de la prova.

Em reafirmo: Europeista euroescèptic.

dijous, 8 de desembre de 2011

Del dret al deure de trencar

L’estat s’ha negat a pagar els 759€ milions que deu a la Generalitat, tot i tenir l’obligació legal de fer-ho i tenir una assignació pressupostària reservada. Una més. I una vegada més m’ha vingut al cap aquest fragment de la Declaració d’Independència dels Estats Units (link al català i l'anglès):
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, ÉS EL SEU DRET, ÉS EL SEU DEURE, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.
Del dret al deure: no es tracta només d’espoliar Catalunya sinó d’asfixiar-la i, en conseqüència, asfixiar el poble de Catalunya (recordeu el llibre "Espoli fiscal: una asfíxia premeditada", de Ramon Tremosa i Jordi Pons). I cap Govern, tampoc el de Catalunya, pot permetre que s’asfixiï el seu poble.

I per cert: 759€ milions són 16 dies d’espoli.

God Bless America. And Catalonia.

divendres, 2 de desembre de 2011

“El Nadal que no vam tornar a casa” a La Pedrera el 15 de desembre

Ja sabeu que un dels més llibres preferits és “El Nadal que no vam tornar a casa”, editat pel gran Quim Torra.  El llibre recull cartes i altres textos escrits per exiliats catalans l'any 39, el primer Nadal fora de casa.

Fa un parell d'anys vaig tenir la sort de veure un acte que combinava la lectura de fragments del llibre amb nadales, a càrrec del gran tenor Jordi Cortada (us ho explicava aquí).  I aquest any ho podem veure a La Pedrera el 15 de desembre a les 20:00.

L'entrada costa 5€.  Pots trobar més informació clickant aquí.

P.D. Vinguis o no vinguis, compra dos exemplars del llibre: un per a tu i un altre per regalar-lo.

dijous, 1 de desembre de 2011

Retallada als funcionaris catalans: 18 dies d'espoli

El diari ARA explica que les 19 retallades del Govern als funcionaris equivalen a 860€ milions.  O dit d'una altra forma, 18 dies d'espoli.

En previsió de properes manifestacions dels funcionaris, proposo que alternin la Plaça Sant Jaume amb la Delegació del Govern espanyol a Catalunya.

I per cert, jo també vull una administració pública eficient i austera.  I que es racionalitzi, dins d'un marc raonable: ni greix ni espoli.