diumenge, 27 de novembre de 2011

Retallada de 40€ milions a TV3: 20 hores d'espoli

Posem en perspectiva el darrer "drama nacional": la retallada de 40€ milions a TV3 representen 20 hores d'espoli segons l'espolímetre (o 21 hores segons les darreres estimacions del dèficit fiscal del Govern).

Ni greix ni espoli: fem TV3 més eficient i ajustem la seva estructura i despeses, però que aquest ajust no posi en perill el paper fonamental que TV3 té en el procés de normalització lingüística i, de fet, nacional.

No sé si amb aquesta retallada això perilla, però sense 20 hores d'espoli no passaria.  O es podria fer l'ajust igualment i dedicar aquests diners a sanitat, educació o baixar impostos.  Sense espoli.

P.D. I per cert, amb els recursos que ara mateix té TV3, està fent bé la seva feina?  Aquesta discusió també l'hem de tenir.

divendres, 25 de novembre de 2011

"Promiscuïtat" d'Àlex Susanna, dimecres a les 19:00 a La Casa del Llibre


El llibre promet.  I la presentació, també.

Ens veiem dimecres a les 19:00 a La Casa del Llibre (Rambla Catalunya 37)!

I Àlex, enhorabona!

dijous, 24 de novembre de 2011

Un regal per a nens i nens que viuen en centres d'acollida de Catalunya

Una companya de feina m'ha enviat aquesta iniciativa que em sembla genial: fer un regal de Nadal a nens i nenes que viuen en centres d'acollida de Catalunya.

Ho organitza la Fundació Soñar Despierto i col·labora RAC 105. Sembla que és el segon any que ho fan. El procés és molt senzill: vas als estudis de RAC 105 o envies un email a sd@sdespierto.es, i et donen/t'envien la carta d'un nen; i li compres el regal o fas una transferència per a que la Fundació li compri. L'import recomanat és de 40€.

Si els nens i nens són el col·lectiu més vulnerable del nostre país, imagineu-vos els nens i nenes que viuen en centres d'acollida.  O en positiu: penseu la felicitar que generareu per només 40€.

Felicito als promotors d'aquesta iniciativa, i us animo a tots a què, com a mínim, compreu un regal.

Podeu trobar més informació clickant aquí.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Nou ajust de 1.000€ milions: 21 dies d'espoli

El President Mas ha anunciat unes mesures per estalviar/generar 1.000€ milions durant el 2012.  Les mesures impliquen que s'apujarà la benzina, el transport públic, les matrícules universitàries i l'aigua.

Aquesta retallada, segons l'espolímetre, equival a 21 dies d'espoli (o a 22 dies utilitzant les darreres dades del Govern).  El propi President Mas ha afirmat que no s'haurien de seguir fent retallades si el dèficit fiscal català estigués resolt.

Des del principi he utilitzat el lema "ni greix ni espoli", entenent que moltes retallades són necessàries, independentment de que estem en un context de crisi econòmica.  Però també cal acabar amb l'espoli fiscal.  I es pot demanar un sacrifici als ciutadans sempre que s'ofereixi un horitzó sense espoli.

El President Mas afirma que se sent fort i legitimat pel pacte fiscal.  Hi estic d'acord, i afegiria que és el que molts esperem, l'hagim votat o no, i que per justícia (amb Catalunya i en especial amb els que estan patint més la crisi) esperem que arribi fins al final, peti qui peti.

I per cert, avui l'amic Jordi Comas em recordava l'escrit d'aquest estiu "Retallades i conflicte social" on explicava que l'evidència empírica semblava indicar que els votants no castiguen els partits que apliquen retallades, el que s'ha vist amb els resultats d'aquest diumenge. En aquest escrit però també explicava que retallades per sobre el 2% del PIB provoquen increments substancials d'inestabilitat social.  I això em preocupa.

Ni greix ni espoli.  I algunes retallades estan anant més enllà del greix.  És un sacrifici que el Govern demana als ciutadans.  Ho podem acceptar sempre que el Govern, en justa correspondència i amb tot el nostre suport, acabi amb l'espoli.

El Govern està demostrant valentia amb les retallades.  Jo espero aquesta valentia (fins a les darreres conseqüències) amb el pacte fiscal.  Fins al final.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Europeista euroescèptic

Sóc un europeista euroescèptic: voldria els Estats Units d’Europa i tenim una Unió Europea burocratitzada, amorfa, cara i ineficient. I un euro que ha estat un error, per la manca de política fiscal comuna i per l’assimetria de cicles econòmics en la zona euro.

Durant molts anys vam criticar als britànics per no voler l’euro i per les seves reticències a una major integració europea, i hem de reconèixer que són ells els que tenien raó. I a aquestes alçades sóc molt escèptic davant una major integració europea, ja que això voldrà dir més funcionaris, més despesa i més distància entre els ciutadans (aka votants) i la presa de decisions a la Unió Europea. I encara que hi hagi més integració cada país seguirà anant a la seva quan es discuteixin temes importants, com estem veient en la crisi financera actual. No serem mai els Estats Units d’Europa.

Em sento com els independentistes catalans que fins fa poc eren federalistes: volien una Espanya diferent i, al veure-la impossible, s’han tornat independentistes. Jo volia una Europa diferent però, sent realista, el que ara vull és menys Unió Europea.

M’agrada el model del Regne Unit, però encara m’agrada més Suïssa. L’independentisme català defensa que Catalunya ha de formar part de la Unió Europea i tenir l’euro com a moneda. No vull posar nous elements de debat i crec que aquest ha de continuar sent el camí. Però per mi el model ideal seria Suïssa: un tractat de lliure comerç amb Europa sense tota la burocràcia que implica estar a la Unió Europea. I l’euro? Aquesta decisió segurament la prendran per nosaltres, però abans de tornar a la pesseta millor tenir la lira catalana, no?

Potser estic molt equivocat, però crec que és la Unió Europea qui té la càrrega de la prova i qui ha de demostrar que aquesta festa té sentit. I que la solució passi per menys burocràcia, menys costos i menys anar cada estat a la seva.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Catalunya culpable

El Govern espanyol acusa al Govern català de ser el culpable de l’incompliment de dèficit públic de l'estat i d'haver tensionat la prima de risc espanyola del deute espanyol. Aquesta acusació és coherent amb l’estratègia del Govern espanyol de culpar a les autonomies de tots els mals de l’economia espanyola i de posar les bases per una gran recentralització a l’estat.

L’acusació és injusta, ja que obvia el dèficit fiscal català i el gran marge de maniobra que té l'estat respecte a les autonomies per reduir el dèficit públic. Però els catalans també hem de fer autocrítica: el dèficit (i deute acumulat) de la Generalitat dels darrers anys ha estat espectacular i l'actual Govern catalans ha comparat Catalunya amb Grècia vàries vegades.  És a dir, els hem posat més fàcil que ens critiquin.

I una responsabilitat més: o estic molt equivocat o els catalans votaran majoritàriament aquest diumenge per partits que avalen el discurs de la (ir)responsabilitat catalana i que estan en contra del concert econòmic.

És injust que ens acusin de ser els culpables de la situació financera de l’estat, però alguna responsabilitat tenim els catalans, no?

P.D. El moment és crític i crec que exigeix un gran pacte nacional (passant del dret a decidir a decidir d'una vegada).  N'escriuré properament.

dimecres, 9 de novembre de 2011

El col·lapse d'Itàlia i un euro a dues velocitats

Fa uns dies explicava que si la prima de risc supera els 450 punts bàsics (4,5%) durant varis dies el sistema financer del país (i per tant tot plegat) pot col·lapsar. I a Itàlia ja hi som, amb un tipus d'interès del 7,48% i amb una prima de risc de 574 pb.

Un element clau ha estat el que explicava: que amb una prima de risc de +450 pb les cambres de compensació europees demanen més col·lateral quan s'utilitzen els bons italians com a garantia.  I això ho ha precipitat i agreujat tot.

I ara? Quatre escenaris segons el FT ("What happens next? The scenarios for Italy"):
  1. The current plan: cut debt and spur growth now
  2. Provide a precautionary line of credit
  3. If all else fails: a full-scale bail-out
  4. Or, a takeover by the European Central Bank
I la crisi grega continua, i ho complica tot encara més.

I en aquest entorn torna a sortir el rumor de dividir la zona euro ("French, Germans explore idea of smaller euro zone"). Si, és un rumor, però una altra vegada...

En parlava aquest agost ("Euro impossible?") i de fet fa un any i mig especulava amb la hipòtesi de que Alemanya, per no haver de compartir moneda amb els PIIGS, abandonés l'euro ("L'euro, Grècia i Alemanya"). L'escenari, sempre teòric, és que hi hagi un euro fort i un euro dèbil.

Ah, i sabeu en quin euro estaríem nosaltres?

dilluns, 7 de novembre de 2011

De Grècia a Itàlia

Aquests dies es parla molt de Grècia a propòsit del seu referèndum interruptus.  Però no perdem de vista Itàlia: la seva situació és molt complicada (recomano aquest escrit del mes de juny de l'amic Edward Hugh "Can Italy Grow Its Way Out of Debt?", on explica els alts nivells d'endeutament d'Itàlia i els problemes que implica) i s'està agreujant els darrers dies.

Es parla molt de la "prima de risc" i que aquesta no pot passar els 450 punts bàsics (pb).  Què vol dir això?  Que la diferència entre el preu del bo alemany i del bo italià no pot superar el 4,5% (450pb).  Per què? Aquest article al FT ho resumeix molt bé ("Approaching the Italian endgame"):
We are also quite close to the point beyond which other sovereigns have found it very difficult to return, when yields breach 6%. This is partly because feedback loops kick in and additional widening could easily accelerate. For example, if spreads of 450bp on 10-year governments are exceeded for five consecutive business days, LCH haircut requirements for banks borrowing against Italian collateral will rise by 15%
És a dir, si la prima de risc supera els 450pb les cambres de compensació europees demanarien més colateral als bancs que demanin diners posant com a garantia deute públic italià.  Això pot provocar que els inversors se'l venguin (i fent baixar els seus preus i per tant augmentar encara més el diferencial) o que els bancs (bàsicament italians) hagin d'anar (encara més) al Banc Central Europeu. I hi ha precedents de les seves conseqüències:
Admittedly this was all part of Portugal’s losing access to markets and applying for a bail-out, but we see no reason why the feedback loops should operate any differently for Italy.
Quan parlin de la prima de risc i de 450pb, penseu en això: si dura varis dies, el sistema financer del país (i per tant tot plegat) pot col·lapsar.  I avui el tipus d'interès del deute italià a 10 anys ha arribat en un moment donat al 6,68% i la prima de risc als 492pb.

El títol de l'article del FT d'aquesta tarda ho diu tot: "Italy’s bonds plunge to danger zone".  I això que el nou President del BCE (Dragui, un italià) està comprant bons italians. Fins quan serà sostenible aquesta situació? I el més important, què passarà llavors?

diumenge, 6 de novembre de 2011

Sobre el referèndum interruptus de Grècia

Després dels meus darrers dos apunts sobre el referendum grec (aquí i aquí) no volia deixar el tema sense fer unes consideracions finals:
  • L’actual estructura política i econòmica (principalment la Unió Europea, i per extensió la Comissió Europea i el Banc Central Europeu) comporta uns dèficits democràtics greus, ja que moltes decisions no les prenen els ciutadans (aka Parlaments) sinó institucions que representen els seus interessos, bàsicament econòmics (influenciats també per influents lobbys econòmics). Però això no treu que són els propis Governs els que sovint utilitzen l’excusa d’Europa o els mercats per aplicar mesures que volen implantar però que no tenen prou valentia per explicar als ciutadans
  • Els grecs són uns tramposos: van fer trampes per entrar a l’euro i van tornar a fer trampes per amagar el seu deute. El frau fiscal és enorme (un exministre grec afirma que hi ha més Porsche Cayennes a Grècia que persones que declaren més de 50.000€ a l’any). El Govern grec i els seus ciutadans tenen una gran responsabilitat en el que està passant (i no dic "tota" per la incapacitat dels líders europeus de proposar una solució per Grècia fa ja un o dos anys, imposant unes condicions que Grècia mai podia complir; interessant al respecte aquest article al NYT "The Denials That Trapped Greece")
  • Convocar un referèndum és collonut, però crec que mai l’haurien pogut realitzar: dubto que l’oferta de condonar el 50% del seu deute seguís en peu per quan s’hagués realitzat el referèndum.  I clar que els grecs tenien dret a votar en referèndum si volien acceptar la reestructuració del seu deute, i també els alemanys podrien haver decidit votar en referèndum si volien seguir ajudant als grecs
Els grecs estan mirant, per sobre de tot, els seus interessos. I Alemanya i França també, i aquests interessos xoquen. Però el més important, qui es preocupa dels nostres interessos? Més que solidaritzar-nos amb Grècia, que estan on estan principalment per culpa seva, pensem en nosaltres.

Fa temps que dic que la situació grega és insostenible, i que seguir prestant diners a Grècia només serveix per mantenir viva la incertesa i per donar uns diners que no es recuperaran (perdent tots els ciutadans europeus, incloent els catalans). I els grecs tenen tot el dret del món a dir prou i no acceptar les condicions que imposa la UE i el FMI, i els creditors tenen el mateix dret a dir que, si no accepten les condicions, no els deixen més diners.

A mi, ara mateix, el que més em preocupa, és com es realitzarà la fallida de Grècia, és a dir, com ens afectarà. Com deia, és clau que això es faci de la forma més ordenada possible, i això ho veig gairebé impossible. I la fallida de Grècia arribarà, perquè en un moment donat ningú li deixarà diners (o els grec no acceptaran les condicions per rebre'ls), i això suposarà una greu crisi financera a Grècia, que contagiarà a bancs d’altres països (els que estan més afectats són els francesos, suïssos i alemanys), i afectarà a altres països, començant per Itàlia (tot i que Itàlia potser cau abans). I després d’Itàlia? Doncs els bancs francesos tenen molta exposició al deute públic italià.  I també està Espanya.  I també hi haurà altres afectats inesperats, com aquesta setmana ha passat amb MF Global (per mi la gran incertesa són els CDS sobre el deute grec, que s'activaran si no hi ha una reestructuració voluntària).

Si la fallida grega no és endreçada serà un cristo considerable. I fer-ho de forma endreçada és molt complicat. I que sigui endreçada no garanteix evitar el cristo.

Com deia fa uns dies:
(...) el que de veritat em preocupa són “els meus”, i “els meus” no troben feina, les seves empreses no remunten o tenen grans incerteses sobre el seu futur laboral. I sense perspectives de que la situació millori significativament a curt i mig termini.

Per tant, més enllà de la solidaritat amb els grecs, ara mateix quan penso en Grècia el que el preocupa és com això afecta a Catalunya.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Grècia i l'abisme

Repeteixo tema, però estic preocupat.

Grècia s'apropa a l'abisme i això ens afecta, i molt.  El pitjor que pot passar no és que Grècia faci fallida o surti de l'euro: el pitjor és que tot succeeixi de forma accelerada i desordenada.  Afectaria a la resta de PIIGS, als seus creditors (principalment, bancs francesos, suïssos i alemanys) i als mercats en general.  I a l'economia "real", again.

Hi ha qui dirà: "visca la democràcia!".  Visca!  Però el col·lapse desordenat de Grècia tindria conseqüències fatals en la nostra economia.  L'economia no remunta i això seria un cop molt dur.  Grècia estaria a l'abisme i nosaltres, més aprop.

Tot es precipita i algunes notícies, com la destitució de la cúpula militar grega, són entre confoses i inquietants.

Sembla que els esforços es dirigireixen a convèncer a Grècia accepti ja l'acord de reestructuració del seu deute (li condonen el 50%).  Jo crec però que els esforços s'haurien de concentrar en minimitzar l'impacte del col·lapse grec en la resta de països.

No m'estranya que els alemanys estigui fins el "gorro" de Grècia.  Jo també.

I per complicar-ho més (tot plegat està relacionat) la prima de risc d'Itàlia està arribant a un punt de no retorn (455 pb).  Si manté aquest diferencial, game over per Itàlia.

P.D. Un dia us explicava que el dia que Lehman va fer fallida vaig quedar amb dos amics no-economistes i els hi vaig dir que el "món s'havia enfonsat", van riure, i em van dir que prengués una cervesa. Els faré un truc, em prova més quedar amb ells que preocupar-me per l'economia.