dilluns, 31 d’octubre de 2011

Continua la festa grega... i el "mentrestant" és fatal

Grècia no només s’enfonsarà, aconseguirà enfonsar-nos a tots plegats: el primer ministre grec ha anunciat un referèndum per a què el poble decideixi si aprova el nou pla de rescat.

Potser és un triomf de la democràcia, això que ho decideixi algú altre. El nou pla de rescat té moltes implicacions per Grècia, i hi ha un creixent sentiment contra les retallades i privatitzacions del govern grec. OK, que decideixi el poble, tot i que crec que hagués estat més valent que el Govern grec hagués acceptat o no el pla de rescat acordat i que a les properes eleccions el poble grec premiés o castigués la seva decisió.

Ara, mentre el poble grec decideix, els altres pobles patirem les conseqüències de tenir més incertesa durant més temps. I això afectarà a l’estat espanyol, a la Generalitat, a les empreses catalanes... Oi que no teníem prou problemes? Doncs més problemes encara!  És fotut però just assumir les conseqüències negatives derivades de les pròpies accions, però és una mala passada haver de patir perquè algú altre (els grecs) l'està "liant parda".

Perquè a més, quin serà el resultat del referèndum? Conec poc el poble i la política grega (tot i que aquests darrers anys estic fent un màster accelerat) però diria que guanyarà el NO, seguint el precedent d’Islàndia. I llavors? Com va dir el savi, “se va abe un follón que no sabe ni donde sa metio”.  Però encara que acabi guanyant el SÍ tindrem una gran incertesa fins que es celebri el referèndum.

El “mentrestant”, la no solució definitiva del problema grec, en una direcció o altra, ens mata: més incertesa, més crisi, més problemes.  La situació econòmica és molt complicada i aquest "triomf de la democràcia", en termes econòmics, és per tothom (crec que també pels grecs) una molt mala notícia.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Una visió diferent sobre les dades de l'atur: com paguem tot plegat?

Les darreres dades d'atur són molt negatives: a Catalunya tenim 742.000 aturats, 51.000 més que el trimestre anterior, i 194.400 llars catalanes tenen tots els seus membres a l'atur. Crear ocupació, és a dir, facilitar un marc laboral que incentivi que les empreses a contractin gent i afavorir l'activitat empresarial, ha de ser "LA" prioritat.

Vull comentar però una visió més enllà de l'immediat curt termini. Unes dades sobre Catalunya (font: Idescat, i en concret aquí i aquí):
  • A Catalunya vivim 7,3 milions de persones
  • Tenen feina 3,1 milions de persones
  • Treballen en el sector privat 2,7 milions de persones
És a dir, el 37% de la població ha de "produir" prou per finançar l'estat del benestar, pensions, sous de funcionaris, sector públic, etc. (i això sense comptar el dèficit fiscal; de fet aquesta dada a Espanya ha de ser encara més baixa, ja que tenen més atur i més funcionaris). I és cert que quan es recuperi l'atur hi haurà més gent treballant i produint (el gener del 2009, pre-crisi, els ocupats del sector privat respecte el total de la població representaven el 42%), però a mesura que passi el temps també hi haurà més pensionistes, que cada vegada viuen més anys, tenen pensions més altes, i suposen una despesa sanitària major.

La meva reflexió: hem de crear unes condicions que afavoreixin l'actvitat empresarial per així crear ocupació i també crear riquesa que financi el nostre estat del benestar (pensar no només en repartir riquesa sinó també en crear-la). Però alhora (!) hem de repensar l'estat del benestar, ja que inclòs quan l'economia es recuperi i l'ocupació creixi, no hi haurà prou persones treballant per finançar-lo (els darrers anys de boom hem viscut en un miratge que difícilment tornarà).

Darrera aquesta reflexió hi ha un problema que em preocupa i sobre el que intentaré escriure aviat, que és el canvi demogràfic, amb cada vegada una major proporció de "sèniors" (actualment a Catalunya tenim 1,2 milions de persones amb més de 64 anys, el 17% de la població).

I una consideració final: si no som proactius reformant l'estat del benestar un dia ens adonarem que no podem pagar-lo i la retallada serà molt més gran. Ara que estem a temps, millor tallem un dia abans no calgui tallar la mà, o el braç sencer.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Moments de qualitat: "agafem la màquina del temps"

Escric d'economia, de política... però sé que el que a molts us agrada és quan escric de l'Àlex i la Vinyet.

Amb l'Àlex surto a donar una volta amb bici els dissabtes i diumenges al matí. Anem fins a Parc Catalunya, donem un volt, i tornem. Li encanta sobretot fer "trial", passar per la sorra, muntanyetes, i embrutar-se tot el que pugui. I avui s'ha posat les botes: ahir va ploure molt i hem passat per molts bassals i hem quedat mooooooolt bruts (l'avantatge de tenir fills petits és que pots fer coses divertides amb l'excusa de "ho faig per l'Àlex").

Hem tornat a casa molt bruts de fang. I quan la Rosa li treia el xandall per posar-lo a la rentadora, l'Àlex ha tingut una gran idea per tenir el xandall net: "podem agafar la màquina del temps, i ja està". Gran idea! "I després d'agafar la màquina del temps, agafem la bici i ens tornem a anar a embrutar!" M'agrada la idea...

divendres, 28 d’octubre de 2011

Quan Peces Barba té raó

A mi no em molesta que em critiquin. El que em molesta, i molt, és que em critiquin i tinguin raó. I Peces Barba té raó quan diu que ara ja no és necessari bombardejar Barcelona. És de mal gust, obscè i fora de lloc, però té raó.

Ja no és necessari "bombardejar Barcelona", ens poden vèncer amb molt menys esforç i contundència: som els catalans els que tenim la càrrega de la prova i els que hem de demostrar que ens sabem fer respectar. Ens retallen un Estatut(et) aprovat pel Parlament i en referèndum, ens manifestem, i ja està. Ens insulten, se’n foten, i no passa res. Ens espolien i res.  Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, i molts catalanets els donen la raó i molts altres diuen que tampoc hi ha per tant.  Fins ara.

Estem en un moment de crisi brutal. Les principals preocupacions dels catalans són, òbviament, l’economia i l’atur. I ara tenim unes eleccions al Congrés, i el Pacte Fiscal, entès com un concert econòmic amb un límit raonable a la solidaritat, xocarà contra un mur. I els catalans (i el nostre Govern i els nostres representants) potser acceptarem, de forma resignada i mesella, l’ofec econòmic del nostre país. L’estat vencerà fàcilment. O no, però els precedents no ens acompanyen.

Les paraules de Peces Barba van però molt més enllà. Són fruit d’un cansament amb els catalans, que per altra banda entenc: els catalans ens entestem a voler un estat espanyol descentralitzat, mentre que Espanya vol ser un estat unitari i centralitzat. Per què insistim tant els catalans a dir als espanyols com s’han d’organitzar? Són pedagògiques, ja que explica com Espanya ha anat bombardejant Barcelona al llarg de la història i com Catalunya és i podria ser com Portugal. I són xenòfobes, quan afirma que "no es el mateix" fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA. Es pot fer conya sobre morts catalans i no sobre morts bascos o espanyols?  Us imagineu que en un país normal algú diferenciés entre blancs i negres, homes i dones o cristians i jueus alhora de fer broma sobre la seva mort? Per llibertat d’expressió, conya sobre tots. Per decència, sobre ningú.  I sobretot, apartar sempre de la vida pública aquell que frivolitza i fa broma sobre bombardejos a una minoria.

No ens indignem amb les paraules de Peces Barba: aporten molta llum sobre la capacitat de resistència dels catalans (a ulls espanyols, nul·la a dia d’avui) i sobre la visió xenòfoba d’algunes elits espanyoles sobre Catalunya.

Aprofitem el proper embat per treure-li la raó.  O no, i diem que plou.

dijous, 20 d’octubre de 2011

El català de Gerard Quintana

Dilluns em vaig perdre "El Convidat" i dimarts al matí a quarts de set, encara mig adormit, vaig descobrir al Twitter la "gran polèmica" perquè Gerard Quintana parlava en castellà als seus fills. Les meves reaccions: la primera, sorpresa, m'estranya que un tio de Girona com ell no parli en català als seus fills; la segona, que parli el que vulgui amb els seus fills, faltaria més; la tercera, vergonya aliena per algunes de les crítiques al Twitter a Gerard Quintana; i la quarta, record del paper clau de Sopa de Cabra (i altres) en la normalització del català.

Em va venir al cap el genial concert de Sopa l'onze de setembre: només va cantar una cançó en castellà, "El sexo (que me hace feliz)", com a continuació d'una cançó que era en català. Em va saber greu no escoltar altres cançons de Sopa en castellà i vaig pensar que potser no les van cantar per por a rebre xiulets: sí, tenim catalanets així.

Sóc "militant lingüístic": a Catalunya parlo sempre en català (excepte quan l'interlocutor no m'entén, és clar). Però aquesta militància l'acompanyo amb un gran respecte amb la llibertat individual de tothom, la meva i la dels altres. I m'agrada quan veig amics, coneguts i saludats fent esforços per parlar català tot i ser la seva segona o tercera llengua. I protegim i defensem el català de forma descomplexada, però que tothom parli el que vulgui, especialment a casa seva. I si ho fan en català, millor.

I si un dia som independents (!) el castellà ha de ser llengua cooficial a Catalunya. Haurem de seguir defensant i protegint especialment el català, el català és i ha de ser la llengua prioritària, però hem de protegir la riquesa de parlar una segona llengua, el castellà: no hem de defensar el castellà per així tenir una majoria independentista, l'hem de defensar perquè ens enriqueix. I més enllà del català i el castellà, l'anglès.

Vaig veure El Convidat dimecres. No em va agradar. Vaig descobrir un Gerard Quintana "integrat al sistema", lluny de la imatge hippy que transmet. I frases buides que no em deien res. Però el tema de la llengua va ser només una sorpresa, ja està.

I per acabar: et recomano l'article "Vull viure en un país lliure amb gent lliure" de Gerard Quintana.  País lliure amb gent lliure.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Notes sobre la situació econòmica actual (títol apassionant, oi?)

Aquest és un post que em feia mandra escriure, que he començat vàries vegades i que el deixava quan portava un parell de frases. “Com és que fa temps que no escrius al blog?”. Per manca de temps i, sobretot, de ganes, ja que tinc la sensació que em repetiré i transmetré una visió apocalíptica de la realitat.

He escrit molt sobre l’euro, Grècia o les finances de la Generalitat, i la situació no millora. Però el que de veritat em preocupa són “els meus”, i “els meus” no troben feina, les seves empreses no remunten o tenen grans incerteses sobre el seu futur laboral. I sense perspectives de que la situació millori significativament a curt i mig termini.

La situació actual la resumiria en una frase de fa uns mesos:
(...) està venint un tornado, els "forts" patiran i els "dèbils" cauran
I el tornado ha arribat. I observem amb impotència que moltes coses no depenen de nosaltres, ni de la Generalitat ni de l’estat, però això no eximeix que cadascú (incloent cadascun de nosaltres) fem bé la nostra feina.

El marc global no acompanya: no se soluciona el tema de Grècia i el “mentrestant” està provocant una inestabilitat permanent. I això ho contamina tot.

Està de moda criticar a Alemanya per la seva manca de lideratge, compromís i solidaritat amb l’euro (sic). Però jo tinc una gran simpatia amb la posició alemanya: és raonable que, abans de seguir “pagant la festa”, demani reformes estructurals als països irresponsables (aka PIIGS) i que cada país assumeixi la seva responsabilitat. No ens agradaria als catalans, en un context de crisi com l’actual, que els nostres impostos no es destinessin a finançar obres absurdes (com l’AVE Madrid-Galícia) mentre aquí no tenim garantit el corredor mediterrani o estem obligats a fer grans retallades en sanitat o universitats? Simpatia combinada amb un cert despreci per la seva hipocresia a l’amagar que l’ajut a Grècia és de fet un pla de salvament als bancs alemanys (i francesos i suïssos), o que doni lliçons sobre el sistema financer quan la seva banca regional té grans necessitats de recapitalització.

I en aquest context la situació de les finances de la Generalitat segueix molt dèbil, però això amaga una (greu) realitat: qui està en fallida és l’estat espanyol, no la Generalitat. Si el Banc Central Europeu no estigués comprant deute de l’estat, Espanya estaria intervinguda. Repeteixo: qui té les eines i la clau de la caixa, l’estat, és qui està respirant de forma artificial. I és qui a més es permet donar lliçons a la Generalitat sobre que no cal retallar partides “socials” (com el Ministre Gabilondo davant el Conseller Mas-Colell en l’acte de l’ACUP, que afirmava que s'havia de ser selectiu en les retallades) mentre per l’altra banda va escanyant i demanant més retallades a la Generalitat.

I amb la Generalitat s’està complint el guió que apuntava fa un any, versió "hard" (“Les finances de la Generalitat i i un escenari polític a futur” ): va començar culpant a les autonomies de tots els mals de l’economia espanyola i acabarà amb “la intervenció de l’estat que, amb l’excusa de “salvar les autonomies”, limita(rà) considerablement el nivell d’autonomia actual, amb el vist-i-plau d’Europa, que ho interpretaria com una mesura més d’austeritat fiscal”. I versió "hard", “deixant que la situació es deteriori”. Ras i curt: que la Generalitat faci les retallades, que els catalans patim el cost i, quan arribi al límit, l’estat ens salvarà. I molts catalanets al principi aplaudiran fins que descobreixin que l’estat ens segueix espoliant i retallant sense consideracions. O potser no ho descobreixen mai, qui sap. No em feu cas a mi, creieu al Conseller Mas-Colell, que fa uns dies explicava que “el poble català té l'opció que qui lideri aquests ajustos sigui la Generalitat o el Governador civil”.

I les bones notícies? N’hi ha. Molts no tiren la tovallola i intenten fer el millor que poden a la seva feina, treballant més i millor pel mateix (o menor) sou.  I molts emprenedors segueixen arriscant i invertim.  Nostrum segueix obrint locals i creant llocs de treball. El Jordi (Duran Arquitectes) està fent una inversió només apta per valents (i espero que li vagi bé, però si no és així li haurem d’estar agraïts per haver arriscat i creat riquesa... per uns altres). L’Albert i l’Òscar (Phyture) segueixen investigant amb cèl·lules mares vegetals, i molts exemples més, de persones i institucions.  I per cert, incloent el nostre Govern amb retallades doloroses per no caure en mans dels governadors civils (i espero que apliqui la mateixa determinació per aconseguir el pacte fiscal, fins a les darreres conseqüències).

Hi ha bones notícies i es poden aconseguir grans èxits, però seran en un entorn extraordinàriament advers.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

El castellà dels nens catalans, andalusos i gallecs

Nova tempesta en un vas d'aigua per les declaracions de Mas sobre el castellà dels nens andalusos i gallecs.  És gratuït criticar el castellà del nen de "Pà negre" però no es pot ironitzar sobre el castellà en diferents llocs de l'estat.

En fi, només una dada: segons la "Evaluación general de diagnóstico del 2010" del segon curs de l'educació secundària obligatòria del Ministeri de Educación (página 235, taula 3.1., Resultat mitjà de competències, Competència en comunicació lingüística): els nens catalans estan per sobre de la mitjana de l'estat en competència en castellà i (ai!) els nens andalusos i gallecs estan per sota la mitjana (Catalunya = 502; Espanya = 500; Andalusia = 482; Galícia = 487).

No cal fer mofa de ningú, però que tampoc ens donin lliçons sobre competència lingüística del castellà a Catalunya. I sense oblidar però que podem estar per sobre la mitjana, però el nivell a tot l'estat és massa baix.