diumenge, 25 de setembre de 2011

Mesura anticrisi: acabar les subvencions a les curses de braus (i als correbous!)

Avui és el darrer dia que hi haurà curses de braus a Catalunya: crec que és una bona notícia que es prohibeixi la tortura als animals a Catalunya.  Això ens apropa als països civilitzats.

I ja que estem en temps de crisi, per què no eliminem les subvencions a les curses de braus?  L'ideal seria prohibir  les curses a tot l'estat però, ja que sembla que això és impossible (tot i que cada més hi ha més espanyols contraris a aquest espectacle), almenys que es deixin de dedicar-hi diners públics.  S'estima que s'hi dediquen més de 500€ milions a l'any.

I per cert, per coherència, prohibim també els correbous, no?

dissabte, 24 de setembre de 2011

El risc de l'amnistia fiscal

L'estat necessita diners, molts diners, i els buscarà per tot arreu. I quan el proper Govern espanyol analitzi mesures populars i impopulars per aconseguir-lo es plantejarà una amnistia fiscal per repatriar capitals, fent que una part d'aquests tributin i l'altra es dediqui a comprar deute públic a un tipus d'interès molt baix.  Així aconseguiria augmentar la recaptació d'impostos, col·locar deute públic i pagar menys interessos.

Sembla una jugada perfecta... sinó fos perquè és tremendament injusta.

Vaig escriure sobre aquest tema fa un parell d'anys ("Paradisos fiscals i amnistia fiscal") on explicava predecedents d'amnisties fiscals (a Espanya, Itàlia, Alemanya i Bèlgica). La meva posició al respecte no ha canviat:

S'ha de fer? El cert és que, per a què tinguin èxit, aquestes amnisties han de tenir una baixa penalització pel diner repatriat o no declarat dins del propi estat. És a dir, paradoxa: per a què funcioni no ha de tributar/penalitzar molt el diner regularitzat, però això provoca un greuge amb els que han complert sempre amb hisenda. Si tributen molt, molta gent no repatriarà els seus diners, i per tant no funcionarà. Catch 22.

La meva opinió? En cap cas pot haver un greuge cap a aquells ciutadans que han complert amb les seves obligacions fiscals. Per tant, no a l'amnistia fiscal, o tot cas sí a facilitar una regularització sempre que no discrimini a la resta dels contribuents (per tant, amb un peatge elevat), a risc de que no s'aconsegueixi l'objectiu desitjat de repatriar molt capital.


El risc d'una aministia fiscal existeix. De moment no se'n parla (amb una excepció) però tard o d'hora aquest tema potser sortirà i, amb l'argument d'una situació d'urgència, se'ns intentarà convèncer. I als que paguem sempre el que toca ens quedarà cara de tontos.

Una hipòtesi, temps al temps.  I mentrestant que s'ataqui de veritat l'economia sumergida.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Apunt al meu blog sobre coneixement: Converses a La Pedrera i Ajuts Universitaris de CatalunyaCaixa

Dos apunts al meu blog Coneixement, Educació i Recerca:

dimarts, 20 de setembre de 2011

És possible un dèficit de 8.352€ milions?

El mes de gener el President Mas explicava que el dèficit de la Generalitat podia arribar als 7.800€ milions quan el Tripartit havia parlat de 4.700€ milions. I jo deia que sí, i que podia ser més i tot calculant quant havia incrementat el deute de la Generalitat durant el 2010 ("És possible un dèficit de 7.800€ milions?")

Ara tenim l'auditoria i torna la mateixa pregunta: és possible un dèficit de la Generalitat de 8.352€ milions pel 2010?  Doncs la mateixa conclusió: sí (i més i tot!).  Repetim el càlcul: tenim dades de tancament del deute de la Generalitat de l'any 2010 del Banc d'Espanya (font objectiva, veure aquí i aquí) i sabem va augmentar en 9.343€ milions durant el 2010 (i això no inclou altres compromisos de pagament futur, el que és una altra "forma de deute" i que, per cert, algun dia potser canviaran els estàndards de comptabilització internacional i s'hauran de computar com a deute, aquí i arreu).

Dit això, mirem en clau de futur: sóc un pesat, ni greix ni espoli.  Cal una Generalitat sanejada, i això només s'aconseguirà amb una reducció dràstica (i malauradament dolorosa) de la despesa, i acabant l'espoli fiscal. Incidir en només una variable (reducció de dèficit o acabar amb l'espoli) ens aboca al col·lapse.

Suport al Govern en la reducció de despeses (per cert, quan suprimim els Consells Comarcals i fusionem municipis?).  I suport per arribar fins al final (whatever it means) amb al pacte fiscal.

dimecres, 7 de setembre de 2011

El cost de deixar l'euro

I si això de l'euro no aguanta?  I si un país deixa l'euro?  Hi hauria un "follon" impressionant de conseqüències impredibles.  I t'adjunto una anàlisi (interessant) de quin seria el cost, publicat pel banc suís UBS: "Euro break-up – the consequences".

UBS afirma que l'euro no funciona i que per molts països pertànyer a l'euro té molts més costos que beneficis.  Però tot i així afirma que deixar l'euro és impossible ("close to zero probability") pels enormes costos que tindria aquest procés:
The cost of a weak country leaving the Euro is significant. Consequences include sovereign default, corporate default, collapse of the banking system and collapse of international trade. There is little prospect of devaluation offering much assistance. We estimate that a weak Euro country leaving the Euro would incur a cost of around EUR9,500 to EUR11,500 per person in the exiting country during the first year. That cost would then probably amount to EUR3,000 to EUR4,000 per person per year over subsequent years. That equates to a range of 40% to 50% of GDP in the first year.
Were a stronger country such as Germany to leave the Euro, the consequences would include corporate default, recapitalisation of the banking system and collapse of international trade. If Germany were to leave, we believe the cost to be around EUR6,000 to EUR8,000 for every German adult and child in the first year, and a range of EUR3,500 to EUR4,500 per person per year thereafter. That is the equivalent of 20% to 25% of GDP in the first year. In comparison, the cost of bailing out Greece, Ireland and Portugal entirely in the wake of the default of those countries would be a little over EUR1,000 per person, in a single hit. 
Caldria afegir a més els costos pels països que continuarien a l'euro, que serien significatius per la distorsió que suposaria tot plegat.

Amb aquests números (que cal prendre amb molta prevenció) sembla impossible que cap país deixi l'euro.  Però si la situació es continua degradant per alguns països, el cost de continuar a l'euro augmentarà significativament.  I no es pot descartar que un país, per pressió dels seus ciutadans, acabi prenent decisions (a priori) poc racionals (fins quan aguantarà Grècia? fins quan aguantarà Alemanya la indisciplina de Grècia i de la resta dels PIIGS? per Alemanys ja no és tabú que Grècia deixi l'euro).

I l'escenari de que la zona euro es divideixi en dos aquí no es comenta.  Tindria uns costos enormes, però de fet la situació actual tampoc és sostenible de forma indefinida.

Doncs això, una reflexió més.

P.D. Com a comparació, el cost de cada català de pertànyer a l'estat espanyol s'estima en 3.000€ per català i any.  També una bestiesa.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Explicació de la crisi europea amb legos

(Via Felix Salmon)

Això de la crisi actual és molt complicada.  Com ho veu un nen de 9 anys, gràcies a JP Morgan.



Qui és qui?
  1. The toreador in a floppy hat, and the F1 driver with his helmet, represent Spain, Italy and the rest of the Euro Periphery. 
  2. The three men with helmets, shields, and medieval weaponry represent the CDU, CSU and FDP parties in Germany. 
  3. The blue-and-white sailor boy is Finland. Obvs. 
  4. The woman with an oversized carrot and her friend in overalls with a shovel represent the Social Democrats and Greens. 
  5. Wotan represents the Bundesbank. 
  6. The piggy bank is the IMF. 
  7. The grey-haired Banque chap is the ECB. 
  8. The chap in the red bib is Poland. 
  9. The artists are France. 
  10. The angry chef, the sweeper with a broom, the airline pilot, and the rest of the motley crew at bottom left, represent EU taxpayers in Core countries. 
  11. The storm troopers are the EU Commission and Euro Group Finance Ministers, chaired by Jose Manuel Barroso and Jean- Claude Juncker. 
  12. The monocled banker and his assistant are EU bondholders and shareholders.
Interessant i il·lustratiu.

Els catalans, avui, estem amb el "torero".

diumenge, 4 de setembre de 2011

Els "mercats", l'excusa perfecta (una imatge val més...)


Genial Ferreres

Grècia (i la resta): qüestió de temps

És qüestió de temps: el dèficit públic grec serà superior al pactat amb el FMI ("Greece to miss 2011 deficit target, privatisation goals in doubt - source") i els creditors (FMI, BCE i Unió Europea) els han avisat de que estan en risc de perdre el proper ajut de 8.000€ milions que han de rebre aquest setembre i han parat les negociacions ("Lenders suspend Greek bail-out talks").  El dèficit públic arribarà al 9% del PIB enlloc del 7,6% que el govern grec s'havia compromès, i l'economia caurà un 4.5%-5% del PIB, enlloc del 3,9% previst.

Potser ho resolen ara amb un nou compromís de Grècia... que tornarà a incomplir. I pel proper pagament passarà el mateix fins que en algun moment s'acabi la paciència (tant per part dels grecs, cansats de retallades i sacrificis, com dels creditors, que veuen que això no té solució, com comentava fa uns dies).

I en aquell moment? Ja he explicat les meves hipòtesis (aquí i aquí), que tindrien conseqüències greus i impredibles.  Però el problema és també el "mentrestant": inclòs si Grècia acaba resolent els seus problemes (!) continua la incertesa, la pressió en els mercats, l'alt cost del deute públic, la crisi econòmica...

És bo estar "entretinguts" amb la Constitució i la immersió lingüística, ja que són temes cabdals pel país. Però que això no ens distregui: estem enmig d'un tsunami financer que està posant en risc el benestar present i futur dels catalans.

Cal fer front a tots els problemes a l'hora.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Treball verd (una imatge val més...)

(De Lisa Benson)


Us sona? Quan fem la llista de malbaratament de recursos públics dels darrers anys haurem d'incloure les subvencions públiques a les renovables.

divendres, 2 de setembre de 2011

Per ser creatiu, enfadat però no gaire

(Via Freakonomics)

Un estudi explica com enfadar-se dóna energia, fa pensar de forma poc estructurada... i permet a la gent ser molt creativa.  I també que si l'enfado dura es perd energia... i creativitat.

Consclusió: per ser creatiu enfadat, però que se't passi de seguida.

Un resum de l'estudi que es publicarà al Journal of Experimental Social Psychology:
Anecdotes and introspective reports from eminent scientists and artists aside, a systematic test of the putative creativity-enhancing effect of anger is missing. This article fills this void with three experiments examining creativity as a function of anger (vs. sad or a mood-neutral control state). Combining insights from the literatures on creativity and on mood and information processing the authors predicted that anger (vs. sadness and a mood-neutral control state) triggers a less systematic and structured approach to the creativity task, and leads to initially higher levels of creativity (as manifested in original ideation and creative insights). Following work on resource depletion, the authors further predicted that anger more than sadness depletes resources and that, therefore, creative performance should decline over time more for angry than for sad people 
Jo no sóc especialment creatiu i em costa molt enfadar-me. Està relacionada una cosa amb l'altra?  M'hauria d'enfadar més sovint?  De veritat m'enfado poc sovint?

dijous, 1 de setembre de 2011

Fer-se gran: moments en els que m'he adonat que això passava

Llegia el post “Senyals inequívocs del pas del temps” de l’Artemisa en el seu genial blog “Sex and the Barcelona city” i m’han vingut al cap els tres moments en que m’he adonat que m’he fet gran.

El primer va ser amb 21 anys, quan vaig anar a viure i treballar a Madrid: de sobte (pam!) era més gran que les joves promeses del Barça. També va ser un xoc que quan portava americana i corbata algunes noies no gaire més joves que jo em parlaven de vostè.

El segon va ser amb 28 o 29 anys: amb aquella edat els jugadors de futbol estaven al final de la seva carrera.

I el tercer és ara, quan he descobert que trobo molt guapes algunes dones que tenen fills. Em continuen agradant les noies de 20 anys però també algunes que tenen 30 o 37 anys.

Tot i això, és clar, tenint en compte que només tinc ulls per la meva dona (!).

Quin serà el proper moment “vital”?