dimecres, 31 d’agost de 2011

Clàusula "Warren Buffett" a la Constitució

Com he explicat ("Notes sobre la reforma de la Constitució") el canvi a la Constitució no serveix per a controlar el dèficit públic, ja que està subjecte a una llei que s'ha d'aprovar en el futur (que sempre es pot canviar) i el redactat a més diu que una majoria absoluta de diputats pot saltar-se aquesta regla.

A més, què passarà si el Govern espanyol se salta la regla? Doncs segurament res, com explica el Professor Montalvo ("La democracia derrota a los mercados"), ja que la darrera paraula la tindria el Tribunal Constitucional, exemple d'agilitat, imparcialitat i apartidisme (!).

Solució? Incloure la proposta que va fer Warren Buffett a propòsit de limitar el dèficit públic dels EUA:

I could end the deficit in five minutes. You just pass a law that says that any time there's a deficit of more than three percent of GDP, all sitting members of Congress are ineligible for re-election. Yeah, yeah, now you've got the incentives in the right place, right?

És a dir: tens dèficit? Doncs no et pots tornar a presentar. I es podria afegir algun incentiu més, com que els diputats i membres del Govern no cobressin mentre s'estigués incomplint l'objectiu de dèficit.

Buffett proposa fer una llei, però ja que hi estem posats es podria incloure directament en la Constitució.

Aquí tens un link al vídeo on explica la seva idea.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Euro impossible? (II)

No sóc l'únic que crec que això de l'euro no té gaire futur ("Euro impossible?") i que un escenari possible (que deia fa 15 mesos) és que Alemanya i altres països fiscalment responsables marxin de l'euro i crein la seva pròpia moneda.

Hans-Olaf Henkel, antic president de la Federació d'Indústria Alemanya (i una de les 50 persones que han denunciat l'ajut a Grècia en el Tribunal Constitucional), explica com ha passat de defensar l'euro a rebutjar-lo perquè els països s'han saltat sistemàticament els objectius de Maastricht, perquè s'ha creat una moneda que no serveix a ningú, i perquè les protestes als PIIGS es dirigeixen en part a Alemanya ("A sceptic’s solution – a breakaway currency").

I què proposa?
That is why we need a plan “C”: Austria, Finland, Germany and the Netherlands to leave the eurozone and create a new currency leaving the euro where it is
Segons ell el que es tracta de salvar Europa, no l'euro.

I una consideració addicional: aquest article trenca el mite que les empreses alemanyes volen salvar l'euro perquè sinó la seva moneda no seria prou competitiva.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Euro impossible?

Els governs solen reaccionar tard i malament, per incapacitat, manca de valentia o les dues coses.  Amb el nyap constitucional hem tingut un nou exemple: enlloc de fer reformes estructurals i reduir la despesa quan tocava ara es vol aprovar correcuita una reforma constitucional que teòricament fixa un objectiu d'estabilitat pressupostària que és només una declaració d'intencions que pot canviar una majoria absoluta de diputats al Congrés en qualsevol moment ("Notes sobre la reforma de la Constitució").

Amb la crisi a l'eurozona, el mateix: els PIIGS tenen greus problemes i no se solucionen.  I potser ja és massa tard.

Fa 15 mesos especulava amb la hipòtesi de que Alemanya, per no haver de compartir moneda amb els PIIGS, abandonés l'euro ("L'euro, Grècia i Alemanya"). I fa pocs mesos suggeria que Grècia reestructurés el seu deute i abandonés l'euro ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro").  Vaja, que fa temps que no tinc molta confiança en l'euro, i no crec que sigui cap bestiesa un escenari de futur amb una eurozona diferent a l'actual, amb estats que en deixen de formar part o amb dues eurozones amb monedes diferents.

I sobre això un article molt interessant al Financial Times de Wolfgang Münchau ("Even a joint bond might not save the euro"), on explica que sense eurobons alguns estats no podran sobreviure i alhora estats mai permetran eurobons (o que quan s'iniciï el procés per tenir eurobons, no hi haurà temps per implantar-los)
So, while I cannot see how Greece or Italy can remain in the eurozone indefinitely without a eurobond, I find it equally hard to see Germany, Finland and the Netherlands agreeing to it. So something will have to give.
Exagero?  Potser la pregunta és una altra: quan de temps és sostenible la situació actual?  Les retallades de despesa a Grècia són enormes però alhora insuficients per complir els objectius de dèficit, i potser tant els grecs com el FMI acaben dient "prou".  Itàlia i Espanya aguanten perquè el Banc Central Europeu està comprant el seu deute públic.  Merkel té molta pressió del seu propi partit per no cedir més davant els PIIGS.  Finlàndia va demanar garanties addicionals a Grècia per deixar-li diners...

Tornant al principi: potser per l'euro ja és massa tard.  No immediat, però massa tard.

dissabte, 27 d’agost de 2011

Notes sobre la reforma de la Constitució

Algunes reflexions sobre la proposta de reforma de la Constitució i el pacte PP-PSOE sobre la llei que aprovaran per complir amb aquesta reforma:
  • L’articulat és força flexible respecte el dèficit públic màxim: canviar o no la Constitució és gairebé indiferent, ja que deriva cap a una propera llei (“Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto”) que es podria fer igualment sense canviar la Constitució (ja existeix la llei d’estabilitat pressupostària, que es podria canviar i reforçar). A més el Govern espanyol s’ho podrà “saltar” si té majoria absoluta (“Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados”)
  • Un tema important que sí apareix i que em sorprèn que no hi hagi hagut gaire ressò: la prioritat absoluta que tenen els crèdits de l’administració pública sobre qualsevol altra despesa (“Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta”). Crec que és un error greu ja que en cas de fallida de l’estat, d’una comunitat autònoma o d’un ajuntament (no és descartable que això mai no passi), els crèdits tindran prioritat respecte altres deutes o despeses que potser són més importants. A més entenc que en aquestes circumstàncies el deute no es podrà reestructurar. Aquest articulat defensa als inversors però perjudica als ciutadans, una mica contradictori (!) en una Constitució (apart de ser ineficient des del punt de vista ecònomic)
  • La nova llei que s’aprovarà té trampa: diu que el dèficit màxim de l’estat és del 0,4% del PIB, del qual 0,26% correspon a l’estat i 0,14% a les comunitats autònomes. Per l’estat això no és un problema, ja que té eines per ajustar les seves despeses i a més, si li convé, pot traspassar despeses (i dèficit) a les autonomies i així sortir millor a la foto, com està fent ara amb el Fons de Competitivitat. A més patim el dèficit fiscal, és a dir, com fins ara ens poden obligar a tenir un dèficit públic reduït sense tenir en compte els impostos que els catalans paguem i no retornen a Catalunya. I en el futur si l’estat no compleix el seu objectiu de dèficit públic, simplement podria ampliar el dèficit fiscal català, obligant alhora a més retallades a Catalunya
  • Els canvis en la Constitució potser són menors (excepte en el cas de la supremacia del deute respecte altres despeses) però acceptar-los suposa (i) avalar la futura llei que va contra els interessos de Catalunya i (ii) avalar una Constitució que és coartada per frenar qualsevol avenç significatiu en l’autogovern de Catalunya, no només l’autodeterminació sinó també l’Estatut(et), que va ser retallat per complir amb aquesta Constitució.

En conclusió:

  • Estic totalment a favor de la disciplina financera: superàvits en èpoques de creixement i dèficits en recessió, i despesa pública eficient i raonable sempre, però per això no cal aquest canvi a la Constitució (o es fa un canvi més contundent o no cal fer-lo)
  • És un pacte de cara la galeria (aka mercats i Alemanya) i una coartada per justificar polítiques a futur (quan hi hagi retallades, a més de culpar als “mercats” diran que són un mandat Constitucional). Si el que es volia era un missatge de confiança als “mercats” es podria haver aprovat o pactat una reducció significativa de despeses, com l’eliminació dels ministeris d’Educació, Cultura i Sanitat (competències traspassades a les Comunitats Autònomes), cancel·lar les obres d’AVE a enlloc, o aprovar avui la llei que el PP i el PSOE volen aprovar l’any que ve
  • Donar suport a aquest canvi a la Constitució equival a donar suport al pacte a la llei que el PSOE i el PP han pactat, que no té garanties de que pugui ser usada contra Catalunya
  • Com a català no puc avalar cap canvi menor a una llei (la Constitució) que és l’excusa per qualsevol avanç en l’autogovern de Catalunya

Per això no dono suport a aquest canvi Constitucional, tot i que amb o sense aquest canvi l’estat podrà seguint tenint grans dèficits i deutes públics, i si ens volen seguir espoliant ho podran seguir fent en el futur.

Proposar que la reforma constitucional inclogui el dret a decidir, com defensen el PNB o ERC, està bé per denunciar les mancances i contradiccions democràtiques de l’estat espanyol, però aquesta proposta és inviable i la solució és prendre una decisió unilateral des de Catalunya.

P.D. Més enllà del tema nacional, no perdeu de vista la prioritat absoluta en el pagament de deute.

divendres, 26 d’agost de 2011

PIRMI = 3 dies d’espoli (i algunes consideracions més)

L’euro s’està col·lapsant, el món està en risc d’una nova recessió, els mercats financers estan posant mot complicat el finançament d’institucions públiques i privades... i el tema estrella de la política catalana aquest estiu ha estat el PIRMI. És paradoxal i mostra del nivell d’autogovern que tenim, ja que el que està en risc és com finançarem TOT l’estat del benestar, com creixerem o com crearem ocupació.

El PIRMI és molt important: "és una acció de solidaritat de caràcter universal envers els ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials amb el propòsit d'atendre les necessitats bàsiques per viure en societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir-ne la inserció o la reinserció social i laboral".

És tan important que la Generalitat hi dedica 130€ milions aquest 2011.  És a dir, menys de 3 dies d’espoli (2 dies i 17 hores): sense espoli podríem doblar l’import del PIRMI en només 3 dies, o dedicar aquests recursos a altres programes que ajudin als més desfavorits.  Els que vulguin més recursos per polítiques socials que tinguin clar cap a on han de mirar.

Però insisteixo: ni greix ni espoli, és a dir, recaptem els nostres impostos però també gestionem-los bé.

Crec que la majoria de ciutadans volem que amb els nostres impostos s’ajudin als més desfavorits, que no hi hagi frau, i que el Govern ho gestioni amb eficiència. Com explica Xavier Roig en el seu article “El paradigma PIRMI: la reassignació”, “els recursos de l'estat del benestar han de ser només per a qui els necessita” .  Jo crec que algunes prestacions han de ser universals, però altres només per a qui veritablement les necessita.

Catalunya ha de garantir suport als que més ho necessiten, amb PIRMIs, amb una sanitat i ensenyament públic de qualitat, amb pensions dignes, i amb molt més. I per això cal disposar dels nostres recursos però també (sobretot) gestionar-los bé. I en els casos que afecten als col·lectius més vulnerables, fer-ho amb especial mà esquerra.

Ni greix ni espoli.

dijous, 25 d’agost de 2011

Hispabons i eurobons

El Conseller Mas-Colell la clava quan, a propòsit del eurobons (bons dels estats de la zona euro que serien avalats parcialment per tots els estats que en formen part) proposa "hispabons" (bons de les autonomies avalats parcialment per l'estat espanyol) (veure "Eurobons i 'hispabons'").

Però hi ha una prèvia: tenen sentit els eurobons? Jo tinc dubtes ja que representen una transferència de risc (= riquesa) d'uns estats (fiscalment responsables) a uns altres (irresponsables). A més incentiva que els irresponsables ho siguin encara més, ja que es podran endeutar a un menor preu i a més, si mai fan fallida, una part ho pagaran uns altres.

Els eurobons podrien funcionar, com explica molt bé Daniel Gros ("Eurobonds: Wrong solution for legal, political, and economic reasons"), si hi hagués una veritable unió política a Europa, que ni existeix ni existirà al nivell necessari per a què els eurobons tinguin èxit:

Whatever the variant, Eurobonds only make sense in a political union – and even then only when debt levels are low. When starting debt levels are so high that the markets suspect a debt overhang, Eurobonds would amount to a large transfer of risk and generate strong expectations that future accumulations of debt will be treated in the same way.

The differences in national political systems and their quality of governance are so large that any political union that might be created on paper would not work in practice.



Però justament aquest argument de manca d'unió política no aplica a l'estat espanyol, on a més no es trencaria el principi de “no taxation without representation” (els ciutadans no poden ser responsables de decisions preses en llocs on no poden votar, i amb els eurobons els alemanys serien responsables del que es decideix i es gasta a Espanya; amb els hispabons, almenys per les autonomies amb dèficit fiscal com a Catalunya, això no succeiria).

Ara, el moll de l'os: podem apelar a la lògica i responsabilitat de l'estat?  Una hipòtesi: el Govern espanyol seguirà defensant eurobons per així poder fer front als seus pagaments però negarà el mateix a les autonomies, per ofegar-les i, eventualment, rescatar-les (amb retallada de competències). Ja ho sé, em repeteixo, fa molt temps que estic dient el mateix (aquí o aquí), però no va per aquí aquest canvi que es vol fer en la Constitució?

Ja hi hagut una resposta als "hispabons" de Mas-Colell: Pedro Schwartz els critica ("Eurobonos e hispabonos") i aprofita per ridiculitzar els catalans:

La propuesta de hispabonos de Mas-Colell tiene un atractivo adicional. Creíamos que la insistencia de algunos catalanes de sustituir la ‘E’ de España en las matrículas de automóviles por las letras ‘CAT’ era un ejemplo de nacionalismo desbocado. No tal. No hay ningún escrúpulo en re-denominar la deuda catalana con el apelativo de hispana.


I el dèficit fiscal català?  No som els catalans part de l'estat?  Cal fer demagògia?  És igual, el camí de la pedagogia és una pèrdua de temps.

A curt termini cal buscar solucions a la situació financera de la Generalitat, com els "hispabons" i retallades doloroses.  Però tinguem clar (i expliquem!) que això de l'estat espanyol és inviable: l'estat de les autonomies i, de fet, el propi estat espanyol.

diumenge, 21 d’agost de 2011

Bilionari respon a Warren Buffett

Sóc un gran admirador de Warren Buffett i en parlo sovint, com aquí, aquí, aquí o aquí.

Fa uns dies Buffett va publicar un gran article al NYT defensant que els rics paguessin més impostos ("Stop Coddling the Super-Rich") que vaig penjar al meu perfil de Facebook. Un dels seus arguments principals era que els impostos sobre la renda del treball eren molt més alts que sobre la renda del capital. També afirmava que uns impostos més alts per als super-rics serien justos i no desincentivarien la inversió.

Un altre bilionari, Charles Koch (24 fortuna del món), l'ha respost ("Koch Responds to Buffett’s Call for Tax Hikes"):

“Much of what the government spends money on does more harm than good; this is particularly true over the past several years with the massive uncontrolled increase in government spending. I believe my business and non-profit investments are much more beneficial to societal well-being than sending more money to Washington. — Charles G. Koch, Chairman and CEO, Koch Industries, Inc.

És a dir, que el govern malbarata molt i que ell sap gastar els diners molt millor que el govern.

Crec que és tan raonable que paguin més els que més tenen com demanar que el govern gasti de forma responsable.  Molts ciutadans "normals" (és a dir, no rics) no ens importaria pagar més impostos si no tinguèssim la sensació de que part d'aquests diners sovint es malbaraten.

Com diu Henry Blodget són dues discusions diferents: qui (i com) ha de pagar impostos i com s'han de gastar els diners.

dissabte, 20 d’agost de 2011

A favor de recuperar Patrimoni i Sucessions

Potser el govern espanyol recupera l'impost del patrimoni ("El Gobierno recuperará Patrimonio para asegurar el objetivo de déficit").  De fet Rubalcaba, oblidant que va ser el seu govern qui el va suprimir, diu que si guanya (!) el recuperarà per a les grans rendes.

A mi em sembla una bona notícia i de pas suggeriria que recuperi l'impost de successions a tot l'estat (que continuï cedit a les CCAA però limitant les exempcions).  I per cert, no només a les grans fortunes, sinó a les rendes mitjanes-altes.

Com he explicat en el passat ("Quins impostos?") sóc partidari de gravar el "tenir", no gravar el "produir" i fomentar la igualtat d'oportunitats.  És a dir, "menys IRPF, societats i IVA, i més capital, successions i patrimoni".

També sóc partidari òbviament d'un govern seriós i responsable que no vagi improvitzant mesures.

divendres, 19 d’agost de 2011

El problema del deute i una agenda de creixement per a Catalunya

Aquests dies només es parla de dèficit i deute. I és clau resoldre aquest problema, aquí i arreu.

A l’estat espanyol (i a Catalunya) estem massa endeutats: l’administració pública i també les famílies i les empreses. McKinsey ja ho va explicar en un informe molt interessant fa un parell d’anys (“Debt and deleveraging” que vaig explicar a “ZP, l’economia i tots nosaltres”, on recordava també la responsabilitat individual en la crisi actual).

Però que la crisi del deute no ens pot fer oblidar quin és el principal repte: créixer. Sense creixement no podrem disminuir el deute (si baixa el PIB i es manté el deute, la proporció de deute respecte el PIB augmenta), ni mantenir l'estat del benestar (que hem de reformar en profunditat), ni generar ocupació, ni generar oportunitats, especialment per als més joves.

Cal una agenda pel creixement. I per evitar errors del passat cal que aquesta no passi (només) per gastar més. De fet cal gastar menys i millor, fer les coses diferents, i impulsar les reformes estructurals que necessita l’economia.  I per cert molts problemes (i oportunitats) són específics d'aquí, però d'altres són compartits amb molts països, com els canvis demogràfics i les seves implicacions en la sanitat i les pensions.

Respecte l'agenda pel creixement, tornant a McKinsey, va fer una proposta que va fer per a Espanya extrapolable en molts aspectes per Catalunya.  En aquest informe parlava de motors de creixement per crear ocupació (bens exportables, turisme i els serveis) i proposava set temes a abordar:
  1. Apoyar a las empresas en su orientación al exterior
  2. Fomentar la creación de empresas con mayor tamaño
  3. Hacer una reforma laboral en profundidad 
  4. Garantizar la disponibilidad y/o acceso a un adecuado capital humano
  5. Simplificar radicalmente la regulación 
  6. Mejorar la actividad innovadora
  7. Promover la disponibilidad de capital para la iniciativa empresarial
Una visió "més catalana" de la situació catalana amb propostes molt específiques serien els informes del CAREC (aquí pots veure el primer i el segon informe).

Doncs això: una agenda de creixement per a Catalunya.

dijous, 18 d’agost de 2011

Grífols: accionistes excepcionals, empresa excepcional

Ahir comparava Catalunya amb California en negatiu, per mostrar que no tots els mals venen de Madrid.  Avui, en positiu, un exemple excepcional: l'empresa Grífols.

Coneixeu Grífols?  La CIA sí i la va definir com un dels 300 actius estratègics del món.  Grífols és una multinacional catalana especialitzada en el sector de farmàcia hospitalària.  Creix, inverteix, innova, està present a tot el món, i aquest any ha completat la compra de l'empresa americana Talecris per 2.838€ milions.

He descobert quins són alguns dels seus inversors i són espectaculars.  Els lectors d'aquest blog potser els coneixeu: John Paulson (protagonista del llibre "The Greatest Trade Ever", que vaig recomanar en aquest blog), i SAC i Magnetar, també protagonistes d'un altre llibre que he recomanat ("The Quants").  Sembla que eren accionistes de Talecris i que, després de la compra de Grífols, han decidit continuar com a accionistes.

Quan pensem en el potencial de Catalunya hem de pensar en empreses com Grífols (per cert, amb una evolució en borsa molt positiva el darrer any).

P.D. Un suggeriment per si coneixeu algú de Grífols: que la seva web estigui també en català.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Esperança (i escepticisme) Junqueras

Tot i l’avenç de l’independentisme no anem sobrats de bones notícies. Aquest 2011 n’hem tingut poques. Per mi principalment tres: l’èxit de participació en la consulta independentista de Barcelona, la majoria favorable a la independència a l’enquesta del CEO, i ara la propera presidència d’ERC per part d’Oriol Junqueras.

Full disclosure: sóc amic de l’Oriol i estic molt content pels seus èxits com a eurodiputat (recordeu el post “Oriol Junqueras a Europa”?), alcaldia de Sant Vicenç dels Horts, i ara la Presidència d’ERC. Però això no treu que objectivament cregui que està fent una gran feina i que aquesta nova responsabilitat a ERC és una excel·lent notícia pel país.

Molts estem expectants.  Fa un temps vaig escriure sobre l'oportunitat que ERC fos “la casa gran de l’independentisme” i un punt de trobada de l’independentisme (aprofitant per excloure l’error tipus II).

Esquerra podria ser un partit modern, de centreesquerra, en el qual es trobessin còmodes la majoria dels independentistes. Els referents serien partits com els laboristes o els liberals britànics, els socialdemòcrates o els verds alemanys, però assumint que juguem a la lliga autonomista i que, per sobre de tot, cal prioritzar la consecució de l’estat. Partit de centreesquerra i que prioritza aglutinar l’independentisme, emulant la Casa Gran del Catalanisme.
També explicava però el meu escepticisme, pels dirigents que semblava que anaven a dirigir ERC i per la visió que tenen molts militants d’ERC de voler ser, per sobre de tot, molt d’esquerres.

Però han passat les municipals i crec que encara (!) és més evident que cal renovar ERC i obrir-se a la societat. I l’Oriol té la capacitat per aglutinar i crear complicitats en l’independentisme, sobretot si té generositat dins i fora d’ERC. Dins per a què li deixin marge de maniobra per tirar endavant el seu projecte sense hipoteques i pals a la roda. I fora per reconèixer que només ERC pot liderar aquest procés, i ajudar-hi o com a mínim no posar pals a la roda.

Dins ja s’ho faran (dit amb tot el respecte del món: és una decisió dels militants d’ERC). La primera prova de foc seran aquestes primàries on els militants hauran de decidir si opten pel continuisme (Joan Ridao) o renovació (Alfred Bosch). Per un costat està la “foto del cartell”: l’electorat demana trencar amb el passat (no només amb el Tripartit, Ridao va començar a ser diputat al Parlament el 1995). Però també hi ha el missatge de voler obrir-se a la societat i canviar el discurs per adaptar-lo al moment actual i al que els electors, potencial electors i sobretot ex-electors d’ERC estan buscant.  A més Bosch és un perfil molt interessant com a contrapunt a Duran Lleida, un candidat explícitament anti-independentista. Els militants d’ERC que decideixin i, en funció de la tria decidirem els votants. I per cert, volem uns partits més oberts, participatius i moderns, i ERC té molt marge de millora, però les seves primàries demostra que està a anys llum (en positiu) de la resta dels partits del establishment.

I de fora crec que hem de donar marge de confiança. Fa un temps que deia que al Govern l’havíem de recolzar i exigir, ajudar i apretar. Doncs el mateix amb l’ERC de Junqueras. Des de fora ens agradaria un missatge més trencador, més descomplexat, més renovador... però cal donar temps. Aquest missatge “atenuat” de Junqueras pot ser per raons tàctiques, però també perquè comparteix part del missatge de l'anterior direcció (va acceptar ser candidat d’ERC amb el segon tripartit en marxa, i el propi Alfred Bosch tenia un càrrec en el Govern). No passa res, tenim temps, com a mínim uns mesos per saber exactament què vol i què pot fer Junqueras a ERC. I podem esperar a veure com evoluciona, i ser generosos i ajudar si podem, no molestar si no podem fer res... i això sí, quan arribi el moment, en funció del que hagin fet o proposin, votar-los o no.

Molts tenim moltes esperances en l’Oriol, perquè el coneixem, perquè hi confiem, i perquè, no ens enganyem, no anem sobrats de potencials projectes solvents. Però també som escèptics, ja que sabem que ERC està acceptant molts canvis més per necessitat que per convicció, i perquè l’Oriol encara no ha començat i ja està tenint dificultats internes. L’escepticisme amb qualsevol aspecte relacionada amb la cosa pública és a més necessària.

Ja veurem. Pel bé del país esperem que se’n surti, i que d’aquí surti un partit de centre-esquerra, modern i obert, que aposti clarament per l'eix nacional. I que en algun moment canviï l’actitud amb l’actual Govern, desmarcant-se del front d’esquerres al Parlament i proposant pactes d’estat (català). Això darrer és complicat, tant per part d’ERC com de CIU, que se senten molt còmodes amb els seus aliats actuals (tot i que fa molt temps que molts esperem aquesta entesa, com he explicat aquí i aquí).

Ara és el torn dels militants d’ERC amb les primàries i per veure el marge de maniobra que deixen a Junqueras. Després serà els dels votants.

Per part meva, ja ho sap, l’ajudaré en el que pugui, a l’igual que estic intentant ajudar a altres independentistes d’altres partits i a altres iniciatives de la societat civil.

Esperançat i escèptic, però hi ha molts més motius per l'esperança.  Oriol, molta sort.

P.D. Recomano el llibre "Converses amb Oriol Junqueras".  Molt interessant, de veritat.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Injusta la baixada de ràting dels EUA?

Totalment injust, segons Warren Buffet ("Buffett would rate U.S. 'quadruple-A'"). Ja tocava, segons Bill Gross, President de PIMCO, la major gestora de fons d'inversió de renda fixa del món ("Bill Gross Tells The Truth: “S&P Finally Got It Right. They Are Enforcing Some Discipline. My Hat Is Off To Them”").

Paraules de Gross:

“I have been criticizing them and Moody’s and Fitch for a long time. Moody’s and Fitch are on the “S” list. I think S&P finally demonstrated some spin. S&P finally got it right. They spoke to a dysfunctional political system and deficits as far as the eye can see. They are enforcing some discipline. My hat is off to them.”

Fa temps que ho deia i va actuar en conseqüència: el passat mes de març es va desfer de tots els bons que tenia en deute americà.

La baixada de ràting ("downgrade") és sobretot una critica a un sistema polític que S&P defineix com a "disfuncional", i té tota la raó: mereix la solvència màxima un país que ha necessitat fins el darrer dia per arribar a un acord que evités la seva fallida?  La conclusió: no són de fiar, almenys no al 100%.

I tornant a les agències de ràting: elles emeten opinions i els inversors han de fer la seva feina. No perquè S&P, Moody's o Fitch diguin que un actiu és triple A (o el que sigui) ha de ser raó per comprar sense analizar-lo. Aquesta externalització de l'anàlisi del risc, és a dir, creure en els ràtings sense analitzar l'actiu, va ser un dels problemes amb les subprime. I disparar al missatger és només un intent de desviar l'atenció dels problemes.  I sense oblidar que han estat els propis reguladors els que han donat un paper decisiu a les agències, facilitant el seu oligopoli i fent vinculants les seves valoracions (tot i que seria encara pitjor que la valoració del risc el fes el propi regulador, ja que apart de sovint equivocada estaria a més esbiaxada i subjecte a pressions polítiques).

Com explica Justin Fox al Harvard Business Review (“Ratings Agencies Are the Darnedest Things”):

The result, in the world of private debt, is a lucrative orgy of buck passing: Investment bankers sell securities on a buyer-beware basis, investors and regulators outsource their assessment of the quality of those securities to the ratings agencies, who when push comes to shove plead that they're really just spouting "puffery." No one ever takes responsibility. Bucks are passed, and checks are cashed, all the way down the line.

Per mi els ràtings són una referència important, però només això. Per exemple, S&P diu que el ràting dels EUA és AA+ i el d'Espanya AA. A mi (i diria que a molta més gent) em sembla una diferència massa baixa.

Les agencies de rating tenen molta responsabilitat en aquesta crisi, però tinguem-ho clar: no han estat ells qui han gastat i augmentat el déficit i el deute fins a nivells insuportables.

P.D. Si vols saber el ràting de tots els països, clicka aquí.

diumenge, 14 d’agost de 2011

Un govern tan inconseqüent en les nostres vides com sigui possible

Sentirem a parlar de Rick Perry, nou candidat republicà a la presidència (governador de Texas, d'on han vingut varis "il·lustres" presidents, com els Bush).

He llegit la seva declaració d'intencions ("Why I'm Running") i no té desperdici.  Perry és amic del Tea Party i vol un govern mooooooolt petit i per tant es compromet a:

"I will work every day to make Washington, D.C. as inconsequential in your lives as I can".

Explica també els seus principis com a governador de Texas (insistint que són pocs):

One, don’t spend all the money. Two, keep taxes low and under control. Three, keep regulations fair and predictable. And four, reform the legal system so frivolous lawsuits don’t paralyze employers that are trying to create jobs.


(Els resultats d'aquesta política, però, no són clars.  Perry també defensa algunes "perles", com el creacionisme o la prohibició constitucional del matrimoni gay).

Tornant al Tea Party, aquí està mal vist però jo li tinc simpatia. Diuen i fan algunes bestieses, però m'agrada la idea d'un govern petit, fiscalment responsable i no intrussiu (en el meu cas, ni en temes econòmic ni socials). I la seva tàctica està tenint molts bons resultats (per ells): canviar l'agenda dels seus representants o canviar de representants, i forçar canvis a nivell federal.

La meva gran discrepància amb ells i amb el moviment llibertari en general (tot i ser un gran fan de Ron Paul) és que ells volen un estat mínim, i jo crec en un estat petit però suficient per protegir els que estan en situació de debilitat, com els aturats, els vells o els malalts (quan vaig fer el quiz em va donar entre liberal (a l'americana) i llibertari).

La clau de volta: protegir els dèbils i la igualtat d'oportunitats.

I amb això garantit, "make any government as inconsequential in our lives as possible".

dissabte, 13 d’agost de 2011

Mercats "dolents" o governants demagogs?

(Via Facebook de Xavier Sala-i-Martín, publicat a Racó Català)


Hi ha un problema greu entre el que els ciutadans volen i els impostos que estan disposats a pagar.  I la majoria de polítics no ho expliquen, per incapacitat o per manca de valentia, i financien les despeses amb dèficit, que no és res més que un impost diferit (i molt injust, ja que el deute l'hauran de retornar els nostres fills).

divendres, 12 d’agost de 2011

La propera bombolla financera a esclatar segons Moody's

Els préstecs a estudiants (dels Estats Units) ("Moody's Analytics Warns Student Loans May Be The Next Financial Bubble To Burst"), que tenen de promig un deute de 27.000$ (i de 34.400$, incloent el deute dels pares).

Això és degut a que la morositat en aquest segment no ha millorat tot i l'evolució (una mica) positiva de l'economia americana, l'increment dels costos de l'educació, la major demanda de préstecs degut a la disminució d'ajuts del govern federal, i la taxa d'atur dels joves americancs, incloent els que acaben la carrera (amb deutes).

La reflexió de Moody's és interessant però caldria relativitatzar totes (totes) les reflexions de les agències de ràting. El millor és sempre tenir una opinió pròpia i, sobretot, no matar al missatger (ja sigui una agència de ràting o qui sigui que posi el dit a la nafra).

dijous, 11 d’agost de 2011

Retallades i conflicte social

Un estudi molt interessant (i molt actual) de Hans-Joachim Voth i Jacopo Ponticelli de la UPF explica la relació entre retallades i violència: "How much will they hate it? Unrest and budget cuts over the long run".
Governments cutting budget deficits have to consider not just the political reaction of the opposition and the media. A backlash on the streets, in the form of unrest and politically-motivated violence, is a real possibility. This column shows that since 1919, the level of instability has typically risen at the same time as budget cuts are implemented.

Un punt a partir del qual les protestes incrementen substancialment és quan les retallades superen el 2% del PIB:

Once expenditure is cut by more than 2% of GDP, instability increases rapidly in all dimensions, and especially in terms of riots and demonstrations. Severe cuts – of 5% or more, as in Greece today – are associated with the highest level of instability.

Els autors plantegen la següent paradoxa: si segons molts economistes ("Alesina et al. 2002; Alesina and Ardagna 2010; Giavazzi and Pagano 1990") les retallades són bones per al creixement econòmic, i alhora els votants no semblen castigar als partits que les apliquen ("voters apparently understand the need for austerity, and do not punish governments that implement it"), per què no es fan? Doncs justament per evitar aquesta violència.

Jo afegiria altres raons: miopia per no detectar la necessitat de ser auster (o fer retalladades) quan encara no s'està en un moment de "vida o mort", i manca de lideratge i valentia per fer el que és correcte encara que sigui difícil i impopular a curt termini.

I com aplicaria al cas català? Una prèvia: moltes retallades de la Generalitat es visualitzaran molt més clarament en aquest segon semestre, i possiblement s'hi afegirà una restricció molt més gran de despesa del govern de l'estat a finals d'aquest any i principis del següent.

En aquest entorn crec que és cert aquesta "majoria silenciosa" que aprova les retallades (mentre no els afecta a ells), el que ha tingut i tindrà repercusions electorals positives per a CiU (i eventualment per al PP, quan mani i retalli). Però també crec que la conflictivitat social anirà a més, i de fet ja hem tingut alguns "tastets" amb els indignats i algunes altres manifestacions.

Back to blogging

Petita pausa de dues setmanes... i quines dues setmanes! Crisi, euro, dòlar, ECB, Londres, Junqueras, Alfred Bosch, PIRMI... Ens espera una resta d'estiu (i una tardor i més) apassionants.

Torno al blog, crec.

Bon estiu!