dimecres, 29 de juny de 2011

Growth, inflation, default and/or fiscal adjustment

A Catalunya tenim alguns economistes que són uns cracks mundials. Alguns són bastant coneguts, com el Conseller Mas-Colell o Xavier Sala-i-Martin, i altres es coneixen (malauradament) poc fora de l'àmbit acadèmic.

Un d'aquests cracks és Jaume Ventura, catedràtic de la UPF, patriota i bon amic del Col·lectiu Emma.

El professor Ventura va participar en una jornada del Cercle d'Economia sobre com reduir el deute públic i fer amb èxit un ajust fiscal. I, back to basics, va explicar les quatre formes que hi ha per reduir el deute públic: growth, inflation, default and/or fiscal adjustment. És a dir, que l'economia creixi (i per tant el percentatge de deute públic sobre el PIB es redueixi), amb inflació (i per tant el valor del deute baixi), fent fallida (obvi) o fent un ajust fiscal (és a dir, reduint les despeses i/o pujant els impostos).

Cas de Grècia i Espanya: el creixement és complicat en el proper any/dos anys. La inflació, amb la unió monetària, no és una solució (i si passés seria més per accident que una solució buscada). Quines opcions queden?

Grècia està optant per l'ajust fiscal i l'acaba d'aprovar (in extremis, això sí). El dubte és si serà suficient (a més del problema sobre com podrà l'economia grega crèixer en el futur). I si a sobre l'ajust fiscal no és suficient o acaba comportant un preu massa alt (en termes de creixement o de contestació social)... només queda una opció: fallida. La solució d'avui és temporal, a veure com evoluciona les finances públiques gregues aquest 2011 (i el primer semestre del 2012)

I Espanya? Aposta per l'ajust fiscal (de fet, l'única opció possible). I si els "números" de dèficit públic no surten, propera nova apretada en les despeses. El dubte per mi no és si passarà, la pregunta és quan.

I altres dubtes, com l'euro, Alemanya, els alemanys i més...

dilluns, 27 de juny de 2011

El cost de l'aire acondicionat a l'Iraq i l'Afganistan

L'exèrcit dels Estats Units es gasten en aire acondicionat a l'Iraq i l'Afganistan... 20.000$ milions a l'any! ("Among The Costs Of War: $20B In Air Conditioning").

Per posar-ho en perspectiva:

That's more than NASA's budget. It's more than BP has paid so far for damage during the Gulf oil spill. It's what the G-8 has pledged to help foster new democracies in Egypt and Tunisia.

No es tracta de que els soldats passin massa calor però aquí veig potencial d'optimitzar costos...

Aquesta dada és molt 'bèstia', si es refuta per algun lloc us ho diré.

Per cert, us imagineu que es podrien er amb aquests diners? I no només pel tema econòmic: és el moment de fer un pensament sobre l'Irak i l'Afganistan.

dissabte, 25 de juny de 2011

Moments de qualitat: tocar el cul a les dones

Evitem malentesos: aquest post va de l’Àlex i la Vinyet, i no del (possible) plaer de tocar el cul a les dones.

A mi, se m’ha passat el moment de tocar el cul a les dones, excepte el de la Rosa. Ho faig sovint perquè és la meva dona i perquè m’agrada el seu culet. Fora de casa, ho faig discretament i, a casa, no tant.

A l’Àlex, li agrada imitar-me i, com no, de vegades li toca el cul a la Rosa, i li explico que això només ho puc fer jo. El problema és quan alguna vegada li ha tocat el cul a alguna altra dona...

“Àlex, només li pots tocar el cul a la teva dona, quan siguis gran i estiguis casat”.

I ja de pas, aprofito: “I per cert, si mai veus que cap senyor li toca el cul a la mare, li pots pegar una patada. No, millor tres patades”.

divendres, 24 de juny de 2011

La vida com a immigrant il·legal al NYT

Article recomanat al New York Times (que curiosament el Washington Post va decidir no publicar): "My Life as an Undocumented Immigrant" de Jose Antonio Vargas, un filipí de 30 anys que va anar a viure als EUA quan en tenia 12. Quan tenia 16 anys va descobrir que no tenia "papers" i ara, després d'haver guanyat el Premi Pullitzer, explica la seva situacio irregular. Acció molt valenta: s'exposa a que el deportin.

Article llarg, emotiu i recomanat. I també recomanat els comentaris dels lectors: la majoria expressen el seu suport, però d'altres (amb bones paraules això sí, suposo que els ofensius han estat esborrats), el conviden a tornar a les Filipines, amb l'argument de que no pot violar la llei o de que als EUA hi ha molts aturats.

Algun dia vull escriure algunes notes sobre la immigració i en especial sobre la immigració il·legal. Estem en un moment en el que sembla que hem de ser durs amb els immigrants, amb discursos que obliden que, per sobre de tot, són persones. Cal que facin un esforç d'adaptació al seu país d'acollida, que coneguin els costums, s'integrin i aprenguin la llengua, i que acceptin els nostres valors fonamentals, com la igualtat home-dona. I nosaltres els hem d'ajudar, tinguin o no tinguin papers.

dimarts, 21 de juny de 2011

30 consells per estalviar

Interessant article al Business Week: "30 Easy Ways to Save Money (and No, you are not doing them all!)".

Són consells interessants per estalviar i per tant també per dedicar els diners en allò que considerem important.

A casa complim molts dels consells, sobretot gràcies a la Rosa (si fos per mi gastaríem molt més!). I alguns que he trobat interessants:
  • 2. Make your own coffee

  • 22. Keep your car as long as possible (i altres relacionats amb el cotxe, com fer manteniments periòdics i no comprar-ne un de nou)

  • 25. Ride your bike or carpool whenever possible (em van robar la bicicleta, hauré de comprar una de nova!)

  • 28. Regulate your electric use (això ho hauré de mirar per veure si puc estalviar, tinc la sensació molt en gas i llum)

  • 30. Finally, keep distance from lavish, high-roller friends
Algun consell més?

dilluns, 20 de juny de 2011

Moments de qualitat: “no em casaré mai”

Diria que l’Àlex continua entre preocupat i atabalat amb això del matrimoni: ahir em va dir que no sabia amb qui es casaria (tenia dues opcions) i avui que no es casarà amb ningú.

“Àlex, no pateixis, fes el que vulguis, si vols casa’t i si vols no et casis i viu sol”.

“No, no em casaré i viuré sempre amb vosaltres!”.

ALERTA !!!!!!!!!!!

Si vol que es casi, s’ajunti o visqui sol, el que vulgui, això sí... que algun dia marxi de casa!

Me’ls l’estimo amb bogeria però algun dia hem de recuperar la tranquil·litat i la intimitat, no? No hi ha pressa: si vol es pot esperar a marxar a que tingui 21. I quan tinguin 13 (o menys?), tres setmanes de colònies a l’estiu (la Rosa no hi està d'acord però ja la convenceré).

Els fills són importants. I la vida de parella, també.

P.D. Per ser justos amb l'Àlex: quan ha dit que viuria sempre amb nosaltres, ha afegit que ens cuidaria quan siguem vellets...

diumenge, 19 de juny de 2011

El deute real de la Generalitat i el veritable Pla B

Aquesta setmana s’han publicat noves dades del deute de la Generalitat que segons els mitjans (com aquí, aquí o aquí) és de 34.323€ milions a 31/3/2011. I es torna a repetir l’equívoc (excepte l’ARA, que ho ha explicat correctament): aquest deute és només el de la Generalitat i caldria afegir 8.117€ milions de deute de les empreses públiques (mira aquest i aquest link del Banc d’Espanya).

Per tant, el deute total de la Generalitat és de 42.440€ milions a 31/3/2011, i ha augmentat 2.911€ milions (7,4%) el primer trimestre d’aquest any.

Aquesta dada, afegida a les necessitats de finançament i refinançament durant el 2011 (que sumen 12.158€ milions), és preocupant. I la recepta és clara (a risc de repetir-me): ajust dràstic de les despeses i acabar amb l’espoli (ni greix ni espoli!).

En aquest entorn complicat sovint es pregunta al Govern pel seu Pla B en cas que no s’aconsegueixi (!?) el Pacte Fiscal. Però això és l’any vinent i queda molt lluny. El veritable Pla B hauria de ser què farà la Generalitat si té dificultats extremes per finançar-se aquest any. Poca conya: a la situació financera de la Generalitat s’afegeix el context internacional (aka Grècia) que encareix el deute i dificulta l’obtenció de finançament, i acords que va fent el Parlament per augmentar la despesa (com l’Hospital Trueta o mantenir la sisena hora) sense explicar d’on sortiran els diners (tots els acords d’increment de despesa haurien d’anar acompanyats de l'explicació del seu finançament, és a dir, quina altra despesa baixaran o quin impost pujaran).

La complicada situació financera de la Generalitat, la crisi econòmica (que no va precisament a menys), la permanent discriminació a les infraestructures catalanes, i l'indefinit i escandalós espoli fiscal, justifiquen un gran acord nacional (i idealment que aquest fos en clau sobiranista). Els pressupostos que s'han d'aprovar han estat (again) un gran oportunitat perduda.

dimecres, 15 de juny de 2011

Una conseqüència i una lliçó positives del xou dels indignats

La conseqüència positiva és que ja ningú prendrà seriosament als indignats: molts dels seus motius per estar indignats són raonables i compartits per molts que enlloc d'acampar van a treballar o a buscar feina, però les seves propostes estan allunyades de la realitat. I la seva legitimitat era i és nula. I molts són impresentables, intolerants i antidemocràtics.

La lliçó positiva és que no és tan complicat rodejar el Parlament, això sí, per protegir-lo: quan es proclami la independència caldrà que més d'un milió de persones rodegi el Parlament per protegir els nostres diputats (retrasmés per la CNN, com explicava l'amic Josep Pinyol). Serem allà per crear una cadena humana protectora, pacífica i festiva.

Defensar el Parlament és defensar la nostra llibertat.

I sobre el xou dels indignats, a mi que em preocupa molt la comparació entre Grècia i Catalunya (veure aquí, aquí i aquí), un pronòstic: mirem demà què publica la premsa internacional.

P.D. Mossos, suport total: per sobre de tot, defenseu la democràcia.

P.D. Continuem tenint moltes raons per estar indignats: cal una democràcia de més qualitat, amb llistes obertes, amb més transparència i austeritat, que qui la faci la pagui, amb més justícia social, meritocràcia, llibertat... Però sense xous, acampades ni totalitarismes.

Llibre recomanat: "The Quants" de Scott Patterson

Interessant llibre sobre la crisi financera: "The Quants: How a New Breed of Math Whizzes Conquered Wall Street and Nearly Destroyed It".

Els "quants" són les professionals dels mercats financers que basen les seves accions en fórmules matemàtiques extremadament complicades, obscures i complexes. De fet molts quants són doctors en física, matemàtiques o enginyeria.

Apart de l'impacte que els quants (i les hedge funds dirigits per quants) han tingut en la crisi financera aquest llibre donen una visió molt interessant sobre què fan i com ho fan. Llibre recomanat en especial per aquells que els interessa els mercats financers.

La sinopsis:

In a fast-moving narrative, Wall Street Journal reporter Patterson explores the coterie of mathematicians behind the Wall Street crash of 2008. The story's stars are "an unusual breed of investors" called quants, who "used brain-twisting math and super-powered computers to pluck billions in fleeting dollars out of the market." Following the first quant, Beat the Market author Ed Thorp, from his graduate school days in 1955, and introducing others like Peter Muller and Ken Griffin as they established funds at major investment firms, Patterson spins a fascinating story of riches amassed for a few and, inevitably, lost for many: a collapsing hedge fund, "imploding under the weight of toxic subprime assets," took down the system "like a massive avalanche started by a single loose boulder." Though his narrative is interesting and easy to follow, Patterson's explanations of investment terms are not for novices; a glossary would have helped. As he puts the excesses and failures of Wall Street into perspective, however, Patterson also offers evidence that Wall Street hasn't learned its lesson: as of spring 2009, "several banks reported stronger earnings numbers... in part due to clever accounting tricks... and other potentially dangerous quant gadgets being forged in the dark smithies of Wall Street."

Pots llegir la crítica del llibre al WSJ.

P.D. Segurament l'últim que recomano sobre aquest tema - els altres tres eren "The Big Short", "The Greatest Trade Ever" i "Too Big to Fail"

dimarts, 14 de juny de 2011

Moments de qualitat: fills, economia i les veritables preocupacions

Fa un parell d'anys estava al parc amb l'Àlex i la Vinyet, cadascú a la seva sense fer-me ni cas. Tenia la mare d'unes nenes al costat i li vaig dir que "des de que tinc nens no m'estresso a la feina". Ho he recordat cap quan he vist aquesta vinyeta.

dilluns, 13 de juny de 2011

La tempesta perfecta internacional

Fa un parell de mesos comentava que ens esperava un juny molt complicat ("Per quan vingui el proper juny").

I fa més un mes i mig comentava la hipòtesi de que Grècia reestructurés el seu deute i sortís de l'euro ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro"). Les dues opcions en aquell moment eren inconcebibles. Ara cada vegada hi ha un major consens que Grècia acabarà reestructurant el seu deute d'una forma o altra.

Unes setmanes després deia el següent sobre l'impacte de l'entorn econòmic internacional (i en especial la situació de Grècia) ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro (II)"):

"Està venint un tornado, els "forts" patiran i els "dèbils" cauran"

I sobre l'euro i el tornado dues opinions interessants de Roubini: el possible trencament de l'eurozona en un període de cinc anys ("The Eurozone Heads for Break Up") i la tempesta perfecta a nivell internacional ("Roubini Says ‘Perfect Storm’ May Threaten Global Economy") degut a "fiscal woe in the U.S., a slowdown in China, European debt restructuring and stagnation in Japan".

I a tot això s'afegeix la delicada situació d'Espanya i de Catalunya.

"Està venint un tornado, els "forts" patiran i els "dèbils" cauran". Moments complicats, plens d'oportunitats, però molt complicats.

Llista més votada, excuses i llei electoral

Aquests dies sentim molt l'argument de respectar la llista més votada, sobretot per part de CiU. Així Oriol Pujol afirma que cal "respectar la llista més votada, perquè ningú com CiU pot entendre la legitimitat de ser la llista més votada i després no poder articular govern".

Això lliga amb l'argument de CiU de que va guanyar les eleccions de la Generalitat dues vegades (el 2003 i el 2006) i no va poder governar. Però el 2003 CiU no va ser la llista més votada (el PSC va treure 9.000 vots més) sinó la que va tenir més escons. Era legítim que el 2003 governés la llista més votada? I tant! I la que va treure més diputats? També! Havia de manar, llavors, ara i fins que canviï la llei electoral, aquell partit que aconsegueixi (incloent pactes) una majoria de diputats al Parlament o regidors en els ajuntaments.

El problema és la llei electoral: votem un partit esperant que faci una cosa i en fa una de diferent, de vegades perquè no explicita què farà i pacta amb qui no esperàvem, i altres (les greus) quan diuen que faran una cosa i en fan una altra. Però tot té conseqüències: els partits poden fer els pactes que vulguin, legítims, però els ciutadans no oblidem i acabem passant factura si ens sentim estafats o perdem la confiança.

Tornant a les eleccions de la Generalitat: molt votants d'ERC esperaven que pactés amb CiU, i va pactar amb el PSC. Per això molts votants d'ERC no la van tornar a votar el 2006. Altres ho van fer, amb la mateixa esperança... i definitivament van deixar de votar ERC el 2010. Però el que va fer ERC va ser totalment legítim... i amb conseqüències desastroses per ERC.

Un cas més recent: Badalona. Conec votants de CiU que es van plantejar votar el PSC per impedir que García Albiol fos alcalde. Van acabar votant CiU i ara estan molt decebuts i segurament en les properes eleccions municipals no els tornaran a votar (també en deu haver, suposo, que els hi deu semblar bé el que han fet). Però també hi ha molts casos on CiU no ha respectat la llista més votada (recomano aquest enllaç de "pactes curiosos"), com Cabrera de Mar, Mont-Roig del Camp, Ulldecona, Gandesa, Vilallonga del Camp, La Roca del Vallès, Quart, Sanaüja, Calldetenes, La Selva del Camp, Rellinars, Cervelló, Linyola, Castellbisbal, Gimenells, Vallbona d'Anoia,Constantí, La Llagosta, Vallromanes, Rocafort de Queralt, Òdena, La Fatarella. I també pactes on CiU ha estat la més votada i no mana, com Horta de Sant Joan, Benissanet, Seva, Alcarràs, Sant Fruitós del Bages, El Perelló, Sant Cebrià de Vallalta, Vilassar de Dalt, Torregrossa, Castellolí, Viladecavalls,

Tot plegat legítim: són les regles de joc, que passen per votar uns partits en els quals deleguem la decisió final de a qui fan alcalde o president. Legítim però de vegades (ni molt menys sempre) decebedor per molts ciutadans que de vegades no entenem els pactes o els no-pactes.

El problema de tot plegat és la llei electoral: votem i deixem en mans del nostres representants que pactin amb uns o altres, a risc de que pacti amb aquell que nosaltres mai no voldríem que ho fes. La solució seria llistes obertes a doble volta, especialment en els municipis: votem al candidat que més ens agradi i, si cap obté majoria absoluta, fem una segona volta entre els dos més votats. En el cas de Badalona hi hauria hagut una segona volta entre els candidats del PP i del PSC, de forma que els votants de CiU podrien haver triat directament, i no a través del seu regidor, qui seria l'alcalde. I el mateix en tots els exemples (i més) que he explicat.

Els ciutadans podem reclamar una nova llei electoral. Però els representants públics el que han de fer és acceptar les regles de joc o intentar canviar-les, no interpretar-les amb "respecte a la llista més votada quan em convé". Si no tot plegat sona més a excusaes per acabar fent alcalde a algú que de fet vols que sigui alcalde però no saps com justificar-ho.

Doncs això, menys excuses per justificar pactes discutibles i més nova llei electoral (això sí, si es creu de veritat en la llista més votada). I així de pas anem cap a les llistes obertes.

dissabte, 11 de juny de 2011

Tremp, Reagrupament, Junqueras i Tremosa

Em sembla que es nota que mantinc una distància amb Reagrupament ja des d'abans de les eleccions del passat novembre (això sí, els vaig votar).

Hi ha molta gent desorientada sobre com s'ha de vehicular l'acció política de l'independentisme i jo sóc un ells. CiU i Esquerra (per no esmentar Solidaritat) em tenen confós, amb accions que m'omplen d'esperança i altres que em desconcerten i que em fan dubtar sobre si mai ens ensortirem.

Una acció d'un representant de Reagrupament que no entenia i que ha comportat els comentaris (entre altres) de dues persones que admiro, respecto i aprecio, com Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, ha estat el suport del regidor de Reagrupament a l'alcalde de Tremp, que fa més de 25 anys d'alcalde i que es va oposar a les consultes sobiranistes. Amb la poca informació que tinc de Tremp aquest suport no l'entenc, i Oriol Junqueras (al seu bloc) i Ramon Tremosa (a Twitter, a Facebook i al seu bloc) han denunciat que Reagrupament no donés suport al candidat de CiU.

Arran aquest suport Reagrupament ha emès un comunicat denunciant aquesta acció i demanant a aquest regidor que dimiteixi: coherent. Junqueras i Tremosa tenien raó i Reagrupament ha actuat en conseqüència. Però penso que per coherència tant Junqueras com Tremosa haurien de denunciar tots els pactes similars. Per exemple l'Oriol els pactes d'ERC amb el PSC per (almenys) el segon tripartit, i el Ramon els pactes (explícits o implícits) de CiU amb el PP a Badalona, a les Diputacions o als pressupostos. I tots dos tots els pactes d'ERC i de CiU que han impedit que ERC o CiU fossin els alcaldes.

I això ho dic, de veritat, des del màxim respecte i apreci a Junqueras i Tremosa, dues persones clau en el present i futur del nostre país.

P.D. Més enllà d'aquesta reflexió, Oriol, enhorabona per la teva elecció com alcalde de Sant Vicenç: a molts ens hagués agradat empadronar-nos allà per poder-te votar i ens fan molta enveja els teus conciutadans per l'alcalde que tenen. I Oriol, Ramon, i també Raül Romeva, enhorabona per la gran feina que esteu fent a Europa.

Moments de qualitat: "tu te'n vas a dormir i jo faig bestieses"

Les migdiades dels dissabtes i els diumenges (i de fet de tots els festius i vacances) són sagrades. O quasi.

Avui tenim un casament i la Rosa anava a les 14:00 (dinem a les 13:30) a la perruqueria (tornarà molt guapa!). La Vinyet anirà amb ella. I l'Àlex?

A veure si "cola" (aprofitant a més que l'Àlex no es troba gaire bé i potser està cansat): "Àlex, vols pujar amb el pare a fer la migdiada?". "No tinc son, tu dorm i jo jugo".

Per uns segons he dubtat, fins que m'ha dit: "Tu puja adalt a dormir i jo em quedo abaix fent disbarats".

Doncs res, avui no hi ha migdiada...

dimarts, 7 de juny de 2011

Ofensiva internacional

El "desafiament català" surt massa sovint a la premsa internacional i els catalans apareixem com els "grans incomplidors", com en els següents articles al Wall Street Journal ("Moody’s: Catalonia Budget Deficit is Negative for Spain"), a Market Watch ("Spain stocks drop as Moody’s frowns on debt"), al Business Insider ("Welcome To The Mini “Greece” That’s Inside Spain") o al Financial Times ("‘Bankrupt’ claim heightens Spanish debt fears").

Parlen de Castilla-La Mancha i les declaracions del PP de que està en "fallida total", però sempre posen l'exemple de Catalunya, de l'incompliment del dèficit de l'any passat i de l'anunciat incompliment d'aquest 2011: s'estan posant les bases per a que si el Govern espanyol actua i "castiga" a les comunitats autònomes, la premsa, governs i inversors internacionals aplaudeixin ("canya als causants de tots els mals de l'economia espanyola!").

Això que està passant és la culminació d'una estratègia que passa per culpar al sistema autònomic de tot (i que amb poc èxit estem denunciant des del passat estiu). I està reexint.

Des del Col·lectiu Emma actuem, de vegades de forma pública però cada vegada més de forma "privada". Però això no treu que la resposta i pedagogia principal cal fer-la des del Govern. I que el Govern es prepari davant la previsible ofensiva del Govern de l'estat, que per cert espero que no acabi amb el típic pacte català de les engrunes, una mica de menjar avui i molta fam demà.

dilluns, 6 de juny de 2011

Moments de qualitat: "al cole manen les nenes"

Tan petit i ja pensant en el matrimoni, una altra vegada... ("Moments de qualitat: amb qui es casarà l'Àlex?")

Al llit, els 5 minuts de qualitat quan porto a dormir a l'Àlex: "quan sigui gran em casaré amb la J".

"A sí ? Qui ho ha decidit? Tu, ella, els dos?" "Ella, al cole manen les nenes i elles decideixen amb qui ens casarem".

"I a tu t'està bé casar-te amb la J? Amb qui et voldries casar?". "No t'ho vull dir, em fa vergonya. Bé, t'ho dic: a mi m'agradaria casar-me amb la A. O amb la B. Amb la A o la B. I ja estic fart que manin les nenes!".

"Doncs potser que et vagis acostumant" (això ho he pensat però no li ho he dit...).

diumenge, 5 de juny de 2011

El comunisme porta a la felicitat

Segons la televisió de Corea del Nord (un país i una televisió conegudes per la seva objectivitat i rigorositat) Xina és el país més feliç del món, seguit de Corea del Nord, Cuba, Iran i Veneçuela ("North Korean "Global Happiness Index" ranks China no. 1, USA dead last"). Desconec la metodologia però sembla que comunisme, autoritarisme i nul respecte als drets humans són variables clau per encapçalar el rànquing. Els Estats Units, com no, apareix en la posició 203, és a dir, a la cua de tots els països del món.

És complicat mesurar la felicitat (què és la felicitat?). Una alternativa és una enquesta que va fer Gallup entre els anys 2005 i 2009 ("The World's Happiest Countries" publicat a Forbes). La metodologia va ser la següent:

First they asked subjects to reflect on their overall satisfaction with their lives, and ranked their answers using a "life evaluation" score from 1 to 10. Then they asked questions about how each subject had felt the previous day. Those answers allowed researchers to score their "daily experiences"--things like whether they felt well-rested, respected, free of pain and intellectually engaged. Subjects that reported high scores were considered "thriving." The percentage of thriving individuals in each country determined our rankings.

Comparem els dos índex: aquí els països més feliços són Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia i Holanda, i els Estats Units apareix en la posició 14, Xina a la 125, Cuba a la 67, Iran a la 81 i Veneçuela a la 21 (Espanya a la 43).

I anant una mica més enllà, si enlloc de "felicitat" vols comparar "benestar" suggereixo aquest article de Pol Antràs ("El Bienestar de las Naciones") que explica la metodologia que utilitzen Chad Jones i Pete Klenow de Stanford:

(...) la metodología desarrollada por los autores intenta aplicar algunos de los avances de la macroeconomía cuantitativa de las últimas décadas para introducir correcciones explícitas por diferencias (entre países y a través del tiempo) en consumo frente a producción, ocio frente a oferta laboral, esperanza de vida y desigualdad en la distribución del consumo entre agentes (en este último punto, los autores invocan al famoso velo de ignorancia de John Rawls para simplificar el problema de agregación en sus cálculos).

Aquest índex l'encapçalen Luxemburg, Noruega, Estats Units, Suècia i Holanda (Espanya està en la posició 18).

Amb quin rànquing em quedo jo? El comunista en principi no (!). I he de confesar m'agrada el rànquing de Gallup perquè en les primeres posicions surten uns països que admiro pel seu equilibri entre benestar, cohesió social i protecció dels desfavorits. I més enllà dels rànquings em quedo amb Catalunya i els Estats Units.

dissabte, 4 de juny de 2011

Moments de qualitat: "ja us apanyareu"

Això de ser pare és complicat: tothom és "especialista" en l'educació dels fills dels altres però amb els propis fem el que podem. De vegades prohibim, de vegdaes no, i de vegades els diem que no ens sembla bé el que volen fer però que ells decideixin: "tu mateix, et recomano que facis això, però si fas una altra cosa i no va bé, ja t'apanyaràs".

Ho entenen? I tant. I ho apliquen!

Diumenge al matí és un clàssic dels "moments de qualitat": vaig a la piscina amb l'Àlex i la Vinyet. Primer anava només amb l'Àlex, després amb els dos, i quan de vegades hi vaig només amb l'Àlex... i li agrada molt: un moment només pels dos.

Fa un parell de setmanes que la Vinyet no ve amb nosaltres perquè tenia uns granets i l'aigua de la piscina no li va bé, però està millor. Això vol dir que demà hi anirem els tres. Segur?

A l'hora de dormir m'acostumo a estirar 5 o 10 minuts al llit amb l'Àlex per "parlar" de tot i de res. Li he dit que demà anirem a la piscina i que la Vinyet vindrà. L'Àlex no ho té clar però em fa un vot de confiança: "la Vinyet encara no està curada; si voleu que hi vagi, però si després li fa mal ja us apanyareu". Ups...

El fill donant (amb raó) lliçons al pare i donant-me un vot de confiança: si després la Vinyet no es troba bé, l'Àlex ens haurà avisat. Quina responsabilitat. Què faig?