dijous, 31 de març de 2011

New York Times - complicat...

Article al New York Times ("Deficits in Regions Compound Fears About Spain"), on torno a aparèixer. Però l'article no m'agrada: diu veritats molt doloroses, com que els catalans vam incomplir l'objectiu de dèficit del 2010, que representem una part molt gran del deute de les CCAA, o que ens assemblem a Grècia.

Jo surto denunciant l'espoli fiscal:

The problem, many local commentators claim, lies not with past extravagance or mismanagement but with a national financing system that has left Catalonia contributing the equivalent of 10 percent of its G.D.P. to support poorer regions through taxes collected by the central government in Madrid.

“There is increasing recognition across Spain that the mathematics of financing regionalism don’t work out,” said Salvador Garcia Ruiz, one of the founders of Emma Initiative, an association promoting Catalan interests. “And we’re the first to agree because we’re the ones who’ve been paying for this party.”


Una petició: a l'igual que va fer el President Mas el dilluns, demano a tots els membres del Govern i oposició, sindicats i patronal, comentaristes i tot cristo en general, que quan parlim de la situació financera de la Generalitat denunciïm sempre l'espoli: 10% del PIB, 20.000€ milions a l'any, 60€ milions al dia (el President Mas parla del 9% del PIB i de 15.000€ milions; és igual, és escandalós igualment).

I suport màxim si es vol arribar fins el final.

Més guapo = Més feliç

Això diu un recent estudi ("Beauty Is the Promise of Happiness?") de Daniel Hamermesh i Jason Abrevaya.

Curiosament la raó no és només per "la felicitat de ser guapo" (que té un impacte més alt en les dones que en els homes) sinó també perquè "better-looking people earn more and obtain spouses who earn more".

dimecres, 30 de març de 2011

Asfíxia i rescat

El Conseller Mas-Colell explica que el Govern espanyol vol que el Govern català faci una retallada draconiana, gairebé impossible, del 20%, amb el greu impacte que això tindria en l'economia catalana i en el benestar i prosperitat dels catalans. I ZP explica com, per pressions de la Unió Europea (!), el sostre de despesa afectarà també a les CCAA.

Segueix el guió dibuixat fa uns mesos, fil per randa, versió hard ("Les finances de la Generalitat i i un escenari polític a futur"):

(...) tempesta perfecta que acaba amb la intervenció de l’estat que, amb l’excusa de “salvar les autonomies”, limita considerablement el nivell d’autonomia actual, amb el vist-i-plau d’Europa, que ho interpretaria com una mesura més d’austeritat fiscal.

I com ho farà?

(...) versió hard, a l’espanyola, a la LOAPA, a lo bèstia, deixant que la situació es deteriori per així aplicar amb força una reducció brutal d’autonomia financera, retallada dràstica de competències i limitació de què poden fer les autonomia.

És a dir, aniran apretant i apretant, cada vegada més... fins que ens oferiran un pacte vergonyant que si s'accepta (jo espero que no, però no sóc gaire optimista) ens el vendran com el millor pacte de la història (again!): rescat a curt termini, espoli per sempre. I potser no els caldrà retallar competències, ja que no hi haurà recursos per desenvolupar-les.

En els darrers dies hem tingut la bona notícia de que la Generalitat ha aconseguit 800€ milions. Molt bona notícia. Però no oblidem que les necessitats financeres per aquest 2011 són de 11.662€ milions (quasi 1.000€ milions al mes). Pacte fiscal? Pactar amb qui? Quan, el 2012? I com arribem al 2012? I amb quina força per negociar?

Què passarà? Una hipòtesi: asfíxia... i rescat. Una altra hipòtesi: sóc jo que no ho entenc, està tot controlat.

P.D: Si fins i tot el President Pujol afirma que l'única alternativa és la indepedència, potser que ens hi posem. I que ens hi posem ara i no quan els polítics actuals es retirin i diguin que sí, que ara que no depèn d'ells, hem d'anar cap a la independència.

25 consells de headhunters pels que busquen feina

"Headhunters' 25 Top Tips for Job-Hunters". I sobretot, paciència i molta sort!

dimarts, 29 de març de 2011

10 Indústries que desapareixen

Interessant article al WSJ ("Top 10 Dying Industries") que es fa ressó d'un estudi d'IBIS World.

10 indústries que es moren: es refereix als EUA però segurament hi ha moltes coincidències amb Europa.

Algunes indústries que apareixen són curioses (Formal Wear & Costume Rental). La decadència de les indústries tenen molt a veure amb els avenços de la tecnologia i alguna de les seves variants, com la portabilitat (aka mòbils) o l'internet i l'ample de banda (p.e. DVD, Game & Video Rental); les importacions barates de Xina (Apparel Manufacturing); o simplement indústries post-bombolla (Manufactured Home Dealers)

Les 10 indústries:
  • Wired Telecommunications Carriers
  • Mills
  • Newspaper Publishing
  • Apparel Manufacturing
  • DVD, Game & Video Rental
  • Manufactured Home Dealers
  • Video Postproduction Services
  • Record Stores
  • Photofinishing
  • Formal Wear & Costume Rental
Recomanació òbvia: si vols invertir uns diners o busques feina, evita aquestes indústries.

Problemes d'agència i avions privats

A la classe d'Economia de l'Empresa explicava com alguns directius podien abusar de la seva posició utilitzant avions privats que paguen els accionistes (problema principal-agència).

Un nou estudi ho demostra ("Agency Problems in Public Firms: Evidence from Corporate Jets in Leveraged Buyouts") a partir de la comparació de l'ús d'avions privats per directius d'empreses que cotitzen a borsa (sobre els quals els accionistes tenen poc control) i directius d'empreses que pertanyen a una empresa de private equity, que estan molt més controlats i per tant tendeixen a tenir i utilitzar avions privats quan està justificat.

This paper uses rich, new data to examine the fleets of corporate jets operated by both publicly traded and privately held firms. In the cross-section, firms owned by private equity funds average jet fleets at least 40 percent smaller than observably similar publicly-traded firms. Similar fleet reductions are observed within firms that go private in leveraged buyouts. I discuss assumptions under which comparisons across and within firms provide estimates of lower and upper bounds on the average treatment effect of taking a firm from public to private in a leveraged buyout. Both censored and standard quantile regressions suggest that results at the mean are driven by firms in the upper 30 percent of the conditional jet distribution. Results thus suggest that executives in a substantial minority of public firms enjoy more generous perquisites than they would if subject to the pressures of private equity ownership.

dilluns, 28 de març de 2011

El cost d'una llicència de taxi a NY

$1 milió de dòlars!

I dues característiques recorrents dels taxistes de NY: no se'ls entèn quan parlen (molts són d'origen hindú) i condueixen fatal.

Govern, ARA i realitat econòmica

L'ARA fa un exercici molt interessant de comparar les principals promeses de CiU i el seu compliment. La primera nota sembla baixa: 14 sobre 100. La metodologia és molt interessant però un pèl complexa i per això David Miró explica que 14 potser no és una mala nota. El Govern té 4 anys per arribar al 100.

El titular de l'ARA però m'incomoda: "El programa de govern de CiU topa amb la realitat econòmica", és a dir, ve a dir que algunes promeses no s'han complert ni previsiblement es compliran en el curt termini degut a la situació financera de la Generalitat.

Si això és cert implicaria o que CiU no coneixia com estava la Generalitat, o que tot i saber-ho va fer promeses que sabia que no podia complir. I no sé què és pitjor.

Podia saber CiU com estava la Generalitat? Sí, sens dubte: abans de les eleccions es podia saber, utilitzant només dades públiques de la Generalitat i el Banc d'Espanya, les greus xifres dramàtiques del deute català (i que podia arribar als 40.000€ milions a tancament del 2010), el fet d'estar en el punt de mira internacional i l'amenaça de LOAPA financera, i els problemes de refinançament que hi ha aquest 2011.

És a dir, espero que aquest Govern no utilitzi com excusa per no complir les seves promeses electorals que s'han trobat una situació financera que desconexien. Sí que podrien dir, en canvi, que alguna promesa no s'hauria d'haver fet, que es van equivocar, i que rectificar és de savis.

I també podrien reconèixer que la Catalunya autonòmica és inviable ja que mai aconseguirem el concert econòmic ni disminuir el dèficit fiscal a uns nivells raonables, i que per això és impossible evitar tenir més impostos, menys serveis i menys infraestructures que la resta de l'estat. I que per això moltes promeses electorals o propostes de cimeres de recuperació econòmica depenen d'unes competències i uns recursos que només té l'estat. O en positiu, són un tast del que podrem fer si som estat, quan siguem un estat.

diumenge, 27 de març de 2011

Velles amb 29 anys?

Nou estudi (hi ha estudis per tot): les dones se senten velles amb 29 anys i els homes quan tenen 58.

I això? Elements claus per les dones: "gray hairs, sagging skin, ceasing to feel "trendy and fashionable," and "behaving like their mother". Interessant també que el "50 percent [of women] said they were still youthful until their 'assets' started to droop—often caused by childbirth and breast feeding."

I quin és el punt determinant pels homes? Exacte: "decreased sexual performance as the real litmus test". Suposo que amb la química (aka Viagra) els homes cada vegada trigarem més a sentir-nos vells.

La meva opinió? Noies, amb 29 anys esteu estupendes. I amb 37 també!




El problema del deute

Fa uns mesos parlava del "El problema del deute català" i explicava quins problemes té el deute públic en general i el deute català en particular.

Respecte el deute públic en general deia:

Els deutes s'han de tornar, i el deute públic l'hauran de pagar les futures generacions, és a dir, gastem més avui a compte de més impostos o menys serveis públics demà. Per això el millor és tenir unes finances públiques equilibrades al llarg del temps, amb dèficit públic en temps de crisi sempre que hi hagi superàvit en èpoques de bonança. I idealment que el dèficit serveixi per pagar inversions, és a dir, allò que gaudiran les generacions presents i futures (és a dir, per exemple carreteres).

Avui el professor Mankiw escriu un interessant article al NYT ("It’s 2026, and the Debt Is Due")
on el President del EUA de l'any 2026 explica com el nivell de deute del seu país és insostenible i necessiten la intervenció del FMI.

Com han arribat fins aquí?

For many years, our nation’s government has lived beyond its means. We have promised ourselves both low taxes and a generous social safety net. But we have not faced the hard reality of budget arithmetic.


I a partir d'aquest moment, mesures dràstiques, com reduir programes socials i pujar impostos. Una mica el que va passar amb Espanya i ZP durant la crisi: despesa (molta ineficient, com el Pla E) a punta pala i quan els mercats van dir prou, retallada (baixar sous de funcionaris, congelar pensions, eliminar prestacions per aturats de llarga duració...) i pujar els impostos (IVA).

Yet debt does not avoid hard choices. It only delays them. After last week’s events in the bond market, it is clear that further delay is no longer possible. The day of reckoning is here.

I ara Europa no ens deixa fer bajanades i ens segueix d'aprop, però tard o d'hora tornarà la temptació del deute públic, que hauran de pagar futures generacions. I potser arribar una altra vegada a aquesta situació insostenible, com la de Mankiw el 2026 o la de ZP l'any 2009.

dissabte, 26 de març de 2011

Fotos de NY

Una visió alternativa. L'exposició es pot veure del 14 al 28 d'abril (link al Daily News per si vols saber qui és aquesta noia).

Economistes i polítics

(Via Carpe Diem)

1. "Economists are often asked to predict what the economy is going to do. But economic predictions require predicting what politicians are going to do-- and nothing is more unpredictable."

2. “The first lesson of economics is scarcity: There is never enough of anything to satisfy all those who want it. The first lesson of politics is to disregard the first lesson of economics.”

~Thomas Sowell

divendres, 25 de març de 2011

Frases de la setmana

(extretes del llibre "La felicitat no té preu" d'Antoni Bolinches)

Com més vull fer una cosa, menys l'anomeno feina (Richard Bach)

No es va endavant celebrant èxits, sinó superant fracassos (Orion Swett Marden)

L'amor és etern mentre dura (Henri de Régnier)

Són amics els que en la bonança vénen quan són cridats, i en l'adversitat, vénen sense ser-ho (Dimitri de Falèron)

Tothom té problemes; el que no cal és fer un problema del teu problema (Andy Warhol)

Romandre en pau amb tu mateix és el mitjà més segur de començar a estar-ho amb tots els altres (Fray Luis de León)

Quan estem amb un amic, ni estem sols, ni som dos (Jules Barthélemy)

dijous, 24 de març de 2011

Què considera Google un bon directiu?

8 elements clau ("Google’s Quest to Build a Better Boss" al NYT)
  1. Be a good coach
  2. Empower your team and don't micromanage
  3. Express interest in team members' success and personal well-being
  4. Don't be a sissy: Be productive and results-oriented
  5. Be a good communicator and listen to your team
  6. Help your employees with career development
  7. Have a clear vision and strategy for the team
  8. Have key technical skills so you can help advise the team

M'agraden aquests 8 punts.

dimarts, 22 de març de 2011

Financial Times i l'autoestima dels catalans

Quan el Financial Times o qualsevol mitjà internacional publica un article criticant Catalunya ens indignem i fem difusió immediata. I avui que ha publicat un article molt positiu no diem res (només una nota a la tarda de l'Agència Catalana de Notícies).

Només hem de comunicar les crítiques? I per què no fer ressó també de les coses positives que li passen al país, com el reconeixement internacional al potencial de Barcelona i Catalunya? Reconeixement a l'emprenedoria, a la creativitat, a la cuina, a l'arquitectura o a la indústria editorial. O a que ja en el segle XII innovàvem amb el Consell de Cent, el sistema més proper a la democràcia en aquell moment.

Encara que només sigui per reforçar l'autoestima, apart de flajelar-nos per totes les desgràcies que ens envolten (moltes responsabilitat dels propis catalans), fem d'altaveu de les bones notícies quan aquestes apareguin.

dilluns, 21 de març de 2011

Financial Times

Surto al Financial Times parlant d'emprenedoria: "Entrepreneurs talk: City vibrant despite economic stagnation", en una trobada de Victor Mallet amb "some of the region's movers and shakers".

El que dic, referit a per què hi ha emprenedoria a Barcelona i Catalunya:

The crucial factors for Barcelona and Catalonia, says Salvador Garcia, a banker and former film entrepreneur, are its “entrepreneurial spirit” and “a kind of innovation atmosphere”.

Sí, vaig ser emprenedor en el món del cinema...

També hi apareixen en l'article els bons amics Edward Hugh i Quirze Salomó (coneixeu Nostrum?) i altres cracks com Pau Garcia-Milà, Ferran Laguarta, Karen Reith o Jonathan Hayes.

Tot això apareix en l'interessant reportatge "BARCELONA: INNOVATIVE AND CREATIVE BUSINESS" de Victor Mallet.

I com sempre, visca el Col·lectiu Emma!

"The Greatest Trade Ever" de Gregory Zuckerman

Genial llibre per entendre la crisi de les subprime i com uns pocs, en especial John Paulson, es van forrar apostant contra el mercat hipotecari americà.

Amè, didàctic i entretingut. "The Greatest Trade Ever" de Gregory Zuckerman, llibre recomanat.

El llibre també es pregunta com és que no hi va haver que gent que no va veure aquesta bombolla. I fa una reflexió interessant: apart de que és difícil guanyar quan s'sposta a que el mercat caurà (si apostes massa d'hora o la bombolla dura massa temps, es pot perdre tot), en general hi ha pocs incentius a portar la contrària, ja que si t'equivoques et penalizen i si l'encertes... moltes vegades acaba sent un problema igualment. Poca gent valora tenir un col·laborador incòmode que de vegades porta la contrària tot i que sovint l'encerti.

I al respecte una genial frase que encapçala el capítol 6: "Wordly wisdom teaches that it is better for reputation to fail conventionally than to succeed unconventionally" (John Maynard Keynes).

diumenge, 20 de març de 2011

Deute Generalitat: 39.697€ milions

El Banc d'Espanya ha publicat quin és el deute de la Generalitat i alguns mitjans com La Vanguardia i l'ARA s'han fet ressó. I repeteixen el mateix error que vaig assenyalar el desembre: tenen en compte només el deute de la Generalitat i no el de les empreses que en depenen.

Així expliquen que el deute és de 31.886€ milions (link a la informació publicada a La Vanguardia i a l'ARA). Però cal afegir el deute de les empreses públiques, que suma 7.811€ milions. Per tant, el deute total és de 39.697€ milions (si algú té dubtes que vagi a aquest i a aquest link del Banc d'Espanya i que faci la suma; potser el deute de les empreses públiques costa de trobar, ja que en la pàgina resum del deute de l'estat aquesta informació no apareix, però navegant una mica es troba).

És a dir, no us quedeu amb la xifra de 31.886€ milions perquè d'aquí uns dies o setmanes algú parlarà (amb raó) de 39.697€ milions, que de fet és semblant a la xifra que va avançar el Tripartit abans de plegar.

Els 39.697€ milions de deute suposen un increment de 9.110€ milions durant el 2010. I per ser encara més exactes hauríem de sumar les obligacions reconegudes i no pagades durant el 2010, que sumaven 4.292€ milions.

I la darrera dada (i sé que em repeteixo!): l'espoli fiscal és de +20.000€ milions a l'any. És a dir, sense espoli no hi hauria factures pendents de pagar, s'hauria baixat el deute durant el 2010 i ara no estaríem fent retallades molt doloroses pels ciutadans de Catalunya. A més podríem implantar mesures que afavorissin la recuperació, com baixar impostos o realitzar inversions urgents i crítiques en infraestructures.

Bé, tot això sense espoli i amb un Govern de qualitat.

RENT - dues recomanacions i dos vídeos

Regal del dia del pare: veure el musical RENT a Sabadell. Genial, intensa i trista.

Dues recomanacions: una, veure el musical (el de Sabadell malauradament ja s'ha acabat); i dos, anar a qualsevol representació que facin els del Taller del Teatre Musical, que són els cracks que feien RENT (aquí pots veure el seu tràiler).

I dos vídeos de les dues cançons que més m'han agradat (extretes de la pel·lícula):




No Day But Today: m'agrada.

Líbia i la contradicció Obama


Celebro la intervenció internacional a Líbia: cal evitar que Gadaffi continuï amb les seves matances. Felicito als governs que recolzen aquest intervenció, com França, Estats Units i Espanya.

Dit això, per posar en perspectiva el que es diu quan s'està a l'oposició i el que es fa des del Govern, mireu què deia Obama quan era senador:

The President does not have power under the Constitution to unilaterally authorize a military attack in a situation that does not involve stopping an actual or imminent threat to the nation.

Sembla que les contradiccions del pas d'oposició a Govern no passen només a Catalunya, tot i que en aquest cas cal celebrar la rectificació del President Obama.

dissabte, 19 de març de 2011

Més impostos si vius a Catalunya

"Dime dónde vives y te diré cuánto pagas: hasta 6.500 euros más de IRPF por vivir en Cataluña" publicat a Expasión.

Explica com degut al recàrrec en l'IRPF que s'aplica a Catalunya a les rendes més altes aquestes paguen més impostos que a altres lloc de l'estat, com a Madrid.

I això quin impacte té? Doncs que és més difícil captar talent, ja que entre una oferta laboral equivalent entre Barcelona i Madrid, si es tria Madrid es paguen menys impostos. I si una empresa es vol instalar a l'estat espanyol els directius que han de prendre la decisió saben que si venen a Barcelona ells hauran de pagar més impostos.

Ja és prou difícil generar bones oportunitats laborals a Catalunya i aconseguir que s'instal·lin multinacionals com per a sobre tenir un desavantatge en els impostos.

Com deia fa unes setmanes, més que suprimir l'impost de societats, abans eliminaria el recàrrec en l'IRPF.

Entrades al meu blog Coneixement, Educació i Recerca

Frases de la setmana

(extretes del llibre "La felicitat no té preu" d'Antoni Bolinches)

Els millors doctors del món són el Dr. Dieta, el Dr. Repòs i el Dr. Alegria (Jonathan Swift)

S'ha de treballar vuit hores i dormir vuit hores, però no les mateixes (Woody Allen)

Jo considero feliç qui, quan es parla d'èxits, cerca la resposta a la feina (Ralph Waldo Emerson)

Un home no sap mai de que és capaç fins que ho intenta (Charles Dickens)

Quan es parla d'estar enamorat com un boig, s'exagera; en general s'està enamorat com un babau (Noel Clarasó)

Cal assemblar-se una mica per comprendre's, però cal ser una mica diferents per estimar-se (Paul Géraldy)

divendres, 18 de març de 2011

Alçada i felicitat

(Via Freakonomics)

Els homes més alts són més feliços: "Taller People Are Happier, Especially if They’re Male".

(...) there’s a pretty steady relationship between well-being and height for men. The taller men are, generally speaking, the happier they are. (Remember, as always, correlation is not causation.)

On the other hand, the connection between height and happiness is less predictable for women.

Però no oblidem que en el pot petit hi ha la bona confitura !!!!!!!!!!!!!!!!!!

dijous, 17 de març de 2011

Entrevista

Dues alumnes de la UPF, la Neus i la Irene, que estan estudiant Periodisme i Economia alhora m'han entrevistat per un blog que estan fent sobre emprenedoria.

L'adreça del blog és http://bcnempren.wordpress.com.

Aquestes són les entrevistes (per cert, la paraula que surt escrita de fons és EMPOWERMENT):




Per cert, em sembla genial uns periodistes amb una carrera addicional en una altra disciplina, com la Neus i la Laura.

dimecres, 16 de març de 2011

Moments de qualitat: amb qui es casarà l'Àlex?

"Pare, no sé amb qui em casaré". "Eh?". "Ah sí, sí que ho sé, amb la C". "Quina C?". "Sí, la C que ens trobàvem al Parc X, que el seu pare és una mica gordo".

"Àlex, no cal que et casis amb una nena que coneguis ara, pot ser amb una nena que coneguis d'aquí uns anys". "És que la A, es casarà amb el G. Primer s'havia de casar amb l'E, després amb mi, però ara diu que es casarà amb el G".

"Jo em casaré amb la C, o amb la nena de l'altre dia que li vaig dia adéu al Happy Park. Però potser a aquesta nena no la torno a veure mai més. El proper dia que vegi a la C li dirés que es casi amb mi".

Què faig? Deixo que es declari?

dilluns, 14 de març de 2011

diumenge, 13 de març de 2011

La tortura i el NYT

(Via Grasping Reality with Both Hands).

M'agrada molt el NYT, però un exemple de doble moral més que qüestionable ("NYT and "torture": Searching for a justification" de Glenn Greenwald): el NYT no utilitza la paraula "tortura" per definir la tècnica interrogatòria de simular que s'ofega a una persona ("waterboarding") quan ho feia l'administració Bush. L'argument:

I have resisted using torture without qualification or to describe all the techniques. Exactly what constitutes torture continues to be a matter of debate and hasn’t been resolved by a court. This president and this attorney general say waterboarding is torture, but the previous president and attorney general said it is not. On what basis should a newspaper render its own verdict, short of charges being filed or a legal judgment rendered?

Però si ho fan els Nazis sí que és tortura (d'un article publicat fa només uns dies):

As a hero of the French Resistance, Stéphane Hessel was in exile with Charles de Gaulle in London, imprisoned in concentration camps, waterboarded in Nazi torture sessions and saved from hanging by swapping identities with an inmate who had died of typhus. . . . Asked how he survived torture, he said, "The third time of waterboarding, I said, 'Now, I’ll tell you.' And I told them a lie of course." He added: "One survives torture. So many people unfortunately have been tortured. But it's not a thing to recommend."

Dit això, recomano el NYT. I si tens poc temps i només vols llegir algun article de tant en tant, recomano anar directament als "Most Popular" (està al costat dret, has de baixar una mica).

Espoli consentit?

Això és el que pensa l'amic Josep Pinyol ("Espoli fiscal consentit") on explica com tots els partits catalans (tots) han anat avalant l'espoli votant els pressupostos generals de l'estat. El PSC-PSOE i el PP, és clar, però també CiU, ERC i IC-V.

Responsabilitat dels partits i, és clar, dels ciutadans que els han (hem) suport.

Com sempre l'esperança és que ara sí, ara serà diferent... tot i que hi ha pinta "dia de la marmota".

divendres, 11 de març de 2011

Frases de la setmana

(extretes del llibre "La felicitat no té preu" d'Antoni Bolinches)

La investigació de les malaties ha avançat tant que cada vegada és més difícil trobar algú completament sa (Alous Huxley)

Molts cops comprem els diners massa cars (William Makepeace Thackeray)

Res que es pugui aconseguir sense pena ni treball no és veritablement valuós (Joseph Adison)

Feliç qui té una professió que coincideix amb la seva afició (George Bernard Shaw)

Per aconseguir el que vols et servirà més el somriure que l'espasa (William Shakespeare)

La mesura de l'amor és estimar sense mesura (Sant Agustí)

Casar-se en segones núpcies és el triomf de l'esperança sobre l'experiència (Samuel Johnson)

dimecres, 9 de març de 2011

Bitllets d'un euro?

Sóc un defensor dels bitllets d'un euro: seria molt més pràctic que anar amb monedes. Ho crec per l'experiència de viure als EUA, on hi ha bitllets d'un dòlar.

Però la crisi (ai la crisi!) m'obliga a ajornar la demanda de bitllets d'un euro (demanda que, per cert, sé no arribaria a enlloc): pel govern és més car els bitllets que les monedes, ja que els bitllets es fan malbé més ràpid, i se n'han de fer més sovint.

El GAO (Government Accountability Office) dels EUA acaba de publicar un estudi que explica els beneficis d'eliminar els bitllets d'un dòlar i els quantifica en 5.500$ milions en 30 anys ("U.S. Coins: Replacing the $1 Note with a $1 Coin Would Provide a Financial Benefit to the Government").

Per cert, el GAO és una institució molt interessant:

The U.S. Government Accountability Office (GAO) is an independent, nonpartisan agency that works for Congress. Often called the "congressional watchdog," GAO investigates how the federal government spends taxpayer dollars. The head of GAO, the Comptroller General of the United States, is appointed to a 15-year term by the President from a slate of candidates Congress proposes.

Un GAO per Catalunya?

I per acabar, sabeis que també hi ha billets de dos dòlars? No se'n veuen en circulació, però n'hi ha. I són els que més m'agraden. Fixa't a la imatge:


Efectivament, és Jefferson. Sempre en porto un a sobre. Visca la llibertat!

P.D. Espero que ningú proposi, per lluitar contra la crisi, substituir els bitllets de 5€ i 10€ per monedes...

dilluns, 7 de març de 2011

Una diferència entre Espanya i Japó

Allà dimiteix un ministre per 435€. Aquí no dimiteix mai ni déu. I per cert, en això els catalans som molt espanyols.

El ministre japonés va rebre 435€ d'un coreà i, segons la llei, els estrangers no poden fer donacions polítiques. El mateix passa als Estats Units, el que em va anar molt bé una vegada: em van convidar a un acte per recaptar fons d'un Demòcrata que es volia presentar a regidor a NY. Va ser una festeta bastant xula en una casa bastant impressionant del Village. I quan em van demanar diners els vaig dir que ho faria encantat, però que era il·legal i no volia causar cap problema a ningú.

També recordo que una noia, com estàvem en un acte polític i suposo que per trencar el gel, després del típic "where are you from?", "Barcelona", "Spain?", "Catalonia!", em va preguntar "is Spain a democracy?". La veritat és que vaig flipar amb la pregunta, a l'igual que sovint flipo amb comentaris de catalans sobre els Estats Units.

Greix i espoli

Les protestes per les retalladades aniran a més. Oriol Pujol diu que la gent entén les retallades, però jo crec que les entén... fins que els afecta a ells. I afectaran a tot arreu: a les escoles, les universitats, la sanitat o les inversions en infrastructures. A tot arreu.

El PSC ha començat a disparar: Joan Ferran "CiU TINDRÀ BREGA ...NO HO DUBTIN" i Miquel Iceta "Plantem cara a les retallades!", amb links interessants, com aquest, aquest o aquest. I tots els partits (inclòs el PP, com Fernández Díaz des de l'Ajuntament), els sindicats i molts articulistes s'apuntaran a la denúncia.

Davant d'això proposo al Govern que expliqui, per cada retallada, si la fa perquè hi ha "greix" (és a dir, que inclòs en època de bonança, s'hauria de fer) o si és fruit de l'espoli (és a dir, que amb un finançament just no caldria fer aquesta retallada).

I als que denuncien les retallades, que expliquin d'on treuien els diners per evitar-la.

Això va a més, i el Govern té una arma molt potent que seria genial que algun dia utilitzés: l'espoli fiscal és de 20.000€ milions a l'any, 60€ milions al dia, 3.000€ per català a l'any.

Greix o espoli per cada retallada. I acabem amb l'espoli.

diumenge, 6 de març de 2011

Marmota independentista

Recomanat l'article de l'amic Josep Pinyol on explica el previsible guió del (possible) nou finançament: "Finançament: el dia de la marmota".

Des de 1980, cada cinc anys la Generalitat ha negociat (és un dir) el seu finançament amb el Govern del Regne d'Espanya. Cada cinc anys el govern català ha reclamat la unitat del Parlament al voltant de les seves posicions. Cada cinc anys la majoria catalana de torn ha arribat a un acord a l'Estat espanyol. Cada cinc anys el govern de la Generalitat ha proclamat triomfalment que el nou pacte era una gran victòria i molt millor que l'anterior. Cada cinc anys el poble català ha continuat patit un espoli fiscal pitjor que l'anterior.

El dia de la marmota. I aplica no només al finançament, també a l'independentisme, com apunta Patrícia Gabancho a "Un bastó a la roda".

És un clàssic: purisme, frikis, manca de generositat, personalismes... i divisions. Evitem l'error tipus II, per presitigiar l'independentisme i per deixar de sentir vergonya aliena.

I com diu el mestre Cardús (brillant anàlisi a "Independentisme vs. independència") no ens obsessionem amb la unitat: fem una mica de selecció de personal.

Moments de qualitat: princesa sevillana

Quin és el colmo d'un republicà independentista?

Com explicava fa unes setmanes: la Vinyet, de gran, vol ser princesa.

I per carnestoltes, inspirada per la Charito la chatilla, una aventura en Sevilla (un conte que té) s'ha disfressat de sevillana.

La Vinyet, una princesa sevillana!

Ah, i a mi se'm cau la baba.

dissabte, 5 de març de 2011

Senadors en cerca i captura

Més via el savi de Wisconsin: fa unes setmanes comparava les cartes als funcionaris del President Mas i del Governador Walker a Wisconsin.

El contingut i sobretot l'estil eren molt diferents: Walker anunciava que reduia de forma significativa els drets laborals dels funcionaris (principalment la negociació col·lectiva) i els abaixava el sou ja que els feia contribuir més en la seva assegurança mèdica. Era la seva forma de reduir el dèficit públic.

Des d'aquesta carta la situació s'ha complicat molt: moltes protestes i Wisconsin com a exemple (positiu per uns, negatius per altres) de les mesures que s'aplicaran per disminuir el dèficit públic dels estats.

I tot es complica més: per aprovar la proposta de Walker cal un quòrum de 20 senadors i els republicans són 19. Només cal que un dels demòcrates assisteixi al Senat, ni que sigui per votar que no. Però els demòcrates no volen anar-hi perquè és l'única forma per bloquejar la llei i han fugit: sembla que estan a Illinois.


Tot plegat és surrealista però la situació és greu.

De fet Wisconsin no és una excepció: molts estats estan en una situació financera greu i existeixen dubtes sobre la veracitat dels seus comptes (Bill Gates deia ahir que ni Enron va fer tantes trampes).

Salvant les distàncies, lliçons catalanes: aquí tenim una situació prenyada, ja que cal retallar despeses però quan es faci molts protestaran. La pedagogia és clau: cal explicar què i com es vol retallar, però també (sobretot!) el per què. I en el per què cal explicar la situació financera de la Generalitat, el deute acumulat... però també (sobretot!) l'espoli.

Estic preocupat per les retallades: en cada retallada per mi la pregunta clau és si caldria fer-ho igualment en un entorn de bonança econòmica. Si la resposta és sí, endavant, perquè vol dir que no hi havia un ús eficient dels recursos públics. Però si la resposta és no, el Govern ha de fer molta pedagogia i també plantejar-se si aquesta retallada, fruit de l'espoli, és justa pels ciutadans catalans. I algunes no ho són, com algunes retallades en la sanitat que comportaran augmentar les llistes d'espera.

Sense espoli no només no tindríem dèficit públic sinó que tindríem superàvit.

La situació a Wisconsin es complica. Aquí no ha fet més que començar.

dimarts, 1 de març de 2011

La lliçó independentista de Convergència i Unió

Molts independentistes ens fem un fart de criticar a Convergència i Unió però potser hauríem d'aprendre d'ells: hi ha pocs partits que es tinguin més tírria entre ells, que sovint tinguin diferències importants... i que tot i així continuïn junts. I no només ara que estan en el poder sinó també quan estaven a l'oposició i Felip Puig criticava a Duran Lleida i a l'inrevés, i les bases d'uns despotricaven dels altres, o quan destacats convergents (que ara manen molt) deixaven a parir a Duran Lleida. No conec a gaire gent d'Unió excepte els d'El Matí però suposo que devien fer el mateix respecte Convergència.

La coalició aguantava i encara dura i més que durarà. Perquè tenen un objectiu, que és manar i governar a Catalunya, i posen aquesta prioritat per sobre de tot, incloent qui són, què pensen i què faran els seus companys de viatge.

Potser és una situació extrema però és una lliçó interessant: els independentistes tenim un objectiu comú, més ambiciós, complex i noble que Convergència i Unió, que és alliberar el país. Tan difícil és que ens posem d'acord i no ens barallem?

La nova batalla i possible divisió de Solidaritat potser era previsible, però és molt trista. Els independentistes hem de demostrar cada dia que som gent fiable i professional, i noves trifulques (de les quals tots tenim responsabilitat, potser no ara però sí en el passat) no ajuden.

Ah, i pel proper invent excloem l'error tipus II, que ja comencem a saber qui són, no? A veure quan som capaços els independentistes de construir una cosa seriosa i professional, sòlida.

P.D. I si us plau, abans de criticar a Unió i al Duran Lleida valorem la seva coherència: ell no està per la independència i ho explica i defensa sense complexos. I anima a la gent de Convergència (Mas i altres) a ser coherents, i que si voten en la consulta popular per la independència el 10 d'abril també ho facin en el Parlament amb la proposta que ha presentat Solidaritat.

Doble lliçó: pels independentistes que no som de CiU i pels diputats independentistes de CiU.

Revoltes àrabs, esperances, temors, i un potencial problema per l'euro

Segueixo amb moltes esperances i algun temor les revoltes als països àrabs. Per sobre de tot em fa molt feliç que els ciutadans exigeixin democràcia i drets humans, que defensin valors occidentals, i que lluitin per assolir la llibertat i acabar amb les tiranies. Però també em preocupa l'endemà, i d'aquí cinc i deu anys, i com evolucionaran aquests països, no sigui que enlloc de tenir un tirà relativament controlat acabi tot amb una república islàmica perillosa i agressiva com Iran.

Tindran èxit les revolucions? Al respecte, recomanat el gran article (com no) del Professor Carles Boix (“1848 al món àrab”), on fa un paral·lelisme de la revolució actual als països àrabs amb les d’Europa de l’any 1848 (que van acabar tornant a monarquies absolutes), i explica que la baixa renda per càpita d’aquests països pot acabar comportant democràcies de baixa qualitat. La recepta?

L'única sortida és créixer. L'Europa liberal fracassà l'any 1848. Però l'èxit de la revolució industrial va possibilitar el trànsit a la democràcia dues generacions després. Una economia letàrgica (i no l'islamisme) és el taló d'Aquil·les del món àrab.

És a dir, ara hem de donar suport a les revolucions, però demà hem de facilitar que aquests països puguin crèixer. Un Pla Marshall per aquests països? Ah, i que inclogui diners i valors, valors occidentals!

I a tot això es parla de l'impacte econòmic d'aquestes revolucions, especialment de Líbia. Des d'un punt de vista pràctic jo diria "l'important és que aquestes revolucions triomfin i la resta ja ho gestionarem". Però què ens trobarem?

Les discusions són a l'entorn del preu del petroli i com això pot afectar l'economia. Sens dubte l'impacte serà negatiu però potser moderat, com explica Juan Rubio-Ramírez a "Libia y la Recuperación Económica". Sempre, és clar, que aquestes revoltes no arribin a Aràbia Saudí.

I un punt clau de la revolta a Líbia és l'impacte que tindrà en la confiança dels ciutadans i de les empreses. Es parlarà molt d'això en els propers dies.

Però un factor que no se n'ha parlat i que és potencialment molt greu: l'impacte de la situació de Líbia en Itàlia.

The Gaddafi family, either independently or through the Libyan investment fund, owns 7 per cent of UniCredit, Italy’s largest bank, 2 per cent each of defence company Finmeccanica and carmaker Fiat, and 7.5 per cent of Juventus, the football club. Oil company Eni, construction firm Impregilo, Fiat Group truckmaker Iveco and Finmeccanica have extensive exposure to Libya"

“Italy has lots of interests in Libya, primarily linked to Eni,” said Nicolo Sartori, an analyst who specializes in energy policy at Rome’s IAI institute of international affairs. “These ties have become even tighter recently with the Berlusconi- Qaddafi bilateral pacts.”

The 2009 friendship treaty signed by the two leaders at a ceremony in Tripoli stipulated that Italy would build a Libyan coastal highway. Contracts for the projects were to go to Italian infrastructure companies such as Impregilo SpA and Ansaldo STS SpA.

Si Gadaffi perd el poder (tant de bo, i que sigui aviat!) és molt probable que el nou govern sigui hostil amb els països amics del Gadaffi, com Itàlia. I això perjudicarà a Itàlia, que no oblidem té un deute públic molt elevat. I Itàlia s'ha compromés a posar diners en el fons de rescat europeu, i ara segurament ho haurà de fer per salvar Portugal. I en aquesta situació Itàlia pot no tenir molt marge si cal posar encara més diners per salvar altres països, com Espanya.

És a dir: el taló d'Aquiles del nou fons no és només que molts països demanin ajut, sinó també la capacitat d'Itàlia d'aportar diners si la seva situació econòmica, fruit dels seus lligams amb Líbia, es deteriora molt. I com sempre no és tant el que passi sinó l'expectativa del que passi, és a dir, no tant que calgui que Itàlia posi diners sinó l'expectativa de que, si cal fer-ho, podrà fer-ho.

I per cert: per sobre de tot, llibertat, democràcia i drets humans.

P.D. Això de limitar la velocitat a 110 km/h no té sentit: no seria millor posar un impost sobre la gasolina?