diumenge, 27 de febrer de 2011

Catalonia's Best Days Lie Ahead

Warren Buffett ha publicat la seva carta anual als accionistes de Berkshire: lectura obligada per a tots els interessats en finances, inversions i economia en general.

Els mitjans han destacat la confiança que té Warren Buffett en l'economia americana, que es demostra amb les importants inversions que va fer l'any passat. I un missatge d'optimisme:

"Human potential is far from exhausted, and the American system for unleashing that potential – a system that has worked wonders for over two centuries despite frequent interruptions for recessions and even a Civil War – remains alive and effective.

We are not natively smarter than we were when our country was founded nor do we work harder. But look around you and see a world beyond the dreams of any colonial citizen. Now, as in 1776, 1861, 1932 and 1941, America’s best days lie ahead."

I no puc evitar llegir-ho en clau catalana: els nostres millors dies també estan per venir.

Estem en un moment extraodinàriament complex, immersos en una gran crisi econòmica sense eines per combatre-la: subdits espoliats d'un estat fallit.

Però segueixen havent bones notícies, com les que comentava la setmana passada o que emprenedors catalans aconsegueixin finançament per projectes arriscats, com Wuaki.tv. O la potent indústria cinematogràfica de Catalunya, que es va fer ressó The Hollywood Reporter fa uns mesos i que ara ha portat a l'èxit de Pa Negre (èxit de Premis i, per cert, també econòmic; i sinó pregunteu-li als seus productors!). I més.

Catalonia’s best days lie ahead, sens dubte. Però el futur s'ha de conquerir, ningú ens regalarà res. Treballant més i millor, recuperant valors com l'esforç, estudiant, exportant. I en llibertat.

Un parell d'entrades al meu blog Coneixement, Educació i Recerca

divendres, 25 de febrer de 2011

El professor Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton, presenta el llibre LA PORTA DE LA GÀBIA, la sentència del TIJ sobre Kosovo


És aplicable la decisió del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo a Catalunya? Fins a quin punt altres nacions poden optar per la via de la declaració unilateral d'independència? Quines són, a partir d'ara, les condicions per exercir el dret a l'autodeterminació?

Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja aquest llibre i que responen els professors Carles Boix i Antoni Abat, i l'advocat August Gil Matamala. Inclou, a més, per primer cop, la traducció íntegra al català de la decisió del Tribunal Internacional de Justícia de 22 de juliol de 2010 sobre Kosovo.

“El Tribunal estima que el dret internacional general no comporta cap prohibició aplicable a les declaracions d'independència. En conseqüència, conclou que la declaració d'independència del 17 de febrer de 2008 no ha violat el dret internacional general” (Tribunal Internacional de Justícia, 22 de juliol de 2010)

“El Tribunal abraça una interpretació flexible i liberal de l'ordre jurídic modern segons la qual allò que no és prohibit és permissible. Aquesta interpretació estrictament racional del principi de llibertat i, per tant, de la relació entre aquesta darrera i la llei, obre les portes a la possibilitat de l'exercici d'autodeterminació fins i tot quan les condicions que el precipitin no coincideixin exactament amb els paràmetres definits per les Nacions Unides” (Carles Boix)

“A diferència de Sèrbia, Rússia i Espanya, el TIJ qualifica les declaracions unilaterals produïdes sense violència com a respectuoses amb el dret internacional” (Antoni Abat)

“La decisió sobre el cas de Kosovo obre el pas a la possibilitat de desenvolupar, doctrinalment i en el dret positiu internacional, el concepte del dret d’autodeterminació dels pobles com un dret universal, i de determinar-ne les condicions, requisits i extensió del seu exercici” (August Gil Matamala)

El llibre es presenta el proper dijous, dia 3 de març, a l'Auditori de la Facultat de Comunicació de Blanquerna (carrer Valldonzella, 12, 08001 Barcelona), d'acord amb la invitació adjunta.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Contribució desorbitada

Després d'haver estat reclamant insistentment que el Govern català denuncïi l'espoli fiscal, celebro les paraules del Conseller Mas-Colell: "la contribució fiscal de Catalunya a la resta d'Espanya (...) és, en comparació amb els estàndards internacionals, desorbitada" i "no té justificació" que "al llarg dels anys hem contribuït més i hem rebut menys per persona".

Això i més: reclamació del concert econòmic i publicació de les balances fiscals.

Pedagogia, pedagogia, pedagogia.

P.D. Si això del pacte fiscal no surt, Pla B fins al final.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Peatges a Barcelona

Estic a favor dels peatges: és discriminatori que a Catalunya en paguem molt més que a la resta de l'estat, però com a concepte trobo positiu que qui contamini i qui "gasti" una via pública (és a dir, qui generi una externalitat negativa), pagui.


Pijoan explica que els cotxes generen dos externalitats negatives a les ciutats, contaminació i congestió, i suggereix un peatge urbà a Barcelona per reduir els desplaçaments. Per ell el preu hauria de dependre tant tamany i l'hora que s'utilitza el cotxe com pel que contamini el cotxe: un cotxe elèctric pagaria poc, mentre que un tot terreny (aquest vehicle tan popular a Barcelona per anar a buscar els nens al cole) pagaria més, per ser més gran i per contaminar més. Això generaria menys congestió, menys contaminació i els diners dels peatges es podrien dedicar al transport públic o a baixar altres impostos.

Barcelona no seria la primer ciutat a fer-ho: Estocolm i Londres ja ho fan.

Algun candidat a Barcelona s'anima a proposar-ho?

P.D. Amb els peatges em passa el mateix que amb l'impost de successions: hi estic a favor, però no que els catalans siguem els que més paguem per aquest concepte. Per evitar aquesta discriminació potser ara hem de reduir tant els peatges com l'impost de successions. Però quan siguem independents, aviso: estaré a favor de que tornin a pujar!

Això de no tenir estat és una contradicció permanent...

dilluns, 21 de febrer de 2011

Un quadre de comandament per Catalunya

L'altre dia vaig explicar als meus alumnes què és un quadre de comandament: una eina per mesurar les activitats i els resultats d'una empresa. Quan està ben feta és una eina molt útil per identificar què fem bé i què hem de millorar, quines són les nostres fortaleses i debilitats, què hem de prioritzar, etc.

Una proposta: un quadre de comandament de Catalunya, per saber com estem i com evolucionem.

La idea m'ha vingut després de llegir l'interessant article de Charles M. Blow al New York Times ("Empire at the End of Decadence").

En aquest article Blow compara la situació dels Estats Units amb altres països desenvolupats en algunes variables clau, com el seu grau de desigualtat, la qualitat de la seva democràcia, l'atur o els resultats acadèmics dels seus alumnes, per concloure que estan a la cua del món desenvolupat.

Espanya, com no, també està entre els pitjors (només millor que Grècia, Portugal i els Estats Units).

I m'ha sortit la pregunta: com estem a Catalunya? Doncs segurament una mica millor que Espanya, però no gaire més.

Doncs això, la idea seria crear aquest quadre de comandament, amb variables clau (aquestes i moltes més) que mesurin com està i evoluciona el país, tant en termes absoluts com en comparació amb altres països. I sí, amb altres països i no amb altres autonomies, el nostre món és el món.

També seria una forma de mesurar com ho fa el Govern.

Qui s'anima a impulsar-ho?

diumenge, 20 de febrer de 2011

Bé, Conseller Puig

Em va agradar i molt el nomenament de Felip Puig com a Conseller d'Interior: calia al capdavant dels Mossos un patriota que, per sobre de tot, cregués en el valor de la seguretat i en la necessitat de vetllar pel respecte de la nostra policia.

I les expectatives s'estan complint. Tres fets molt positius:
Òbviament ara espero el pas dels fets a les paraules: la implantació dels 130 km/h, que continuï defensant els Mossos, i que impulsi des del Govern que Catalunya exerceixi el seu dret a decidir. Per mi això darrer és el més important però alhora el més complicat. Des del meu escepticisme, celebro que un destacat Conseller del Govern en parli, i la llàstima és que no hi hagi més persones del Govern parlin amb la claretat que ho fa el Conseller Puig.

Ah, i també està el tema del seu germà. Pel que sembla és una persona molt competent, però en això dels germans penso el mateix ara que fa uns anys.

dissabte, 19 de febrer de 2011

Factures pendents de la Generalitat

A través del Jurista Solvent he rebut les dades de tancament del pressupost del 2010 i de gener del 2011 de la Generalitat. Les analitzaré amb calma a partir de dilluns (o potser no, em posen de mal humor).

Hi ha una dada però que em preocupa i que he mirat ja: la diferència entre les obligacions reconegudes i les obligacions pagades, és a dir, aquella despesa que la Generalitat ha tingut i encara no ha pagat: a 31 de desembre aquest import era de 4.292€ milions (a 30 de novembre era de 3.069€ milions).

Les factures s'acumulen a tot arreu, però el gruix d'aquest import es concentra a Salut (1.215€ milions), Acció Social i Ciutadania (473€ milions), Treball (379€ milions), Universitats (330€ milions) i Educació (282€ milions).

Més enllà dels números, coneixeu algun proveïdor de la Generalitat?

P.D. L'espoli fiscal és de +20.000€ milions a l'any: sense espoli no només no tindríem dèficit públic sinó que els proveïdors cobrarien quan els toca.

dijous, 17 de febrer de 2011

Enveja de Bèlgica

Tothom està escandalitzat que Bèlgica hagi batut el rècord mundial de dies sense govern: 250 dies. Doncs que voleu que us digui: a mi em fan molta enveja.

Flamencs i valons no es posen d'acord per formar govern. I no tenen govern. I el país funciona i no tenen governants que es dediquen a complicar la vida a les persones i les empreses. Potser algú diu que això evita que Bèlgica faci les reformes necessàries per sortir de la crisi, però qui garanteix que el govern faria les reformes correctes? No oblidem que l'any 2008 el govern belga va haver de dimitir perquè "la va liar parda" després de pressionar els jutges per salvar el banc Fortis.

Enveja: imagineu que en els darrers anys haguèssim estat 250 dies sense govern català o espanyol. Quants maldecaps ens hauríem estalviat! Potser no tindríem Pla E, no tindríem un dèficit i un deute tan descomunal, i tindríem menys lleis i regulacions absurdes que l'únic que fan es complicar-nos la vida.

Ja ho vaig proposar, sense èxit, fa més d'un any: "Mesura anticrisi: vacances pagades pel govern i diputats". Segurament ara a Catalunya no ens podem permetre no tenir Govern, però d'aquí uns mesos, quan hagin reduït les despeses i hagin eliminat els 80 km/h, parlem-ne.

Novetats al meu blog "Coneixement, Educació i Recerca"

dimecres, 16 de febrer de 2011

Versió catalana d'un article de Krugman

(Via l'amic Jaume Soler)

Paul Krugman va escriure un interessant article diumenge al NYT ("Eat the future") en el que deia que els ciutadans (ell ho enfocava en els Republicans) volien més serveis i menys impostos, el que no és possible. I demanava valentia als polítics per explicar la veritat:

In a better world, politicians would talk to voters as if they were adults. They would explain that discretionary spending has little to do with the long-run imbalance between spending and revenues. They would then explain that solving that long-run problem requires two main things: reining in health-care costs and, realistically, increasing taxes to pay for the programs that Americans really want.

El Jaume proposa el mateix pels catalans:

In a better world, politicians would talk to voters as if they were adults. They would then explain that there are two options for solving that long-run problem: forcing Spain to fix the structural underfunding of Catalonia, limiting the transfer to poorer regions to 4% of GDP or, more realistically, just becoming independent.

Si fins i tot el President Pujol parla d'independència i tothom té clar què és la solució, a què estem esperant?

Polítics valents, també a Catalunya.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Rectificació sobre les necessitats reals de finançament de la Generalitat l'any 2011

El PSC-PSOE ha criticat les informacions que està donant el Govern sobre les necessitats financeres de la Generalitat i a l’analitzar-ho he descobert una errada en el meu escrit de Sant Esteve "Les necessitats reals de finançament de la Generalitat l'any 2011". En aquest escrit xifrava les necessitats de finançament de la Generalitat en uns 12.800€ milions assumint que les necessitats de refinançar deute durant el 2011 eren de 8.788€ milions. Vaig treure aquesta xifra de l'informe que va donar el tripartit el 24 de desembre. Disculpes, em vaig confondre: el tripartit deia en aquest informe que les necessitats globals de finançament eren de 8.788€ milions i que la part a refinançar era de 4.489€ milions.

La confusió és perquè jo comptava que les necessitats de refinançament de deute de l'any 2011 estaven entre 8.000€ i 9.000€ milions, ja que segons la pròpia Generalitat a 30 de juny els refinançaments del 2011 eren de +5.500€ milions, i des de llavors hi havia hagut l'emissió de 2.500€ milions de bons patriòtics més possiblement altres emissions a curt termini. Al veure els 8.788€ milions vaig assumir que es referia a això, però no era així. És a dir, la meva hipòtesi era d'un finançament necessari de 12.800€ milions assumint un refinançament del deute d'uns 8.800€ milions (i també d’altres hipòtesis, com que jo proposava que s'havien de baixar les factures pendents de pagar en uns 1.500€ milions).

Refaig el càlcul en funció de quin és el refinançament del deute del 2011. Per cert, quin és?

No sóc expert en finances públiques ni pretenc ser-ho. Només intento aconseguir informació i analitzar-la. I la veritat, em costa molt trobar informació.

Crec que el Govern actual està en una situació complicada des del punt de vista comunicatiu i de transparència: si expliquen com està tot plegat els poden acusar (els acusen) d’antipatriòtics, irresponsables i mentiders, i apart els pot perjudicar de cara els mercats; si no expliquen res, difícilment poden convèncer de la duresa d’algunes mesures que volen prendre.

Sembla com si haguessin pres el camí del mig: expliquen algunes coses i que estem molt malament, però sense entrar al detall de les xifres. Jo, com a ciutadà preocupat pel nostre país, els demano un exercici de màxima transparència. I com a consell per evitar les acusacions de que exageren, que expliquin tots els números.

I respecte els números, alguns que m’agradaria saber:

  • Quin és el total de deute a refinançar el 2011, incloent TOT el deute de la Generalitat (és a dir, els 40.000€ milions)?
  • Què explica la diferència entre el dèficit de la Generalitat (7.200€ milions) i l'increment de deute (10.000€ milions) del 2010? Quina serà aquesta diferència per l'any 2011? D'on provindrà?
  • Quina és la previsió d'ingressos, despeses i dèficit de la Generalitat (tota ella, incloent els ens que en depenen) pel 2011?
  • Com evolucionarà la partida d'obligacions reconegudes i no pagades durant el 2011? Amb quants diners es vol acabar a la caixa el 2011?

Plego: no vull especular més. Que algú expliqui els números reals.

I amb tot això no perdem de vista que siguin 10, 11 o 12 mil milions el que hem de refinançar, tot plegat no té sentit: l'espoli fiscal és de +20.000€ milions a l'any!

I una petició, a aquest i a tots els Governs: transparència màxima.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Ser català = pagar més i rebre menys

Gran article de Jordi Barbeta ("Catalunya tiene los impuestos más altos de España") on explica que els catalans som els ciutadans (súbdits?) que més impostos paguem i menys serveis rebem a l'estat espanyol : impostos de país socialdemòcrata i serveis de país liberal.

Fins quan? Doncs fins que els catalans diguem prou. Prou, i fins a les darreres conseqüències.

Per cert, gran pedagògia la de Barbeta, per què no la fa també el Govern? I una campanya a TV3 explicant l'espoli fiscal? I un referèndum pel concert?

Em temo que amb el tema concert econòmic/pacte fiscal, tot i les urgències financeres de la Generalitat, CiU ajornarà la discusió fins a les properes eleccions espanyoles: la seva campanya serà clara, "qui vulgui concert econòmic, que voti Duran Lleida" (!). Això sí, haurem perdut un any (més) per acabar al mateix lloc: ni pacte fiscal ni res. Algú dubta que aquest serà el resultat final? I mentrestant no oblidem que la retallada de la despesa de la Generalitat perjudicarà l'economia catalana, ajornant la seva recuperació.

I en aquest context coincideixo en part amb el plantejament del Conseller Mas-Colell de fa uns dies quan deia que, tot i estar a favor de l'impost de successions, en un context d'economia oberta calia eliminar-lo. Jo també sóc partidari d'aquest impost. Més que d'economia oberta però per mi l'argument és que a la resta de l'estat no el tenen i, tenint en compte l'espoli, els catalans no podem a sobre pagar més impostos que els espanyols, com explica avui Barbeta.

El dia que siguem lliures i per tant recaptem tots els nostres impostos i puguem fer de veritat una política fiscal, serà diferent.

Conseller Mas-Colell, quan siguem independents, recuperem l'impost de successions, ok?

Millors anuncis de la Super Bowl

La Super Bowl és un gran aconteixement cada any: pel partit... i pels anuncis!

Una selecció dels millors anuncis d'aquest any (jo em quedo amb el de Volkswagen, el de Bridgestone i el de la NFL): aquí els tens!


I sí, la final de la Super Bowl és com a les pelis: amb amics, amb pizzes i amb molt menjar d'aquest poc saludable.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Cartes als funcionaris de Wisconsin i de Catalunya


Setmana de cartes a funcionaris: el President Mas a Catalunya i el Governador Walker a Wisconsin.

El President Mas dóna dos missatges als funcionaris: els agraeix la seva feina i els demana la seva complicitat i esforç.

El Governador Walker va més enllà. La seva carta és "una perla", per la seva sinceritat i per com planteja mesures dures però necessàries (la situació del seu estat és greu, no tant com Catalunya però deu ni do).

Critica de forma molt dura als seus predecessors (incloent els del seu propi partit, els Republicans) i anuncia un seguit de mesures que fan convergir algunes condicions dels empleats públics als privats (en especial, la contribució a l'assegurança mèdica). I fixa per llei que el sou dels funcionaris no podrà pujar més que l'IPC excepte... si s'aprova per referèndum. És a dir, mai més.

També explica que aquestes mesures evitaran acomiadar funcionaris i retallar-lis el sou (excloent la seva major contribució a l'assegurança de salut). I, és clar, també agraeix l'esforç i dedicació dels funcionaris (!).

Els sindicats ja s'han queixat, però Walker ja els ha fet saber que no pensa perdre el temps discutint amb ells i que, si cal, cridarà a la Guàrdia Nacional per respondre a qualsevol problema que els sindicats puguin ocasionar.

Dues cartes, dues formes de comunicar. I també un tema de competències, Mas no podria aprovar la majoria de mesures que vol implantar Walker.

Johnnie Walker, Smirnoff i els PIGS

Hi ha notícies que potser passen desaparcebudes però resten (o sumen en negatiu, que diria algun crack): Diageo (aka Johnnie Walker, Smirnoff i altres) ha augmentat els seus beneficis dels darrers 6 mesos en un 18%, per sota les expectatives. I explica el Wall Street Journal que això és per culpa d'Europa, i en concret d'Espanya, Grècia i Irlanda.

No vull filar prim, però fixeu-vos el detall: un lector del Wall Street Journal darrerament només llegeix males notícies sobre els PIGS en l'apartat de mercats financers. I ahir quan va llegir una notícia d'una "empresa real" (com Diageo) van tornar a sortir els sospitosos habituals. I molts segur que van pensar, "és clar, Espanya, Grècia i Irlanda, com no!".



divendres, 11 de febrer de 2011

Evidències (curioses) de la millora de l'economia americana

(via Carpe Diem)

L'economia americana està remuntant i hi ha molts indicadors que ho demostren. Incloent tres dades que donen molt de joc (racional: quan la gent gasta en allò que no necessita, vol dir que les coses li van bé)
Hi ha qui veurà una relació entre els implants de pit i l'augment de divorcis, però això sí que s'escapa als economistes.

Conclusió: més autocaravanes, més pit i més divorcis = millor situació econòmica!

I per cert, qui deia que això de l'economia era sempre molt avorrida?

dimecres, 9 de febrer de 2011

Lliçons al Financial Times?

Fa uns dies el Financial Times va escriure un article sobre les finances de la Generalitat ("Catalonia seeks to raise €11bn in fresh debt") que vaig comentar al meu blog. Bàsicament escrivia que, tot i que hi havia una comparació que no m'agradava (la de Grècia amb Catalunya) l'article era prou objectiu: explicava les necessitats de finançament de la Generalitat, el seu dèficit i deute, i que paga amb retard als proveïdors. I sí, sembla que ens hem oblidat, també recordava el dèficit fiscal:

Catalans have long complained that their region is what Mr Mas-Colell calls “structurally underfunded” because of excessive transfers to poorer regions in accordance with the Spanish constitution.

Arran l'article he rebut alguns suggeriments de que el Col·lectiu Emma respongui aquest article perquè no dóna prou importància a l'espoli. Ho havíem de fer? El Victor Mallet ha parlat altres vegades de l'espoli (com aquí i aquí) i potser abans d'exigir-li res a ell, exigim que la pròpia Generalitat denunciï de forma clara i contundent l'espoli, no? I que actuï en conseqüència, és clar. Al respecte, gran article del sempre gran Carles Boix ("Recorte presupuestario y balanza fiscal"). Quina és segons la Generalitat la principal causa del dèficit de la Generalitat del 2010? La sanitat, i no pas l'espoli! Ah, i for the record, que no hi hagi resposta pública no vol dir que des del Col·lectiu Emma no fem res.

Avui m'ha arribat, via l'amic Edward Hugh, una entrevista que han fet al Victor Mallet a Catalunya Ràdio. He sentit vergonya aliena. Lliçons de periodisme al Financial Times?

Han retret al Financial Times la mala imatge que té Catalunya. No hi tenim els catalans res a veure? I la responsabilitat de l'anterior govern, després dels increments descomunals de dèficit i deute tot i afirmar que teníem un magnífic finançament, celebrat inclòs per un partit independentista?

També critiquen que Mallet no parli del dèficit fiscal de Catalunya. Cert que en aquest article no ho fa de forma explícita, però ho ha fet en el passat, com aquí i aquí, que parla dels 60€ milions d'espoli cada dia. El propi Mallet recomana al Fuentes que llegeixi els seus articles anteriors, abans d'entrevistar a ningú caldria saber què ha escrit en el passat, sobretot si se li volem donar lliçons de res. I per cert, quantes vegades recorden cada dia a Catalunya Ràdio i a altres mitjans els 60€ milions d'espoli al dia? I quan n'ha parlat la Generalitat, donant aquestes xifres?

I sí, la situació de les regions es percep en els mercats com el principal problema per complir els objectius de dèficit de l'estat espanyol i el Financial Times també ho diu (el que va motivar fa unes setmanes del Col·lectiu Emma). I si aquesta situació no és nova (des del Col·lectiu Emma ja avisàvem el passat estiu), per què des de Catalunya estem posant al crit ara? Hem descobert ara a la premsa internacional? Des del Col·lectiu Emma hem rebut molt suport, però cal dir-ho, moltes vegades ens hem sentit molt sols.

A mi aquest article em fa ràbia, molta ràbia. I em fa ràbia perquè el que diu és veritat. I tinguem-ho clar, això va del següent: la situació actual és fruit de la mala gestió i del finançament injust de Catalunya. Avui estem retallant les despeses de la Generalitat el 10%. Què estem fent avui ja per acabar amb l'espoli fiscal? Potser menys criticar al Financial Times i més actuar. O deixar que ens segueixin espoliant, però després no ens queixem.

Fa unes setmanes que torno a dormir. No és conya: durant molt de temps ho passava fatal, veia, parlava i escrivia sobre els problemes del dèficit i deute del català, amb poc ressó i amb la sensació que pocs veien i entenien la magnitud de la tragèdia. Alguns articles són vigents avui, com "Autononisme, entre la gestió i la fallida" del setembre fins al "Les finances de la Generalitat i i un escenari polític a futur" d'octubre on explicava que estàvem en el punt de mira internacional i que això podia tenir greus conseqüències sobre la nostra autonomia.

Ara estic més tranquil: la situació és igual de complexa però ara ja ho veu tothom. I ara només depèn dels catalans si volem continuar així o ho volem canviar. I si no ho canviem després no ens queixem al Financial Times de que ens espolien. I ja de pas, tampoc prentenem donar-li gaires lliçons de periodisme, o potser abans predicar amb exemple i rigorositat.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Nou blog

He creat un nou blog on parlaré exclussivament de temes a l'entorn l'educació i la recerca, el meu àmbit professional actual: Coneixement, Educació i Recerca. Espero que t'agradi!

Adreça del nou blog: http://salvacer.blogspot.com

15.000€ a la millor idea per crear ocupació a Catalunya

Una idea molt semblant al tingut als EUA: el Hamilton Project, del Brookings Institute, ha obert el concurs a les millors idees per crear ocupació i millorar la productivitat. Hi ha 25.000$ en premis, el guanyador s'emporta 15.000$.

”The competition is open to academic, business and policy professionals who can demonstrate an original policy solution for increasing employment and productivity within two years of its implementation. The winning proposals will be evidence-based and also take into account the economic reality of federal and state budget constraints. They should also identify likely political constraints.”

Algú s'anima a fer una iniciativa similar aquí?

dissabte, 5 de febrer de 2011

El desastre d'Irlanda, per Michael Lewis

Michael Lewis és un dels meus escriptors preferits: ja us he recomanat els seus llibres i els seus articles.

Fa uns mesos va escriure un espectacular article sobre la crisi grega: divertit, interessant, pedagògic i il·lustratiu.

Ara, nou article sobre Irlanda: sense ser tan divertit com el de Grècia (allò dels monjos que van enredar a tothom, catalans inclosos, era boníssim!) és una forma amena d'entendre com Irlanda ha fet fallida.

Recordem: Irlanda va tenir un espectacular creixement econòmic en gran part gràcies (com no!) al totxo. Hi havia grans turbulències als mercats, molta pressió... i el govern irlandés va prendre una de les pitjors decisions econòmiques de la història (no d'Irlanda, sinó del món): garantir tot el deute dels bancs. És a dir, no només garantir els dipòsits (que podia tenir sentit) sinó també el bons que tenien els bancs irlandesos amb inversors privats. La conseqüència?

The Irish budget deficit—which three years ago was a surplus—is now 32 percent of its G.D.P., the highest by far in the history of the Eurozone. One credit-analysis firm has judged Ireland the third-most-likely country to default. Not quite as risky for the global investor as Venezuela, but riskier than Iraq. Distinctly Third World, in any case.

És a dir, la fallida d'Irlanda, que va comportar el seu rescat per la Unió Europea i ha hipotecat el futur dels irlandesos (incloent el de molts joves, que estan marxant del país).

Com van ser capaç el govern irlandés a prendre aquesta decisió? I la gran pregunta que es fa Michael Lewis: com pot ser que els irlandesos no surtin al carrer i protestin, com ha passat a Grècia o Islàndia?

L'article té altres perles, com el paper del banc d'inversió Merrill Lynch, que va acomiadar a un analista que va publicar un informe on alertava de la debilitat dels bancs irlandesos, i que a més va recomanar al govern irlandés que implantés aquesta mesura de garantir tot el deute dels bancs irlandesos. O una comparació entre americans i irlandesos:

Two things strike every Irish person when he comes to America, Irish friends tell me: the vastness of the country, and the seemingly endless desire of its people to talk about their personal problems. Two things strike an American when he comes to Ireland: how small it is and how tight-lipped. An Irish person with a personal problem takes it into a hole with him, like a squirrel with a nut before winter. He tortures himself and sometimes his loved ones too. What he doesn’t do, if he has suffered some reversal, is vent about it to the outside world. The famous Irish gift of gab is a cover for all the things they aren’t telling you.

Per cert, després de Grècia i Portugal, vindrà Michael Lewis a Espanya?

Update: crítiques a l'article de Michael Lewis, i en especial al paper que dona a Merrill Lynch ("Michael Lewis [NONSENSE] on Ireland").

dijous, 3 de febrer de 2011

Plorar i desig sexual

Via Freakonomics, com no: "Need to Turn Off His Sex Drive? Cry"

Les llàgrimes de les dones disminuexen el desig sexual dels homes.

(...) after sniffing such tears, men experienced reduced self-rated sexual arousal, reduced physiological measures of arousal, and reduced levels of testosterone. Finally, functional magnetic resonance imaging revealed that sniffing women’s tears selectively reduced activity in brain-substrates of sexual arousal in men.

Conclusions per les dones: conclusió 1, si voleu refredar l'ambient, ploreu; conclusió 2: si el voleu escalfar, sobretot no ploreu!

Conclusions pels homes: per moltes raons, no fem mai plorar a les dones!

P.D. Sí, és un post frívol, i què? O només he d'escriure només sobre finances de la Generalitat i penúries dels independentistes?

dimecres, 2 de febrer de 2011

Cafè, gènere i reunions

Com no, via Freakonomics: ajuda el cafè en les reunions "estressants"? Depèn de si ets home o dona. Als homes ens perjudica i a les dones les ajuda.

For two men collaborating or negotiating under stressful circumstances, caffeine consumption was bad news, undermining their performance and confidence. By contrast, for pairs of women, drinking caffeine often had a beneficial effect on these same factors

I això? Una hipòtesi:

(...) the differential effect of caffeine on men and women may have to do with the fact that women tend to respond to stress in a collaborative, mutually protective style (known as ‘tend and befriend’) whereas men usually exhibit a fight or flight response.

Una conclusió important: ens reunions complicades, estressants, dominades per homes... amaguem el cafè!

dimarts, 1 de febrer de 2011

Financial Times i finances de la Generalitat

Article al Financial Times sobre Catalunya: "Catalonia seeks to raise €11bn in fresh debt". No explica res que no sabem, però ara ho explica el Financial Times a tot el món.

Compara Catalunya amb Grècia en el sentit que el nou Govern s'ha trobat una situació financera desastrosa. És una comparació correcta però que ens fa mal.

I explica que la Generalitat paga amb retard a proveïdors, que va sobrepassar de molt els límits de dèficit públic, el pes del nostre deute respecte el total de les autonomies... Tot és cert: tenim un problema de credibilitat en la gestió responsable dels recursos públics que esperem que aquest Govern arregli.

Sí, és cert a pesar que el PSC-PSOE diu que el President Mas exagera les xifres de deute de la Generalitat: dades públiques de la Generalitat tripartita, el deute de la Generalitat ha augmentat en +10.000€ milions el 2010 (dades del Banc d'Espanya a 31/12/2009 aquí i aquí, i estimació prevista a 31/12/2010 per la Generalitat) i hi havia +3.000€ milions d'obligacions pendents de pagar a novembre del 2010. Si pensen que exagera (tan de bo tinguin raó!) que diguin quines són les dades correctes.

I l'article conclou explicant dos punt de vista: el català de l'espoli, i l'espanyol de que la descentralització ha anat massa lluny.

Catalans have long complained that their region is what Mr Mas-Colell calls “structurally underfunded” because of excessive transfers to poorer regions in accordance with the Spanish constitution.

In Madrid, however, politicians and business leaders say the sovereign debt crisis has exposed the financial wastefulness of Spain’s highly devolved system of government in which the three main layers – central, regional and municipal – sometimes overlap.


S'estan consolidant les bases per a què si un dia el Govern espanyol intervé les autonomies, tot el món aplaudeixi.

Conclusió, a risc de repetir-me: acabar amb l'espoli (denunciar l'espoli!) i gestió eficient dels recursos públics.