dilluns, 31 de gener de 2011

Estrella, Barça, Catalunya i Amics de les Arts

Una combinació perfecta!

La casa gran de l'independentisme

Hi ha hagut varis intents d’unir forces des de l’independentisme amb resultats nuls a dia d’avui. Fora dels partits polítics el major èxit el va aconseguir la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) però avui no existeix un punt de trobada en la societat civil. Ni en el polític tampoc.

Molts pensàvem que aquest punt de trobada de l’indepedentisme havia de ser a Esquerra quan encara es deia ERC. No va ser possible. Esquerra va apostar per prioritzar l’eix social per sobre del nacional, reafirmar un esquerranisme extrem, i es va felicitar que molts marxéssim dient que no encaixàvem en el seu projecte. Deu ser dels únics partits del món que enlloc de voler eixamplar el seu espai polític el volia reduir. El resultat de tot plegat ha estat clar: un desastre per tots, pels que es van quedar i pels que vam marxar.

Ara s’obre una nova etapa en l’independentisme i seria genial disposar d’un espai de trobada dels independentistes en l’àmbit polític, però penso que això trigarà a arribar, si arriba mai. Com diu Joan Carretero (i ja ho deia quan encara estava a Esquerra) aquest punt de trobada podria ser Esquerra, però abans que res Esquerra ho ha de voler.

Esquerra podria ser un partit modern, de centreesquerra, en el qual es trobessin còmodes la majoria dels independentistes. Els referents serien partits com els laboristes o els liberals britànics, els socialdemòcrates o els verds alemanys, però assumint que juguem a la lliga autonomista i que, per sobre de tot, cal prioritzar la consecució de l’estat. Partit de centreesquerra i que prioritza aglutinar l’independentisme, emulant la Casa Gran del Catalanisme. Això és el que volíem que fos i com era impossible vam marxar. Ara està a les mans dels militants actuals decidir si volen anar en aquesta direcció.

Sóc escèptic que Esquerra vulgui ser aquesta casa gran. Els que volíem aquesta estratègia ja no hi som. I la majoria dels que encara hi són (especialment els seus dirigents) pensen que això del tripartit tampoc ha estat tan malament (excepte en els resultats electorals, és clar), que el problema va ser un error de comunicació (com Joan Ridao a l’ARA, que va repetir que l’estratègia d’Esquerra era bona) o que cal seguir apostant no per l’esquerra sinó també per l’extrema esquerra, com Joan Tardà i Oriol Amorós donant suport a la vaga general convocada per la CGT i la CNT. I tenen plantejaments similars destacats dirigents d’Esquerra que tenen i tindran responsabilitats rellevants en el futur, com Anna Simó, Pere Aragonès, Joan Manuel Tresserres i altres.

En aquest context sorprenen els acords als quals està arribant Reagrupament amb Esquerra. Entenc pactes locals com Puigcerdà, Sant Vicenç i altres municipis, ja que en els pobles es vota a la persona i les sigles pinten poc. A més és fàcil entendre’s a nivell local ja que les bases d’Esquerra, Reagrupament i Solidaritat són sovint molt similars. Em sorprèn més acords com el de Barcelona, ja que es dóna suport a un cap de llista que ha recolzat als darrers tripartits, des de dins i des de fora el govern municipal, però suposo que l’alternativa era no jugar la lliga local. Entenc que ha de passar que sota cap circumstància es donarà suport al PSC-PSOE a l’alcaldia i a la diputació.

Però el que Reagrupament no pot pretendre és canviar Esquerra: l’Esquerra oficial actual està orgullosa del tripartit, és per sobre de tot molt d’esquerres (fixeu-vos en les seves votacions al Congrés, coincideix sempre amb Esquerra Unida) i no prioritza l’eix nacional. Esquerra podria ser la casa gran de l’independentisme, però abans ha de decidir si ho vol ser. Segons que decideixi Esquerra molts l’ajudarem. I si no ho fa que no pateixin, no emprenyarem, simplement els deixarem estar.

En aquest escenari de casa gran excloc Solidaritat: el seu objectiu és fagocitar Esquerra, i més que establir ponts amb Esquerra el que vol és dinamitar aquests ponts. El mateix, si aposta de forma sincera per fer aquesta casa gran ja ens avisaran.

El meu estat d’ànim sobre aquest tema és pessimista (realista?): molts independentistes no ens trobarem còmodes en cap projecte polític en molt de temps. Potser el que hem de fer, mentre els partits es mouen (també Convergència), és participar en moviments de la societat civil, treballar per establir ponts sobiranistes, i també aprofitar per passar més temps amb la família.

diumenge, 30 de gener de 2011

Xecs escolars a Suècia

Interessant article que explica la política de xecs escolars a Suècia i el compara amb el sistema americà ("Sweden’s school voucher system is a model for America", d'Odd Eiken).

Per què van aplicar aquesta política l'any 1993?

The reason for the Swedish voucher reform was both philosophical and practical. The philosophical argument was that since taxpayers have agreed to share the cost for a free and good education, then why should some have to pay for it twice — first with taxes and then in private school fees? The more practical argument came from Swedish experience with educational reforms and innovations in the 1970s that to a large degree failed. It not only caused high costs for society and generations of students who saw few improvements, but it also created an aversion against further innovations and pedagogical experiments.

El sistema té dos principis clau: la igualtat d'oportuntiats per elegir l'escola, amb independència de la situació econòmica de la família; i igualtat d'oportuntiats per les escoles (empreses), que poden crear els projectes educatius que vulguin sempre que compleixin els estàndards de qualitat, no discrimininin en l'acceptació d'alumnes i no cobrin més que el xec.

Ara el xec escolar no és la prioritat (jo tampoc tinc clar que la solució del sistema educatiu passi per aquí), però m'ha semblat un article interessant, sobretot perquè es ve d'un estat model pel seu estat del benestar, Suècia, i perquè aquesta política la va començar un govern de centredreta però avui ja és acceptat per tothom.

I hi ha un tema clau sobre per què Suècia va implantar aquest model:

With our egalitarian tradition, we can’t accept that the right to choose the best school for your child should be reserved just for those who have the means to pay for it.

dissabte, 29 de gener de 2011

Diners, homes i dones

(via Freakonomics)

Sembla que tant els homes com les dones menteixen a les seves parelles en temes de diners
(segongs "Is Your Partner Cheating On You Financially? 31% Admit Money Deception", el 31% ho fan). Això ho tenim en comú. Però ens diferencia què fem amb els diners, o més més ben dit, el gran de responsabilitat amb que els gastem envers la nostra família.

Sí, tòpics apart, alguns estudis demostren que són molt més responsables que els homes ("The Gender of Money").

Culture matters and so do social ties. Women are often held to higher standards of morality in spending. Despite jokes about women as spendthrifts, mothers (and grandmothers) are expected to consider their children’s needs as paramount. Selfless spending becomes a hallmark of moral virtue.

I això té implicacions molt interessants, com per exemple en els microcrèdits:

In Bangladesh, Nobel Prize-winner Muhammad Yunus, creator of the micro-credit phenomenon, has found that women not only repay loans more often than men, but that when women control the money, their families were more likely to benefit from the income.

I més: quan hi ha una desgràcia com a Haití, o quan s'han fet programes d'ajudes a famílies a Mèxic, Pakistan o Egipte, s'han dirigit a les dones. Moltes vegades la pobresa no és només fruit dels baixos ingressos, sinó també de com gastem els homes.

A veure si trobo algun altre estudi que digui que els homes fem millor que les dones alguna cosa...

dimecres, 26 de gener de 2011

Posar notes als pares i carnet per punts educatius

Notes als pares: això és el que proposen fer a Florida: "It's time to grade parents, new bill proposes". Els mestres posarien notes als pares en base a "the quality" of their involvement in their children's schools.

Els avaluarien en quatre categories:

(...) their response to requests for meetings or communication, their children's completion of homework and preparation for tests, their children's absentee and tardy rates and their children's "physical preparation for school," including a good night's sleep and appropriate meals.

S'ha de reconèixer que la proposta és original, però amb efectes secundaris segurament nocius: que els mestres posin notes als pares complicaria la relació dels pares amb els professors/escoles. Però no oblidem el paper clau dels pares en l'educació dels fills, ni tampoc que de vegades no és només la implicació de la família sinó la formació dels pares i l'entorn social del nen.

Aquí estem a anys llum de propostes així. Abans dels pares hauríem d'avaluar les escoles, els directors i els mestres. No dic publicar els resultats o vincular els sous a aquests resultats (per què no?), sinó almenys avaluar-los.

I ja sé que no té res a veure, però amb això d'avaluar els pares m'ha vingut al cap el procés d'adopció de l'Àlex, on ens van "sotmetre" a entrevistes i visites a casa per saber si estàvem preparats per ser pares. És el que cal fer, sens dubte, i penso que massa gent passa aquesta prova, però és paradoxal el que costa ser pare adoptiu comparat amb ser pare biològic.

I posats a innovar en l'àmbit educatiu, un carnet per punts educatiu ("El carné por puntos educativo", d'Antonio Cabrales, que em va fer classe a la UPF (em sembla que de Micro), ara a la Carlos III):

(...) carné por puntos en educación. Aquellos padres cuyos hijos no lo hagan bien en el colegio (medido por pruebas externas para garantizar su objetividad, del estilo la CDI de la Comunidad de Madrid) van perdiendo puntos. Si recuperan, pueden recuperar puntos. Pero llegado cierto momento se “pierde el carné”. Esto puede traducirse en una subida de impuestos, que se puede justificar porque si la subvención escolar se hace por la externalidad, el estudiante que no lo haga bien está causando una externalidad negativa a los demás. Además, hacerlo vía impuestos garantiza la progresividad de la medida: el castigo será mayor para los padres con una renta más alta.

A través de los padres se pone presión en el hijo, y muy posiblemente en el colegio también, así que tal vez no hiciera falta nada más. Pero podría ser útil añadir otro carné por puntos para los colegios. Un concertado cuyos hijos lo hagan mal va perdiendo puntos. Llegado un momento, debería perder el concierto. A los colegios públicos no se les puede incentivar de esa manera, pero hacer los sexenios dependientes de resultados escolares, en pruebas externas para garantizar que los resultados no los controlan los mismos profesores evaluados, sería una buena forma de incentivar a los profesores.

Temps d'innovar, també en l'educació: tornant a les propostes de posar notes als pares i al carnet per punts educatius, no les veig clares, però el cert és cert que si l'educació és el principal repte (problema!) que tenim, també hem d'arriscar.

dimarts, 25 de gener de 2011

Vegueries?

Polèmica perquè el Govern suspèn l'aplicació de la Llei de Vegueries. Doncs a mi em sembla molt bé que ho facin. El que no cal és, justament, una administració més.

Si es vol implantar les vegueries primer eliminem els Consells Comarcals, buidem de competències les diputacions i, ja de pas, fusionem municipis. I després fem les vegueries. O fem-ho tot alhora, incloent l'eliminació dels Consells Comarcals.

Abans de crear una nova administració simplifiquem les actuals, no?

dilluns, 24 de gener de 2011

Ponts sobiranistes

Temps nous en els que molts ens hem de ressituar: en aquesta nova etapa del país cal restablir ponts entre aquells que potser tenim diferències sobre l'estratègia, el procés o el timing però coincidim respecte l'objectiu final: la independència.

El primer pont i potser el més important és entre CiU i Esquerra. Ho defensava durant el tripartit ("Moció de censura sobiranista CiU – ERC: política ficció?") i insiteixo ara. En algun moment cal deixar enrera tota la desconfiança i ressentiment dels darrers anys. El President Pujol va menystenir Esquerra, i Esquerra s'hi va tornar amb dos tripartits. I ara a l'inrevés, el joc de mai acabar. Cal que els dos partits que podrien formar una majoria sobiranista al Parlament parlin, estableixin complicitats i, en temes calu de país (d'estat!), pactin. Un tema clau (i també una oportunitat sobiranista) és la situació financera de la Generalitat.

Per aquesta entesa no ajuden declaracions com les de Duran Lleida ("el principi d'Esquerra és no tenir principis") ni el paper clau que juga en el nou Govern, però no oblidem persones sobiranistes amb grans responsabilitats al Govern, com Gordó, Homs, Puig i Cuminal, per esmentar només uns quants. Ni tampoc oblidar que CiU és qui ha rebut (amb diferència) més vots independentistes. I Duran Lleida tampoc pot ser l'excusa, Esquerra també s'ha de moure.

Un segon pont a restablir és entre els partits explícitament independentistes. És complicat per la gran confusió que té Esquerra, que ha de definir què vol fer i qui ho liderarà (o continuar enfonsant-se si insisteix amb la política i polítics del tripartit i del "visca el socialisme!"). Si canvien el romb ja ens avisaran. I una altra dificultat és Solidaritat, que té com a objectiu dinamitar Esquerra després d'haver-ho fet amb Reagrupament. Legítim però no sé si és la millor forma de crear aquestes complicitats.

I sobre això no acabo de veure clar els possibles pactes municipals. Pactar per fer què? I sobretot, el com s'està fent, mostrant (again) una frivolitat en el món independentista que no es correspon amb la majoria social que li dóna suport.

Però tot i així cal establir aquests ponts, ja que no té sentit que persones que pensen fonamentalment el mateix estiguin en projectes diferents i, sobretot, enfrontats.

I el tercer pont és dins de la societat civil. Algunes institucions han quedat "tocades" arran la campanya, com el Cercle Català de Negocis (per mi, responsabilitat compartida de tota l'anterior junta), i altres estan redefinint quin paper han de fer. En aquest procés també és necessari crear complicitats, en alguns casos anar junts, en altres coordinats, però sempre col·laborant de forma honesta i oberta.

Si mirem enrera sempre trobarem retrets per fer. Hi ha hagut trencaments importants en el món sobiranista, com el primer tripartit, el referèndum de l'Estatut o la darrera campanya electoral. Hem de mirar enrera amb generositat però amb astúcia, per evitar cometre els mateixos errors i per excloure als "folloneros" ("Independentisme i error Tipus II").

Hem de restablir ponts, tot i que no serà fàcil. La prepotència, la incapacitat, el ressentiment i la manca de generositat estan i malauradament seguiran estant a l'ordre del dia. Sóc escèptic respecte els ponts al voltant dels partits, però almenys els hem de crear en la societat civil.

diumenge, 23 de gener de 2011

El Financial Times i el dèficit de la Generalitat

Fa uns dies el FT es feia ressó del dèficit de la Generalitat i de la retallada del 10% de les despeses ("Catalonia to slash budget by 10%").

L'article explica que el President Mas culpa a l'anterior govern del dèficit, i enlloc diu res de l'espoli fiscal. No li ho podem retreure al Financial Times: moltes vegades ho fa (i parla dels 60€ milions al dia de dèficit fiscal), però aquesta vegada no, perquè el propi Govern no en parla ("Només la sanitat?").

Ah, i també esmenten el principal problema del dèficit públic espanyol:

Foreign investors and credit rating agencies have added fuel to the fire, arguing that while Spain may have brought its central budget deficit under control, it has yet to bring all the regions to heel.

Promeses complertes (o no)

CiU tenia dues promeses estrella: eliminar el límit dels 80 km/h i l'impost de sucessions. La primera està en fase d'anàlisi (primer van crear un comitè d'experts i ara diuen que l'eliminaran a mitges) i la segona s'ha confirmat que s'eliminarà.

El coherent és complir totes les promeses electorals, però posats a triar una jo em quedava amb els 80 km/h.

Sobre l'impost de successions per mi l'únic argument per eliminar-lo és la competència deslleial que suposa que altres autonomies no el tinguin, però jo estic a favor d'aquest impost i, en general, a favor dels impostos que graven el "tenir" i en contra els que graven el "produir". Ho explicava fa uns mesos a "Quins impostos?":

(...) si calgués pujar els impostos, quins pujaria? Sense tenir en compte criteris d'eficiència (que fa que malauradament els impostos més justos siguin els que tenen menys capacitat recaptatòria), jo em basaria en els següents principis: igualtat d'oportunitats, gravar el "tenir" i no gravar el "produir".

Per això estic a favor de pujar/recuperar els impostos de successions, patrimoni i capital, i de no pujar (i algun dia baixar) els impostos de la renda i de societats (i potser compensar una baixada en societats a canvi d'una pujada en el de dividends). I, això sí, mantenint sempre la progressivitat, i per exemple no pujar l'IVA (una mesura extremadament injusta i regressiva), i també fer totes les bonificacions i exempcions que calguin en successions, patrimoni i capital per no perjudicar les rendes baixes i mitjanes, per exemple posant mínim exempts.


I som més els que pensem així, com el Professor Montalvo ("Urgencias sucesorias"), que en un article aquesta setmana deia que si el que volem és igualar-nos a altres autonomies, com Madrid, podríem mantenir l'impost de successions i baixar el de l'IRPF per .

Ah, i una imprudència que vaig cometre l'altre dia davant de més 20 persones (abans de llegir la confirmació de l'eliminació de l'impost de successions): vaig pronosticar que no l'eliminarien, per la situació de les finances de la Generalitat i per una qüestió de credibilitat davant dels inversors, ja que els inversors institucionals difícilment entendrien que reduïm un impost amb la situació tan greu que tenim.

A veure què passa. En tot cas jo de fet no estic per mantenir aquest impost, sinó per pujar-lo (els límits actuals em sembla molt grans) i per recuperar l'impost de patrimoni. I per baixar altres impostos, és clar, com l'IRPF i societats: hem d'incentivar produir.

dissabte, 22 de gener de 2011

I si Espanya no intervé?

S'està centrant la discusió pública sobre si l'estat autoritzarà o no noves emissions de deute de la Generalitat. Però crec que el principal problema no és si tindrem l'autorització o no, sinó qui comprarà aquest deute.

L'amenaça d'intervenció de l'estat a les finances de la Generalitat és l'escenari soft de la tempesta perfecta: l'estat intervé les finances de la Generalitat, garantint les seves emissions de deute a canvi d'una retallada en l'autogovern.

Però l'estat pot dir "endavant, esteu retallant les despeses, podeu emetre deute". En aquest escenari la Generalitat necessita 11.000€ milions segons el Conseller Mas-Colell (i segons un blocaire despistat, 12.800€ milions). Són molts diners. D'on sortiran?

El punt de partida, combinació de l'espoli i de la gestió de les finances públiques, és que Catalunya és la comunitat autònoma amb pitjor ràting d'Espanya. I Espanya té mala premsa internacional, i tot el que s'associï a Espanya, incloses empreses molt solvents, estan penalitzades. És a dir, Catalunya és l'autonomia menys solvent d'un estat en el punt de mira dels inversors internacionals.

Deia que la intervenció de l'estat és l'escenari soft. Pensem en el hard, en el qual no intervé i hem d'emetre molt deute sense aval de l'estat. Si aquests diners costen d'arribar ens podem apropar a l'escenari de California, que està atravessant una greu crisi econòmica per la seva nefasta gestió dels recursos públics. Això està tenint conseqüèncis greus en els seus ciutadans i serveis públics, com reducció de sous públics ("California Banks Pitch ‘Budget-Impasse Loans’ to State Workers"), retallada de funcionaris ("California Cut 37,000 Government Jobs in September; Much More to Come") i previsibles noves retallades en sanitat o programes socials. I això que si fos independent California seria la setena potència mundial.

La temptació en aquest escenari serà intentar un pacte amb l'estat per a què garanteixi les emissions de deute de la Generalitat. Què demanaran a canvi? LOAPA encoberta? Oblidar el pacte fiscal i qualsevol altra reivindicació? I si el Govern accepta, com ens vendran el nou "millor pacte de la història"?

I uns apunts final: el Govern diu que "se sent fort" i ho celebro. No sé però d'on ve aquesta fortalesa, que evidentment no és financera. Per l'amenaça de fer un acte de sobirania?

I també el Govern ve a dir que els mercats internacionals no entendran que l'estat no ajudi a la Generalitat. Hi discrepo. Si l'estat no ajuda a les CCAA indisciplinades els mercats i els estats europeus aplaudiran, ja que serà un signe de compromís amb la reducció de deute i de catsigar als indisciplinats (sic), i si un dia intervé a canvi de retallar molt la despesa i les competències els mercats i governs europeus aplaudiran, ja que el consens és que la culpa de tot plegat és de les autonomies. Justament el que costaria entendre a aquesta gent és que l'estat intervé a canvi de res.

I a tot això no oblidem que potser hi ha una nova retallada de despeses de l'estat durant l'any, ja que algun dia els mercats descobriran que els objectius de dèficit públic espanyol estan basats en un creixement econòmic que ningú creu que es produeixi. Els mercats reaccionaran i ZP anunciarà una nova retallada de despeses: i sabeu qui estarà en el punt de mira (tot i que hagi començat a fer els deures)?

I la solució a tot plegat? Gestió responsable de les finances públiques i acabar amb l'espoli. I si això no és possible, recordem les paraules del savi de Wisconsin: quan un problema no té solució el problema està solucionat.

divendres, 21 de gener de 2011

En memòria de David Martínez Madero

He llegit la notícia i ha estat un xoc: el Director de l'Oficina Antifrau, David Martínez Madero, ha mort d'un infart.

Acompanyo en el sentiment a la seva família.

Vaig ser crític en com es va crear però m'ha encantat moltes coses que ha fet (aquí i aquí), i de fet una de les 10 peticions que feia al President Mas era "no tocar l'Oficina Antifrau" (petició 9). I l'esperança es basava principalment en Martínez Madero

És una gran pèrdua. Espero que el seu substitut estigui a l'alçada. I sobretot els partits estiguin a l'alçada de nomenar una persona que honori, per capacitat, compromís i independència, a Martínez Madero. No fer-ho per mi equival a penalti i expulsió.

Descansi en pau.

dimarts, 18 de gener de 2011

Aval internacional a la intervenció en les autonomies

Fa temps que aviso del perill de que Espanya faci a Catalunya el mateix que Europa ha fet a Espanya: intervenció de les nostres finances amb l’excusa dels “mercats”. I al fer-ho, aplaudiment internacional.

Ho vaig explicar en aquest escrit l'octubre passat ("Les finances de la Generalitat i i un escenari polític a futur"), en altres escrits com aquest, aquest i aquest, en documents que he fet circular de forma restringida, i a tothom que em volia escoltar. Em sembla que fins i tot algú em va començar a esquivar o deixar de llegir pel meu discurs monotemàtic...

Ja fa temps que a Madrid s’ha generat el consens (?) de que la culpa de tots els mals de l’economia espanyola la tenen les autonomies. La premsa internacional ha comprat aquest argument, com mostren aquests articles del Business Week i del Financial Times.

Des del Col·lectiu Emma hem anat responent, però el govern català no ens ho ha posat fàcil: nosaltres explicàvem que el deute català s’explica en gran part per l’espoli fiscal, però el Govern anterior deia que el finançament de Catalunya era magnífic amb el suport entusiasta del partit independentista al Govern; i el Govern actual culpa la despesa sanitària del dèficit sense recordar l’espoli.

Ara el Financial Times torna a insistir (“Zapatero warns on regional spending“ ) i des del Col·lectiu Emma hem recordat que les CCAA gestionen al voltant de la meitat de la despesa pública espanyola i representen el 2% del dèficit públic, mentre que el dèficit de l’estat representa el 9%; que algunes regions són molt més eficients que altres, com demostra el baix número de funcionaris a Catalunya comparada amb altres regions; que el sistema autonòmic espanyol no incentiva mesures de responsabilitat fiscal, i que regions com Catalunya que són contribuïdores netes al sistema no tenen res a dir sobre com es gasten els diners; i que el deute català se situa al voltant dels 40.000€ milions, mentre que l’espoli fiscal català és de 20.000€ milions a l’any (pots veure la resposta "A Public Reply to the Financial Times (VI)").

Tot això però no pot amagar que Catalunya ha tingut un dèficit públic descomunal, el que ens resta credibilitat com a gestors eficients. La Generalitat va estirar més el braç que la màniga, i és cert que l’espoli explica el nostre dèficit, però també que calia haver gastat molt menys.

Dèficit públic, desig recentralitzador a l’estat (cap polític espanyol ha criticat les paraules d'Aznar) i consens a l'estat i a l'exterior de que les CCAA són un problema: conseqüència, més aprop de l’escenari de tempesta perfecta que vaig descriure a l'octubre fruit del dèficit i debilitat financera de la Generalitat:

(...) tempesta perfecta que acaba amb la intervenció de l’estat que, amb l’excusa de “salvar les autonomies”, limita considerablement el nivell d’autonomia actual, amb el vist-i-plau d’Europa, que ho interpretaria com una mesura més d’austeritat fiscal. I podria haver la versió soft, on Espanya aplica a Catalunya (i a la resta de les CCAA i segurament també als ajuntaments) el mateix que a Espanya li ha fet la Unió Europea, és a dir, limitació de la seva capacitat pressupostària. O la versió hard, a l’espanyola, a la LOAPA, a lo bèstia, deixant que la situació es deteriori per així aplicar amb força una reducció brutal d’autonomia financera, retallada dràstica de competències i limitació de què poden fer les autonomia. Caldrà un govern català fort però això serà insuficient, no només pel poder de l’estat central sinó sobretot si els mercats continuen tancats.

De tot plegat em sorprèn que ara es parli amb molta força, com si fos un escenari sorpresa totalment inesperat. Ho reconec, aquest blog tampoc el llegeix tanta gent, però com és possible això hagi agafat a tanta gent desprevinguda? I per cert, quan Espanya intervingui, i la premsa i inversors internacionals aplaudeixin, què farem els catalans?

Mentrestant, almenys dues notes positives del Govern: el Conseller Mas-Colell ha respost amb valentia a ZP i ha dit entre altres que el primer que caldria aprimar és l'estructura de l'estat espanyol; i Francesc Homs ha recordat que l'actual dèficit de la Generalitat al fet que Catalunya està mal finançada.

I les paraules estan bé, però la resposta política ha d'anar més enllà, i no només a limitar-se a defensar la reduïda autonomia actual i a denunciar que el sistema autonòmic és inviable i que la culpa és de les altres autonomia. La situació és complicada per la debilitat financera de la Generalitat. Però si el Govern respon amb força i dignitat, passant del dret a decidir a decidir de veritat, segur que ens tindrà a molts al seu costat. I si no ho fa, doncs res, intervenció espanyola i qui dia passa any empeny, amb possible pacte in extremis denigrant, que el Govern defensarà com el millor de la història i l'oposició dirà que és una vergonya, oblidant el que va fer i tornarà a fer si un dia torna al Govern.

O potser no, acte de dignitat del Govern amb el suport d'altres forces sobiranistes. Tan de bo.

La trampa de tot plegat és dedicar un munt d'energia... per defensar i mantenir l'autonomia actual, que no ens porta enlloc. Per fer això ja tenen a Duran Lleida. Però si aposten per arribar fins al final, perquè de fet és l'única forma de preservar el benestar i progrés dels catalans, que ens avisin: crida a sometent.

dilluns, 17 de gener de 2011

Demagògia universal

En temes de demagògia els catalans no estem sols: en el recent atemptat de la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, mitjans i opinadors (com Paul Krugman) de tot el món han acusat als republicans i en especial a Sarah Palin d'haver-lo provocat. És un target fàcil: Sarah Palin i el Tea Party. És igual que no hi hagi evidència que l'agressiva retòrica republicana hagi influït en aquest assassí, ni que potser ni tan sols sigui proper als Republicans, ni que tot plegat s'expliqui perquè aquest tio està sonat.

Brillant Salvador Cardús a l'Ara, en un dels articles més lúcids que he llegit en molt de temps ("De la dificultat d'un "no ho sé")". Cardús critica com els mitjans aprofiten desgràcies per fer càrregues ideològiques, com vincular el cas d'Olot a la crisi econòmica i de pas aprofitar per carregar contra els bancs. I sobre l'atemptat als EUA diu:

(...) el jove desequilibrat que va disparar, si no ho hagués fet encès pels sequaços de la Palin, probablement ho hauria acabat fent impulsat per un film violent -llavors, podríem acusar a la violència televisiva-, per un fracàs acadèmic -en aquest cas, la culpa seria del sistema escolar- o atiat per un joc de vídeo, i podríem parlar de l'aïllament asocial que provoquen les noves tecnologies aplicades a l'oci. Drames d'aquesta naturalesa n'hi ha hagut sempre, abans i després del Tea Party, en temps de depressions econòmiques i en temps de creixement esbojarrat, sota l'imperi de les noves tecnologies de la comunicació i, encara més, quan no existien els mitjans de comunicació de massa. (llegeix l'article sencer, és brillant, de veritat)

Critiquem el que vulguem però amb raons objectives, a la Sarah Palin, al Tea Party als bancs o a qui sigui, però no aprofitem desgràcies per fer retòrica populista i esbiaxada. En aquest atemptat hi ha per exemple un tema clau que no he llegit a gairebé enlloc: que Loughner (l'assassí) tenia un arma capaç de disparar 30 trets en pocs segons. Una poderosa arma... que també tenia Giffords. A mi el tema de l'accés a les armes em sembla molt més rellevant en aquesta tragèdia, i en això (amb diferència en matisos, però coincidint en el fonamental, el dret a tenir armes) estan d'acord Republicans i demòcrates com Giffords i Obama.

I per cert, molt interessant l'escrit de Gustau Alegret ("Los demócratas también tienen sus mapas") on explica que els Demòcrates, en l'època Bush, també van utilitzar una simbologia molt similar a les famoses dianes de Sarah Palin.

I per acabar, ja que parlo de la Sarah Palin i els mitjans de comunicació, una hipocresia dels mitjans d'aquí: en la darrera campanya electoral americana un humorista va parlar per telèfon amb la Palin fent-se fer passar per Sarkozy. Aquí va sortir a tots els mitjans i ens va fer molta gràcia. Però quan aquí es fa una broma similar al rei això és un atac a no sé què. Riure's de la Palin està bé però del rei no? Difondre el vídeo de la Palin sí però la trucada al rei no? Doble moral, com a mínim.

diumenge, 16 de gener de 2011

El cost de dedicar-se a la política

Per Schwarzenegger (segons ell), més de 200$ milions, entre les despeses i els ingressos als que va haver de renunciar ("Schwarzenegger says governorship cost him $200 million"). I el que més lamenta, el que va patir la seva família.

El cas de Schwarzenegger és extrem, però ningú hauria de guanyar ni perdre si assumeix tasques de govern.

I recuperant una vella proposta: quan algú entri al Govern, que se li mantingui el sou que tenia en la seva vida civil (p.e. mirant les seves declaracions de la renda). I per evitar casos com el Schwarzenegger que podrien agreujar les finances públiques, potser fixar un límit, de per exemple 200.000€.

No volem que els millors al Govern? Doncs el sou és important, i també facilitar els camins d'anada i tornada, per no perpetuar els polítics.

dissabte, 15 de gener de 2011

Els cracks Torra i Cortada a Estrasburg

Els advocats Quim Torra i Jordi Cortada, més coneguts per les seves activitats com a editor i tenor, han presentat una demanda contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Aleguen que en el procés hi ha hagut una violació del principi de la imparcialitat judicial, que recull l'article sisè del Conveni Europeu dels Drets Humans, i per tant ha estat un procés il·legítim.

Aquesta acció és molt similar a la que proposava l'amic Josep Pinyol en el seu llibre "Declaració unilateral d'independència", que plantejava internacionalitzar el conflicte català aprofitant la sentència sobre l'Estatut (ell apostava per anar a les Nacions Unides).

Potser alguna pregunta si aquesta acció del Quim i el Jordi serviran de res. Però aquesta no és la pregunta. Ells estan dedicant el seu temps i diners per defensar la dignitat i la independència de Catalunya amb una acció audaç i valenta. La pregunta no és doncs sobre el que ells fan, almenys no és la primera pregunta. La pregunta prèvia és que fas tu per la independència de Catalunya.

dilluns, 10 de gener de 2011

Per què llegeixes aquest blog?

Ja fa gairebé 3 anys que tinc aquest blog i porto gairebé 700 entrades. Escric de tot una mica, en funció del que em preocupa, m'interessa o em passa pel cap. La temàtica és variada. De què va aquest blog? Doncs d'una mica de tot i de res: de política, d'economia, de finances, de la família i de la vida.

I un dubte que em surt. Què és el que més interessa als lectors d'aquest blog?

M'agradarà molt saber la teva opinió.. Què és el que més t'interessa? O dit d'una altra forma, per què llegeixes aquest blog?

La pots posar com a comentari a aquest post, al Facebook o enviant-me un email a salvador.garciaruiz@gmail.com. Gràcies.

diumenge, 9 de gener de 2011

Moments de qualitat: la Vinyet de gran

Vinyet, què vols ser quan siguis gran? "Princesa".

I en un altre moment que l'Àlex preguntava a quina casa viuria quan fos gran: "Jo quan sigui gran no viuré en una casa". "I a on viuràs Vinyet?". "A un castell!"

dissabte, 8 de gener de 2011

Què no dir quan la parella està emprenyada

Uns consells interessants, almenys per a mi: "What Not to Say When Your Loved One Is Upset" de Robert L. Leahy.

Suposa que la parella (o algú que aprecies) està enfadada per alguna cosa, la feina, la salut o el que sigui. Què dir i què no dir? El punt de partida.

The most important thing in talking to someone who is upset is to communicate that 1) you understand they are upset, 2) you care about how they feel, and 3) you respect their right to have their feelings.

Els sis errors més comuns són (1) minimitzar els seus problemes, (2) racionalitzar-los i donar a entendre que si ho pensa bé tampoc hi ha per tant, (3) començar a explicar els propis problemes per dir que en tens més i més importants, (4) intentar començar a solucionar els problemes adoptant una actitud paternalista, (5) prendre les queixes de la parella com un atac personal i (6) deixar-ho córrer, assumir que no hi ha res a fer, no dir res i deixar a la parella sola.

I què dir? La base:

Your partner wants to feel that 1) you understand that they are upset, 2) you care about how they feel, and 3) you respect their right to have their feelings

I el resum:

Your partner needs your love -- but your love is an active verb -- to love her or him in a way that they understand that you care, that you get it and that you are there for them.

La negreta és meva.

Si vols llegir l'article sencer ves a "What Not to Say When Your Loved One Is Upset" al The Huffington Post (una gran web agregadora d'articles i blogs, m'agradaria que tinguéssim un similar a Catalunya).

Només la sanitat? (III)

Repreodueixo un comentari que he rebut al meu escrit "Només la sanitat?" que m'ha semblat molt interessant.

Apreciat Salva, en primer lloc agrair des d'un metge interessat per la política i economia del nostre estimat i malmès país l'interès del teu blog, tant per intentar aclarir la pluja de dades que rebem sobre el dèficit...etc. com per puntualitzar que no tot és la sanitat

En primer lloc al recordar que la sanitat catalana no és, ni de bon tros, la que més gasta per habitant (1200 euros respecte 1600 a Navarra), fet que posa de manifest que el problema no és tant la sanitat com l' ESPOLI FISCAL. En tot cas, tot i que jo sóc ferm defensor d'acabar amb l'espoli fiscal, la despesa sanitària cal redirigir-la. Hom pensarà que les meves properes paraules són fruit de l'egoisme i ràbia d'un metge a qui li han baixat el sou però; i no teniu perquè creure'm, que és aquesta una reflexió profunda i meditada. A Espanya i per ens a Catalunya, tenim una sanitat de país ric i superdesenvolupat però no som un país ni ric ni superdesenvolupat, sobretot en quant a mentalitat. Tenim més prestacions gratuïtes que a països com Bèlgica i ja no parlo de França on el copagament ja fa anys que funciona. La Sanitat catalana ha estat pseudosostenible fins ara perquè la població no era tan envellida, el què genera menys despesa sanitària i més aportació a la Seg.Social. I d'altra banda s'ha mantingut sostenible pels sous misèrrims que cobrem els sanitaris, en especial metges, en tant que són els sous més baixos d' Europa, més que països com Anglaterra i França però també més baixos que a Polònia i Portugal. Els nostres polítics són com la gent, volem una sanitat d'excel•lència a preu de ganga. Doncs senyors, els sopars de duro no existeixen. Això s'ha acabat. S'han de posar les cartes sobre la taula i parlar amb la gent, tot no pot ser gratuït i, als metges se'ls ha de pagar bé ja que la famosa vocació no és ni interminable ni ajuda a pagar la hipoteca. Senyores i senyors, què volem, la veritat o viure enganyats? Tenim una sanitat excel•lent gràcies a l'esforç de tots, però no potser gratuïta 100% o almenys no tot. Sé que no és políticament correcte dir que la operació de canvi de sexe no ha d'estar coberta per la Seg.Social però ho sento, els diners no són infinits. Tampoc és correcte dir que el copagament és IMPRESCINDIBLE però així és. Recordem que el copagament no és una mesura recaptatòria, és una mesura racionalitzadora de l'ús de la Sanitat, per evitar la despesa derivada del mal ús...perquè total, és gratis. I la solució fàcil, seguir baixant els sous ja prou miserables, que tenim els metges...tal com segur té en ment l'honorable conseller Boi Ruiz. D'acord, si l'objectiu és reduir la despesa endavant. No obstant, recordin senyores i senyors que els metges no som capellans i no hem triat aquesta professió per vocació independentment de res més. JO, que sóc un metge jove i amb empenta, no penso seguir en una feina en la que em jugo la vida dels malalts per 4 duros i com jo, molts. A Anglaterra, la senyora Thatcher ja va apostar per aquesta mesura fa molts anys. El resultat, es va quedar sense metges anglesos i ara han de portar metges de fora a preu d'or (entre ells espanyols) i els sous actuals són molt més alts dels què hi havia llavors. Senyores i senyors, cal mantenir una sanitat pública i de qualitat però si de debò la volem, no pot ser gratuïta completament, ni que Espanya ens torni els que ens manlleva cada any.

Visca la Sanitat Pública Sostenible, visca Catalunya i visca una professió mèdica digna.

divendres, 7 de gener de 2011

El país s'enfonsa? (II)

No tot són dades negatives ("El país s'enfonsa"; per cert, es va generar una interessant discusió al Facebook). Dades per l'esperança publicades per Xavier Vidal-Folch a El País ("La locomotora ya crea empleo"):

(...) la población ocupada aumentó en España (redondeando) en 152.600 personas. De ellas, 115.500 eran asalariados privados: pero de estos, 109.800 fueron contratados en Cataluña, por lo que el resto solo aportó 5.700. Cataluña creó pues el 95% de los empleos más (en teoría) directamente productivos, los privados.

I ara que s'està parlant de reduir la despesa pública catalana, una altra dada significativa:

Los empleos públicos aumentaron en toda España en 87.500; pero en Cataluña se destruyeron 19.700, por tanto en el resto se crearon 107.200. Es decir, el empleo creado en el conjunto, Cataluña aparte, fue de funcionarios y asimilados en su abrumadora mayoría.

Queda molt (molt!) per recuperar, ja que com el mateix article recorda l'atur va augmentar a Catalunya en 350.000 persones els anys 2008 i 2009 i la caiguda del PIB el 2009 va ser del 4,2% (vs. el 3,7 de mitjana a Espanya), però sembla que a Catalunya s'està parant el cop. La clau però és remuntar i sobretot no comparar-nos només amb Espanya: el nostre món és el món.

I insisteixo: fem bé la feina (racionalitzem les despeses públiques, exportem, innovem...) i acabem amb l'espoli. Amb espoli potser seguirem sent la locomotora d'Espanya (aka la gallina dels ous d'or, qui paga la festa) però no serem el motor d'Europa, que és al que hem d'aspirar. Perquè podem i perquè és l'única forma de garantir el progrés del país i benestar dels catalans.

Només la sanitat? (II)

Fa uns dies vaig escriure el post "Només la sanitat?" on plantejava que el dèficit de la Generalitat s'explicava tant per la despesa sanitària com per l'espoli fiscal, i que el nou Govern havia d'insistir en el tema de l'espoli fiscal.

Avui he rebut via el Professor Josep Maria Lozano un gran article del Professor Carles Boix ("UN PROBLEMA DE TRESORERIA?") on fa un argument similar, això sí, amb moltes més dades i profunditat:

(...) em sorprèn, m’amoïna i, de fet, em dol, que, ara per ara, el govern presenti la situació pressupostària gairebé com un simple problema de tresoreria. Això no és cert. El problema fiscal de Catalunya és, més enllà de la gestió més o menys encertada de la fiscalitat per part del govern anterior, la conseqüència directa de l’estructura pressupostària existent a l’Estat.

El que sí que espero, però, és que la Generalitat utilitzi aquesta gran mala notícia per fer entendre a l’opinió pública que l’escanyament actual té un responsable directe: un sistema fiscal que atenta als interessos de Catalunya, que lliga aquest país de cap a peus, i que cal trencar.

Genial Carles Boix, una persona que segur que jugarà un paper fonamental en la creació d'aliances internacionals en el camí per a la independència i que espero que sigui Ministre d'Exteriors del primer govern de l'estat català.

dijous, 6 de gener de 2011

Facebook i Goldman Sachs

Interessant la inversió de Goldman Sachs a Facebook: ha invertit 450$ milions, valorant Facebook en 50.000$ milions, i oferirà 1.500€ milions en accions als seus clients (nota: encara que ho vulguis és molt complicat ser client de Goldman; has de ser ultra ric sota els seus estàndars, el que segurament no inclou més de 20 o 30 famílies catalanes).

Valora Goldman en 50.000$ milions a Facebook? Bé, una prèvia. Si algú vol comprar accions de Facebook a través de Goldman, tenint en compte les comissions que ha de pagar a Goldman ("4 percent placement fee and a 0.5 percent expense reserve fee for their shares, as well as giving up 5 percent of gains" segons el NYT) vol dir que valora Facebook en prop de 60.000$ milions segons el NYT. Tot i això, Goldman ha rebut una gran demanda, sembla que al voltant de 3.000$ milions (si vols tenir accions de Facebook és l'única alternativa que tens, i invertir en Facebook és cool).

Tenint en compte ingressos que li generarà la revenda a altres clients i les més que possibles comissions quan Facebook surti a borsa que Goldman segurament liderarà i altres ingressos que tindrà (com per exemple fer clients seus de banca privada a la gent de Facebook que es forraran quan surtin a borsa), vol dir que a la pràctica Goldman no ha invertit 450$ milions d'inversió sinó molt menys, implicant una valoració molt més baixa que aquests 50.000$ milions.

I tornem, valora Goldman a Facebook en 50.000$ milions? Una informació clau, Goldman va tenir l'oportunitat per comprar accions de Facebook per ell i els seus inversors a través del seu fons Goldman Sachs Capital Partners, sense generar negoci induït... i ho va rebutjar ("A Goldman Unit Is Said to Have Rejected Facebook").

Es pot vendre a tercers una cosa a un preu que tu no compraries per a tu?

Tenint en compte que estem parlant d'inversors sofisticats, la resposta és sí, sempre i quan ho expliquis bé i donis tota la informació. Ara, que els inversors s'ho pensin bé: estem parlant d'una empresa amb 2.000$ milions de vendes, molts diners, però valorar en 50.000$ milions Facebook implica un múltiple de 25 vegades les vendes! I Goldman ha fet grans inversions i ha estat al costat de grans empreses americanes com Ford o Ralph Lauren... i també ha participat en alguns dels desastres més grans de la història d'Internet (us enrecordeu de Webvan?).

Inversió amb moltes implicacions, una d'elles que no s'ha parlat gaire: es vol limitar la inversió directa dels bancs (Volcker's Rule) i aquesta inversió podria estar a la frontera ("Does Goldman’s Facebook investment violate the Volcker Rule?").

I per acabar, un post magistral del Professor Damodaran sobre inversions en empreses privades en general i sobre Facebook en particular ("The Facebook Valuation!").

dimecres, 5 de gener de 2011

Moments de qualitat: la Vinyet, els reis i l'Àlex

Fa uns dies, a Sabadell, vam anar a veure els reis. Li vaig dir a la Vinyet: "Vinyet, digue-li al rei que t'has portat bé". "I tu Àlex, digue-li que aquest any et portaràs bé". Sense mentides, en positiu.

Veiem al rei. La Vinyet li diu "m'he portat molt bé". I de seguida afegeix "i el meu germà també s'ha portat molt bé".

Una petita mentida, però no vol que a Àlex li portin carbó.

dimarts, 4 de gener de 2011

És possible un dèficit de 7.800€ milions?

El President Mas ha explicat que dèficit de la Generalitat pot arribar als 7.800€ milions, més del doble del previst. Sopresa? No pels lectors d'aquest blog!

Fa un parell de setmanes explicava ("Les necessitats reals de finançament de la Generalitat l'any 2011") que el deute de la Generalitat i de les empreses públiques i ens que en depenen (partint de dades del Banc d'Espanya a 31/12/2009 - veure aquí i aquí - i l'estimació prevista de la Generalitat) ha augmentat 10.020€ milions l'any 2010, mentre que la Generalitat només reconeixia 4.700€ milions de dèficit. I que ens falta informació, però d'entrada això no quadra.

On està la diferència? Una part deu venir d'un major endeutament d'institucions com l'Institut Català de Finances, que dóna finançament a empreses catalanes, i això no compta com a dèficit. I la resta? Doncs del dèficit de la pròpia Generalitat i de les empreses públiques i ens que en depenen.

Recapitalutant, la Generalitat ha augmentat el seu deute en 10.020€ milions l'any 2010. És possible doncs que el dèficit sigui de 7.800€ milions? I tant! I més i tot.

Espero que tinguem aviat les dades concretes i oficials per entendre la magnitud (o no?) de la tragèdia. I quan les tinguem fixem-nos també en les obligacions pendents de pagar, és a dir, tots aquells que han venut un producte o servei a la Generalitat o simplement estan pendent de rebre un ingrés de la Generalitat i encara no han cobrat

P.D. Em vaig proposar no escriure més sobre les finances de la Generalitat i no he estat capaç de mantenir-me ferm ni 24 hores...

Només la sanitat?

Comencem a conèixer millor la situació de les finances de la Generalitat. El Conseller Mas-Colell ha culpat la despesa sanitària de ser la responsable de no complir els objectius de dèficit. Si ho diu el Conseller Mas-Colell, que té tota la informació i tota la credibilitat del món, res a afegir.

El Conseller diu que a mitjans de febrer tindrem dades de tancament de l'execució del pressupost de la Generalitat, i espero que també tinguem el desglòs de les empreses i ens públics (recordeu que el dèficit previst de la Generalitat és de 4.700€ milions, i l'augment del deute total de la Generalitat de 10.020€ milions). Les últimes dades disponibles de l'execució del pressupost de la Generalitat (no de tota l'administració autonòmica) són del mes de novembre, que indiquen que la despesa sanitària (la de la Generalitat, no incloent empreses i ens públics) anava segons el pressupost. El cert però és que ja el mes de novembre, dels 3.069€ milions d'obligacions reconegudes i no pagades que no em canso de recordar que tenia la Generalitat, 1.410€ milions corresponien a despesa sanitària. És a dir, apart del dèficit que comenta Mas-Colell cal afegir una quantitat enorme d'obligacions pendents de pagar.

És cert que cal repensar la despesa sanitària, aquí i arreu, degut principalment a canvis demogràfics (aka envelliment de la població). A això cal afegir problemes específics catalans, com són tots els nouvinguts, que incrementen les despeses socials, i segurament també potencials millores d'eficiència en la gestió. Cal repensar-ho, a l'igual que altres aspectes de l'estat del benestar: repensar-los per fer-los viables.

Però una proposta: no parlem només de la sanitat. Diguem que les causes del dèficit públic català són la sanitat i l'espoli. No ens cansem de repetir-ho. Si hem d'anar cap el concert econòmic (amb pacte o sense pacte fiscal hem) de fer pedagogia. Espoli, espoli, espoli. La solució a la situació actual: gestió responsable de les finances públiques i acabar amb l'espoli.

I dos apunts més: Mas-Colell diu que la Generalitat té per pagar els propers dos mesos (!). I que les necessitats de finançament de l'any vinent són d'uns 10.000€ milions, lluny dels 6.800€ milions que deia el Govern sortint i lluny també dels 12.800€ milions que jo comentava.

Celebro haver fet uns càlculs massa pessimistes. Quan tingui més informació els tornaré a revisar, però és cert que és possible limitar les necessitats de finançament a aquests 10.000€ milions, això sí, a base de no disminuir el saldo d'obligacions pendents de pagar (mantenir-les en els 3.069€ milions de novembre vs. els 1.500€ milions que jo proposava) i disminuir els diners "en caixa" de 2.000€ milions a 1.000€ milions (el que equivaldria a diposar com a reserva per pagar les despeses d'un mes de la Generalitat, enfront els dos mesos actuals); o mantenir els 2.000€ milions (dos mesos) de reserva "en caixa" i augmentar en 1.000€ milions les obligacions pendents de pagar (de 3.069€ milions a 4.000€ milions), el que suposaria augmentar el finançament a costa dels proveïdors.

I tornant a les causes del dèficit: sanitat i espoli.

L'espoli fiscal és de +20.000€ milions cada any, el deute de la Generalitat és de 40.607€ milions, i la despesa en sanitat de 9.763€ milions a l'any: amb aquests números, sense espoli no hi hauria problemes de deute ni problemes de sanitat.

P.D. El marro és considerable, però estem en bones mans.

P.D. No ho sé si ho aconseguiré, però intentaré no escriure sobre les finances de la Generalitat durant força temps. I espero que quan ho torni a fer sigui per constatar que tot s'ha solucionat.

dilluns, 3 de gener de 2011

10 Peticions al President Mas

No el vaig votar però és el meu President. I he dit i insisteixo que hem de recolzar al nou Govern. Recolzar i apretar, exigir i ajudar. L’arrencada m’ha generat confusió en alguns aspectes però també esperances en altres. Donem-los temps, almenys uns quants mesos.

Amb aquest esperit constructiu faig 10 peticions al President Mas. Si el coneixes o tens accés a ell o algun dels seus col·laboradors, feel free de reenviar-li aquest post si et sembla bé el que proposo.
  1. Pacte o Sense Pacte Fiscal: la gran promesa de CiU és la del concert econòmic, o pacte fiscal, com li diuen ara. Molts pensem que això és impossible d’aconseguir dins d’Espanya. Però ha guanyat CiU, i de carrer: demostreu que estem equivocats i que és possible acabar amb l’espoli fiscal. En aquesta lluita ens tindreu a molts al vostre costat, donant suport i ajudant en el que calgui. I si no l’aconseguiu per la via pactista, doncs per la via directa, trencant la legalitat si cal. I un suggeriment: un referèndum pel concert. I no oblidem que és un tema de justícia i que a més sense espoli no hi ha lluita contra la crisi, reducció de l’atur o la pobresa, polítiques socials ni res

  2. Finances de la Generalitat: mesures contundents per retallar la despesa abans no sigui massa tard. I en el camí sobretot no utilitzar els proveïdors (ja siguin hospitals concertats o advocats d’ofici) com a finançadors, és a dir, cal pagar-los quan toca

  3. Aprofundir en els canvis en el camp de l’educació: queda molt camp per recórrer, especialment en el foment i reconeixement de l’excel·lència. Però hi ha un pas significatiu fet en l’àmbit de l’autonomia de centres, que afavoreix l’emergència de directors emprenedors. No tirin enrere. Rebran pressions del sindicat de mestres, de l’USTEC, però no es preocupin, facin el que facin aquest sindicat es queixarà i protestarà, defensant només els seus interessos sota l’excusa recorrent de la privatització de l’ensenyament. Ni cas. Cal pensar en tota la comunitat educativa, òbviament els mestres però també en les famílies

  4. Govern pro-business (vostè li diu business friendly, collonut!): expliquem que per repartir riquesa abans s’ha de crear, elimineu normes inútils (reviseu-les totes!), aprimeu i simplifiqueu l’administració, prioritzeu infraestructures que tinguin sentit i, sobretot, fomenteu la col·laboració entre públic i privat i eviteu la ingerència o competència deslleial amb empreses privades

  5. Apostar per l’excel·lència en les universitats i centres de recerca: aquí amb el Conseller Mas-Colell, liderant Economia i Coneixement, hauríem d'estar tranquils. Fomentar l’excel·lència i, sobretot, no retallar ni un euro la despesa. Posar més objectius, ser més exigents, el que calgui, però sense reduir les inversions en aquesta àrea. I tot i que segurament no estar en mans de la Generalitat, promoure un canvi en la governança de les universitats

  6. Catalunya al món: hi hem de ser i ser-hi de forma desacomplexada. No tancar "ambaixadades", és més, obrir-ne de noves. I reforçar-les amb més suport i efectius polítics i comercials. Feina política i també comercial per ajudar obrir nous mercats a les nostres empreses. El nostre món és el món

  7. Fomentar el català com a llengua d’integració. No es tracta només de salvar la llengua, que també, sinó de garantir la igualtat d’oportunitats i la cohesió social: un nen o adult que no parli català i castellà tindrà menys oportunitats. I amb això construirem un sol poble, afavorint la cohesió nacional vetllarem també per la cohesió social

  8. Els millors a cada lloc, també (?) en les empreses públiques: si cal contracti a un headhunter per posar les persones més preparades als llocs de responsabilitat. L’administració pública suposa la meitat de l’economia, almenys que la part que controla la Generalitat estigui en bons mans

  9. Transparència màxima en l’adjudicació de contractes i obres. En una web hauríem de saber tots els proveïdors de la Generalitat i de totes les administracions públiques de Catalunya (i idealment de l’estat). Aquí té un exemple que va impulsar el Senador Obama: www.transparency.gov. I ja sé que teniu dubtes sobre l'Oficina Antifrau, però no la toqueu!

  10. Last but not least, o el sentit de tot plegat: Independència. CiU ha estat el partit que ha rebut més vots independentistes, i espero que en aquesta legislatura es facin passos endavant i decisius cap a la independència. Gestos i accions sobiranistes, fets i paraules (algunes paraules com aquestes i aquestes generen optimisme, i altres més aviat provoquen confusió, com aquí i aquí)

Espero que aquests quatre anys serveixin per avançar cap a un país lliure, pròsper i amb una democràcia de qualitat.

No he votat mai CiU però espero poder-ho fer algun dia.

diumenge, 2 de gener de 2011

"Jo" i matrimonis feliços

Interessant article de Tara Parker-Pope al NYT ("The Happy Marriage Is the ‘Me’ Marriage") sobre matrimonis feliços al llarg del temps.

Primer explica que el que fa que els matrimonis durin (“communication skills, mental health, social support, stress") no són els que els fa necessàriament més feliços.

El seu argument és que "the best marriages are those that bring satisfaction to the individual". I també és refereix al “Michelangelo effect”, en com les parelles “sculpt” un a l'altre per acumular coneixements i experiències que els permeten assolir els seus objetius i créixer a través de la parella. I quan més ho fan, més compromesos i satisfets estan amb la seva relació.

Em sembla una reflexió molt interessant: la parella és un nosaltres, però també un jo, que creix i s'enriqueix amb el nosaltres. I un jo, afegiria, que necessita el seu temps i el seu espai.

Del nosaltres al jo, i del jo al nosaltres. Les dues coses, clau en la vida de parella.

El país s'enfonsa?

Rebo aquest email d'un amic arran el meu escrit "Un cert balanç del 2010":

"Bon any Salva! Molt adequades les reflexions personals. D'altra banda no crec que el país s'enfonsi."

Per què penso que el país s'enfonsa? Tres dades:
Per no esmentar l'amenaça contra la immersió lingüística o com se'ns rifen per tot, ja sigui l'Estatut, l'aeroport o el que sigui.

És innegable tan la complicada situació actual com la manca d'eines per solucionar-ho. Perquè a tot això s'afegeix l'espoli fiscal de +20.000€ milions a l'any, +3.000€ per català i any.

I si algú pensa que hem de ser optimistes, si us plau que em doni les dades per l'esperança (i així de pas podré dormir més tranquil, i no és una metàfora ni una exageració).

dissabte, 1 de gener de 2011

Més llegits del 2010

Els Top 10:
  1. Independentisme i error Tipus II (un error en el que hem d'evitar tornar a caure)
  2. Llibre recomanat: "El camí de la independència" de Salvador Cardús (encara no l'has llegit?)
  3. Xavier Antich (gran professor)
  4. Autononisme, entre la gestió i la fallida (no ho dic jo, ho diuen els fets)
  5. El meu 13-D (post del 2009 sobre la consulta del 13-D amb moltes lectures el 2010)
  6. El sou del President de la Generalitat (hauria de tenir un sou més elevat)
  7. Per què no faré vaga (vist el que va passar, molts pensàvem el mateix)
  8. Frivolitat catalana a la premsa internacional (arran la campanya electoral)
  9. Megacrack del Màrqueting busca feina (i la va trobar!)
  10. Nova versió de "L'economia catalana l'endemà de la independència" (passen els mesos i res no canvia)
I fent balanç del blog veig que segueix sense una temàtica concreta, però és igual. Vaig provar d'escriure menys sovint però no ho he aconseguit. No descarto fer-ho si aconsegueixo "curar-me" de l'adicció que em genera el blog.

Tot i que darrerament he escrit força (massa?) sobre les finances de la Generalitat no crec que ho continui fent, almenys amb la mateixa intensitat. Vull escriure més moments de qualitat, i no sé, potser menys sobre Catalunya i més sobre el món.

Salut, sort i llibertat el 2011.

P.D. Els Top 10 exclou els posts relacionats amb Reagrupament, una etapa apassionant, amb grans alegries i decepcions, que des de fa un temps diguem-ne he agafat una certa distància.