dijous, 20 d’octubre de 2011

El català de Gerard Quintana

Dilluns em vaig perdre "El Convidat" i dimarts al matí a quarts de set, encara mig adormit, vaig descobrir al Twitter la "gran polèmica" perquè Gerard Quintana parlava en castellà als seus fills. Les meves reaccions: la primera, sorpresa, m'estranya que un tio de Girona com ell no parli en català als seus fills; la segona, que parli el que vulgui amb els seus fills, faltaria més; la tercera, vergonya aliena per algunes de les crítiques al Twitter a Gerard Quintana; i la quarta, record del paper clau de Sopa de Cabra (i altres) en la normalització del català.

Em va venir al cap el genial concert de Sopa l'onze de setembre: només va cantar una cançó en castellà, "El sexo (que me hace feliz)", com a continuació d'una cançó que era en català. Em va saber greu no escoltar altres cançons de Sopa en castellà i vaig pensar que potser no les van cantar per por a rebre xiulets: sí, tenim catalanets així.

Sóc "militant lingüístic": a Catalunya parlo sempre en català (excepte quan l'interlocutor no m'entén, és clar). Però aquesta militància l'acompanyo amb un gran respecte amb la llibertat individual de tothom, la meva i la dels altres. I m'agrada quan veig amics, coneguts i saludats fent esforços per parlar català tot i ser la seva segona o tercera llengua. I protegim i defensem el català de forma descomplexada, però que tothom parli el que vulgui, especialment a casa seva. I si ho fan en català, millor.

I si un dia som independents (!) el castellà ha de ser llengua cooficial a Catalunya. Haurem de seguir defensant i protegint especialment el català, el català és i ha de ser la llengua prioritària, però hem de protegir la riquesa de parlar una segona llengua, el castellà: no hem de defensar el castellà per així tenir una majoria independentista, l'hem de defensar perquè ens enriqueix. I més enllà del català i el castellà, l'anglès.

Vaig veure El Convidat dimecres. No em va agradar. Vaig descobrir un Gerard Quintana "integrat al sistema", lluny de la imatge hippy que transmet. I frases buides que no em deien res. Però el tema de la llengua va ser només una sorpresa, ja està.

I per acabar: et recomano l'article "Vull viure en un país lliure amb gent lliure" de Gerard Quintana.  País lliure amb gent lliure.

10 comentaris:

mai9 ha dit...

a mi no em sembla que el castellà hagi de ser cooficial a una Catalunya independent. Que el parli qui vulgui, això si.

Respecte el Quintana, a mi em va sorprendre i bastant, però ja sabrà que fa ell amb els seus fills i la seva família. Ara, el que ha dit per respondre a les crítiques em semblen bestieses.

Albert ha dit...

si el castellà mai és oficial a una Catalunya independent suposarà la mort del català en dues generacions. A més d'una estupidesa, des de quan fas oficial la llengua del país veí al teu país? El català no és pas oficial a Espanya. Ni mai ho serà. Per a mi la independència per motius culturals pesa tant com per motius econòmics. Aquest és un punt innegociable i irrenunciable.

Medit ha dit...

"I si un dia som independents (!) el castellà ha de ser llengua cooficial a Catalunya."

De cap manera. Això és una bestiesa enorme i la mort "oficial" de la llengua catalana. Per vicis adquirits i tradicions imposades.

De fet, si es fes així, perquè nassos volem ser independents? Mantenir un estatus de cooficialitat del castellà en una Catalunya sobirana és acceptar, agafa't, poc menys que el Decret de Nova Planta. És acceptar que el català no és la única llengua pròpia de Catalunya i és acceptar que Castella, després de 500 anys, se surti amb la seva: colonitzar Catalunya via genocidi lingüístic.

Com deia algú, si fos com tu planteges, millor seguim format part de l'Estat castellà (és a dir l'Estat espanyol) i mantenim una actitud netament combativa, de qui sap que té la llengua desprotegida i amenaçada.

Entre poc i massa. Que el Gerard parli la llengua que vulgui, però que no doni després lliçons sobre res, perquè quan va a actes de suport a la immersió lingüística està actuant com un absolut i autèntic hipòcrita.

Que prediqui amb l'exemple i aleshores, i només aleshores, podrà anar pel món donant lliçons de llibertat.

Anònim ha dit...

La manera de salvar el català (sí, he dit salvar , esta en perill, com les foques) és fent-lo llengua oficial única en una Catalunya independent.

I tranquil, que els espanyols que viuen a Catalunya no s'enfadaran pas. Ells entenen millor que ningú que els vencedors imposin les seves condicions. Fins fa poc els vencedors eren ells, aviat es girarà la truita. I ho acceptaran sense cap problema.

I com va dir el savi: als enemics se'ls venç. L'escala que porta al Valhalla esta feta amb els cranis dels teus adversaris.

Així que concessions als espanyols, cap ni una.

Josep ha dit...

La territorialitat és bàsica: Suïssa, Bèlgica, Canadà. La renúncia del 1978 i la imposició del coneixement de la llengua de l'estat ens han dut una disminució constant del percentatge de catalanòfons. Això que proposes ens porta al model irlandès i a la desaparició del català.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Veig que el tema del castellà oficial no us convenç. Us ho dic d'una altra forma: el castellà hauria de mantenir algun estatus d'oficialitat, que no necessàriament ha de voler dir que tingui el mateix rang que el castellà. Però crec de veritat que hauria de ser així.

I no passa res que no estem d'acord en tot!

Josep Pinyol i Balasch ha dit...

A Finlàndia el suec és cooficial juntament amb el finès. Finlàndia, abans de ser ocupada per Rússia i la URSS va ser dominada per Suècia i s'hi van establir nombrosos suecs. La cooficialitat és per respecte a la voluntat d'aquests ciutadans i no pas pel veïnatge de Suècia. I el finès no està en perill. Quan els Estats Units van declarar la seva independència eren 7 milions d'anglòfons. En tres segles han integrat lingüísticament a 300 milions de persones arribades de tots els continents i nacions de la Terra. Evidentment tenien alhora potència cultural, moral i política i l'Estat. Però amb només l'Estat haurien acabat com el Líban. Per contrast Andorra és un Estat independent i l'ús social del català és minoritari.

mai9 ha dit...

tinc un amic que va anar a noruega o suècia i es va trobar que els d'allà no tenien cap interès en que ell aprengués la seva llengua. El que li deien és: "per què vols aprendre noruec si tots parlem anglès?".

Medit ha dit...

Finlàndia no és Catalunya, ni Suècia és Espanya (és a dir, Castella).

Les comparacions, sovint, no serveixen de gran cosa. El què importa és el què passa ara (i no quan no sé qui va envaïr no sé qui altre), i aquí (no a d'altres comunitats/cultures).

L'exemple d'Andorra és una bestiesa. Andorra no té massa crítica, no té pes demogràfic, té menys habitants que el municipi de Girona... no fem comparacions absurdes, per favor.

El català té prou vida per si sol com per funcionar com a única llengua pròpia d'un país, i punt. Sense "crosses" pseudo-benintecionades que no fan més que amagar una patètica desidia d'immigrants inadaptats.

Tenim des de mercats de peix en català fins a tesis doctorals universitàries en català. Des d'escombriaires a catedràtics. Tenim català rural i català "xava"/urbà. Tenim català a la cultura, a l'esport, a la ciència, a l'oci, al lleure infantil/juvenil. Tenim una llengua que pot, perfectament, abarcar tots els àmbits de la societat.
Qui no el vulgui aprendre, o bé que foti el camp, o bé es quedi i tanqui la seva boca catalanofòbica - és a dir, etnòfoba. No fotem.

Carles Bassganya i Serra ha dit...

Salva,

comparteixo plenament el posicionament sobre la llibertat d'ús llingüístic en totes les situacions, i encara més a casa. Només faltaria! El catalanisme ètnic em cansa i no suma. Ras i curt. Vaig haver de barallar-me gent al twitter per defensar això... ja té pebrots que algú em digui, ens digui, que som traïdors per defensar la llibertat. Indignant.