divendres, 26 d’agost de 2011

PIRMI = 3 dies d’espoli (i algunes consideracions més)

L’euro s’està col·lapsant, el món està en risc d’una nova recessió, els mercats financers estan posant mot complicat el finançament d’institucions públiques i privades... i el tema estrella de la política catalana aquest estiu ha estat el PIRMI. És paradoxal i mostra del nivell d’autogovern que tenim, ja que el que està en risc és com finançarem TOT l’estat del benestar, com creixerem o com crearem ocupació.

El PIRMI és molt important: "és una acció de solidaritat de caràcter universal envers els ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials amb el propòsit d'atendre les necessitats bàsiques per viure en societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir-ne la inserció o la reinserció social i laboral".

És tan important que la Generalitat hi dedica 130€ milions aquest 2011.  És a dir, menys de 3 dies d’espoli (2 dies i 17 hores): sense espoli podríem doblar l’import del PIRMI en només 3 dies, o dedicar aquests recursos a altres programes que ajudin als més desfavorits.  Els que vulguin més recursos per polítiques socials que tinguin clar cap a on han de mirar.

Però insisteixo: ni greix ni espoli, és a dir, recaptem els nostres impostos però també gestionem-los bé.

Crec que la majoria de ciutadans volem que amb els nostres impostos s’ajudin als més desfavorits, que no hi hagi frau, i que el Govern ho gestioni amb eficiència. Com explica Xavier Roig en el seu article “El paradigma PIRMI: la reassignació”, “els recursos de l'estat del benestar han de ser només per a qui els necessita” .  Jo crec que algunes prestacions han de ser universals, però altres només per a qui veritablement les necessita.

Catalunya ha de garantir suport als que més ho necessiten, amb PIRMIs, amb una sanitat i ensenyament públic de qualitat, amb pensions dignes, i amb molt més. I per això cal disposar dels nostres recursos però també (sobretot) gestionar-los bé. I en els casos que afecten als col·lectius més vulnerables, fer-ho amb especial mà esquerra.

Ni greix ni espoli.

3 comentaris:

mai9 ha dit...

jo no estic d'acord amb l'article del Xavier Roig. I menys encara amb la frase-resum que n'han extret per citar-lo a la portada del diari.

A veure si els rics no podran anar a la sanitat pública perquè es poden pagar el seu metge privat. (això m'ha semblat entendre que vol).

I en la base política, no sé com s'articula una societat exemplificant que ell hauria de pagar no sé què perquè només paga la universitat del fill. Com es fa això? duplicant els funcionaris i fent una escala de la persona dins de grups que han de pagar més o menys? És que no ho veig. I em sembla que no és el primer que intenta aquests invents. Et recomano els documentals d'Adam Curtis.

I què vol dir que no té dret a l'estat del benestar qui va a urgències quan no fa falta? Que vol construir un societat de gent penalitzada a posteriori? I com es fa políticament? I qui ho decideix què és necessari i què no? El partit? el Govern? una agència de ratings?

Va homne va, així no arreglarem res. Tot té sentit escrit en un paper.

És que què vol dir "prendre-li prestacions a qui se les pot pagar?" Tanta història amb que l'educació és un dret i ara la negarem als rics? Francament m'ho haurà d'explicar millor perquè no té cap sentit.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

mai9, jo estic a favor d'un estat del benestar en general per tots, però alguns serveis només per als més necessitats

mai9 ha dit...

Salva, això ja és així.