dimarts, 16 d’agost de 2011

Esperança (i escepticisme) Junqueras

Tot i l’avenç de l’independentisme no anem sobrats de bones notícies. Aquest 2011 n’hem tingut poques. Per mi principalment tres: l’èxit de participació en la consulta independentista de Barcelona, la majoria favorable a la independència a l’enquesta del CEO, i ara la propera presidència d’ERC per part d’Oriol Junqueras.

Full disclosure: sóc amic de l’Oriol i estic molt content pels seus èxits com a eurodiputat (recordeu el post “Oriol Junqueras a Europa”?), alcaldia de Sant Vicenç dels Horts, i ara la Presidència d’ERC. Però això no treu que objectivament cregui que està fent una gran feina i que aquesta nova responsabilitat a ERC és una excel·lent notícia pel país.

Molts estem expectants.  Fa un temps vaig escriure sobre l'oportunitat que ERC fos “la casa gran de l’independentisme” i un punt de trobada de l’independentisme (aprofitant per excloure l’error tipus II).

Esquerra podria ser un partit modern, de centreesquerra, en el qual es trobessin còmodes la majoria dels independentistes. Els referents serien partits com els laboristes o els liberals britànics, els socialdemòcrates o els verds alemanys, però assumint que juguem a la lliga autonomista i que, per sobre de tot, cal prioritzar la consecució de l’estat. Partit de centreesquerra i que prioritza aglutinar l’independentisme, emulant la Casa Gran del Catalanisme.
També explicava però el meu escepticisme, pels dirigents que semblava que anaven a dirigir ERC i per la visió que tenen molts militants d’ERC de voler ser, per sobre de tot, molt d’esquerres.

Però han passat les municipals i crec que encara (!) és més evident que cal renovar ERC i obrir-se a la societat. I l’Oriol té la capacitat per aglutinar i crear complicitats en l’independentisme, sobretot si té generositat dins i fora d’ERC. Dins per a què li deixin marge de maniobra per tirar endavant el seu projecte sense hipoteques i pals a la roda. I fora per reconèixer que només ERC pot liderar aquest procés, i ajudar-hi o com a mínim no posar pals a la roda.

Dins ja s’ho faran (dit amb tot el respecte del món: és una decisió dels militants d’ERC). La primera prova de foc seran aquestes primàries on els militants hauran de decidir si opten pel continuisme (Joan Ridao) o renovació (Alfred Bosch). Per un costat està la “foto del cartell”: l’electorat demana trencar amb el passat (no només amb el Tripartit, Ridao va començar a ser diputat al Parlament el 1995). Però també hi ha el missatge de voler obrir-se a la societat i canviar el discurs per adaptar-lo al moment actual i al que els electors, potencial electors i sobretot ex-electors d’ERC estan buscant.  A més Bosch és un perfil molt interessant com a contrapunt a Duran Lleida, un candidat explícitament anti-independentista. Els militants d’ERC que decideixin i, en funció de la tria decidirem els votants. I per cert, volem uns partits més oberts, participatius i moderns, i ERC té molt marge de millora, però les seves primàries demostra que està a anys llum (en positiu) de la resta dels partits del establishment.

I de fora crec que hem de donar marge de confiança. Fa un temps que deia que al Govern l’havíem de recolzar i exigir, ajudar i apretar. Doncs el mateix amb l’ERC de Junqueras. Des de fora ens agradaria un missatge més trencador, més descomplexat, més renovador... però cal donar temps. Aquest missatge “atenuat” de Junqueras pot ser per raons tàctiques, però també perquè comparteix part del missatge de l'anterior direcció (va acceptar ser candidat d’ERC amb el segon tripartit en marxa, i el propi Alfred Bosch tenia un càrrec en el Govern). No passa res, tenim temps, com a mínim uns mesos per saber exactament què vol i què pot fer Junqueras a ERC. I podem esperar a veure com evoluciona, i ser generosos i ajudar si podem, no molestar si no podem fer res... i això sí, quan arribi el moment, en funció del que hagin fet o proposin, votar-los o no.

Molts tenim moltes esperances en l’Oriol, perquè el coneixem, perquè hi confiem, i perquè, no ens enganyem, no anem sobrats de potencials projectes solvents. Però també som escèptics, ja que sabem que ERC està acceptant molts canvis més per necessitat que per convicció, i perquè l’Oriol encara no ha començat i ja està tenint dificultats internes. L’escepticisme amb qualsevol aspecte relacionada amb la cosa pública és a més necessària.

Ja veurem. Pel bé del país esperem que se’n surti, i que d’aquí surti un partit de centre-esquerra, modern i obert, que aposti clarament per l'eix nacional. I que en algun moment canviï l’actitud amb l’actual Govern, desmarcant-se del front d’esquerres al Parlament i proposant pactes d’estat (català). Això darrer és complicat, tant per part d’ERC com de CIU, que se senten molt còmodes amb els seus aliats actuals (tot i que fa molt temps que molts esperem aquesta entesa, com he explicat aquí i aquí).

Ara és el torn dels militants d’ERC amb les primàries i per veure el marge de maniobra que deixen a Junqueras. Després serà els dels votants.

Per part meva, ja ho sap, l’ajudaré en el que pugui, a l’igual que estic intentant ajudar a altres independentistes d’altres partits i a altres iniciatives de la societat civil.

Esperançat i escèptic, però hi ha molts més motius per l'esperança.  Oriol, molta sort.

P.D. Recomano el llibre "Converses amb Oriol Junqueras".  Molt interessant, de veritat.