divendres, 29 d’abril de 2011

Catalunya, el gran incomplidor

Situació prenyada: dues opcions, una dolenta i l'altra pitjor.

El Govern té dues alternatives: reduir les despeses un 10%, amb un esforç titànic i dolorós en el benestar i prosperitat dels catalans i tot i així tenir un dèficit del 2% del PIB (per sobre de l’objectiu del 1,3%); o reduir les despeses un 20% com demana el Govern espanyol, amb un impacte excepcional i greu sobre els catalans per assolir el dèficit objectiu del 1,3%.

El Govern ha triat la primera opció, la de l’esforç draconià per reduir les despeses el 10%, però tot i així estem apareixent davant la premsa estatal i internacional com “el gran incomplidor”, el culpable que Espanya incompleixi el seu objectiu de dèficit (el que implicaria el seu "rescat" per Europa): el Financial Times fa unes setmanes (“Catalonia resists ‘mad’ austerity”), El País fa uns dies (“Cataluña desafía al Gobierno con su débil plan para recortar el déficit” en portada) o The Economist avui (“Regions to be worried” - molt greu, però no hi ha res a fer). Es confirmen els mals auguris de la batalla complicada (i potser perduda) a la premsa internacional. I no és només la premsa, aquest argument també el “compren” els inversors.

La seva lògica és aplastant: vam incomplir (per molt) els objectius de dèficit de l'any passat i ens neguem a complir els d'aquest any. I com no complim, Espanya no compleix el seu objectiu de dèficit. Catalunya, el gran incomplidor i responsable de tot plegat!

Hi ha altres autonomies en igual o pitjor situació (és una qüestió de temps que apareguin) però nosaltres hem estat els primers a incomplir i els primers a dir que no complirem.

A risc de repetir-me, la resposta a aquest argument és transmetre seriositat i responsabilitat en les finances públiques però alhora denunciar l'espoli (ni greix ni espoli!). Explicar per exemple que les retallades del 10% són gigantesques i que demostren un compromís enorme de contenció de despesa, que es vol reformar a fons la nostra administració, que es vol eliminar greix i reduir despeses supèrflues, replantejar inversions i polítiques antieconòmiques... però alhora posar en perspectiva de que la retallada general suposen 54 dies d'espoli o que la gran “batalla” dels Fons de Competitivitat és només un mes d’espoli. Pedagogia interna i externa, amb números, de forma permanent.

Aquesta pedagogia permetria gestionar millor les protestes a Catalunya, ja que assenyala el responsable de les retallades (l'estat), i alhora (ben comunicat) no ens faria aparèixer com el gran incomplidor. Però no és suficient que aquest discurs el fem i repetim des de la societat civil i no el faci el Govern. Fins ara no ho ha fet però espero que en algun moment (idealment per convicció però si és per necessitat ja m'està bé), l'acabarà fent.

L’amenaça de la Generalitat a l'estat és “si no m’ajudes superaré l’objectiu de dèficit, el que farà que superis l’objectiu de dèficit i acabis sent rescatada”. No hi ha res que faci més por a ZP. Però abans això no passi l’estat ens pot intervenir o ofegar-nos financerament, i si s'acaba rescatant a Espanya per culpa de les autonomies no crec que Catalunya surti ben parada: si arriba un tornado s’empotarà els dèbils, i nosaltres estem dèbils, amb un gran deute, un gran espoli, sense interlocució directa amb Alemanya o el BCE (només la tenen els estats) i un prestigi molt deteriotat, abans per malbaratament i ara per provocar que l’estat no compleixi l’objectiu de dèficit. I el tornado (aka Grècia, Irlanda i Portugal) és una amenaça més que possible (aquest escenari que estic dibuixant es basa en una visió pessimista de l'economia catalana, espanyola i europea; pessimista o realista, segons com ho vegis).

L’amenaça de la Generalitat està basada també en la hipòtesi de que podrà aconseguir recursos per finançar-se. Això també pot tenir un límit si s’incrementa la pressió sobre Espanya i, sobretot, si hi ha grans sorpreses en els dèficits i deutes públics de les CCAA després de les eleccions del 22 de maig.

Deia que el Govern té dues opcions. O en té alguna més? Ramon Tremosa proposava l’altre dia que els catalans paguéssim impostos a Catalunya i no a l'estat. I fa uns mesos Oriol Pujol proposava un tancament de caixes. En aquesta línia una opció podria ser que la pròpia Generalitat fes el tancament de caixes: és a dir, mentre el Govern espanyol no pagui el Fons de Competitivitat o no limiti el dèficit fiscal amb Catalunya a un import determinat, que la Generalitat no pagui (és a dir, que es pagui a ella mateixa) tots els impostos, com les retencions a la renda i seguretat social dels seus treballadors, i tots els altres impostos. I després que faciliti que ho poguem fer totes les empreses i ciutadans.

És una solució contundent i potser ara no toca. Però llavors que algú ens digui què és el que toca, ara, avui, el 2011. Perquè la solució no pot passar per esperar que no passi el tornado o per comptar que passarà però que nosaltres resistirem.

La solució segurament també passa per acceptar les regles del joc o per trencar-les: acceptar l’autonomia actual i complir la reducció del 20% (o buscar solucions alternatives, com retornar competències a l’estat en educació i sanitat i que apliqui ell la retallada); o acceptar el que (gairebé) tothom sap però pocs ens atrevim a dir en veu alta: la inviabilitat econòmica de la Catalunya autonòmica.

I si la solució a curt termini és la reducció dolorosa del 10%, endavant. Però acompanyat amb un fort discurs polític de confrontació amb l'estat. No amenaces sinó acció. Reflexió i acció, sense amenaces intermitges que l'estat pot contrarestar. I no caure en el parany de la de la batalla autonomia-estat, on tenim totes les perdre. Acció política, com la denúncia sistemàtica de l'espoli, responsabilitzar a l'estat de les retallades i referèndum pel concert a la tardor. I reconèixer i explicar desacomplexadament la inviabilitat econòmica de la Catalunya autonòmica. Per posar un exemple, si l'estat no està disposat a pagar el fons de competitivitat, com ha d'acceptar mai el pacte fiscal o un tracte fiscal just per Catalunya?

I el més curiós (i paradoxal) de tot: podem passar de ser el gran incomplidor a ser un dels països més rics del món.

1 comentari:

joan ha dit...

Les coordenades dels tractes amb Madrid canviaran el 22-M, ara es testosterona i treure pit. Situacions reals i de responsbilitat directe com el nou plantejament en els contes de la Salut pública, permeten un anàlisi i unes conclusions més entenedores.
El Govern català té la possibilitat de pendre decisions greus amb el coneixement i reconeixement de gran part de la societat, amb l'esperança de tb gran part de la ciutadania que en alló de que es responsable el Govern català es demostrarà responsable i eficient.
I torna caure en l'error de confiar en les recomanacions de la cupula de buròcrates i zombies de l'administració. Obviant com va fer el tripartit, el coneixement i l'experiència de metges i professionals. Cap Govern s'en sortirà sense la participació dels implicats, els ciutadans. En la mesura que es faci pública l'informació, la gent podrà participar. Propera parada, el canvi en els ajuntaments, llavors si que serà interessant descobrir que la funció pública, a data d'avui, es ostensivament incapaç.

Salut!