dissabte, 5 de març de 2011

Senadors en cerca i captura

Més via el savi de Wisconsin: fa unes setmanes comparava les cartes als funcionaris del President Mas i del Governador Walker a Wisconsin.

El contingut i sobretot l'estil eren molt diferents: Walker anunciava que reduia de forma significativa els drets laborals dels funcionaris (principalment la negociació col·lectiva) i els abaixava el sou ja que els feia contribuir més en la seva assegurança mèdica. Era la seva forma de reduir el dèficit públic.

Des d'aquesta carta la situació s'ha complicat molt: moltes protestes i Wisconsin com a exemple (positiu per uns, negatius per altres) de les mesures que s'aplicaran per disminuir el dèficit públic dels estats.

I tot es complica més: per aprovar la proposta de Walker cal un quòrum de 20 senadors i els republicans són 19. Només cal que un dels demòcrates assisteixi al Senat, ni que sigui per votar que no. Però els demòcrates no volen anar-hi perquè és l'única forma per bloquejar la llei i han fugit: sembla que estan a Illinois.


Tot plegat és surrealista però la situació és greu.

De fet Wisconsin no és una excepció: molts estats estan en una situació financera greu i existeixen dubtes sobre la veracitat dels seus comptes (Bill Gates deia ahir que ni Enron va fer tantes trampes).

Salvant les distàncies, lliçons catalanes: aquí tenim una situació prenyada, ja que cal retallar despeses però quan es faci molts protestaran. La pedagogia és clau: cal explicar què i com es vol retallar, però també (sobretot!) el per què. I en el per què cal explicar la situació financera de la Generalitat, el deute acumulat... però també (sobretot!) l'espoli.

Estic preocupat per les retallades: en cada retallada per mi la pregunta clau és si caldria fer-ho igualment en un entorn de bonança econòmica. Si la resposta és sí, endavant, perquè vol dir que no hi havia un ús eficient dels recursos públics. Però si la resposta és no, el Govern ha de fer molta pedagogia i també plantejar-se si aquesta retallada, fruit de l'espoli, és justa pels ciutadans catalans. I algunes no ho són, com algunes retallades en la sanitat que comportaran augmentar les llistes d'espera.

Sense espoli no només no tindríem dèficit públic sinó que tindríem superàvit.

La situació a Wisconsin es complica. Aquí no ha fet més que començar.

7 comentaris:

Jaume Soler ha dit...

A qui haurien d'acomiadar és als 14 senadors demòcrates que usen tàctiques ridícules per a defensar els interessos d'unes unions, moltes vegades impossibles d'entendre per la resta de mortals treballadors...
És com tota la colla de funcionaris de l'estat espanyol, d'AENA, etc. que es neguen a renunciar als seus privilegis encara que siguin totalment injustos i aprofiten qualsevol tipus de xantatge per a mantenir-los.

Antoni ha dit...

Jaume Soler, acomiadar senadors és una aberració, si no és que estàs proposant el govern d'un partit únic, és a dir si no és que ets un feixista i ni te n'adones.

Les notícies que a mi m'arriben no parlen de cap manera de cossos especials com els controladors aeris sinó de metges, mestres, bombers (que citis funcionaris de l'Estat espanyol i no de la Generalitat, ¿vol dir que creus que la Generalitat no té funcionaris ganduls i corruptes? Ha ha ha! No t'ho creu ni tu).

Però tornant a Wisconsin, que és del que parla el Salva, cal veure si les dificultats econòmiques de l'Estat no es poden arreglar pujant uns impostos que són relativament baixos. Estar en contra d'això és estar en contra de la redistribució com a idea, i aquí ja és impossible d'analitzar la qüestió sense pendre partit.

La idea (superficial, vaga) que tinc és sobretot d'anar seguint les columnes de Paul Krugman, i aquest premi Nobel sosté que les dificultats dels americans es resoldrien substancialment si s'eliminés l'obstacle ideològic de pujar una impostos que ara mateix són baixos o, per a les rendes més altes, pràcticament inexistents, en un panorama d'un fort i sostingut creixement de la desigualtat en les rendes.

Jaume Soler ha dit...

Benvolgut Antoni,
Primer de tot, deixa'm dir-te que es pot discrepar civilitzadament sense necessitat d'insinuar que les persones que pensen diferent de tu són feixistes. Et puc assegurar que no és una bona manera d'establir una conversa.

En segon lloc, adona't que els que han guanyat les eleccions (i han rebut el suport de la majoria dels ciutadans de Wisconsin) són els republicans. El partit republicà, entre d'altres coses defensa no apujar els impostos. Per tant, el que tu proposes (per molt lògic que sembli), va en contra de la voluntat democràticament expresada pel poble de Wisconsin en les darreres eleccions.

Després de deu anys visquent als EEUU, et puc assegurar que el model socialdemòcrata no és massa ben vist per un grup ampli de nord-americans que, al cap i a la fi, són els que han de decidir quin país volen.

Respecte al que comentes dels funcionaris de la Generalitat, estic segur que tens raó. A tot arreu hi ha de tot. Ganduls i corruptes també a casa. Què hi farem! A mi m'agradaria que els puguéssim acomiadar si aquest és el cas.

D'aquí en surt l'argument final. Pensant en la Catalunya ideal. A mi m'agradaria que fos, primer de tot, independent, que fos un país amb menys funcionaris, menys burocràtic, amb menys privilegis, on tothom que s'esforça pugués aspirar al cel, amb més emprenedors, més dinàmic, proactiu i creatiu. Ah! i amb menys impostos.

És probable que discrepem en algun d'aquests punts. Però tan respectable és aquest model com el teu.

Take care,

Jaume

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Jaume i Antoni, celebro que tingueu (tinguem) una discusió en aquest blog.

Antoni, el Jaume no és un feixista. Té un punt de raó: els que estan faltant a la seva feina són els senadors demòcrates, que utilitzen armes poc ètiques (com de fet fan els dos partits sempre que poden) per impedir votacions.

Antoni ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Antoni ha dit...

Jaume,

La qüestió no és que "pensem diferent" sinó que tu et sembla bé fer fora els senadors de l'altre partit. En un model bipartidista això és instal·lar un govern de partit únic: 2-1 = 1.

El qualificatiu que comença per efa es fa servir amb massa lleugeresa: és cert.

Que no t'agradi sentir-t'ho dir ho entenc, eh?

No m'imagino que vagis amb camisa marró, desfilant i cridant pel carrer, etc.

Però noi, "destruir sindicats" i "instaurar el govern del partit únic" a mi em fa pensar "Berlin 1936".

Entenc que el mitjà (els comentaris a un post del Salva) és totalment inadequat per a la discussió que això demanaria.

Però si el programa és

a) destruir els sindicats del sector públic (em sembla que parlem de mestres, metges i bombers entre altres, oi?), i

b) acabar amb la redistribució com a idea, en el país de les grans fortunes i les exempcions fiscals.

aleshores parlar de "democràcia" és un insult a la intel·ligència.

Més encara sense xifres de distribució de renda i de pressió fiscal real, del pes de l'ocupació pública en l'ocupació total, etc.

Deixa'm dir-te que els anys que portes als Estats Units no són cap argument. Més aviat al contrari, sobretot segons a què et dediquis.

Antoni ha dit...

Jaume, sobre la Catalunya ideal

"A mi m'agradaria que fos, primer de tot, independent, que fos un país amb menys funcionaris, menys burocràtic, amb menys privilegis, on tothom que s'esforça pugués aspirar al cel, amb més emprenedors, més dinàmic, proactiu i creatiu. Ah! i amb menys impostos."

Ho subscric punt per punt. "Menys impostos" és un principi genèric i com a tal és inatacable. Però sense xifres no vol dir res.