dimarts, 1 de març de 2011

La lliçó independentista de Convergència i Unió

Molts independentistes ens fem un fart de criticar a Convergència i Unió però potser hauríem d'aprendre d'ells: hi ha pocs partits que es tinguin més tírria entre ells, que sovint tinguin diferències importants... i que tot i així continuïn junts. I no només ara que estan en el poder sinó també quan estaven a l'oposició i Felip Puig criticava a Duran Lleida i a l'inrevés, i les bases d'uns despotricaven dels altres, o quan destacats convergents (que ara manen molt) deixaven a parir a Duran Lleida. No conec a gaire gent d'Unió excepte els d'El Matí però suposo que devien fer el mateix respecte Convergència.

La coalició aguantava i encara dura i més que durarà. Perquè tenen un objectiu, que és manar i governar a Catalunya, i posen aquesta prioritat per sobre de tot, incloent qui són, què pensen i què faran els seus companys de viatge.

Potser és una situació extrema però és una lliçó interessant: els independentistes tenim un objectiu comú, més ambiciós, complex i noble que Convergència i Unió, que és alliberar el país. Tan difícil és que ens posem d'acord i no ens barallem?

La nova batalla i possible divisió de Solidaritat potser era previsible, però és molt trista. Els independentistes hem de demostrar cada dia que som gent fiable i professional, i noves trifulques (de les quals tots tenim responsabilitat, potser no ara però sí en el passat) no ajuden.

Ah, i pel proper invent excloem l'error tipus II, que ja comencem a saber qui són, no? A veure quan som capaços els independentistes de construir una cosa seriosa i professional, sòlida.

P.D. I si us plau, abans de criticar a Unió i al Duran Lleida valorem la seva coherència: ell no està per la independència i ho explica i defensa sense complexos. I anima a la gent de Convergència (Mas i altres) a ser coherents, i que si voten en la consulta popular per la independència el 10 d'abril també ho facin en el Parlament amb la proposta que ha presentat Solidaritat.

Doble lliçó: pels independentistes que no som de CiU i pels diputats independentistes de CiU.

6 comentaris:

Adolf ha dit...

Hi estic d'acord.
A veure quan els polítics aprenen dels seus votants, perquè a nosaltres no ens importa qui lidera ni quin color o signe polític tingui el partit que ens porti a la independència, totes aquestes coses només els importa a ells.

Jaume Soler ha dit...

La unitat és la clau. Els errors tipus II el problema.
Aquí apareixen els 56 signants de la declaració d'independència dels EEUU el 4 de juliol de 1776. A veure si n'aprenem.
http://www.ushistory.org/declaration/signers/index.htm

Granollacs ha dit...

Quanta raó!

Anònim ha dit...

Benvolgut Salva,
Em penso que "analitzar" una altra realitat per treure'n alguna conclusió, evidencia certa capacitat d'observació, però que feta únicament i exclusiva des d'un prisma concret pot enterbolir-la.
Jo estic a Unió de forma activa des de principis de 2004, quan no manàvem gairebé enlloc. Tu creus que únicament l'argamassa que ens ha mantingut units ha estat la voluntat de manar?.
Vinga que tens molts recursos per descobrir altres motivacions que a determinades persones ens fan estar en un partit polític, i que aconseguim que la gent ens voti.

Una abraçada ben sincera des del rere país.
Manel

Jaume Soler ha dit...

Com diu en Sanchis a l'AVUI:
" Com a alternativa a aquest cartutx (ERC) de moment cremat es van formar dues opcions que haurien d'haver coincidit electoralment –Reagrupament i Solidaritat–, però que no ho van fer per caràcters i misèries. Reagrupament no va traure ni per a pipes i Solidaritat va aconseguir un petit grup de diputats, que han trigat quatre setmanes a barallar-se entre ells. Els motius dels seus dirigents poden ser plenament justificats i cadascú defensa els seus amb passió, però l'independentista de peu i sincer n'està fins als collons –com va dir el gran Estanislau Figueras–, de tots nosaltres."
Ben trist.

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Adolf, Jaume i Granollacs, celebro que estiguem d'acord.

Manel, el que manté units a Convergència i Unió és la voluntat de manar, un objectiu per cert que tenen tots els partits del món... excepte els independentistes catalans. No desmereixo perquè la gent fa política, només constato que segueixen units a pesar de discrepàncies greus. I això per molts és una lliçó.