dilluns, 31 de gener de 2011

La casa gran de l'independentisme

Hi ha hagut varis intents d’unir forces des de l’independentisme amb resultats nuls a dia d’avui. Fora dels partits polítics el major èxit el va aconseguir la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) però avui no existeix un punt de trobada en la societat civil. Ni en el polític tampoc.

Molts pensàvem que aquest punt de trobada de l’indepedentisme havia de ser a Esquerra quan encara es deia ERC. No va ser possible. Esquerra va apostar per prioritzar l’eix social per sobre del nacional, reafirmar un esquerranisme extrem, i es va felicitar que molts marxéssim dient que no encaixàvem en el seu projecte. Deu ser dels únics partits del món que enlloc de voler eixamplar el seu espai polític el volia reduir. El resultat de tot plegat ha estat clar: un desastre per tots, pels que es van quedar i pels que vam marxar.

Ara s’obre una nova etapa en l’independentisme i seria genial disposar d’un espai de trobada dels independentistes en l’àmbit polític, però penso que això trigarà a arribar, si arriba mai. Com diu Joan Carretero (i ja ho deia quan encara estava a Esquerra) aquest punt de trobada podria ser Esquerra, però abans que res Esquerra ho ha de voler.

Esquerra podria ser un partit modern, de centreesquerra, en el qual es trobessin còmodes la majoria dels independentistes. Els referents serien partits com els laboristes o els liberals britànics, els socialdemòcrates o els verds alemanys, però assumint que juguem a la lliga autonomista i que, per sobre de tot, cal prioritzar la consecució de l’estat. Partit de centreesquerra i que prioritza aglutinar l’independentisme, emulant la Casa Gran del Catalanisme. Això és el que volíem que fos i com era impossible vam marxar. Ara està a les mans dels militants actuals decidir si volen anar en aquesta direcció.

Sóc escèptic que Esquerra vulgui ser aquesta casa gran. Els que volíem aquesta estratègia ja no hi som. I la majoria dels que encara hi són (especialment els seus dirigents) pensen que això del tripartit tampoc ha estat tan malament (excepte en els resultats electorals, és clar), que el problema va ser un error de comunicació (com Joan Ridao a l’ARA, que va repetir que l’estratègia d’Esquerra era bona) o que cal seguir apostant no per l’esquerra sinó també per l’extrema esquerra, com Joan Tardà i Oriol Amorós donant suport a la vaga general convocada per la CGT i la CNT. I tenen plantejaments similars destacats dirigents d’Esquerra que tenen i tindran responsabilitats rellevants en el futur, com Anna Simó, Pere Aragonès, Joan Manuel Tresserres i altres.

En aquest context sorprenen els acords als quals està arribant Reagrupament amb Esquerra. Entenc pactes locals com Puigcerdà, Sant Vicenç i altres municipis, ja que en els pobles es vota a la persona i les sigles pinten poc. A més és fàcil entendre’s a nivell local ja que les bases d’Esquerra, Reagrupament i Solidaritat són sovint molt similars. Em sorprèn més acords com el de Barcelona, ja que es dóna suport a un cap de llista que ha recolzat als darrers tripartits, des de dins i des de fora el govern municipal, però suposo que l’alternativa era no jugar la lliga local. Entenc que ha de passar que sota cap circumstància es donarà suport al PSC-PSOE a l’alcaldia i a la diputació.

Però el que Reagrupament no pot pretendre és canviar Esquerra: l’Esquerra oficial actual està orgullosa del tripartit, és per sobre de tot molt d’esquerres (fixeu-vos en les seves votacions al Congrés, coincideix sempre amb Esquerra Unida) i no prioritza l’eix nacional. Esquerra podria ser la casa gran de l’independentisme, però abans ha de decidir si ho vol ser. Segons que decideixi Esquerra molts l’ajudarem. I si no ho fa que no pateixin, no emprenyarem, simplement els deixarem estar.

En aquest escenari de casa gran excloc Solidaritat: el seu objectiu és fagocitar Esquerra, i més que establir ponts amb Esquerra el que vol és dinamitar aquests ponts. El mateix, si aposta de forma sincera per fer aquesta casa gran ja ens avisaran.

El meu estat d’ànim sobre aquest tema és pessimista (realista?): molts independentistes no ens trobarem còmodes en cap projecte polític en molt de temps. Potser el que hem de fer, mentre els partits es mouen (també Convergència), és participar en moviments de la societat civil, treballar per establir ponts sobiranistes, i també aprofitar per passar més temps amb la família.

5 comentaris:

Granollacs ha dit...

Amb matisos, som molts els que estem igual, em penso...

joan ha dit...

La resposta vindrà del associassonisme cultural , arrel i fonament del sentiment, no pas d'uns partits caçant mosques per mantindre el seu status quo (assignacions econòmiques), el 10J va assenyalar el camí i fixeu-vos com tot s'accelera.

salut!

Antoni ha dit...

Davant d'això l'únic que es pot dir es constatar qui fa passes concretes vers la unitat, i qui no. Ah, i vigilar el llenguatge, i no pensar tant en el passat. Jo no sé si Esquerra "està orgullosa" del Tripartit oh, més simplement, no vol renegar del seu passat immediat, per respecte elemental a si mateixa. Si fos una persona en diríem "sana autoestima". La cultura de la coalició només progressarà si les parts no posen condicions impossibles als altres i si no forcen els altres a situacions en què no poden salvar la cara. Si totes les parts renuncien a "canviar" qualsevol part i es concentren en el que tenen en comú. Concretament (és un exemple): ¿serien capaces les CUP d'entrar a la coalició, només a parlar de regeneració democràtica, considerant que sols no tenen cap possibilitat?

Salvador Garcia-Ruiz ha dit...

Granollacs, estem d'acord en moltes coses!

joan, estic d'acord.

Antoni, tu dones un vot de confiança, em sembla perfecte. Jo només expresso dubtes.

Antoni ha dit...

Salva, un vot de confiança... que no vol dir que jo no tingui dubtes. Però sense una forma de pensar i actuar en positiu (primer dir l'objectiu, després eliminar els obstacles) no sé com es pot fer.