dimarts, 27 de desembre de 2011

Moments de qualitat: jo no els sento però ells parlen

Passejant amb l'Alex, en silenci, i de sobte em diu: 'Pare, estava parlant'. No entenc què em vol dir. 'Ah sí?' 'Sí, per dintre!' i s'assenyala el cap. 'I què deies?' 'Coses d'espies, no t'ho puc dir'...

Almenys parla amb ell mateix. La Vinyet ho fa amb la seva amiga imaginària, la Silence Please, que es veu que li parla en anglès i li demana que calli.

Fa uns dies vaig preguntar al Twitter (@salvagarcia) si m'havia de preocupar i no recordo qui em va dir que ho hauria de fer el dia que la Silence Please em fes callar a mi.

dilluns, 26 de desembre de 2011

Proposta (alternativa) de retallades

En positiu: ja que hem de retallar per la nostra incapacitat d’acabar amb l'espoli (en positiu, el correcte seria dir per permetre aquest espoli descomunal i permanent), algunes alternatives:

La Diputació de Barcelona afirma que caldrà pujar les quotes de les escoles bressol públiques, tot i l’oferta totalment insuficient i el fet de que són fonamentals per afavorir la reincorporació de les dones al mercat laboral. Alternativa: per què no suprimim les diputacions (la de Barcelona i la resta)?

S'han eliminat molts serveis d'urgència mèdics nocturns, amb la paradoxa que per exemple al Ripollès tenen Consell Comarcal però els CAPs estan tancats a la nit. Alternativa: per què no eliminem els Consells Comarcals, el del Ripollès i tota la resta, enlloc de tancar els CAPs?

I la Generalitat ha decidit tancar la Delegació que té a Buenos Aires. L'avenç de Catalunya (econòmic i polític) no és possible sense una acció internacional seriosa, professional i nacionalment desacomplexada. Segurament la gestió d’algunes Delegacions és millorable, però d’aquí a tancar-les... Segur que és un tema econòmic? Recomanat l’article de Toni Soler “En diuen austeritat”.  Ara, si es tracta de diners, es podrien suprimir tots els ajuts a sindicats, patronals i fundacions dels partits (com aquesta subvenció als sindicats que es va anunciar fa dues setmanes per 247.766,50€).

I un bonus per si calen recursos per evitar alguna altra retallada: recuperar l’impost de successions. Però no el que ha eliminat CiU sinó també parcialment el que va eliminar el tripartit, que en la meva opinió va anar massa enllà: jo limitaria molt les deduccions, per exemple fins a 300.000€ per vivenda habitual i als negocis familiars per facilitar la seva continuïtat.

En positiu.

diumenge, 25 de desembre de 2011

Jo (també) vull ser rei

La vergonya no és tenir una monarquia. La vergonya és tenir aquesta cort d’aduladors majoritària en el món polític, governant, institucional i periodístic.

El rei afirma "La justícia és igual per a tothom” i (gairebé) tothom aplaudeix. I el Títol II, Article 56.2 de la Constitució Espanyola?  Fem memòria.
La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat
Tothom igual davant la llei? No és cert i, que ho digui el rei, que no està subjecte a la llei, ofensiu. I que el felicitin per dir-ho, surrealista.

Jo també vull ser rei. Però no per poder-me saltar la llei o gastar diners públics sense cap transparència sinó per la tranquil·litat de saber que, faci el que faci, digui el que digui, tothom dirà que sóc un crack i un exemple a seguir.

Per alguns el rei és un referent. Per mi ho són Els Pets: “Jo vull ser rei”, la van clavar

Tan avorrit està envoltat
per una colla de llepons suant infal·libilitat
com un cacic o un dictador.

Si és cert que sóm igual davant la llei
per què collons jo mai podré ser rei.


divendres, 23 de desembre de 2011

Rosses de mentida

A mi m’agraden les morenes però la Rosa creu que m’agraden les rosses.  I fa poc, igual per desmuntar-me el mite de les rosses, em va explicar que la majoria de rosses són tenyides.

“Va, què dius!”.  “Sí, fixa’t en les celles, si les tenen morenes vol dir que el seu ros és tenyit”. I últimament m’hi fixo i cert, la majoria de rosses ho són de mentida.

Espero no haver trencat cap mite ni haver creat noves desil.lusions.  Igual m’hauria d’haver esperat a després de festes i, ja que sabem que els reis són els pares, almenys seguir pensant que totes les rosses són de veritat.

P.D. Igual tots sou molt llestos i això ja ho sabíeu. Millor per vosaltres, jo moltes coses no les sé si no me les expliquen...

dijous, 22 de desembre de 2011

Aquesta vegada és diferent?

Una de les grans mancances que tinc és que sé poca història (una altra és que conec poc el país). I ara, un pèl tard, he descobert que conèixer la història és una gran forma d'entendre millor el present.

Un exemple és la crisi econòmica actual. Hi ha consens entre molta gent: "aquesta vegada és diferent!". Segur?

Un llibre que recomano: "This Time Is Different: Eight Centuries of Financial Folly", de Kenneth Rogoff (antic economista en cap del FMI, el mateix que va dir que Catalunya, si fos un estat, seria un dels països més rics del món) i de Carmen Reinhart.

El títol, irònic, ho diu tot: a pesar del que molts afirmen aquesta crisi no és diferent. Té les seves singuralitats, és clar, però no és diferent. Hi ha patrons que es repeteixen en totes les crisis financeres.

És cert que tot i les similituds entre les crisis financeres aquestes evolucionen diferent en funció de la resposta dels poders públics, com explica de forma crítica Christina Romer al NYT ("A Financial Crisis Needn't Be a Noose"), però la història sovint es repeteix. Quan llegia en el llibre característiques comunes de moltes crisis em venia al cap la situació espanyola: múltiples indicadors que mostraven la creació de la bombolla, excés de deute privat, col·lapse dels ingressos fiscals, creixement dramàtic del deute públic, crisi bancària, crisi de deute sobirà... Us sona? Aquesta vegada és diferent?



La lliçó principal del llibre, com explica aquesta crítica del NYT, seria la següent:
So what is the message of This Time Is Different? In a nutshell, it is that too much debt is always dangerous. It's dangerous when a government borrows heavily from foreigners-but it's equally dangerous when a government borrows heavily from its own citizens. It's dangerous, too, when the private sector borrows heavily, whether from foreigners or from itself-for banks are basically institutions that borrow from their depositors, then make loans to others, and banking crises are among the most devastating shocks an economy can face.
El llibre és molt bo descrivint el que va passar i el que passa ara però no ataca a les possibles solucions. En aquest sentit, tornant a la història, fa temps que estic estudiant la gran depressió dels anys 30 i la dècada perduda del Japó. Hi ha moltes lliçons d'aquestes crisis: pensant amb la crisi actual, de la primera crisi em quedaria la necessitat de fer una política monetària expansiva via Banc Central Europeu, i de la segona la necessitat de tenir un sector financer sanejat.

dimecres, 21 de desembre de 2011

La imatge de l'any (per a mi)


Aquest any per mi ha estat el dels valents que s'han aixecat contra dèspotes i dictadors exigint llibertat.  I una imatge que per mi ho ressumeix tot és el d'aquesta dona egípcia apallisada i mig despullada.

Pots veure més imatges de dones valentes clickant aquí.

I un matís: Time Magazine ha nomenat "persona de l'any" al "protester", que inclou indignats d'arreu, com Occupy Wall Strett, i els que s'han aixecat a les revoltes àrabs.  Per mi els herois han estat aquests darrers.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Notes aleatòries sobre la governança econòmica europea

La setmana passada em van convidar a un seminari sobre governança econòmica europea. Aquestes són algunes de les reflexions que vaig fer (algunes les he anat comentant en el blog):

  • Alemanya, Espanya i Regne Unit: tinc simpatia per la posició alemanya i la britànica, com he explicat aquí i aquí. Sovint des d'Espanya s'oblida que, si no fos per la intervenció alemanya de fa un any i mig i per l'actuació del Banc Central Europeu (BCE), Espanya hauria fet fallida. Recordem també que gràcies a aquesta intervenció s'ha començat a racionalitzar la despesa pública i s'estan impulsant algunes reformes imprescindibles massa temps ajornades
  • Quan s'analitza el que ha fet el Regne Unit cal tenir present que els països de l'euro també han anteposat els seus interessos nacionals, i a més tenen la càrrega de la prova de que l'invent de l'euro funciona. La meva simpatia i comprensió cap a ells no vol dir que m'agradi el seu cop de porta, ja que ha complicat que s'implanti la solució acordada en la darrera cimera europea. Dit això el problema de la darrera cimera no va ser l'actuació britànica sinó que les solucions proposades van ser insuficients, difícils d'implantar i amb un calendari d'execució lluny del que la urgència de la situació requereix
  • Sóc escèptic davant de les noves regles que es volen imposar, entre altres raons perquè per exemple Espanya va seguir els criteris de Maastricht fins fa molt poc i això no ha evitat la situació actual, i Alemanya i França se les van saltar el 2003 i les noves regles no impedeixen que ho puguin tornar a fer
  • Cal incorporar una agenda de creixement a la Unió Europea, però sense oblidar que la prioritat immediata és evitar el col·lapse: hem de pensar en el llarg termini però sobretot solucionar el curt termini
  • Es parla molt dels obstacles polítics per crear eurobons i per ampliar el fons de rescat europeu, però s'obvien els obstacles econòmics que ho dificulten a l'extrem, ja que p.e. França està a punt de perdre la triple A, Bèlgica i molts altres països ja l'han perduda, etc.: com afectaria crear nous instruments o ampliar els actuals en la solvència dels no-PIIGS?
  • Sóc un europeista euroescèptic: cada vegada em sento més lluny d'aquesta Europa que s'està construint. Tot el que ve d'Europa sona a complicació i burocràcia (cara), i els que diuen que defensen Europa l'utilitzen com excusa per implantar polítiques imprescindibles però impopulars. Per això la idea de menys Europa (excepte com a element per mantenir la disciplina fiscal) és per mi cada vegada més atractiva
  • La solució final a la crisi europea ha de passar per l'austeritat fiscal, una política monetària expansiva del BCE (després de que l'austeritat fiscal estigui assegurada) i per resoldre definitivament el problema grec, via reestructuració del seu deute o deixar que faci fallida. Una autoritat financera única facilitaria molt les coses: com a europeista euroescèptic veig aquesta figura tan necessària com impossible

Més llest que la mitjana?

La majoria de gent creiem que som més llestos que la mitjana, el que és matemàticament impossible.

Aquí tens un test de 20 característiques que tenen la gent més llesta que la mitjana ("20 Research-Proven Signs You're Smarter Than Average", publicat a Business Insider).

Jo en compleixo 10 (no et diré quins!) així que, suposo, estic a la mitjana.  Podria ser pitjor.  I molt millor, és clar...

diumenge, 18 de desembre de 2011

La trobada (impossible?) entre CiU i ERC

Sóc un gran defensor d'un pacte nacional entre CiU i ERC: ho vaig ser durant l'època Pujol, durant el segon tripartit (sempre vaig defensar el primer tripartit i segueixo pensant que era l'opció correcta) i ho he estat en la nova etapa del President Mas.

Aquest país té dues opcions: anar (mal) tirant o fer un pas endavant.  Anar (mal) tirant ens porta a la situació actual, és a dir, al col·lapse, ofegats per un espoli i una deslleialtat permanent de l'estat.  I el pas endavant és impossible sense una majoria d'obediència catalana al Parlament, és a dir, sense un acord entre CiU i ERC (per ser precisos entre els partits d'obediència catalana caldria afegir Iniciativa, Solidaritat i Ciutadans).

Els pressupostos de la Generalitat són una nova oportunitat però no sóc gaire optimista.  La paradoxa és que per CiU i ERC la prioritat és el país i el país es beneficiaria d'un pacte entre ells, però per CiU és molt més fàcil pactar amb el PP per la seva proximitat ideològica en temes econòmics i per tenir bona relació amb el govern de l'estat, i per ERC és molt més senzill ser un partit d'oposició, oposar-se a les retallades i negar-se a qualsevol pacte amb CiU proposant condicions maximalistes i impossibles.  I així entre uns i altres la trobada és impossible i, de pas, donen un paper primordial al PP en la política catalana.

I així ens va.  I seguim discutim sobre si pintem la casa de color blau o vermell mentre la casa es crema.  I potser algun dia es posen d'acord però potser serà massa tard.  De fet, a dia d'avui, cada dia és un dia més massa tard.

S'han de restablir ponts i evitar retrets.  I cal, sobretot, generositat pels dos costats i establir un nivell de complicitat i confiança que ha d'anar molt més enllà de la propera llei i dels propers pressupostos.

Novetats en blog Coneixement i en el Col·lectiu Emma

Nova entrada al blog Coneixement, Educació i Recerca explicant un nou projecte apassionant: "Escoles Tàndem".

I noves entrades a la web del Col·lectiu Emma:

divendres, 16 de desembre de 2011

“El Nadal que no vam tornar a casa” a La Pedrera el 15 de desembre (i II)

Jornada genial.  Un tast en aquest vídeo (a partir del minut 13).



Enhorabona a Quim Torra, Jordi Cortada (tenor), Marco Evangelisti (piano) i Albert Benzekry (rapsode).

Per cert, encara no tens el llibre “El Nadal que no vam tornar a casa”?

dimarts, 13 de desembre de 2011

Atrevir-se amb l'estat

El President Mas va defensar en l'apassionant entrevista amb Mònica Terribas que Catalunya havia de ser "país seriós, no de pandereta". Hi estic d'acord, aquest és un missatge que s'ha d'enviar al món.

Però un missatge addicional, al món i al poble de Catalunya: aquest és un Govern seriós valent. I valent no només per aplicar una política draconiana d'austeritat sinó també per fer-se respectar.

L'estat no ha abonat els 759€ milions que devia a la Generalitat. Possible resposta d'un Govern valent: deixar de fer qualsevol abonament a la hisenda espanyola, com les quotes dels funcionaris a la Seguretat Social, les retencions de l’IRPF o l’IVA de les empreses públiques.  I així s'enviaria també un missatge al poble de Catalunya: el Govern no només s'atreveix amb els funcionaris, TV3 o la sanitat, sinó també enfront el poderós de veritat, l'estat.

Hi ha iniciatives individuals d'insubmissió fiscal, com la de dos empresaris que tenen un restaurant a Siurana o les declaracions de Xavier Sala-i-Martín.  Són lloables, però el que s'ha d'enfrontar a l'estat i arriscar-se a anar a la presó és el Parlament i el Govern.  I el poble seguir, però el Govern liderar. Segurament calen iniciatives de la societat civil que pressionin al Govern i marquin el camí, com la que proposa Òmnium, però m'encantaria (desitjaria) que fos a l'inrevés.

Les respostes no s'improvitzen, però igual el Govern ens sorprèn amb que això del Pla B pel no pacte fiscal no és per d'aquí un any i que ja té ara (o molt aviat) una resposta a l'estat.

El que vull em sembla raonable: un Govern valent per fer el que calgui per tirar el país endavant, i que s'enfronti amb qui ens ofega i maltracta.  Un Govern seriós i valent que s'atreveixi amb l'estat, encara que sigui per una qüestió de supervivència.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Simpatia pel Regne Unit

Els darrers temps el dolent de la pel·lícula era Alemanya ja que es dedicava a vetllar pels seus interessos, és a dir, a fer exactament el mateix que la resta de països de la Unió Europea.  Jo no estava d'acord amb aquesta crítica, com vaig explicar en "Notes sobre la situació econòmica actual (títol apassionant, oi?)".
Està de moda criticar a Alemanya per la seva manca de lideratge, compromís i solidaritat amb l’euro (sic). Però jo tinc una gran simpatia amb la posició alemanya: és raonable que, abans de seguir “pagant la festa”, demani reformes estructurals als països irresponsables (aka PIIGS) i que cada país assumeixi la seva responsabilitat. No ens agradaria als catalans, en un context de crisi com l’actual, que els nostres impostos no es destinessin a finançar obres absurdes (com l’AVE Madrid-Galícia) mentre aquí no tenim garantit el corredor mediterrani o estem obligats a fer grans retallades en sanitat o universitats? Simpatia combinada amb un cert despreci per la seva hipocresia a l’amagar que l’ajut a Grècia és de fet un pla de salvament als bancs alemanys (i francesos i suïssos), o que doni lliçons sobre el sistema financer quan la seva banca regional té grans necessitats de recapitalització.
I ara el nou dolent és el Regne Unit, que ha decidit quedar-se al marge del nou pacte entre els països de la Unió Europea i sento tornar a portar la contrària però, com us deia fa un parell de setmanes ("Europeista euroescèptic"), tinc simpatia pel Regne Unit (i, encara més, per Suïssa).

Crec que el Regne Unit ha fet el correcte o, com a mínim, el que ha fet és molt raonable. Hauríem de donar-li menys lliçons: no va entrar a l’euro i ara ja és evident que l’euro va ser un error; sempre ha estat euroescèptic i ara tenim la certesa que la Unió Euopea és una màquina burocràtica cara, ineficaç i lenta.

Per quina raó voldria ara formar part del nou club que es basa principalment en compartir l'euro?  Per conveniència?  Què hi guanya?  Per solidaritat amb la resta de països?  No està tothom posant per davant els seus propis interessos?  Per què els britànics haurien de ser una excepció?  Que el Regne Unit està defensant la City?  I no estan Alemanya i França defensant els seus bancs quan discuteixen el rescat de Grècia?

Ja ens agradaria estar en la seva situació: moneda pròpia, banc central propi, i fora d'un club (l'euro) que és un desastre.

Abans de criticar al Regne Unit crec que la zona euro hauria de demostrar que l'invent funciona.  I si fos un "fan" de l'euro no m'hi jugaria res, o més ben dit, no em faria gaire el "xulo": el nou pacte és bo perquè avança en el camí de la disciplina fiscal dels països però no inclou mesures per reactivar l'economia i, el pitjor, es fonamenta en una unió monetària que no ha funcionat i no pot funcionar per països tan diferents com els de l'eurozona. L'euro i els països de l'euro tenen la càrrega de la prova.

Em reafirmo: Europeista euroescèptic.

dijous, 8 de desembre de 2011

Del dret al deure de trencar

L’estat s’ha negat a pagar els 759€ milions que deu a la Generalitat, tot i tenir l’obligació legal de fer-ho i tenir una assignació pressupostària reservada. Una més. I una vegada més m’ha vingut al cap aquest fragment de la Declaració d’Independència dels Estats Units (link al català i l'anglès):
Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, ÉS EL SEU DRET, ÉS EL SEU DEURE, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.
Del dret al deure: no es tracta només d’espoliar Catalunya sinó d’asfixiar-la i, en conseqüència, asfixiar el poble de Catalunya (recordeu el llibre "Espoli fiscal: una asfíxia premeditada", de Ramon Tremosa i Jordi Pons). I cap Govern, tampoc el de Catalunya, pot permetre que s’asfixiï el seu poble.

I per cert: 759€ milions són 16 dies d’espoli.

God Bless America. And Catalonia.

divendres, 2 de desembre de 2011

“El Nadal que no vam tornar a casa” a La Pedrera el 15 de desembre

Ja sabeu que un dels més llibres preferits és “El Nadal que no vam tornar a casa”, editat pel gran Quim Torra.  El llibre recull cartes i altres textos escrits per exiliats catalans l'any 39, el primer Nadal fora de casa.

Fa un parell d'anys vaig tenir la sort de veure un acte que combinava la lectura de fragments del llibre amb nadales, a càrrec del gran tenor Jordi Cortada (us ho explicava aquí).  I aquest any ho podem veure a La Pedrera el 15 de desembre a les 20:00.

L'entrada costa 5€.  Pots trobar més informació clickant aquí.

P.D. Vinguis o no vinguis, compra dos exemplars del llibre: un per a tu i un altre per regalar-lo.

dijous, 1 de desembre de 2011

Retallada als funcionaris catalans: 18 dies d'espoli

El diari ARA explica que les 19 retallades del Govern als funcionaris equivalen a 860€ milions.  O dit d'una altra forma, 18 dies d'espoli.

En previsió de properes manifestacions dels funcionaris, proposo que alternin la Plaça Sant Jaume amb la Delegació del Govern espanyol a Catalunya.

I per cert, jo també vull una administració pública eficient i austera.  I que es racionalitzi, dins d'un marc raonable: ni greix ni espoli.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Retallada de 40€ milions a TV3: 20 hores d'espoli

Posem en perspectiva el darrer "drama nacional": la retallada de 40€ milions a TV3 representen 20 hores d'espoli segons l'espolímetre (o 21 hores segons les darreres estimacions del dèficit fiscal del Govern).

Ni greix ni espoli: fem TV3 més eficient i ajustem la seva estructura i despeses, però que aquest ajust no posi en perill el paper fonamental que TV3 té en el procés de normalització lingüística i, de fet, nacional.

No sé si amb aquesta retallada això perilla, però sense 20 hores d'espoli no passaria.  O es podria fer l'ajust igualment i dedicar aquests diners a sanitat, educació o baixar impostos.  Sense espoli.

P.D. I per cert, amb els recursos que ara mateix té TV3, està fent bé la seva feina?  Aquesta discusió també l'hem de tenir.

divendres, 25 de novembre de 2011

"Promiscuïtat" d'Àlex Susanna, dimecres a les 19:00 a La Casa del Llibre


El llibre promet.  I la presentació, també.

Ens veiem dimecres a les 19:00 a La Casa del Llibre (Rambla Catalunya 37)!

I Àlex, enhorabona!

dijous, 24 de novembre de 2011

Un regal per a nens i nens que viuen en centres d'acollida de Catalunya

Una companya de feina m'ha enviat aquesta iniciativa que em sembla genial: fer un regal de Nadal a nens i nenes que viuen en centres d'acollida de Catalunya.

Ho organitza la Fundació Soñar Despierto i col·labora RAC 105. Sembla que és el segon any que ho fan. El procés és molt senzill: vas als estudis de RAC 105 o envies un email a sd@sdespierto.es, i et donen/t'envien la carta d'un nen; i li compres el regal o fas una transferència per a que la Fundació li compri. L'import recomanat és de 40€.

Si els nens i nens són el col·lectiu més vulnerable del nostre país, imagineu-vos els nens i nenes que viuen en centres d'acollida.  O en positiu: penseu la felicitar que generareu per només 40€.

Felicito als promotors d'aquesta iniciativa, i us animo a tots a què, com a mínim, compreu un regal.

Podeu trobar més informació clickant aquí.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Nou ajust de 1.000€ milions: 21 dies d'espoli

El President Mas ha anunciat unes mesures per estalviar/generar 1.000€ milions durant el 2012.  Les mesures impliquen que s'apujarà la benzina, el transport públic, les matrícules universitàries i l'aigua.

Aquesta retallada, segons l'espolímetre, equival a 21 dies d'espoli (o a 22 dies utilitzant les darreres dades del Govern).  El propi President Mas ha afirmat que no s'haurien de seguir fent retallades si el dèficit fiscal català estigués resolt.

Des del principi he utilitzat el lema "ni greix ni espoli", entenent que moltes retallades són necessàries, independentment de que estem en un context de crisi econòmica.  Però també cal acabar amb l'espoli fiscal.  I es pot demanar un sacrifici als ciutadans sempre que s'ofereixi un horitzó sense espoli.

El President Mas afirma que se sent fort i legitimat pel pacte fiscal.  Hi estic d'acord, i afegiria que és el que molts esperem, l'hagim votat o no, i que per justícia (amb Catalunya i en especial amb els que estan patint més la crisi) esperem que arribi fins al final, peti qui peti.

I per cert, avui l'amic Jordi Comas em recordava l'escrit d'aquest estiu "Retallades i conflicte social" on explicava que l'evidència empírica semblava indicar que els votants no castiguen els partits que apliquen retallades, el que s'ha vist amb els resultats d'aquest diumenge. En aquest escrit però també explicava que retallades per sobre el 2% del PIB provoquen increments substancials d'inestabilitat social.  I això em preocupa.

Ni greix ni espoli.  I algunes retallades estan anant més enllà del greix.  És un sacrifici que el Govern demana als ciutadans.  Ho podem acceptar sempre que el Govern, en justa correspondència i amb tot el nostre suport, acabi amb l'espoli.

El Govern està demostrant valentia amb les retallades.  Jo espero aquesta valentia (fins a les darreres conseqüències) amb el pacte fiscal.  Fins al final.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Europeista euroescèptic

Sóc un europeista euroescèptic: voldria els Estats Units d’Europa i tenim una Unió Europea burocratitzada, amorfa, cara i ineficient. I un euro que ha estat un error, per la manca de política fiscal comuna i per l’assimetria de cicles econòmics en la zona euro.

Durant molts anys vam criticar als britànics per no voler l’euro i per les seves reticències a una major integració europea, i hem de reconèixer que són ells els que tenien raó. I a aquestes alçades sóc molt escèptic davant una major integració europea, ja que això voldrà dir més funcionaris, més despesa i més distància entre els ciutadans (aka votants) i la presa de decisions a la Unió Europea. I encara que hi hagi més integració cada país seguirà anant a la seva quan es discuteixin temes importants, com estem veient en la crisi financera actual. No serem mai els Estats Units d’Europa.

Em sento com els independentistes catalans que fins fa poc eren federalistes: volien una Espanya diferent i, al veure-la impossible, s’han tornat independentistes. Jo volia una Europa diferent però, sent realista, el que ara vull és menys Unió Europea.

M’agrada el model del Regne Unit, però encara m’agrada més Suïssa. L’independentisme català defensa que Catalunya ha de formar part de la Unió Europea i tenir l’euro com a moneda. No vull posar nous elements de debat i crec que aquest ha de continuar sent el camí. Però per mi el model ideal seria Suïssa: un tractat de lliure comerç amb Europa sense tota la burocràcia que implica estar a la Unió Europea. I l’euro? Aquesta decisió segurament la prendran per nosaltres, però abans de tornar a la pesseta millor tenir la lira catalana, no?

Potser estic molt equivocat, però crec que és la Unió Europea qui té la càrrega de la prova i qui ha de demostrar que aquesta festa té sentit. I que la solució passi per menys burocràcia, menys costos i menys anar cada estat a la seva.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Catalunya culpable

El Govern espanyol acusa al Govern català de ser el culpable de l’incompliment de dèficit públic de l'estat i d'haver tensionat la prima de risc espanyola del deute espanyol. Aquesta acusació és coherent amb l’estratègia del Govern espanyol de culpar a les autonomies de tots els mals de l’economia espanyola i de posar les bases per una gran recentralització a l’estat.

L’acusació és injusta, ja que obvia el dèficit fiscal català i el gran marge de maniobra que té l'estat respecte a les autonomies per reduir el dèficit públic. Però els catalans també hem de fer autocrítica: el dèficit (i deute acumulat) de la Generalitat dels darrers anys ha estat espectacular i l'actual Govern catalans ha comparat Catalunya amb Grècia vàries vegades.  És a dir, els hem posat més fàcil que ens critiquin.

I una responsabilitat més: o estic molt equivocat o els catalans votaran majoritàriament aquest diumenge per partits que avalen el discurs de la (ir)responsabilitat catalana i que estan en contra del concert econòmic.

És injust que ens acusin de ser els culpables de la situació financera de l’estat, però alguna responsabilitat tenim els catalans, no?

P.D. El moment és crític i crec que exigeix un gran pacte nacional (passant del dret a decidir a decidir d'una vegada).  N'escriuré properament.

dimecres, 9 de novembre de 2011

El col·lapse d'Itàlia i un euro a dues velocitats

Fa uns dies explicava que si la prima de risc supera els 450 punts bàsics (4,5%) durant varis dies el sistema financer del país (i per tant tot plegat) pot col·lapsar. I a Itàlia ja hi som, amb un tipus d'interès del 7,48% i amb una prima de risc de 574 pb.

Un element clau ha estat el que explicava: que amb una prima de risc de +450 pb les cambres de compensació europees demanen més col·lateral quan s'utilitzen els bons italians com a garantia.  I això ho ha precipitat i agreujat tot.

I ara? Quatre escenaris segons el FT ("What happens next? The scenarios for Italy"):
  1. The current plan: cut debt and spur growth now
  2. Provide a precautionary line of credit
  3. If all else fails: a full-scale bail-out
  4. Or, a takeover by the European Central Bank
I la crisi grega continua, i ho complica tot encara més.

I en aquest entorn torna a sortir el rumor de dividir la zona euro ("French, Germans explore idea of smaller euro zone"). Si, és un rumor, però una altra vegada...

En parlava aquest agost ("Euro impossible?") i de fet fa un any i mig especulava amb la hipòtesi de que Alemanya, per no haver de compartir moneda amb els PIIGS, abandonés l'euro ("L'euro, Grècia i Alemanya"). L'escenari, sempre teòric, és que hi hagi un euro fort i un euro dèbil.

Ah, i sabeu en quin euro estaríem nosaltres?

dilluns, 7 de novembre de 2011

De Grècia a Itàlia

Aquests dies es parla molt de Grècia a propòsit del seu referèndum interruptus.  Però no perdem de vista Itàlia: la seva situació és molt complicada (recomano aquest escrit del mes de juny de l'amic Edward Hugh "Can Italy Grow Its Way Out of Debt?", on explica els alts nivells d'endeutament d'Itàlia i els problemes que implica) i s'està agreujant els darrers dies.

Es parla molt de la "prima de risc" i que aquesta no pot passar els 450 punts bàsics (pb).  Què vol dir això?  Que la diferència entre el preu del bo alemany i del bo italià no pot superar el 4,5% (450pb).  Per què? Aquest article al FT ho resumeix molt bé ("Approaching the Italian endgame"):
We are also quite close to the point beyond which other sovereigns have found it very difficult to return, when yields breach 6%. This is partly because feedback loops kick in and additional widening could easily accelerate. For example, if spreads of 450bp on 10-year governments are exceeded for five consecutive business days, LCH haircut requirements for banks borrowing against Italian collateral will rise by 15%
És a dir, si la prima de risc supera els 450pb les cambres de compensació europees demanarien més colateral als bancs que demanin diners posant com a garantia deute públic italià.  Això pot provocar que els inversors se'l venguin (i fent baixar els seus preus i per tant augmentar encara més el diferencial) o que els bancs (bàsicament italians) hagin d'anar (encara més) al Banc Central Europeu. I hi ha precedents de les seves conseqüències:
Admittedly this was all part of Portugal’s losing access to markets and applying for a bail-out, but we see no reason why the feedback loops should operate any differently for Italy.
Quan parlin de la prima de risc i de 450pb, penseu en això: si dura varis dies, el sistema financer del país (i per tant tot plegat) pot col·lapsar.  I avui el tipus d'interès del deute italià a 10 anys ha arribat en un moment donat al 6,68% i la prima de risc als 492pb.

El títol de l'article del FT d'aquesta tarda ho diu tot: "Italy’s bonds plunge to danger zone".  I això que el nou President del BCE (Dragui, un italià) està comprant bons italians. Fins quan serà sostenible aquesta situació? I el més important, què passarà llavors?

diumenge, 6 de novembre de 2011

Sobre el referèndum interruptus de Grècia

Després dels meus darrers dos apunts sobre el referendum grec (aquí i aquí) no volia deixar el tema sense fer unes consideracions finals:
  • L’actual estructura política i econòmica (principalment la Unió Europea, i per extensió la Comissió Europea i el Banc Central Europeu) comporta uns dèficits democràtics greus, ja que moltes decisions no les prenen els ciutadans (aka Parlaments) sinó institucions que representen els seus interessos, bàsicament econòmics (influenciats també per influents lobbys econòmics). Però això no treu que són els propis Governs els que sovint utilitzen l’excusa d’Europa o els mercats per aplicar mesures que volen implantar però que no tenen prou valentia per explicar als ciutadans
  • Els grecs són uns tramposos: van fer trampes per entrar a l’euro i van tornar a fer trampes per amagar el seu deute. El frau fiscal és enorme (un exministre grec afirma que hi ha més Porsche Cayennes a Grècia que persones que declaren més de 50.000€ a l’any). El Govern grec i els seus ciutadans tenen una gran responsabilitat en el que està passant (i no dic "tota" per la incapacitat dels líders europeus de proposar una solució per Grècia fa ja un o dos anys, imposant unes condicions que Grècia mai podia complir; interessant al respecte aquest article al NYT "The Denials That Trapped Greece")
  • Convocar un referèndum és collonut, però crec que mai l’haurien pogut realitzar: dubto que l’oferta de condonar el 50% del seu deute seguís en peu per quan s’hagués realitzat el referèndum.  I clar que els grecs tenien dret a votar en referèndum si volien acceptar la reestructuració del seu deute, i també els alemanys podrien haver decidit votar en referèndum si volien seguir ajudant als grecs
Els grecs estan mirant, per sobre de tot, els seus interessos. I Alemanya i França també, i aquests interessos xoquen. Però el més important, qui es preocupa dels nostres interessos? Més que solidaritzar-nos amb Grècia, que estan on estan principalment per culpa seva, pensem en nosaltres.

Fa temps que dic que la situació grega és insostenible, i que seguir prestant diners a Grècia només serveix per mantenir viva la incertesa i per donar uns diners que no es recuperaran (perdent tots els ciutadans europeus, incloent els catalans). I els grecs tenen tot el dret del món a dir prou i no acceptar les condicions que imposa la UE i el FMI, i els creditors tenen el mateix dret a dir que, si no accepten les condicions, no els deixen més diners.

A mi, ara mateix, el que més em preocupa, és com es realitzarà la fallida de Grècia, és a dir, com ens afectarà. Com deia, és clau que això es faci de la forma més ordenada possible, i això ho veig gairebé impossible. I la fallida de Grècia arribarà, perquè en un moment donat ningú li deixarà diners (o els grec no acceptaran les condicions per rebre'ls), i això suposarà una greu crisi financera a Grècia, que contagiarà a bancs d’altres països (els que estan més afectats són els francesos, suïssos i alemanys), i afectarà a altres països, començant per Itàlia (tot i que Itàlia potser cau abans). I després d’Itàlia? Doncs els bancs francesos tenen molta exposició al deute públic italià.  I també està Espanya.  I també hi haurà altres afectats inesperats, com aquesta setmana ha passat amb MF Global (per mi la gran incertesa són els CDS sobre el deute grec, que s'activaran si no hi ha una reestructuració voluntària).

Si la fallida grega no és endreçada serà un cristo considerable. I fer-ho de forma endreçada és molt complicat. I que sigui endreçada no garanteix evitar el cristo.

Com deia fa uns dies:
(...) el que de veritat em preocupa són “els meus”, i “els meus” no troben feina, les seves empreses no remunten o tenen grans incerteses sobre el seu futur laboral. I sense perspectives de que la situació millori significativament a curt i mig termini.

Per tant, més enllà de la solidaritat amb els grecs, ara mateix quan penso en Grècia el que el preocupa és com això afecta a Catalunya.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Grècia i l'abisme

Repeteixo tema, però estic preocupat.

Grècia s'apropa a l'abisme i això ens afecta, i molt.  El pitjor que pot passar no és que Grècia faci fallida o surti de l'euro: el pitjor és que tot succeeixi de forma accelerada i desordenada.  Afectaria a la resta de PIIGS, als seus creditors (principalment, bancs francesos, suïssos i alemanys) i als mercats en general.  I a l'economia "real", again.

Hi ha qui dirà: "visca la democràcia!".  Visca!  Però el col·lapse desordenat de Grècia tindria conseqüències fatals en la nostra economia.  L'economia no remunta i això seria un cop molt dur.  Grècia estaria a l'abisme i nosaltres, més aprop.

Tot es precipita i algunes notícies, com la destitució de la cúpula militar grega, són entre confoses i inquietants.

Sembla que els esforços es dirigireixen a convèncer a Grècia accepti ja l'acord de reestructuració del seu deute (li condonen el 50%).  Jo crec però que els esforços s'haurien de concentrar en minimitzar l'impacte del col·lapse grec en la resta de països.

No m'estranya que els alemanys estigui fins el "gorro" de Grècia.  Jo també.

I per complicar-ho més (tot plegat està relacionat) la prima de risc d'Itàlia està arribant a un punt de no retorn (455 pb).  Si manté aquest diferencial, game over per Itàlia.

P.D. Un dia us explicava que el dia que Lehman va fer fallida vaig quedar amb dos amics no-economistes i els hi vaig dir que el "món s'havia enfonsat", van riure, i em van dir que prengués una cervesa. Els faré un truc, em prova més quedar amb ells que preocupar-me per l'economia.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Continua la festa grega... i el "mentrestant" és fatal

Grècia no només s’enfonsarà, aconseguirà enfonsar-nos a tots plegats: el primer ministre grec ha anunciat un referèndum per a què el poble decideixi si aprova el nou pla de rescat.

Potser és un triomf de la democràcia, això que ho decideixi algú altre. El nou pla de rescat té moltes implicacions per Grècia, i hi ha un creixent sentiment contra les retallades i privatitzacions del govern grec. OK, que decideixi el poble, tot i que crec que hagués estat més valent que el Govern grec hagués acceptat o no el pla de rescat acordat i que a les properes eleccions el poble grec premiés o castigués la seva decisió.

Ara, mentre el poble grec decideix, els altres pobles patirem les conseqüències de tenir més incertesa durant més temps. I això afectarà a l’estat espanyol, a la Generalitat, a les empreses catalanes... Oi que no teníem prou problemes? Doncs més problemes encara!  És fotut però just assumir les conseqüències negatives derivades de les pròpies accions, però és una mala passada haver de patir perquè algú altre (els grecs) l'està "liant parda".

Perquè a més, quin serà el resultat del referèndum? Conec poc el poble i la política grega (tot i que aquests darrers anys estic fent un màster accelerat) però diria que guanyarà el NO, seguint el precedent d’Islàndia. I llavors? Com va dir el savi, “se va abe un follón que no sabe ni donde sa metio”.  Però encara que acabi guanyant el SÍ tindrem una gran incertesa fins que es celebri el referèndum.

El “mentrestant”, la no solució definitiva del problema grec, en una direcció o altra, ens mata: més incertesa, més crisi, més problemes.  La situació econòmica és molt complicada i aquest "triomf de la democràcia", en termes econòmics, és per tothom (crec que també pels grecs) una molt mala notícia.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Una visió diferent sobre les dades de l'atur: com paguem tot plegat?

Les darreres dades d'atur són molt negatives: a Catalunya tenim 742.000 aturats, 51.000 més que el trimestre anterior, i 194.400 llars catalanes tenen tots els seus membres a l'atur. Crear ocupació, és a dir, facilitar un marc laboral que incentivi que les empreses a contractin gent i afavorir l'activitat empresarial, ha de ser "LA" prioritat.

Vull comentar però una visió més enllà de l'immediat curt termini. Unes dades sobre Catalunya (font: Idescat, i en concret aquí i aquí):
  • A Catalunya vivim 7,3 milions de persones
  • Tenen feina 3,1 milions de persones
  • Treballen en el sector privat 2,7 milions de persones
És a dir, el 37% de la població ha de "produir" prou per finançar l'estat del benestar, pensions, sous de funcionaris, sector públic, etc. (i això sense comptar el dèficit fiscal; de fet aquesta dada a Espanya ha de ser encara més baixa, ja que tenen més atur i més funcionaris). I és cert que quan es recuperi l'atur hi haurà més gent treballant i produint (el gener del 2009, pre-crisi, els ocupats del sector privat respecte el total de la població representaven el 42%), però a mesura que passi el temps també hi haurà més pensionistes, que cada vegada viuen més anys, tenen pensions més altes, i suposen una despesa sanitària major.

La meva reflexió: hem de crear unes condicions que afavoreixin l'actvitat empresarial per així crear ocupació i també crear riquesa que financi el nostre estat del benestar (pensar no només en repartir riquesa sinó també en crear-la). Però alhora (!) hem de repensar l'estat del benestar, ja que inclòs quan l'economia es recuperi i l'ocupació creixi, no hi haurà prou persones treballant per finançar-lo (els darrers anys de boom hem viscut en un miratge que difícilment tornarà).

Darrera aquesta reflexió hi ha un problema que em preocupa i sobre el que intentaré escriure aviat, que és el canvi demogràfic, amb cada vegada una major proporció de "sèniors" (actualment a Catalunya tenim 1,2 milions de persones amb més de 64 anys, el 17% de la població).

I una consideració final: si no som proactius reformant l'estat del benestar un dia ens adonarem que no podem pagar-lo i la retallada serà molt més gran. Ara que estem a temps, millor tallem un dia abans no calgui tallar la mà, o el braç sencer.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Moments de qualitat: "agafem la màquina del temps"

Escric d'economia, de política... però sé que el que a molts us agrada és quan escric de l'Àlex i la Vinyet.

Amb l'Àlex surto a donar una volta amb bici els dissabtes i diumenges al matí. Anem fins a Parc Catalunya, donem un volt, i tornem. Li encanta sobretot fer "trial", passar per la sorra, muntanyetes, i embrutar-se tot el que pugui. I avui s'ha posat les botes: ahir va ploure molt i hem passat per molts bassals i hem quedat mooooooolt bruts (l'avantatge de tenir fills petits és que pots fer coses divertides amb l'excusa de "ho faig per l'Àlex").

Hem tornat a casa molt bruts de fang. I quan la Rosa li treia el xandall per posar-lo a la rentadora, l'Àlex ha tingut una gran idea per tenir el xandall net: "podem agafar la màquina del temps, i ja està". Gran idea! "I després d'agafar la màquina del temps, agafem la bici i ens tornem a anar a embrutar!" M'agrada la idea...

divendres, 28 d’octubre de 2011

Quan Peces Barba té raó

A mi no em molesta que em critiquin. El que em molesta, i molt, és que em critiquin i tinguin raó. I Peces Barba té raó quan diu que ara ja no és necessari bombardejar Barcelona. És de mal gust, obscè i fora de lloc, però té raó.

Ja no és necessari "bombardejar Barcelona", ens poden vèncer amb molt menys esforç i contundència: som els catalans els que tenim la càrrega de la prova i els que hem de demostrar que ens sabem fer respectar. Ens retallen un Estatut(et) aprovat pel Parlament i en referèndum, ens manifestem, i ja està. Ens insulten, se’n foten, i no passa res. Ens espolien i res.  Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, i molts catalanets els donen la raó i molts altres diuen que tampoc hi ha per tant.  Fins ara.

Estem en un moment de crisi brutal. Les principals preocupacions dels catalans són, òbviament, l’economia i l’atur. I ara tenim unes eleccions al Congrés, i el Pacte Fiscal, entès com un concert econòmic amb un límit raonable a la solidaritat, xocarà contra un mur. I els catalans (i el nostre Govern i els nostres representants) potser acceptarem, de forma resignada i mesella, l’ofec econòmic del nostre país. L’estat vencerà fàcilment. O no, però els precedents no ens acompanyen.

Les paraules de Peces Barba van però molt més enllà. Són fruit d’un cansament amb els catalans, que per altra banda entenc: els catalans ens entestem a voler un estat espanyol descentralitzat, mentre que Espanya vol ser un estat unitari i centralitzat. Per què insistim tant els catalans a dir als espanyols com s’han d’organitzar? Són pedagògiques, ja que explica com Espanya ha anat bombardejant Barcelona al llarg de la història i com Catalunya és i podria ser com Portugal. I són xenòfobes, quan afirma que "no es el mateix" fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA. Es pot fer conya sobre morts catalans i no sobre morts bascos o espanyols?  Us imagineu que en un país normal algú diferenciés entre blancs i negres, homes i dones o cristians i jueus alhora de fer broma sobre la seva mort? Per llibertat d’expressió, conya sobre tots. Per decència, sobre ningú.  I sobretot, apartar sempre de la vida pública aquell que frivolitza i fa broma sobre bombardejos a una minoria.

No ens indignem amb les paraules de Peces Barba: aporten molta llum sobre la capacitat de resistència dels catalans (a ulls espanyols, nul·la a dia d’avui) i sobre la visió xenòfoba d’algunes elits espanyoles sobre Catalunya.

Aprofitem el proper embat per treure-li la raó.  O no, i diem que plou.

dijous, 20 d’octubre de 2011

El català de Gerard Quintana

Dilluns em vaig perdre "El Convidat" i dimarts al matí a quarts de set, encara mig adormit, vaig descobrir al Twitter la "gran polèmica" perquè Gerard Quintana parlava en castellà als seus fills. Les meves reaccions: la primera, sorpresa, m'estranya que un tio de Girona com ell no parli en català als seus fills; la segona, que parli el que vulgui amb els seus fills, faltaria més; la tercera, vergonya aliena per algunes de les crítiques al Twitter a Gerard Quintana; i la quarta, record del paper clau de Sopa de Cabra (i altres) en la normalització del català.

Em va venir al cap el genial concert de Sopa l'onze de setembre: només va cantar una cançó en castellà, "El sexo (que me hace feliz)", com a continuació d'una cançó que era en català. Em va saber greu no escoltar altres cançons de Sopa en castellà i vaig pensar que potser no les van cantar per por a rebre xiulets: sí, tenim catalanets així.

Sóc "militant lingüístic": a Catalunya parlo sempre en català (excepte quan l'interlocutor no m'entén, és clar). Però aquesta militància l'acompanyo amb un gran respecte amb la llibertat individual de tothom, la meva i la dels altres. I m'agrada quan veig amics, coneguts i saludats fent esforços per parlar català tot i ser la seva segona o tercera llengua. I protegim i defensem el català de forma descomplexada, però que tothom parli el que vulgui, especialment a casa seva. I si ho fan en català, millor.

I si un dia som independents (!) el castellà ha de ser llengua cooficial a Catalunya. Haurem de seguir defensant i protegint especialment el català, el català és i ha de ser la llengua prioritària, però hem de protegir la riquesa de parlar una segona llengua, el castellà: no hem de defensar el castellà per així tenir una majoria independentista, l'hem de defensar perquè ens enriqueix. I més enllà del català i el castellà, l'anglès.

Vaig veure El Convidat dimecres. No em va agradar. Vaig descobrir un Gerard Quintana "integrat al sistema", lluny de la imatge hippy que transmet. I frases buides que no em deien res. Però el tema de la llengua va ser només una sorpresa, ja està.

I per acabar: et recomano l'article "Vull viure en un país lliure amb gent lliure" de Gerard Quintana.  País lliure amb gent lliure.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Notes sobre la situació econòmica actual (títol apassionant, oi?)

Aquest és un post que em feia mandra escriure, que he començat vàries vegades i que el deixava quan portava un parell de frases. “Com és que fa temps que no escrius al blog?”. Per manca de temps i, sobretot, de ganes, ja que tinc la sensació que em repetiré i transmetré una visió apocalíptica de la realitat.

He escrit molt sobre l’euro, Grècia o les finances de la Generalitat, i la situació no millora. Però el que de veritat em preocupa són “els meus”, i “els meus” no troben feina, les seves empreses no remunten o tenen grans incerteses sobre el seu futur laboral. I sense perspectives de que la situació millori significativament a curt i mig termini.

La situació actual la resumiria en una frase de fa uns mesos:
(...) està venint un tornado, els "forts" patiran i els "dèbils" cauran
I el tornado ha arribat. I observem amb impotència que moltes coses no depenen de nosaltres, ni de la Generalitat ni de l’estat, però això no eximeix que cadascú (incloent cadascun de nosaltres) fem bé la nostra feina.

El marc global no acompanya: no se soluciona el tema de Grècia i el “mentrestant” està provocant una inestabilitat permanent. I això ho contamina tot.

Està de moda criticar a Alemanya per la seva manca de lideratge, compromís i solidaritat amb l’euro (sic). Però jo tinc una gran simpatia amb la posició alemanya: és raonable que, abans de seguir “pagant la festa”, demani reformes estructurals als països irresponsables (aka PIIGS) i que cada país assumeixi la seva responsabilitat. No ens agradaria als catalans, en un context de crisi com l’actual, que els nostres impostos no es destinessin a finançar obres absurdes (com l’AVE Madrid-Galícia) mentre aquí no tenim garantit el corredor mediterrani o estem obligats a fer grans retallades en sanitat o universitats? Simpatia combinada amb un cert despreci per la seva hipocresia a l’amagar que l’ajut a Grècia és de fet un pla de salvament als bancs alemanys (i francesos i suïssos), o que doni lliçons sobre el sistema financer quan la seva banca regional té grans necessitats de recapitalització.

I en aquest context la situació de les finances de la Generalitat segueix molt dèbil, però això amaga una (greu) realitat: qui està en fallida és l’estat espanyol, no la Generalitat. Si el Banc Central Europeu no estigués comprant deute de l’estat, Espanya estaria intervinguda. Repeteixo: qui té les eines i la clau de la caixa, l’estat, és qui està respirant de forma artificial. I és qui a més es permet donar lliçons a la Generalitat sobre que no cal retallar partides “socials” (com el Ministre Gabilondo davant el Conseller Mas-Colell en l’acte de l’ACUP, que afirmava que s'havia de ser selectiu en les retallades) mentre per l’altra banda va escanyant i demanant més retallades a la Generalitat.

I amb la Generalitat s’està complint el guió que apuntava fa un any, versió "hard" (“Les finances de la Generalitat i i un escenari polític a futur” ): va començar culpant a les autonomies de tots els mals de l’economia espanyola i acabarà amb “la intervenció de l’estat que, amb l’excusa de “salvar les autonomies”, limita(rà) considerablement el nivell d’autonomia actual, amb el vist-i-plau d’Europa, que ho interpretaria com una mesura més d’austeritat fiscal”. I versió "hard", “deixant que la situació es deteriori”. Ras i curt: que la Generalitat faci les retallades, que els catalans patim el cost i, quan arribi al límit, l’estat ens salvarà. I molts catalanets al principi aplaudiran fins que descobreixin que l’estat ens segueix espoliant i retallant sense consideracions. O potser no ho descobreixen mai, qui sap. No em feu cas a mi, creieu al Conseller Mas-Colell, que fa uns dies explicava que “el poble català té l'opció que qui lideri aquests ajustos sigui la Generalitat o el Governador civil”.

I les bones notícies? N’hi ha. Molts no tiren la tovallola i intenten fer el millor que poden a la seva feina, treballant més i millor pel mateix (o menor) sou.  I molts emprenedors segueixen arriscant i invertim.  Nostrum segueix obrint locals i creant llocs de treball. El Jordi (Duran Arquitectes) està fent una inversió només apta per valents (i espero que li vagi bé, però si no és així li haurem d’estar agraïts per haver arriscat i creat riquesa... per uns altres). L’Albert i l’Òscar (Phyture) segueixen investigant amb cèl·lules mares vegetals, i molts exemples més, de persones i institucions.  I per cert, incloent el nostre Govern amb retallades doloroses per no caure en mans dels governadors civils (i espero que apliqui la mateixa determinació per aconseguir el pacte fiscal, fins a les darreres conseqüències).

Hi ha bones notícies i es poden aconseguir grans èxits, però seran en un entorn extraordinàriament advers.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

El castellà dels nens catalans, andalusos i gallecs

Nova tempesta en un vas d'aigua per les declaracions de Mas sobre el castellà dels nens andalusos i gallecs.  És gratuït criticar el castellà del nen de "Pà negre" però no es pot ironitzar sobre el castellà en diferents llocs de l'estat.

En fi, només una dada: segons la "Evaluación general de diagnóstico del 2010" del segon curs de l'educació secundària obligatòria del Ministeri de Educación (página 235, taula 3.1., Resultat mitjà de competències, Competència en comunicació lingüística): els nens catalans estan per sobre de la mitjana de l'estat en competència en castellà i (ai!) els nens andalusos i gallecs estan per sota la mitjana (Catalunya = 502; Espanya = 500; Andalusia = 482; Galícia = 487).

No cal fer mofa de ningú, però que tampoc ens donin lliçons sobre competència lingüística del castellà a Catalunya. I sense oblidar però que podem estar per sobre la mitjana, però el nivell a tot l'estat és massa baix.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Mesura anticrisi: acabar les subvencions a les curses de braus (i als correbous!)

Avui és el darrer dia que hi haurà curses de braus a Catalunya: crec que és una bona notícia que es prohibeixi la tortura als animals a Catalunya.  Això ens apropa als països civilitzats.

I ja que estem en temps de crisi, per què no eliminem les subvencions a les curses de braus?  L'ideal seria prohibir  les curses a tot l'estat però, ja que sembla que això és impossible (tot i que cada més hi ha més espanyols contraris a aquest espectacle), almenys que es deixin de dedicar-hi diners públics.  S'estima que s'hi dediquen més de 500€ milions a l'any.

I per cert, per coherència, prohibim també els correbous, no?

dissabte, 24 de setembre de 2011

El risc de l'amnistia fiscal

L'estat necessita diners, molts diners, i els buscarà per tot arreu. I quan el proper Govern espanyol analitzi mesures populars i impopulars per aconseguir-lo es plantejarà una amnistia fiscal per repatriar capitals, fent que una part d'aquests tributin i l'altra es dediqui a comprar deute públic a un tipus d'interès molt baix.  Així aconseguiria augmentar la recaptació d'impostos, col·locar deute públic i pagar menys interessos.

Sembla una jugada perfecta... sinó fos perquè és tremendament injusta.

Vaig escriure sobre aquest tema fa un parell d'anys ("Paradisos fiscals i amnistia fiscal") on explicava predecedents d'amnisties fiscals (a Espanya, Itàlia, Alemanya i Bèlgica). La meva posició al respecte no ha canviat:

S'ha de fer? El cert és que, per a què tinguin èxit, aquestes amnisties han de tenir una baixa penalització pel diner repatriat o no declarat dins del propi estat. És a dir, paradoxa: per a què funcioni no ha de tributar/penalitzar molt el diner regularitzat, però això provoca un greuge amb els que han complert sempre amb hisenda. Si tributen molt, molta gent no repatriarà els seus diners, i per tant no funcionarà. Catch 22.

La meva opinió? En cap cas pot haver un greuge cap a aquells ciutadans que han complert amb les seves obligacions fiscals. Per tant, no a l'amnistia fiscal, o tot cas sí a facilitar una regularització sempre que no discrimini a la resta dels contribuents (per tant, amb un peatge elevat), a risc de que no s'aconsegueixi l'objectiu desitjat de repatriar molt capital.


El risc d'una aministia fiscal existeix. De moment no se'n parla (amb una excepció) però tard o d'hora aquest tema potser sortirà i, amb l'argument d'una situació d'urgència, se'ns intentarà convèncer. I als que paguem sempre el que toca ens quedarà cara de tontos.

Una hipòtesi, temps al temps.  I mentrestant que s'ataqui de veritat l'economia sumergida.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Apunt al meu blog sobre coneixement: Converses a La Pedrera i Ajuts Universitaris de CatalunyaCaixa

Dos apunts al meu blog Coneixement, Educació i Recerca:

dimarts, 20 de setembre de 2011

És possible un dèficit de 8.352€ milions?

El mes de gener el President Mas explicava que el dèficit de la Generalitat podia arribar als 7.800€ milions quan el Tripartit havia parlat de 4.700€ milions. I jo deia que sí, i que podia ser més i tot calculant quant havia incrementat el deute de la Generalitat durant el 2010 ("És possible un dèficit de 7.800€ milions?")

Ara tenim l'auditoria i torna la mateixa pregunta: és possible un dèficit de la Generalitat de 8.352€ milions pel 2010?  Doncs la mateixa conclusió: sí (i més i tot!).  Repetim el càlcul: tenim dades de tancament del deute de la Generalitat de l'any 2010 del Banc d'Espanya (font objectiva, veure aquí i aquí) i sabem va augmentar en 9.343€ milions durant el 2010 (i això no inclou altres compromisos de pagament futur, el que és una altra "forma de deute" i que, per cert, algun dia potser canviaran els estàndards de comptabilització internacional i s'hauran de computar com a deute, aquí i arreu).

Dit això, mirem en clau de futur: sóc un pesat, ni greix ni espoli.  Cal una Generalitat sanejada, i això només s'aconseguirà amb una reducció dràstica (i malauradament dolorosa) de la despesa, i acabant l'espoli fiscal. Incidir en només una variable (reducció de dèficit o acabar amb l'espoli) ens aboca al col·lapse.

Suport al Govern en la reducció de despeses (per cert, quan suprimim els Consells Comarcals i fusionem municipis?).  I suport per arribar fins al final (whatever it means) amb al pacte fiscal.

dimecres, 7 de setembre de 2011

El cost de deixar l'euro

I si això de l'euro no aguanta?  I si un país deixa l'euro?  Hi hauria un "follon" impressionant de conseqüències impredibles.  I t'adjunto una anàlisi (interessant) de quin seria el cost, publicat pel banc suís UBS: "Euro break-up – the consequences".

UBS afirma que l'euro no funciona i que per molts països pertànyer a l'euro té molts més costos que beneficis.  Però tot i així afirma que deixar l'euro és impossible ("close to zero probability") pels enormes costos que tindria aquest procés:
The cost of a weak country leaving the Euro is significant. Consequences include sovereign default, corporate default, collapse of the banking system and collapse of international trade. There is little prospect of devaluation offering much assistance. We estimate that a weak Euro country leaving the Euro would incur a cost of around EUR9,500 to EUR11,500 per person in the exiting country during the first year. That cost would then probably amount to EUR3,000 to EUR4,000 per person per year over subsequent years. That equates to a range of 40% to 50% of GDP in the first year.
Were a stronger country such as Germany to leave the Euro, the consequences would include corporate default, recapitalisation of the banking system and collapse of international trade. If Germany were to leave, we believe the cost to be around EUR6,000 to EUR8,000 for every German adult and child in the first year, and a range of EUR3,500 to EUR4,500 per person per year thereafter. That is the equivalent of 20% to 25% of GDP in the first year. In comparison, the cost of bailing out Greece, Ireland and Portugal entirely in the wake of the default of those countries would be a little over EUR1,000 per person, in a single hit. 
Caldria afegir a més els costos pels països que continuarien a l'euro, que serien significatius per la distorsió que suposaria tot plegat.

Amb aquests números (que cal prendre amb molta prevenció) sembla impossible que cap país deixi l'euro.  Però si la situació es continua degradant per alguns països, el cost de continuar a l'euro augmentarà significativament.  I no es pot descartar que un país, per pressió dels seus ciutadans, acabi prenent decisions (a priori) poc racionals (fins quan aguantarà Grècia? fins quan aguantarà Alemanya la indisciplina de Grècia i de la resta dels PIIGS? per Alemanys ja no és tabú que Grècia deixi l'euro).

I l'escenari de que la zona euro es divideixi en dos aquí no es comenta.  Tindria uns costos enormes, però de fet la situació actual tampoc és sostenible de forma indefinida.

Doncs això, una reflexió més.

P.D. Com a comparació, el cost de cada català de pertànyer a l'estat espanyol s'estima en 3.000€ per català i any.  També una bestiesa.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Explicació de la crisi europea amb legos

(Via Felix Salmon)

Això de la crisi actual és molt complicada.  Com ho veu un nen de 9 anys, gràcies a JP Morgan.



Qui és qui?
  1. The toreador in a floppy hat, and the F1 driver with his helmet, represent Spain, Italy and the rest of the Euro Periphery. 
  2. The three men with helmets, shields, and medieval weaponry represent the CDU, CSU and FDP parties in Germany. 
  3. The blue-and-white sailor boy is Finland. Obvs. 
  4. The woman with an oversized carrot and her friend in overalls with a shovel represent the Social Democrats and Greens. 
  5. Wotan represents the Bundesbank. 
  6. The piggy bank is the IMF. 
  7. The grey-haired Banque chap is the ECB. 
  8. The chap in the red bib is Poland. 
  9. The artists are France. 
  10. The angry chef, the sweeper with a broom, the airline pilot, and the rest of the motley crew at bottom left, represent EU taxpayers in Core countries. 
  11. The storm troopers are the EU Commission and Euro Group Finance Ministers, chaired by Jose Manuel Barroso and Jean- Claude Juncker. 
  12. The monocled banker and his assistant are EU bondholders and shareholders.
Interessant i il·lustratiu.

Els catalans, avui, estem amb el "torero".

diumenge, 4 de setembre de 2011

Els "mercats", l'excusa perfecta (una imatge val més...)


Genial Ferreres

Grècia (i la resta): qüestió de temps

És qüestió de temps: el dèficit públic grec serà superior al pactat amb el FMI ("Greece to miss 2011 deficit target, privatisation goals in doubt - source") i els creditors (FMI, BCE i Unió Europea) els han avisat de que estan en risc de perdre el proper ajut de 8.000€ milions que han de rebre aquest setembre i han parat les negociacions ("Lenders suspend Greek bail-out talks").  El dèficit públic arribarà al 9% del PIB enlloc del 7,6% que el govern grec s'havia compromès, i l'economia caurà un 4.5%-5% del PIB, enlloc del 3,9% previst.

Potser ho resolen ara amb un nou compromís de Grècia... que tornarà a incomplir. I pel proper pagament passarà el mateix fins que en algun moment s'acabi la paciència (tant per part dels grecs, cansats de retallades i sacrificis, com dels creditors, que veuen que això no té solució, com comentava fa uns dies).

I en aquell moment? Ja he explicat les meves hipòtesis (aquí i aquí), que tindrien conseqüències greus i impredibles.  Però el problema és també el "mentrestant": inclòs si Grècia acaba resolent els seus problemes (!) continua la incertesa, la pressió en els mercats, l'alt cost del deute públic, la crisi econòmica...

És bo estar "entretinguts" amb la Constitució i la immersió lingüística, ja que són temes cabdals pel país. Però que això no ens distregui: estem enmig d'un tsunami financer que està posant en risc el benestar present i futur dels catalans.

Cal fer front a tots els problemes a l'hora.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Treball verd (una imatge val més...)

(De Lisa Benson)


Us sona? Quan fem la llista de malbaratament de recursos públics dels darrers anys haurem d'incloure les subvencions públiques a les renovables.

divendres, 2 de setembre de 2011

Per ser creatiu, enfadat però no gaire

(Via Freakonomics)

Un estudi explica com enfadar-se dóna energia, fa pensar de forma poc estructurada... i permet a la gent ser molt creativa.  I també que si l'enfado dura es perd energia... i creativitat.

Consclusió: per ser creatiu enfadat, però que se't passi de seguida.

Un resum de l'estudi que es publicarà al Journal of Experimental Social Psychology:
Anecdotes and introspective reports from eminent scientists and artists aside, a systematic test of the putative creativity-enhancing effect of anger is missing. This article fills this void with three experiments examining creativity as a function of anger (vs. sad or a mood-neutral control state). Combining insights from the literatures on creativity and on mood and information processing the authors predicted that anger (vs. sadness and a mood-neutral control state) triggers a less systematic and structured approach to the creativity task, and leads to initially higher levels of creativity (as manifested in original ideation and creative insights). Following work on resource depletion, the authors further predicted that anger more than sadness depletes resources and that, therefore, creative performance should decline over time more for angry than for sad people 
Jo no sóc especialment creatiu i em costa molt enfadar-me. Està relacionada una cosa amb l'altra?  M'hauria d'enfadar més sovint?  De veritat m'enfado poc sovint?

dijous, 1 de setembre de 2011

Fer-se gran: moments en els que m'he adonat que això passava

Llegia el post “Senyals inequívocs del pas del temps” de l’Artemisa en el seu genial blog “Sex and the Barcelona city” i m’han vingut al cap els tres moments en que m’he adonat que m’he fet gran.

El primer va ser amb 21 anys, quan vaig anar a viure i treballar a Madrid: de sobte (pam!) era més gran que les joves promeses del Barça. També va ser un xoc que quan portava americana i corbata algunes noies no gaire més joves que jo em parlaven de vostè.

El segon va ser amb 28 o 29 anys: amb aquella edat els jugadors de futbol estaven al final de la seva carrera.

I el tercer és ara, quan he descobert que trobo molt guapes algunes dones que tenen fills. Em continuen agradant les noies de 20 anys però també algunes que tenen 30 o 37 anys.

Tot i això, és clar, tenint en compte que només tinc ulls per la meva dona (!).

Quin serà el proper moment “vital”?

dimecres, 31 d’agost de 2011

Clàusula "Warren Buffett" a la Constitució

Com he explicat ("Notes sobre la reforma de la Constitució") el canvi a la Constitució no serveix per a controlar el dèficit públic, ja que està subjecte a una llei que s'ha d'aprovar en el futur (que sempre es pot canviar) i el redactat a més diu que una majoria absoluta de diputats pot saltar-se aquesta regla.

A més, què passarà si el Govern espanyol se salta la regla? Doncs segurament res, com explica el Professor Montalvo ("La democracia derrota a los mercados"), ja que la darrera paraula la tindria el Tribunal Constitucional, exemple d'agilitat, imparcialitat i apartidisme (!).

Solució? Incloure la proposta que va fer Warren Buffett a propòsit de limitar el dèficit públic dels EUA:

I could end the deficit in five minutes. You just pass a law that says that any time there's a deficit of more than three percent of GDP, all sitting members of Congress are ineligible for re-election. Yeah, yeah, now you've got the incentives in the right place, right?

És a dir: tens dèficit? Doncs no et pots tornar a presentar. I es podria afegir algun incentiu més, com que els diputats i membres del Govern no cobressin mentre s'estigués incomplint l'objectiu de dèficit.

Buffett proposa fer una llei, però ja que hi estem posats es podria incloure directament en la Constitució.

Aquí tens un link al vídeo on explica la seva idea.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Euro impossible? (II)

No sóc l'únic que crec que això de l'euro no té gaire futur ("Euro impossible?") i que un escenari possible (que deia fa 15 mesos) és que Alemanya i altres països fiscalment responsables marxin de l'euro i crein la seva pròpia moneda.

Hans-Olaf Henkel, antic president de la Federació d'Indústria Alemanya (i una de les 50 persones que han denunciat l'ajut a Grècia en el Tribunal Constitucional), explica com ha passat de defensar l'euro a rebutjar-lo perquè els països s'han saltat sistemàticament els objectius de Maastricht, perquè s'ha creat una moneda que no serveix a ningú, i perquè les protestes als PIIGS es dirigeixen en part a Alemanya ("A sceptic’s solution – a breakaway currency").

I què proposa?
That is why we need a plan “C”: Austria, Finland, Germany and the Netherlands to leave the eurozone and create a new currency leaving the euro where it is
Segons ell el que es tracta de salvar Europa, no l'euro.

I una consideració addicional: aquest article trenca el mite que les empreses alemanyes volen salvar l'euro perquè sinó la seva moneda no seria prou competitiva.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Euro impossible?

Els governs solen reaccionar tard i malament, per incapacitat, manca de valentia o les dues coses.  Amb el nyap constitucional hem tingut un nou exemple: enlloc de fer reformes estructurals i reduir la despesa quan tocava ara es vol aprovar correcuita una reforma constitucional que teòricament fixa un objectiu d'estabilitat pressupostària que és només una declaració d'intencions que pot canviar una majoria absoluta de diputats al Congrés en qualsevol moment ("Notes sobre la reforma de la Constitució").

Amb la crisi a l'eurozona, el mateix: els PIIGS tenen greus problemes i no se solucionen.  I potser ja és massa tard.

Fa 15 mesos especulava amb la hipòtesi de que Alemanya, per no haver de compartir moneda amb els PIIGS, abandonés l'euro ("L'euro, Grècia i Alemanya"). I fa pocs mesos suggeria que Grècia reestructurés el seu deute i abandonés l'euro ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro").  Vaja, que fa temps que no tinc molta confiança en l'euro, i no crec que sigui cap bestiesa un escenari de futur amb una eurozona diferent a l'actual, amb estats que en deixen de formar part o amb dues eurozones amb monedes diferents.

I sobre això un article molt interessant al Financial Times de Wolfgang Münchau ("Even a joint bond might not save the euro"), on explica que sense eurobons alguns estats no podran sobreviure i alhora estats mai permetran eurobons (o que quan s'iniciï el procés per tenir eurobons, no hi haurà temps per implantar-los)
So, while I cannot see how Greece or Italy can remain in the eurozone indefinitely without a eurobond, I find it equally hard to see Germany, Finland and the Netherlands agreeing to it. So something will have to give.
Exagero?  Potser la pregunta és una altra: quan de temps és sostenible la situació actual?  Les retallades de despesa a Grècia són enormes però alhora insuficients per complir els objectius de dèficit, i potser tant els grecs com el FMI acaben dient "prou".  Itàlia i Espanya aguanten perquè el Banc Central Europeu està comprant el seu deute públic.  Merkel té molta pressió del seu propi partit per no cedir més davant els PIIGS.  Finlàndia va demanar garanties addicionals a Grècia per deixar-li diners...

Tornant al principi: potser per l'euro ja és massa tard.  No immediat, però massa tard.

dissabte, 27 d’agost de 2011

Notes sobre la reforma de la Constitució

Algunes reflexions sobre la proposta de reforma de la Constitució i el pacte PP-PSOE sobre la llei que aprovaran per complir amb aquesta reforma:
  • L’articulat és força flexible respecte el dèficit públic màxim: canviar o no la Constitució és gairebé indiferent, ja que deriva cap a una propera llei (“Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto”) que es podria fer igualment sense canviar la Constitució (ja existeix la llei d’estabilitat pressupostària, que es podria canviar i reforçar). A més el Govern espanyol s’ho podrà “saltar” si té majoria absoluta (“Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados”)
  • Un tema important que sí apareix i que em sorprèn que no hi hagi hagut gaire ressò: la prioritat absoluta que tenen els crèdits de l’administració pública sobre qualsevol altra despesa (“Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta”). Crec que és un error greu ja que en cas de fallida de l’estat, d’una comunitat autònoma o d’un ajuntament (no és descartable que això mai no passi), els crèdits tindran prioritat respecte altres deutes o despeses que potser són més importants. A més entenc que en aquestes circumstàncies el deute no es podrà reestructurar. Aquest articulat defensa als inversors però perjudica als ciutadans, una mica contradictori (!) en una Constitució (apart de ser ineficient des del punt de vista ecònomic)
  • La nova llei que s’aprovarà té trampa: diu que el dèficit màxim de l’estat és del 0,4% del PIB, del qual 0,26% correspon a l’estat i 0,14% a les comunitats autònomes. Per l’estat això no és un problema, ja que té eines per ajustar les seves despeses i a més, si li convé, pot traspassar despeses (i dèficit) a les autonomies i així sortir millor a la foto, com està fent ara amb el Fons de Competitivitat. A més patim el dèficit fiscal, és a dir, com fins ara ens poden obligar a tenir un dèficit públic reduït sense tenir en compte els impostos que els catalans paguem i no retornen a Catalunya. I en el futur si l’estat no compleix el seu objectiu de dèficit públic, simplement podria ampliar el dèficit fiscal català, obligant alhora a més retallades a Catalunya
  • Els canvis en la Constitució potser són menors (excepte en el cas de la supremacia del deute respecte altres despeses) però acceptar-los suposa (i) avalar la futura llei que va contra els interessos de Catalunya i (ii) avalar una Constitució que és coartada per frenar qualsevol avenç significatiu en l’autogovern de Catalunya, no només l’autodeterminació sinó també l’Estatut(et), que va ser retallat per complir amb aquesta Constitució.

En conclusió:

  • Estic totalment a favor de la disciplina financera: superàvits en èpoques de creixement i dèficits en recessió, i despesa pública eficient i raonable sempre, però per això no cal aquest canvi a la Constitució (o es fa un canvi més contundent o no cal fer-lo)
  • És un pacte de cara la galeria (aka mercats i Alemanya) i una coartada per justificar polítiques a futur (quan hi hagi retallades, a més de culpar als “mercats” diran que són un mandat Constitucional). Si el que es volia era un missatge de confiança als “mercats” es podria haver aprovat o pactat una reducció significativa de despeses, com l’eliminació dels ministeris d’Educació, Cultura i Sanitat (competències traspassades a les Comunitats Autònomes), cancel·lar les obres d’AVE a enlloc, o aprovar avui la llei que el PP i el PSOE volen aprovar l’any que ve
  • Donar suport a aquest canvi a la Constitució equival a donar suport al pacte a la llei que el PSOE i el PP han pactat, que no té garanties de que pugui ser usada contra Catalunya
  • Com a català no puc avalar cap canvi menor a una llei (la Constitució) que és l’excusa per qualsevol avanç en l’autogovern de Catalunya

Per això no dono suport a aquest canvi Constitucional, tot i que amb o sense aquest canvi l’estat podrà seguint tenint grans dèficits i deutes públics, i si ens volen seguir espoliant ho podran seguir fent en el futur.

Proposar que la reforma constitucional inclogui el dret a decidir, com defensen el PNB o ERC, està bé per denunciar les mancances i contradiccions democràtiques de l’estat espanyol, però aquesta proposta és inviable i la solució és prendre una decisió unilateral des de Catalunya.

P.D. Més enllà del tema nacional, no perdeu de vista la prioritat absoluta en el pagament de deute.

divendres, 26 d’agost de 2011

PIRMI = 3 dies d’espoli (i algunes consideracions més)

L’euro s’està col·lapsant, el món està en risc d’una nova recessió, els mercats financers estan posant mot complicat el finançament d’institucions públiques i privades... i el tema estrella de la política catalana aquest estiu ha estat el PIRMI. És paradoxal i mostra del nivell d’autogovern que tenim, ja que el que està en risc és com finançarem TOT l’estat del benestar, com creixerem o com crearem ocupació.

El PIRMI és molt important: "és una acció de solidaritat de caràcter universal envers els ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials amb el propòsit d'atendre les necessitats bàsiques per viure en societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir-ne la inserció o la reinserció social i laboral".

És tan important que la Generalitat hi dedica 130€ milions aquest 2011.  És a dir, menys de 3 dies d’espoli (2 dies i 17 hores): sense espoli podríem doblar l’import del PIRMI en només 3 dies, o dedicar aquests recursos a altres programes que ajudin als més desfavorits.  Els que vulguin més recursos per polítiques socials que tinguin clar cap a on han de mirar.

Però insisteixo: ni greix ni espoli, és a dir, recaptem els nostres impostos però també gestionem-los bé.

Crec que la majoria de ciutadans volem que amb els nostres impostos s’ajudin als més desfavorits, que no hi hagi frau, i que el Govern ho gestioni amb eficiència. Com explica Xavier Roig en el seu article “El paradigma PIRMI: la reassignació”, “els recursos de l'estat del benestar han de ser només per a qui els necessita” .  Jo crec que algunes prestacions han de ser universals, però altres només per a qui veritablement les necessita.

Catalunya ha de garantir suport als que més ho necessiten, amb PIRMIs, amb una sanitat i ensenyament públic de qualitat, amb pensions dignes, i amb molt més. I per això cal disposar dels nostres recursos però també (sobretot) gestionar-los bé. I en els casos que afecten als col·lectius més vulnerables, fer-ho amb especial mà esquerra.

Ni greix ni espoli.