Apunts de les eleccions

Ja han passat unes quantes hores i encara estic confós. Els que em coneixen saben que no estic sorprès pel que ha passat, però tot i així estic molt confós.

Comença una nova etapa en l'independentisme, o almenys la començo jo. L'independentisme ha de reflexionar, assumir errors i refer ponts. I també ha de comptar amb Convergència. Espero que Esquerra i Solidaritat facin una gran feina al Parlament i sobretot que CiU la faci des del Govern. Critiquem-los quan s'ho mereixin però sobretot donem-lis suport i ajudem-los quan vagin en la direcció correcta. Pressionem en positiu, per sumar, millorar i avançar. I tots plegats intentem no mirar massa enrera.

Jo començo també una nova etapa. No sé ben bé fent què ni des d'on, però continuaré treballant per la llibertat, prosperitat i benestar de Catalunya. I per la regeneració democràtica, que cada dia em preocupa més. Ho faré des de la societat civil, no crec que militi mai més a cap partit. Seguiré amb el Col·lectiu Emma, que em dóna molta feina i també moltes satisfaccions. I també des d'altres llocs si veig que hi puc ser d'utilitat.

La part positiva de les eleccions: hi ha un nou govern.

I a treballar cap a l'objectiu comú: calen moltes mans, molta feina i molta intel·ligència.

Financial Times

Bon article del Victor Mallet al Financial Times ("Cash fires up Catalans’ poll passions"). Després de comentar la frivolitat de la campanya catalana (culpa dels catalans, per cert) parla de les eleccions i presenta també de forma racional la causa independentista.

Compara Alemanya i Catalunya, i un tema que té molt valor i potser no donem prou importància: explica l'espoli fiscal.

Catalan officials accuse Madrid of starving their region of investment, even though Catalonia’s 7.4m inhabitants suffer an unemployment rate of more than 17 per cent of the workforce and transfer €60m ($80m) a day to the rest of Spain.

Content pel Financial Times.

New York Times

Surto parlant d'independència al New York Times. Estic content. L'article és "Battle Lines Drawn in Catalonia"

El que surto dient:

“the benefits of independence in the long term are huge but there are costs in the short term, which many people aren’t ready to assume,” argued Salvador García Ruiz, one of the founders of Col-lectiu Emma, an association promoting Catalan interests. He compared that reticence to the constraints of dieting: “I would love to be thinner, but am I really ready to eat only healthy food and start exercising immediately?”

Among long-term benefits, Mr. García Ruiz predicted that Catalonia would better manage its infrastructure spending, while Barcelona would attract more foreign investment as a capital city.

I sobre les multes lingüístiques vaig explicar:

(...) Mr. García Ruiz noted that similar sanctions had been imposed for breaking Spanish-language regulations

I sobre això, for the record: estic a règim i m'he aprimat 7 kilos, i aquest dimarts em vaig apuntar al gimnàs...

Visca el Col·lectiu Emma!

El meu vídeo preferit de la campanya

Em sembla que m'hauré d'esperar a la propera campanya...

La (meva) pregunta del debat

L'he vist poca estona. Sentia que parlaven de polítiques socials, de baixar impostos i de sortir de la crisi.

Una pregunta: tot això com ho pagaran? Són conscients de la situació de les finances de la Generalitat i del marge de maniobra a futur?

Paraules clau: espoli i gestió, acabar amb l'espoli i fer una gestió responsable dels recursos públics. I acabar l'espoli dintre del sistema autonòmic és senzillament impossible. Independència: dret i deure.

L'església es mou, poc però es mou

Els som crítics amb l'església catòlica li de reconèixer quan fa passos endavant: "El Papa afirma en un libro que el preservativo está justificado "en algunos casos"". Que ens agradaria que fos més agosarada? Sens dubte. Que és un progrés evident? I tant.

En la gran sessió del programa Vicens Vives de divendres parlàvem de religió i en un moment la ponent, monja, intel·lectualment molt formada, va dir que els tres grans problemes de l'església són el clericalisme, la misogínia i l'homofòbia. Hi ha esperança: el primer pas per solucionar un problema és conèixer-lo i admetre'l. La religió i l'església són molt més que l'església oficial. I a més l'església oficial ha fet un pas endavant.

En el meu cas hi ha una crisi de fe però també una gran distància entre alguns meus valors als quals dono més importància, alguns aspectes que jo considero de sentit comú, i l'església.

Un pas endavant.

La crisi afecta als nens

... i això és un problema greu, molt greu ("La crisi també afecta els infants, segons Unicef").

Implicacions pels nens?

(...) tenir més possibilitats d’estar malnodrit; no significa no accedir a l’educació, però sí tenir dificultats per afrontar despeses o abandonar els estudis abans d’hora; no significa no poder anar al metge, però sí tenir problemes per pagar alguns tractaments

Greu. I no oblidem que a Catalunya, segons el Banc d'Aliments, hi ha més de 900.000 persones en situació d'alta pobresa.

Per si t'interessa, unes jornades al respecte que semblen interessants: "La pobresa infantil a Catalunya: situació actual i estratègies de superació organitzades per Fundació Pere Tarrés, Càritas Catalunya i FEDAIA el proper 17 de desembre.

Frivolitat catalana a la premsa internacional

Ressó internacional de les eleccions catalanes: fitxatge de Maria Lapieda per Solidaritat al The Guardian i orgasme socialista a la BBC, The Guardian i The Telegraph (i encara no han trobat el vídeo de Lapiedra pro-Laporta ni el vídeo "quasi porno" de la Nebrera ni els de Ciutadans en pilotes). I videojoc anti-immigrants del PP al The Guardian (no han esmentat que també atacava als símbols independentistes). Què pensaríem els catalans d'un país en el que varis (suposats) partits seriosos utilitzen el sexe per aconseguir vots i un altre crea un videojoc que dispara a immigrants i a una ideologia legítima i democràtica? Els censuraríem, els criticaríem i, sobretot, els donaríem lliçons d'ètica.

Alguns articles (en especial els de The Guardian) estan fets amb molta mala llet (i per això el Col·lectiu Emma va respondre un article, per evitar que es confongui un cas amb tot l'independentisme) però si fòssim més seriosos no hauríem de passar vergonya aliena a l'estranger. Costa molt (molta feina, moltes hores, molta gent) tenir bona imatge a la prema internacional. Una mica d'ajuda, please.

I per sort els estrangers no saben què és el tancament de caixes (molts catalans tampoc) i per tant no expliquen que alguns dels principals dirigents del probable guanyador de les eleccions plantegen que els seus ciutadans deixin de pagar impostos (veure aquí i aquí). No es vol generar confiança en el greu moment actual? Seriositat, please. I parlant del tancament de caixes: si algú ha de trencar la legalitat i anar a la presó han de ser els nostres representants polítics, el Govern no pot demanar un sacrifici a la població que ell no està disposat a assumir. Que trenquin ells la legalitat, i tindran el nostre suport, màxim i incondicional! No és només que no funcionaria i que ens deixaria en ridícul aquí i arreu, és que és el Govern qui ha de liderar i arriscar.

I algunes notes més: un amic em va dir una vegada que la gent pressumia i molt del que no tenia. Per què hi ha tan sexe a la campanya? Què ens passa als catalans? Tindrà raó Artemissa (gran blog, "Els catalans i el sexe") en que els catalans estem tan malament? Ah, i com pot ser que l'escàndol del vídeo del PP és que atacava als immigrants i no que també atacava als independentistes? Us imagineu un joc independentista que l'objectiu fos atacar (disparar!) als unionistes?

Ho sento, estic en un moment de depressió nacional. Hi ha qui diu que sóc pessimista. Jo crec que sóc realista.

Autonomies en el punt de mira

Camí de la tempesta perfecta, aquesta vegada ens ha avisat el Financial Times ("Spain’s fiscal devolution is an economic liability") que en el context de la crisi irlandesa es fa ressò de les preocupacions de Nicholas Spiro, que assessora a inversors internacionals. Les conclusions, demolidores per les CCAA espanyoles

"We believe Spanish devolution is the ‘elephant in the bullring’ of the eurozone’s periphery"

Quan li arribi el torn a Espanya sortiran moltes més pressions d'involució de les CCAA. I tenen part de raó (i els catalans som els primers interessats que no es malbaratin els nostres diners de l'espoli!), però obvien tota la despesa de l'administració sobre competències transferides a les CCAA. I entre una cosa i altra, retallada dràstica de competències i adéu devolution.

Camí (o al mig) de la tempesta perfecta.

"La visió de Catalunya a la premsa internacional", a l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI)

Nou Emma Dialogue a l'Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI).

Dades de l'acte:

Salvador Garcia: "La visió de Catalunya a la premsa internacional"
Dia i hora: Dimecres 17 de novembre, a les 17:00

Lloc: Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI), al Passeig Pujades 1 de Barcelona

Orgnitzat per l'Associació d'Alumnes de l'ESCI (moltes gràcies en nom del Col·lectiu Emma!)

Cordó sanitari a Europa?

El tema d'Irlanda s'està complicant i molt (comentava fa uns dies la situació irlandesa i només ha anat a pitjor...). Després d'Irlanda va Portugal, sense oblidar Grècia. I cada vegada més aprop.

Irlanda no descarta un rescat europeu i Portugal avisa que si no soluciona els seus problemes econòmics haurà de deixar l'euro. Què ha de fer el Banc Central Europeu? Una proposta draconiana... però potser necessària ("Europe’s Monetary Cordon Sanitaire"):

Drastic action is needed to prevent European bond markets from drying up. Trichet has said repeatedly that current ECB interventions do not target interest rates. So the ECB should decide which countries are inherently solvent, and then protect them against a liquidity squeeze with new, scaled-up interventions that do target interest rates.

(...) At that point, the Europeans should get on with completing their monetary cordon sanitaire: orderly debt restructuring in all countries with debt burdens that are too large to be credibly restructured in Merkel’s new regime.

És a dir, identificar els estats solvents i ajudar-los, i amb els febles fer un cordó sanitari i reestructurar-los. On estaria Espanya en aquest escenari?

La clau per mi és com perceben (i percebran) els mercats de la situació d'Espanya, el que crec que acabarà comportant majors pressions per reduir el dèficit públic: en algun moment "algú" descobrirà (o els fets demostraran) que l'objectiu de dèficit públic del 6% que s'ha compromès l'estat espanyol no és creïble ja que assumeix un creixement de l'economia de l'1,3% i s'haurà d'aplicar el Pla B que demana el Banc d'Espanya. I menor dèficit públic comportarà menor despesa pública, allargar la crisi econòmica... i potser també conseqüències a les CCAA.

L'escenari del cordó sanitari és només una proposta de Simon Johnson (per cert, antic economista en cap del FMI) i de Peter Boone. De fet Irlanda diu que té diners fins el juny, tot i que hi ha una gran pressió europea per l'efecte contagi de la situació d'Irlanda (p.e. Portugal). Passi el que passi i acabi com acabi, no pensem que això no afectarà a Espanya, de forma immediata (de fet ja ha pujat el diferencial de tipus amb Alemanya) o a mig termini en funció del compliment de l'objectiu de dèficit públic.

El puzzle del dèficit americà (a l'espera del puzzle català i espanyol)

Interessant simulació que proposa el NYT ("Budget Puzzle: You Fix the Budget"): es proposen moltes i variades mesures, tu dius quines aplicaries... i et surt una simulació del dèficit públic, desglossat quant s'aconsegueix per augment d'ingressos i quant per disminució de despeses.

Algun mitjà català o espanyol s'anima a fer un joc similar?

I si fas el puzzle americà, què proposen i què et surt?

Mesura anticrisi: enviar catalans a Alemanya

Alemanya busca +800.000 treballadors i Catalunya té +650.000 aturats. Conclusió òbvia, no? Anar a Alemanya!

L'idioma potser és un fre: suggeriment per la Generalitat per reduir l'atur, cursos intensius i de gran qualitat d'alemany (i d'anglès i de xinès), apart d'oferir informació sobre on trobar feina a Alemanya o a l'estranger en general. I recomanació als aturats o als que volen progressar i creuen que aquí no ho faran: buscar oportunitats a l'estranger, com a Alemanya. Jo he viscut 4 anys fora, dos a Madrid i dos a NY, i és una experiència que sens dubte recomano: marxar... i tornar. Bé, jo segurament no hagués tornat, però recomano marxar i tornar.

L'agreujament de la crisi comportarà que molta gent, especialment joves, es veuran obligats a marxar a l'estranger per trobar bones feines o simplement feina. De fet ja està passant a Irlanda ("Ireland's young flee abroad as economic meltdown looms") i fa molt temps que passa a Itàlia ("Arrivederci, Italia: Why Young Italians Are Leaving"). Fa poc va haver una forta polèmica a Itàlia per una carta oberta que va fer el director general de la LUISS University de Roma:

"This country, your country, is no longer a place where it's possible to stay with pride ... That's why, with my heart suffering more than ever, my advice is that you, having finished your studies, take the road abroad. Choose to go where they still value loyalty, respect and the recognition of merit and results."

En aquesta carta parla de crisi econòmica i moral, i d'això aquí també en tenim.

Recomano a tothom que si pot marxi a l'estranger una temporada. Per mi va ser una de les millors experiències de la meva vida que sens dubte m'ha enriquit personal i professionalment. I amb la crisi fem de la necessitat una virtut: Alemanya? UK? USA? Xina? Endavant!

El repte aquí, però, és crear aquí riquesa, indústria i oportunitats per a què els que marxin puguin tornar. Quan es viu a l'estranger tornar a Catalunya acostuma a suposar renunciar a sou i oportunitats, i de fet també té un cost passar de treballar a Madrid a treballar a Barcelona, agreujat a més per la recent pujada d'impostos als sous més alts.

A Catalunya tenim un repte, un gran repte: crear oportunitats, fer que valgui la pena estudiar perquè després es troba feina de qualitat. Més pensar en crear riquesa i no tant en repartir-la. O dit d'una altra forma, primer pensem com creem riquesa i després com la repartim.

No vull minimitzar el cost pel país que molta gent qualificada marxi, però si aquí no els podem oferir prous oportunitats el millor per ells potser és que se'n vagin una temporada a l'estranger. I en paral·lel els d'aquí fem la feina, el gran repte: crear per als que es queden i, sobretot, per als que ara marxin.

Nuclear vs. renovables

Publicat al Detroit News, "Nuclear power needed now" de Mark J. Perry (gran blog!):

To be sure, we also need to consider all forms of renewable energy as they become cost-effective, but the unavoidable truth is that nuclear plants occupy a small fraction of the land required for solar and wind power. And while nuclear plants produce electricity about 90 percent of the time, wind turbines generate power, on average, only 30 percent of the time and require back-up electricity from fossil fuel turbines on days when the weather isn't cooperating. Solar energy is less efficient, providing electricity only 20 percent of the time.

Del tema nuclears i renovables s'ha de parlar sense prejudicis ni demagògia (una modesta aportació fa un parell d'anys - "Nuclears? Parlem-ne").

Exemple d'hiperinflació a Zimbaue

Exemple força curiós d'hiperinflació: els Zim Dollars no servien ni com a paper de vàter (via Greg Mankiw).

Frases de la setmana

No hi ha res més monstruós que una ignorància activa (Johann Wolfgang von Goethe)

Els diners de vegades resulten massa cars (Ralph Waldo Emerson)

Elections are won by men and women chiefly because most people vote against somebody rather than for somebody (Franklin Pierce Adams)


Suggerides pel bon amic JV, frases de Bertrand Russell:

There is much pleasure to be gained from useless knowledge (m'encanta aquesta frase)

The fact that an opinion has been widely held is no evidence whatever that it is not utterly absurd; indeed in view of the silliness of the majority of mankind, a widespread belief is more likely to be foolish than sensible.


Suggerida per Miquel Casajoana:

Starting a business? Remember, you've gotta spend an arm and a leg to make more arms and legs

La venjança comercial de Xina

Xina ha amenaçat Noruega després de que Liu Xiaobo guanyés el Nobel. I ull, Xina compleix les seves amenaces comercials, com ha demostrat amb els estats que han rebut oficialment a un altre Nobel, el Dalai Lama (“How credible are China’s threats of economic retaliation in the context of bilateral disputes?”, d'Andreas Fuchs i Nils-Hendrik Klann):

In response to potential meetings (del Dalai Lama) with foreign dignitaries, China’s administration threatens with a deterioration of bilateral trade relations with nations not abiding by its political will.

We find that meetings of a government official with the Dalai Lama decrease exports to China by 12.5% or 5.7% on average, depending on the estimation technique used.

Una possible solució per no rebre l’impacte de l’agressió comercial xinesa:

(...) internationally coordinated receptions of the Dalai Lama by political leaders or even joint meetings are a possibility to reconcile commercial interests with the demands to receive the Tibetan leader. Such a strategy may reduce China’s scope to play one trading partner off against another. Similarly, in the case of Liu Xiaobo, if country leaders welcome this year’s Nobel Peace Prize despite China’s protest, they should do so jointly to reduce their vulnerability towards potential Chinese retaliation.

Equilibri complicat, però primer els drets humans, no? (tot i que il·lustres professors d’il·lustres escoles de negoci pensin que potser això no és tan important; per cert, gran resposta la que va fer Josep Martí, lectura obligada i incòmoda al Singular Digital i a l'Avui)

Els temps però no juguen a favor dels drets humans ja que la majoria d’estats (com ara Espanya amb la crisi al Sàhara) prioritzen les relacions comercials per sobre els drets humans:

Nonetheless, with the increasing economic power of China and other (autocratic) emerging countries, the use – or abuse – of trade ties as a foreign policy tool is likely to gain in importance.

Conflicte d'interessos?

Fed i legitimitat democràtica

Interessant reflexió de David Hussman Bubble ("Buble, Crash, Bubble, Crash, Bubble") on, apart de parlar de la situació dels mercats i de l'economia, es refereix a la legitimitat democràtica d'algunes accions de la Reserva Federal americana

Given that fiscal authority is enumerated by the Constitution as the sole right of Congress, and spending is prohibited by the Constitution without explicit appropriation, it seems clear - regardless of how the Federal Reserve Act is written - that monetary operations involving anything but Treasury securities contain unconstitutional “fiscal component,” unless they involve repurchase agreements that would make the Fed whole even if the underlying securities were to fail.

Per concloure:

When the Fed acts outside of the role of liquidity provision, it does more harm than good. Worse, we have somehow accepted a situation where the Fed's actions are increasingly independent of our democratically elected government.

Manca de legitimitat de la Reserva Federal per fer el que fa: potser és correcte (Hussman creu que no), però no ho hauria de fer, entre altres perquè estaria realitzant polítiques fiscals. I això li correspondria al Congrés, que és qui està legitimat per fer-ho.

El paper dels bancs centrals i el seu control és un problema no resolt d'aquesta crisi. Ara, des d'un punt de vista pràctic, un problema a l'hora, primer potser solucionem la crisi.

Guanyar 88 de 90 dies

Aquests de Goldman són uns cracks ("Just 2 Days in Red for Goldman"): en el darrer trimestre la seva taula de trading només va perdre diners 2 dies, durant 31 dies va guanyar més de 75$ milions, i 7 dies més de 100$ milions. A ningú li estranyarà doncs les pressions dels bancs d'inversió per evitar que la nova regulació els limiti o prohibeixi fer activitats de trading, l'anomenada Volcker Rule, i de fet no està clar que s'acabi aplicant ("The Volcker Rule under threat")

Finances de la Generalitat

Interessant però incomplert reportatge avui a La Vanguardia sobre les finances de la Generalitat. He trobat a faltar algunes dades i anàlisis. Algunes notes:

• Parlen d'un deute d'uns 30.000€ milions però no inclouen els ens i empreses públiques depenents de la Generalitat. Si s'inclouen, el deute (segons la pròpia Generalitat) era ja de +32.000€ a 31 de març d'enguany (arribarà a 40.000€ milions a final d'any?), apart d'una diferència entre obligacions reconegudes i pagades de 3.724€ milions (l’equivalent a “factures pendents a pagar”) a 30 de setembre d'enguany
• Diuen que l'any que ve la Generalitat haurà de renovar +8.000€ milions de deute (el professor López Casasnovas parla de +9.000€ milions). Cert, però a això cal afegir el finançament que caldrà aconseguir també per finançar el dèficit de l'any vinent (aquest 2010 la Generalitat financia amb deute 1 de 3 euros que gasta)
• Parlen de l'espoli fiscal (sense utilitzar aquestes paraules) els professors Lòpez Casasnovas i Galí. Collonut: fem pedagogia, collonut. En algun moment però que algú també parli de si s'han gestionat bé (o no) els diners públics

I no es parla d'un tema que em preocupa i molt tenint en compte que avui l'accés als mercats estan tancats i demà potser tenim un escenari de tempesta perfecta a l'estat espanyol facilitat per creixents pressions en els mercats financers: d'on sortiran els diners per renovar el deute i finançar el dèficit de l'any vinent?

P.D. Per cert, si vols tenir més informació sobre com estan els números de la Generalitat et recomano aquest article a l'Absolut Mas.

Ens van avisar de la crisi... fa 70 anys!

Molt interessant l'article de Jason Zweig al WSJ ("The Man Who Called the Financial Crisis—70 Years Early") arran un estudi de David Levy (George Mason University) i Sandra Peart (University of Richmond) ("Prudence with Biased Experts: Ratings Agencies & Regulators") on explica les arrels de la crisi fa 70 anys... i com l'economista Melchior Palyi ja ho va avisar!

L'any 1936 van obligar als bancs que les seves inversions havien de ser investment grade per almenys dues agències de rating, i el professor Melchior Palyi va avisar que els bons investment grade també feien fallida de forma freqüent.

The record was so unreliable that it would be "still more responsible," Mr. Palyi growled, to "stop the publication of ratings altogether."

També va advertir que fixar aquesta obligació podia comportar que els bancs traspassesin a les agències de rating la responsabilitat d'analitzar bé les seves inversions. La va clavar.

He was especially troubled that the new banking rules switched the responsibility for credit safety from bankers—and even bank regulators—to ratings firms.

Aquest tema de confiar en els ratings sense analitzar les inversions ha estat especialment rellevant amb les subprime: les agències de ràting no entenien el que avaluaven i deien que era collonut, i com les agències de rating deien que eren inversions de qualitat inversors teòricament sofisticats compraven aquestes inversions (llibre imprescindible: "The Big Short" de Michael Lewis).

Arran la crisi actual algunes coses han canviat (veure un dels darrers punts d'aquestes notes aleatòries de la setmana), però no del tot.

In the wake of the crisis, Fitch, Moody's and Standard & Poor's, today's major ratings companies, have all said they have taken steps to improve the transparency and reliability of their ratings and that no one should use credit ratings as the main basis for an investment decision. This year's financial-reform law scales back, but doesn't eliminate, the role of credit ratings in regulation.

El tema de les agències de ràting és un tema clau, però no l'únic. És interessant que en el seu moment algú aixequés la veu. Avui estem (intentant) solucionar la crisi actual, però potser posant també els ciments de crisi futures. En alguns temes no hi ha consens (i massa interessos massa poderosos). Però en altres sí, com la viabilitat del sistema de pensions, que s'ha de solucionar ja, no sigui que d'aquí uns anys no trobem que no una persona, sinó més de 100, ho deien.

Xavier Antich

Ahir al Programa Vicens Vives va venir Xavier Antich, filòsof, professor de la Universitat de Girona i coordinador del Taller de Crítica d'Art del Museu d'Art Contemporani de Barcelona. La seva ponència i posterior diàleg sobre el valor de l'art va ser, senzillament, espectacular. Hem tingut grans ponents (diria que tots menys un han estat d'una gran qualitat) però ahir Xavier Antich va superar-ho. Va ser un apassionat recorregut per l'art, la seva història, la seva influència positiva i negativa, Grècia, el Nazisme, la bellesa, la lletjor, Wagner, Vermeer i molt més. I això que no sóc una persona especialment avessada a l'art.

No em cansaré de recomanar el Programa Vicens Vives, 30 divendres tarda i 3 caps de setmana, per escoltar grans ponents, reflexionar i discutir en un espai de llibertat sobre temes molt interessants, conèixer companys genials, i descobrir grans ponents, com ahir Xavier Antich.

Envejo als estudiants de la Universitat de Girona que poden tenir-lo com a professor. Sóc dels que creu que en la carrera s'han de fer assignatures variades (com també defensa el professor Mas-Colell), i per això recomano a tots els estudiants de la Universitat de Girona que, estudiïn el que estudiïn, tinguin com a professor a Xavier Antich. I si mai sabeu de cap xerrada o conferència on estigui Xavier Antich, no us la perdeu.

P.S. Si voleu demostrar que sabeu molt d'art podeu explicar que Miquel Barceló està clarament sobrevalorat.

Notes aleatòries de la setmana (III)

• Referèndums absurds, com el d'Oklahoma, a propòsit de prohibir el Sharia (llei islàmica)... tot i no tenir constància de cap musulmà que la segueixi en aquell estat ("Measure would outlaw Islamic law in Oklahoma -- where it doesn't exist"). La part positiva és la capacitat de fer referèndums, inclòs referèndums absurds. Sana enveja...

• Multitasking? NOOOOOOO, ja que baixa la productivitat (un mite més destruït!)

• Consells sobre què NO fer a Facebook: "What NOT To Post On Facebook: 13 Things You Shouldn't Tell Your Facebook Friends". La majoria són de sentit comú però jo sóc el primer que no els segueixo. Cal tenir cura, per un tema de seguretat... i per no perdre la feina ("Fired Over Facebook: 13 Posts That Got People CANNED")

• Funcionen les demolicions de cases a Palestina per part d'Israel. Sembla que sí... quan no es fan de forma discriminada ("Which Kind of Counter-Terrorism Works?")

We show that punitive house demolitions (those targeting Palestinian suicide terrorists and terror operatives) cause an immediate, significant decrease in the number of suicide attacks. (...) In contrast, we observe that precautionary house demolitions (demolitions justified by the location of the house but not related to the identity or any action of the house’s owner) cause a significant increase in the number of suicide terror attacks.

The results are consistent with the view that selective violence is an effective tool to combat terrorist groups, whereas indiscriminate violence backfires.

• Regeneració aquí i especialment a Europa: quan més allunyat dels ciutadans, més possibilitats d'abús, amigisme i corrupció. Per això en aquests casos és encara més important obligar a transparència i incompatibilitats, com la que el Parlament Europeu vol obligar a la Comissió Europea per evitar o gestionar millor el "revolving door between the European Commission and the lobbyists" perquè "fuels corruption, as officials compete for the fattest pay cheque when they leave office and then put their relationships and influence to work for the highest bidder".

Hi ha casos encandalosos, com un "EU Industry Commissioner has already joined the boards of 4 large firms -- and set up his own EU lobbying company! And, months before she left office, another European Commissioner accepted a position with a giant insurance company which had a direct interest in decisions she was taking".

Més informació a Avaaz.Org on també podràs signar un manifest a favor d'aquesta petició

• Sergi Jiménez, professor d'Economia de la UPF (i gran escaquista, i la persona que em va ajudar a prendre una de les millors decisions de la meva vida, estudiar a la UPF!) és un dels megagracks de les pensions a Espanya i impulsor dels 100 economistes que fa poc han presentat un informe sobre la reforma de les pensions. Les seves anàlisis i reflexions ajuden a entendre a on ens trobem ("La imperativa reforma de las pensiones"), i el seu darrer article al blog de Fedea ("Los parámetros del sistema de pensiones: generosidad, redistribución y políticas de mínimos")) explica la importància de les pensions mínimes

"... al analizar la pensión mínima uno ha de tener en cuenta que la misma cumple un doble papel: por un lado, es el elemento más importante de redistribución del sistema de pensiones; por el otro, determina las decisiones de salida de amplios colectivos de individuos. En consecuencia, aumentar su generosidad tiene la virtud de garantizar mejores rentas en la vejez para los colectivos aparentemente más desfavorecidos a cambio de expulsar un poco más temprano a los mismos del mercado de trabajo."

Pressió sobre Irlanda

Segons Bloomberg, Irlanda potser té només un mes per evitar un rescat "a la grega" ("Ireland May Have One Month to Stave Off Bailout: Euro Credit"). El mercat hi posa pressió:

The premium on Irish bonds has doubled since August and is now wider than the spread on Greek debt four days before it sought a European Union-led bailout in April. That’s putting pressure on Lenihan to cut the deficit and overcome both an economic slump and the rising cost of bailing out the country’s banks.

I la situació "prenyada" que no sembla possible evitar:

“People are worried about how the government will be able to show that it’s able to anchor the deficit and the debt, and at the same time maintain growth.”

La lliçó "local" és que la pressió sobre Espanya continuarà i, si en algun moment surten dubtes sobre la seva capacitat de reduir el dèficit públic al 6% l'any que ve, haurà d'actuar immediatament. I si el problema són (o es percep que són) les CCAA, Espanya actuarà... i els mercats financers aplaudiran.

Mites (o no) sobre les relacions

Quatre mites sobre les relacions de parella ("4 Relationship Myths That Almost Everyone Perpetuates"):

1. Opposites attract and are more likely to stay interesting to one another over the long haul
2. A perfect relationship means no conflict
3. Having separate lives keeps couples together long term.
4. To be happy, you need to talk about relationship challenges and problems often

I sobre aquest darrer punt, una diferència entre els homes i les dones:

Women, as a rule, have a positive association with relationship talk; it makes them feel connected and happy. Men, on the other hand, do not enjoy relationship talk; it makes them feel blamed, worried, and distressed.

I sobre les parelles que són felices a llarg termini, un element clau és tenir expecatives realistes (!?):

To take your relationship from good to great, it's essential to transform unrealistic expectations -- the ones that rarely get met and then cause you frustration, anger, sadness, hurt, and other negative emotions -- into more realistic versions that will be met. One of the best ways to do that is to stop relying on myths and look at facts instead.

Tot això segons aquesta dona, la doctora Terri Orbuch. Almenys val la pena pensar-hi. Comentaris?

Immigració positiva pels treballadors locals

Massa demagògia amb la immigració, des dels els que acusen de tots els mals del país fins els que no hi veuen problemes en que no s'integrin i acceptin els nostres valors (occidentalisme i catalanitat, si us plau!)

Respecte el tema econòmic, un parell d'estudis que demostren les conseqüències positives dels immigrants en els treballadors "locals":

"Immigration and productive tasks: Can immigrant workers benefit native workers?" (de Francesco D'Amuri i Giovanni Peri) on explica que

"immigrants do not harm the wages and job prospects of native workers" i "immigrants often supply manual skills, leaving native workers to take up jobs that require more complex skills – even boosting demand for them. Immigrants replace “tasks”, not workers."

És a dir, que els immigrants no només afavoreixen l'economia sinó que ajuden també als treballadors natius, afavorint que els "locals" aconsegueixin millors treballs. Amb casos de tot, però amb un balanç positiu.

I publicat al NYT, "How Immigrants Create More Jobs" de Tyler Cowen

"the easier it is to find cheap immigrant labor at home, the less likely that production will relocate offshore" i "when companies move production offshore, they pull away not only low-wage jobs but also many related jobs, which can include high-skilled managers, tech repairmen and others"

I tenen molta raó: quan es deslocalitza una empresa pels sous baixos els afectats no són només els treballadors de l'empresa afectada sinó de totes les empreses amb les que es relaciona, moltes vegades empreses punteres (fixeu-vos en el cas de l'automòbil a Catalunya, on al voltant de la Seat hi ha moltes empreses). Amb els seus sous baixos els immigrants faciliten (almenys als Estats Units, amb un mercat laboral més flexible) que les empreses no es deslocalitzin.

Vaja, que segur que hi trobem pegues, però en termes econòmics la immigració suma pels treballadors locals, apart de pel creixement econòmic general.

Socialistes i el debat de la independència (II)

Continuen, collonut. Potser a curt termini els ajuda, però sens dubte és bo per la causa independentista que els socialistes en parlin (com deia fa uns dies a "Socialistes i el debat de la independència"). La independència al centre del debat polític, amb l'ajut del PSC-PSOE!

P.D. Com a recordatori, dos grans links per si algú encara té dubtes: el Cercle Català de Negocis i el Centre d'Estudis Sobiranistes.