Mesura anticrisi: envair Iran

No ho proposo jo sinó que ho comenta (suggereix?) el premi Pulitzer David S. Broder al Washington Post ("The war recovery?", via Krugman).

Primer, el precedent històric

Look back at FDR and the Great Depression. What finally resolved that economic crisis? World War II.

Per acabar dient

With strong Republican support in Congress for challenging Iran's ambition to become a nuclear power, he can spend much of 2011 and 2012 orchestrating a showdown with the mullahs. This will help him politically because the opposition party will be urging him on. And as tensions rise and we accelerate preparations for war, the economy will improve.

És a dir, Obama aconseguiria un doble objectiu que el permetria sortir reelegit d'aquí dos anys: aturar el creixent perill d'Iran i reactivar l'economia. Comparteixo els objectius però tan de bo utilitzi uns altres mitjans.

I, per evitar cap confusió, Broder afegeix:

I am not suggesting, of course, that the president incite a war to get reelected

És clar! Com diu l'Obèlix, estan bojos aquests romans... Això sí, cal evitar de totes totes que Iran tingui armament nuclear.

Notes aleatòries de la setmana (II)

• Gran notícia: l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) rep una donació de Cellex per valor de 16€ milions, que els permetrà fitxar a megacracks i continuar sent un centre de referència mundial. Quan parlem d'excel·lència en aquest país hem de mirar a institucions com l'ICFO i a persones com el seu director, Lluís Torner. I a la capacitat de tenir investigadors com el candidat al Nobel Ignacio Cirac (a través de la Càtedra Cirac-Caixa Manresa), que a més facilita la projecció i capacitat d'atreure talent i recursos a l'ICFO

• Què guanyem tenint centres d'excel·lència com aquest? Una reflexió al respecte, "You can raise productivity through R&D, but geography matters a lot", és a dir, la localització (en aquest cas Catalunya i la seva indústria) surt molt beneficiada que es desenvolupi R+D capdavantera i excel·lent: "... location does matter. There is a strong link between R&D and growth through knowledge "spilling over" between firms – this means that research will generally be under-provided by the market. But this process has an important geographic element – having your inventors close to where the R&D is occurring means that you benefit a lot more from the new ideas. This is why local policymakers like to attract R&D facilities into their areas, but it is also why regional convergence, if it occurs, is often so slow". Conclusió òbvia: potenciem els centres de recerca excel·lents a Catalunya (i dediquem més diners al R+D a Catalunya!)

• No se'n parla gaire, però als Estats Units tenen un lio monumental amb l'execució de les hipoteques impagades (el que ja s'anomena Foreclosuregate) per la negligència de moltes entitats financeres. Però una altra raó important és pel deficient funcionament del registre de la propietat als EUA, com ens explica el professor Benito Arruñada a "Aprendamos del caos hipotecario de EEUU". I del caos americà en podem treure lliçons interessants, com els perills d'alguns punts de la Llei d'Economia Sostenible (quin nom més progre, no?) ja que tot i que actualment les coses funcionen ja que tenim "una titularidad claramente establecida por un registro imparcial y público", les normes proposades "insisten en comprimir trámites sin atender a su utilidad, y en reducir tasas por debajo del coste de los servicios". Per què espatllar una cosa que funciona? "If it aint broken, don't fix it!"

• Paradoxa dels suïcidis: els països més feliços són els que tenen majors ratis del suïcidi. Per què? Potser perquè "people may find it particularly painful to be unhappy in a happy place, so that the decision to commit suicide is influenced by relative comparisons" (Andrew J. Oswald, via Paul Kedrosky). Em recorda la paradoxa que fa poc explicava que els països amb menys corrupció és on surt més rentable ser corrupte

• Els "molt rics" no es volen jubilar (via Barclays Wealth) ja que la seva feina és el seu hobby. O com diu (em sembla) Confuci, "Fes el que t’agrada i no treballaràs mai més a la teva vida". Quan s'aconsegueix aquest estadi és genial, tot i que es té (tinc) un permanent neguit de que potser algun dia s'acaba

• Llarga agonia de California, ara nova retallada de funcionaris ("California Cut 37,000 Government Jobs in September; Much More to Come"). Si fos independent California seria la setena potència mundial, i tot i així està en una imparable i contínua decadència per la nefasta gestió dels seus recursos públics. És un bon referent per conèixer les implicacions d'un dèficit desorbitat i del procés dolorós per reduir-lo. Per cert, el dèficit previst per California aquest 2010 és de 19.100$milions (13.695€ milions) milions, el de la Generalitat (5 vegades més petita en termes de població i encara més en termes de riquesa), de 9.400€ milions. Implicacions?

• 15 regles per tractar amb Wall Street, aplicable també quan analitzem oportunitats d'inversió. Prudència, sentit comú, entendre què comprem, i sobretot tenir en compte els incentius dels que estan a l'altre costat de la taula. I el consell 15: "There is no free lunch: Repeat after me: There is no free money, no riskless trade, no way to turn lead into gold. If you remember no other rule, this one wills ave your bacon time and again". És a dir, no hi ha duros a quatre pessetes, el rendiment i el risc sempre van lligats, ningú regala res... o com ho vulguis dir. No free lunch!

• I tornant als incentius, a propòsit de la proposta Dodd-Frank per regular els serveis financers dels EUA (Dodd–Frank Wall Street Reform and Consumer Protection Act). Com expliquen alguns il·lustres antics professors (entre ells Richard Sylla, gran amic que sempre ens convida a sopar al Harvard Club), tot i reconèixer avanços significatius, "it is equally important to recognise that the most ambitious overhaul of the financial sector regulation in our times does not fully address private incentives of individual institutions to put the system at risk, it leaves a great deal of uncertainty as to how we will resolve future crises, and it is likely to be anachronistic, in parts, right from the day of its legislation. Not all is lost, though, and these limitations can be fixed in due course". Es pot reformar el que sigui (incloent el sistema financer) però si no es toquen de veritat els incentius (i en la direcció correcta!) es pot avançar però sense rematar

• El Secretari d'Immigració de la Generalitat ha posat al maetix nivell al Papa i a un iman salafista de Lleida. Neocoms. És legítim criticar al Papa i segurament tenim moltes raons per fer-ho, però no se'l pot posar al mateix nivell que una ideologia que lapida a les dones adúlteres o que justifica atacar amb àcid a nens i dones. Hi ha un mínim comú denominador que és la declaració universal dels drets humans o, dit d'una altra forma, l'occidentalisme. Sense complexos, occidentalisme. I si algú traspassa aquesta ratlla és el nostre enemic, ja que vol destruir la nostra societat. No totes les religions ni tots els models de societat són comparables ni acceptables. I amb qui no ho entengui no hi perdem temps, no li donem cap credibilitat i, sobretot, cap responsablitat. Occidentalisme, drets humans i sentit comú

• Ens estem fent grans: Sony ha deixat de fabricar el walkman de Casset. El teu fill sap que és un walkman i un casset?

• I per si busques escola per aprendre a volar:

Lipdub per la Independència

Les finances de la Generalitat i i un escenari polític a futur

Estic molt preocupat per les finances de la Generalitat, com he anat explicant darrerament (aquí i aquí) i com repeteixo a tothom que veig, amb el risc de que la gent m’eviti per por de que els infli més el cap.

I respecte a les implicacions polítiques de les finances públiques catalanes, un escenari de futur. Bé, potser dos. El primer és que no passa res, i que la situació es redreça i qui dia passa any empeny. I el segon escenari és que això ho acabarà aprofitant el govern espanyol per retallar encara més l’autonomia de Catalunya i, de fet, de totes les CCAA.

M’explico: l’any 2011 la Generalitat ha de renovar venciments de deute (+ 8.000€ milions, segons Moody’s) i finançar el nou dèficit que generi (inevitable per més despeses que es retallin). Això es donarà en un escenari de tempesta perfecta: el ràting de Catalunya és el més baix entre totes les CCAA, mercats financers tancats, pressió internacional per reduir dèficit de l’estat espanyol, voluntat recentralitzadora a Espanya, i una corrent de fons a Madrid amb cada vegada major acceptació a nivell internacional (veure aquí i aquí) que culpa a l’estat autonòmic de tots els mals de l’economia espanyola.

Doncs això, tempesta perfecta que acaba amb la intervenció de l’estat que, amb l’excusa de “salvar les autonomies”, limita considerablement el nivell d’autonomia actual, amb el vist-i-plau d’Europa, que ho interpretaria com una mesura més d’austeritat fiscal. I podria haver la versió soft, on Espanya aplica a Catalunya (i a la resta de les CCAA i segurament també als ajuntaments) el mateix que a Espanya li ha fet la Unió Europea, és a dir, limitació de la seva capacitat pressupostària. O la versió hard, a l’espanyola, a la LOAPA, a lo bèstia, deixant que la situació es deteriori per així aplicar amb força una reducció brutal d’autonomia financera, retallada dràstica de competències i limitació de què poden fer les autonomia. Caldrà un govern català fort però això serà insuficient, no només pel poder de l’estat central sinó sobretot si els mercats continuen tancats.

S’ha arribat a aquesta situació per una combinació d’espoli fiscal i de gestió, i la solució (dràstica, perquè sinó no se soluciona) també ha de passar per eliminar l’espoli fiscal (s’obre una oportunitat sobiranista) i per l’eficient gestió de l’immens pressupost de la Generalitat.

Notes aleatòries de la setmana

Tinc ganes de compartir moltes coses però poc temps per escriure. Algunes coses les poso al Facebook però em sembla que a partir d'ara les aniré posant al blog i així em serà més fàcil revisar-ho i recordar-ho de tant en tant.

Algunes notes d'aquesta setmana:

• Mateo Valero, el megacrack Director del Barcelona Supercomputing Center, explica que treballa 4000 hores a l'any (50 setmanes x 80 hores a la setmana) i que si algú el busca un dissabte a la tarda, que vagi al seu despatx. Lliçó clara: el talent existeix però cal treballar molt dur o, com deia Picasso, "la inspiració existeix però t'ha de trobar pintant". Recordem que darrer exemples d'èxit (des de futbolistes a empresaris, passant per investigadors o escriptors) i sempre hi ha moltes hores de feina, talent... i també una mica de sort

• El talent no està renyit amb ser ministre, i la manca de talent, tampoc: "Trinidad Jiménez, la nueva ministra de Asuntos Exteriores, suspendió por dos veces el examen de ingreso en la escuela diplomática" (via blog d'Iñaki Anasagasti)

• Quatre universitats públiques catalanes -UB, UPF, UPC i UdL- han aconseguit el reconeixement com a Campus d'Excel·lència Internacional 2010, i l’European Research Council (ERC) ha atorgat 10 Starting Grants a centres catalans (d'un total de 427 a tot Europa; a la resta de l'estat espanyol n'han donat 13). Dues notícies que són una mostra més de l'excel·lència de les universitats i centres de recerca catalans, que espero que amb la crisi actual i les conseqüents retallades (inevitables ?????!!!!!!!) de fons públics no quedin afectats (via Enric Canela)

• L'integrisme neocomunisme no té aturador. No han renegat ni demanat perdó pel seu origen totalitari, i se'ls nota i molt. Critiquen el totalitarisme de dretes (Pinochet) però són comprensius o inclòs defensen el d'esquerres (Castro). Tan les costa denunciar tot tipus de totalitarisme? Són enemics de la llibertat. Ara han posat el crit al cel per la visita del Papa a Barcelona. El Papa té dret a venir i tothom té dret a estar en contra (a mi personalment m'és igual). Però posats a denunciar el que ells anomenen "integrisme religiós", perquè no dediquen la mateixa energia a denunciar el burka, el hijab i els imans que defensen eliminar els drets de les dones?

• La web sex.com s'ha venut per $13 milions. Per $18 milions es va vendre el domini Internet.com (una web per professionals de la teconologia, no he entès res del que expliquen) i per $10 milions Fund.com, una web sobre inversions (sobre inversions jo recomano Investors Conundrum de Marc Garrigasait) (preus de les webs via Carpe Diem)

• I una imatge: aquests saben mantenir un secret, no? (via Fail Blog)

Consells bàsics per entrevistes de feina (de Columbia Business School)

Consells que no tenen desperdici enviats als estudiants de Columbia Business School en dos emails (un i dos) per buscar feina (dirigit a trobades amb banquers d’inversió però aplica en general).

Alguns dels consells:

• Higiene, bàsic: “Brush your teeth regularly, or have a mint/mouth refreshers before going to recruiting events (avoid chewing gums)”, “carry anti-perspirant with you if you are worried about sweating. Don’t wear too much cologne/perfume”
• No ostentació pels homes (“Men – no tacky cufflinks or watches (with no crazy patterns, silver is preferable to gold)”) i no concurs de bellesa les dones (ho diuen ells, no jo – “Women – if it rains, do not show up in rain boots, no matter how cute you think they are”)
• Generós amb els companys: "acting in a socially undesirable way runs a strong risk of branding you as undesirable not just to your classmates but also to recruiters”, “let your classmates play as well”, “if there are 2-3 students you can ask a few more questions if you feel you are bonding well, but always be considerate toward your classmates – use your best judgment”
• I no és el moment de “liar-la”: “Do not get drunk or gobble down food in front of bankers no matter how hungry and tired you are”

I les meves conclusions de tot plegat:

• Fins i tot a les escoles molt cares hi ha gent sense higiene i maleducada (i també cretins, com a tot arreu)
• I per sobre de tot, sentit comú

Algun altre suggeriment?

Moments de qualitat: llegir-li a l'Àlex el seu conte

Ahir vaig acabar (per fi!) el conte de l'Àlex, "El conte de la teva vida". Ha estat una experiència intensa i emocionant recordar, escriure i llegir tot el procés de vinguda de l'Àlex.

A l'hora de sopar li he explicat que he escrit un llibre per quan sigui gran i m'ha demanat que li llegís. Li he començat a llegir en el sofà i després hem anat al llit. Hem estat una estona i en les 4 pàgines que hem fet sortia el conte de quan el vam anar a buscar a Sant Petersburg i l'email que vaig enviar quan el vam conèixer. Llegia i em feia preguntes, com què significa la paraula "sentiment". També m'ha preguntat per què després de conèixer-lo el vam haver de deixar uns dies (de fet mesos) i perquè la Vinyet estava a la panxa de la mare i ell no. Preguntes senzilles amb respostes complexes, o respostes senzilles, no sé. Que pregunti, quan més millor. Jo ho he fet el millor que he pogut, bé, espero.

Quan l'he deixat i li he fet un peró de bona nit m'ha dit que "el conte és molt macu" i que "estava somiant mentre li explicava el conte", suposo que pensant i imaginant el que li anava llegint. Estava content i relaxat. Coses que em passen, jo estic emocionat.

Donar diners o crear riquesa?

Carlos Slim, l'home més ric del món, ho té clar a proposit de la iniciativa de Gates i Buffett que els bilionaris donin +50% de la seva fortuna a causes filantròpiques: millor dedicar els diners a crear riquesa que a combatre la pobresa ("Richest Man in the World Says That Trillions of Dollars to Charity Haven't Solved Anything"):

Billionaire Carlos Slim, the richest man in the world according to Forbes magazine, said he’d rather spend money on projects that create jobs than give away his cash as part of a fight against poverty.

“The only way to fight poverty is with employment,” Slim said at a conference in Sydney last month. “Trillions of dollars have been given to charity in the last 50 years, and they don’t solve anything.”

No és incompatible una cosa i l'altra però el cert és que parlem molt de com repartir la riquesa i molt poc de com crear-la. I si no creem riquesa no podrem crear llocs de treball i cada vegada hi haurà menys a repartir.

I sobre aquesta iniciativa de Gates i Buffett una crítica que també van fer els milionaris alemanys va ser que "donations shouldn't replace duties that would be better carried out by the state". OK, cal crear riquesa i l'estat ha de fer la seva feina, però això no ha de ser incompatible amb la filantropia (ben feta), no?

I respecte donar diners, smart money, fer-ho molt bé, i en aquest sentit ens hem de felicitar per la Bill & Melinda Gates Foundation, no només per la seva generositat (gestiona +33.000$ milions) i pels seus objectius ("enhance healthcare and reduce extreme poverty, and in America, to expand educational opportunities and access to information technology") sinó també per les seves actuacions.

I tornant a Carlos Slim, una frase que m'ha agradat: "There is a saying that we should leave a better country to our children. But it’s more important to leave better children to our country".

El vermell funciona per lligar

Això expliquen des de Freakonomics ("For a First Date, Wear Red"):

Funciona tan a les dones ("when a lady wears red it prompts men to ask her more intimate questions and to sit closer to her") com als homes ("men wearing red were rated as more attractive and high-status by women"). Científic.

Ah, i una derivada: "when it comes to the color red, humans aren’t that different from chimps".

Sobiranistes fredolics

Imprescindible, com sempre, la proposta de Carles Boix ("Gestionar el 10-J (i 3)"):

Primer una constatació (que cada dia crec més certa):

Després de la sentència del 10-J, les diferències entre sobiranistes són (o, almenys, vull creure que són) de tempo. Efectivament, hi ha banyistes que es fiquen al mar de cop per molt freda que estigui l'aigua. D'altres ho fan amb una enorme parsimònia. Compteu-me entre els primers: jo sempre em llenço al mar (Mediterrani!) en qüestió de segons. Ara bé, una mica d'observació de la platja em diu que els més fredolics no hi entraran abans per molt que els sobiranistes més ardits els cridin i empentin. Per això, la rapidesa del procés de secessió, si és que aquesta acaba venint, dependrà, al capdavall, de la distribució final dels vots dins del bloc sobiranista. Dependrà de la capacitat de tots els sobiranistes d'entendre que, més enllà de les divisions electorals, tots són sobiranistes i el seu interès últim és idèntic. I, finalment, dependrà del joc entre l'Estat espanyol i el germà gran (per dimensió) dels sobiranistes.

I una proposta per CiU:

Cal que els sobiranistes fredolics plantegin tres coses després del 28-N: la immediata aprovació d'una llei de consultes populars; la creació d'una comissió d'experts independents per definir el procés jurídic i econòmic que portarà a la independència; i, inspirats en l'exemple escocès, la promesa d'un referèndum (o d'unes eleccions en clau d'autodeterminació) si la negociació del concert fracassa en el termini de la propera legislatura.

És a dir, que CiU actuï en clau de ruptura. Més lent del que molts voldríem, però ruptura. De fet penso que els propers anys els sobiranistes haurem de dedicar molt de temps a això, a pressionar CiU, i també a donar-li suport si van en aquesta direcció.

Autonomisme, entre la gestió i la fallida (II)

Fa temps que ho repeteteixo a qui em vulgui escoltar: anem camí de la fallida. La Generalitat té el ràting de Perú però el pitjor és que ens valoren així perquè hi ha la garantia implícita que el govern espanyol "rescataria" a la Generalitat si fèssim fallida. Paradoxes de l'espoli fiscal: sense la garantia de l'estat espanyol estaríem pitjor.

Ara hem sabut que la Generalitat (després d'haver esgotat altres opcions) vol vendre bons a 1000€ a ciutadans per aconseguir 1000€ milions, que s'afegirà a 2000€ milions que aconseguirà per altres vies i amb això arribar a finals d'any: i després què? La Generalitat necessita endeutar-se per finançar la seva despesa corrent, i per tant s'haurà de continuar endeutant. Qui li deixarà diners i durant quan de temps? I tot el deute que venç el 2011, més de 5000€ milions segons la pròpia Generalitat, apart d'aquests bons que són a un any?

Tenim un nefast finançament que perpetua l'espoli però també cal analitzar com s'han gastat els diners. Les dades són esgarrifoses i creixents: segons la Generalitat el seu deute a 31 de març del 2010, incloent empreses públiques, era de 33.777€ milions. Quin serà a final d'any? Segons Standard & Poors (en el seu informe de l'1 de febrer) el deute superarà els 40.000€ milions (dos anys d'espoli, per cert).

En la campanya electoral els partits han d'explicar com finançaran les seves propostes. En el cas de CiU (que a veu a venir el marro que es trobarà), reduint l'administració un 25%: fair enough. I els partits del tripartit? Si el que volen és continuar amb l'obra de govern actual que expliquin d'on aconseguiran els diners. Per mi la solució és clara, independència, però que els autonomistes expliquin com es manté el xiringuito actual.

Fa unes setmanes explicava en "Autonomisme, entre la gestió i la fallida" el limitat marge de gestió que té la Generalitat per l'espoli fiscal. Però si l'únic que permet la situació actual és fer de gestoria, almenys que els autonomistes gestionin bé. Doncs ni això. Però encara que tinguèssim el millor gestor potser no aniríem a la fallida però sí camí d'una lenta i inexorable decadència.

Estic profundament preocupat per l'economia catalana i les finances de la Generalitat. També per l'economia espanyola i pels seus compte públics. El 2011 pot ser un any molt complicat. I tornant a la Generalitat, si hem de seguir sent una autonomia, almenys una autonomia capdavantera, i amb aquestes dades serà impossible apostar per les universitats, la recerca o les infrastructures, per esmentar només tres temes clau. I si algú té una bona notícia, la que sigui, si us plau que m'ho digui.

Dos anuncis

Un de divertit (via Criatures.cat, un portal interessant pels pares): no tot és el que sembla.

I un que fa pensar:

Frases de la setmana

Hi ha homes que semblen tenir només una idea i és una llàstima que estigui equivocada (Charles Dickens)

If your ship doesn't come in, swim out to it (Jonathan Winters)

In politics, absurdity is not a handicap (Napoleon Bonaparte)

Happiness is when what you think, what you say, and what you do are in harmony (Mahatma Gandhi)

He has all the virtues I dislike and none of the vices I admire (Winston Churchill)

I sobre el treball, en temps de vagues violentes:

Find a job you like and you add five days to every week (H. Jackson Brown, Jr.)

There is no substitute for hard work (Thomas A. Edison)

Sopar-debat amb Joan Oliver "Hem de tornar a ser catalans" a Sabadell

L’Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, organitza un sopar-debat el dilluns 18 d’octubre a les 21.00 h. El ponent d’aquesta trobada serà l’economista Joan Oliver. El tema de la seva intervenció serà: “Hem de tornar a ser catalans”. El ponent farà una anàlisi sobre les dues visions que divideixen als nacionalistes catalans i la construcció del nostre futur en base als valors del treball, l’esforç, la internacionalització i el reforçament de la nació.

Després de la intervenció del ponent, s’obrirà un col·loqui amb els assistents.

Joan Oliver ha estat vinculat professionalment al món de les finances i al de la comunicació. Ha treballat amb el Grup Financial Times i ha estat director de Televisió de Catalunya, consultor independent en temes audiovisuals, col·laborador del diari Avui, les revistes Actual i Dossier Econòmic i la ràdio RAC-1, i director general del F.C. Barcelona.

Per confirmar assistència podeu enviar un missatge a fund@fco.cat

Lloc: Gran Hotel Verdi (avinguda Francesc Macià, 62) Sabadell
Preu soci: 30,00 € Preu no soci: 35,00 €

Del blog al Facebook

Segurament escriuré menys al blog, per falta de temps però sobretot per falta d'energia. Aquest email d'un bon amic que està als Estats Units m'ha fet adonar que estic perdent el temps i que el país va camí del desastre:

D'aqui a un parell d'hores l'Obama fa un miting a l'aire lliure a dos cents metres de la meva oficina. Potser m'hi acosto a veure si m'ilumina.

Salva, si estessis aqui t'adonaries de seguida de fins a quin punt escriure articles de dos pams explicant perque no faras vaga i parlar amb la Rocio es perdre el temps. Un pais que fa vagues generals i on els politics no parlen mai d'economia es tot ell una gran perdua de temps.

El blog em requereix temps per intentar escriure bé. Per això cada vegada utilitzo més el Facebook, que és més ràpid i apart genera diàlegs interessants i àgils.

Seguiré escrivint, suposo, però si t'interessa anar veient i comentant reflexions que vaig fent o articles (amb el seus comentaris) que recomano, ens podem fer "amics Facebook" (i si un dia coincidim en algun lloc, conèixer-nos personalment).

Clicka aquí (si vols) per enllaçar amb el meu perfil.

P.D. No és la primera vegada que intento deixar d'escriure al blog. A veure si aquesta vegada ho aconsegueixo...