dilluns, 27 de setembre de 2010

Per què no faré vaga

El principal problema de l’economia i la societat catalana és l’atur, que arriba al 18% de la població activa. La millor forma d’ajudar als que no tenen feina, els que tenim sort de tenir feina, és fer vaga? Dret a fer vaga i dret a treballar i, en el meu cas si em deixen els piquets, treballar.

Reconec que existeixen motius de sobra per protestar contra el govern. Hi ha consens en la seva incapacitat per gestionar la crisi econòmica. OK doncs, protestem, i actuem en conseqüència quan toca: a les eleccions.

Els sindicats donen principalment dos motius per fer vaga: la reforma laboral i la retallada de drets socials. Anem a pams. La reforma laboral arriba tard i a mitges (pots trobar més informació clickant aquí). Tenim un mercat de treball dual, on uns tenim la sort de tenir contractes fixes i molts tenen contractes temporals, principalment joves, dones i immigrants (que són també els que més pateixen l’atur). Quan hi ha crisi econòmica els que tenen contractes temporals són els primers a perdre la feina. El govern ho ha fet malament, cert, aquest govern i l’anterior, al no haver tingut la valentia de fer una reforma laboral que evités aquest mercat laboral pervers. La responsabilitat és seva, però també dels sindicats que han permès perpetuar aquesta situació. S’abarateix l’acomiadament? Sí, però segurament és més correcte dir que és flexibilitza (de forma insuficient, ja que no resol un tema clau de seguretat jurídica de l’empresari), però és que el problema a resoldre és el 18% d’atur i per tant cal crear un marc que faciliti que els empresaris tornin a contractar treballadors. Si els que tenen feina fan vaga, són conscients que si no es reforma el mercat laboral serà molt més difícil que els aturats trobin feina? És solidari amb els aturats continuar amb aquest mercat de treball dual? I cert, la reforma laboral no tindrà efectes immediats, però això no és excusa per demorar-la més.

Retallada de drets socials per la retallada de sous dels funcionaris: estic d’acord, en alguns punts és excessiva. Ara, la solució no és no fer res com proposen els sindicats, sinó retallar a on hi hagi greix: és injust retallar el sou de tots els funcionaris, s’hauria de mantenir els sous dels funcionaris “necessaris” i prescindir dels funcionaris que són “innecessaris”. Per exemple, Extremadura té el doble de funcionaris que Catalunya. O allà en sobren o aquí en falten, i tots sabem que a Catalunya no en falten. Però la vaga és per a què no es retallin sous enlloc, quan per “solidaritat” entre ciutadans (entre contribuents!) s’hauria de demanar que disminuís el número de funcionaris allà on hi ha massa.

També estaria bé parlar de la responsabilitat dels ciutadans: el govern espanyol ha fet la retallada de drets socials perquè havia estirat més el braç que la màniga i havia entrat en una espiral de dèficits públics insostenibles. Això va començar abans de la crisi quan ZP malbaratava els superàvits pressupostaris que tan bé anirien ara. Recordeu que va prometre 400€ en les eleccions... i va guanyar les eleccions. Tenen alguna responsabilitat els que van votar ZP per poder cobrar aquests 400€? O quan va fer els Plans E per ampliar les voreres del carrer, malgastant molts recursos públics que ara anirien molt bé. Per què els sindicats no van denunciar en aquell moment que s’estaven malbaratant recursos públics? No s’hi val queixar-se ara quan es pren una decisió incorrecta que va a la contra i no queixar-se molt abans, quan s’anava camí del precipici però no es protestava perquè no afectava el problema en primera persona.

Els treballadors catalans tenim raó per queixar-nos, i molt: tenim un espoli fiscal de 3000€ per català a l’any, que provoca encara més crisi i dificulta que ens en sortim. Però cal fer vaga aquest dia per protestar per això, com demanen alguns independentistes? No, ja que la vaga s’entendrà com un suport a la vaga general en clau espanyola (com diuen els sindicats bascos, que no donen suport a la vaga) i a més la millor forma de protestar no és disparar-nos al peu i autolesionar-nos sinó votar partits compromesos amb eliminar l’espoli fiscal. I el mateix amb les pensions, un aspecte que els sindicats també posen (amb raó) com exemple de retallada social: el sistema espanyol de pensions és insostenible a llarg termini per una simple qüestió demogràfica, però si Catalunya fos un estat tindria les pensions garantides i no caldria augmentar l’edat de jubilació, ja que també tenim un sagnant dèficit fiscal en la Seguretat Social. I per cert, què diuen d’això els sindicats? Res. I ja de pas podem comentar la inconsistència de dos partits del govern català, Esquerra i Iniciativa, que donen suport a la vaga per unes mesures que ha pres el govern espanyol... i també ha pres el govern català! Efectivament, el govern català va ser la primera autonomia en baixar els sous als funcionaris, i de fet va anar més enllà i també l’ha baixat a mestres i metges d’escoles i hospitals concertats. O no, potser manifestar-se contra un mateix és un acte de coherència amb tota l’actuació del tripartit dels darrers anys.

La convocatòria de vaga ha tingut una part positiva: ha facilitat que es parli sobre el paper dels sindicats i el seu funcionament, apareixent dades (escandaloses?) sobre el seu finançament (més de 1300€ milions els darrers 3 anys) i el número i cost dels alliberats sindicals. Tan de bo aquesta vaga serveixi per posar en perspectiva què són i sobretot a qui defensen els sindicats: als que tenen feina, i especialment als que treballen en l’administració pública, en grans empreses i en sectors molt regulats. Defensen als seus i els seus interessos (si la vaga és per defensar als aturats, per què no la van convocar molt abans?). Legítim, però tinguem-s’ho present i no els prenem com a representants de tota la població activa. I davant la vaga m’agradaria que els sindicats respectessin el dret a treballar, però no sóc gaire optimista, com explica en aquest post l’amic David Rodríguez o la vaga salvatge sense respectar els serveis mínims que van fer fa un parell de setmanes als Ferrocarrils Catalans, deixant tirats a molts treballadors (i treballadores, que dirien ells per semblar molt progres). També m’agradaria saber quina alternativa proposen els sindicats pel mercat laboral més enllà de mantenir un status quo que no porta enlloc.

Fer vaga és autolesionar-se per no aconseguir res, o per aconseguir tornar a tenir un dèficit públic descontrolat i un mercat laboral injust amb els joves, les dones i els immigrants, els col•lectius amb major atur i nombre de contractes temporals. Aquesta crisi té molts responsables i hem de passar compte amb tots ells. No fer vaga no vol dir estar d’acord amb el govern, vol dir que es creu que el millor és treballar. D’aquesta crisi no ens traurà ningú i de fet hem de ser conscients que si el que volem és repartir riquesa el que primer hem de fer és crear-la. Els que tenim feina, treballem, creem riquesa i assumim que només sortirem de la crisi si treballem més i millor. I si no tinguéssim espoli, sense crisi de forma immediata.

Que cadascú faci el que vulgui i amb total llibertat. Jo treballaré.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Documental i pel·lícula sobre la crisi financera

"Inside Job", un documental per entendre millor (o no) què ha passat.



I "Wall Street: Money Never Sleeps", una pel·li d'Oliver Stone amb Michael Douglas, la continuació de "Wall Street", feta fa 23 anys. Gordon Gekko surt de la presó... i veu que el funcionament dels mercats financers continua sent un desastre. No crec que ajudi gaire a entendre a la crisi (a l'igual que el "Codi Da Vinci" no és precisament un tractat històric), però segur que és entretinguda.



I una frase èpica: "Greed is good".

dissabte, 25 de setembre de 2010

El valor de les connexions

Interessant la quantificació dels ingressos que generen estar ben connectat pels lobistes (s'escriu així en català?) que apareix en l'estudi "Revolving Door Lobbyists" escrit entre altres pel valencià Jordi Blanes i Vidal (obtingut via Marginal Revolution).

Washington's `revolving door' - the movement from government service into the lobbying industry- is regarded as a major concern for policy-making. We study how ex-government staffers benefit from the personal connections acquired during their public service. Lobbyists with experience in the office of a US Senator suffer a 24% drop in generated revenue when that Senator leaves office. The effect is immediate, discontinuous around the exit period and long-lasting. Consistent with the notion that lobbyists sell access to powerful politicians, the drop in revenue is increasing in the seniority of and committee assignments power held by the exiting politician.

Hi ha qui dirà que això dels EUA és un escàndol. Per mi l'escàndol és aquí: amb tots els seus defectes, els lobbies allà estan regulats i hi ha transparència sobre què fan, les donacions als polítics i els contractes que aconsegueixen de l'administració. Aquí no estan regulats i les connexions i l'accés als polítics i governs són una font d'abús i corrupció.

Parlar de sexe amb els fills

Encara em queden molts anys, però prenc nota d'aquests suggeriments que surten en la web Criatures.cat: "Parlem de sexe amb els adolescents: 10 punts per començar".

M'agraden els consells, tinc uns quants anys per madurar-los (!). Per sort tinc amics amb fills més grans... que espero que també em donin consells.

Una altra possibilitat és convèncer als joves que no tinguin sexe. Complicat? No per tothom, la candidata republicana al senat per Delaware Christine O'Donnell afirma que vol parar "the whole country from having sex". Per sort està parlant dels Estats Units...

(el vídeo és molt curt, la frase memorable és en el segon 45)

divendres, 24 de setembre de 2010

Impressionant carta del President Companys a la seva dona abans de ser afusellat

A la meva estimada esposa Carme Ballester de Companys.

Esposa meva, la més bona, i estimada de les esposes:

T'escric a la vetlla del Consell de Guerra. Penso que podré entregar a la Ramoneta una quartilla que he fet, i si de cas, en els últims moments, les conversacions verbals i últimes. També aquesta carta i una per a la meva filla Maria, tot lo que serà tramès quan sia possible.

No faria falta lo que dic en la quartilla repetida. Però ho he fet també per tu mateixa, vida meva. Conec la teva bondat i t'estimo tant que una de les coses que més me preocupen, aimada meva, Carme meva, ets tu. En aquella quartilla vaig consignar la meva absoluta confiança en tu. I vull que no oblidis que has d'ésser previsora per la teva salut, que necessites cuidados, i que jo et recomano i t'ho mano en lo menester que no t'abandonis.

Si el meu fill viu, no penso que manquin l'ajut dels meus amics. Per altres conductes (potser el meu defensor) potser rebràs altra carta, expressió del meu amor, doncs aprofitaré tots els conductes que tingui.

Reacciona, repeteixo, contra l'abatiment. Relaciona't, distreu-te. Així ho vull. Cerca companyia d'alguna família, potser més tard, i quan sia possible, les meves germanes. Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.

Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.

No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.


*******

I també impressiona l'explicació de la detenció del President Companys per la seva dona, Carme Ballester, vint anys després. I el que diu sobre la carta:

Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això és personal. És cert que aquesta lletra m’ha donat la raó de viure.

Segurament no va ser un gran President, però va ser el nostre. Ell i molts altres van morir per Catalunya.

Socialistes i el debat de la independència

Penso que els independentistes ens hem de felicitar de la campanya del PSC-PSOE, parlant explícitament contra la independència. Per un costat situa la independència en el centre del debat polític i per l'altre facilita que hi hagi debat i per tant que es puguin confrontar posicions.

De fet uns dels problemes en les consultes locals era que en molts actes només hi eren (érem) els pro-independència i els que estaven en contra optaven (amb honroses excepcions) per no participar en el debats.

Ara sembla que la situació està canviant, ja que el PSC-PSOE ataca directament la independència (com Miquel Iceta amb el seu "Combatrem l'independentisme") o utilitzant la independència per atacar a CiU (Rocío Martínez-Sampere amb "Qui vol la independència se'n va a Convergència"). Parlen de la independència, fet positiu, però poques vegades argumenten el per què no convé.

Bé, fins ara, i en això per mi ha estat clau el President Montilla amb el seu "la independència seria decadència": collonut, parlem-ne! Un parell de respostes, la del sempre brillant Salvador Cardús a Tribuna ("Encara més decadència?") i també la genial de Modest Guinjoan a La Vanguardia ("Decadencia"). I més, i un debat interessant i que ens convé: què és millor, la situació actual o si fòssim independents? I en línia amb el que diuen Cardús, Guinjoan i molts altres, qui vol continuar amb la situació actual? Qui creu que la situació actual és la que permet garantir un millor benestar per nosaltres i els nostres fills? Qui dubta que ens aniria tot molt millor si tinguèssim un estat?

Debat que ens convé i que se suma al desacomplexament amb que cada vegada es parla i es defensa la independència, des del "Adéu Espanya" de TV3 al pregó independentista de Joan Margarit, situant la independència al centre del debat polític. Parlem i debatem sobre la independència, el debat ens beneficia. I de pas hauríem d'aprofitem per aprofundir i explicar molt més en el com l'aconseguirem i per a fer què.

Doncs això: penso que ens hem de felicitar que el PSC-PSOE parli d'independència i sobretot que obri el debat sobre si ens convé o no. I en el debat, arguments racionals, que en tenim i molts.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Ja tenim concert econòmic! (II)

Fa uns dies comentava que la diputada del PSC-PSOE Rocío Martínez-Sampere havia afirmat que "en els propers anys el nou model de finançament acabarà donant un rendiment equivalent al del concert econòmic", i jo responia exposant unes dades que en la meva opinió demostraven que aquesta afirmació no era exacta.

Com havia coincidit amb la Rocío en un sopar li vaig enviar el meu escrit i em va convidar a parlar amb ella d'aquest tema. Avui l'he vista i tot i que no m'ha convençut (jo a ella tampoc) he de reconèixer que valoro molt que em convidés a aquesta trobada, sabent que no sóc precisament un votant potencial seu.

De fet quan he estat amb ella m'ha vingut al cap una conferència de Joan Campany (gran publicista, President i CEO de DDB Espanya, que entre altres va inventar la marca ZP) que afirmava que les marques han de dirigir-se a consumidors que mai seran clients seus, ja que així parlaran de forma positiva de la marca... a potencials clients seus. Doncs això, no sé si aquest blog el llegeix algun votant o potencial votant del PSC-PSOE, però valoro molt que la Rocío, portaveu adjunta del PSC-PSOE al Parlament i que segur que té molta feina i temes molt més importants que parlar amb mi, dediqui una bona estona a un ciutadà anònim que li ha transmès una inquiteud.

Respecte la conversa no crec que fos correcta que l'expliqués, entre altres perquè potser no seria del tot objectiu. Dit això, m'ha explicat per què ella creu que el sistema de finançament, a llarg termini tindrà uns resultats equivalents al del concert econòmic que proposa CiU; que el finançament de l'Estatut és molt bo (10 vegades millor que el pactat per CiU amb el PP); i que la negociació del finançament de la Generalitat amb el govern espanyol va ser molt dura i exitosa (pels catalans, és clar).

No passa res, no hem d'estar d'acord amb tot: qui cregui que l'actual relació amb Espanya permetrà disminuir significativament el dèficit fiscal actual, que Catalunya es pot permetre esperar molts anys a que això passi, i que no hi ha alternativa a la situació actual, que voti al PSC-PSOE.

Per mi és una qüestió d'imaginació: si tens molta imaginació, potser podràs creure que CiU pot aconseguir el concert econòmic; i si en tens encara més, potser creuràs que de forma natural amb el nou finançament acabarem amb l'espoli fiscal (nota: jo no votaré ni CiU ni PSC-PSOE, i tot que que la Rocio em cau bé, no sóc equidistant: per mi l'opció menys dolenta és CiU).

Jo, com a fidel seguidor (!) del President Montilla, poca imaginació i "fets i no paraules": tenim un espoli inacceptable, i mentre el tinguem per mi la solució és clara, "adéu Espanya". La càrrega de la prova no la tenim els catalans. I espoli no és només una paraula, són 3000€ per català a l'any, 60€ milions al dia. I la independència és l'únic que depèn de nosaltres.

Rocío, gràcies pel teu temps avui, tan de bo més diputats deidiquin el seu temps a ciutadans que es dirigeixin als seus diputats. Discrepo de tu en aquest tema, però estic segur que coincidim en molts altres.

P.D. Arran el meu post sobre les paraules de la Rocío un blog molt interessant i que llegeixo sovint dia parlava en termes ofensius d'ella: amic patrici, no cal. No cal faltar al respecte de ningú, i a més la millor forma de treballar per la independència és fer-ho des de la rigorositat i seriositat.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Documental "Waiting for Superman"

Un documental que s'estrena la setmana que ve als Estats Units i que vull veure: "Waiting for Superman".



Parla del sistema educatiu dels Estats Units, que és un desastre, i planteja solucions. Per demostrar que és un desastre en el trailer ensenyen el rànguing PISA del 2006, on els Estats Units surt en la posició 26. I també es veu el 25, que també és un desastre. Adivina qui és? Efectivament, Espanya. I com està Catalunya? Aquest titular de l'Avui ho deixa clar: "Catalunya, líder en fracàs escolar".

El documental pinta bé, tot i un gran però: el director és David Guggenheim, el director de "Una veritat incòmoda", el pamflet anticanvi climàtic d'Al Gore, que era molt entretingut (i va guanyar un Òscar) però contenia greus falsetats (la pitor forma de defensar una causa noble és utilitzar exageracions o mentides). Vull creure que aquest documental serà objectiu, de denúncia, de recerca de solucions, i objectiu. Entretingut i objectiu, no només entretingut com el documental d'Al Gore.

Un resum del documental:

For a nation that proudly declared it would leave no child behind, America continues to do so at alarming rates. Despite increased spending and politicians’ promises, our buckling public-education system, once the best in the world, routinely forsakes the education of millions of children. Filmmaker Davis Guggenheim reminds us that education “statistics” have names: Anthony, Francisco, Bianca, Daisy, and Emily, whose stories make up the engrossing foundation of WAITING FOR SUPERMAN. As he follows a handful of promising kids through a system that inhibits, rather than encourages, academic growth, Guggenheim undertakes an exhaustive review of public education, surveying “drop-out factories” and “academic sinkholes,” methodically dissecting the system and its seemingly intractable problems. However, embracing the belief that good teachers make good schools, and ultimately questioning the role of unions in maintaining the status quo, Guggenheim offers hope by exploring innovative approaches taken by education reformers and charter schools that have—in reshaping the culture—refused to leave their students behind.

Sí, curiós, planteja també dels sindicats de mestres són un element garant del status quo, és a dir, de la situació desastrosa actual.

I tornant a Catalunya, un dels principals reptes que tenim com a país (potser el principal) és aconseguir un sistema educatiu garant de la igualtat d'oportunitats, on ningú es quedi enrera i on es fomenti i es premiï l'excel·lència. Ens hi juguem tota una generació.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Més parlar amb els fills, millor rendiment escolar

Back to basics, però de vegades està bé recordar les coses òbvies: dedicar temps als fills suposa millorar significativament el seu rendiment escolar.

Via Nada Es Gratis ("Hable con ellos") un estudi interessant: “Parental Effort, School Resources and Student Achievement” d'Andrew Houtenville i Karen Smith Conway:

Our results suggest that parental effort has a strong positive effect on achievement that is large relative to the effect of school resources and is not captured by family background variables. Parents appear to reduce their effort in response to increased school resources, suggesting potential ‘‘crowding out’’ of school resources.

Doble conclusió: l'esforç dels pares ajuda molts als fills, i si els recursos de les escoles augmenten molt... els pares s'esforcen menys. Hi ha factors clau en l'èxit escolar dels nens com la formació dels pares, la seva situació econòmica, el barri on viuen, l'escola a on van... moltes coses que els pares no sempre poden canviar. Però això (la majoria de vegades) sí. No tinc les dades però segur que el temps que els pares dediquen als seus fills està més relacionat amb la voluntat dels pares que no pas a si tenen temps disponible o no.

I quin impacte té dedicar temps als fills? (extret del post "Hable con ellos")
  • Pasar de no hablar nunca a hablar a veces con los hijos de las cosas que les interesan, de lo que han estudiado en el colegio o de las asignaturas a elegir tiene un efecto que es equivalente a 4 años de educación más para la madre, 6 años de educación más para el padre o 1.000 dólares más en gasto salarial del profesorado por estudiante.
  • Pasar de hablar a veces a hablar a menudo tiene un efecto adicional parecido o si a caso algo mayor.
Conclusió interessant pels policy-makers, per aquells que treballen per augmentar l'èxit escolar... i sobretot pels pares. Quan molts arribem a casa (jo també) estem cansats i atabalats, i el que ens ve de gust moltes vegades és seure al sofà. No és el que toca: per ells i, sobretot, per nosaltres. Per ells perquè els agrada i els ajuda. I per nosaltres perquè potser ens fa mandra però quan ho hem fet ens donem compte que ens encanta.

P.D. La Rosa acaba de llegir el post i m'ha dit que de vegades les coses molt bàsiques (com aquesta) són tan bàsiques... que la gent les oblida.

divendres, 17 de setembre de 2010

Frases de la setmana

The truth is rarely pure and never simple (Oscar Wilde)

Truly great friends are hard to find, difficult to leave, and impossible to forget

Wisdom is not a product of schooling but of the lifelong attempt to acquire it (Albert Einstein)


Dues que m'han fet dubtar. Què en penses?

The secret of happiness is freedom. The secret of freedom is courage

Women have a wonderful instinct about things. They can discover everything except the obvious (Oscar Wilde)


Suggerida per Sabina:

Fail, fail again, fail better (samuel beckett)


Suggerida per Albert Macià:

Tots som molt ignorants. El que ocorre és que no tots ignorem les mateixes coses (Albert Einstein)

dijous, 16 de setembre de 2010

dimecres, 15 de setembre de 2010

Grècia, el gran problema i una possible solució

Michael Lewis és un dels meus escriptors preferits. El vaig descobrir amb el llibre "Liar's poker" (que recomanava fa poc) i he anat seguint els seus llibres (especialment interessant el darrer sobre els guanyadors de les suprime "The Big Short: Inside the Doomsday Machine") i els seus articles.

El seu darrer article publicat a Vanity Fair sobre la crisi grega no té desperdici: "Beware of Greeks Bearing Bonds". En aquest article (llarg però genial) explica com el principal problema de Grècia és la corrupció i que molta gent i empreses simplement no paguen impostos. Algunes frases no tenen desperdici (tot i que coneixent poc Grècia vull creure que són exagerades, si són certes seria brutal):

Sobre el malbaratament de recursos públics

The average government job pays almost three times the average private-sector job. The national railroad has annual revenues of 100 million euros against an annual wage bill of 400 million, plus 300 million euros in other expenses. The average state railroad employee earns 65,000 euros a year. Twenty years ago a successful businessman turned minister of finance named Stefanos Manos pointed out that it would be cheaper to put all Greece’s rail passengers into taxicabs: it’s still true.

Sobre la corrupció

Where waste ends and theft begins almost doesn’t matter; the one masks and thus enables the other. It’s simply assumed, for instance, that anyone who is working for the government is meant to be bribed. People who go to public health clinics assume they will need to bribe doctors to actually take care of them. Government ministers who have spent their lives in public service emerge from office able to afford multi-million-dollar mansions and two or three country homes.

Sobre les trampes que fa el propi govern

Which is to say that even at the time, some observers noted that Greek numbers never seemed to add up. A former I.M.F. official turned economic adviser to former Greek prime minister Konstantinos Mitsotakis turned Salomon Brothers analyst named Miranda Xafa pointed out in 1998 that if you added up all the Greek budget deficits over the previous 15 years they amounted to only half the Greek debt. That is, the amount of money the Greek government had borrowed to fund its operations was twice its declared shortfalls. “At Salomon we used to call [the head of the Greek National Statistical Service] ‘the Magician,’ ” says Xafa, “because of his ability to magically make inflation, the deficit, and the debt disappear.”

I sobre un dels principals problemes que, si no ho solucionen, difícilment Grècia podrà repagar els seus deutes: l'evasió fiscal

The Greek people never learned to pay their taxes .... because no one is ever punished. It’s like a gentleman not opening a door for a lady

Com solucionar la corrupció grega? Tasca gairebé impossible, però Paul Romer proposava una solució fa unes setmanes ("Cutting the corruption tax"): Romer identifica també la corrupció com un dels principals problemes de Grècia i la defineix com un impost ("corruption and bureaucratic inefficiency amount to a tax on all firms that operate in Greece’s formal sector. The tax is especially onerous for start-ups and foreign firms that would like to invest there").

La seva proposta està basada en l'experiència de Hong Kong:

For many, corruption and political cronyism are seen as an inevitable part of Greek politics. This column argues that the same could have been said in the 1970s about Hong Kong, now a beacon of low corruption. Hong Kong managed this turnaround by appointing a non-elected governor accountable to the UK government. Greece could achieve the same by calling on the EU and start counting the benefits.

És a dir, un comisionat nomenat per la Unió Europea, lliure de pressions, i que tingui llibertat per actuar contundentment sobre la corrupció. Complicat? Gairebé impossible, ja que implicaria cedir sobirania grega a la Unió Europea i reconèixer que són incapaços de solucionar els seus problemes, però alguna solució Grècia haurà de trobar.

P.D. A la pràctica, curiosament, el que proposa Paul Romer és similar al que està passant de forma informal a Grècia i a Espanya: estan fent reformes radicals absolutament imprescindibles amb l'argument de que "estan obligats" per la Unió Europea. El que proposa Paul Romer és anar un pas molt més enllà, que en el cas de casos extrems com Grècia podria ser una de les úniques solucions. O que el propi govern grec actuï en conseqüència, però el track record dels governs grecs en el passat no generen precisament molta confiança.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Negoci Lehman (II)

Fa poc més d'un any explicava que Lehman havia estat una tragèdia per molta gent, però no per tots, perquè hi havia qui estava guanyant molts diners ("Negoci Lehman").

Avui tenim més dades: els advocats i comptables que s'han fet càrrec de Lehman poden arribar a guanuar... més de 1500€ milions segons el Financial Times ("Lehman unwinding fees to pass $2bn"). Això sí, han fet descompte en alguns preus (!).

Molt o poc? En termes absoluts, una passada, en termes relatiu, sembla que no tant:

In spite of the huge headline numbers, bankruptcy experts say the total cost of dealing with the assets of the collapsed bank are small when measured against the size of its $691bn balance sheet when it failed.

I en base als resultats? Doncs segons Alvarez & Marsal (part implicada) ha sortit a compte:

Bryan Marsal, co-founder of Alvarez & Marsal and chief executive of Lehman, said the recoveries to creditors will “far exceed not only the cost of A&M professionals who have worked on this engagement, but the cost of all legal and professional services combined”.

Recordo el dia que Lehman va fer fallida: no m'ho podia creure. Aquella tarda vaig quedar amb dos amics no-economistes i els hi vaig dir que el "món s'havia enfonsat". Van riure, i em van dir que prengués una cervesa. Bé, tenien raó: no tothom va perdre.

El cas Lehman és espectacular i únic, pel seu tamany, complexitat i l'impacte en els mercats financers. I pels ingressos que ha generat en els que han gestionat la fallida.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Ja tenim concert econòmic!

La diputada del PSC-PSOE Rocío Martínez-Sampere (amb la qual vaig coincidir fa un temps en un sopar, em va caure bé, i em va semblar força preparada) ha afirmat que l'actual sistema de finançament "en els propers anys el nou model de finançament acabarà donant un rendiment equivalent al del concert econòmic".

Genial! S'ha acabat l'espoli! O no...

Tres dades (basades en el post "1,8% o la crua realitat sobre el finançament")
O em perdo alguna cosa (podria ser, i si l'esbrino o algú me la diu, rectifico) o això de que tindrem resultats com el concert econòmic, ni de conya. I això de que podem aconseguir el concert econòmic, malauradament tampoc.

L'alcohol afecta les notes

No per obvi deixa de ser interessant tenir un estudi interessant que ho demostra (via Freakonomics): l'acohol afecta significativament en el rendiment dels estudiants, especialment en els millors estudiants.

Does Drinking Impair College Performance? Evidence from a Regression Discontinuity Approach

We find that drinking causes significant reductions in academic performance, particularly for the highest-performing students. This suggests that the negative consequences of alcohol consumption extend beyond the narrow segment of the population at risk of more severe, low-frequency, outcomes.

La conclusió i recomanació (especialment dirigida als meus estudiants), òbvia. Per les notes, i per la relació de l'acohol amb els accidents de cotxe, els embarassos no desitjats... i per les conseqüències de caminar begut (del llibre SuperFreakonomics, "friends don’t let friends walk drunk").

divendres, 10 de setembre de 2010

Frases de la setmana

L’obra mestra de la injustícia és semblar just sense ser-ho (Plató)

I have learned to use the word 'impossible' with the greatest caution (Wernher von Braun)

A good laugh and a long sleep are the best cures in the doctor's book (Irish Proverb)

There are too many people, and too few human beings (Robert Zend)


Suggerides pel Jaume des de NY:

Fail often to succeed sooner (Tom Kelley)

Only two things are infinite: the universe and human stupidity, and I am not sure about the former (Albert Einstein)

dimarts, 7 de setembre de 2010

La catifa del Barça

Ja hi tornem a ser: nova informació filtrada a la premsa sobre algunes despeses de l’era Laporta que, fora de context, són de difícil justificació. Així no es fan les coses.

Durant la campanya electoral Rosell va sembrar dubtes sobre l’etapa Laporta i va prometre transparència, “aixecar la catifa”. Perfecte doncs, transparència. Però transparència no és anar filtrant informació a la premsa sinó explicar amb claredat què s’ha trobat. I el mateix amb la famosa auditoria que va revisar els comptes del Barça, que es va donar a conèixer parcialment. Que s’expliqui tot i amb totes les dades quan es disposi de tota la informació, i amb dret a rèplica per part de Laporta i el seu equip, i així ens podrem formar una opinió objectiva de tot plegat. I de fet aquesta transparència és encara més necessària tenint en compte que Laporta es presenta a les eleccions al Parlament: els ciutadans hem de tenir informació sobre la seva gestió al Barça, ja que si no hi ha res incorrecte aquests rumors el perjudiquen greument, i si són certs també ho hem de saber.

I no es pot deixar així, a mitges, amb l’ombra del dubte i el mal ja fet. No seria la primera vegada. El tripartit va prometre mans netes i transparència quan va arribar al Govern i excepte el cas Millet (que afecta també a part del tripartit) no ha sortit cap informació rellevant de corrupció. No era cert que hi havia corrupció? O no han estat capaços trobar-la? O el que pensen molts ciutadans, l’han trobada i ja els ha semblat bé? Pensar això seria injust ja que, entre altres, el Govern ha creat l’Oficina Antifrau, però llavors quina explicació hi ha? I el propi Laporta quan va arribar al Barça (amb Rosell i altres) va prometre aixecar catifes... però no van trobar res, o no van dir res. I molts acabem pensant que potser no tots són uns corruptes, però que tampoc és possible que ningú mai trobi res mal fet.

Un suggeriment pel Barça i que faig extensiu als partits acusats de corrupció: que nomenin una persona independent, amb molt prestigi, que tingui carta blanca per investigar i que emeti una opinió amb recomanacions vinculants. El Barça ho podria fer ara, i així els socis sortiríem de dubtes: Rosell sempre dirà blanc i Laporta sempre negre. Què diria una persona independent? I el mateix els partits: per exemple Convergència sempre negarà corrupció pel cas Millet, tripartit diu que sí n’hi ha. Tenim l’informe d’hisenda i de l’Oficina Antifrau, molt explícits però que Convergència diu que no són correctes; doncs que Convergència nomeni una persona independent, amb accés a tota la informació interna, i que emeti una opinió. Ah, i no només Convergència, que faci el mateix el PP amb el tema de les escoltes de Madrid i el xou de València, i els Socialistes, i que de fet que esdevingui una pràctica recorrent. Això seria bo per tots, i especialment pels acusats injustament de males pràctiques o corrupció.

Els ciutadans volem transparència i estem cansats de promeses de regeneració i aixecada de catifes que no arriben mai. Penso que la Junta del Barça té ara una gran oportunitat: transparència màxima, explicant si troben res, i rectificant si tot és correcte. Ah, i establir els mecanismes per a que aquestes males pràctiques no es repeteixin mai i no hàgim de confiar en la bondat de qualsevol gestor.

Regeneració, transparència i sobretot que, qui la faci, la pagui. Que aixequin les catifes, però que ho facin bé.

dilluns, 6 de setembre de 2010

"Consells a un estudiant que comença" (II)

Fa unes setmanes parlava del genial discurs del Professor Mas-Colell que va fer en la lliçó inaugural de la UPF ("Consells a un estudiant que comença"). Avui recomanació similar d'un altre crack, el Professor Mankiw, que fa també fa unes recomanacions als estudiants que comencen (entre altres, el seu fill).

"A Course Load for the Game of Life" (publicat al NYT). Entre altres recomana estudiar economia, estadística, finances i psicologia (de fet jo trobo a faltar haver estudiat psicologia o sociologia a la universitat, penso que hagués enriquit la meva formació com a economista). I també recomana escoltar consells, però seguir el propi camí: ningú sap com serà el futur.

The one certain thing about the future is that it is far from certain. I don’t know what emerging industries will be attracting college graduates four years from now, and neither does anyone else. The next generation will shape its own economy, as the young Bill Gates and Mark Zuckerberg shaped ours. Those now packing up their clothes, buying textbooks and meeting roommates hold the future in their hands. Every year, when I look out over my 700 eager freshmen on that first day of class, the view gives me optimism about the path ahead.

Doncs això, nova recomanació als estudiants que comencen. I molta sort!

dissabte, 4 de setembre de 2010

Frases de la setmana

Frases extretes del llibre “La màscara del Rei Artur”, de Pilar Rahola (llibre que, per cert, recomano)

És més difícil trencar un prejudici que un àtom (Einstein)

Nearly all men can stand adversity, but if you want to test a man’s carácter, give him power (Abraham Lincoln – sí, molta gent canvia)

We know what makes a good school. Good leadership; great teachers; strong discipline; a love of learning (Tony Blair)

The strongest of all warriors are these two: Time and Patience (Ralph Waldo Emerson)

The manager asks how and when; the leaders what and why (Warren Bennis)

There are two ways of being creative. One can sing and dance. Or one can create an environment in which singers and dancers flourish (Warreb Bennis)

The future belongs to those who believe in the beauty of their dreams (Eleanor Roosvelt)

The only person you are destined to become is the person you decide to be (Ralph Waldo Emerson)

dijous, 2 de setembre de 2010

Autononisme, entre la gestió i la fallida

El pressupost de la Generalitat d'aquest any 2010 és de 32.519€ milions i, afegint-hi altres entitats públiques (neta d'ingressos) arriba a 39.699€ milions. Poca conya. La gestió òptima (o no) d'aquests recursos és fonamental. Cal gestionar-los bé i regular bé l'economia (idealment, bé i només l'estrictament necessari).

Gestió, part fonamental. Però amb això no n'hi ha prou. El finançament de la Generalitat és totalment insuficient. Segons el govern de torn (abans CiU i ara PSC-PSOE-ERC-ICV) sempre aconseguim el millor finançament de la història, excel·lent, però amb aixó no anem enlloc. O anem a la fallida.

Bloomberg fa poc: "Spanish Crisis Threatens Second Front as Catalonia Rates Rise". Espanya s'enfonsa i Catalunya és part de la culpa. Catalunya en el punt de mira. Dèficit i deute explossiu: el deute de la Generalitat ha passat de 8.248€ milions l'any 2003 a 29.051€ milions previstos (inicialment) pel 2010. I tot això mentre que si es compleix (!!!!!!!!!!!!!!!!) les promeses sobre el nou sistema de finançament (recuperant una anàlisi que vaig fer fa un any) el dèficit fiscal serà entre 15.017€ i 10.028€ milions segons dades del govern català (o entre 15.017€io 10.028€ segons dades del govern espanyol). I repeteixo, això si es compleix la promesa del govern espanyol (uffff... qui confia avui en ZP?), i si es manté la situació actual l'espoli fiscal serà entre 21.258€ i 16.052€ milions a l’any, 2.834€ o 2.140€ per català a l’any (segons dades del govern català). Utilitza la font i metodologia que vulguis, aquestes dades són inacceptables i permanents.

Prioritat les polítiques socials i, tot així, el Govern paga amb retard als hospitals concertats o extén la baixada de sous del sector públic a sectors concertats (com els mestres). I més. Prioritat les polítiques socials? De veritat es poden fer polítiques socials amb aquest finançament? Si les prioritats són les polítiques socials, a què venen aquestes actuacions? Com podem combatre la crisi si una gran part dels nostres recursos marxen i no tornen?

Algú que analitzi els pressupostos de la Generalitat dels darrers anys i valori de forma objectiva si ho han fet bé o no. Però és igual: hipòtesi, si haguessin gastat molt menys estaríem igualment en una situació crítica "tot i tenir el millor finançament de la història".

La gestió és molt important, i cal fer-la bé, excel·lent. Però només amb gestió no n'hi ha prou. És condició necessària, però no suficient. Només bona gestió ens porta a la fallida. I un millor finançament (un sistema de finançament just) és impossible. Tothom ho sap. Diguem la veritat, denunciem-ho, fem pedagogia.

Tots tenim una cosa en comú: estimem el país i volem el millor pels nostres fills. I si volem preservar el seu benestar i el futur del nostre país hem d'acabar amb l'espoli fiscal i recaptar els nostres impostos. I per aconseguir-ho només tenim una solució: independència. Dret i deure.