dilluns, 30 d’agost de 2010

Surt a compte la corrupció?

Interessant estudi de Rosa, Gooroochurn i Görg (“Is it worth it: Does corruption influence firm productivity?”) que estableix una paradoxa interessant: a menys corrupció en un país, més surt a compte ser corrupte. Per què?

A possible explanation is that, in countries where corruption is common practice, firms cannot get any additional benefit from also paying bribes. In fact, the more a firm is willing to pay in terms of bribes, the less it can spend in a more efficient way. This induces negative effects on productivity. We find a similar effect in the interaction of bribe tax and quality of the legal system. Firms that operate in countries that have a legal system with a low quality experience strong negative effects of bribes on productivity.

In countries that are classified as not corrupt or as having an adequate legal system, the story is the reverse: firms can benefit from paying grease money. An explanation could be that firms operating in countries with low corruption rates can profit because bribing is an unusual practice that helps them gain an advantage over their competitors.

Això de que els tramposos tinguin recompensa em fa molta ràbia. I també em fa molta ràbia de que alguns casos de corrupció prescriguin, o que no s’acabi mai sabent si hi ha hagut corrupció o no (injust pels afectats si no han fet res i queda l’ombra del dubte, injust per la societat si són culpables i no paguen les conseqüències). O una excusa repetida massa sovint: “és legal”. D’acord, però és ètic?

Qui la faci la pagui, els tramposos a la presó. Espanya té recorregut de millora: ho diuen les dades (està en el número 22 del ranking mundial) i ho diu el sentit comú. Molts tenim la percepció de que avui encara molta gent la fa i no la paga.

Rei o ministre?

Com a seguidor d'Els Pets, ho tinc clar: "Jo vull ser rei". Les dades demostren que surt a compte ("El Rei Joan Carles acumula una fortuna de 1.800 milions d'euros"). Ser rei però té el problema del dèficit democràtic. No problem, em conformo amb ser ministre de defensa ("La villa de lujo del matrimonio Chacón- Barroso en la República Dominicana"), tot i que jo tampoc he nascut per militar.

Visca Hondures i, sobretot, visca Els Pets i visca Sau!

P.D. El Visca Hondures no és conya. Un cosí del meu pare fa de missioner a Hondures des de fa molts anys (tot i que no ara és exactament missioner perquè ja no és capellà). Pots trobar més informació (i col·laborar i donar diners) a la seva web de SID Moskitia. Quan pensis en herois anònims, pensa en ell (en el Josep).

diumenge, 29 d’agost de 2010

Principi de Peter, empresa i política

Gran lectura d'estiu gràcies a l'amic Pau Dueñas: "El principi de Peter", de Dr. Laurence J. Peter i Raymond Hull.

El principi de Peter diu que tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència i que, amb el temps, tot lloc tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per a ocupar les seves obligacions (corol·lari de Peter).

Té sentit: saps fer bé una feina i per això et promocionen, i et van promocionant mentre vas fent bé la feina. I quan deixes de fer bé la feina et deixen de promocionar, i per tant acabes fent una feina que no fas especialment bé: has arribat al teu grau d'incompetència. Exemples, un gran mestre no sempre és un bon director d'escola, ni un gran soldat un bon capità, ni un gran jugador de futbol un bon entrenador. I molts més exemples, segur que en coneixes de primera mà.

El principi de Peter existeix en el món de l'empresa, tot i que té elements correctors. Per exemple les grans consultores eviten el principi de Peter amb la política up or out: si no ascendeixes al cap d'un temps, al carrer, necessari per crear oportunitats per tothom però també perquè si no es progressa potser vol dir que s'ha arribat al nivell d'incompetència. O moltes empreses amb avaluacions del rendiment anuals, que fan que aquestes situacions s'acabin corregint, tornant a la situació inicial o acomiadant a l'ascendit (tot i que no sempre, sobretot quan l'incompetent és el que està adalt de tot, i sinó que els hi preguntin als de Lehman Brothers i a molts altres). Ah, i com el món no és just també passa l'antítesi de Peter (aquest concepte me l'acabo d'inventar però segur que té un nom) i seria quan es fa bé feina i també la faria bé si el promocionessin però tot i així no els promocionen (potser paradoxalment perquè el lloc que li correspondria està ocupat per algú que ha arribat al seu nivell d'incompetència i per tant no progressa, creant un "tap" en els que van darrera seu).

Molts potser penseu "cert, conec uns quants a la meva empresa que han arribat al seu nivell d'incompetència". De veritat aquest és el problema? A mi, el que em preocupa de veritat és arribar al meu nivell d'incompetència, a la feina o en alguna altra entitat en la que participo. El llibre explica que la majoria de gent que arriba al seu nivell d'incompetència no ho sap, que és feliç no sabent-ho, i que de vegades inclòs treballa molt però sense generar res. Però jo ho vull saber. I per això el millor és rodejar-se de col·laboradors molt capaços, si pot ser millor que un mateix, i fomentar el diàleg franc. Fot que et critiquin, però el que fot de veritat és que les crítiques siguin certes. Fot però el millor és que t'ho diguin, i no viure en la ignorància i acabar patint les conseqüències de la pròpia incompetència. És genial tenir col·laboradors brillants però de vegades incòmodes, són els que et fan fer millor la feina. I és dur acceptar crítiques, sobretot quan tenen raó, però molt pitjor és rodejar-se de gent que sempre et donen la raó.

Penso que el principi de Peter és especialment sagnant a la política. Fixem-nos en els diputats, molts estan allà perquè han escalat dins del propi partit, no perquè són bon diputats. O bons diputats que no són necessàriament bon governants. O líders que són bons oradors però pèssims governants o pèssims gestionant organitzacions, o líders que han tingut l'habilitat d'ascendir en un partit però que són incapaços de liderar un país. I d'exemples en podríem trobar a tot arreu, a tots els partits, a totes les administracions, a tots els països. I a Catalunya de forma dramàtica (lectura obligatòria, "La dictadura de la incompetència" de Xavier Roig).

I això de la política té moltes implicacions, representa la meitat de l'economia i regula a més l'altra meitat. Ens podem permetre el principi de Peter? Cada vegada penso més que no hi ha res a fer: molts arriben on estan perquè han fet el que calia fins aquell moment però no saben fer la nova feina que tenen encomanada. Una solució pot ser el que proposa el probable proper president de la Generalitat, Artur Mas, que diu que anirà a buscar els millors tot i que no estiguin a Convergència. Sona valent, i tan de bo pel bé del país que ho faci. I quan nomeni al seu equip i descobreixi que alguns han arribat al seu nivell d'incompetència, pel bé del país, que actuï en conseqüència: amb tacte, cordialtat i de bon rotllo, però en conseqüència. Una proposta que vaig fer fa poc: que contractin a un headhunter per cobrir les posicions claus del proper govern. Ah, i facilitar la dedicació temporal a la política, facilitant l'entrada i la sortida des de l'empresa privada.

I tornant al Principi de Peter i a com ens afecta a cadascun de nosaltres, més que observar la incompetència que ens envolta, preocupem-nos del que depèn de nosaltres: descobrir si hem arribat al principi de Peter i gestionar-ho; impedir el principi de Peter en les àrees de responsabilitat que depenguin de nosaltres; i sobretot fomentar sempre les crítiques constructives.

divendres, 27 d’agost de 2010

Frases de la setmana

No deixis que l’opinió d’un alter es converteixi en la teva realitat (Les Brown)

Life is like riding a bicycle. To keep your balance you must keep moving (Albert Einstein - la metáfora de la bicicleta dóna per molt…)

L'home pot creure en allò que és impossible, però no creurà mai en allò que és improbable"(Oscar Wilde)

There is only one way to happiness and that is to cease worrying about things which are beyond the power of our will (Epictetus)

En realidad la palabra huir me gusta porque para mí huir es lo contrario. Yo encuentro que si uno no huye no se acerca a lo que uno desea acercarse. (Claudio Bertoni)

diumenge, 22 d’agost de 2010

Agraïment als Mossos d'Esquadra i a Alberto Fernández Díaz

Ha estat a punt de succeir un fet lamentable a Catalunya que gràcies als Mossos d'Esquadra i a Alberto Fernández Díaz s'ha pogut impedir: l'homenatge públic a una col·laboradora d'un grup terrorista foraster que va col·laborar en l'assasinat d'un ciutadà català. O dit d'una altra forma: l'homentatge a Laura Riera, que va passar informació a ETA del regidor del PP de Viladecavalls, Francisco Cano, que van acabar assasinant.

Ha calgut que Alberto Fernández Díaz denunciés el fet per impedir-ho. Discrepo radicalment de molts dels seus posicionaments i del seu partit, però quan té raó, té raó, i ara la tenia. Per què no ho va denunciar i impedir l'Ajuntament de Barcelona? Per què només ho ha denunciat el PP? Sembla com si hi ha un cert acomplexament per denunciar i impedir actes com aquest, clarament minoritaris però inacceptable des de qualsevol punt de vista.

I l'actuació dels Mossos, exemplar: van impedir l'acte. Que van actuar en un lloc on hi havia nens? Cert, i els responsables no van ser els Mossos sinó els proetarres que es van refugiar entre famílies amb nens que només volien disfrutar el correfoc infantil de Gràcia. I ja hi tornem a ser, crítiques en la xarxa independentista a l'actuació dels Mossos: els Mossos fan la seva feina, i en general la fan molt bé, com ahir. I els Mossos és un dels pocs instruments d'estat que tenim. Defensem-los sense complexos, i posem-hi també al capdavant algú que cregui de veritat en la seguretat (petició al proper Govern!).

Per mi un referent en molts aspectes són els Estats Units. En la defensa de la llibertat d'expressió, també. Allà es pot cremar la bandera americana i no passa res, o es poden dir coses molt grosses amparant-se en la llibertat d'expressió. Però no m'imagino en els Estats Units un homentatge públic a un americà col·laborador dels atemptats de l'11-S. Salvant les distàncies, és el que anava a passar aquí: donar la benvinguda a una catalana que ha col·laborat en l'assassinat d'un conciutadà nostre col·laborant amb un grup terrorista basc, pel simple fet de ser del PP. Sense matisos, no s'ha de permetre cap tipus d'homentatges així, ni a Gràcia ni a enlloc, de cap grup terrorista que actuï a qualsevol lloc del món. I aquest homenatge a Gràcia, de cap de les maneres.

I una lliçó final: no deixem el monopoli de la tolerància zero plenament justificada en situacions com aquesta al Partit Popular. M'entristeix veure com mitjans digitals que segueixo sovint amb molt d'interès defensen aquest homentatge i critiquen als Mossos, i també veure com des del món independentista i nacionalista en general no s'actua de forma desacomplexada a favor de la llibertat (com per exemple ha fet Montserrat Tura, que en això és un referent). I la llibertat no és permetre l'homentatge, sinó vetllar per a què tothom pugui pensar el que vulgui i que ningú tingui per això la seva vida amenaçada. I denunciar i impedir actes com aquest, que no es permetrien en cap país civilitzat.

El meu país el vull lliure i en llibertat.

Sr. Fernández Díaz, gràcies per denunciar l'homentatge a Laura Riera. Mossos d'Esquadra, gràcies per fer la vostra feina, una altra vegada.

Socialistes per l'estat

Interessant l'evolució de Ferran Mascarell, que és també la de molts socialistes i de molts ciutadans de Catalunya: volen una Espanya diferent i, com no la veuen possible, comencen a apostar per l'estat propi. Els socialistes volen respondre als problemes i aspiracions dels catalans i això, en l'Espanya actual, no és possible: "Carta breu al conseller Nadal".

Tens raó: neguen l'Espanya acceptable pels catalans. El que dius et relliga amb els més ben intencionats dirigents polítics catalanistes dels darrers cent anys. Tot plegat em ratifica en la impressió que alguna cosa estem interpretant malament; masses generacions ensopegant en la mateixa pedra.

(...)

Tinc la convicció que el proper esglaó del catalanisme serà estatista. Voldrem posseir un estat propi. El més compartit possible amb la resta d'espanyols, però propi. No ens molestarà compartir-lo en termes federals o confederals, però des de la igualtat. Tocarà explicar als catalans els beneficis i els costos de tenir un estat com cal. Serem estatistes i haurem de ser clars: jo vull estat, no vull necessàriament la independència. Però si no hi ha altra manera de tenir-lo, no la rebutjaré.

"Socialistes per l'estat", un primer pas per "socialistes per l'estat propi".

dissabte, 21 d’agost de 2010

Rebels amb causa

Àngel Castiñeira i Josep Maria Lozano ens ofereixen sovint reflexions molt interessants sobre lideratge i temes d'actualitat. L'article d'avui (al Punt o a l'Avui, no ho tinc clar), on parlen del doble efecte de la sentència del Tribunal Constitucional i la crisi econòmica actual en un moment de canvi generacional, val la pena: "Rebels amb causa?"

Després del 2008, amb la crisi econòmica i amb la bufetada constitucional, alguns d'ells sesenten ara sobtadament com a “súbdits espoliats d'un estat fallit”. En aquella grandiosa pel·lícula de Nicholas Ray Rebel sense causa se'ns presentava una joventut benestant insegura, confusa i desorientada que rebutjava assumir la maduresa en un món sense punts de referència. A alguns catalans la maduresa els acaba d'arribar sense avisar. No és una mala notícia. Ans al contrari. Tot un col·lectiu de gent que en alguns aspectes és el més preparat que mai ha tingut Catalunya està connectant amb els nous vectors de fons. Prendrà aquesta connexió la forma d'una causa noble per la qual lluitar? Que es preparin!


Una expressió és especialment sagnant: qui vol ser “súbdit espoliat d'un estat fallit”? I sí, nous vectors de fons que estan quallant en la societat catalana i especialment en aquests protagonistes d'un canvi generacional, més desacomplexats, però no només en ells.

Crec que aquesta és una majoria emergent a la societat catalana i tard o d'hora ha d'estar reflexada en el nostre Parlament, en el nostre Govern i en l'actuació dels nostres representants. I triple repte: que més gent ho vegi (més consciència de “súbdit espoliat d'un estat fallit”); que actuïn en conseqüència (entre altres, participant i votant); i que els que recullin aquest neguit/anhel, estiguin a l'alçada.

"Rebels amb causa?" I tant! I la causa més noble: Catalunya.

P.D. És un luxe fer el Programa Vicens Vives i tenir com a professors a l'Àngel, al Josep Maria i al Raimon Ribera.

dijous, 19 d’agost de 2010

dimarts, 17 d’agost de 2010

Xina, 99a del rànquing

Els mitjans parlen de que Xina és la 2a potència mundial i que d'aquí uns anys (entre el 2020 i el 2027) serà la 1a potència mundial, per davant dels Estats Units. Però Xina és també la 99a potència mundial (!) en renda per càpita ("China Might Be #2 by GDP, but It Ranks #99 for Per-Capita GDP Behind Jamaica, Belize and Namibia"), per darrera de Jamaica, Tailàndia, El Salvador o Albània. Molta riquesa, molts xinesos, poca riquesa per xinés.

La renda per càpita és de $6,567, la mateixa que els Estats Units... l'any 1932. Cert, Xina està creixent molt, i és un motor de l'economia mundial i una font d'oportunitats per moltes empreses. Però Xina també és un país amb uns quants biliononaris i amb moooooooolts pobres.

Tal i com explica Robert Reich:

China has dozens of billionaires but the vast majority of the Chinese are still extremely poor. The typical Chinese lives off the equivalent of about $3,600 a year. That puts him behind workers in 126 other countries. (The typical Japanese earns the equivalent of about $39,000; the typical American, $46,400.)

Ah, i a veure si algun dia parlo amb calma de la possible bombolla a Xina.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Límit al dret de vaga

Al final no hi ha hagut vaga però s'ha estat a punt, amb tots les conseqüències dramàtiques que això hagués comportat. Problema solucionat (de moment), però amb el tema dels controladors aeris molts ens tornem a plantejar la necessitar de fixar un límit al dret de vaga.

La raó està clara: en situacions en que s'afecta greument a tercers (com en aquest cas, que perjudicava a molts viatgers i a tot un sector econòmic com el turisme en un entorn econòmic complicat) és necessari fixar uns serveis mínims alts o un arbitratge obligatori del conflicte, per no haver d'esperar que una minoria prengui una posició raonable (ja que no sempre passa) i abusi del seu dret a la vaga. I de forma similar, ser molt contundent en les vagues de zel o vagues salvatges.

Reduir el dret de vaga és una qüestió molt delicada però de vegades absolutament necessària, sobretot quan la vaga té conseqüències greus sobre altres persones. El tema dels controladors generava unanimitats (tot i que tenen part de raó), però cal anar més enllà i mantenir aquest principi (o beligerància) en vagues similars, com per exemple les vinculades als transports públics: els que no fem vaga hem de poder anar a treballar. Ah, i quan hi hagi una vaga, dret a fer vaga i dret a no fer-la (i actuar en conseqüència i amb contundència amb els "piquets informatius").

Ho reconec, estic sensible a aquest tema: fa unes setmanes vaig arribar bastant tard a la feina perquè uns treballadors dels Ferrocarrils Catalans van parar el trens a Sant Cugat perquè protestaven per no sé què: segur que era molt legítim, però la seva protesta no era més important que la feina dels passatgers. Per no parlar del que va passar amb el Metro de Madrid, amb una vaga salvatge que va causar greus problemes a molta gent que l'únic que volien era anar a treballar, o quan de tant en tant alguns treballadors amb reivindicacions potser molt legítimes tallen la Ronda Litoral: drets per tothom, els que volen fer vaga i els que no.

Cal un canvi en la regulació del dret a vaga, tot i que per això cal un govern fort i desacomplexat capaç d'enfrontar-se a unes institucions tan necessàries com antiquades com els sindicats. La meva opinió sobre els sindicats ha millorat després de conèixer i fer-me amic d'un alliberat sindical (no diré el seu nom per a què no l'associïn amb un liberal...), però urgeix també la reforma dels sindicats: la majoria de vegades defensen només a una part de la població (empleats amb contracte fix en el sector públic o en sectors regulats), oblidant als aturats i als que tenen contractes temporals, per no esmentar que obvien problemes greus de les empreses en el que tindrien molt a dir, com l'absentisme. Si volen continuar així cap problema, però no els donem la legitimitat de parlar en nom de tota la població activa (el mateix aplicaria a algunes associacions empresarials, dirigides per no-empresaris o empresaris en fallida).

Els sindicats són necessaris i les vagues de vegades també. Però també un govern que eviti que paguin justos per pecadors i que garanteixi drets bàsics de les persones, com el de la mobilitat o simplement anar a treballar. I el criteri que segurament molts volíem aplicar als controladors, apliquem-lo (amb la mateixa beligerància) quan algú abusi dels seus drets drets, aquest o el que sigui. I respecte els sindicats, un consell potser no gaire creïble venint d'un liberal: que canviïn i s'adaptin. I la regeneració, transparència i meritocràcia que molts demanem a la política i a la societat civil, també als sindicats (més que res, perquè els financem entre tots).

diumenge, 15 d’agost de 2010

Freakonomics, la pel·lícula

Sóc un fan de Freakonomics: he llegit els dos llibres i segueixo el seu blog amb molt d'interès (i sovint el cito aquí mateix, com aquí, aquí i aquí). Aquesta tardor arriba la pel·li. Aquí està el trailer:


dissabte, 14 d’agost de 2010

Moments de qualitat: "un cotxe com el teu"

No condueixo malament, però els parkings i aparcar en general no és el meu fort. No és que tingui un cotxe gran, em passava també amb el Micra: tinc el cotxe ratllat per tot arreu.

Fa uns dies el mateix, nou "copet" al cotxe maniobrant, amb els nens i la Rosa dins el cotxe. Anem a un parc a jugar i l'Àlex agafa un cotxe dels seus i li comença a donar cops en un cantó. M'enfado, ha de tractar bé els juguets. "Àlex, què fas????". "Ratllo el cotxe, com el teu". Poc a afegir, "el apre no ho fa a propòsit, no cal que ratllis els teus cotxes...".

Ja fa temps que em va dir que és un "Salvador petit", i m'agrada molt que em vulgui imitar. Però bé, no cal que m'imiti en tot...

dijous, 12 d’agost de 2010

Llibres recomanats per estudiants de MBA

Llibres que recomano a amics que estan fent un MBA i que els interessen les finances. Són llibres interessants i (si t'agraden les finances) amens de llegir:
  • "Liar's Poker", del genial escriptor Michael Lewis, que explica la seva experiència com a broker a Salomon Brothers, i retrata la cultura a Wall Street durant els '80 (el seu darrer llibre "The Big Short", explicant com uns quants es van forrar amb les subprime, també és molt bo)
  • "Barbarians at the Gate: The Fall of RJR Nabisco", que explica el LBO per la mítica KKR. Fonamental per entendre la història del món dels private equity (i per passar una bona estona). En el món de l'empresa i les finances de vegades la realitat supera la ficció. També han fet la pel·lícula (que no recordo haver vist i per tant no puc recomanar)
  • "eBoys", que explica com una empresa de capital risc (Benchmark) va invertir a eBay. Interessant per conèixer el món del venture capital
  • "The Partnership: The Making of Goldman Sachs": apart d'explicar la història de Goldman Sachs (ja de per si interessant), el llibre ve a ser la història de la banca d'inversió
  • "Monkey Business: Swinging Through the Wall Street Jungle": és el llibre més frívol de tots, i segurament el que està pitjor escrit, però és lectura obligatòria per als que es plantegin dedicar-se a la banca d'inversió, per a saber què es trobaran. Va de dos MBAs que van treballar a DLJ (que va ser comprada per Credit Suïsse diria que l'any 2000)
Són lectures amenes per "conèixer" el món real de les finances. I les finances són això i molt més, però aquest no és un mal punt de partida.

P.D. Si no t'agraden les finances, o t'agraden i vols llegir alguna cosa diferent, també et recomano qualsevol llibre de l'editorial AContravent.

P.D. Recomanes algun altre llibre?

diumenge, 8 d’agost de 2010

Independentisme i error Tipus II

A l’estadística s’anomena l’error Tipus I els “falsos positius” que passen per exemple si un test d’embaràs diu que una dona està embarassada quan no ho està. També existeix l’error Tipus II, que és un “fals negatiu”, i en l’exemple de l’embaràs seria que el test digués que la dona no està embarassada quan en veritat sí que ho està.

De vegades, quan és inevitable que hi hagi un cert marge d’error, cal assumir errors Tipus I o Tipus II. Per exemple, els controls de metalls dels aeroports donen molts falsos positius (és a dir, error Tipus I) “pitant” i indicant que cal escorcollar a algú, ja que és millor revisar a massa gent i que no entri ningú amb una arma. I de vegades cal assumir l’error Tipus II: “in dubio pro reo”, quan es jutja algú si no existeixen proves concloents s’ha de deixar lliure a l’acusat, tot i que potser és culpable. I tornant al tema de l’embaràs, si el test no pot ser perfecte, millor assumir l’error Tipus I (el del fals positiu), ja que més val que el test digui que una dona està embarassada i el metge després digui que no és així, que no que el test digui que no ho està i la dona segueixi amb la seva vida normal, potser posant en risc el nadó. El dubte és el següent i la resposta és diferent en cada cas: què és millor, minimitzar l’error Tipus I o el Tipus II? El fals positiu o el fals negatiu? En el cas del control d'armes, el fals negatiu, en la justícia, el fals positiu, i en l'independentisme?

L’independentisme durant molts anys ha tingut de tot, gent molt preparada i generosa, i gent més o menys brillant que actua només amb una agenda personal, de curta volada i especialitzada en liar-la (individus “tòxics”, que gairebé sempre acaben sent una font de problemes). Fins ara l’independentisme era minoritari, es feia poca “selecció de personal”, i en la majoria de grups, grupets i grupuscles s’admetia a tothom, podent fàcilment adquirir molt protagonisme. Teníem (tenim) gent amb molta energia, que aconseguia grans proeses... i que després generaven (generen) grans decepcions. Pocs, però suficients. Això era abans, o hauria de començar a ser part del passat, d’una època en el que l’independentisme era minoritari o que almenys no apareixia de forma desacomplexada en molts àmbits de la societat. Ara en el món independentisme hi ha molt talent, molta gent que treballa molt i des de la base, arriscant, construint, sense buscar cap protagonisme. Ells són els necessaris, els tòxics són els prescindibles.

Tots tenim un passat, per bé i per mal. Tots ens equivoquem, no passa res, sobretot si aprenem dels errors. Però cal conèixer el passat, no per fer mala sang sinó per evitar repetir errors al futur. El que està passant darrerament (i no només les darreres setmanes) ens mostra que hi ha una massa de persones preparades, compromeses i generoses, amb ganes de defensar un projecte dur, complicat i excitant com és el de la independència. I també que hi ha uns quants “tòxics”, que sempre “la lien”, que actuen només amb una agenda personal o que simplement són uns incompetents (o tontos amb bona fe).

Això que està passant aquest estiu amb l’independentisme no pot acabar bé: potser es treuen uns bons resultats (demostrant que si s’haguessin fet bé les coses s’haurien tret uns resultats brutals) o potser no surt res. En tot cas l’endemà de les eleccions caldrà seguir treballant i sumant per un projecte comú (sense obsessionar-nos amb la unitat). Però quan se sumi caldrà assumir l’error Tipus II: si la persona és tòxica o potencialment tòxica, millor no comptar amb ella durant un temps. Injust? En alguns casos potser sí, potser quedarà gent bona fora de projectes independentistes cabdals (falsos negatius), però cal evitar elements tòxics a futur (per no dir presents, començant ja avui). Això no vol dir que s’hagi de prescindir de ningú, simplement que millor no convidar-los a participar i, sobretot, no donar-lis cap protagonisme ni fer-los gaire cas. I que no pateixin, que poden fer país i treballar per la independència des de molts àmbits ( i així demostrar que poden estar en un projecte compartit sense liar-la).

Tots sabem quins són els grans mals de l’independentisme, i els tòxics és un d’ells. I això juga en contra de la imatge necessària d’un independentisme seriós, que existeix i és majoritari, però que queda eclipsat pel friquisme, la incompetència, la irresponsabilitat i les agendes personals d’uns quants. Sumem assumint l’error Tipus II, més val un fals negatiu que un fals positiu, millor que un bo es quedi fora que un dolent estigui a dins: és l’única forma que ens ensortim. Per cert, gent molt bona, molt capaç i molt generosa en tenim molta en el món independentisme, per cada tòxic que es quedi fora en podem fer entrar a molts que no ho són.

Hem de construir un moviment molt sòlid, ara i a futur, i sobretot que no acabi generant frustracions: no serveix tenir èxit a les urnes i després no estar a l'alçada. I sense èxit a les urnes no anem enlloc.

P.D. Suposo que en el contingut del post estarem tots d’acord, respecte qui seria l’error Tipus II, que cadascú ho valori personalment. Això sí, en positiu i sense fer mala sang.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Moments de qualitat: "tinc mal de panxa"

La Vinyet té molta imaginació i de vegades explica històries curioses (de vegades ratllant la mentida): sense malícia, amb molta gràcia.

De vegades quan està cansada, no es vol acabar el menjar o simplement vol mimos diu "tinc mal de panxa". Al principi pensàvem que li feia mal de veritat, però ara sabem que quan diu això potser vol dir una altra cosa, tot i que mai tenim la certesa: com podem saber si té mal de panxa de veritat o no?

Avui per això l'hem "pillat": a l'Àlex li sortia sang del nas, ella estava cansada, i enlloc del clàssic "tinc mal de panxa" ha dit "em surt sang del nas", amb aquella veueta mig plorant. "Vinyet, no et surt sang del nas", "sí, em surt sang del nas". Ara toca mimos.

Lideratge lateral i convencional


Una comparació interessant (via blog Education Innovation). Em sembla que repassaré aquesta llista de tant en tant per analitzar com faig les coses.

Per cert, quin tipus de líder ets tu?

divendres, 6 d’agost de 2010

Eslovàquia posa pegues al fons de rescat europeu

Publicat al Financial Times ("The Greek rescue plan: a fly in the ointment") i rebut via l'amic Edward Hugh: Eslovàquia posa pegues a participar en el mega-fons europeu que pot servir per salvar economies amb problemes, com Grècia o Espanya. La raó?

"We don’t agree with the principle that people in other countries which have nothing to do with this have to pay, but banks which have been profiting from giving loans to the Greek government in the past are not paying even one euro."

Objectivament tenen raó: el rescat a Grècia (i potencial rescat a altres economies) és principalment un rescat als bancs que tenen deute del país (com vaig explicar en el post "AIG, Goldman Sachs, Grècia i Alemanya"), que potser haurien de participar en el rescat. I si algú la fa, l'ha de pagar, és a dir, que la factura grega (i la dels altres països) que la paguin els governs i ciutadans del seu país (Eslovàquia va tenir problemes fa uns anys i va dur a terme una forta i dolorosa reestructuració, sense ajut extern).

Però tot i que tenen part de raó, no poden obviar una cosa important: formar part d'un club (com el de l'euro) comporta aprofitar els avantatges, però també assumir els inconvenients. Ah, i si l'euro s'enfonsa, Eslovàquia també patirà les conseqüencies.

I no ho oblidem, el món dóna moltes voltes, qui diu que d'aquí uns anys no necessita Eslovàquia un rescat com Grècia? Solidari a les dures i a les madures, membre de ple de dret de l'euro, amb drets i deures. Ara, part de raó no li falta.

dijous, 5 d’agost de 2010

Bilionaris generosos (II)

Ho vaig comentar en un post fa un mes ("Bilionaris generosos") fruit d'un article al The Economist ("Keeping up with the Gateses"), i avui no sé per quina raí s'ha fet ressò tota la premsa (com El Economista, tot i que ha sortit a molts llocs). No sé, curiositat.

Moments de qualitat: "el 7 no m'agrada"

La Vinyet està aprenent a comptar: "1, 2, 3, 4, 5, 6, 8". "Vinyet, després del 6 va el 7". "A mi el 7 no m'agrada: 6, 8, 9...": una lògica aplastant.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Vídeo 20 Aniversari a la UPF


Un projecte d'estat, d'excel·lència i de futur: no tenir un estat (mentre no tinguem un estat) no ha de ser incompatible amb inventar i crear grans projectes com la UPF. Feliç 20 aniversari!

P.D. I si tinguèssim (quan tinguem) un estat, encara més!

dimarts, 3 d’agost de 2010

Sobre tot això que està passant ara

Assisteixo amb confusió i decepció tot això que està passant amb les múltiples candidatures unitàries (?) a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Confusió i decepció que he anat acumulant darrerament, però que ara m'ha esclatat. La part positiva és que molta gent vol sumar, la negativa és que tothom vol sumar a la seva manera.

Vull ser positiu i sincer, però em costa (ser positiu). Què penso? Aquests tres articles (que recomano de veritat) ho reflexen molt bé:
Arribats a aquest punt només desitjo que a les properes eleccions hi hagi una llista única i potent que defensi desacomplexadament la independència i la regeneració democràtica. I que tregui els millors resultats possibles. I que sigui sòlida, fins el dia de les eleccions i, sobretot, l'endemà de les eleccions i durant tota la legislatura.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Una mica sobre mi...

Ha sortit en la web dels almuni de la UPF un resum sobre la meva carrera professional (en "La veu dels graduats"), i m'ha vingut al cap que fa uns anys també vaig sortir en una revista pels estudiants (surto a la pàgina 3). Curiositats.

Em sento molt orgullós d'haver estudiat a la UPF i de ser ara Professor Associat.