dissabte, 31 de juliol de 2010

Pausa (a mitges)

Jo estic fent una pausa (amb temptacions tres o quatre vegades al dia per escriure alguna cosa), però sàpigues que el Col·lectiu Emma no para. Més que res, per si busques res interessant per llegir.

Bon estiu!

dilluns, 26 de juliol de 2010

Pausa


No deixo d'escriure, però segurament escriuré menys sovint. O no, ja veurem, ja fa temps que ho dic.

dissabte, 24 de juliol de 2010

"Consells a un estudiant que comença"

20 aniversari de la UPF, la meva universitat i a la qual ara tinc l'honor de fer de Professor Associat.

Un suggeriment que he descobert fa poc: la lliçó inaugural, feta pel Professor Mas-Colell.


Si tens un amc, germà, fill, fill d'un amic... que ara comença la universitat, passa-li l'enllaç, val la pena. Diu moltes idees interessants: que no es preocupin excessivament de que faran quan acabin la carrera, que aprenguin dels companys, que valorin fer classes que tinguin poc a veure amb el que estudien... i el deute que tenen els estudiants amb la societat.

Lectura recomanada, sobretot pels que comencen la carrera: "Consells a un estudiant que comença"

P.D. M'ha vingut al cap el llibre que estic escrivint, “Tant de bo ho hagués sabut”, sobre consells per la vida laboral a estudiants que acaben la carrera. Tenia un problema amb el títol i, si el Professor Mas-Colell m'ho permet, potser el titularé "Consells a un estudiant que acaba la carrera".

dijous, 22 de juliol de 2010

Confirmada la via unilateral

Avui Kosovo (amb aval internacional), demà Catalunya? Bé, només si els catalans volem: està a les nostres mans.

Declaració unilateral d'independència, està clar que aquest és el camí (fins i tot els gran valedors de les consultes i els referèndums ho defensen!). Ah, qui va ser que va fer aquesta proposta per primera vegada a Catalunya? Un gran patriota i amic, Josep Pinyol (amb el que no sempre estic d'acord, però que admiro i aprecio profundament; i sobretot un amic al qui sempre escolto).

Visca la llibertat! I enhorabona Josep Pinyol.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Record pels nostres herois

Malaurat aniversari de l'incendi d'Horta de Sant Joan, homenatge als nostres herois: Jaume Arpa, David Duaigües, Ramon Espinet, Jordi Moré, Pau Costa, i a tots els que cada dia arrisquen la seva vida per protegir la nostra.


Similituds

Demana Solidaritat Catalana:

1) Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el compromís de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014)

2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar el procés cap a la creació de l’Estat català en el si de la Unió Europea

I proposava Joan Carretero fa més d'un any ("Patriotisme i dignitat") i molta gent treballa amb aquest objectiu des de llavors:

Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació.

Dues peticions legítimes: una, arribar fins al final i amb totes les conseqüències; i dos, anar junts i a la una, amb rigor, professionalitat, patriotisme i generositat.

Dubtes i comentaris? Molts, moltíssims, però de moment me'ls estalvio: és el moment de sumar o de no emprenyar, però en cap cas fer nosa. Ah, i fer-ho bé i ràpid, que queda molt poc per les eleccions i hi ha molta feina a fer.

Visca la llibertat!

diumenge, 18 de juliol de 2010

47% vs. 36%

Majoria a favor de la independència, segons enquesta de La Vanguardia: guanyaria el sí 47% a 36%. Gran notícia.

Queda poc per a les eleccions. Reflexió interessant del professor Julián Santamaria, el director de l'enquesta:

Hay dos incógnitas sobre las que se especula en Catalunya. La primera es si CiU llegará a la mayoría absoluta. La segunda, si conseguirán entrar en el Parlament Ciutadans y los grupos hasta ahora extraparlamentarios. Algunos lo hacen depender de la baja participación que conjeturan. En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya.

Aquest moviment tectònic de la societat catalana, aquesta revolució que sembla que ve, significarà només la victòria per golejada de CiU? No sé, en tot cas, sigui qui sigui que rep el suport d'aquesta creixent majoria independentista, que estigui a l'alçada del que el país demana i que, de fet, el país necessita urgentment.

68 vs. 1 milió

Fan més 68 que 1 milió, més ben dit, poden fer més 68 diputats que +1 milió de manifestants: 1 milió de manifestants poden reclamar el dret a decidir i 68 diputats poden decidir. I si els 68 diputats no decideixen cal seguir pressionant, però pel +1 milió de manifestants pot ser més pràctic elegir uns altres 68 diputats: més fàcil (i menys cansat i més pràctic) votar que manifestar-nos.

Aquestes són les regles del joc: no es tracta de reclamar el dret a decidir sinó de decidir. I de reclamar i manifestar-nos quan cal, i pressionar als nostres diputats i si no responen canviar-los. La societat pressiona i els polítics segueixen, però si no segueixen prou tenim l'opció d'anar a casa i deixar-ho córrer, o acceptar una solució lluny del que tots demanàvem, o posar al capdavant algú que ens representi.

Omplir el Passeig de Gràcia és important, però la clau omplir el Parlament de Catalunya. Decidim.

dissabte, 17 de juliol de 2010

El problema solucionat de l'encaix de Catalunya a Espanya

Un amic molt savi diu sovint que "quan un problema no té solució, és un problema resolt". L'encaix de Catalunya a Espanya amb un autogovern que satisfagui als catalanistes més tebis no pot ser i apart és impossible: problema resolt, dediquem-nos a altres coses.

Aquesta màxima la podem aplicar a altres qüestions referides a Catalunya dins Espanya: tenir concert econòmic, seleccions nacionals, que el català es parli al Parlament Europeu, presència de Consellers catalans en les reunions de ministres de la Unió Europea, infrastructures competitives... Res d'això té solució dins d'Espanya, (i solució automàtica si som un estat). Per tant problema resolt.

Doncs això, als que els preocupa això de l'encaix de Catalunya a Espanya, que no es preocupin: que s'enstristeixin o es lamentin, però que no es preocupin. O millor, que s'alegrin, el problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és un problema resolt.

Gran màxima que podem aplicar molt sovint en la nostra vida: "quan un problema no té solució, és un problema resolt".

divendres, 16 de juliol de 2010

Treballar

Xavier Roig ho té clar, i no podria estar-hi més d'acord ("Pla B: treballar"):

No sé qui guanyarà les properes eleccions, però el govern que es formi té un repte molt més difícil que el simple fet d'aconseguir més poder per a Catalunya. Ha de tornar el nervi a la nació. Fer-nos veure que cal apreciar l'excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l'especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l'esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l'empobriment que arrosseguem.

Hem de tornar a l'individualisme enraonat i a la necessària meritocràcia. I allunyar-nos d'aquest populisme col·lectiu que tant agrada als hispans que no persegueix cap altra cosa que diluir-nos.


Independència, democràcia i treball: treballar, treballar més i treballar millor (com fa molt temps que ens està explicant l'amic Quirze Salomó).

dijous, 15 de juliol de 2010

No arms, no legs, no worries

Vídeo "inspiracional" que recomano (obtingut via El Bloc del Bitxo). En la vida, back to basics! M'ha agradat, i em sembla que l'aniré a mirant de tan en tant.


dimarts, 13 de juliol de 2010

I ara, què?

Proposta de mínims del Professor Carles Boix ("I ara, què?") per a què ho signin tots els parlamentaris catalans a Catalunya i especialment els que estan a Madrid:

“Davant de la sentència del TC, totes les forces polítiques catalanes es comprometen a votar en contra dels pressupostos generals de l’Estat fins que les Corts d’Espanya no aprovin les següents lleis orgàniques: 1. Una llei orgànica que estableixi un sistema de concert econòmic, idèntic al que tenen el País Basc i Navarra, per regular les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat. 2. Una llei orgànica que delegui la decisió de convocar i organitzar referèdums automàticament en el Parlament de Catalunya. 3. Una llei orgànica que recolli el sistema educatiu integrat vigent a Catalunya avui en dia. Barcelona, juliol de 2010.”

Carles Boix, Ministre d'Exteriors del futur estat català, no?

diumenge, 11 de juliol de 2010

El que volíem no hi cap

Duran Lleida la va clavar: la mani va ser un akelarre independentista.

Em vaig trobar molts indepedendentistes, i molts que mai han estat del tot independentistes però els darrers anys i mesos, i en especial les darreres setmanes, s'hi han tornat. I n'hi devia haver molts també que no ho eren, que pensen que Catalunya té dret a un nivell molt més gran d'autogovern però que no és necessari la independència: han de saber que això no és possible.

La sentència publicada divendres és demolidora: límits radicals a l'autogovern de Catalunya, qüestionant aspectes fonamentals i amb gran consens en el país, com la normalització lingüística a les escoles. El que volem no hi cap dins d'Espanya. I si volem més autogovern només podem canviar la Constitució (tasca impossible i si mai passa serà per restringir més l'autonomia de Catalunya) o la independència. O fer una cosa que no depèn de nosaltres (canviar la Constitució) o fer el que només depèn de nosaltres (la independència).

Ara s'obriran vàries trampes. Uns ja s'han apuntat: es diu que es pactaran lleis per recuperar part del retallat amb l'Estatut, però això no serveix per res, ja que d'entrada eren competències insuficients i, si es fa cap llei, segurament no es complirà i en qualsevol moment el Tribunal Constitucional la retallarà; o dir que tot és culpa del PP, quan va ser l'advocat de l'estat (representant el govern espanyol) el que va defensar l'Estatut davant el Tribunal Constitucional exposant una interpretació resctrictiva. O parlant del dret a decidir sense tenir voluntat d'exercir-lo.

'Quan un problema no té solució el problema està solucionat', que diu un savi amic meu: doncs això, l'encaix de Catalunya a Espanya és un problema solucionat. El que demanàvem tots en la mani no hi cap a la Constitució espanyola: els que cridàvem "independència" i els que simplement volen molta més autonomia. No hi cabem. No passa res: marxem.

P.D. I repeteixo: la mani està bé, però la resposta (a l'alçada de l'agressió i de les necessitats i aspiracions del país) ha de ser política, del Parlament i del Govern. Ah, i qui capitalitzarà tot aquest malestar i tota aquesta aspiració d'anar molt més enllà?

dissabte, 10 de juliol de 2010

Estatut trinxat

Confirmat, s'ho han pulit tot (veure explicació a Vilaweb): el problema no són només els articles anulats sinó sobretot la interpretació que es fa de la resta dels articles. I algunes interpretacions, i per tant retallades, qüestionen elements tan crítics com la normalització lingüística a les escoles, apart de confirmar que el finançament de l'Estatut (ja de per sí insuficient) no serveix o que no existeix l'obilgació de conèixer el català a Catalunya.

Aquest Estatut és la fi d'una etapa: marca claríssimament els límits de l'autogovern de Catalunya. Als que li estigui bé això i una mica més, cap problema, però als que no, que tinguin la valentia de dir com Jefferson (7 mesos abans de proclamar la independència dels Estats Units):

Believe me, dear Sir: there is not in the British empire a man who more cordially loves a union with Great Britain than I do. But, by the God that made me, I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America

El lideratge no és fer i dir les coses quan hi ha una majoria, sinó fer i dir coses les coses que necessita la scoietat i fer que aquestes idees guanyin i siguin majoritàries. O reconèixer i dir "volia A però és impossible, l'únic que podem fer per garantir el benestar de la nostra societat i la pervivència de la nostra nació és anar cap a B".

I sí, aniré a la manifestació, però la resposta de veritat ha de venir del Parlament. Fets i no paraules: els diputats i membres del govern que es manifestin, que actuïn en conseqüència. I els que anem a la manifestació no ho oblidem, i quan toqui votem en conseqüència.

Tenim el dret i deure de decidir: ara toca decidir.

divendres, 9 de juliol de 2010

Frases de la setmana

La vida és 10% el que ens passa i 90% com hi reaccionem (Dennis P. Kimbro)

En los contratiempos, sobre todo, es en donde conocemos todos nuestros recursos, para hacer uso de ellos (Quinto Horacio Flaco)

Dos excessos: excloure la raó, no admetre més que la raó (Blaise Pascal)

Tenim molta pressa i ho volem tot (part del gran anunci “Somniem”)


Proposades per Joan Verdura:

La conversación enriquece la comprensión, pero la soledad es la escuela del genio (Edward Gibbon)

Choose your enemies carefully because they will define you, make them interesting because in some ways they will mind you. They’re not there in the beginning but when your story ends. Gonna last with you longer than your friends (cançó d’U2)

dijous, 8 de juliol de 2010

La felicitat de ser pare...

... o no.

"The Paradox of Parenting", publicat al sempre interessant blog Freakonomics:

New York magazine reports on one of the great puzzles of parenting: “Most people assume that having children will make them happier. Yet a wide variety of academic research shows that parents are not happier than their childless peers, and in many cases are less so.”

Hi ha qui tria ser pare i n'hi ha que tria no ser-ho (i en els dos casos, n'hi ha que trien una cosa i els acaba passant l'altra): que tothom faci el que vulgui i sobretot, pensant en els que no són pares, no els agobiem amb "i tu?" o "i vosaltres?". Els que som pares ens costa entendre que altres no vulguin ser-ho, però no sempre és una decisió personal i, quan així és, de fet els estudis diuen que de mitjana els no-pares són més feliços que els pares.

Ah, i jo encantat de ser pare: el millor que m'ha passat mai.

dimarts, 6 de juliol de 2010

We the People of...

"We the People of the United States, in Order to form a more perfect Union, establish Justice, insure domestic Tranquility, provide for the common defence, promote the general Welfare, and secure the Blessings of Liberty to ourselves and our Posterity, do ordain and establish this Constitution for the United States of America."

O dit d'una altra forma:

"We, the people of Catalonia,

Willing to re-establish our sovereign rights, conscious of our responsibility towards future generations and in order to build a united, prosperous, supportive, open community respectful with human dignity and with the fundamental rights, we provide ourselves with the present Constitution."

O en català:

"Nosaltres, el poble de Catalunya,

Volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució."

dilluns, 5 de juliol de 2010

Jo hi aniré

“Som una nació i nosaltres decidim” (o més ben dit, nosaltres hem de decidir): aquest és el lema de la manifestació de dissabte 10 de juliol en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, i jo hi aniré.

Aquesta no és una manifestació en defensa de l’Estatut sinó en defensa de la dignitat de Catalunya i a favor del dret a decidir, no partidista i organitzada per la societat civil. La meva primera reacció va ser que jo no hi pintava res en una mani a favor de l’Estatut, però no va d’això. És un acte unitari a favor de la nació catalana i del nostre dret a decidir, on serem molts independentistes convençuts i molt altres que estan en camí de ser-ho o que poden arribar a ser-ho. I també de no independentistes a favor de la dignitat nacional de Catalunya: ja m’està bé manifestar-me amb ells.

El 10 de juliol toca resposta cívica però la resposta ha de ser eminentment política, des del Parlament. Per això està bé anar a la manifestació, però abans (en el meu cas en concret pel matí, a l’Assemblea de Reagrupament) i després (fins les properes eleccions) cal treballar per a que el proper Parlament de Catalunya i Govern facin respectar els dret a decidir dels catalans, i decideixin. La responsabilitat la tenen els nostres diputats, i si ara no estan a l’alçada (eines tenen per actuar, com per exemple retirar-se de les Corts Espanyol) el que cal fer és treballar per tenir representants que realitzin una ruptura democràtica amb l’estat espanyol.


Entenc que molts independentistes tinguin recels amb la manifestació (vistos per exemple la proposta de front de les engures pro-autonomista de Duran Lleida), però tampoc podem permetre que se la facin seva els que estan per l’autonomia actual, entre altres raons perquè som molts (i cada vegada més) els que estem per la independència, incloent la major part dels convocants i organitzadors. I sí, em genera certa incomoditat desfilar al costat d’alguns polítics amb una aspiració nacional molt reduïda i que se sentirien molt còmodes amb l’Estatut si aquest no s’hagués retallat (i que ara es dediquen a fer declaracions partidistes de curta volada, oblidant que estan al Govern o al Parlament i podrien respondre de debò), però el protagonisme no pot ser seu, ells han de ser minoria, i no poden capitalitzar la manifestació: som una nació, nosaltres decidim, i volem decidir llibertat, no més Estatuts. I si ens els trobem els hi podem dir durant la manifestació.

Aniré a la manifestació, però una qüestió la tinc del tot clara: el Tribunal Constitucional és plenament legítim per fer la sentència que ha fet. Catalunya és una Comunitat Autònoma dins l’estat espanyol, i l’Estatut és una llei orgànica sotmesa al Tribunal Constitucional. Aquestes són les regles del joc, i el Tribunal Constitucional (desprestigiat, parcial i polititzat, però totalment legítim), ha fet la seva feina. Hem de ser els catalans qui diguem si aquest procés ens sembla bé, i si no actuar en conseqüència: el pacte Catalunya-Espanya mai ha existit i, si va existir, ja no queda res. Som una Comunitat Autònoma, i el Tribunal Constitucional ara i el govern espanyol cada dia marquen els límits de l’autogovern. I estem sotmesos a les seves lleis i la seva Constitució, que són impossibles de canviar, com hem vist ara. Per tant, o marxem o ens adaptem, però el camí del mig (incloent concerts econòmics impossibles) no existeix.

La meva resposta és de dignitat: vull decidir. Sé que tinc el dret, i vull decidir, tenim el deure de decidir, per nosaltres, els nostres grans i els nostres fills. I aquesta sentència és humiliant pel procés escrupolosament democràtic seguit per tenir de fet un Estatut de fireta, però és bona perquè clarifica les coses: el límit de l’Espanya de les autonomies.

Seré a la manifestació, però no per defensar ni aquest ni cap Estatut: per dir que som una nació i que hem de decidir. I jo i molts altres volem decidir independència, i així ho direm durant la manifestació.

Hi seré, i espero que els que pugueu, hi aneu. I després de la mani, a treballar: la resposta de la societat és important, però la resposta de veritat ha de venir del Parlament.

diumenge, 4 de juliol de 2010

Declaració d'Independència

4 de juliol de 1776

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.


Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.

(...)

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a que tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en al Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

(pots llegir la Declaració sencera en català i en anglès)

I un vídeo: imagina que són els nostres diputats (i, a partir del 3.07 minuts, la Declaració d'Independència):

dissabte, 3 de juliol de 2010

Bilionaris generosos

Nova iniciativa dels Gates, Buffet i companyia: crear un grup de bilionaris que donin com a mínim el 50% de la seva fortuna a causes filantròpiques (està explicat en l'article de The Economist "Keeping up with the Gateses" i la seva web és "The Giving Pledge"). En el cas de Warren Buffet, donarà el 99%.

Only in America

divendres, 2 de juliol de 2010

Frases de la setmana

Si no ho pots explicar a un nen de sis anys, tu mateix no ho entens (Albert Einstein)

A friend is someone who knows all about you and still loves you (Elbert Hubbard)

Su divisa era ésta: todo lo que merece ser hecho, merece también ser bien hecho (André Maurois)

You don't have to be a person of influence to be influential. In fact, the most influential people in my life are probably not even aware of the things they've taught me (Scott Adams)

Dos excesos deben evitarse en la educación de la juventud; demasiada severidad, y demasiada dulzura (Platón)

Proposta de Pau Dueñas:

No preguntis quin món deixrem als nostres fills sino quins fills deixarem al món

I una cita histórica de Jefferson el 29 de noviembre de 1775, 7 mesos abans de proclamar la independencia el 4 de juliol de 1776:

Believe me, dear Sir: there is not in the British empire a man who more cordially loves a union with Great Britain than I do. But, by the God that made me, I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America

dijous, 1 de juliol de 2010

10 manaments sobre l'ajust fiscal

Interessant reflexió dels economistes Blanchard i Cottarelli sobre com ha de ser l'estratègia fiscal per aconseguir resultats a curt i a llarg termini: "Ten Commandments for Fiscal Adjustment in Advanced Economies". El tema és molt rellevant avui, ja que hi ha la discusió sobre si cal reduir la despesa pública quan encara no s'ha aconseguit la recuperació econòmica.

El problema que ens trobem és que estem a mig partit i aquests criteris s'haurien d'haver seguit des del principi. No ha estat així, es va començar gastant i malbarant recursos a punta pala... i ara s'ha hagut de frenar en sec. Tan de bo s'hagués seguit una estratègia clara, coherent i consistent, amb un horitzó a mig i llarg termini, des del principi. Si s'hagués seguit una estratègia no s'hagués fet primer els xecs nadons, els 400€, el Pla E... i al cap d'un temps retallar la inversió pública i els sous dels funcionaris.

L'article és llarg i recomanat. Et deixo amb els 10 principis i amb alguns comentaris meus sobre com s'ha fet a l'estat espanyol:

Commandment I: You shall have a credible medium-term fiscal plan with a visible anchor (in terms of either an average pace of adjustment, or of a fiscal target to be achieved within four–five years).

No es va definir un pla a mig termini, és a dir, en quin moment s'anava a compensar els dèficits fiscals actuals

Commandment II: You shall not front-load your fiscal adjustment, unless financing needs require it.

Commandment III: You shall target a long-term decline in the public debt-to-GDP ratio, not just its stabilization at post-crisis levels.

El mateix, no hi havia un pla de reducció a llarg termini, ja que es tenia la premisa de que el deute públic espanyol era molt baix (i de fet ho és comparat amb altres països, però això no volia dir que hi havia "barra lliure")

Commandment IV: You shall focus on fiscal consolidation tools that are conducive to strong potential growth.

Es van malbaratar recursos públics amb activitats que no generaran creixement a futur, com el Pla E

Commandment V: You shall pass early pension and health care reforms as current trends are unsustainable.

S'està començant a fer ara, per pressió externa, tot i que fa temps que existeixen dubtes
sobre la seva viabilitat futura

Commandment VI: You shall be fair. To be sustainable over time, the fiscal adjustment should be equitable.

S'està combatent prou el frau fiscal? És la pujada de l'IVA justa, tenint en compte que és un impost regressiu?

Commandment VIII: You shall strengthen your fiscal institutions.

Europa segurament demanarà a futur donat el vist-i-plau dels pressupostos públics abans de
que aquests s'aprovin

Commandment IX: You shall properly coordinate monetary and fiscal policy.

Commandment X: You shall coordinate your policies with other countries.

*****
En conclusió, es podia haver fet millor (!) i amb una perspetiva de mig i llarg termini. Aplicar aquests principis ara implica assolir consolidació fiscal, però a costa de créixer menys.

És una situació prenyada: si es retalla la despesa pública es posa en perill la recuperació econòmica. I si no es retalla, el govern espanyol no aconseguirà els diners necessaris per pagar aquestes despeses.

Però de fet retallar o no retallar no és una opció pel govern espanyol: ha de fer el que li digui Merkel i companyia.

Col·lectiu Emma explica la sentència sobre l'Estatut

En anglès i explicació en català

Fan de Catalunya



M'agrada l'anunci, i molt. L'he buscat en anglès per posar-lo en la web del Col·lectiu Emma i contribuir a explicar Catalunya al món... i no l'he trobat, només està en català i en castellà.

Si coneixes algú de la Conselleria de Turisme proposa-li de part meva fer una versió en anglès: el nostre món és el món. I si del que es tracta és d'explicar Catalunya, fem-ho en anglès, no?