dimecres, 30 de juny de 2010

Inspiració Jefferson

Believe me, dear Sir: there is not in the British empire a man who more cordially loves a union with Great Britain than I do. But, by the God that made me, I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America

Thomas Jefferson va pronunciar aquestes paraules el 29 de novembre de 1775. El 4 de juliol de 1776, 7 mesos més tard, els Estats Units va proclamar la seva independència.

Aquestes paraules de Jefferson les podem fer bones els catalans avui: els independentistes de tota la vida o els que pensaven que una altra Espanya era possible. La sentència de l'Estatut marca els límits de l'autogovern de Catalunya. Per alguns ja està bé. Per la majoria és simplement inacceptable.

Ja ho va dir Jefferson: (...) I will cease to exist before I yield to a connection on such terms as the British Parliament propose; and in this, I think I speak the sentiments of America

Hi ha una cosa que ens uneix: som patriotes i volem el millor pel nostre país i pels nostres dills. I per això el volem lliure, perquè sempre ho hem volgut o perquè hem vist que no tenim una altra opció.

Actuem en conseqüència.

Objectiu: llibertat.

dimarts, 29 de juny de 2010

Sentència desafortunada

Sóc un gran defensor dels Estats Units i del seu sistema de llibertats. No obstant de vegades em desconcerto, com ara: el Tribunal Suprem ha garantit el dret de tots els americans a portar armes i limita les restriccions que establien alguns municipis o estats.

Quan vivíem a NY vam anar per Acció de Gràcies a Philadelphia. Una tarda vam anar a una gran superíficie (em sembla que era Walmart) i vam veure una armeria. Fusells brutals que podies comprar i emportar-te a casa. En aquell moment em va agradar més NY, allà existeix restricció a la tenència d'armes. Hi ha estudis que demostren que és més perillós pels nens tenir una piscina que tenir armes, però crec que el monopoli de la força l'ha de tenir l'estat, i que el dret a portar armes tenia sentit el 1791, quan es va aprovar la segona esmena, però no ara. O en tot cas ha de dependre del municipi o de l'estat, i poder triar en quin entorn vols viure.

I per què em preocupa els Estats Units? Entre altres perquè hi vull tornar a viure, i perquè si no aconsegueixo el passaport català vull tenir l'americà (o l'andorrà).

dilluns, 28 de juny de 2010

ZP, l'economia i tots nosaltres

Som molts (jo el primer) els que critiquem al govern espanyol per la seva gestió de l'actual crisi: durant molt de temps la va negar i, quan la reconèixer, va malbaratar recursos a punta pala. No va fer reformes estructurals quan les coses anaven bé (ni aquest govern ni l'anterior) i, quan les coses van anar malament, va fer les coses tard i malament (i algunes encara no les ha fet).

Podria posar molts exemples: quan les coses anaven bé no va reformar ni el mercat laboral ni les pensions ni l'administració pública, no va reduir o eliminar desgravacions fiscals a la compra de vivendes, i va malbaratar recursos (i superàvits) públics amb propostes demagògiques i inútils com el xec nadó (que va costar +1200€ milions l'any 2008) o els 400€ (que van costar +5700€ milions l'any 2009), apart d'obres públiques extremadament ineficients, com l'AVE des de Madrid a enlloc. Quan les coses es van començar a torçar el govern espanyol va aprovar els Plans E (veure "Peonades" i "Peonades (II)") i la Llei d'Economia Sostenible, dedicant molts recursos públics a activitats extremadament ineficients i de baix valor afegit, i iniciant un camí de despesa pública desbocada... fins que Merkel i Obama van dir prou. I sort que ho van fer, ZP estava creant una espiral de despesa pública imparable i no sostenible en el temps (a llarg termini els dèficits i superàvits públics s'han de compensar i els deutes s'han de tornar, com de fet intentem fer cadascú de nosaltres amb els nostres diners, no?).

Dit això, és just que critiquem al govern, però no podem oblidar la responsabilitat que tenim tots plegats. Un dels principals problemes que té l'economia espanyola (i la catalana) és l'excés d'endeutament privat, és a dir, el deute que tenim famílies i empreses. Molt d'aquest deute s'ha finançat des de l'estranger (el 29% del deute públic i privat, amb dades del 2008), i ara i durant els propers anys cal retornar-lo. Segurament com a societat durant uns anys vam viure per sobre de les nostres possibilitats, vam estalviar poc, no vam capitalitzar prou les nostres empreses... i ara estem patint les conseqüències d'un endeutament que creixia a un ritme superior a les rendes necessàries per retornar-lo.

Cert, hi havia un "entorn" que fomentava el deute, amb uns tipus d'interès extraordinàriament baixos que van crear una bombolla de crèdit, però la decisió d'endeutar-se va ser un acte de responsabilitat individual i aquest excessiu endeutament privat no va passar a tot arreu. El deute públic de fet no és especialment elevat, i la raó per la qual Merkel i Obama han actuat és perquè estava creixent de forma dramàtica i no hi havia perspectiva de que en algun moment s'aturés, no pel seu pes actual (de fet, per sota el 60%, que era el criteri de Maastrich per acedir a l'euro).

En el següent gràfic pots veure el pes del diferents tipus de deute a l'estat espanyol (dades a mig 2009, amb dades actualitzades veuríem que el deute públic ha augmentat molt des de llavors, però el problema gros seguiria sent el deute privat):


I, si comparem amb altres estats, veiem que l'estat espanyol és un dels més endeutats del món, i que el pes de la seu deute privat és dels més significatius (principalment pel pes de les de les grans empreses constructores, però sense oblidar que el deute immobiliari representa -només?- el 60% del total):



(els dos gràfics estan extrets de l'excel·lent informe de McKinsey "Debt and develeveraging", i els he aconseguit a través del sempre interessant blog Investor Conundrum)

Amb tot això vull dir que hem de ser crítics (i molt) amb el govern, però que alhora hem de reflexionar què hem fet nosaltres per arribar a aquesta situació on malauradament, com moltes vegades, acabaran pagant justos per pecadors (i també molts pecadors, tot s'ha de dir).

Ara estem vivint (i patint) un procés de desapalancament, reduint els nivells de deute de tots plegats, amb les dificultats que això suposa per créixer a futur, o més ben dit, frenant el creixement els propers anys. I sí, el govern ha de frenar la seva espiral de deute públic, però no podem oblidar que el deute privat és una de les principals debilitats de l'economia espanyola, i que aquest deute privat inclou tant les grans empreses com moltes moltes famílies i pimes. És a dir, tots (o molts) de nosaltres.

P.D. Si trobo el moment, més sobre el tema del deute properament. En tot cas, et recomano l'informe de McKinsey "Debt and develeveraging".

diumenge, 27 de juny de 2010

Moments de qualitat: la Vinyet parla anglès

A casa i a l'escola els nens només senten català. El castellà el senten a la tele, de vegades algun company a l'escola, i altres vegades de forma esporàdica.

Senten castellà, però no saben que és castellà, almenys la Vinyet. De fet per la Vinyet (i l'Àlex quan tenia la seva edat) quan senten alguna cosa que no entenen, és anglès. Al cole fan anglès i per tant associen el que no entenen amb aquesta llengua.

La Vinyet, dinant, hi ha una cosa que no li agrada, i diu "¡qué asco!". "Vinyet, qui t'ha ensenyat a dir això?". "És anglès". I més tard diu "això és molt guai". "Vinyet, qui t'ha ensenyat a dir guai?". "És anglès".

I acabo de recordar que l'Àlex de petit un dia va dir que "el R parla estrany, parla anglès"... i, efectivament, el seu company de guarderia, el R, parlava castellà.

Jo vaig aprendre castellà a casa, amb part de la família de la meva mare, i suposo que també a la guarderia i l'escola. La Rosa em diu que no va aprendre castellà fins que va anar a l'escola, on la majoria de les seves companyes eren castellanoparlants. I l'Àlex i la Vinyet? Estan en un ambient totalment catalanoparlant, però no em preocupa gens: aprendran castellà, segur, a l'escola i en les moltes interaccions de la vida diària on no es pot escollir la llengua. El que em preocupa de veritat és que aprenguin anglès: el català i el castellà els dono per descomptats, l'anglès (el de veritat, no el que diu que parla la Vinyet), no.

Trossos de Peramola (II)

Ja vaig dir el meu poema preferit de Peramola, et deixo amb fragments d'altres poemes que vam comentar:

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna, 1965, INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE


Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.”

Salvador Espriu, El caminant i el mur, 1954, ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE


“Si et criden a guiar
un breu moment
del mil•lenari pas
de les generacions,
aparta l'or,
la son i el nom.

Salvador Espriu, La pell de brau, 1960, XXIV


Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver (Pere IV), 1947, CORRANDES D'EXILI


Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.

Vicent Andrés Estellés (1971), LES PROPIETATS DE LA PENA


I és així, és així com m'agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

Lluís Llach, 1980, PAIS PETIT

dissabte, 26 de juny de 2010

Xerrada a Sant Just Desvern

Amb l'amic David Bajona farem una xerrada amb el següent títol:

"El Dia D+1.L'endemà de la independència"

Jo (per variar) parlaré d'economia i el David parlarà des del punt de vista de defensa.

Dia: 30 de juny
Lloc: Ateneu de St. Just. Capacitat: 150 persones.
Adreça: Carrer de l'Ateneu 3-5
Hora: 20:30

divendres, 25 de juny de 2010

Frases de la setmana

Coneix-te. No acceptis l’admiració del teu gos com a evidència concloent que ets meravellós (Ann Landers)

Building a better you is the first step to building a better America (Zig Ziglar – i on diu Amèrica digues….)

Quan és urgent, ja és massa tard (Talleyrand)

You don't stop laughing because you grow old. You grow old because you stop laughing (Michael Pritchard)

La astucia puede tener vestidos, pero a la verdad le gusta ir desnuda (Thomas Fuller)

Go to heaven for the climate and hell for the company (Mark Twain)


I al voltant de la crisi:

Give me control of a nation’s money and I care not who makes the laws (Amschel Rothschild)

There is no means of avoiding the final collapse of a boom brought about by credit expansion. The alternative is only whether the crisis should come sooner as the result of voluntary abandonment of further credit expansion, or later as a final and total catastrophe of the currency system involved (Ludwig von Mises)

dijous, 24 de juny de 2010

Trossos de Peramola (I)

Cap de setmana amb el Programa Vicens Vives (ja n'he parlat abans) a Peramola. Aquesta vegada el tema "D'un temps, d'un país".

Una de les sessions va anar sobre poemes del país. Ho reconec, a mi el tema poesia (i art en general) em costa, però vaig disfrutar i molt els poemes proposats i, entre ells, em quedo amb aquest:


DE “L’HOSTE INSÒLIT”

Si ve l'instant que veus que defalleixo
--sóc feble al capdavall, ho saps com jo--
no em deixis desistir.
Recorda'm els projectes no acomplerts,
retreu-me les paraules
amb què vaig comprometre'm
per tu i per mi,
fes-me, si cal, memòria del lloc
i dels objectes que ens acompanyaven.
Només tu pots parlar-me'n sense por
i ens redreçarem junts altra vegada.

Miquel Martí i Pol, 1979


(Sí, crec que defalliré, més aviat que mai...)

I ja sé que no té res a veure, però em va venir al cap aquesta cançó d'Els Pets



P.D. El Programa Vicens Vives és, sens dubte, una de les millors experiències que he tingut mai: pels companys, pels professors (amb els cracks Ribera, Lozano i Castiñeira), pels ponents i pel programa. Te'l recomano, de veritat.

I la frase del programa, del propi Vicens Vives: "No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l'existència d'un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix"

dissabte, 19 de juny de 2010

Frases de la setmana

No són les espècies més fortes les que sobreviuen… Són les que millor s’adapten al canvi (Charles Darwin)

La consistencia et requereix ser tan ignorant avui com ho eres fa un any (Bernard Berenson)

An idealist is a person who helps other people to be prosperous (Henry Ford)

Give a man a fish, and you'll feed him for a day. Teach a man to fish, and he'll buy a funny hat. Talk to a hungry man about fish, and you're a consultant (SCott Adams, Dogbert; Dilbert cartoons)

Computers make it easier to do a lot of things, but most of the things they make it easier to do don't need to be done (Andy Rooney)

People that are really very weird can get into sensitive positions and have a tremendous impact on history (Dan Quayle)

dijous, 17 de juny de 2010

Endavant Oficina Antifrau

Vaig ser molt crític en com va néixer l'Oficina Antifrau (aquí), però hi tenia moltes esperances (aquí) sobretot perquè m'han parlat molt bé del fiscal Martínez Madero. Ja els vaig felicitar una vegada per la seva actuació a Santa Coloma de Gramenet, i el vull tornar a felicitar per la crítica que ha fet al desenvolupament de la Comissió del Palau (que jo també feia ahir).

Celebro la valentia de les seves paraules, i espero que aviat tinguem resultats de l'Oficina Antifrau. Diuen que estan investigant nou denúncies (set a Ajuntaments, una a la Generalitat i una a un Consell Comarcal): em sembla poc comparat amb tot el que hi ha, però tan de bo arribin fins al final en aquests 9 casos i que, qui la faci, la pagui.

dimecres, 16 de juny de 2010

Other people's money


Exacte... fins que aquesta altra gent tanca l'aixeta, o amenaça de tancar l'aixeta.

Aquest acudit m'ha fet venir al cap la situació actual de l'economia espanyola, que ha anat tirant de "other people's money", fins que aquests "other people" han dit prou, i va venir la gran reestructuració. El problema (un dels problemes) és haver arribar fins aquí, i no haver reaccionat per iniciativa pròpia, sinó perquè no hi havia més remei.

Comissió Millet: tot i de tothom

Tinc dubtes sobre si una comissió d'investigació serveix per alguna cosa, però hauria de servir. Ara tenim comissió sobre Millet i el Palau per investigar el tema de finançament irregular de CDC: perfecte, transparència màxima, posant per davant la veritat i l'interès comú, no?

No ho acabo d'entendre: si hi ha comissió d'investigació, que s'analitzi tot, no? Amb el cas Palau de la Música han fallat moltes coses, CDC té lio (sembla), però altres potser també. En tot cas és igual, si fan la comissió que la facin bé.

Ha sortit el tema de l'Hotel, potser surten altres coses... però només volen investigar el finançament irregular de CDC. És a dir, interès en erosionar CDC, no en saber la veritat. Vergonya: que parlin de tot, d'aquest i d'altres temes, i que surti tot de tothom. Palau, Pretòria i tot plegat: jo i la majoria de ciutadans només volem que se sàpiga la veritat.

I que actuï l'Oficina Antifrau, la justícia, i que qui la faci, la pagui: anant a la presó o assumint les responsabilitats polítqiues corresponents (pot haver casos on no hi hagi hagut delicte però sí negligència o incapacitat).

Algú encara dubta que cal una total regeneració de la política catalana?

dimarts, 15 de juny de 2010

La retallada (i reestructuració) que ve

No sóc gaire bo fent prediccions, especialment sobre el futur (!). Dit això penso que ve una nova retallada/reestructuració a la grega, molt gran, d’un dia per l’altre.

Fa dies que corren rumors sobre si Espanya s’acollirà al fons europeu de 750.000€ milions per la seva dificultat per fer front als seus venciments de deute i per la incapacitat de pagar el seu dèficit actual (aquests rumors venen, curiosament o no, d’Alemanya). També rumors insistents, i en el mercats financers de vegades els rumors s’acaben convertint en realitat (només cal escampar un rumor, cert o no, de què algú no pot pagar, per a què ningú li deixi diners). O rumors amb fonament sòlid que serveixen de fet per pressionar (en aquest cas, al govern espanyol).

A tot això s’afegeix que Alemanya ha fet una gran retallada de despesa pública (pujant el llistó pels estats menys solvents) i Grècia ha patit una retallada del seu ràting, estenent la desconfiança cap a Espanya.

Conclusió? Hi torno, no sóc bo fent prediccions, però crec que la situació actual, combinació de pressió dels mercats i d’Europa (bàsicament d’Alemanya), portarà a Espanya a un nou ajust radical per demostrar que pot reduir significativament el seu dèficit. Té sentit: els inversors només volen deixar diners a Espanya si veuen que Espanya els pots retornar, i Espanya només ho pot demostrar si es compromet a baixar molt el seu dèficit públic. I com a ZP no se’l creu ningú a enlloc, no serveix que digui “baixaré el dèficit”, ho ha de demostrar de forma immediata.

Què farà? Algunes opcions (ja sigui per evitar la "intervenció exterior" -com va passar amb l'anterior retallada- o com a resposta a la "intervenció exterior" -com va fer Grècia-, o simplement per complir amb la demanda de Brussel·les de baixar més el dèficit públic):
  • Reforma de les pensions, allargant l'edat de jubilació i canviant la forma de càlcul de les pensions
  • Privatitzar les empreses públiques privatitzables, com AENA
  • Copagament en la sanitat pública (com per cert molts estats europeus)
  • Reduir el número de municipis (com Grècia)
  • Amnistia fiscal per repatriar capitals en paradisos fiscals (com va fer Itàlia, mesura tremendament injusta per tots els que paguem els impostos quan toca)
  • Pujar i recuperar impostos (com el de Patrimoni)
  • Instaurar peatges en autovies
  • Disminuir el número de funcionaris (com Grècia)
  • Tancar o reestructurar significativament empreses públiques deficitàries, com Televisió Espanyola
  • Eliminar ministeris públics (tan de bo)
  • Forçar a autonomies i ajuntaments a reduir més les seves despeses
  • Congelar encara més inversions públiques
  • Eliminar subvencions a empreses, en especial les relacionades amb les energies renovables
Apart de demostrar que pot retornar els deutes, Espanya ha de demostrar que pot créixer, i per això ha de fer mesures estructurals potser doloroses però tremendament necessàries, com la reforma laboral. I que aquesta reforma i moltes altres són necessàries ho veuen fins i tot els sindicats, que volen convocar vaga general a finals de setembre enlloc de fer-ho immediatament, que és el que farien si volguessin de veritat parar les mesures.

Hi ha qui dirà que és injust que els “mercats” i Europa dictin les mesures a realitzar, que això ho hauria de fer el govern. Bé, no comparteixo aquest argument: el govern s’està endeutant molt i molt ràpid, i el que diuen els mercats és “nosaltres no et financem la festa” o “et seguim finançant la festa si tu hi poses seny”. I el que diu Europa és que estar a l’euro requereix responsabilitat, i que el que estava fent Espanya estava tenint conseqüències negatives per la resta de països (i tenen raó). I la situació de les finances públiques no és culpa ni dels mercats ni d’Europa, sinó de la incompetència del govern d’aquí. Ah, i sort que estem a Europa i amb l'euro, ja que sinó ZP no hagués reaccionat mai i haguèssim anat al col·lapse.

El pitjor de tot és que no s’han pres mesures quan tocava, i ara que s’han fet s’han pres tard i malament: per exemple tots estarem d’acord que cal reformar el sector públic, però la mesura correcta no és baixar el sou a tots els funcionaris, sinó mantenir el sou a molts i reduir significativament el número de funcionaris en algunes administracions (no té sentit que a Catalunya el 8% de la població sigui funcionària mentre que a Espanya la mitjana sigui del 12%).

La part positiva? Potser que moltes mesures per fi s’aplicaran, i que les administracions públiques redueixin el seu dèficit reduirà l’efecte crowding out, és a dir, que les entitats financeres i els mercats financers limiten la seva activitat creditícia a famílies i empreses perquè s’estimen més prestar al govern. Dit això costa trobar la part positiva, perquè una contracció tan bèstia de la despesa pública ens evita caure a l’abisme però perllonga la crisi econòmica, i perquè eliminar molta despesa pública pot ser eficient, però parar inversions necessàries per augmentat la competitivitat de l’economia és dolent a llarg termini.

En fi, més els propers dies, setmanes i mesos. Bé, de fet un dels "moments de la veritat" per Espanya és aquest juliol, quan cal refinançar molts venciments de deute. Tic-tac, tic-tac.

dilluns, 14 de juny de 2010

2500 milions de pàgines

El Senat americà ha demanat informació a Goldman Sachs per entendre el seu paper a la crisi. "Voleu informació, aquí teniu informació!"

Goldman Sachs ha donat 5 Terabytes ("Goldman's 5-Terabyte Data Dump"), més de 2500 milions de pàgines. Els hi tinc simpatia (hi vaig treballar), però s'han passat, no? Aquests fulls equivalen a:
  • take 159 years to print out on a laser printer
  • cover 28,700 football fields
  • fill 625 8-gigabyte flash drives
  • make up 37.9 million copies of Bloomberg Businessweek
  • weigh 12,500 tons, as much as 1,650 male elephants
  • equal the entire Twitter archive given to the Library of Congress in April
Per cert, està bé això de que les empreses passin comptes amb els representants públics, no? La societat, de fet, és un stakeholder molt important.

diumenge, 13 de juny de 2010

Conferència de Joan Hortalà a la nova seu de Reagrupament

Conferència del Sr. Joan Hortalà, President de la Borsa de Barcelona, amb el títol de “Catalunya enfront una crisi financera global”.

Presentarà l’acte el Sr. Salvador Garcia, membre del Col.lectiu Emma (és a dir, jo!)

La conferència tindrà lloc a la SEU NACIONAL de REAGRUPAMENT, Psg. de Gràcia, 55 9a.Planta a les 20:00h el proper dia 17 de juny del 2.010

*****
Una bona oportunitat per escoltar una conferència interessant i conèixer la nova seu de Reagrupament. T'hi espero!

Presentació a Matadepera


Presentació de Reagrupament a Matadepera el proper dimecres 16 de juny, a les 20.00 al Casal de Cultura, amb el crack Jordi Comas.

dissabte, 12 de juny de 2010

Núria Pòrtulas lliure

El Tribunal Suprem ha absolt Núria Pòrtulas: pels que no ho sabeu la Núria és una jove anarquista que van detenir el 2007 i li van aplicar la llei antiterrorista. Va passar quatre mesos a la presó, la van jutjar i condemnar a l'Audiència Nacional, i ara el Tribunal Suprem l'ha absolt.


Okupa, anarquista, antisistema... i què? L'únic rellevant és la injustícia que s'ha fet i que ha trigat tres anys a aclarir-se. I dic aclarir-se perquè encara falta que es repari la injustícia i l'infern que han passat ella i la seva família: cal que assumeixin responsabilitats (i es disculpin) aquells que hi han participat (per cert, entre altres els cracks antisistema Saura i Boada), que l'estat repari el temps a la presó, i que parlem desacomplexadament de la llei antiterrorista, de l'Audiència Nacional i, em sap greu dir-ho, del paper dels Mossos d'Esquadra en tot aquest afer.

Injustícia, i és completament irrellevant que això ho hagi patit algú que no és exactament "dels nostres".

Primer es van endur els negres,
però a mi no em va importar,
perquè jo no n'era.

Tot seguit es van endur els jueus,
però a mi tampoc no em va importar,
perquè jo tampoc no n'era.

Després van detenir els capellans,
però com que jo no sóc religiós,
tampoc no em va importar.

Deprés van prendre uns comunistes,
però com que jo no sóc comunista,
tampoc no em va importar.

Ara se m'emporten a mi,
però ja és tard...

(pensava que era un poema de Bertolt Brecht, però sembla que és de Martin Niemöller, i que de fet el poema original no era exactament així)

divendres, 11 de juny de 2010

Frases de la setmana

Només pots ser jove una vegada. Però pots ser sempre immadur (Dave Barry)

No ploris perquè ha acabat, somriu perquè va succeir (Dr. Seuss)

A clever person solves a problem. A wise person avoids it (Albert Einstein)

Lleialtat al país SEMPRE. Lleialtat al govern, quan s’ho mereixi (Mark Twain)

There is nothing better than a friend, unless it is a friend with chocolate (Charles Dickens)

dimecres, 9 de juny de 2010

L'amic Edward Hugh al New York Times

L'amic Edward Hugh, economista galès i patriota català (del qual n'he parlat aquí, aquí i aquí), surt al New York Times, descrivint-lo com un crack, que ho és: "The Blog Prophet of Euro Zone Doom".


L'Edward ha ajudat molt al Col·lectiu Emma, i m'ha permès conèixer gent molt interessant: americans, danesos, anglesos o espanyols, del món dels hedge funds, de boutiques de research o inversors, que venen a Barcelona per parlar amb ell (i l'Edward me'ls presenta i compartim reflexions, preocupacions i un bon dinar). Ja fa molt temps que parla de la crisi, de les seves conseqüències i de la seva possible solució. No estic d'acord amb totes les coses que diu, però llegir-lo és lectura obligada (fins i tot la Casa Blanca segueix el seu blog!).

Per cert, gran economista i gran persona.

Doncs això: Edward, enhorabona!

dissabte, 5 de juny de 2010

Frases de la setmana

Mai és massa tard per ser el que podries haver estat (George Eliot)

I respect faith, but doubt is what gets you an education (Wilson Mizner)

Success is not final, failure is not fatal: it is the courage to continue that counts (Winston S. Churchill)

The truth will set you free, but first it will piss you off (Gloria Steinem)

Suggerida per Jaume Bech:

Els politics I els volquers s’han de canvir sovint… i per les mateixes raons (Sir Gerorge Bernard Shaw)

divendres, 4 de juny de 2010

Xerrada a Sabadell

Aquest dijous 10 de juny, a les 19:30 al barri de Gràcia a Sabadell, amb l'Anna Galceran, presentació de Reagrupament.

El tema, prou actual: "De la crisi a la prosperitat"

Us espero al Centre Cívic de Gràcia (Plaça del Treball, 1)

dijous, 3 de juny de 2010

Més sobre NY

New York, New York: ufffffff, a veure quan hi torno, la trobo a faltar.

Fa unes setmanes hi va anar un amic i em va donar uns consells (addicionals als que jo vaig fer en "New York New York" i en "Apunts (personals) de Nova York")
  • Fer el tour de contrastos (és una forma de tenir una visió completa de les diferents Nova Yorks - em recomana fer-ho amb xofer, no amb autobús, més car però suposo que si t'ho pots permetre o sou vàries persones pot sortir a compte)
  • Menjar una hamburguesa a l'Hotel Le Parker Meridien (em va agradar la idea sobretot perquè em va dir que l'hamburgueseria és un local "cutre" dins de l'hotel - en general no em convencen els llocs molt sofisticats, suposo que em falta glamour)
  • Woodbury Common Premium Outlets (outlets premiums, es pot anar amb autobús des de Port Authority) - tema botigues a mi no em va, però és una pregunta recorrent, i aquesta sembla una bona proposta
  • American Girl Place, botiga de nines a la 5a amb la 49
  • Passeig pel High Line
  • Caminar pel pont de Brooklyn (jo encara no ho l'he fet!)
  • Agafar el ferry i anar a Staten Island
  • La botiga Abercrombie & Fitch, en tenen vàries, m'ha recomanat la de la 5a amb la 56, es veu que les finestres estan tapades i no es pot veure des de fora el que hi ha dins, que dins és com una discoteca, que tots els dependents/tes són esculturals, que la roba és molt moderna (i cara)... No és el tipus de lloc que acostumo a anar (de fet no vaig mai a cap botiga de roba excepte que sigui absolutament necessari), però a aquesta hi aniria, si més no per curiositat
  • El Carnegie Deli, on va el Woody Allen i el pastrami diuen que és espectacular (55 amb la 7a)
  • La botiga Toys R Us a Broadway amb la 44, hi ha una nória a dins
  • Jazz en directe a Columbus Circle a Dizzy's Club (això pinta moooooooolt bé)
Doncs això, més suggeriments (AP, moltes gràcies!). Ah, i si tens cap proposta, digue'm-la per poder-la compartir.

I love NY.

dimarts, 1 de juny de 2010

Nova exposició de Derivart


Els amics de Derivart (dels quals ja he parlat en el passat "Art financer? Derivart!") tornen a fer una exposició, aquesta vegada a Barcelona. El tema? La crisi.

Playing In Times of Crisis presents the artistic research done by the Derivart collective on the real estate bubble . Five installations of video art, photography and electronic art that reconfigure the relationship between the people and the macroeconomy: against speculation, the use of databases. Instead of feeling impotence, shooting at the bubble. Before buying a house, seeing one’s own wrinkles after paying for the mortgage. Beating the pessimism with a trip around the hot real estate areas of Spain. Meeting the victims and ideologists of the bubble. Playing with the economy, instead of falling victim to it.

Del 3 al 26 de juny, dimarts a dissabte de 11:00 a 20:00, al Passatge Domingo 11 de Barcelona, a la Galeria d'Art Tatiana Kourochkina. La inauguració, aquest dijous a les 19:30.

Daniel, Mar i Jesús, enhorabona per tot plegat.