dilluns, 31 de maig de 2010

Megacrack del Màrqueting busca feina

Ei, ajut per ajudar un amic! Un molt bon amic, megacrack del Màrqueting, busca feina. Les credencials, impecables: MBA per ESADE, experiència en multinacionals i en sectors variats, com Internet o restauració, sempre al món del Màrqueting. Ah, i molt bona persona: per poques persones posaria la mà al foc, per ell no ho dubtaria ni un segon.

Si creus que el pots ajudar (per la teva empresa, perquè coneixes un headhunter, perquè saps d’algú que busca un crack amb el seu perfil, o pel que sigui), envia’m un email (salvador.garciaruiz@gmail.com) i et passo les seves dades de contacte o el seu perfil LinkedIn. Ah, i si et conec, crec que els pots ajudar, i encara no t’he trucat, compta que ho faré aviat.

I un vídeo:



P.D. De veritat, si l'ajudes amb el que sigui t’estaré molt agraït. I si troba feina gràcies a tu et convido a dinar. I sí, et deuré una big time.

El millor consell de la teva vida

Sóc un fan de Freakonomics, dels llibres i del blog. Fa uns dies preguntaven pel millor consell que has rebut a la teva vida. Recomano l’article (“What’s the Best Advice You Ever Got?”) i les respostes dels lectors (+200).

Alguns consells que la gent ha rebut i que he trobat interessants:
  • “It’s always nice to be asked”
  • “Whenever I am about to do something, I stop and ask myself: ‘Would an idiot do this?’ If the answer is ‘yes,’ I don’t do it”
  • “It’s always more efficient to do it right the first time. Really always”
  • “Once you get your way, shut up”
  • “Don’t forget to say ‘thank you’”
  • “Be a good man in the storm. At times of trouble and hardship, be the friend, family member, or stranger capable of helping people through to better times, not the one creating problems or making them worse (based on a Grey’s Anatomy episode/1985 British song by Level 42)”
  • “Don’t argue with crazy people”
Per cert, molts diuen que han rebut aquests bons consells, que pensen que són genials… i que tan de bo els haguessin fet sempre cas. El dia del meu casament la meva mare em va dir: “no aneu mai a dormir enfadats”... i el mateix, tan de bo li fes sempre cas. No sé si és el millor consell que he rebut mai, però sí que és un gran consell (i de fet l’únic que em ve ara al cap).

Pensaré en un bon consell per l’Àlex i la Vinyet. Estic escrivint un llibre per l’Àlex (després faré un per la Vinyet), i un capítol es diu “Et vull feliç i bona persona”, que no sé ben bé si és un consell. I també tinc l’esborrany d’un llibre pensat per estudiants abans d’incorporar-se al mercat laboral que es diu “Tant de bo ho hagués sabut” (he de millorar el títol) sobre consells per la vida laboral. El llibre comença però amb la següent frase:

“We are generally the better persuaded by the reasons we discover ourselves than by those given to us by others” (Blaise Pascal)

Quin és el millor consell que has rebut mai a la teva vida?

dissabte, 29 de maig de 2010

Frases de la setmana

Setmana 27 de maig

De vegades les preguntes són complicades i les respostes són simples (Dr. Seuss)

If you want to know what a man's like, take a good look at how he treats his inferiors, not his equals (J.K. Rowling (Harry Potter and the Goblet of Fire)

Our greatest responsibility is to be good ancestors (Jonas Salk)

La vida, si t’hi fixes bé, t’ofereix sortides d’emergència. Però de tant en tant cal llegir els rètols. I, quan toca, saber obrir la porta (del llibre de Xavier Bosch “Se sabrà tot”)

Markets can remain irrational far longer than you or I can remain solvent (John Maynard Keynes – ah, i afegiria que els mercats poden semblar irracionals, i de vegades són totalment racionals)


(LA SEGÜENT ÉS UNA FRASE LLARGA, PERÒ LA RECOMANO DE VERITAT)


The most difficult subjects can be explained to the most slow-witted man if he has not formed any idea of them already; but the simplest thing cannot be made clear to the most intelligent man if he is firmly persuaded that he knows already, without a shadow of doubt, what is laid before him (Leo Tolstoy)

divendres, 28 de maig de 2010

Arriba l'estiu - anunci d'Estrella Damm




M'encanten els anuncis d'Estrella: aquest, el de l'estiu passat, el de la feina ben feta... M'encanten i m'animen, que sempre va bé.

Viatge involuntari a la Catalunya impossible


Nou llibre de l'amic Quim Torra: "Viatge involuntari a la Catalunya impossible", Premi Carles Rahola d’assaig 2009.

L'anava a comprar igualment, però les seves paraules m'han animat encara més a fer-ho (i, apart de comprar-lo, a llegir-lo!). El que em deia en el seu email:

(...) És un llibre important per mi, perquè d’alguna manera s’hi reflecteix aquests darrers tres anys una mica estranys des que vaig deixar Winterthur. Però sobretot perquè hi intento traslladar el que ha suposat per mi un temps d’estudi en la història del nostre país impossible, és a dir, d’aquella Catalunya que es volia culta, civilitzada i cosmopolita. En definitiva, un país com qualsevol altre al món, però que no va ser possible.

Per cert, el Quim té un altre gran llibre que recomano "Ganivetades suïsses": de vegades la realitat supera la ficció.

P.D. Per cert, us recordo l'homentatge a Eugeni Xammar aquest dissabte a l'Ametlla del Vallès. Jo no hi podré anar, em sap molt de greu, si veieu al Quim doneu-li records de part meva!

dijous, 27 de maig de 2010

Contra la pujada d'impost sobre la renda que es planteja el tripartit

Moments complicats, moments de sacrifici: el tripartit es planteja pujar els impostos a les rendes altes. En la meva opinió, com deia fa uns dies, una acció en el sentit equivocat. Alguns arguments:
  • Si volen que "paguin més els que més tenen", que actuïn sobre altres impostos (p.e. successions)
  • Tot el que sigui gravar les rendes del treball desincentiva que la gent treballi més i generi més riquesa. De fet fa uns dies proposava menys IRPF, societats i IVA, i més capital, successions i patrimoni. Ah, i sobretot, combatre el frau fiscal (que segons algunes estimacions arriba al 22% del PIB) ("Quins impostos?")
  • Un major impost sobre el treball que a la resta de l'estat suposarà un incentiu pels professionals més ben pagats marxar de Catalunya. I per les empreses catalanes, haver de pagar més per igualar el sou net que un professional guanyaria a altres parts de l'estat. I per les empreses (especialment multinacionals) un incentiu (més) per triar altres comunitats de l'estat (p.e. Madrid) per establir-se, per la mateixa raó que abans, perquè a Catalunya hauria de pagar més per poder oferir el mateix sou net. I per molts catalans que viuen fora i volen tornar a Catalunya, haver de renunciar encara a més sou (molts catalans renuncien a sou i oportunitats quan tornen a Catalunya)
I, sobretot, no ho oblidem, és injust que a Catalunya paguem més impostos que a la resta de l'estat, cornuts i pagar el beure: actualment (espoli fiscal) ja paguem molt més del que rebem (40% vs. 30% del PIB), i ara no només rebrem menys, sinó que a sobre pagarem molt més.

P.D. Si el que es vol és perpetuar l'espoli, expulsar a gent qualificada i aprovar mesures demagògiques, doncs enhorabona, anem bé

P.D. Sacrificis, d'acord: que pleguin els que ens han portat a aquesta situació, els que ens han enfonsat no poden ser els mateixos que ho solucionin

divendres, 21 de maig de 2010

Acte a Sabadell

Dilluns 24 de maig, a les 19.30h al Centre Cívic de Can Rull, participo en la xerrada “Present i futur de Catalunya” amb Antoni Dalmases i Josep Maria Solé i Salvador Garcia Ruiz, organitzat per la Plataforma per l'Autodeterminació a Sabadell.

Espero que puguis venir.

Sobre l'article conjunt sobre l'Estatut

De l'article em quedo amb les darreres dues frases:

Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Tenint en compte que està clar què passarà, toca doncs secessió (dic toca i no tocarà perquè tothom sap què passarà i cal anar esmolant les eines, no podem perdre el temps).

dijous, 20 de maig de 2010

Quins impostos?

La complicadíssima situació actual està obligant (i obligarà) al govern espanyol a pujar impostos. Sóc dels que estan a favor d'un estat petit i eficient, amb pocs impostos... però alguns impostos hem de tenir.

Quins impostos cal pujar? L'ideal seria no pujar cap i tendir a baixar-los, ja que paguem moooooooolts impostos. És un tema de percepció, paguem molt més del que rebem: els catalans paguem el 40% del PIB en impostos i, després de l'espoli fiscal (10% del PIB), ens retornen el 30% del PIB en despesa i inversions públiques, impostos de país socialdemòcrata i serveis de país liberal. I pitjor, tenim la percepció que malbaraten diners públics, com els Plans E i altres Zapaterades desastroses. És a dir, és justa la percepció de que paguem massa impostos, o de que abans de pagar més impostos cal millorar com aquests recursos es gasten.

Dit això, si calgués pujar els impostos, quins pujaria? Sense tenir en compte criteris d'eficiència (que fa que malauradament els impostos més justos siguin els que tenen menys capacitat recaptatòria), jo em basaria en els següents principis:
  1. Igualtat d'oportunitats
  2. Gravar el "tenir"
  3. No gravar el "produir"
Per això estic a favor de pujar/recuperar els impostos de successions, patrimoni i capital, i de no pujar (i algun dia baixar) els impostos de la renda i de societats (i potser compensar una baixada en societats a canvi d'una pujada en el de dividends). I, això sí, mantenint sempre la progressivitat, i per exemple no pujar l'IVA (una mesura extremadament injusta i regressiva), i també fer totes les bonificacions i exempcions que calguin en successions, patrimoni i capital per no perjudicar les rendes baixes i mitjanes, per exemple posant mínim exempts.

No hem de penalitzar el fruit del nostre treball, hem d'afavorir que la gent treballi i produeixi. I sobre la riquesa acumulada i els seus rendiments, això sí, pagar impostos. I si et regalen res (successions), igualtat d'oportunitats, que tributi. O dit d'una altra forma, qui ha de pagar més impostos, el que treballa o el que rep un regal (tot i que sigui un regal "just", ja que és el que els pares deixen als fills)? I qui ha de pagar més, el que ingressa per treballar o el que ingressa per no fer res (tot i que el qut tingui sigui fruit d'un treball anterior)?

Això va contra l'eficiència, ja que els impostos "més justos" (o "menys injustos") són els que tenen menys capacitat recaptatòria. I per això tenim un IVA tan alt, i per això es paguen molts més impostos per treballar que per rendiment de capital.

Doncs això, menys IRPF, societats i IVA, i més capital, successions i patrimoni. Ah, i sobretot, combatre el frau fiscal (que segons algunes estimacions arriba al 22% del PIB).

P.D. Sí, impost de successions, relacionat amb el tercer punt del Manifest Comunista (abolició del dret d'herència), però també amb un concepte que per mi és fonamental (i per mi molt liberal, o de com entenc jo el liberalisme): igualtat d'oportunitats.

dimarts, 18 de maig de 2010

Làpida per a Eugeni Xammar

Adjunto email/invitació rebuda de l'amic Quim Torra:

Amics,

Gràcies a la tenacitat de Joan Barrera, una xammarià furibund, hem aconseguit reparar una injustícia: que es posi una làpida a la tomba del vell llop de l´Ametlla.

Farem un petit acte, obert a tothom, el dissabte 29 de maig, a les 12 del migdia, al Cementiri de l'Ametlla del Vallès, amb l´Alcaldessa de l'Ametlla, la Directora IES E.Xammar i en Joan Barrera. Els Pristins Fivallers llegiran uns textos.

Però això no seria una celebració com cal sense un bon dinar. Per tant, els que vulguin, a les 2 del mateix dia 29, ens trobarem a la Fonda Europa de Granollers on en Ramon Parellada ens ha preparat un "Dinar xammarià” (preu aproximat 30€) (&)

I encara, si hi ha ànims, a més a més que tothom que tingui alguna cosa a dir d´en Xammar la digui, presentaré ell llibre “Viatge involuntari a la Catalunya impossible”, que va ser castigat amb el Premi Carles Rahola d´assaig l´any passat.

No només esteu tots invitats, sinó que us agrairia que féssiu arribar aquest email a qui creieu que pugui estar-ne interessat.

Una forta abracada,

Quim Torra

(&) Us preguem confirmació a en Joan Barrera (tel. 675.730.106).

Per cert, saps que el Col·lectiu Emma s'havia de dir Col·lectiu Xammar, en homentage al gran Eugeni Xammar? No ho vàrem fer perquè no sabíem si algú es molestaria (no coneixia al Quim per preguntar-li personalment).

Per cert, no sé si el Quim ho sap, però un gran comercial seu és el seu germà, el Pere: no sé com s'ho va fer, però uns quants que no sabíem qui era l'Eugeni Xammar (ho sé, no sóc una persona especialment culta) vam acabar amb el llibre del Quim sobre Xammar, per cert, llibre molt recomanat.

Doncs això, ens veiem el 29 de maig: homenatge merescut, sens dubte. Tard i merescut. Ah, Quim, gràcies per descobrir-nos l'Eugeni Xammar.

diumenge, 16 de maig de 2010

La feina ben feta...

... i Visca el Barça i Visca Catalunya!


I l'euro?

Amb tot el que està passant, una pregunta que té tot el sentit: què passarà amb l'euro? Doncs no pinta gaire bé.

Al respecte un article del professor Niall Ferguson aparegut a Newsweek "The End of the Euro" que conclou així:

Europe now faces a much bigger decision than whether to bail out Greece. The real choice is between becoming a fully fledged United States of Europe, or remaining little more than a modern-day Holy Roman Empire, a gimcrack hodgepodge of "variable geometry" that will sooner or later fall apart.

És a dir, que o bé Europa tendeix cap a una veritable unió fiscal, o tard o d'hora l'euro s'acabarà. De fet algunes propostes que es van fer fa unes setmanes i que segur que tornaran amb força, com que els estats han d'enviar els seus pressupostos a Europa abans de ser aprovats, van en aquesta direcció: unió de veritat, evitar que cap estat vagi cap el desastre i arrossegui tota la Unió Europea.

Sobre que l'euro acabi desapareixent també en parla en aquest article de Bloomberg "Euro Breakup Talk Increases as Germany Loses Proxy", on s'explica que l'euro va servir per disciplinar els estats en el moment d'inici, pensant que mantindrien aquesta disciplina a futur (i sense eines per evitar que cap estat es desmadrés), i de fet l'euro era i és sobretot un instrument polític per unir Europa.

What was conceived as a club for Europe’s strongest economies was expanded for political reasons, leaving the currency union with minimal powers to police deficit spending and no safety net for dealing with countries, like Greece, that veer toward default.

“There was no discussion of that at all, of a crisis mechanism,” said Niels Thygesen, a retired Copenhagen University economics professor who served on the 1989 group led by European Commission President Jacques Delors that mapped out the path to the euro. “It was believed that if countries adhered more or less to prudent budgetary policies, that would not or could not happen.”


I sobre la capacitat de disciplinar els estats, el mateix article explica:

Spain, France and Germany have scoffed at a May 12 EU Commission proposal for more coordination of taxing and spending plans before they are voted on by national parliaments. The commission also urged more “expeditious” enforcement of the deficit rules, without calling for tougher fines on violators.

“The old idea that you discuss with peers your budgetary plans before they’re announced is very difficult to implement,” said Jean Pisani-Ferry, a Maastricht-era EU economic adviser who now runs the Bruegel research institute in Brussels. “It runs up against the politics.”

I més. Una altra veu respectada que també pensa que això de l'euro té risc que desaparegui és Paul Volcker (antic President d ela Reserva Federal Americana). I entre altres diu:

“The essential element of discipline in economic policy and in fiscal policy that was hoped for” has “so far not been rewarded in some countries.”

És a dir, situació prenyada: la solució passa per evitar dèficits descontrolats a futur, però sense instruments clars de com fer-ho.

Què passarà? Ni idea, òbviament, però mantinc la hipòtesi que vaig fer el 5 de maig ("L'euro, Grècia i Alemanya")

Una hipòtesi, que potser avui és una bestiesa, però temps al temps: fa uns mesos s'especulava que es podria fer fora a Espanya (i a altres PIIGS) de l'euro. Potser acaba passant a l'inrevés: que Alemanya decideixi que el millor és marxar ella, és a dir, tornar al marc. Una bestiesa? Segurament, però no oblidem que Alemanya ajuda a Grècia amb condicions molt severes, per convenciment, per pressió popular, i perquè té restriccions sobre com pot ajudar a altres països, i el Tribunal Constitucional alemany s'haurà de pronunciar sobre els ajuts que es donin a Grècia. I que ara és Grècia, demà qui sigui... i que Alemanya potser conclou que tot plegat no li surt a compte (tot i que la sortida de l'euro provocaria grans pèrdues a Alemanya, ja que sense Alemanya l'euro es depreciaria, i Alemanya té i tindrà molts deutors en euros).

És a dir, que Alemanya arribarà a la conclusió que això de l'euro no li surt a compte i que el més fàcil, més que fer fora a tots els PIIGS, és més fàcil que marxi ella. Una bestiesa? Segurament, però menys bestiesa que fa 10 dies, quan ho vaig escriure i quan Alemanya només havia ajudat a Grècia.

En fi, més els propers dies, segur.

dissabte, 15 de maig de 2010

I Irlanda?

Em pregunta l'amic Josep Ginebra amb raó:

A la vista del gràfic (referit al post del 5 de maig), sembla que el cas més desesperat hauria de ser el d'Irlanda perquè el deute per capita és molt mes gran que el de els altres quatre països. Per què no es aixi?

El Josep té raó: la situació d'Irlanda és greu i, de fet, l'estrany és que apart de Grècia, Espanya i Portugal, Irlanda no hagi anunciat també mesures draconianes. Per què? En part perquè ja a finals de l'any passat Irlanda va fer ajustos significatius, tant per la part de reducció de la despesa (ja va reduir sous públics) com de reordenació del sector financer, i en part perquè la urgència a curt termini eren els que fins ara no havien reaccionat. Ara, amb tot el que està caient no decarto que molt properament Irlanda faci a la ZP reduint la despesa pública de forma radical.

Es parla poc d'Irlanda, però se'n parlarà. De fet els PIGS inicialment eren Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. Després es va començar a parlar dels PIIGS, per afegir Irlanda... i ara els italians (Unicredit) demanen que es parli de PIGS una altra vegada, substituint Itàlia per Irlanda, i tenen part de raó (a pesar de les queixes dels irlandesos, que no els agrada veure's associats a països del sud d'Europa), ja que el dèficit públic d'Itàlia va ser la meitat que els altres PIIGS l'any 2009.

En el cas d'Irlanda, apart de reducció de la despesa pública, suposo que s'optarà també per pujar els impostos, ja que són dels més baixos d'Europa. De fet Irlanda havia aconseguit atreure molta inversió estrangera aquests darrers anys per aquests baixos impostos.

Doncs això, què passarà amb Irlanda? No ho sé, però després dels anuncis de Grècia, Espanya i Portugal, el següent a la llista és Irlanda. Té l'avantatge que ja ha començat a fer els deures i el govern té més credibilitat que els altres, però com apunta el Josep, la situació és greu.

Més en els propers dies.

P.D. El Josep també em diu:

M'interessa mes el teu blog ara que quan escrivies sobre política catalana

A mi també m'agrada més escriure sobre economia, però el cert és que el blog té menys visites ara que escric d'aquests temes...

divendres, 14 de maig de 2010

Treballar: més potser, millor segur

Via Economix, comparació de les hores treballades per any a tot el món:

A Espanya es treballa menys hores que a la mitjana de l'OCDE, però més que a altres veïns que estan molt millor que nosaltres. No es tracta de treballar més hores (que també), sinó de treballar millor, més productives, més racional, començant pels propis horaris laborals. I sobretot, des de l'administració pública no posar traves al treball.

I com a exemple de que treballar més no és (només) la solució, compara Grècia i Alemanya: Grècia, quasi rècord mundial d'hores treballades, Alemanya a la cua. Productivitat, canvi en el model productiu, eficiència, absentisme...

AIG, Goldman Sachs, Grècia i Alemanya

El setembre del 2008 el govern americà va injectar 85.000$ milions a l'asseguradora AIG per evitar que fes fallida. Aquesta injecció de capital va servir per a què AIG pogués pagar el 100% del seu deute als seus creditors, entre ells a Goldman Sachs. És a dir, de forma indirecta el govern americà va transferir diners públics a Goldman Sachs.

Quan es va tenir més informació sobre aquesta transferència de diners va haver una gran polèmica. L'argument principal era que segurament Goldman Sachs i els altres creditors no haurien d'haver rebut el 100% del seu deute, sinó una "quita" (potser del 30%), i que de fet més que salvar a AIG s'havia salvat als seus creditors (o en tot cas, a tots dos). Acceptant que el govern americà havia d'injectar diners a AIG per salvar l'economia (per la interrelació que tenia AIG amb tot el sector financer), aquesta ajuda hauria d'haver estat diferent, no carregant tot el pes en els contribuents (taxpayers) i "socialitzant" les pèrdues amb els seus creditors. De fet ara el govern americà s'està plantejant recuperar part d'aquests diners que van anar a aquestes empreses.

Salvant les distàncies, em sembla que ha passat el mateix ara amb Grècia: Grècia està en una situació deplorable, a punt de fer fallida, i s'ha fet un rescat europeu per salvar-la. Calia (cal) salvar a Grècia per salvar l'euro, per evitar el risc de contagi amb altres economies, i per evitar les conseqüències nefastes que tindria la fallida de Grècia en el sector financer, no només en el grec. Però salvant Grècia, de la forma que s'ha salvat Grècia, sobretot s'ha salvat als creditors de Grècia, en gran part bancs i asseguradores alemanes i franceses (mira el gràfic on surten els creditors de Grècia per països): s'ha donat diners a Grècia per a què Grècia pugui retornar i renovar els seus préstecs. És just que Grècia torni els seus deutes (tots ho hem de fer), però sembla que ha tornat a haver una transferència de diners públics al sector financer, pagant full value (sense una quita), com el cas d'AIG. Com explica Martin Wolf del Financial Times (que he rebut via comentari de Marcel Coderch):

Greece is being asked to do what Latin America did in the 1980s. That led to a lost decade, the beneficiaries being foreign creditors.

For other eurozone members, the programme prevents an immediate shock to fragile financial systems: it is overtly a rescue of Greece, but covertly a bail-out of banks.

Això s'hauria haver pogut resoldre si hi hagués hagut una "quita" amb part del deute, de forma que els que han fet negoci amb Grècia prestant diners a un estat insolvent paguin la seva part del rescat (o almenys no se'n beneficiïn). Sinó torna a passar que aquells que han arriscat més, gràcies a la tutela de la Unió Europea (o més ben dit, dels que manen a la Unió Europea), recuperen el 100% de la seva inversió, sense danys, amb beneficis més alts que si haguessin invertit en actius més segurs.

Amb aquest pla els especuladors han sortint perdent? A mitges. Posem l'exemple de Lehman Brothers: fa un parell de setmanes vaig estar amb un hedge fund americà que em va dir que havia perdut diners amb Lehman, ja que van creure que el govern americà no permetria mai que Lehman fes fallida i va comprar bons de Lehman quan aquests eren molt barats... i al fer fallida van passar a no valdre res: és a dir, amb la fallida de Lehman van guanyar els especuladors que deien que Lehman estava molt malament (tenien raó) i "petaria", i van perdre els seus creditors (alguns d'ells, també especuladors) que pensaven que Lehman aguantaria. Amb el cas de Grècia, com no ha fet fallida, han perdut els que han apostat que faria fallida, i han guanyat aquells que van creure que Grècia mai no faria fallida i que podien prestar diners a un estat insolvent a un tipus d'interès més alt sense cap risc: no sembla just, si van assumir major risc i les coses no han anat bé, haurien de contribuir si les coses no van tan bé.

Les coses no són blanc o negre, i hi ha massa coses interrelacionades, too big to fail, com per aconseguir que es faci justícia (des del punt de vista econòmic, des d'atres punts de vista avui no m'hi poso). Però cal buscar un equilibri, i sobretot entendre què ha passat a Grècia: el rescat a Grècia ha estat un rescat als seus creditors.

dijous, 13 de maig de 2010

Spreads dels bons europeus

Interessant, via Calculated Risk, es veu com els tipus de bons dels estats europeus comparats amb l'alemany (el spread) han disminuit després de la mega intervenció, tornant a nivells històrics. El diferencial dels bons grecs però segueixen molt alts, el que indica que no s'ha eliminat del tot el risc d'impagament o d'una reestructuració del seu deute. Ah, menor tipus d'interès, menys cost de finançament, menys despesa pública.

dimecres, 12 de maig de 2010

Money talks: Alemanya i els Estats Units manen

"Qui paga mana" diem els catalans, "money talks" els americans, no sé com es diu en alemany.

ZP fa el que fa perquè l'obliga Alemanya i després de la trucada d'Obama.

Té dret a imposar aquestes mesures Alemanya? Fixeu-vos quina és l'aportació d'Alemanya al pla de rescat de l'euro (Grècia, Espanya i altres PIIGS), via blog de Paul Kedrosky:



Vaja, que Alemanya i els Estats Units s'hi juguen molt. I per tant poden imposar condicions, i els que reben les ajudes poden decidir acceptar o no les ajudes. Ah, i el problema i el culpable no són qui imposen les condicions, sinó els que ens han portat fins aquí.

P.D. Aquí tothom imposa condicions menys els catalans, que any rere any contribuim a la salvació d'Espanya via espoli fiscal...

dilluns, 10 de maig de 2010

Corrupció i crisi (i algunes notes sobre cap a on anem - o no)

Via el sempre interessant blog de Felix Salmon, un gràfic interessant que relaciona la corrupció i el tipus d'interès que han de pagar els estats europeus pel seu deute (tipus d'interès pre-anunci de la mega-ajuda europea).

No es paga més (només) per ser corrupte, sinó perquè ser corrupte et porta una pràctiques econòmiques insostenibles i també perquè es té menys credibilitat quan es diu que vols redreçar la situació (transparència!).

A qui deixaries diners, a una persona o empresa corrupta o a una que no ho és? A un que té credibilitat en complir el que diu o a un que acostuma a mentir? A llarg termini, quina empresa anirà millor, una que enganya o una que no? Si Zapatero et diu "no pateixis", què és el primer que penses?

Doncs això, més corrupció = més cost del deute. I de forma similar, menys credibilitat = més cost del deute. O relacionat amb la transparència, credibilitat i honestedat, una reflexió del sempre genial Salvador Cardús, "Dir la veritat al poble" (i als inversors i a tothom). Sobreendeutament, dèficit... d'acord. Però, sobretot, credibilitat.

P.D. Això del mega-ajut europeu és brutal, encara ho estic paint. Entre moltes reflexions, l'article de Wolfgang Münchau publicat al Financial Times: "The eurozone must take responsibility or it will split".

I have heard the suggestion that this may be part of a German game plan to forge a small “core Europe” with Germany at the centre. I am not so sure but whether by design or accident, it would do lasting damage.

I still hope that EU leaders choose integration over division, but what they are saying is not consistent with what I am hoping for. “Whatever it takes” sounds good. But I fear it is a lie.
I still hope that EU leaders choose integration over division, but what they are saying is not consistent with what I am hoping for. “Whatever it takes” sounds good. But I fear it is a lie.

(La música de fons no està massa lluny de "L'euro, Grècia i Alemanya"...)

dissabte, 8 de maig de 2010

Moments de qualitat: l'Àlex és un artista (II)



Nou quadre de l'Àlex (clicka aquí per veure el primer que va fer). Amor de pare o ho fa molt bé?

Per cert, a la foto amb el seu pelutx, la Meritxell (la té sempre per dormir, pel nom es va "inspirar" amb el nom de la filla del Jordi i la Meritxell, li va agradar molt el nom).

P.D. Cert, no adjunto la foto meva on es veu com se'm cau la baba...

P.D. Adjuntes, les obres completes de l'Àlex, presentades per l'Àlex i la Vinyet

dimecres, 5 de maig de 2010

L'euro, Grècia i Alemanya

Continua la festa grega, more to come.

Una reflexió interessant del Professor Gilles Sant-Paul (em va fer classe de Macro a la UPF, un professor curiós i molt interessant): "Is the euro a failure?"

As world markets continue to raise concerns about Eurozone countries, this column argues that the euro has been a failure. Why should money be poured into Greece to "save the euro"? Besides the moral hazard effects of the intervention, it makes little sense to prolong a monetary regime which is actually one of the reasons why these Eurozone countries are in trouble.

És a dir, si s'han de donar tants diners a Grècia per així salvar l'euro, té sentit que existeixi l'euro? Té sentit extendre els problemes de Grècia a altres països perquè cal mantenir l'euro? Té sentit l'euro?

Una hipòtesi, que potser avui és una bestiesa, però temps al temps: fa uns mesos s'especulava que es podria fer fora a Espanya (i a altres PIIGS) de l'euro. Potser acaba passant a l'inrevés: que Alemanya decideixi que el millor és marxar ella, és a dir, tornar al marc. Una bestiesa? Segurament, però no oblidem que Alemanya ajuda a Grècia amb condicions molt severes, per convenciment, per pressió popular, i perquè té restriccions sobre com pot ajudar a altres països, i el Tribunal Constitucional alemany s'haurà de pronunciar sobre els ajuts que es donin a Grècia. I que ara és Grècia, demà qui sigui... i que Alemanya potser conclou que tot plegat no li surt a compte (tot i que la sortida de l'euro provocaria grans pèrdues a Alemanya, ja que sense Alemanya l'euro es depreciaria, i Alemanya té i tindrà molts deutors en euros).

En fi, reflexions al·leatòries combinades amb una gran preocupació permanent: more to come.

P.D. Un gràfic que recull les interrelacions de deutes entre estats europeus.


dissabte, 1 de maig de 2010

Emma a Le Monde

Resposta en francés i explicació en català.

Frases de la setmana

El més difícil a la vida és saber quins ponts creuar i quins cremar (David Russell)

If the Phone Doesn't Ring, It's Me (Jimmy Buffett, Song Title)

L’èxit no em va espatllar, sempre he estat insuportable (Fran Lebowitz)

An artist is never ahead of his time but most people are far behind theirs (Edgard Varese)

There are two types of people--those who come into a room and say, 'Well, here I am!' and those who come in and say, 'Ah, there you are.' (Frederick L Collins)

An effective way to deal with predators is to taste terrible (Unknown)

Suggerida per Pau Dueñas:

Life is a climb but the view is fantastic!!!!!!!!!!